Impost de radicació d’activitats: fet generador, prova en contra a la presumpció d’activitat
Publicat per Manel Casal | Secció Juris. administrativa, Jurisprudència
“Segon.- El Comú d’Encamp mostra en el seu recurs d’apel·lació la disconformitat amb la sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles que estimant la demanda interposada per P3 S.A. anul·la la liquidació del impost de radicació d’activitats per l’H.R., amb l’argument de que la titularitat de l’autorització per l’exercici de l’activitat pressuposa l’exercici, de manera la meritació del impost no es pot deixar en cada cas a l’activitat probatòria sobre si s’exerceix o no l’activitat. Al contrari, la sentència, conforme a la tesi de P3 S.A., ha considerat que aquesta presumpció d’exercici associada a la titularitat administrativa de l’activitat cedeix quan l’obligat tributari demostra que no s’ha realitzat cap activitat en el local perquè en aquests casos manca el mateix fet generador del impost que és l’exercici d’una activitat.
L’article 32.1 de la Llei 10/2003, de 27 de juny, de les finances comunals, defineix el impost de radicació d’activitats comercials, empresarials i professionals com un impost que grava “l’exercici” de qualsevol d’elles, i l’apartat 2 diu que és fet generador del impost “l’exercici” d’una activitat de les esmentades, i tot seguit defineix què s’entén per activitats. Al seu torn, l’Ordinació tributària de la parròquia d’Encamp defineix en l’article 14 el impost esmentat com un impost que grava “el fet d’exercir” una activitat i l’apartat 2 indica que el fet generador del impost és “l’exercici” d’una activitat, en termes iguals als de la Llei 10/2003.
L’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, de 19 de desembre de 1996, després de dir que les normes tributàries s’interpreten segons els criteris generals admesos en Dret, afirma que “El fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos”, imposant, per tant, una interpretació literal, és a dir, segons el sentit de les paraules que contenen els textos legals.
La claredat dels textos transcrits i el criteri d’interpretació que conté l’article 9 de la LBOT porten a la clara conclusió de que el fet generador del impost i allò que grava la figura tributària és l’exercici de l’activitat i no la possibilitat d’exercir-la en el local o la mera titularitat administrativa que habiliti per l’exercici, com d’altra banda aquesta Sala ja ha sostingut en la sentència 2005-27, de 26 de maig.
Des d’aquesta perspectiva és ajustat al Dret el raonament de la sentència apel·lada quan afirma que la titularitat d’una autorització administrativa per a l’exercici d’una activitat comercial equival al seu exercici real, però que aquesta presumpció cedeix davant la prova de que malgrat l’autorització vigent cap activitat és exercida.
Això no significa que l’Administració comunal hagi d’esbrinar en cada cas si en el local destinat a la realització de l’activitat aquesta s’exerceix o no, doncs la presumpció simple és de que efectivament s’hi exerceix; significa que aquesta presumpció només pot ser destruïda, excepcionalment, mitjançant una prova a càrrec de l’obligat tributari que demostri, de manera absolutament indiscutible, que en el local no s’hi exerceix cap activitat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.
Tags: tributs
