Vulneració del dret a la defensa: pròrroga de la presó provisional
Publicat per Manel Casal | Secció Juris. processal, Jurisprudència
“Segon
Però, més enllà d’aquests errors materials, que de fet deixen mancada de motivació la resolució pel que fa a la qüestió realment plantejada i, més encara, la deixen imprejutjada, cal analitzar des de la perspectiva del dret constitucional a la defensa si en aquest cas la notificació de l’aute del 22 d’abril del 2009 al lletrat evita la conculcació d’aquest dret.
En altres resolucions, aquest Tribunal ha reiterat que qualsevol infracció de les regles processals que regulen el dret de defensa no provoca una vulneració del dret constitucional a no partir indefensió. Per tal que es produeixi aquesta vulneració, segons hem declarat en nombroses ocasions, cal que la indefensió sigui real i efectiva i que, a més, no sigui fruit de la negligència d’aquell que denuncia aquesta vulneració.
En el cas aquí enjudiciat, ateses les seves circumstàncies específiques, es pot concloure: en primer lloc, que, com ha reiterat la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia en les seves dues resolucions, la manca de notificació de la pròrroga de la presó provisional a la persona privada de llibertat constitueix en el nostre ordenament una vulneració de la legalitat vigent; en segon lloc, que la indefensió va ser real i efectiva, ja que no es va recórrer l’aute del 22 d’abril del 2009 (malgrat que aquesta situació es va perllongar només uns dies, ja que immediatament va sol·licitar la llibertat condicional); en tercer lloc, que la notificació de l’aute al defensor del detingut no va evitar en aquest cas la indefensió; i, finalment, que no hi ha cap dada en les actuacions que permeti concloure que el detingut va tenir una actitud negligent.
A l’hora d’enjudiciar la denúncia de vulneració del dret a no patir indefensió, cal tenir present que en aquest cas, el recurrent estava privat de llibertat i que l’objecte de l’aute no notificat podia afectar també al seu dret constitucional a la llibertat, reconegut a l’article 9 de la Constitució. En les actuacions no hi ha cap indici que permeti afirmar que en els cinc dies que tenia de termini per recórrer, el recurrent en empara tingués coneixement de l’aute del 22 d’abril del 2009 per mitjà del seu defensor o per una altra via. No va poder donar instruccions al defensor, incitar-lo a presentar el recurs tot evitant que finís el termini per recórrer o intentar canviar de defensor –fet que després es va produir-. El fet que el 13 de maig del 2009 la representació lletrada del detingut demanés la llibertat del processat no subsana els perjudicis de la indefensió efectivament produïda com a conseqüència de no haver recorregut l’aute esmentat dins els cinc dies establerts. Certament, els efectes de la indefensió van ser limitats en el temps, però cal tenir present que aquests efectes consistien en dies de privació de llibertat amb les greus limitacions i sofriments que això comporta.
Cal doncs declarar que, en aquest cas, la manca de notificació personal de l’aute del 22 d’abril del 2009 al recurrent en empara va vulnerar el dret constitucional a la defensa que li atorga l’article 10.2 de la Constitució.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 21/12/09, ponent C. Viver, causa 2009-19-RE.
Tags: defensa
