El TC entén que les administracions públiques estan legitimades per recórrer en empara

“No és la primera vegada que aquest Tribunal s’enfronta a la qüestió, certament complexa, de determinar si els poders públics són titulars dels drets de l’article 10 de la Constitució i, en conseqüència, si poden demanar empara davant de decisions judicials, malgrat que aquestes beneficiïn determinades persones físiques o jurídiques. En una resolució molt recent (causa 2009-13,14 i 15-RE) el Tribunal va advertir, en un obiter dictum, que, en puritat, el procediment d’empara per la seva pròpia naturalesa respon a la idea de que els ciutadans puguin defensar els seus drets constitucionals (“els drets fonamentals de la persona i les llibertats públiques”, diu la Constitució) davant de l’actuació dels poders públics, més que no pas a la de fer possible que aquests poders defensin les seves competències davant de decisions d’altres poders, en aquest cas, davant de decisions del poder judicial. Tanmateix, en una altra resolució prèvia (2006-22 i 25-RE), el Tribunal va establir clarament que, malgrat les matisacions que normalment s’han d’introduir en els emparaments instats per organismes públics o parapúblics, l’article 102 de la Constitució no exclou la possibilitat que aquests siguin titulars dels drets de l’article 10.
En definitiva, d’acord amb aquesta doctrina inicial i amb les matisacions que s’hi han incorporat, es pot afirmar que, a avui per avui, en l’ordenament andorrà els organismes públics estan legitimats per sol·licitar l’empara constitucional quan consideren que s’ha vulnerat algun dels seus drets de l’article 10 de la Constitució. Aquesta conclusió, podria afegir-se ara, és especialment pertinent pel que fa als drets pròpiament processals de l’article 10.2 de la Constitució -és a dir, els drets que els hi garanteixen la possibilitat de defensar els seus drets i interessos i de fer-ho en igualtat d’armes processals-; en canvi, pel que fa alguns dels drets de l’apartat primer d’aquest article, i destacadament al dret a obtenir una resolució judicial fonamentada en Dret -atès que no conté garanties processals, sinó substantives que poden afectar a la interpretació i aplicació del Dret, malgrat que des d’una perspectiva molt acotada- caldria matisar la premissa general en el sentit que el paràmetre o cànon d’enjudiciament constitucional ha de ser en aquest cas especialment estricte per tal de no convertir el recurs d’empara en un procediment per debatre sobre les interpretacions realitzades pel poder judicial sobre l’abast de les funcions i competències dels altres poders públics.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 2/12/09, ponent Carles Viver, causa 2009-6.

Tags: ,

Escriu un comentari