Devolució de l’ITP per resolució contractual en mèrits d’una resolució judicial. Contracte preparatori
Publicat per Manel Casal | Secció Juris. administrativa, Jurisprudència
“Tercer.- L’article 17.2 de la Llei del impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, de 29 de desembre de 2000, reconeix als contribuents el dret a que se’ls torni la quota abonada a l’Administració quan es declari o es reconegui judicialment o administrativament la nul·litat o la resolució d’un contracte.
En el cas, la nul·litat del primer contracte (el de 18 de febrer de 2004) no va ser declarada per cap de les vies indicades -judicial o administrativa- sinó que ho fou per les parts al formalitzar el segon contracte (el de 18 de juliol de 2007) i el cert és que tot i que les parts van utilitzar el terme “nul de ple dret” per invalidar el primer contracte en realitat el que van fer va ser, pel que fa a la vivenda, resoldre’l per mutu acord i substituir-lo per un de nou.
Per aquesta raó no és d’aplicació la regla establerta en l’article 17 de la Llei del impost de transmissions patrimonials que hauria comportat el retorn de la liquidació. I el fet que tant la sentència del Tribunal de Batlles com aquesta considerem, en els nostres raonaments, que les parts van “resoldre” el primer contracte no significa que la resolució ha estat fruit d’una “declaració judicial”, que és el que exigeix l’article 17 per poder exigir la devolució de la quota i que és el que pretén la part apel·lant per aconseguir l’aplicació de la norma esmentada en favor de la seva pretensió.
Quart.- Tanmateix, la part apel·lant sosté la seva pretensió no tant en el precepte indicat com especialment en l’article 3.4, que atribueix caràcter translatiu i per tant subjectes al impost de transmissions, als contractes preparatoris, promeses o opcions, respecte dels que diu que “en el moment de la formalització del contracte definitiu de compravenda derivat d’aquestes promeses o opcions no es practica liquidació, sempre que inicialment s’hagin liquidat efectivament per aquest impost”, i més concretament en el paràgraf segon que diu que “Si s’acredita la resolució del contracte abans d’expirar el dit termini de cinc anys, pot tenir lloc la devolució de la suma ingressada, entenent per aquesta la diferència entre la suma inicialment satisfeta i la que s’hauria d’haver liquidat pel contracte preparatori”.
Aquest precepte és aplicable als supòsits en què el primer contracte hagi estat un contracte preparatori, una promesa de compravenda o una opció, i en el cas el primer contracte no fou una promesa de compravenda sinó una compravenda, com es deriva del fet de que en el segon contracte els atorgants es refereixen al primer, en el punt primer del “exposen”, com un contracte de compravenda i de la circumstància de no haver-lo aportat a les actuacions, per la qual cosa no es pot afirmar que el primer contracte era una promesa de venda.
Tot i que per aquest raonament es podria desestimar el recurs d’apel·lació, si el primer contracte hagués estat de promesa de compravenda tampoc podria prosperar la tesi de la part apel·lant. El que vol dir el segon paràgraf de l’article 3.4 és que si s’acredita la resolució del contracte definitiu de compravenda (no del de promesa de compravenda com vol la part apel·lant) es torna allò liquidat per la transmissió però descomptant allò que s’hauria d’haver liquidat per raó de la promesa de compravenda, que no pot ser retornat perquè la Llei dona caràcter translatiu, com hem vist, a les promeses de compravenda.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 26/1/10, ponent L. Saura, número 04-2010.
Tags: precontracte, resolució, tributs
