Responsabilitat professional de l’advocat
Publicat per Manel Casal | Secció Juris. civil, Jurisprudència
“III.- El segon i el tercer dels motius s’adrecen a assenyalar que no ha existit cap manca de diligència en l’actuació del lletrat ni s’ha generat cap dany amb la seva actuació. Entén que en el procediment de jurisdicció voluntària no s’ha adverat el document com a testament, però com que no s’ha assolit la seva declaració de nul·litat, no resta provat que el referit document no pugui valer com altre títol successori, com un codicil, i, com que no va oposar-se a l’acció de petició d’herència dels hereus de la causant, ni va formular demanda reconvencional, no es pot ara entendre que l’actuació del lletrat ha estat negligent i, molt menys, que hagi ocasionat un dany.
Aquesta Sala ha d’analitzar els arguments que esmerça el recurrent referits a la manca de diligència i a l’absència de dany. I si s’estudia el material probatori s’ha de concloure que el Lletrat Sr. A.M.M. va redactar un document, amb el títol de “darreres voluntats en testament obert”, amb la intenció que el mateix esdevingués el testament que regulés la successió de la Sra. P.F.C. i en virtut del qual s’instituís hereu al Sr. Francesc FELIPE VAL. Aquest document porta data de 16-04-1997 i el mateix es va intentar adverar com a testament, essent refusat tant en instància com per aquesta Sala, segons sentència de 23-01-2003. Aquesta Sala va declarar que “Les darreres voluntats de la Sra. P.F.C. es presenten sota la forma d’un testament obert redactat en el despatx del seu advocat en presència de dos testimonis; per tant no és cap testament notarial, no fou atorgat davant rector i no es tracta d’un testament parentum inter liberos”.
Els altres hereus de la causant, segons testament de 23-01- 1980 van interposar demanda de petició d’herència envers l’agent i aquesta finalitzà amb la perfecció d’una transacció judicial de data 18-02-2004, segons la qual s’acordà la venda de l’immoble i el repartiment del preu per meitat.
En consonància amb aquests fets acreditats, aquesta Sala ha de concloure amb el jutjador d’instància que l’actuació professional del Sr. A.M.M. no fou diligent. I els arguments que permeten a la Sala assolir la referida conclusió són els que segueixen. La diligència d’un professional mig del dret,exigible a un lletrat, requeria el coneixement que l’any 1997 la voluntat de revocar el testament anterior de l’any 1980 i nomenar hereu a la part agent només podia portar-se a terme d’acord amb el caràcter solemne del testament, com a acte de darrera voluntat, que exigeix, precisament per aquest caire i per a salvaguardar la darrera voluntat, amb algunes de les formes que l’ordenament jurídic andorrà preveu. I el document en qüestió no s’adiu ni amb un testament parentum inter liberos, atès que aquest requereix el requisit de l’autografia; és a dir que estigui escrit tot ell i signat pel testador, extrem que no es dóna en el present cas, i tampoc podia valer com a testament obert notarial, com s’indicava en el seu títol, tota vegada que si bé en el seu atorgament van intervenir dos testimonis, no es va atorgar en presència notarial, esdevenint essencial i insubstituïble en els testaments notarials la figura del Notari, qui analitza la capacitat del testador, l’identifica i s’atorga en la seva
presència l’instrument testamentari. Per consegüent, l’assessorament de la causant adreçat a la regulació de la seva successió a través d’un document que era inapte per a desplegar els efectes que la causant cercava, per quant no s’adequava a cap de les formes taxades que el dret successori andorrà preveu, ha de comportar que la qualificació de la conducta professional del lletrat no pot ésser entesa com a diligent, sinó ans al contrari, ja que es va assessorar i redactar un document inidoni per les finalitats que la causant volia aconseguir, quan el coneixement d’un professional mitjà hauria d’haver informat a la causant en el sentit de reflectir la seva darrera voluntat en una de les formes aptes per l’ordenament successori per a esdevenir una declaració de voluntat vàlida i eficaç.
I a les consideracions anteriors no es pot oposar el fet que no s’ha obtingut una declaració de nul·litat de l’esmentat document en una jurisdicció contenciosa ni tampoc el que el referit document pugui valer com un altre títol successori, com pot ser un codicil. Al respecte, convé establir el que segueix. En primer terme, resta clar que la voluntat de la causant era atorgar un negoci successori, segons el qual establís al seu nebot hereu universal dels seus béns i revoqués els negocis successoris anteriors. Des d’aquesta òptica d’idees, ha restat molt clar que el document anomenat “darreres voluntats en testament obert” no ha pogu ésser adverat com a testament, tota vegada que el mateix no pot valer com a testament notarial, al no existir la intervenció d’un notari, sinó que es va atorgar en presència del lletrat que el va redactar i dos testimonis, ni com a testament parentum inter liberos, per quant manca el requisit de l’autografia. Per tant, al no adequar-se a cap de les formes taxades que determina l’ordenament jurídic andorrà esdevé clar que aquest document no pot desplegar efectes com a testament i, per tant, no pot ordenar la successió de la causant. I en aquest sentit, no es pot compartir l’argument que cal una declaració de nul·litat de l’esmentat document ni tampoc que pot valer com a altre títol successori. En efecte, no resulta necessària l’obtenció d’una declaració de nul·litat de l’esmentat document de 16-04-1997, tota vegada que resta clar, i així es va pronunciar aquesta Sala en sentència de 23-01-2003, que el referit document no pot conformar un testament vàlid, ni notarial ni parentum inter liberos. Aleshores, al no poder conformar cap negoci testamentari vàlid, esdevé clar que la finalitat que cercava la causant no s’ha acomplert i que l’agent no ha pogut rebre un ius delationis derivat d’una institució d’hereu continguda en un negoci inapte per a regular la successió universal d’una persona. I per això no es pot reprotxar a l’agent que no s’oposés a la demanda de petició d’herència interposada pels hereus de la causant, en virtut del testament notarial de 1980, atès que no gaudia d’un títol successori vàlid que pogués emparar les seves pretensions. I a més, convé indicar que l’al·legació que no s’ha aconseguit una declaració de nul·litat respecte del document de l’any 1997, que el declari inapte com a tot títol successori, tampoc pot reeixir, perquè ja s’ha exposat que la voluntat de la causant era establir successor universal al seu nebot, en tota la seva herència i, necessàriament, si es volia atorgar un títol successori calia recórrer a una de les formes vàlides, segons l’ordenament andorrà, per a testar, essent l’emprada invàlida per a la consecució de les referides finalitats, però és que, tanmateix, l’al·lusió que s’efectua al codicil tampoc pot prosperar, tota vegada que és conegut que mitjançant aquest negoci successori, que esdevé relacionat amb un testament previ, d’aquí el seu caràcter per relationem, existeixen determinats continguts que li han estat vetats, com és, precisament, la institució d’hereu. Per tant, tampoc des d’aquesta òptica es podria acollir el motiu esgrimit pel recurrent.
Consegüentment, resta provat en el present litigi no solament que el defenent no va ajustar la seva prestació professional a les normes de diligència del professional mig, sinó que a resultes de la seva actuació es va generar un dany patrimonial en l’esfera de l’agent. Així, una vegada atorgat el document de l’any 1997, en el qual es volia per la causant atribuir al seu nebot el títol d’hereu universal, i produïda la defunció de la causant, es va intentar adverar aquell document per tal que el mateix pogués desplegar els seus efectes com a testament. I fou en aquell moment quan la jurisdicció va posar en relleu que el referit document no gaudia del caire solemne o formal necessari per a esdevenir un negoci testamentari, de manera que va privar a l’agent d’obtenir la totalitat del patrimoni hereditari de la causant, com hagués estat la seva voluntat. I aquest dany, de caire patrimonial, s’ha de considerar existent i clarament derivat de l’actuació negligent de la part defenent, atès que la causant no va modificar ni alterar la que volia que fos la seva darrera voluntat i va morir en la convicció que amb aquell document assolia la voluntat que en ell es declarava Per tant, la Sala ha de concloure que es donen tots el pressupòsits de la responsabilitat extracontractual: acció o omissió, negligència, dany i relació causal entre l’acció o omissió i el dany generat.
No havent-se qüestionat en aquesta alçada el quantum indemnitzatori, correspon amb el refús d’aquest motiu, procedir a la desestimació del recurs interposat.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 22/7/10, ponent JM. Abril, autes 009/10.
Tags: advocats, responsabilitat
