El Govern entra a tràmit parlamentari el Projecte de llei d’avaluació i impacte ambiental
Secció: Normativa
El Consell General ha admès a tramit parlamentari el Projecte de llei d’avaluació ambiental estratègica de plans i programes i d’avaluació d’impacte ambiental de projectes tramès pel Govern. S’obre un període de quinze dies per a la presentació d’esmenes per part dels grups parlamentaris.
La Llei pretén aportar un instrument de caràcter preventiu per a la protecció del medi ambient, en el sentit que l’avaluació dels impactes ambientals constitueix una eina important per a la integració de les consideracions ambientals en la preparació i l’adopció tant de plans i programes com de projectes que puguin tenir repercussions significatives en el medi ambient, Llegir la resta de l’article»
Tags: medi ambient, urbanisme
Edificis singulars: aplicació restrictiva; projectes d’interès nacional
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Quart.- sobre l’aplicació de l’article 57.d de l’Ordinació general d’urbanisme i construcció de la parròquia d’Encamp de l’1 de juny de 1983:
Aquest text disposa:
«en els casos d’utilitat publica, polisportius i zones d’esbarjo en general, en els quals el tipus d’edificació no s’adapti plenament a les Ordinacions presents, es podrà presentar als serveis idonis de l’Hble. Comú, un avantprojecte d’aquell immoble per al seu estudi i, en el seu cas, posterior aprovació».
Llegir la resta de l’article»
Tags: urbanisme
Les obligacions de fer imposades per l’administració en matèria d’urbanisme no tenen caràcter sancionador, segons el TC
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Així doncs, cal examinar la interpretació efectuada pel Tribunal Superior de Justícia d’acord amb la qual la referència a la sanció només era relativa a la multa, de tal manera que l’ordre de retirada de l’escala no estava considerada com una sanció.
Pel que fa a la qüestió de saber si, en matèria d’infraccions d’urbanisme, l’obligació de fer, com la de procedir a la retirada d’una instal·lació irregular, ha de ser considerada o no com una sanció, semblaria que la jurisdicció ordinària del Principat no hagi hagut, fins ara, de pronunciar-s’hi. El Tribunal Constitucional no disposa d’una jurisprudència nacional susceptible d’aclarir aquest punt. Per contra, pot trobar recolzament en el dret comparat. Llegir la resta de l’article»
Doctrina jurisprudencial en matèria d’urbanisme en motiu de la classificació del sòl com a urbà consolidat
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
La sala administrativa del Tribunal Superior mitjançant la sentència de data 14/9/09, núm. 75-2009, actuant com a ponent B. Plagnet, formula un interessant relació de la doctrina jurisprudencial consolidada d’aquesta Sala en relació a diverses qüestions en matèria d’urbanisme: contingut urbanístic de la propietat, dret de propietat, utilització racional del sòl, classificació del sòl, sòl urbà consolidat, sòl urbanitzable diferit, que s’expressa en aquest sentit:
Cal remarcar que la classificació del sòl s’inscriu dons la lògica del planejament urbanístic i aquesta lògica és diferent d’un raonament basat sobre el dret de propietat. És per això que l’exposició de motius de la LGOTU indica, entre els objectius perseguits per la Llei, «a) Defineix el contingut urbanístic de la propietat com a conseqüència directa de la planificació, de manera que el dret d’edificar no es deriva només del dret de propietat, sinó també de la planificació i del procés d’urbanització subsegüent.»
Aquests principis generals els confirma principalment l’article 16 de la LGOTU : «Contingut urbanístic de la propietat. El contingut urbanístic de la propietat immobiliària és conseqüència directa de la planificació i queda integrat per l’adquisició successiva o, en determinats supòsits i condicions, simultània, del dret a urbanitzar i del dret a edificar. »
D’una manera general, la nova reglamentació es basa en la recerca d’una utilització racional del sòl, com l’indica l’article 2 del Reglament d’urbanització:
«L’activitat urbanística té com a finalitats fer efectius els principis constitucionals d’ordenació racional de sòl i dels recursos naturals, de qualitat de vida digna i d’equilibri ecològic per a les generacions presents i futures;… »
Igualment, podem citar en el mateix sentit, l’exposició de motius del Reglament d’urbanització:
Aquest nou sistema ha de fer possible, en paraules de l’esmentada exposició de motius, una ordenació del territori previsora i protectora, l’obtenció de sòl públic per satisfer les necessitats col·lectives i el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i habitatge juntament amb les infrastructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general.
Més concretament, l’article 25 de la LGOTU dona la definició del sòl urbà consolidat :
Sòl urbà consolidat. Constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.”.
Cal remarcar que aquest text inscriu bé la definició de sòl urbà consolidat en el quadre de “les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.” Aquesta definició per tant s’ha d’interpretar amb relació als principis generals citats més amunt.
Tampoc n’hi ha prou amb la presència de serveis públics per a justificar la classificació del sòl com a sòl urbà consolidat, com ja ha jutjat aquesta Sala:
«per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada -com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament» (Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008).
«Això significa que els serveis bàsics de que disposi el terreny del que se sol·licita la classificació com a urbà consolidat s’han de valorar en funció de si són els adequats per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament» (Sentencia 39/2008 de data 5 de maig de 2008).
Podem igualment citar, en el mateix sentit, l’article 7 § 2 del Reglament d’urbanització.
2.- La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
L’abast de la definició de «sòl urbà consolidat» es pot apreciar igualment per la confrontació amb la definició de «sòl urbanitzable», que figura à l’article 14 del Reglament d’urbanització:
Sòl urbanitzable. «1. Constitueixen el sòl urbanitzable tots els terrenys que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no inclou en una unitat d’actuació de sòl urbà ni classifica com a sòl no urbanitzable.
2.- En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia i d’acord amb la facultat que li confereix l’article 79 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial pot distingir, dins del sòl urbanitzable, entre unitats d’actuació de desenvolupament immediat i unitats d’actuació de desenvolupament diferit.
a) Dins de les unitats d’actuació de sòl urbanitzable de desenvolupament immediat s’hi han d’incloure els terrenys que, per la seva proximitat al perímetre urbà i a les xarxes de serveis existents, siguin més idonis des de la perspectiva de l’ús racional del territori i de l’equilibri ecològic i la sostenibilitat del creixement, per acollir els nous desenvolupaments urbans. També s’hi han d’incloure els terrenys que requereixin obres d’urbanització en més del seixanta per cent de la seva superfície, als quals fa esment l’article 29 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.»
La base d’aquestes disposicions és clara: la classificació de «sòl urbanitzable» s’ha d’apreciar: «En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia.. »i dins el marc de les disposicions de l’article 79 de la LGOTU
«Previsió de creixement. El Pla d’ordenació i urbanisme parroquial preveu el creixement estimat o necessari per completar-ne la trama urbana i resoldre el desenvolupament del sòl urbanitzable segons les especificitats i la vocació intrínseca de cada parròquia»
En altres termes, el sòl urbà consolidat permet la realització de construccions immediates, ja que principalment, els terrenys es troben dins un nucli urbà, mentre que els terrenys classificats com a «sols urbanitzables», podran ser objecte d’obres ulteriors, però s’inscriuran dins el marc de les necessitat del creixement de cada parròquia i dins la perspectiva de l’ús racional del territori.
Aquesta Sala s’ha pronunciat en aquest sentit, i principalment en la sentencia 39/2008; en efecte, cal citar el fonament següent sobre el que es recolza la sentencia recorreguda (punt Tercer). La doctrina d’aquesta Sala té per tant un significat diferent d’aquell que li atribueix la sentència recorreguda. Cal recordar que l’esmentada sentència continua dient que:
«Quart.- No obstant, convé analitzar les qüestions associades a la classificació de sòl urbà, en la seva variant de consolidat o no consolidat des d’altres perspectives, i en concret des de la que exigeix l’adequació entre els serveis i les necessitats del planejament a les que hauran de servir per poder, simplement, gaudir de la condició de sòl urbà, no necessàriament de la d’urbà consolidat.»
…/…
Però com, aquesta Sala ja l’ha jutjat (veure Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008, citada més amunt), «per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament».
D’altra banda, l’article 7 del Reglament d’urbanització:
2. La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
En aquest cas, podem per tant concloure que la qualificació de «sòl urbà consolidat» no queda justificada per aquest terreny. És cert que els embrancaments dels serveis públics existeixen per raó de la proximitat de la urbanització en fase de realització, però la qualificació de sòl urbà consolidat no seria conforme a la lògica del planejament de la parròquia de Canillo. La qualificació de «sòl urbanitzable» es justifica en la mesura on aquest terreny es pugui utilitzar, si s’escau per fer front a les necessitats del creixement de la parròquia, segons les disposicions de l’article 14 del Reglament d’urbanització (citat més amunt).
Inviabilitat de presentar el recurs d’apel·lació al Notari
Secció: Juris. processal
Per sentència de data 2/3/09, nº 13-2009, el Tribunal Superior entén la impossibilitat de presentar l’escrit d’apel·lació mitjançant el seu lliurament al Notari per tal que el trameti a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, doncs entén que “L’article 112 del Codi de l’Administració es taxatiu en establir que les sol·licituds formulades pels particulars han de ser presentades a l’autoritat competent per a prendre la decisió d’acord amb les normes vigents i dins els terminis establerts. Aquesta disposició s’ha d’aplicar igualment. quan es tracta de recursos administratius, que no son més que una modalitat especifica de les sol·licituds formulades pels particulars davant de l’Administració, corn ja ha declarat aquesta Sala pel que fa a l’article 113 del Codi, que es troba inclòs en el mateix capítol i secció que l’anterior.
D’altra banda, l’article 132 del mateix cos legal disposa que “quan un acte hagi d’ésser executat en una oficina pública, el termini expirarà l’últim dia a i hora normal de tancament de les oficines, llevat del cas que s’estableixi altrament”.
De l’aplicació combinada d’aquests dos preceptes se’n desprenen dues conclusions. En primer lloc, que el recurs d’alçada havia de ser presentat a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, corn a òrgan competent per a resoldre’l, i en segon lloc que el termini per a fer-ho finalitzava l’últim dia hàbil, a l’hora del tancament de les oficines públiques.
En cap lloc es preveu la possibilitat de que el recurs sigui interposat vàlidament davant de Notari, de manera que les argumentacions de l’agent sobre aquest punt han de ser integrament desestimades.”
En el mateix sentit veure sentència de data 14/9/09, núm. 76-2009.
Tags: apel·lació, urbanisme
Regulació de les condicions alternatives a l’exigència d’aparcament i criteris de valoració de les aportacions i compensacions econòmiques: Escaldes-Engordany
Secció: Normativa
El Comú d’Escaldes-Engordany aprovat (Bopa 57/21) l’Ordinació urbanística per a la regulació de les condicions alternatives a l’exigència d’aparcament i criteris de valoració de les aportacions i compensacions econòmiques, atès que en sol urbà consolidat i especialment en casc antic, la configuració dels edificis ja existents i la mida molt reduïda de les parcel·les de terreny poden implicar que l’ampliació o el canvi d’ús d’un edifici no permetin satisfer a l’exigència de places d’aparcament addicionals segons les disposicions de l’article 30.1. del Reglament de Construcció, o la construcció d’un edifici de nova planta pot igualment implicar la impossibilitat de satisfer a l’exigència de places d’aparcament segons les disposicions i característiques fixades a l’article 29.2. del Reglament de Construcció; en ambdós casos, la llicència tan sols pot ser autoritzada si se satisfà l’exigència de places d’aparcaments, mitjançant el recurs a una de les solucions alternatives desenvolupades en l’Ordinació o a una combinació entre les mateixes.
Alhora el Comú d’Escaldes-Engordany ha acordat (Bopa 57/21) establir el barem relatiu al cost de creació de places d’aparcament en nous aparcaments públics, tancats i coberts, segons preveu l’article 30 del Reglament de construcció, desenvolupat per l’Ordinació urbanística de regulació de les condicions alternatives a l’exigència d’apartament i criteris de valoració de les aportacions i compensacions econòmiques, d’acord amb els següents paràmetres:
Cost de construcció m2 (sense afectar valor del sòl): 714 €
Superfície mínima d’una plaça d’aparcament (amb els seus accessos, rampes i vies de distribució): 25 m.
Tags: urbanisme
El Comú de La Massana aprova les normes urbanístiques
Secció: Normativa
El Bopa d’avui (47/21) publica les normes urbanístiques aprovades pel Comú de La Massana, les quals amb les ordinacions de la normativa subsidiària aplicable a les unitats d’actuació, juntament amb els plànols d’ordenació, constitueixen el cos normatiu específic en matèria urbanística de la Parròquia de La Massana i prevalen sobre qualsevol altra disposició parroquial en aquest mateix àmbit.
Tags: urbanisme
El Govern publica les recomanacions sobre la metodologia relativa als entorns de protecció dels béns d’interès cultural
Secció: Normativa
Per edicte publicat al Bopa (39/21) d’avui el Govern ha fet públic les recomanacions sobre la metodologia relativa als entorns de protecció dels béns d’interès cultural, així com els documents constitutius dels projectes o les intervencions sobre els béns culturals immobles de l’Inventari general del patrimoni cultural i en els entorns de protecció que convindria emprar en la delimitació dels entorns de protecció dels béns immobles d’interès cultural, i els documents constitutius dels projectes que afecten els béns immobles culturals i els entorns de protecció.
Tags: urbanisme
Llei del sòl i polítiques d’accés a l’habitatge
Secció: Urbanisme
En els darrers mesos han aparegut tota una sèrie de propostes i debats sobre com millorar l’accés a l’habitatge pels ciutadans d’Andorra, doncs el valor refugi de moltes inversions i una especial acció especulativa en raó de la moratòria de construcció, han situat els habitatges de venda, i els escassos habitatges de lloguer que existeixen, a un preu impossible per una família que visqui del salari, és a dir la immensa majoria. D’aquesta manera es fa més llunyà l’assoliment d’un dels principis econòmics i socials proclamat al Capítol V de la Constitució, pel qual els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne, dret que sens dubte té un impacte social important, doncs contribueix a la qualitat de vida dels ciutadans i al seu arrelament al país.
Si es vol facilitar l’accés a l’habitatge als ciutadans d’Andorra, és a dir no deixar la seva regulació només a les regles del mercat, no hi ha altra opció que posar en pràctica mecanismes d’intervenció, i en un estat de dret quan l’Estat intervé ho fa normativament, és a dir amb lleis que estableixin el marc en el qual s’ha de desenvolupar tan la iniciativa privada com pública, per tal d’assolir un determinat model de societat mitjançant la protecció dels interessos generals. En matèria d’habitatge la intervenció passa per la planificació de l’urbanisme, l’ordenament i ús del territori d’acord amb la utilització racional del sòl, l’interès públic i la funció social de la propietat, valors proclamats igualment a la Constitució, i recollits amb major o menor eficàcia en la Llei general d’ordenament del territori i urbanisme (Llei del sòl), què haurien de permetre, per mandat constitucional, obtenir un habitatge digne.
L’urbanisme és una branca del dret administratiu amb una funció clarament intervencionista, doncs pretén obtenir en cada lloc i moment l’adequat equilibri entre l’exercici del dret de propietat i l’assoliment dels interessos generals, què es concreta en tres eixos: cohesió social en relació al dret dels ciutadans a obtenir un habitatge digne, el necessari desenvolupament econòmic com a factor de progrés social, i una conscienciació mediambiental com a expressió del creixement sostenible; directrius que la majoria de ciutats del nostre entorn adopten en seguiment de les premisses establerts a l’Agenda 21 de Rio de 1992, i la Carta d’Aalborg el 1994. En aquest sentit la Llei del sòl reconeix el principi de participació ciutadana en l’urbanisme, tant en la seva concepció com en l’execució, trencant la concepció que el desenvolupament immobiliari és una qüestió reservada a l’Administració i al promotor, sinó que atenent la seva transcendència social es garanteix la participació dels ciutadans, tal com s’ha evidenciat en el procés d’exposició pública dels plans d’urbanisme i que de la mateixa manera s’haurà de fer amb els diferents projectes d’urbanització que es vulguin desenvolupar en un futur.
Andorra d’ençà l’any 2000 s’ha dotat d’instruments normatius en la planificació de l’urbanisme, i per tant capacitat d’intervenció real en política d’habitatge, però es troba a faltar en la Llei del sòl, i a l’ensems en els Reglaments que la desenvolupen, mecanismes que existeixen arreu i que porten per títol “Instruments de política del sòl i habitatge”, i amb l’objectiu de constituir patrimonis públics de sòl i habitatges (per exemple arts. 153 a 166 de la llei de l’Urbanisme catalana 2/2002), per oferir-los en condicions inferiors a les de mercat. Aquest patrimoni públic és adquirit bàsicament per la cessió de sòl en el procés urbanitzador, però podria incrementar-se mitjançant l’expropiació de terrenys no urbanitzables o urbanitzables, l’exercici dels drets de tempteig i retracte en les transmissions oneroses en determinades àrees; i el destí a habitatge protegit fins a un 20% en les promocions d’iniciativa privada d’ús residencial.
Invoco la llei catalana per l’evident paral·lelisme normatiu amb la nostra Llei del sòl, si bé la nostra realitat material és força distinta, però aquest extrem en tot cas ha de ser objecte de reflexió per un altre moment. La normativa francesa estableix polítiques d’accés a l’habitatge en termes molt similars, mitjançant els Code de l’Urbanisme (Livre III : Aménagement foncier) i Code la Construction (Livre III Aides diverses à la construction d’habitations et à l’amélioration de l’habitat – Aide personnalisée au logement), les conegudes ajudes APL que molts estudiants andorrans han rebut en les seves estades a França, però que si no s’acompanyen de mesures d’intervenció sobre els preus de mercat, l’Estat es condemna a una subvenció permanent atesa la desproporció entre salaris i lloguers.
La política social d’habitatge passa necessàriament perquè les institucions públiques, fonamentalment els Comuns, disposin de sòl per a la construcció d’habitatge protegit, i que una part dels habitatges d’iniciativa privada surtin al mercat amb condicions especials o protegides, sense perjudici de les accions complementàries d’incentius fiscals, subvencions públiques o tipus d’interès reduïts, les quals per la seva pròpia naturalesa i abast tenen una eficàcia limitada. La proporció de l’habitatge protegit d’iniciativa pública o privada, així com el percentatge d’aquest en les promocions de caràcter privat, hauria de ser establerta per la Llei del sòl en una forquilla prou ample, perquè els Comuns determinessin la proporció que s’escau a les seves necessitats. En altres ordenaments han creat la figura de l’habitatge de preu assequible, a mig camí entre el mercat lliure i la protecció oficial, el que permet establir diferents vies d’accés a l’habitatge, segons les necessitats.
La principal font per a la constitució d’un patrimoni de sòl públic s’obté mitjançant el que tècnicament s’anomena el planejament derivat (l’activitat dels promotors), per la cessió de sòl a raó del 5 al 15% del total de la promoció segons es determini en els plans d’urbanisme parroquials, mitjançant plans parcials (d’iniciativa privada) o especials (d’iniciativa pública), si bé aquest percentatge de cessió té la finalitat d’atendre necessitats de serveis i infrastructures (art. 33 Llei del sòl), i per tant insuficient i inadequat per fer una política social d’habitatge. En aquest sentit la garantia d’aprofitament d’urbanístic establerta en la Llei del sòl, si bé tindrà uns efectes nefastos sobre la planificació de l’urbanisme en consolidar els aprofitaments futurs d’acord amb l’actual regulació, i per tant fent-los immunes a les noves disposicions de planificació, comportarà la cessió d’una gran quantitat de sòl als Comuns que podrien destinar-se a plans d’accés a l’habitatge, tot i que aquest extrem requeriria d’una modificació de l’actual normativa urbanística, evitant en tot cas que el sòl que rebin els Comuns no esdevingui, com ha passat en altres llocs, més una eina de finançament que d’accés a l’habitatge.
Per tant d’acord amb l’esmentat, la solució per facilitar l’accés a l’habitatge és constituir un patrimoni de sòl públic i d’habitatge, i regular-ne la seva gestió per part dels Comuns, per tal que mitjançant la promoció pública, de manera directa o en concessió, es pugui fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne, i de la mateixa manera assolir una disminució del preu de mercat atesa la major oferta existent; extrems que tan sols de manera molt residual el legislador andorrà va voler incloure en la Llei del sòl, i en el seu desplegament reglamentari, doncs en uns textos legals de més de 180 pàgines i més de 500 articles en cap lloc hi apareix el concepte d’habitatge social o protegit, o polítiques d’accés a l’habitatge. En aquest sentit la Llei del sòl és més una norma adreçada a regular l’exercici del ius aedificandi i una certa planificació urbanística, que a resoldre el problema de l’accés a l’habitatge.
Atesa l’escassa tradició andorrana en la nova concepció de l’urbanisme, el que requerirà d’un necessari procés d’adequació dels nous mecanismes, encara en projecte fins a l’aprovació dels plans d’urbanisme parroquials, semblaria adient potenciar la figura dels Convenis Urbanístics de planejament, residualment contemplats en la Llei del sòl en el seu article 107.3; pels quals sense vulnerar el principi de legalitat que obliga a les Administracions públiques a un estricte compliment de l’ordenament jurídic, i per tant la impossibilitat de negociar amb les potestats públiques, poguessin acordar amb els promotors immobiliaris determinats desenvolupaments o cessions que assolissin els objectius d’accés a l’habitatge, posant al mercat habitatges en condicions més favorables, d’acord sempre amb els criteris i objectius legalment previstos i els controls que la llei faculta.
Les modificacions a introduir a la Llei del sòl per poder aplicar polítiques d’accés a l’habitatge, no haurien de comportar una revisió dels plans d’ordenació i urbanisme parroquials, atès l’extraordinari retard en la seva aplicació, per quan la mateixa Llei del sòl obligava a la seva entrada en vigor abans de febrer del 2.002, sinó que haurien de ser d’aplicació directa al planejament derivat, i els Comuns mitjançant Ordinació determinarien els aspectes complementaris com el percentatge d’habitatge protegit en els plans parcials i especials, així com els instruments necessaris per a la gestió del sòl públic i habitatge. En aquest sentit i a títol il·lustratiu en el Parlament català actualment es troba en estudi un projecte de modificació de la Llei d’urbanisme per al foment de l’habitatge assequible, què no fa més que aprofundir en les dues direccions apuntades, potenciar les reserves de sòl de les corporacions locals per a la construcció d’habitatge protegit, i reforçar les competències dels plans d’urbanisme per a determinar quina part dels nous habitatges que realitzin els promotors privats, hauran de tenir les condicions d’habitatge protegit.
Cal concloure doncs que si es vol fer una autèntica política d’accés a l’habitatge, i atenent que el nostre ordenament urbanístic té una evident mancança de concepció normativa, s’imposa una triple modificació de la Llei del sòl, en sentit de possibilitar l’acord entre Administracions i promotors immobiliaris mitjançant Convenis Urbanístics; facultar que els Comuns constitueixin reserves de sòl públic per a la construcció d’habitatge protegit, a realitzar en règim de concessió o directament d’acord amb l’estructura financera de cada corporació i atenent raons d’oportunitat; i alhora determinant un percentatge dels habitatges d’iniciativa privada tinguin condicions d’habitatge protegit. Altrament qui posa els preus és el mercat.
25/6/04
Per un urbanisme democràtic al servei dels ciutadans
Secció: Urbanisme
La propietat no és un dret il·limitat ni absolut, sinó de configuració legal, d’ací doncs la reserva de llei per definir-ne el seu contingut. Aquest dret en l’àmbit de l’aprofitament urbanístic té una incidència molt important en afectar a altres drets igualment protegits per la Constitució: l’accés a l’habitatge, la protecció del medi ambient, la utilització racional del sòl, de l’activitat econòmica, la qualitat de vida dels ciutadans. Afecta de manera molt important sobre la sostenibilitat del país, que és tant com dir la garantia del seu futur; en la mesura que aquest es pot veure compromès si mantenim el ritme de creixement que ha permès en 30 anys triplicar la població del País, (de les 26.000 persones l’any 1975, als actuals 78.000 habitants), als què cal afegir-hi els milers de persones que tenen una segona residència.
La Constitució en el seu article 27.1 estableix com a límit a la propietat privada la seva funció social, tal com es regula en els països del nostre entorn. La Llei de sòl en el seu article 4, estableix que les facultats de l’activitat d’ordenació responen a la necessitat de vetllar per la utilització racional del sòl en congruència amb l’interès públic i la funció social de la propietat compatibles amb el benestar general. De la mateixa manera la jurisprudència dels nostres tribunals ha aplicat i desenvolupat aquest principi, establint que les limitacions urbanístiques imposades als propietaris de terrenys, en cap cas suposen una vulneració del dret a la propietat, sinó justament una definició del mateix.
Així doncs l’interès general determina la necessitat que el dret a edificar tingui uns límits i un ordre. L’eina per definir aquests extrems és l’urbanisme. Per tant l’urbanisme no és tan sols una regulació destinada i d’ús exclusiu dels promotors immobiliaris, sinó un instrument en mans de la societat per definir quin model territorial volem. L’urbanisme va més enllà de la estricta definició dels paràmetres de construcció, determina la integració de l’home en el medi i regula les activitats que en el mateix s’hi han de desenvolupar. Així l’urbanisme en la seva funció ordenadora i de sostenibilitat, ha de cercar el necessari equilibri entre el legítim i necessari interès privat per a la promoció immobiliària, i l’interès general d’aquesta activitat; en paraules de la Constitució: la funció social de la propietat. D’acord amb aquests principis bàsics, és evident que l’especulació immobiliària en la què el país es troba immers des de fa anys, es situa al marge d’aquest equilibri, per quan és contrària a l’ordenació i funció social que ha de tenir la promoció d’habitatge.
Si tal com he constatat, disposem dels instruments normatius i jurisprudencials necessaris per fer urbanisme, segons la completa connotació que aquest terme conté, i la realitat posa de relleu que el sistema no dóna els resultats enunciats en l’assoliment de l’interès general, se’m plategen diverses qüestions:
· com s’explica que el principal motor de l’economia per l’any 2004 sigui la construcció, quan el Consell General va aprovar el 23 de maig de 2.003 una suspensió total d’autoritzacions de construcció, reforçant aquella que ja establia la pròpia Llei del sòl l’any 2000 en la seva disposició transitòria segona?
· com s’explica que si el país disposa d’instruments d’ordenació, el mes de maig del 2003 hi hagués un allau de projectes d’edificació, fomentat per un anunci públic del Decret de suspensió de llicències, del què a més la justícia en va declarar la nul·litat?
· com s’explica que si la Llei del sòl preveia dos anys per a l’aprovació dels plans d’urbanisme parroquials, aquests tardaran més de sis anys, en les previsions més optimistes?
· com s’explica que el Govern no hagi fet ús de les facultats que li confereix la disposició transitòria quarta de la Llei del sòl, per prorrogar la suspensió de llicències establerta en l’article 91 de la Llei del sòl, pel cas que els comuns, sense causa justificada, no hagin aprovat definitivament els plans d’urbanisme en el termini establert per aquesta Llei? o és que hi ha justa causa en aquest retard?
· com afronten els comuns una disminució d’ingressos pels efectes de la moratòria? com incideix en la planificació urbanística la necessitat d’ingressos per reduir els importants deutes comunals?
· com s’explica que les administracions públiques hagin compaginat el procés d’elaboració dels plans d’urbanisme i l’existència d’una moratòria, amb l’aprovació de convenis urbanístics per desenvolupar importants promocions immobiliàries, en alguns casos en indrets de protecció natural?
· com s’explica que 5 anys després de l’aprovació de la Llei sòl, aquesta encara no sigui d’aplicació per manca de desplegament, i que encara ens plantegem modificacions, d’altra part necessàries?
· voleu dir que en la balança que gestiona l’urbanisme, no pesa més l’interès privat que l’interès general? que el cavall de l’especulació està tan desbocat que ni amb tots els instruments dels què ens hem dotat, som capaços d’aturar-lo? manca voluntat política per aplicar els instruments que tenim?
Hauríem de ser davant d’un canvi profund de règim en matèria d’urbanisme, tant de concepció com normatiu i paradoxalment, ens trobem que la construcció assoleix els nivells més alts d’activitat que mai ha tingut. Els plans d’urbanisme es trobaran totalment hipotecats per la garantia d’aprofitament urbanístic, per la concepció de la Llei del sòl que tot el sòl privat és edificable i pel manteniment de l’edificabilitat global de la parròquia anterior a la Llei del sòl, expressions genuïnament andorranes que l’interès privat va fer incorporar a la normativa urbanística; en detriment per exemple de les polítiques de promoció d’habitatge protegit que contemplen les lleis del nostre entorn; extrems que qüestionen, no tan sols la viabilitat del sistema, sinó el propi principi de l’interès general i la funció social de la propietat, què haurien de ser el nucli i fonament de l’activitat urbanística.
Deixar la gestió de tota la promoció immobiliària que pot generar el país tan sols a la capacitat del mercat, o a raons estrictament físiques per la disponibilitat on dipositar els desmunts i la runa, no fa més que establir un terreny adobat a l’especulació, com s’ha esdevingut fins ara. Deixar fer a l’especulació, i pretendre aplicar les mesures ordenadores, de protecció i de planificació quan siguin ja estèrils, seria un acte covardia a més d’una irresponsabilitat.
Així doncs perquè el sistema no funciona? Per què després de cinc anys no hem estat capaços de desenvolupar un urbanisme que s’adapti a les nostres necessitats, elimini el procés especulador en el que estem instal·lats, i esdevingui una eina de progrés i qualitat de vida pels ciutadans d’Andorra?. En definitiva, per què no hem estat capaços de desenvolupar un urbanisme democràtic al servei dels ciutadans d’aquest país?.
Ultra la responsabilitat dels gestors públics i davant la ineficiència del sistema, la societat civil haurà d’assumir la responsabilitat que la pròpia Llei del sòl li confia, si bé fins a la data no ha sabut plantejar un model alternatiu d’urbanisme. La Llei del sòl i les normes que la desenvolupen faculten els ciutadans per a que, de manera individual o mitjançant associacions, puguin participar en el procés urbanitzador, ja sigui formulant al·legacions en els tràmits d’elaboració dels plans d’urbanisme i de la tramitació del procés urbanitzador, ja sigui mitjançat plans parcials, especials o convenis urbanístics; ja sigui exigint l’aplicació de la legalitat urbanística en l’execució de l’activitat immobiliària, i en especial dels principis que la inspiren, emprant el recurs a l’acció pública que la Llei del sòl en el seu article 143 atribueix a qualsevol ciutadà per impugnar els actes contraris als mateixos.
Els plans d’urbanisme són l’expressió de l’equilibri i la conciliació de l’interès privat amb l’interès general, una mena de contracte social per sis anys per definir un model de societat. La participació ciutadana tant5 en la seva elaboració com en el control de la seva execució, és la garantia de la seva legitimitat democràtica. Tenim per endavant el repte de fer un urbanisme més democràtic, que passa per modificar la Llei del sòl per tal que protegeixi plenament l’interès general i exigir dels responsables públics diligència i rigor en el desenvolupament d’un urbanisme pensat per als ciutadans.
Som davant d’un canvi de cultura urbanística que no sabem o no volem assumir, i les possibilitat de redreçament cada dia són més limitades. La solució passa, sens dubte, per a que s’imposi un urbanisme democràtic al servei dels ciutadans.
7/10/05
