Embargament preventiu: requisits, resolució estimatòria
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“IV.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), i un perill que es pugui frustrar l’efectivitat del crèdit per absència de béns del demandat quan la sentència que es dicti s’hagi d’executar (periculum in mora). Llegir la resta de l’article»
Tags: embargament
Requisits per a l’embargament preventiu, resolució desestimatòria
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“II.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), Llegir la resta de l’article»
Tags: embargament
Prova del periculum in mora en els embargaments preventius
Secció: Juris. processal
“No pot convenir aquesta Sala amb les afirmacions de la recurrent que el jutjador a quo exigeix una prova impossible i que buida de contingut el decret de 1 de maig de 1922 respecte del periculum in mora. Així, quan l’Aute d’instància afirma que “en aplicació de la norma general, al demandant provar que existeixen indicis de que el defenent intenta fer desaparèixer els béns de que és titular…”, com es pot observar no està exigint la prova de la desaparició dels béns (l’Aute diu “intenta fer desaparèixer”), Llegir la resta de l’article»
Tags: embargament
Segrest de béns en l’àmbit de les mesures cautelars
Secció: Juris. processal
“Si bé és cert que no existeix normes civils al Principat sobre la possibilitat de decretar el segrest i tancament de determinats béns objecte de litigi, també ho és que aquesta mesura cautelar, que comporta el desapoderament del posseïdor i la constitució del bé en dipòsit, no està exclosa en matèria civil i s’aplica consuetudinàriament com una concreció de l’embargament decretat, tenint com a finalitat la conservació d’una cosa específica que és objecte d’un procés, ja que en relació als restants béns del demandat sols es pot decretar l’embargament preventiu, Llegir la resta de l’article»
Tags: embargament
Oposició a la mesura cautelar: termini
Secció: Juris. processal
“Pel tal de donar resposta als arguments de la representació processal de la Sra. M.P.P. cal destacar que és cert que el costum andorrà estableix que la oposició a l’Aute d’embargament s’ha de formalitzar dins el termini de tretze dies hàbils i que aquest costum va ser ratificat per la Instructa als Batlles de l’any 1740, va ser acollit pel Manual Digest i el Politar i recollit per l’article 6 del Decret de 1 de maig del 1922 sobre procediment civil a les Valls, com abans ho havia estat per l’article 2 de la Instrucció de 24 de juny de 1908, com destaca la Sentència del Magnífic Jutge d’Apel·lacions de 20 de juny del 1967. Llegir la resta de l’article»
Tags: embargament
Mesures cautelars atípiques: sistema de numerus apertus, respecte els béns de domini públic. Massificació de la justícia
Secció: Juris. processal
“I.- La resolució d’aquest recurs exigeix posar de manifest que l’objecte del mateix versa sobre l’adopció d’una mesura cautelar atípica. Aquesta Sala Civil ha tingut ja ocasió d’explicitar quina és la seva doctrina sobre les anomenades mesures cautelars atípiques. Així, s’ha assenyalat que en l’ordenament jurídic andorrà el Decret de 1 de maig de 1922 contempla l’embargament preventiu com a mesura cautelar destinada a l’assegurament i efectivitat de la resolució que s’ha de pronunciar sobre el fons, però que al marge d’aquesta mesura cautelar s’han d’admetre totes aquelles altres que s’adrecen a l’efectivitat i assegurament del resultat d’un judici civil. I és en aquest ordre d’idees que s’ha exposat que si bé s’admeten altres mesures cautelars o, si es prefereix, que en matèria de mesures cautelars l’ordenament jurídic andorrà opta per un sistema de numerus apertus, sí que s’ha de posar de manifest que han de concórrer per a la seva adopció els dos pressupòsits propis de tota mesura cautelar, com són el fumus boni iuris i el periculum in mora.
….
I, per altra part, l’adopció d’una mesura cautelar, com a expedient per a evitar que el dictat d’una resolució judicial sobre el fons esdevingui inexecutable, de manera que es possibiliti l’obtenció de la tutela judicial efectiva, per part del justiciable que impetra el dictat d’una mesura adreçada a garantir l’efectivitat de la ulterior resolució judicial sobre el fons, ha de ser examinada per la jurisdicció civil, de manera que és aquesta la que ha d’analitzar si concorren els requisits pel dictat de la mateixa.
III.- Com és de veure, la primera qüestió que s’ha de resoldre, respecte del fons, és si en el cas que ara ens ocupa esdevé o no possible, en atenció a la qualificació dels béns com a béns de domini públic adoptar o no una mesura cautelar en relació als mateixos.
L’article 105 del Codi de l’Administració disposa que “Els béns comunals, siguin o no afectats a l’ús públic o a un servei públic, o al foment de la riquesa nacional, estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic…” i l’article 86, respecte d’aquests darrers, proclama que “Els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables mentre conservin aquest caràcter”.
La inembargabilitat dels béns de domini públic troba el seu fonament en el manteniment del servei públic i en possibilitat que l’Administració actuï de forma eficaç, de forma que l’embargament com a mesura que pot comportar l’alienació dels béns de domini públic s’hagi d’entendre proscrita, atès que en altre cas es possibilitaria no solament que sortissin del patrimoni demanial, sinó a més que s’incomplíssim les finalitats que es cerquen amb la seva qualificació com a inembargables i imprescriptibles. Nogensmenys, sí que s’ha d’examinar si aquestes consideracions poden estendre’s a una mesura cautelar en la que es sol·licita que no es porti a terme l’atribució del nou domini esquiable i de l’anterior, en ares a salvaguardar el dret de preferència de la mercantil agent. A criteri del jutjador d’instància, els béns de domini públic no poden ésser objecte de cap mesura prohibitiva o que limiti les plenes facultats del seu titular.
En canvi, el criteri d’aquesta Sala al respecte esdevé divers. En efecte, ja s’ha posat de manifest que la inembargabilitat dels béns de domini públic es justifica en dos ordres de consideracions diferents: per una banda, s’ha d’impedir que es produeixi la seva alienació, la qual podria tenir lloc a partir de l’embargament si aquest es permitís, i, per altra, perquè l’embargabilitat impediria que s’assolissin les funcions que es cerquen amb els esmentats béns, adreçats a l’obtenció del manteniment en la prestació dels serveis públics i de l’eficàcia de l’actuació administrativa. I, des d’aquesta òptica, el caire inembargable dels béns de domini públic no impedeix que l’Hble. comú pugui cedir, en règim de concessió, l’ús dels esmentats béns per a l’explotació d’una estació d’esquí. I, consegüentment, garantir que aquest dret d’ús s’hagi d’atribuir d’acord amb la preferència que marquen els estatuts societaris i la relació que vincula a l’Hble. Comú amb la mercantil agent, pot ésser perfectament objecte d’una mesura cautelar, que s’orienta a permetre que la sentència que es pugui dictar sobre el fons de l’afer no esdevingui il·lusòria, sense que ni les funcions que es cerquen pels béns de domini públic en el cas que ens ocupa ni el seu caire inembargable puguin justificar l’extensió de la prohibició d’adopció de mesures cautelars que restringeixen les facultats de l’Hble. Comú en relació a aquest dret d’ús, i més si es pren en consideració que aquest dret d’ús ha estat cedit a la mercantil agent i explotat fins al plantejament del litigi per la mateixa mercantil agent.
Si a aquestes consideracions s’afegeix que actualment la justícia es troba en una clara situació de massificació, el que comporta en moltes ocasions que les resolucions judicials que posen fi als processos es dictin quan ja han transcorregut no mesos, sinó anys des de l’inici del litigi, i que esdevé un clar deure dels òrgans judicials orientar sempre la seva actuació a que el justiciable obtingui una tutela judicial efectiva, la qual cosa significa que no poden esdevenir il·lusòries, per inexecutables, les decisions judicials que es puguin dictar respecte del fons del litigi. I és per això, que les mesures cautelars han de gaudir actualment d’un reconeixement rellevant, de forma que clarament s’ha d’apostar pel reconeixement d’un numerus apertus en relació a les mateixes, sinó que la seva concessió s’ha d’enllaçar inextricablement amb el dret a la jurisdicció i a l’obtenció de la tutela judicial efectiva (cfr. Art. 10 C.A.), mínim imprescindible en un Estat democràtic de dret. En aquest ordre d’idees, les mesures cautelars s’han d’articular com a expedient que, a l’abast de les parts, poden impedir que es frustrin les seves legítimes expectatives a obtenir una decisió sobre el fons que no pugui ésser considerada com a il·lusòria o inexecutable, atès que la realitat de les coses ja impedeixi poder portar a terme el contingut de la decisió de la resolució sobre el fons. Per això, aquesta Sala entén que, pel que s’ha argumentat, s’ha d’admetre un tipus de mesura cautelar com la proposada, sense que el caire de domini públic del bé justifiqui, atès que no es tracta d’un embargament, la seva improcedència.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de de data 30/3/07, ponent JM. Abril, autes 170/06
Tags: embargament
Assegurament de béns litigiosos, quantum de la caució
Secció: Juris. processal
“En primer lloc, és indiferent que la mesura que s’ha sol·licitat sigui la d’assegurament de béns, com afirma el recurrent, i no pas la d’embargament preventiu, que és la que s’ha concedit, ja que, com el mateix recurrent assenyala basant-se en el que disposen dos autes del Mgfc. Jutge Delegat d’Apel·lacions, es tracta de figures coincidents i aquesta Sala considera que les diferències de nomenclatura que es puguin utilitzar no afecten a la naturalesa jurídica de la mesura, ni als requisits procedents per tal que pugui ser acordada. En segon lloc, el fet que la mesura hagi de recaure sobre béns concrets tampoc és rellevant, ja que la mesura d’embargament preventiu pot ser tant genèrica, sobre tots els béns del defenent, com específica, sobre béns concrets d’aquest,…
…
II.- Argumenta igualment el recurrent que el fet de que el costum andorrà sigui el de fixar la caució en l’import equivalent al 25% del valor dels béns que es pretenen embargar no impedeix que es fixi una suma inferior en aquest concepte. No obstant, una vegada valorades les circumstàncies del litigi tal com sol·licita el recurrent, no s’aprecia que existeixin motius per tal de considerar que en aquest cas els danys que pogués ocasionar l’embargament si es demostrés la improcedència d’aquesta mesura serien inferiors als que es poden produir en qualsevol altre supòsit d’embargament, i menys encara mínims, i per tant la garantia s’ha de relacionar amb el valor dels béns embargats i en la proporció que és habitual al Principat.
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 272/08.
Tags: embargament
Nou procediment informatitzat per als embargaments preventius
Secció: Notícies
La premsa d’avui es fa ressó de la signatura del protocol de col.laboració entre el Consell Superior de Justícia i les entitats bancàries, representades per l’Associació de Bancs Andorrans, per tal d’agilitzar les tramitacions per via electrònica de tots els requeriments judicials sobre embargaments de saldos i de comptes corrents que puguin ser emesos per les diverses jurisdiccions andorranes. El protocol, però, seguirà totes les mesures de seguretat necessàries per garantir la protecció de dades. La mesura ha estat llargament reivindicada pels comuns, amb l’objectiu de poder garantir el cobrament de les sancions que s’imposen.
Tags: embargament
Embargament preventiu: requisits
Secció: Juris. processal
“II.- D’acord amb el que disposa el Decret de 1 de maig del 1922 existeix periculum in mora quan el deutor no té béns immobles coneguts o establiments suficients per respondre de la quantitat reclamada o hi ha perill de que faci desaparèixer els seus béns en perjudici dels creditors.
Malgrat és cert que aquest perill sols es pot detectar en ocasions mitjançant indicis, el que és evident és que aquest no es pot derivar, com pretenen els agents, del fet que s’hagin presentat demandes en reclamació de quantitat contra els defenents, ni tampoc de que s’hagin decretat embargaments contra els seus béns, ja que el fet de que aquests tinguin deutes que no s’han pagat per motius que es desconeixen, o que s’hagin embargat els seus béns no se sap per quines quantitats no suposa que no puguin fer front amb els béns dels que disposen als deutes que tinguin o puguin contreure addicionalment. D’altra banda, el que justifica l’embargament preventiu d’acord amb el Decret del 1922, és el perill de que no es puguin trobar béns sobre els quals executar la condemna que es pretén per estar format el patrimoni dels defenents exclusivament per béns mobles, que poden fàcilment fer-se fonedissos davant de les pretensions dels creditors, o que l’actitud o les circumstàncies dels deutors facin evident el risc de que pretenguin escapolir-se de les seves obligacions i cap d’aquestes situacions es donen en les persones contra les què l’agent dirigeix la demanda, ja que es tracta de persones de nacionalitat andorrana i amb residència al Principat, com a mínim el Sr. S.M.V. i la Sra. T.F.R., sent titular la darrera d’un negoci anomenat “MP” radical al Principat que no s’ha demostrat que estigui mancat d’entitat suficient per respondre de la suma reclamada o que existeixi perill de que el facin desaparèixer impedint l’execució d’una eventual condemna.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 12 de febrer de 2009, autes TSJC-295/08.
“I.- La part recurrent s’alça contra la resolució d’instància i considera, a diferència d’aquella, que sí existeix “periculum in mora”, tota vegada que els defenents poden fer desaparèixer els seus béns i impedir l’execució de la sentència que pugui recaure sobre el fons.
El Decret de 1 de maig de 1922 exigeix per a decretar l’embargament preventiu, a més del fumus boni iuris o aparença de bon dret, que l’embargat no tingui béns immobles coneguts o establerts suficients per a respondre de la quantitat reclamada o que hi hagi perill de que faci desaparèixer els seus béns en perjudici dels creditors.
II.- Si les consideracions anteriors es traslladen al cas que ens ocupa resulta el que segueix. La demanda d’embargament preventiu s’adreça envers els Srs. Josep V.E. i Josep G.G. i de les actuacions, com ha assenyala encertadament la resolució d’instància, resulta que ambdós defenents són titulars de terrenys i de xalets bastits en els mateixos, a la vegada que són titulars d’altres unitats immobiliàries. A aquests fets, cal afegir que dels Registres de Societats, comerços i vehicles s’extreu que són també titulars de participacions i accions i propietaris de diferents vehicles, com es descriu en el segon considerant de la resolució dictada a la instància. Per consegüent, de la prova que es troba a les actuacions s’infereix clarament que no concorre l’exigència legal per a decretar l’embargament consistent en el “periculum in mora”, atès que els defenents són titulars de béns immobles, títols representatius del capital social i de vehicles, per la qual cosa poden ésser considerats solvents per a respondre d’una acció de danys i perjudicis exercitada en la seva contra i sense que el perill, que addueix la part que insta l’embargament, de desaparició dels esmentats béns hagi merescut la més mínima prova en aquest procés.
Per tot el que s’ha exposat, s’escau procedir a la confirmació de la resolució d’instància.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 26 d’abril de 2007, autes TSJC-185/06.
“La llei de propietat horitzontal, en el seu article 34, apartat 7, permet que es pugui sol·licitar de la Batllia l’embargament preventiu de les unitats immobiliàries dels propietaris titulars de deutes front a la comunitat. Aquesta mesura legal es fonamenta en la necessitat de recolzar el dret de crèdit de la comunitat front a aquells propietaris que no satisfan els deutes que legítimament els reclama la comunitat de propietaris i facilitar així el cobrament dels crèdits per part de les comunitats de propietaris. I des d’aquesta òptica esdevé adequat indicar que no es poden requerir les exigències relatives al periculum in mora, que es contemplen en el Decret de 1 de maig de 1922, atès que sempre el deutor gaudirà de béns immobles coneguts, tota vegada que serà propietari d’un bé immoble subjecte al règim de propietat horitzontal. Per consegüent, aquesta Sala no pot compartir l’argumentació de la resolució d’instància, segons la qual ésser propietari en aquest supòsit concret, ja impedeix decretar l’embargament preventiu. En efecte, no s’ha de recórrer al Decret de 1 de maig de 1922 en allò que s’oposi a la nova regulació de l’embargament preventiu previst pels immobles respecte dels quals els seus titulars són deutors front a la comunitat. I així no solament no és exigible la fiança o caució, com declara el propi article 34, sinó que el periculum in mora tampoc es pot remetre a les exigències del Decret de 1922, tota vegada que el deutor és propietari d’un immoble subjecte al règim de propietat horitzontal. Per tant, i en ares de eradicar la morositat i facilitar el cobrament dels crèdits de la comunitat, la norma legal, a l’igual que succeeix en altres ordenaments jurídics veïns, suavitza els pressupòsits per a decretar l’embargament preventiu, de manera que acreditat el fumus boni iuris, i essent titular d’un bé immoble que s’integra en la comunitat de propietaris, s’escau revocar l’Aute i acordar la procedència de l’embargament sol·licitat.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 29 de novembre de 2007, autes TSJC-194/07.
“Aquesta disposició claríssima comporta que, per tal que es pugui estimar la demanda d’embargament que es sol·licita, el demandant hagi de provar, ja que és a ell a qui correspon la càrrega d’acreditar que es compleixen els requisits que marca la llei, és a dir que es donen en aquell cas concret el que la doctrina denomina fumus boni iuris i periculum in mora i en aquest sentit s’ha pronunciat reiteradament aquesta Sala, i, malgrat exigir aquests requisits, s’ha donat lloc en múltiples ocasions als embargaments sol·licitats quan aquests s’han complert. La prova de l’existència del fumus boni iuris assegura prima facie que la petició apareix com mereixedora de tutela per la mesura cautelar, sense perjudici que sigui en el procediment principal a on s’hagi de verificar si realment s’ha d’estimar o no. Pel que fa al periculum in mora s’exigeix la seva prova perquè, en cas d’existir, hi ha perill de que la Sentència no pugui ser finalment executada per haver desaparegut durant la tramitació del procediment béns sobre els quals executar-la. Si bé la prova de l’existència d’una aparença de dret és habitualment senzilla, és cert que el perill de que la Sentència resulti ineficaç en el moment en què es dicti per manca de béns sobre els quals es pugui executar sols es pot deduir d’indicis que portin a estimar aquesta probabilitat, perquè quan es provi que s’ha produït ja un l’alçament de béns el que correspon, com diu el recurrent, és la presentació d’una querella criminal. No obstant, aquesta dificultat no eximeix al deutor d’aportar la prova de que el deutor no és titular del béns immobles o establiments, ja que si és propietari únicament de béns mobles aquests es poden fer desaparèixer més fàcilment durant el curs del procediment, o bé que els béns dels que disposa corren perill de desaparèixer, per les raons que siguin, abans de que es dicti la Sentència, perquè hi ha indicis en aquest sentit, com poden ser la situació d’insolvència d’una societat o el fet de no poder localitzar al deutor dins del Principat.
II.- En el cas present la societat demandant ha acreditat l’existència de fumus boni iuris, però ni ha al·legat, ni menys encara ha intentat provar, ni tant sols per indicis, l’existència de periculum in mora. En aquesta alçada argumenta la recurrent que el fet que els demandats hagin estat declarats en situació de rebel·lia confirma l’existència del perill que l’Aute d’instància no ha estimat acreditat. No obstant, si bé és cert que el fet de no poder localitzar al deutor seria un indici de que la Sentència podria esdevenir ineficaç, tota resolució s’ha de fonamentar en les proves que s’han aportat a les actuacions i en les presents consta que els demandats eren titulars de la preceptiva autorització de residència i treball al Principat, que en data 14 de novembre del 2006 van ser requerits de pagament sense que la demandant aporti prova d’haver-li estat retornada aquesta missiva, i sols una vegada dictat l’Aute que ara es recorre i en el moment de procedir a notificar-lo es constata la impossibilitat de localitzar als demandats. Per aquesta raó, era correcta la decisió de l’Hble. Batlle en el moment que es va prendre i aquesta Sala no pot fer altre cosa que confirmar-la, atès que la única funció que ens pertoca és la de revisar la procedència de la decisió presa a la instància en els termes en els què aquesta es va dictar.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 17 de gener de 2008, autes TSJC-189/07.
“II.- És cert que a l’ordenament andorrà no existeix una normativa que especifiqui quins títols s’han de considerar executius, i també ho és que entre els títols que la legislació comparada admet com a tals es troben les escriptures públiques, com es deriva de l’article 517.4 de la Llei d’enjudiciament civil espanyola de 7 de gener del 2000. No obstant, una escriptura pública sols es pot considerar títol executiu si de la mateixa resulta que la persona contra la qual es dirigeix l’acció assumeix l’obligació de pagament d’una quantitat concreta i líquida, assumpció de la què el notari que la atorga dóna fe (vegi’s en aquest sentit la interpretació que de l’article 1429.1 de la Llei d’enjudiciament civil espanyola de 1881 en la reforma de 1984, equivalent a l’article 517.4 de la llei del 2000, fa Francisco Ramos Méndez en la seva obra Derecho Procesal Civil Barcelona 1980 pàgina 1058, criteri seguit per tota la doctrina).
Atès aquest criteri, fonamentat d’altra banda en la més pura lògica, és evident que del testament que els recurrent acompanyen amb la demanda no es deriva cap obligació assumida pels demandats de lliurar les quantitats que se’ls hi reclamen, sinó exclusivament la condició d’hereus de les Sres. M.M. que els hi permet reclamar, si és el cas, els béns i drets dels què era titular la seva causant en el procediment ordinari que correspongui, sigui qui sigui la persona que en tingui la possessió o s’hagi apropiat d’ells.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 18 de setembre de 2008, autes TSJC-078/08.
Tags: embargament
