Sanció administrativa: coloració penal. Control de mercaderies
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- Com ja ha jutjat aquesta Sala, les sancions administratives tenen una «coloració penal»,en el sentit que dóna a aquest terme la jurisprudència de la Cort europea dels Drets de l‘Home.
Però aquesta qualificació no implica que el procediment del procés penal s’hagi de seguir íntegrament. Com ja ha jutjat varies vegades aquesta Sala, «aquesta forma d’actuació administrativa no és la més idònia en funció de la naturalesa pròpia d’un expedient sancionador, tot i que no sigui aplicable en tots els seus extrems el formalisme propi d’un procés judicial» (veure. Sentencia 76-2006 del 23 de novembre del 2006). Llegir la resta de l’article»
Tags: sanció
Les obligacions de fer imposades per l’administració en matèria d’urbanisme no tenen caràcter sancionador, segons el TC
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Així doncs, cal examinar la interpretació efectuada pel Tribunal Superior de Justícia d’acord amb la qual la referència a la sanció només era relativa a la multa, de tal manera que l’ordre de retirada de l’escala no estava considerada com una sanció.
Pel que fa a la qüestió de saber si, en matèria d’infraccions d’urbanisme, l’obligació de fer, com la de procedir a la retirada d’una instal·lació irregular, ha de ser considerada o no com una sanció, semblaria que la jurisdicció ordinària del Principat no hagi hagut, fins ara, de pronunciar-s’hi. El Tribunal Constitucional no disposa d’una jurisprudència nacional susceptible d’aclarir aquest punt. Per contra, pot trobar recolzament en el dret comparat. Llegir la resta de l’article»
Reglament de procediment per a les sancions d’estacionament i circulació imposades pel Comú d’Ordino i Ordinació relativa a l’abandonament de vehicles
Secció: Normativa
El Comú d’Ordino ha aprovat (Bopa 1/22) el Reglament de procediment per a les sancions d’estacionament i circulació imposades pel Comú d’Ordino, pel qual es regula el procediment a aplicar a les sancions per infracció de les normes d’estacionament i circulació comeses en els termes de la parròquia d’Ordino. Aquest Reglament deroga el Reglament de procediment per a les sancions d’estacionament i circulació imposades pel Comú d’Ordino, del 19 de novembre del 1998.
Alhora el Comú d’Ordino ha aprovat Ordinació relativa a l’abandonament de vehicles a la via pública, per tal de donar solució a l’increment desmesurat de vehicles que es troben abandonats en la via pública o en els aparcaments públics, sense que els respectius propietaris procedeixin a recuperar-los, considerant que amb aquesta actitud, els propietaris dels referits vehicles perjudiquen els interessos d’altres usuaris de l’aparcament comunal que, cada dia veuen limitada la capacitat de places d’estacionament.
Tags: sanció
El Govern desestima el recurs de reposició interposat per la UTE del Túnel dels 2 Valires contra les sancions imposades derivades d’un accident mortal
Secció: Notícies
El Govern informa que ha desestimat el recurs de reposició interposat per la UTE de la boca oest del Túnel dels 2 Valires contra les sancions imposades derivades de l’accident mortal succeït el passat mes d’abril, per un import de 5.001€, per infracció greu constatada a la Llei 34/2008 del 18 de desembre, de la seguretat i la salut en el treball, en motiu de l’accident del 7 de novembre passat amb un balanç de 5 víctimes mortals, a la mateixa boca oest del Túnel dels 2 Valires; alhora que es manté l’aturada provisional de les obres en tota la boca oest.
Tags: sanció
Agents responsables en l’àmbit de les infraccions urbanístiques
Secció: Juris. urbanisme
“Als efectes de les infraccions en matèria de construccions caldrà, per tant, determinar què s’ha d’entendre per (i) “agent” i què per (ii) agent “responsable” en els termes que exposem tot seguit:
(i) són agents tots aquells que intervenen en el procés de la construcció, és a dir el propietari, el promotor, el constructor i els tècnics directors. La consideració del constructor com agent de la construcció ve avalada, a més, per l’article 105.3 del Reglament de construcció, quan precisa que la llicència d’obres no exclou la responsabilitat que en cas de sinistre pugui tenir el titular de la llicència, l’autor del projecte, “el constructor i altres agents de la construcció”, equiparant explícitament, per tant, el constructor a l’agent de la construcció; en sentit anàleg, quan l’article 135 del Reglament citat es refereix a la direcció facultativa en l’execució de les obres exclou la responsabilitat del comú en les deficiències del projecte o en la seva execució, que aniran a càrrec dels tècnics, “constructor o altres agents de la construcció implicats”; en conseqüència, tant la lògica del procés constructiu com la interpretació sistemàtica de la normativa urbanística aplicable consideren els constructors agents de la construcció.
(ii) dit això, cal concretar quins agents són, a més, responsables de les infraccions per construir sense llicència. Ho són tots aquells agents als que els és exigible l’obligació de saber que les obres que s’executen gaudeixen de les autoritzacions preceptives; i aquesta obligació no és només exigible al propietari i al promotor i, evidentment als tècnics directors, sinó també als constructors, que són els executors materials de les obres i als que no és admissible que actuïn sense cerciorar-se de que allò que construeixen gaudeix de la cobertura urbanística que dóna la llicència.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/5/2008, número 38-2008.
Tags: sanció
Infracció urbanística i sanció: prescripció
Secció: Juris. urbanisme
“Tercer.- Pel que fa al primer d’aquests punts, resulta indubtable que s’han d’aplicar les previsions de l’article 160 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, ja que es tracta d’una infracció de naturalesa urbanística i, per això, la Llei de 29 de desembre de 2000 constitueix la lex specialis que regula la matèria, enfront de les previsions generals de l’article 56 de la Llei de les finances comunals, que només serà aplicable en defecte d’una regulació específica. Així es desprèn del mateix tenor literal d’aquest darrer precepte, el qual fixa un termini de prescripció de tres anys “salvat allò que altres lleis estableixen”. En conseqüència, ja que la infracció urbanística que s’imputa a l’agent és de caràcter lleu, el termini de prescripció és el d’un any, segons l’esmentat article 160 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.
Quart.- Resulta indubtable que la qüestió litigiosa versa sobre la prescripció de la infracció atribuïda a l’agent i no sobre la prescripció de la sanció imposada pel Comú. Com va declarar aquesta Sala en l’aute núm. 2000-10, de 17 d’abril de 2000, el termini de prescripció de la sanció comença a comptar quan es notifica a l’interessat la resolució sancionadora, segons es desprèn dels articles 7.1.b) de la Llei general de les finances públiques i 56.1.b) de la Llei de les finances comunals. En efecte, l’institut de la prescripció de la sanció opera durant el període d’execució voluntària o forçosa de la mateixa, de manera que el còmput del termini corresponent només comença a comptar quan s’ha notificat la sanció a l’interessat, que és quan es pot procedir –i no abans- a la seva execució.
…
L’article 45 del Codi de l’Administració condiciona l’eficàcia de l’acte respecte a aquells a qui s’aplica a l’acompliment regular de mesures de publicitat consistents en la seva publicació o notificació, segons es tracti d’una disposició general o d’un acte individual. En el mateix sentit, l’article 47 del Codi indica els requisits de forma que ha de contenir la notificació, per tal de què sigui oposable tant a l’Administració com a l’interessat. En conseqüència, cal concloure que un acte que no ha estat regularment notificat al seu destinatari i que, per això, no és eficaç front al mateix, tampoc és susceptible d’interrompre el termini de prescripció d’una infracció que s’imputa a l’interessat. Es tracta, en definitiva, d’un acte que es manté en l’esfera interna de l’Administració i que, per raons de seguretat jurídica, no és oposable a l’interessat fins que és objecte de notificació regular al destinatari.
No s’oposen a les anteriors conclusions els arguments del recurs que posen de manifest que no existeix un termini legal màxim per a la notificació dels actes administratius. En efecte, una cosa és que la manca de notificació no afecti la validesa de l’acte i que, per consegüent, el retard en notificar la resolució no comporti l’anul·lació d’aquesta (ex article 44 del Codi de l’Administració), i altre ben diferent és que aquest acte no notificat sigui susceptible de produir efectes desfavorables per al destinatari, com seria el cas si s’acceptés que pot interrompre el termini de prescripció d’una infracció.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 29/2/08, ponent A. Andrés, número 19-2008.
Vinculació de les resolucions civils en l’àmbit administratiu. Recàrrecs de la CASS: naturalesa
Secció: Juris. administrativa
“Com ja va declarar aquesta Sala en la sentència núm. 2000-57, de 18 de desembre de 2000, “la qualificació jurídica que la Sala Civil del T.S.J. hagi fet d’una relació contractual si que vincula a aquest ordre jurisdiccional, doncs és el civil, exclusivament, el competent per declarar la naturalesa jurídica d’un vincle corn el que es qüestionava”. Aquesta doctrina resulta perfectament aplicable quant a la naturalesa salarial o no de determinats conceptes retributius, per la qual cosa no es pot compartir l’argumentació de la sentència apel·lada, segons la qual les conclusions a què arribi la Sala Civil d’aquest Tribunal sobre la naturalesa salarial de les quantitats abonades en un cas concret no vinculen els tribunals administratius. El que succeeix és que el pronunciament dels tribunals civils només es refereix a un supòsit concret, en funció de les particulars circumstàncies que concorrien en el mateix, de manera que aquestes conclusions no es poden estendre a d’altres casos, sobretot quan l’article 64 de la Llei sobre el contracte de treball estableix la presumpció del caràcter salarial de les retribucions en concepte de dietes despeses de viatge.
…
Amb caràcter subsidiari, els recurrents sol·liciten una reducció superior a la que ja ha acordat la C.A.S.S., fins al 80 per cent del seu import.
Aquesta qüestió ja ha estat examinada en la sentència d’aquesta Sala núm. 89-2008, de 19 de desembre de 2008, en la qual es va dir que “cal recordar que els recàrrecs en l’import de les cotitzacions degudes, que s’imposen per manca de pagament en el termini que correspon fer-ho, s’apliquen per l’entitat parapública, en el marc del Reglament Contenciós penal, que preveu les quanties del recàrrec, entre 1’1% i 1,5% en funció dels períodes de retard”.
“Per tant, és en aquests límits en els que la potestat de la C.A.S.S. s’ha d’exercir, i si voluntàriament, i valorant la situació de l’empresa en cada cas, desitja practicar una rebaixa en els recàrrecs no li assisteix cap prohibició de fer-ho, perd el sistema normatiu d’aplicació no permet exigir jurídicament que el practiqui ni que ho faci en un percentatge determinat”.
“La part apel·lant considera que existeix un costum o una pràctica administrativa segons la qual quan la C.A.S.S. efectua aquestes reduccions les fa en el percentatge del 95% (…) Però arribats en aquest punt cal recordar novament que sigui o no sigui aquesta la de reduir el recàrrecs en el 95%- una pràctica freqüent, mai pot elevar-se a la categoria de costum perquè aniria contra la substància dela facultat de reducció, que és discrecional i no sotmesa a altres consideracions que les de cada cas, sense que la circumstància de que a una empresa, o a varies, se’ls hagi reduït el recàrrec en un import molt elevat permeti a d’altres exigir el mateix”.
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent A. Andrés, núm. 51-2009.
Tags: sanció
