Hem d’advertir ara, que aquells que vetllaven perquè els drets fossin respectats, posaren un gran mirament en que els homes no pledegessin amb massa facilitat; la qual cosa és també el nostre anhel
Secció: "Nulla dies sine linea" - La frase del dia
Nunc admonendi sumus, magnam curam egisse eos qui iura sustinebant, ne facile homines ad litigandum procederent; quod et nobis studio est.
Instituta 4, 16 De la pena dels que litiguen amb temeritat, pr. (I. 4.16.pr.)
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 14/5/63, RJ 60
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 26/2/65, RJ 78
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 8/7/65, RJ 82
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 13/1/66, RJ 90
Enllaç relacionat
Tags: judici
El que no és als autes, és com si no existís
Secció: "Nulla dies sine linea" - La frase del dia
Quod non est in actis, non est in mundo
* Sentència TSJC de data 11/1/01, RJ 1537, en relació a la càrrega de la prova.
Tags: judici
És contrari al dret civil jutjar o respondre tenint en compte una petita part de la llei, sense contemplar-la en la seva totalitat
Secció: "Nulla dies sine linea" - La frase del dia
Incivile est nisi tota lege perspecta una aliqua particula eius proposita iudicace vel respondere.
Cels, Digest 1, 3 De les lleis, dels senatconsults i del costum immemorial, 24 (D. 1.3.24)
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 9/2/57, RJ 28
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 22/12/62, RJ 59
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 8/7/65, RJ 82
Tags: judici
La interpretació de les normes processals no pot ser objecte de recurs d’empara davant el TC
Secció: Juris. processal
“D’acord amb l’article 86.1 de la Constitució, el Tribunal Constitucional ha considerat reiteradament que la interpretació de les normes de procediment correspon per naturalesa als òrgans de la jurisdicció ordinària i que només adquireix relleu constitucional quan la resolució no dóna resposta a les qüestions plantejades, quan incorre en un error material patent, quan es immotivada o quan resulta arbitrària, en el sentit de lògicament no raonable (veure per exemple, la sentència recaiguda en la causa 2006-24-RE del 25 de maig del 2007).
En aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia va pronunciar, de manera coherent i raonada, que la decisió del 28 de març del 2008 del Tribunal de Batlles només es pronunciava sobre qüestions de procediment, concretament, la possibilitat de seguir l’examen del litigi pel procediment ordinari, que no prejutjava l’intercanvi dels arguments sobre el fons i que, per consegüent, no vulnerava el dret del Comú d’Encamp de presentar els seus arguments d’acord amb les normes habituals. Tal com es va pronunciar el Tribunal Superior de Justícia, la decisió de primera instància “constitueix una decisió interlocutòria que resol arguments i pretensions de caire merament processal.””
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent D. Maus, causa 2008-33-RE.
“Tanmateix, com ha reiterat aquest Tribunal Constitucional (vegeu entre altres les causes 2008-2-RE, 2008-5-RE, 2008-9-RE, 2008-10-RE i 2008-19-RE) la funció de seleccionar, interpretar i aplicar la legislació als casos enjudiciats correspon en exclusiva als òrgans judicials i només pot vulnerar el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret, és a dir, només pot adquirir relleu constitucional, si la selecció, interpretació i aplicació de les normes no dóna resposta a les pretensions formulades, no està motivada, incorre en errors materials patents o és arbitrària des de la perspectiva lògica o, excepcionalment, des de la perspectiva jurídica, entesa aquesta darrera arbitrarietat com a sinònim de selecció, interpretació o aplicació extravagant, és a dir, que s’aparta totalment de l’opinió reiterada, unànime i consolidada dels juristes. Aquest és el contingut del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret i aquest és el cànon d’enjudiciament que cal aplicar si es vol ser coherent amb la tesi, mantinguda per aquest Tribunal des de l’inici de la seva activitat, segons la qual ni el recurs d’empara, ni el Tribunal Constitucional són un darrer recurs o una darrera instància judicial.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-13, 14 o 15-RE.
Tags: judici
Si “es retardés demorés o frustrés”; per això varen ser anomenats calumniadors, perquè mitjançant frau i frustrant vexen a d’altres amb litigis; d’aquí es se’ls anomeni també de discurs sofístic
Secció: "Nulla dies sine linea" - La frase del dia
“Si calvitur”; et moretur et frustretur, inde et calumniatores appellati sunt, quia per fraudem et frustrationem alios vexarent litibus; inde et cavillatio dicta est.
Gai: Digest 50, 16 De la significació de les paraules, 233, pr. (D. 50.16.233.pr.)
* Sentència Jutge d’Apel·lacions Obiols de data 14/5/63, RJ 60
S’inicien els treballs per a l’elaboració d’un Codi de procediments civils
Secció: Notícies
D’acord amb una notícia apareguda al Diari d’Andorra, es disposa dels primers treballs encarregats pel Consell Superior de Justícia per a l’elaboració d’un Codi de Procediment Civil, un text base amb 657 articles que requereix encara de desenvolupament, segons manifesten les fonts vinculades a la comissió constituïda a l’efecte entre Magistrats, Batlles i Col·legi d’Advocats.
Tags: judici
Acció: acumulació
Secció: Juris. civil
“… la viabilitat de reunir en la mateixa demanda o judici, dues o més accions, mentre no siguin inconciliables, i l’exercici i resolució d’una no exclogui els de l’altra …”
Aute del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 1 de juliol de 1.961, ref. XLVI.
“Considerant que les relacions lògiques de les coses en general són d’identitat, de diversitat o d’analogia, segons els seus respectius elements constitutius siguin els mateixos, diferents o idèntics algun si diversos altres, i com que els elements individualitzadors dels processos són les persones dels litigants (personae), l’objecte de la controvèrsia (res) i el títol o causa de la demanda i de l’excepció (causa petendi i causa excipiendi) …”
Aute del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 14 de maig de 1.963, ref. LX.
“…, sinó de la conducta recíproca poden sorgir pluralitat de problemes o conflictes, coetanis o successius, però continuats, i d’aquí que per exigències de la biologia jurídica i de la lògica, l’ordenament processal examina amb visió de conjunt el fenomen i les seves conseqüències i facilita o imposa el tractament adequat a tots els aspectes de la interdependència de relacions i de les peticions plurals mitjançant l’institut usualment conegut amb el nom d’acumulació d’accions i de processos, conduent a la unitat de controvèrsia i de resolució, …
Considerant que la identitat de litigis resulta naturalment de la identitat de la trilogia individualitzadora –subjectes, objecte i títol-, que en lel Dret romà portava a l’execpció rei iudicatae, de la qual Paulus resumeix el contingut i bases dient: “Es determinarà amb plausible raó, que per a cada controvèrsia fos suficient una acció i un sol terme de cosa jutjada, …”
Aute del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 1 de juliol de 1.961, ref. XLVI.
Tags: acumulació, judici
Procediment laboral
Secció: Juris. laboral
“Aquest procediment és d’ordre públic, elaborat per a la defensa dels drets dels treballadors, és a dir, que no es pot substituir per cap altra mena de procediment.”
Sentència de data 15 de febrer de 1.996, RJ 530.
Acció: identificació
Secció: Juris. civil
“… la doctrina dels processalistes es polaritza en dues teories: la de la individualització, segons la qual la demanda es limita, simplement, a exposar la relació jurídica origen del plet, el necessari per identificar l’acció en exercici (causa agendi pròxima), i la de la substanciació, que exigeix essencialment la manifestació de totes les circumstàncies constitutives de la reclamació (causa agendi remota), …
…, i aquest corrent va donar per resultat que els ordenaments jurídics europeus, d’ençà del segle XV, mostressin una franca orientació a exigir demandes articulades i totes les circumstàncies que concorren a integrar la reclamació,…”
Sentència del Mgnfc. Jurge d’Apel·lacions de data 10 de juny de 1.952.
“Considerant que, dividit el procediment en fases preclusives, dins de les quals les parts han de desplegar l’activitat assenyalada en cadascuna d’elles, com a conseqüència de les actuacions portades a terme en l’anterior, i en la primera fase o període processal d’al·legacions, les parts han de procurar que quedin ben clars i definits els termes del debat i els documents bàsics en què es funden, segons estableix el ja citat article 1er del Decret de 1er de maig de 1922, …, al·legant tant els fets com els fonaments de Dret en què es basin les seves respectives pretensions i oposicions; …; per altra part cal recordar que com que la defensa de la bona fe processal és un dels principis cardinals inspiradors del procediment, les parts litigants han de comportar-se en el judici amb lleialtat i probitat, el que exigeix, en primer lloc, que cap dels litigants guardi en la fase d’al·legacions algun dels motius en què fonamenta la seva acció o la seva oposició, i el reservin indegudament per al tràmit de conclusions, amb la consegüent indefensió del litigant contrari, …”
Sentència del Tribunal Superior de la Mitra, de data 26 de març de 1.990, ref. CCCXIV.
“… l’òrgan jurisdiccional ha de posar sempre especial cura a mantenir la puresa i la marxa regular del procediment traçat per la llei, perquè el predomini de l’individualisme i el vell principi privatístic del procés civil com a negoci i una finalitat de caràcter particular, han estat substituïts per una major iniciativa en l’activitat d’ofici i per una concepció publicista que es veu en el procés civil, no menys que en el procés penal, l’exercici de la jurisdicció de l’Estat, preordenada a una finalitat d’interès públic o general: la recta aplicació de la Llei material i l’administració de justícia per a la pau i tranquil·litat social.”
Sentència del Mgnfc. Jutjat d’Apel·lacions de data 26 de febrer de 1.965.
“… b) l’existència a les Valls d’un bàsic judici ordinari i civil, que és el seguit en aquest plet, i que lluny d’ésser un breu i rudimentari judici oral, és en realitat un llarg i meditat procediment escrit, un veritable solemnis ordo iudicorum; c) que l’article primer del Decret de primer de maig de 1922 dictat pel Tribunal de Corts, disposa “que en l’acte de presentar una demanda, tant si es fa de paraula com per escrit, el Batlle exigirà al demandant que consigni clarament i concreta els fets i els títols en què funda i la quantia litigiosa; d) que aquest precepte no estableix distinció entre fets individualitzadors i fets substanciadors, comprenent, per tant, tots els de relleu per a fundar la pretensió; e) que el mateix article exigeix, d’altra banda, la referència expressa dels títols en què recolza la demanda i en virtut dels quals s’exercita el dret, per tal de precisar ab initio i amb exactitud tot el relatiu a la legitimació activa, ….”
Sentència del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 10 de juny de 1952.
Dictamen mèdic a instància de part
Secció: Juris. administrativa
“… no per això es pot considerar que aquesta conclusió sigui una mera hipòtesi, ja que es fonamenta en l’estudi dels antecedents patològics de la interessada, que es poden constatar objectivament a partir dels anteriors informes que obren a les actuacions.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 14 de juliol de 1995, número 95-26, repertori 52.
“Malgrat la recurrent argumenta que aquesta conclusió no està degudament recolzada en el resultat de les proves que s’han dut a terme, no es pot oblidar que l’existència de la mencionada depressió reactiva es troba ja recollida en els dos informes elaborats pel metge de la interessada de data 18 de desembre de 1995 i 4 de març de 1996, respectivament,….”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 16 de maig de 1997, número 97-24, repertori 186.
“Els resultats que ofereix la prova pericial porten a la conclusió de que la resolució impugnada de la CASS no resulta ajustada a Dret, ja que la mateixa es basa en una incorrecta apreciació de les circumstàncies de fet que concorren en aquest cas, és a dir, de l’estat físic de l’interessat, que l’impossibilita per a l’activitat laboral, al contrari del que afirma l’acte objecte d’aquest procés, motiu pel qual resulta procedent l’anul·lació de l’esmentada resolució.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 28 d’abril de 1994, número 94-13, repertori 13.
Prova de confessió en judici
Secció: Juris. processal
“Com és prou conegut, la prova de confessió en judici ha tingut i continua tenint una rellevància significativa, que tradueixen els aforismes confessió est regina probationum i confessos in iure pro iudicatis haberi placet (Codi 7,59). Però aquests aforismes s’han de posar en relació amb altres normes o aforismes que sense desmentir els anteriors, limiten el seu abast com son la que apareixen en el Digest 42, 2, 2 on es preveu que no confessa el que s’equivoca, ço que permet revocar els efectes d’una confessió per causa d’error justificat. Un segon element que s’ha de tenir a la vista, es que segons l’ordenament jurídic andorrà, la confessió en judici sota jurament indecissori, llevat del cas de tractar-se d’una prova única, no es prova legal i no is prova superior als altres mitjans que estableix la llei, ja que d’acord amb el sistema processal de lliure apreciació de la prova, la de confessió en judici no és prova plena, amb la conseqüència que l’organisme, jurisdiccional no esta obligat a seguir-la en el seu resultat, sens perjudici de la seva valoració en relació amb les altres proves practicades, però sense exclusivitat prevalent.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de data 18/12/97, autes 100/97.
Cautio iudicatum solvi: inaplicabilitat
Secció: Juris. processal
“IV.- No és correcta la sustentació que l’aplicació de la “cautio judicatum sol vi” al Principat d’Andorra tingués el seu fonament en l’Usatge “omnes homines firmare” ni en altres disposicions dels Títols I i II del Llibre III, Volum I i concordants de les Constitucions de Catalunya. La jurisprudència del Principat havia posat repetidament de relleu que aquest no era el fonament d’aquella excepció sinó que el seu fonament vertader era el costum; i havia també proclamat la seva vigència a Andorra en el seu autèntic sentit de la fiança que era exigible a l’estranger demandant i mancat d’arrelament o de béns a les Valls per a respondre especialment de les costes del judici (Autes del Magcf. Jutge Delegat d’Apel·lacions de 27 de febrer de 1954, 20 de juny de 1958, 18 de març de 1961, 30 d’octubre de 1963, 14 i 30 d’octubre de 1964, 15 de desembre de 1965, 23 de juliol de 1973 i sentència de 5 de novembre de 1975; Aute del Tribunal Superior de Perpinyà de 4 de maig de 1970; i sentències del Superior de la Mitra de 10 de juny de 1957, 19 de maig de 1987 i 12 de desembre de 1988).
Malgrat l’anterior, la sentència del Tribunal darrerament esmentat de 15 de desembre de 1986 ja havia manifestat la inaplicabilitat d’aquesta excepció d’arrelament en judici per respecte al principi de reciprocitat a un agent de nacionalitat francesa en no exigir-se en aquell país la “cautio” als litigants andorrans; la sentència del mateix Tribunal de la Mitra de 19 de maig de 1987 (ja esmentada) aclaria que aquesta excepció només podia ésser invocada pels nacionals andorrans quan litigaven amb estrangers, no essent suficient la residència ni equivalent aquesta a la nacionalitat donat el seu caràcter de privilegi no susceptible d’interpretació extensiva ni d’aplicació analògica quan aquesta no té altra conseqüència que l’allargament innecessari del judici. I la sentència també del Tribunal de la Mitra de 12 de desembre de 1988 (l’última d’aquell Tribunal esmentada anteriorment) en el seu III CONSIDERANT, manifestava que “sense oblidar la tradicional vigència a Andorra de l’excepció de manca d’arrelament en judici, és ben cert que la repulsa de tota societat moderna a discriminacions no justificades en l’exercici dels drets i en e1 gaudiment de la tutela jurídica (com demostra, per exemple, que el I Congrés iberoamericà i Filipí de Dret Processal, celebrat a Madrid l’any 1955, aprovà entusiàsticament la conclusió segons la qual: “No s’ha d’exigir caució, ni imposar cap mesura cautelar a un litigant, per raó de la seva nacionalitat o del seu domicili”, vid. Aute de 30 d’octubre de 1963 del Jutjat d’Apel·lacions) i l’actual aspiració a 1a consecució d’un veritable mercat únic europeu, encara més allunyat de distincions inoportunes, condueix al fet que, malgrat que e1 Principat d’Andorra no ha assolit actualment una incorporació formal a la Comunitat Econòmica Europea, sintonitza amb les seves aspiracions, i per això té encara una justificació més intensa i important el caràcter restrictiu que e1 costum i la jurisprudència andorranes atribueixen a l’exigència de la caució d’arrelament, que és susceptible de comportar, si no s’aplica per l’autoritat judicial amb molta prudència i cautela, una gran dificultat per a l’estranger d’exigir 1a satisfacció dels seus drets subjectius, que pot degenerar en una autèntica denegació de justícia i privació de la pròpia tutela jurídica”. I seguidament aquesta sentència va denegar l’excepció del defenent perquè ell tampoc era andorrà sinó espanyol al mateix que l’agent. I espanyol és Taquí defenent Sr. M (foli 14) i no s’aplega ni prova ni sembla que sigui tampoc andorrà l’altre defenent de nom Alain P. ; motius que ja serien suficients per haver de rebutjar aquí l’excepció si continués essent vigent a Andorra la tan repetida cautio judicatum solvi”.
Però actualment no ho és ni pot invocar-se al Principat d’Andorra tal excepció. Les raons que ja adduïa e1 Tribunal Superior de la Mitra en la seva darrera sentència (la de 1988 que en part hem transcrit) referents a la repulsa de tota societat moderna a discriminacions no justificades en l’exercici dels drets i en el gaudiment de la tutela jurídica,; han assolit carta de naturalesa definitiva també a Andorra des de que el 22 de gener de 1996 va entrar en vigor la Convenció Europea per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals de 4 de novembre de 1950 aprovada pel Consell General de les Valls el 21 de novembre de 1995 i publicada amb la seva ratificació en el BOPA de 7 de febrer de 1996 (núm. 9, any 8). L’art. 6,1 d’aquesta Convenció disposa que tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitativament per un Tribunal independent imparcial establert per la llei, que decideix, entre altres coses, sobre controvèrsies o obligacions de caràcter civil; i l’art. 14,1 de la mateixa Convenció diu que el gaudiment dels drets reconeguts per ella ha de ser assegurat sense cap distinció fundada especialment en l’origen nacional.
A partir d’aquesta vigència ja no hi ha lloc ni possibilitat per tant en cap cas d’aplicar la derogada “cautio judicatum solvi” a Andorra.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 27 de gener de 2000; autes 085/99.
Tags: judici
La discòrdia de la Concòrdia: perspectives de futur
Secció: Dret públic
Es pot dir que l’afer de la Concòrdia estigui resolt? El contenciós judicial ha determinat a qui correspon la gestió d’aquests terrenys públics?
Qualsevol ciutadà que pledeja davant els Tribunals i obté una sentència desestimatòria de les seves pretensions, en la fórmula habitual que diu “hem de desestimar i desestimem la demanda interposada pel ciutadà en qüestió, i absoldre correlativament al ciutadà a qui s’havia demandat en justícia”, té clar que ha perdut el plet i que el Batlle, i en darrera instància el Tribunal Superior, li han dit que no tenia dret a allò que pretenia. Amb una decisió judicial d’aquest tipus, el dret de les parts que era objecte de discussió queda inalterat, i per tant la situació després de la sentència segueix sent la mateixa que abans. Sembla doncs una qüestió prou evident per a que la situació no plantegi dubtes, doncs justament una de les finalitats de qualsevol sentència és aportar estabilitat i pronunciament on abans hi havia conflicte.
Han passat més de cinc anys des de que el Tribunal Superior de Justícia es va pronunciar sobre l’afer de Concòrdia, desestimant la pretensió del Comú d’Encamp de dividir el terreny, mentre que el Comú de Canillo en defensava la seva indivisibilitat. Temps que hauria de permetre afrontar el debat sobre el futur de Concòrdia, tenint en compte que són terrenys públics, i que en els mateixos s’hi desenvolupa la primera activitat econòmica del país; debat que es fa doblement necessari perquè la sentència no ha modificat la situació dels terrenys. Convé aclarir aquesta darrera conclusió, que pot sobtar atenent les diverses afirmacions i la presa de posició que han fet els dos comuns implicats, i que sembla que responen a lectures diferents de la sentència. Així, la sentència que posa fi al litigi desestima la pretensió del Comú d’Encamp de partir el terreny de la Concòrdia, amb la mateixa fórmula ans esmentada, i entre els arguments per fer-ho manifesta que el terreny ja estava partit d’ençà la rodàlia de 1771. En aquest sentit el Tribunal Superior manifesta dues coses amb transcendència jurídica diferent: el decideix de la sentència que desestima el que se li demana i els raonaments que permeten arribar a aquesta decisió. A partir d’aquesta doble afirmació, en llocs diferents en la sentència, cal preguntar-se si els raonaments de la decisió estableixen una nova situació o altrament quina transcendència poden tenir, doncs la decisió de la sentència en ser desestimatòria no crea cap situació nova, i per tant la situació es manté inalterada.
Entenc que els raonaments de la sentència, entengui’s l’afirmació que el terreny de Concòrdia ja estava partida d’ençà l’any 1771, no tenen cap eficàcia ni transcendència jurídica, en seguiment de la nostra tradició jurídica d’arrel romanística (D. 42.1.1 i C. 7.45.7) i dels constants pronunciaments dels nostres tribunals. El propi Tribunal Superior ha establert que els efectes de cosa jutjada de la sentència (és a dir la vinculació a la decisió de la sentència) es produeix tan sols respecte “el pronunciament, no pas el que el jutge ha raonat” en paraules del propi Magistrat ponent que va resoldre l’afer de Concòrdia (RJ1277), sense que tinguin per tant cap vinculació per a les parts i els tribunals els raonaments que s’han emprat per arribar a la decisió de la sentència, i amb major motiu quan aquesta és simplement desestimatòria, no estableix res de nou.
L’efecte negatiu de cosa jutjada de la sentència de Concòrdia impedirà la formulació d’un nou judici de divisió del terreny de Concòrdia, però en cap cas que es plantegi judicialment quins límits separen les respectives parròquies; doncs aquests no s’han establert judicialment, perquè la sentència no emet, ni podia fer-ho, un pronunciament sobre aquest extrem. Amb la desestimació de la demanda interposada pel Comú d’Encamp, entenc que totes les solucions sobre el repartiment del terreny de Concòrdia són teòricament possibles, i dependrà dels elements que puguin aportar-se a un nou judici per l‘acció revindicatòria, o de desllindament, en el qual caldrà analitzar l’eficàcia de les rodàlies assenyalades pel Tribunal Superior; i si els nous magistrats que composen aquest Tribunal entenen l’oportunitat d’adoptar el mateix raonament per resoldre el nou contenciós, o la llum dels elements que se’ls aporti en un judici específicament amb aquest propòsit, puguin establir definitivament els límits que s’escaiguin. Davant aquesta situació, és evident que cal trobar una solució a un conflicte que no ha quedat resolt.
A més dels interessants i fonamentats raonaments jurídics de la sentència, els seus considerants tenen un indubtable impacte social, doncs planteja que durant segles ciutadans i institucions ens hem estat creient una situació que no tenia raó de ser: la discòrdia de la Concòrdia no tenia raó de ser; i que els comuns haurien, més o menys de manera intencionada, confós les qüestions de propietat amb la possessió dels terrenys. Davant el caràcter sorprenent i innovador d’aquesta conclusió, cal valorar l’objectivitat i independència dels magistrats del Tribunal Superior i la seva capacitat d’abstreure’s d’una tradició de quatre segles; del que en podem concloure a més que la composició del Tribunal Superior per magistrats no andorrans, pot suposar una excel·lent contribució al País, o altrament es pot tractar d’una visió parcial o incompleta del jutjador i per tant ineficaç a la solució del conflicte. Els diferents poders de l’Estat, atenent que la sentència des d‘un punt de vista jurídic no ha canviat res, hauran de determinar com aprofiten aquesta aportació per tal d’assegurar, sota la perspectiva de l’interès nacional, el futur d’aquests terrenys.
El debat es produeix respecte uns terrenys públics, el que determina una situació idònia per a que les diverses institucions i mecanismes de que disposa l’estat de dret es pronunciïn. Fins al moment ho ha fet el poder judicial, però res exclou que també ho puguin fer els propis comuns implicats o el Consell General, no tan sols com a dipositaris de la sobirania nacional, sinó com a gestors de l’interès general; o altrament un cop més ho hagin de fer els Tribunals. Segurament l’equilibri de poders i l’eficàcia de la solució faria desitjable la primera opció, doncs si bé l’administració de justícia es fa en nom del poble andorrà, de ben segur el Parlament representa una més genuïna expressió del que s’escau a l’interès general.
Tractant-se de terrenys de titularitat pública, de ben segur el que ens ha de preocupar a tots és el seu ús i protecció, doncs el terreny de Concòrdia neix precisament amb el dret d’empriu que s’hi regula, com a dret d’aprofitament que correspon als veïns. L’acord de 1672 evita un pronunciament sobre la propietat, i estableix l’aprofitament dels terrenys per part dels veïns, quins termes segueixen plenament vigents a la data d’avui segons el Tribunal Superior, el que determina la improcedència de l’anomenat “conflicte de les vaques”. Fa doncs més de quatre segles que es va entendre més adient regular-ne l’ús que la propietat, doncs la propietat tan sols facultarà que se’n pugui determinar l’ús per part del seu titular, sense que per tant la titularitat suposi una qüestió rellevant. Són molts els indrets a Andorra en els què els límits entre les parròquies no estan definitivament fixats, respecte els quals caldrà trobar igualment solucions d’acord amb l’interès general.
S’hauria de deixar doncs als veïns esmentats en l’acord de Concòrdia de 1672, en definitiva els ciutadans d’Andorra, mitjançant el Consell General com el seu més genuí representant, que determinin l’ús d’aquests terrenys, de la seva protecció i gaudi; de la mateixa manera que s’ha fet i es farà respecte altres indrets del país com a expressió de l’interès general. En aquest sentit és d’especial actualitat la gestió de la Vall del Madriu, si bé amb la simplicitat que suposa que el terreny de Concòrdia no inclogui terrenys particulars, i alhora el proclamat autogovern dels comuns no ha de ser un obstacle per a la solució del conflicte. S’escau recordar en aquest punt, que els terrenys públics no poden ser objecte de cap aprofitament urbanístic, per mandat imperatiu per la Llei del sòl, limitació molt adient que el pretext de la construcció d’habitatges socials no hauria de derogar.
16/5/06
