Vici del consentiment en l’atorgament d’un conveni
Publicat per Manel Casal | Secció Juris. civil
“II.- Els arguments en els què fonamenta el seu recurs la Sra. M.C.R. es poden desglossar en dos grans grups: per un costat afirma que el seu estat depressiu, propiciat pels problemes que va generar la convivència amb el Sr. P.J.S., la va portar a signar un conveni en el què s’atorgava la guarda i custòdia del seu fill al pare del menor sense que ella hagués emès un consentiment lliure i conscient i, per un altre, defensa que el trastorn psicològic que l’afectava era de caràcter lleu i no suposava que es trobés impossibilitada per tenir cura del seu fill de manera adequada. Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu que la decisió de la Sentència recorreguda era del tot correcta en el moment en el què es va dictar i això és el que cal revisar en aquesta alçada. Fos o no encertat el diagnòstic al qual s’arribava, dos informes psiquiàtrics posaven de relleu que la Sra. M.C.R. no es trobava en aquell moment en condicions de fer-se càrrec d’un nen que tenia llavors un any i mig, ateses les alteracions psicològiques que patia, sense que es destaqui en cap moment que aquestes li impedissin copsar lúcidament les conseqüències que podia comportar el fet d’acceptar que la guarda i custòdia del menor se li atribuís al seu pare.
La distinció entre les conseqüències que un determinat estat psicològic pot comportar en relació a un i altre supòsit és clara. La capacitat d’obrar de les persones es presumeix i sols en comptats casos greus es pot estimar que un trastorn psicològic impedeix a una persona discernir les conseqüències dels seus actes i comporta que aquesta manca de discerniment es mantingui durant un llarg període de temps, en aquest cas els quatre mesos que van transcorre des de la signatura del conveni fins la presentació de la demanda. Pel contrari, aquest mateix estat pot fer recomanable que l’afectat per ell no tingui la guarda i custòdia d’un fill d’un any i mig d’edat fins que no hagi superat la seva situació.
III.- D’altra banda, si les apreciacions dels dos professionals que es contenen en els informes aportats amb la demanda eren errònies i, com afirma l’informe signat pel Sr. M.G.C., el trastorn que patia la Sra. M.C.R. era lleu encara és menys defensable que el consentiment prestat per la Sra. M.C.R. (no sols al signar el conveni de mesures paternofilials el dia 27 d’octubre del 2008, sinó també al presentar conjuntament la demanda per la seva aprovació el dia 26 de febrer del 2009) estava viciat, ja que aquesta conseqüència sols seria defensable si el trastorn hagués estat greu fins al punt d’anul·lar la seva capacitat de decisió. Si pel contrari aquell trastorn era prou greu per impedir a la Sra. M.C.R. prestar un consentiment lliure i conscient, com ella defensa, llavors cal entendre que tampoc estava capacitada per fer-se càrrec del seu fill de curta edat.
Per tant, en qualsevol dels dos casos el recurs no es pot admetre, sense perjudici de que si la recurrent acredita que el seu estat psicològic ha canviat substancialment des del moment en que es va dictar la resolució recorreguda pugui demanar una modificació de les mesures preses en ella com a conseqüència d’una situació determinada.
IV.- Pel que fa al motiu pel qual va arribar la recurrent a una situació psicològica en la què, segons el seu parer, havia quedat anul·lada la seva capacitat de decisió, no ha quedat acreditat, i en tot cas és indiferent als efectes del present procediment, que fos el Sr. P.J.S. qui la va provocar i el que és evident és que no es pot arribar a la conclusió de que dos professionals de la medecina van ser manipulats pel citat senyor per tal d’emetre un determinat diagnòstic i, per tant, fos quina fos la causa del trastorn psicològic que patia la Sra. M.C.R. en el moment de signar el conveni de mesures paternofilials i qualsevol que fos la seva intensitat, aquest existia en menor o major grau.
Per les mateixes raons tampoc es pot estimar la petició subsidiària de que es retrotreguin les actuacions a la primera instància per tal que cadascuna de les parts pugui ratificar el conveni signat en el seu moment, ja que s’ha d’entendre que el fet de presentar la demanda d’aprovació del citat conveni de forma conjunta quatre mesos després d’haver-lo signat equival a la seva ratificació.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 24/9/09, ponent E. Amat, causa 101/09.
Tags: vici en el consentiment
