El recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“L’apel·lant P3 S.A., malgrat haver obtingut un pronunciament que l’afavoreix, mostra la seva disconformitat amb els arguments de la sentència i demana d’aquesta Sala un pronunciament també desestimatori de l’excepció però per altres arguments, i explica que el Comú no havia renunciat a l’excepció i que la raó per la que el dret a reclamar el retorn no havia prescrit rau en que el moment inicial del còmput no és el del pagament, com indiquen l’article 8.2.d) de l’Ordinació sinó el de la sentència d’aquesta Sala (24 de gener de 2006) que finalment declarava correcta la desestimació, per silenci del Govern, de la llicència de construcció que se li havia demanat.
Aquesta Sala ha declarat en diverses sentències que el recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa, de manera que si amb el recurs d’apel·lació es pretén mantenir el fallo -la correcta desestimació de l’excepció de prescripció en aquest cas- però per altres arguments que els de la sentència apel·lada, no és possible analitzar el contingut substantiu del recurs.
En conseqüència, no és procedent analitzar els arguments que P3 S.A. exposa en el seu escrit d’apel·lació sobre les raons en que s’hauria d’haver basat la sentència apel·lada per desestimar l’excepció de prescripció formulada pel Comú.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.
Tags: apel·lació
Costes processals: criteris de quantificació, informe del Col·legi d’Advocats
Secció: Juris. processal
“Com a qüestions prèvies s’han de posar de manifest dos extrems: un, que com ja ha dit aquesta Sala, en Aute de 27-9-2007 la no presentació de la minuta professional per part del Lletrat pot comportar conseqüències a nivell col·legial, però no pot impedir que el client del lletrat, el titular del crèdit a les costes processals, pugui obtenir i satisfer el seu dret de crèdit. I, la segona, que com també ha repetit aquesta Sala, les normes col·legials i l’informe que emet el Col·legi d’Advocat en aplicació de les mateixes no són vinculant pels Tribunals, encara que sí gaudeixen d’un valor orientador i informador sobre l’aplicació que, segons el Col·legi s’ha d’efectuar de les referides normes.
II.- En el cas que ens ocupa, si bé es pot compartir amb el Col·legi d’Advocats que en consonància amb l’aplicació de les normes 12 i 18, pel que es refereix a la quantia, els honoraris d’advocat s’haurien de xifrar en el 50% dels de primera instància i, per tant, en 271,81 euros. Com que el mínim es de 300 euros, aquest hauria de ser l’import a percebre pels honoraris de segona instància. Nogensmenys, aquesta Sala ha tingut ja ocasions d’advertir que els càlculs dels honoraris no es poden basar en la simple quantia econòmica, sinó que cal tenir en compte per a fixar el seu import o valorar la seva correcció, la complexitat de l’afer, el temps destinat, i el veritable treball esmerçat. I des d’aquesta òptica d’idees, resulta que si s’analitza l’actuació en segona instància, valorada des de l’anàlisi de l’escrit de contesta a les conclusions i la complexitat de l’afer, en el qual es discutia la diligència mèdica en la concepció i implantació d’una pròtesi dental. Consegüentment, s’ha d’entendre que tenint en compte el factor de la quantia, d’acord amb la complexitat de l’afer i el veritable treball realitzat, s’escau mantenir l’import dels honoraris fixats en la providència d’execució i refusar la impugnació dels honoraris d’advocats de segona instància.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 144-05.
Tags: costes processals
Mesures provisionalíssimes en l’àmbit de la Llei qualificada del matrimoni
Secció: Juris. processal
“L’article 64 de la Llei Qualificada del matrimoni requereix per a l’adopció de les mesures de tipus personals contemplades a l’article 51 de l’esmentada llei, la concurrència de circumstàncies de necessitat o urgència. La jurisprudència d’aquesta Sala ha estat reiterada en l’exigència per a la concessió de les mesures provisionalíssimes en el concurs d’una situació d’urgència o necessitat de caire extraordinari o excepcional. I això, perquè l’adopció de les referides mesures s’efectuen en un procediment on els principis de contradicció, defensa i audiència de l’altra part es veuen seriosament limitats. Des d’aquesta òptica, s’exigeix que es provi aquesta situació d’extraordinària necessitat o urgència i que quan no concorre s’escaigui la tramitació de les mesures pel procés de l’article 63 de la llei qualificada del matrimoni.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 198-07.
Tags: mesures provisionalíssimes
Autotutela declarativa i executiva de l’Administració: interdictes contra l’administració
Secció: Juris. processal
“III.- En darrer terme, procedeix analitzar el fons del litigi i determinar si, en el cas que ens ocupa, esdevé viable interposar interdictes contra l’administració o no, i pel cas que la resposta fos afirmativa, si es donen els pressupòsits per a la seva prosperabilitat. L’article 94 del Codi de l’Administració disposa que “El Consell General, i el Consell Executiu, els Comuns i els Quarts podran recuperar per ells mateixos la possessió de llurs béns de domini públic en qualsevol moment. Podran recuperar els béns de domini privat dins el termini d’un any a partir de la data de la usurpació. Passat aquest termini, hauran d’exercitar l’acció reivindicatòria davant els Tribunals ordinaris. No s’admeten interdictes contra les actuacions de l’Administració en aquesta matèria”. La interpretació de l’esmentat precepte significa partir de les prerrogatives de les quals gaudeix l’administració en un Estat de dret per a poder complir amb les finalitats que l’imposa la llei. Així, convé tenir present que l’Administració, a diferència dels particulars, i en ares a potenciar el principi d’eficiència de la seva actuació, gaudeix de l’anomenada autotutela declarativa i executiva; és a dir, que pot declarar l’existència dels seus drets i emprar la via de constrenyiment sense necessitat de l’auxili judicial, a la vegada que els conflictes que es puguin generar quan l’Administració actua com a tal i no com a persona jurídica, desprovista de privilegis, s’han de ventilar en els tribunals específics de l’ordre contenciós. Nogensmenys, esdevé cert que aquestes prerrogatives s’atribueixen a l’Administració quan actua dins del procés establert i gaudeix de competència per a poder portar a terme la seva actuació; altrament estaríem front a les vies de fet i fora del marc del principi de seguretat jurídica i de la subjecció de l’Administració a l’imperi de la llei. Si aquestes consideracions es traslladen al cas que ens ocupa, convé determinar si l’Administració, en concret l’Hble. Comú d’Encamp, ha actuat en consonància amb les seves competències i d’acord amb el procediment establert, la qual cosa impediria l’exercici dels interdictes front a la seva actuació; o, per el contrari, no s’ha adequat a aquests pressupòsits que ineluctablement han de marcar la seva actuació, i pot ésser paralitzada amb les accions interdictals. Si s’examinen les actuacions, consta acreditat que per conveni, de data 11-10-2004, entre el Comú d’Encamp i el M.I. Govern d’Andorra, es va perfeccionar una permuta relativa a les finques objecte del present interdicte. Així mateix, consta provat que per acord del Consell del Comú, de data 3-11-2004, es va aprovar ubicar una residència per a la gent gran i per acord, de 6-4-2005, es van declarar les referides parcel·les béns de domini públic. Comunicat a l’agent que lliurés la possessió dels esmentats béns a l’Administració, aquest no ho va fer, i es va demanar a la Batllia l’execució forçosa de l’acord adoptat i per providència d’execució de 27-5-2005 la Secció administrativa de la Batllia va ordenar el lliurament de la possessió en els terminis que indicava la referida resolució. D’aquests fets acreditats, s’ha de concloure que l’actuació de l’Administració ha estat adequada al procediment establert i dins del marc de les seves competències i que, per consegüent, aquesta Sala entén que, sens perjudici de discutir en el procediment declaratiu en curs la titularitat dominical de les parcel·les objecte de l’interdicte, no esdevé possible, a diferència de la opinió de l’òrgan judicial d’instància, plantejar en aquest supòsit concret un interdicte de recuperar la possessió contra l’Administració i, aleshores, procedeix la revocació de la resolució judicial d’instància.
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 148-07.
Tags: interdictes
Excepció de litispendència: naturalesa
Secció: Juris. processal
“Com aquesta Sala ha tingut ocasió de posar de manifest, l’excepció de litispendència s’articula com un mecanisme que evita que es puguin tramitar diferents judicis amb el mateix objecte, causa petendi i les mateixes parts, tota vegada que en aquest cas es podrien produir sentències contradictòries amb els menyscapte que això comportaria pels principis de la justícia i la seguretat jurídica. Així, aquesta Sala en el seu Aute de 14 de juliol de 2004 ja va posar de manifest que “l’excepció de litispendència, com a institució processal que s’articula a través d’una excepció dilatòria, produeix els seus efectes en un doble ordre: per una banda, en la vessant interna, on es crea la ficció que els extrems fonamentals del procés esdevenen immutables des de la interposició de la demanda (“ut liti pendente, nihil innovetur”) i, per l’altra, des de la vessant externa, on l’excepció de litispendència es conceptua com un instrument dirigit a evitar que es puguin dictar resolucions contradictòries entre dos processos, atesa la identitat del seu objecte. En aquest sentit, es permet que a través de l’esmentada excepció es paralitzi la tramitació del segon o ulterior procés. I per evitar aquesta possibilitat d’existència de sentències o resolucions judicials contràries, s’ha vingut exigint per la jurisprudència la concurrència dels següents requisits o pressupòsits per a l’èxit de l’excepció. Així, s’ha exigit que ha de produir-se una triple identitat: subjectiva, objectiva i de la causa petendi”.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 148-07.
Tags: litispendència
Experiració del termini de 8 dies naturals per formular apel·lació en dia festiu: a presentar davant el Batlle de guàrdia
Secció: Juris. processal
“Segon.- La única qüestió que es discuteix en aquest cas, fa referència al còmput del termini dels recurs jurisdiccional.
Com ja ha jutjat varies vegades aquesta Sala, « el compliment dels terminis és una qüestió d’ordre públic processal » (veure per exemple, l’Aute 07-2007 de data 19 d’abril del 2007).
En aquest cas, cal aplicar les disposicions de l’article 141 de la Llei qualificada d’immigració, «el termini per presentar demanda jurisdiccional contra la desestimació expressa o tàcita del recurs de reposició és de vuit dies naturals».
L’abast d’aquest text l’ha ha fixat aquesta Sala (Aute 29-2006 del 23 de novembre del 2006). Aquest Aute diu principalment que si el termini «es compta en dies naturals, s’inclou en tot cas el darrer dia, sigui o no inhàbil».
La demandant indica que el darrer dia «és un dia festiu- un dissabte- i l’oficina jurídica està tancada i per tant és material i físicament impossible d’entrar un escrit.»
Però aquest argument no es adequat dels del moment que en aquesta situació, la demanda l’hagués pogut rebre el Batlle de guàrdia.
En efecte, segons els termes dels articles 55 i 56 de la Llei transitòria de procediments judicials, del 21 de desembre de1993 (BOPA 3/1994) :
Article 55
«El batlle de guàrdia assegura la permanència en el càrrec durant els dies inhàbils fixats en l’article 42.2 de la Llei Qualificada de la Justícia, durant les hores no hàbils segons l’article 42.3 de la mateixa llei i durant les hores no ordinàries de despatx i durant les hores i dies hàbils per a les matèries la competència de les quals sigui atribuïda al batlle de guàrdia.
Article 56
La competència del batlle de guàrdia s’estableix com segueix: a) El batlle de guàrdia, mentre sigui efectiva la guàrdia, serà competent per a tots els assumptes que siguin portats al coneixement de la Batllia…..»
Podem remarcar que la competència del Batlle de guàrdia és molt general; en particular, aquesta s’exerceix «durant les hores no ordinàries de despatx» i s’estén «a tots els assumptes que siguin portats al coneixement de la Batllia».
La demandant, per tant hauria tingut la possibilitat material de presentar la seva demanda en el termini dels vuit dies exigits per la Llei qualificada d’immigració.
Per aquests motius, la demanda s’ha de rebutjar i confirmar la sentència del Batlle .”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, núm. 49-2007.
Tags: apel·lació, terminis
Competència de jurisdicció entre cotitulars no residents d’un contracte de compte bancari
Secció: Juris. processal
“II.- L’Hble. Tribunal de Batlles considera que de les condicions del contracte d’obertura de compte, en particular de la condició primera, s’extreu que “per a qualsevol conflicte, discrepància, incompliment o reclamació que pogués sorgir entre els clients i el banc seran competents la Batllia i els Tribunals amb jurisdicció al Principat d’Andorra” i, conforme a la referida clàusula, esdevé clara la competència dels tribunals andorrans.
….
En primer terme, convé establir que pel que fa a la jurisdicció que, en dret andorrà, el criteri general és el domicili del demandat i que, conforme a jurisprudència d’aquesta Sala (vegeu Aute de 17-3-2005) en matèria contractual esdevé competent el tribunal del lloc on es va signar el contracte o on s’ha d’executar com a criteri subsidiari al fur ordinari del domicili quan existeix una relació intensa que connecta el fons del litigi amb el territori andorrà. En el cas que ens ocupa, resulta que no es pot adduir la submissió expressa com a clàusula d’atribució de la jurisdicció als tribunals andorrans, tota vegada que la condició primera fa referència solament als conflictes, discrepàncies o litigis entre els clients i el Banc i no, com aquí s’esdevé, una controvèrsia entre els cotitulars del compte, en virtut de la que un d’ells demanda a l’altre pels danys i perjudicis que la revelació de l’existència d’un compte obert al Principat li ha produït en els efectes establerts en una sentència que resol una crisi matrimonial.
…
Aleshores, essent els litigants espanyols i trobant-se el domicili dels mateixos a Espanya, s’escau en atenció al que s’ha exposat entendre, conforme al fur general d’atribució de jurisdicció, el domicili del demandat, que els Tribunals andorrans esdevenen incompetents per a resoldre el present litigi.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 10/7/07, ponent JM Abril, autes 036/07.
Tags: jurisdicció
Demanda reconvencional: connexió i procediment
Secció: Juris. processal
“Aquesta Sala entén que el recurs interposat ha de prosperar pels següents arguments. En primer terme, perquè la reconvenció, com ha assenyalat aquesta Sala en la sentència de 26-4-2001, ha de trobar-se connectada amb la demanda principal, de manera que si la connexió no existeix, no es pot tractar i resoldre les diferents pretensions de la demanda principal i de la reconvencional en la mateixa resolució judicial. Però a més, s’ha d’afegir que la connexió esdevé un element imprescindible, però no suficient, sinó que cal que ambdues demandes puguin tramitar-se pel mateix procés. En aquest sentit, si s’analitzen les pretensions de la demanda reconvencional s’extreuen dues conclusions: una, que la pretensió de resolució contractual i de danys i perjudicis ultrapassava l’àmbit cognitiu del procediment de desnonament, per la qual la mateixa no podia ésser analitzada quant al fons i, dues, que si la demanda principal s’ha de tramitar per un altre procés i es dicta una sentència absolutòria en la instància, pel cas que ens ocupa, en atenció a la connexió existent, la mateixa conclusió s’ha d’extreure en relació a la demanda reconvencional.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 048/07.
Tags: reconvenció
Cautio legatorum servandorum causa, mesures cautelars per garantir els drets dels legataris
Secció: Juris. processal
“Així, l’organ judicial d’instància posa de relleu que la cautio legatorum servandorum causa consisteix en la caució que presta l’hereu a petició del legatari, però que el seu àmbit objectiu resta limitat als llegats obligacionals (per damnationem o sinendi modo), en els llegats sotmesos a condició o termini i en els dubtosos, però que no seria d’aplicació als llegats d’eficàcia real (per vindicationem), que serien el cas que ens ocupa.
II.- En el present cas, si bé es pot convenir amb el jutjador a quo i amb la part recorreguda que la cautio legatorum servandorum causa fou relegada, a partir de les Constitucions de Justinià del primer terç del segle VI després de Crist per a garantir els llegats d’eficàcia obligacional, així com aquells sotmesos a termini o condició. En aquest sentit, el Codi 6,43,1 i 3 ensenya com fou voluntat de l’emperador Justinià eradicar, amb caire general, la immissio in possessio i articular altres garanties com l’acció hipotecària sobre els béns llegats i la ineficàcia radical dels actes dispositius portats a terme per l’hereu.
Des d’aquesta òrbita d’idees, s’ha d’entendre la improcedència de la cautio legatorum servandorum causa per a garantir els llegats d’eficàcia real, atribuïts a la part instant de la present mesura. I també s’ha d’afegir que no es pot incardinar en el supòsit en el qual es discuteix la validesa, l’objecte o l’execució dels llegats per a la concessió de la cautio, tota vegada que aquesta excepció es troba adreçada a la contemplació dels llegats litigiosos, en els quals es discuteix la seva validesa, l’obecte que els integra o la forma en la qual s’ha de procedir a l’execució, mentre que en el present cas, els legataris poden exercitar l’acció reivindicatòria per a percebre els seus llegats front als hereus, sense que existeixi cap discusió judicial respecte a la modalitat de l’execució o en relació a l’objecte del llegat.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 102/06.
Tags: llegats
Mesures cautelars atípiques: sistema de numerus apertus, respecte els béns de domini públic. Massificació de la justícia
Secció: Juris. processal
“I.- La resolució d’aquest recurs exigeix posar de manifest que l’objecte del mateix versa sobre l’adopció d’una mesura cautelar atípica. Aquesta Sala Civil ha tingut ja ocasió d’explicitar quina és la seva doctrina sobre les anomenades mesures cautelars atípiques. Així, s’ha assenyalat que en l’ordenament jurídic andorrà el Decret de 1 de maig de 1922 contempla l’embargament preventiu com a mesura cautelar destinada a l’assegurament i efectivitat de la resolució que s’ha de pronunciar sobre el fons, però que al marge d’aquesta mesura cautelar s’han d’admetre totes aquelles altres que s’adrecen a l’efectivitat i assegurament del resultat d’un judici civil. I és en aquest ordre d’idees que s’ha exposat que si bé s’admeten altres mesures cautelars o, si es prefereix, que en matèria de mesures cautelars l’ordenament jurídic andorrà opta per un sistema de numerus apertus, sí que s’ha de posar de manifest que han de concórrer per a la seva adopció els dos pressupòsits propis de tota mesura cautelar, com són el fumus boni iuris i el periculum in mora.
….
I, per altra part, l’adopció d’una mesura cautelar, com a expedient per a evitar que el dictat d’una resolució judicial sobre el fons esdevingui inexecutable, de manera que es possibiliti l’obtenció de la tutela judicial efectiva, per part del justiciable que impetra el dictat d’una mesura adreçada a garantir l’efectivitat de la ulterior resolució judicial sobre el fons, ha de ser examinada per la jurisdicció civil, de manera que és aquesta la que ha d’analitzar si concorren els requisits pel dictat de la mateixa.
III.- Com és de veure, la primera qüestió que s’ha de resoldre, respecte del fons, és si en el cas que ara ens ocupa esdevé o no possible, en atenció a la qualificació dels béns com a béns de domini públic adoptar o no una mesura cautelar en relació als mateixos.
L’article 105 del Codi de l’Administració disposa que “Els béns comunals, siguin o no afectats a l’ús públic o a un servei públic, o al foment de la riquesa nacional, estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic…” i l’article 86, respecte d’aquests darrers, proclama que “Els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables mentre conservin aquest caràcter”.
La inembargabilitat dels béns de domini públic troba el seu fonament en el manteniment del servei públic i en possibilitat que l’Administració actuï de forma eficaç, de forma que l’embargament com a mesura que pot comportar l’alienació dels béns de domini públic s’hagi d’entendre proscrita, atès que en altre cas es possibilitaria no solament que sortissin del patrimoni demanial, sinó a més que s’incomplíssim les finalitats que es cerquen amb la seva qualificació com a inembargables i imprescriptibles. Nogensmenys, sí que s’ha d’examinar si aquestes consideracions poden estendre’s a una mesura cautelar en la que es sol·licita que no es porti a terme l’atribució del nou domini esquiable i de l’anterior, en ares a salvaguardar el dret de preferència de la mercantil agent. A criteri del jutjador d’instància, els béns de domini públic no poden ésser objecte de cap mesura prohibitiva o que limiti les plenes facultats del seu titular.
En canvi, el criteri d’aquesta Sala al respecte esdevé divers. En efecte, ja s’ha posat de manifest que la inembargabilitat dels béns de domini públic es justifica en dos ordres de consideracions diferents: per una banda, s’ha d’impedir que es produeixi la seva alienació, la qual podria tenir lloc a partir de l’embargament si aquest es permitís, i, per altra, perquè l’embargabilitat impediria que s’assolissin les funcions que es cerquen amb els esmentats béns, adreçats a l’obtenció del manteniment en la prestació dels serveis públics i de l’eficàcia de l’actuació administrativa. I, des d’aquesta òptica, el caire inembargable dels béns de domini públic no impedeix que l’Hble. comú pugui cedir, en règim de concessió, l’ús dels esmentats béns per a l’explotació d’una estació d’esquí. I, consegüentment, garantir que aquest dret d’ús s’hagi d’atribuir d’acord amb la preferència que marquen els estatuts societaris i la relació que vincula a l’Hble. Comú amb la mercantil agent, pot ésser perfectament objecte d’una mesura cautelar, que s’orienta a permetre que la sentència que es pugui dictar sobre el fons de l’afer no esdevingui il·lusòria, sense que ni les funcions que es cerquen pels béns de domini públic en el cas que ens ocupa ni el seu caire inembargable puguin justificar l’extensió de la prohibició d’adopció de mesures cautelars que restringeixen les facultats de l’Hble. Comú en relació a aquest dret d’ús, i més si es pren en consideració que aquest dret d’ús ha estat cedit a la mercantil agent i explotat fins al plantejament del litigi per la mateixa mercantil agent.
Si a aquestes consideracions s’afegeix que actualment la justícia es troba en una clara situació de massificació, el que comporta en moltes ocasions que les resolucions judicials que posen fi als processos es dictin quan ja han transcorregut no mesos, sinó anys des de l’inici del litigi, i que esdevé un clar deure dels òrgans judicials orientar sempre la seva actuació a que el justiciable obtingui una tutela judicial efectiva, la qual cosa significa que no poden esdevenir il·lusòries, per inexecutables, les decisions judicials que es puguin dictar respecte del fons del litigi. I és per això, que les mesures cautelars han de gaudir actualment d’un reconeixement rellevant, de forma que clarament s’ha d’apostar pel reconeixement d’un numerus apertus en relació a les mateixes, sinó que la seva concessió s’ha d’enllaçar inextricablement amb el dret a la jurisdicció i a l’obtenció de la tutela judicial efectiva (cfr. Art. 10 C.A.), mínim imprescindible en un Estat democràtic de dret. En aquest ordre d’idees, les mesures cautelars s’han d’articular com a expedient que, a l’abast de les parts, poden impedir que es frustrin les seves legítimes expectatives a obtenir una decisió sobre el fons que no pugui ésser considerada com a il·lusòria o inexecutable, atès que la realitat de les coses ja impedeixi poder portar a terme el contingut de la decisió de la resolució sobre el fons. Per això, aquesta Sala entén que, pel que s’ha argumentat, s’ha d’admetre un tipus de mesura cautelar com la proposada, sense que el caire de domini públic del bé justifiqui, atès que no es tracta d’un embargament, la seva improcedència.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de de data 30/3/07, ponent JM. Abril, autes 170/06
Tags: embargament
Mitjans de defensa de la propietat i disposicions urbanístiques: jurisdicció
Secció: Juris. processal
“I.- Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu, en primer lloc, que la jurisdicció civil és competent per conèixer la petició principal de l’agent en el sentit que es declari quins són els límits de la finca “Costes de P.” propietat seva, ja que el que s’exercita no és més que l’acció d’atermenament de finques que el dret romà coneix com actio finium regundorum recollida al Digest 10,1,1, al Codi 3,39 i a la Instituta 4,17,16 com un dels mitjans de defensar el dret de propietat quan el propietari confrontat amb l’agent pretén ser titular d’una porció de terreny que aquest considera seva, permetent així que els Tribunals delimitin l’espai sobre el qual recauen les respectives facultats dominicals dels litigants. La jurisdicció civil és igualment competent per resoldre els litigis entre particulars sobre qüestions relatives a la demolició d’obres i instal·lacions que vulnerin les disposicions urbanístiques pel que fa a distàncies mínimes entre edificacions (article 145 de la Llei d’Ordenació del Territori i Urbanisme) i per tant per decidir sobre la pretesa vulneració de l’article 128 de l’Ordinació General d’Urbanisme i Construcció de la Parròquia d’Escaldes-Engordany.
Aute de la sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 14/6/07, ponent E. Amat, autes 004/07.
Tags: propietat
Recurs de queixa. Òrgan competent per admetre l’apel·lació.
Secció: Juris. processal
“II.- S’ha de convenir amb la part recurrent que el recurs de queixa és el mitjà adequat per sol·licitar que s’analitzi per la Sala la denegació indeguda d’un recurs que esdevenia procedent (cfr. TSM Autes de 6-4-1981 i 15-6-1982), però la veritable clau de volta rau en determinar si l’Aute de 3-4-2007 contra el qual es presenta el recurs d’apel·lació i, en particular, la providència de 13-4-2007, que l’inadmet a tràmit, vulneren el dret a l’obtenció d’un pronunciament en aquesta alçada i menystenen així les garanties processals i constitucional contingudes a l’article 10 de la Constitució.
….
En efecte, no hi ha dubte que l’article 70 de la Llei Transitòria de procediments judicials atribueix al President de la Sala la verificació de les condicions d’admissibilitat del recurs segons la proposta del ponent, però no ho és menys que aquest control d’accés del recurs s’efectua una vegada s’ha assignat el recurs a la Sala Civil; és a dir, una volta ha estat formulat davant del jutge a quo i elevats els autes a aquesta Sala. En canvi, en el cas que ens ocupa no es vulnera l’article 70 de la Llei Transitòria, atès que el Batlle el que fa es inadmetre el recurs contra la providència perquè considera que la mateixa no és recurrible davant del Tribunal Superior de Justícia.
I és des d’aquestes coordenades que s’ha d’analitzar si es conculca el dret de defensa de la part ara recurrent en queixa o no. I la resposta a la precedent qüestió ve determinada per la susceptibilitat d’ésser recorreguda davant aquesta Sala la resolució de 13-4-2007. Si l’esmentada resolució no és recurrible, no s’haurà limitat el dret de defensa de la part defenent i ara recurrent, mentre que si la resolució era susceptible de ser recorreguda, la denegació del recurs formulat en temps i forma constituiria una hipòtesi d’infracció d’allò disposat a l’article 10 de la C.A.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 14/6/07, ponent JM. Abril, autes 120/07.
Tags: apel·lació
El principi de congruència de les resolucions judicials no comporta la resposta expressa i detallada a tots i cadascun dels arguments
Secció: Juris. processal
“Pel que fa a l’al·legació relativa a la incongruència omissiva, aquest Tribunal ha reiterat en diverses sentències que, en efecte, la congruència de les resolucions judicials forma part del dret a la jurisdicció en el sentit, pel que aquí interessa, que els jutges i tribunals han de donar resposta a les peticions o pretensions de les parts i a les raons adduïdes per basar les referides pretensions, malgrat que no és necessari donar resposta expressa i detallada a tots i cadascun dels arguments que han emprat. De fet, atès que el bé constitucional protegit pel dret a no sofrir incongruències omissives és el de garantir que els jutges i tribunals valorin les pretensions formulades i els motius en les quals aquestes es fonamenten i que les parts coneguin el motius de la seva decisió, es poden donar supòsits en què la resposta tàcita a determinades pretensions i al·legacions sigui constitucionalment legítima; això succeiria, per exemple, quan del conjunt dels raonaments continguts a la resolució judicial es pugui deduir raonablement que l’òrgan judicial ha valorat les pretensions i, a més, es dedueixin els motius en els quals es fonamenta la seva resposta tàcita.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-9-RE.
Tags: congruència
La interpretació de les normes processals no pot ser objecte de recurs d’empara davant el TC
Secció: Juris. processal
“D’acord amb l’article 86.1 de la Constitució, el Tribunal Constitucional ha considerat reiteradament que la interpretació de les normes de procediment correspon per naturalesa als òrgans de la jurisdicció ordinària i que només adquireix relleu constitucional quan la resolució no dóna resposta a les qüestions plantejades, quan incorre en un error material patent, quan es immotivada o quan resulta arbitrària, en el sentit de lògicament no raonable (veure per exemple, la sentència recaiguda en la causa 2006-24-RE del 25 de maig del 2007).
En aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia va pronunciar, de manera coherent i raonada, que la decisió del 28 de març del 2008 del Tribunal de Batlles només es pronunciava sobre qüestions de procediment, concretament, la possibilitat de seguir l’examen del litigi pel procediment ordinari, que no prejutjava l’intercanvi dels arguments sobre el fons i que, per consegüent, no vulnerava el dret del Comú d’Encamp de presentar els seus arguments d’acord amb les normes habituals. Tal com es va pronunciar el Tribunal Superior de Justícia, la decisió de primera instància “constitueix una decisió interlocutòria que resol arguments i pretensions de caire merament processal.””
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent D. Maus, causa 2008-33-RE.
“Tanmateix, com ha reiterat aquest Tribunal Constitucional (vegeu entre altres les causes 2008-2-RE, 2008-5-RE, 2008-9-RE, 2008-10-RE i 2008-19-RE) la funció de seleccionar, interpretar i aplicar la legislació als casos enjudiciats correspon en exclusiva als òrgans judicials i només pot vulnerar el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret, és a dir, només pot adquirir relleu constitucional, si la selecció, interpretació i aplicació de les normes no dóna resposta a les pretensions formulades, no està motivada, incorre en errors materials patents o és arbitrària des de la perspectiva lògica o, excepcionalment, des de la perspectiva jurídica, entesa aquesta darrera arbitrarietat com a sinònim de selecció, interpretació o aplicació extravagant, és a dir, que s’aparta totalment de l’opinió reiterada, unànime i consolidada dels juristes. Aquest és el contingut del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret i aquest és el cànon d’enjudiciament que cal aplicar si es vol ser coherent amb la tesi, mantinguda per aquest Tribunal des de l’inici de la seva activitat, segons la qual ni el recurs d’empara, ni el Tribunal Constitucional són un darrer recurs o una darrera instància judicial.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-13, 14 o 15-RE.
Tags: judici
El Tribunal Constitucional entén que el dret a la jurisdicció ha de prevaldre sobre l’error en la formulació d’un recurs que en determinaria la seva desestimació
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Per tant, el Tribunal Constitucional hagués hagut de ser informat, a través l’escrit de recurs d’empara de la desestimació del seu incident de nul·litat d’actuacions pel Tribunal Superior de Justícia. Aquest aute de desestimació no era un element desconegut pel recurrent i per la seva representació processal, per tant, no es tracta, pròpiament dit, d’un element nou susceptible de revocar l’aute d’inadmissió a tràmit del Tribunal Constitucional.
Tanmateix, del contingut d’aquest recurs de súplica se’n deriva que el recurs d’empara del Sr. Francesc Mora Planas va ser declarat inadmissible a tràmit no pas a causa d’un falliment intencional del recurrent o de la manca manifesta de contingut constitucional, sinó d’un error material i objectiu del seu advocat al qual havia confiat la defensa dels seus interessos. En aquestes condicions, no seria equitable, tant pel que fa a l’article 10.1 de la Constitució, com pel que fa a l’article 6 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats, de fer assumir al recurrent la falta d’aquell en qui havia dipositat la seva confiança.
Per aquests motius, el Tribunal Constitucional estima el recurs de súplica del Sr. Francesc Mora Planas i l’autoritza, si així ho creu oportú, a presentar novament el seu recurs d’empara en el termini previst a l’article 88.1 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, comptat a partir de la notificació d’aquest aute.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-7-RE.
Tags: apel·lació
La vulneració del dret a un judici de durada raonable és recurrible en empara mitjançant l’incident de nul·litat
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
El Tribunal Constitucional per sentència de data 12/10/09, actuant com a ponent C. Viver, entén que la denúncia de la vulneració del dret a un judici de durada raonable, emparat en l’article 10.2 de la Constitució té cabuda en l’incident de nul·litat de l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials, per quan diu textualment:
“Finalment, com ja hem avançat, el recurrent també al·lega la vulneració del dret a un judici de durada raonable (art. 10.2 de la Constitució). La vulneració d’aquest dret va ser portada davant del Tribunal Superior de Justícia per la via de l’incident de nul·litat. És cert, com diu el Tribunal esmentat, que l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials només preveu la possibilitat d’interposar aquest recurs contra resolucions i omissions que “vulnerin el dret fonamental a la jurisdicció reconegut a l’article 10 de la Constitució”; tanmateix, també és cert que aquest Tribunal ha interpretat aquest incís de manera àmplia tot incloent els diversos drets continguts en aquest article constitucional o com diuen nombroses resolucions del Tribunal Constitucional quan “s’hagi produït la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció en qualsevol de les seves vessants” (a tall d’exemple causa 2001-1-RE i 2001-5-RE). Aquesta conclusió és més pertinent encara en els supòsits, com la causa que ens ocupa, en què el recurrent empra l’incident de nul·litat per denunciar conjuntament la vulneració del dret a la jurisdicció en sentit estricte i un altre dret de l’article 10 de les característiques del dret a no patir dilacions indegudes en les resolucions judicials.
Quant al fons de la qüestió, en relació amb el dret a un judici de durada raonable, aquest Tribunal, seguint una jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ha reiterat que aquest dret constitucional no incorpora en el seu contingut el deure de respectar els terminis legalment establerts per realitzar les actuacions judicials pertinents. La conculcació d’aquests terminis pot suposar una vulneració de la legislació processal corresponent, però no comporta la vulneració automàtica del dret constitucional proclamat a l’article 10.2 de la Constitució. El bé jurídic que aquest dret garanteix, com es desprèn del seu tenor literal, és que les actuacions judicials es realitzin en una durada raonable i, per tal de precisar aquest concepte indeterminat, cal ponderar en cada cas, en essència, la durada de les diverses fases del procés, la complexitat de la qüestió enjudiciada, l’activitat desplegada pels òrgans judicials i l’activitat i actitud o comportament processal de les parts.
L’aplicació d’aquesta raó de decidir al cas aquí enjudiciat porta directament a l’atorgament de l’empara sol·licitada. En efecte, l’any i 27 dies que transcorren entre la vista oral realitzada el 22 de novembre del 2007 i el 19 de desembre del 2008 en què es dicta la sentència, sense que en l’ínterim s’hagi realitzat cap altra actuació judicial, implica unes dilacions excessives que no es poden justificar, ni per la complexitat de la qüestió enjudiciada, ni per l’activitat o actitud de les parts, ni per “la particularitat de la composició de la jurisdicció en aquest procediment” a la qual al·ludeix el Ministeri Fiscal. Si fos cert que aquesta composició fa que entre una vista oral i una sentencia, en les circumstàncies del supòsit aquí enjudiciat, porten a que calgui deixar escolar més d’un any, es posaria de manifest l’existència d’un problema estructural que caldria solucionar, però no justificaria de cap manera una dilació com la que s’ha produït en aquest cas.
Cal doncs declarar que s’ha vulnerat el dret del recurrent a un judici de durada raonable.”
Tags: vulneració del dret a la jurisdicció
Duplicitat de la postulació processal d’una part en un mateix judici
Secció: Juris. processal
“I.- El recurs que formula el procurador Sr. J.A.V. en nom de la mercantil G. SA no pot ésser estimat. En efecte, aquesta Sala, ja va tenir ocasió de pronunciar-se sobre la inviabilitat de que dos representants processals d’una mateixa societat compareguessin amb posicions diferents, de manera que es va resoldre, en l’Aute de 18-12-2006, que s’havia de tenir per complertes les exigències de representació processal i postulació en l’escrit que va presentar, per part de G. SA, la procuradora Sra. C.S.M.. Així, aquesta Sala manifestava que “En consonància amb aquests fets acreditats, s’haurà de tenir per contestada la demanda, sense que es pugui decidir en el marc d’aquest recurs si l’esmentada contesta esdevé un acte nul o fraudulent, tota vegada que compleix amb les exigències requerides de representació i postulació per la legislació processal. I si concorren les exigències legals per a formular la contesta a la demanda no es podran oposar a la part agent les possibles controvèrsies que poden existir entre els socis de la mercantil defenent sobre la formació de la voluntat de la societat, la seva exteriorització a través del seu òrgan d’administració i la concessió de poders per a representar en judici a la societat mercantil. Per consegüent, contestada la demanda i formulat aplanament, en temps i forma, per un dels procuradors habilitats, segons el certificat del Consell d’Administració de la mercantil defenent, per a representar a la Societat, les possibles discrepàncies o controvèrsies respecte de si l’actuació d’un dels procuradors ha estat o no adequada, segons hagi fet un ús abusiu dels poders atorgats, no es poden ventilar en aquest procés, tota vegada que mitjançant el present recurs solament s’ha d’analitzar si la contesta a la demanda reuneix els pressupòsits processals que es contemplen a la regulació processal relatives a les exigències de representació i postulació. I examinades les actuacions, s’ha de concloure que les exigències processals es compleixen en el present supòsit, per la qual cosa s’escau revocar l’Aute dictat a la instància i tenir per contestada la demanda”.
II.- D’acord amb les anteriors precisions, esdevé clar que si qui ostentava la representació processal de la mercantil, sens perjudici com ja es va dir de les possibles accions que puguin existir entre els socis per analitzar la bondat o no de l’esmentat apoderament, es va aplanar a la demanda, això comportava com ha resolt correctament la sentència d’instància que es donés lloc a totes les pretensions exercitades en l’escrit rector de demanda. Pretendre ara interposar un recurs contra la sentència, per part del procurador a qui aquesta Sala no va considerar que ostentava la representació processal, resta destinat al fracàs, tota vegada que si la postura processal d’aplanament de la mercantil G. SA es va entendre adequada des d’un punt de vista processal, ara no es pot, un cop més amb base en un pretès frau i dins d’aquest procés, del qual el recurs no és sinó una fase més, discutir de nou sobre qui ostenta la representació processal i reconèixer al segon procurador la possibilitat de sustentar una posició frontalment oposada a la que va mantenir, mitjançant l’aplanament, la procuradora de G. SA”
Sentència del Tribunal Superior de Justicia de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 045/07.
Tags: procurador
Crida en garantia
Secció: Juris. processal
“I.- La crida en garantia, malgrat no estar regulada legalment al Principat d’Andorra, ha estat aplicada reiteradament per la jurisprudència en els supòsits de litisconsorci passiu necessari. Permet, en efecte, d’associar totes les parts afectades per un fet litigiós i de permetre una resolució única de les qüestions relatives al judici, tot plegat sense risc de contradicció.
Si ens trobem en el cas d’autes en aquesta figura, aquesta regla ha de conciliar-se amb normes d’ordre públic de dret processal.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia de data 7/1/07, ponent Y. Picod, autes 279/06.
Tags: crida en judici
Vicis ocults en la compravenda d’un vehicle: accions
Secció: Juris. processal
“II.- Com molt encertadament posa de relleu la demandant, el sanejament per vicis ocults, recollida al Digest 21,1,63, és procedent quan el principi d’equivalència entre les prestacions, que en aparença es respecta en el moment de perfeccionar-se el contracte, es trenca posteriorment en detectar-se que el valor de la cosa venuda no es correspon amb el preu pagat, de tal manera que, si això s’hagués constatat en el moment de celebrar-se el contracte, el comprador o no l’hauria comprat, i en aquest cas és procedent estimar el sanejament per la via de l’acció redhibitòria, o ho hauria fet a un preu inferior, i llavors procedeix el sanejament per l’acció quanti minoris. És pacífic que, per tal que es pugui estimar aquesta acció, es requereix que el que l’exercita provi que el bé en qüestió tenia un vici o defecte en el moment de la venda i que aquest era ocult i greu.
III.- Atesa la normativa que regula el sanejament i els defectes que la recurrent afirma ha patit i pateix el vehicle que li va comprar al demandat, la representació processal de la Sra. M.M.M. exercita en primer lloc l’acció redhibitòria i de reclamació de quantitat, sol·licitant que es resolgui el contracte celebrat entre les parts i que se la indemnitzi per les sumes pagades per tal de reparar el vehicle i mantenir-lo estacionat en un pàrking sense poder-lo utilitzar.
…
Malgrat la rellevància que puguin tenir aquests problemes a altres efectes, entenem que no són suficients per tal d’estimar l’acció redhibitòria exercitada, ja que no comporten que el vehicle no pugui ser útil per la finalitat amb la què es va adquirir, sempre evidentment que es sotmeti a les preceptives reparacions, ni suposen un defecte estructural, sinó en tot cas funcional, del contracte de compravenda.
Per les mateixes raons, tampoc es pot estimar la nul·litat del contracte que el demandant reclama per entendre que se li va lliurar un aliud pro alio, ni tampoc la seva anul·labilitat en virtut del que disposa el Codi 18,1,9-1 i 9-2, ja que l’error en el què el comprador hagués pogut incórrer no és en qualsevol cas essencial com per estimar la seva procedència.
IV.- La part demandant exercita subsidiàriament l’acció de sanejament per vicis ocults en la seva modalitat de l’actio quanti minoris, que, d’acord amb el que disposa el Digest 21,1,61, determina el manteniment del contracte amb reducció del preu pagat pel comprador amb proporció al vici o defecte que s’entengui que pateix el vehicle en el moment de la compra per tal de restablir l’equilibri entre les prestacions de les parts, entenent que, d’haver conegut aquest defecte el venedor hauria pagat pel vehicle un preu menor. No obstant, això no suposa que calgui reduir el preu d’adquisició i a més a més indemnitzar al comprador per les despeses que li hagués ocasionat la reparació del vehicle, com pretén la recurrent, ja que el preu de compra es redueix en tot cas precisament pel l’import invertit o que cal invertir en la reparació del bé adquirit.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 17/1/08, ponent E. Amat, autes 172/07.
Tags: vicis ocults
Subrogació en el crèdit: legitimació activa per l’acció de danys i perjudicis
Secció: Juris. processal
“El primer extrem que ha de ser examinat és el relatiu a l’excepció de legitimació activa, la qual es troba ineluctablement connectada en el present supòsit amb l’àmbit objectiu de la subrogació en els drets i accions per la companyia asseguradora. En aquest ordre d’idees, s’ha d’indicar que la modificació subjectiva del pol actiu de la relació obligatòria pot produir-se de diferents formes: cessió de crèdit o subrogació. Però que en aquest darrer cas, a diferència de la cessió de crèdit, no es cerca una funció deambulatòria del dret personal, sinó que es cerca l’obtenció del reequilibri patrimonial per a promoure la satisfacció del contingut econòmic del dret del nou creditor. En aquestes coordenades, la subrogació, que pot ésser convencional o legal, es caracteritza pel manteniment de la relació obligatòria i es trasllada al nou creditor la posició activa amb les mateixes garanties i privilegis existents.
En consonància amb les anteriors consideracions, s’ha de concloure que el trànsit de la posició activa del contracte de compravenda a la companyia asseguradora, li permet instar les accions que li corresponien al primigeni comprador i no es pot dubtar que, front a l’incompliment de l’obligació principal del venedor, li correspon, al seu criteri, l’exercici de l’acció de compliment del contracte o de resolució del mateix, en ambdós casos amb l’acció de danys i perjudicis.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 23/3/08, ponent JM: Abril, autes 328/07.
Tags: legitimació, subrogació
Reconvenció implícita
Secció: Juris. processal
“Els arguments de la part recurrent han de ser admesos amb reserves. És cert que no és possible reclamar mitjançant el que es denomina reconvenció implícita que es compensin les sumes degudes per la defenent a l’agent amb aquelles que aquesta li deu a aquella i que, a més, es condemni a l’agent a pagar a la demandant
reconvencional el que resulti de més d’aquesta compensació. Si això és el que es desitja cal formular la petició amb forma de demanda, a continuació de la contestació a la demanda principal i amb la deguda separació entre fets, fonaments de dret i súplica. No obstant, és admissible una reconvenció implícita si el defenent demana quelcom més que la mera absolució, passant d’una posició defensiva a una ofensiva, al·legant l’existència d’un fet (com ara la compensació del deute reclamat amb el que ostenta la defenent front a l’agent, la nul·litat del contracte que vinculava a les parts o el fet d’haver usucapit del dret que es reclamava) que s’oposa a la demanda i que requereix un pronunciament judicial específic que pot anar en contra dels interessos del demandant, ja que pot comportar la seva desestimació. Malgrat tot, aquest tipus de reconvenció exigeix que l’actor pugui contestar a la mateixa com si es tractés d’una reconvenció expressa i no permet obtenir altra cosa que la declaració de l’extinció de l’obligació, com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 18 de desembre del 2001.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/12/08, ponent E. Amat, autes 163/08.
Tags: reconvenció
Procediment de jurisdicció voluntària: naturalesa i abast
Secció: Juris. processal
“Existint per tant una controvèrsia sobre la propietat dels diners dipositats en el compte corrent del qual eren titulars les germanes T.R. no és possible resoldre en un procediment de jurisdicció voluntària qui pot reclamar el saldo del compte esmentat, ni en quina proporció li correspon a cada un dels seus titulars, ja que la jurisprudència d’aquesta Sala és constant a l’hora d’entendre que el procediment de jurisdicció voluntària no és l’escaient quan existeix controvèrsia sobre el dret que es pretén exercitar, com posa de relleu entre molts d’altres l’Aute d’aquesta Sala de 13 de novembre del 2003 que cita en el mateix sentit els de 15 de febrer del 1996 i 24 de setembre del 1998, ja que en cas d’admetre-ho es col·locaria als presumptes hereus de l’altre titular del compte en una situació de clara indefensió en no haver pogut participar en un procediment contradictori, ni acreditar per tant la seva condició d’hereus o els drets de la seva causant i tot això amb independència de que aquesta decisió comporti la necessitat d’entaular un nou procediment judicial per esbrinar a qui correspon aquest dret amb l’evident perjudici que això pot suposar per la recurrent.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 14/2/08, ponent E. Amat, autes 222/07.
Tags: jurisdicció voluntària
Assegurament de béns litigiosos, quantum de la caució
Secció: Juris. processal
“En primer lloc, és indiferent que la mesura que s’ha sol·licitat sigui la d’assegurament de béns, com afirma el recurrent, i no pas la d’embargament preventiu, que és la que s’ha concedit, ja que, com el mateix recurrent assenyala basant-se en el que disposen dos autes del Mgfc. Jutge Delegat d’Apel·lacions, es tracta de figures coincidents i aquesta Sala considera que les diferències de nomenclatura que es puguin utilitzar no afecten a la naturalesa jurídica de la mesura, ni als requisits procedents per tal que pugui ser acordada. En segon lloc, el fet que la mesura hagi de recaure sobre béns concrets tampoc és rellevant, ja que la mesura d’embargament preventiu pot ser tant genèrica, sobre tots els béns del defenent, com específica, sobre béns concrets d’aquest,…
…
II.- Argumenta igualment el recurrent que el fet de que el costum andorrà sigui el de fixar la caució en l’import equivalent al 25% del valor dels béns que es pretenen embargar no impedeix que es fixi una suma inferior en aquest concepte. No obstant, una vegada valorades les circumstàncies del litigi tal com sol·licita el recurrent, no s’aprecia que existeixin motius per tal de considerar que en aquest cas els danys que pogués ocasionar l’embargament si es demostrés la improcedència d’aquesta mesura serien inferiors als que es poden produir en qualsevol altre supòsit d’embargament, i menys encara mínims, i per tant la garantia s’ha de relacionar amb el valor dels béns embargats i en la proporció que és habitual al Principat.
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 272/08.
Tags: embargament
Motivació dels actes administratius
Secció: Juris. processal
“Com s’ha exposat en els antecedents, els recurrents addueixen que la resolució comunal de 18 de maig de 2006 està mancada de la necessària motivació. Sobre aquesta qüestió, cal recordar que aquesta Sala ha declarat reiteradament (v. sentència 98-06, de 16 de gener de 1998, entre d’altres) que “el requisit de la motivació dels actes administratius respon a una doble finalitat, ja que d’una banda té l’objectiu d’evitar la indefensió de l’interessat, fent-lo sabedor dels motius determinants de la resolució administrativa de que és destinatari per tal de que pugui articular el mitjans de defensa més convenients al seu interès, i, d’altra banda, fer possible la revisió de la legalitat d’aquest motius o fonaments per part dels organismes encarregats de resoldre els corresponents recursos administratius o jurisdiccionals que en cada cas siguin procedents. En conseqüència, el requisit de la motivació no pot ser considerat de forma ritualista, sinó que el seu abast dependrà de les circumstàncies del cas, les quals exigiran una major o menor amplitud per tal de satisfer les finalitats que abans han quedat esmentades”.
En el cas que ara s’examina, la resolució impugnada del Comú d’Andorra la Vella, encara que breu, es suficientment expressiva sobre el fet de que la sol·licitud dels agents no s’admet a tràmit, ja que la Llei de 23 de maig de 2003 “suspèn l’atorgament de llicències comunals d’edificis de nova planta promoguts per l’iniciativa privada”. En conseqüència, s’ha de concloure que els agents han pogut conèixer de forma suficient les raons de la inadmissió del seu projecte constructiu, i han pogut exercir els mitjans de defensa que han considerat adients amb prou coneixement de causa, per la qual cosa s’ha de desestimar la indefensió que invoquen com a fonament de l’anul·lació dels actes administratius impugnats.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent A. Andrés, número 07-2008.
Tags: acte administratiu
Inviabilitat de presentar el recurs d’apel·lació al Notari
Secció: Juris. processal
Per sentència de data 2/3/09, nº 13-2009, el Tribunal Superior entén la impossibilitat de presentar l’escrit d’apel·lació mitjançant el seu lliurament al Notari per tal que el trameti a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, doncs entén que “L’article 112 del Codi de l’Administració es taxatiu en establir que les sol·licituds formulades pels particulars han de ser presentades a l’autoritat competent per a prendre la decisió d’acord amb les normes vigents i dins els terminis establerts. Aquesta disposició s’ha d’aplicar igualment. quan es tracta de recursos administratius, que no son més que una modalitat especifica de les sol·licituds formulades pels particulars davant de l’Administració, corn ja ha declarat aquesta Sala pel que fa a l’article 113 del Codi, que es troba inclòs en el mateix capítol i secció que l’anterior.
D’altra banda, l’article 132 del mateix cos legal disposa que “quan un acte hagi d’ésser executat en una oficina pública, el termini expirarà l’últim dia a i hora normal de tancament de les oficines, llevat del cas que s’estableixi altrament”.
De l’aplicació combinada d’aquests dos preceptes se’n desprenen dues conclusions. En primer lloc, que el recurs d’alçada havia de ser presentat a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, corn a òrgan competent per a resoldre’l, i en segon lloc que el termini per a fer-ho finalitzava l’últim dia hàbil, a l’hora del tancament de les oficines públiques.
En cap lloc es preveu la possibilitat de que el recurs sigui interposat vàlidament davant de Notari, de manera que les argumentacions de l’agent sobre aquest punt han de ser integrament desestimades.”
En el mateix sentit veure sentència de data 14/9/09, núm. 76-2009.
Tags: apel·lació, urbanisme
Prejudicialitat penal
Secció: Juris. processal
“Efectivament, d’acord amb l’article 8 de la Llei qualificada de la Justícia “L’existència d’una qüestió prejudicial penal, sempre que la seva prèvia resolució sigui imprescindible per a la resolució d’un judici civil o administratiu, comportarà la suspensió del procediment fins que aquella no hagi estat resolta per l’òrgan penal competent”. Això suposa allò que la doctrina processalista ha denominat una crisi del procediment suspès i, per consegüent, la prejudicialitat penal ha de ser interpretada de manera restrictiva i la jurisprudència andorrana s’ha pronunciat en aquest sentit (veure per ex. l’aute del Tribunal Superior de Justícia del 28 de setembre de 1998).
Així, la suspensió del procediment civil o administratiu, amb motiu de la prejudicialitat penal pendent, requereix, d’acord amb uns criteris avalats per la jurisprudència, dues condicions. D’una banda, cal l’admissió a tràmit d’una querella o d’una denúncia o la incoacció d’un sumari per l’òrgan de la jurisdicció penal escaient. A sensu contrario, així se’n desprèn de l’aute del Tribunal Superior de Justícia del 16 de febrer de 1995. D’altra banda, cal una connexió directa amb l’objecte del procés, de manera que la resolució de la qüestió penal condicioni la resolució del procés civil o administratiu. Això es desprèn dels autes del Tribunal Superior de Justícia del 29 de setembre de 1994 i del 28 de setembre de 1998, citat anteriorment.”
Sentència del Tribunal Constitucional, de data 7/9/02, ponent M. Herrero, causa 2009-2-RE.
Tags: prejudicialitat
El TC entén que s’ha produït la vulneració del dret a la intimitat i al secret de les comunicacions a diversos bombers
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
Per sentència de data 7 de setembre del 2009, causa 2009-2-RE, ponent Miguel Herrero de Miñón, el Tribunal Constitucional ha atorgat l’empara sol·licitada i ha declarat que s’han vulnerat el dret a la intimitat i el dret al secret de les comunicacions, reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució a diverses persones, bombers i de l’Associació de Bombers d’Andorra (ABA), declarant que els recurrents tenen dret a ser indemnitzats pels perjudicis soferts; en seguiment de les consideracions que seguidament es reprodueixen parcialment:
“Els defenents al·leguen que es tracta d’una actuació policial ordinària que els administrats tenen el deure jurídic de suportar. Tanmateix, és clar que aquest deure jurídic té els seus límits en els drets constitucionalment reconeguts i en les garanties processals establertes per a la intervenció sobre aquests drets. L’article 15 de la Constitució reconeix el dret a la inviolabilitat del domicili i el dret al secret de les comunicacions que només pot ser omès en cas de delicte flagrant o en virtut d’una autorització judicial. Ni aquesta darrera va existir, ni una denúncia contra una persona desconeguda sobre fets no determinats pot equiparar-se a un delicte flagrant. Així mateix, d’acord amb la sentència del 31 de maig del 2005, Vetter c/ França (TEDH/2005/59) la cobertura legal per a una intervenció en la intimitat de la vida privada requereix ser expressa, cosa que no va ser en aquest cas.
Per aquests motius hem de concloure que la intervenció administrativa i policial sobre l’ordinador va ser una mera via de fet que els administrats no tenen cap deure jurídic de suportar.
Del que acabem d’esmentar es deriva que la intervenció i el registre mitjançant una simple via de fet d’armariets i de carpetes privades de l’ordinador dels bombers recurrents va poder vulnerar els drets constitucionals reconeguts als articles 14 i 15 de la Constitució.
En efecte, hem de considerar que els armariets d’un establiment públic en què els treballadors col·loquen objectes personals i els suports informàtics d’ús privat, contenen elements que afecten la seva intimitat i, per consegüent, estan protegits pels articles 14 i 15 de la Constitució.
Ara bé, és un fet provat, d’acord amb l’aute del 19 de setembre del 2008 del batlle de guàrdia, que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis, acompanyat del Servei de Policia, només va obrir els armaris individuals que li havien estat assignats, dels quals detenia les claus i que encara utilitzava, sense obrir-ne cap més, cosa que no correspon revisar a aquest Tribunal, conformement a l’article 91 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional. Les actuacions contingudes en l’expedient són suficients perquè no calgui requerir les actuacions complementàries contemplades a aquest efecte a l’article 35.2 de la Llei qualificada esmentada.
Per consegüent, no existeix, segons el parer d’aquest Tribunal Constitucional, una base fàctica per declarar la vulneració de la intimitat del domicili, sigui quina sigui l’extensió que, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu del Drets Humans, es donés a aquest concepte.
Per contra, també és un fet provat que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis va prendre possessió de la torre de l’ordinador d’ús col·lectiu, el qual contenia les carpetes individuals i personals dels bombers de la caserna de Canillo i aquest fet constitueix la base d’una vulneració de la privacitat de les comunicacions, protegida en l’article 15 de la Constitució amb independència del fet que després aquestes carpetes s’obrissin o no.
Tot i que els drets reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució estan íntimament lligats entre sí i aquest és el cas de la intimitat i de les comunicacions, ni el dret a l’honor, ni el dret a la pròpia imatge estan afectats en aquesta causa.”
Tags: intimitat
Prescripció trienal: supòsits
Secció: Juris. processal
“En relació al primer dels greuges o motius d’apel·lació, referent a la prescripció triennal, s’ha d’establir el que segueix. És cert que la sentència d’instància en el Considerant II solament resol la improcedència de l’excepció peremptòria de prescripció perquè assenyala que la venda d’un curs d’anglès no pot tenir la consideració de mercantil, tota vegada que la defenent no té la condició de defenent i no s’aprecia cap voluntat de revendre el producte adquirit. I quan a l’al·legada prescripció triennal que es projecta sobre les compra-vendes de béns mobles, s’ha d’indicar el que segueix. En primer terme, convé posar de manifest que la prescripció triennal relativa als béns mobles sorgeix com una norma de prescripció adquisitiva i no extintiva; ço que permet mantenir que, segons el Codi 7,31, no solament la prescripció adquisitiva d’un bé moble, amb bona fe i just títol, es regeix pel termini de tres anys, sinó que, segons la STSJA de 15-6-1995, això donaria lloc també a que la prescripció de les accions reals sobre béns mobles restessin subjectes al termini de tres anys. I, com es de veure, en el cas que ens ocupa no es tracta d’una acció real, sinó d’una acció personal derivada de l’incompliment d’un contracte.
En segon terme, perquè la prescripció triennal té per objecte les compra-vendes de béns mobles i en el cas que ara s’analitza el contracte que vincula a les parts no pot merèixer aquesta qualificació. En efecte, de la prova documental que es troba a les actuacions (foli 16) s’extreu que es subministra un curs d’anglès i que l’alumne té dret a la correcció dels exercicis escrits i orals per part de H.E.,S.A., així com a rebre l’orientació necessària en el desenvolupament dels estudis. Per consegüent, el contracte que van perfeccionar les parts ha de qualificar-se com a atípic, atès que inclou el subministre d’un curs i la prestació de serveis d’assessorament i correcció d’exercicis per part de H.E.,S.A. Per tant, no pot tampoc des d’aquest punt de vista ésser acollit l’argument de la prescripció triennal respecte de les compra-vendes de béns mobles, perquè no és aquesta l’operació jurídica que van perfeccionar les parts ara litigants.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent JM Abril, autes 166/05.
Tags: prescripció
Principi general en matèria d’imposició de costes
Secció: Juris. processal
“II.- Com posa de relleu entre moltes altres la Sentència d’aquest Tribunal de 19 de novembre del 1998, el principi general d’imposició de costes és el de venciment objectiu en virtut d’una Constitució de l’emperador Zenó que recull el Codi 7,51,5 amb independència de l’existència de mala fe o de temeritat d’alguna de les parts, circumstància que, en tot cas, actua com argument de reforç de la condemna que es faci. No obstant, la imposició de costes no és procedent quan l’estimació sigui parcial a menys que una de les parts hagués actuat amb mala fe o manifesta temeritat. D’altra banda el principi de venciment objectiu té una excepció en el supòsit que el Tribunal estimi que el cas en qüestió presenta seriosos dubtes de fet o de dret o quan consideri que existeixen circumstàncies excepcionals que expliquen que no es faci especial pronunciament sobre les costes judicials.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 123/05.
Tags: costes processals
Competència de jurisdicció dels tribunals andorrans
Secció: Juris. processal
“D’acord amb aquestes premisses s’ha d’indicar que, com ha posat de manifest el jutjador d’instància, i la jurisprudència d’aquesta Sala en Aute de 17-3-2005 i sentència de 20-12-2005, que la jurisdicció competent per a resoldre el litigi és la que s’identifica amb el domicili del demandat, excepte que la llei ho estableixi de forma diferent o bé que existeixi acord entre les parts.
En el present cas, consta també provat que cap de les parts litigants ostenta la nacionalitat andorrana ni es troben domiciliats en el territori del Principat. Consegüentment, s’escau determinar si, en el cas que ens ocupa, es pot acudir al fur del lloc de celebració o d’execució del contracte. En aquest sentit, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de posar de relleu (Aute de 17-3-2005 i STSJA 20-12-2005) que el fur relatiu al lloc de celebració o d’execució del contracte no es pot considerar com alternatiu, sinó solament com a subsidiari i a més ha de concórrer un altre pressupòsit, consistent en que existeixi en el procés un vincle estret i intens entre el fons de l’afer i el territori andorrà.
En consonància amb les consideracions anteriors, resulta que el vincle o la connexió entre el fons del procés i el territori andorrà no es troba en el supòsit que s’examina perquè l’extrem relatiu al repartiment d’un compte numeral constitueix una qüestió referent al règim econòmic matrimonial i a la incidència que la crisi matrimonial comporta sobre el mateix. Per tant, no existeix cap infracció dels principis constitucionals que informen el procés civil (cfr. Art. 10 C.A.) ni ens trobem front a una aplicació inadequada del “forum non conveniens”, sinó que la pretensió que insta la part agent s’incardina en l’àmbit d’un procés de crisi matrimonial i en el que són els tribunals espanyols els competents per a conèixer de la mateixa, no solament perquè el domicili del defenent es situa allà i perquè els tribunals andorrans no són competents en virtut d’allò que disposa l’article 49 LQM, sinó a més perquè la connexió o vinculació entre el fons de l’afer i el territori andorrà no es pot conceptuar com a intensa o rellevant.”
Aute del Tribunal Superior, sala civil, de data 24/4/08, ponent JM. Abril, autes 274/07.
Tags: jurisdicció
Proacurador: representació voluntària
Secció: Juris. processal
“II.- El present recurs no pot ésser acollit. Com ja ha posat de manifest el jutjador a quo, el procurador/a representa a la part processal en el litigi i es tracta d’una hipòtesi de representació voluntària, de forma que la part processal és la que designa a aquell procurador/a amb qui diposita la confiança per tal que actuï en el seu nom i per compte seva davant dels òrgans jurisdiccionals andorrans.
Per consegüent, encara que existeix un procediment endegat envers el Sr. J.P.S. i on aquest ha designat a la procuradora Sra. E.C.C. com a representant seva, això no significa que aquest poder de representació en aquell concret procediment habiliti a la procuradora per a representar al Sr. J.P.S. en tots aquells procediments judicials que es puguin adreçar en contra seva o interposar a instància seva. En efecte, com el propi recurrent assenyala el mandat de la procuradora és ad litem, de manera que fora d’aquell concret procediment no representa a la part processal i requereix que aquesta li atorgui el corresponent i oportú poder de representació.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 090/09.
Tags: procurador
Reconeixement de deute: renúncia a la prescripció
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Com posa de relleu la Sentència recorreguda, aquest correu no es pot interpretar més que com un reconeixement del deute per part d’un dels deutors solidaris, que afecta per igual als altres defenents, ja que es tracta d’una declaració de voluntat inequívoca de reconeixement de responsabilitat per part de la companyia asseguradora del causant del sinistre, encara que la quantitat oferta no coincideixi amb la suma que reclama l’agent.
II.- Com posa igualment de relleu la Sentència recorreguda, el reconeixement del deute per part del deutor és un medi idoni per interrompre la prescripció, d’acord amb el que disposa el Codi 7,39,7,5, però no es pot interrompre un termini que ja s’ha escolat, perquè per tal que produís aquests efectes s’ha d’efectuar dins de temps hàbil. No obstant, com destaquen les Sentències d’aquesta Sala de dates 19 de juny del 2003 i 30 de juny del 2004, aquest reconeixement intempestiu s’ha de qualificar com una renúncia a la prescripció guanyada, ja que res impedeix que en exercici de l’autonomia de la voluntat el deutor renunciï a un dret patrimonial que estava facultat per exercitar, quan amb això no perjudica a tercers.
La prescripció es configura així com una excepció que el deutor és lliure per plantejar o no, oposant-se en el primer cas al pagament, raó per la qual un sector de la doctrina ha qualificat l’obligació prescrita com una obligació natural, ja que comparteix amb ella dues característiques: el deutor es pot oposar a complir quan se li reclama el pagament, però una vegada ho ha fet no li és permès reclamar que el creditor li retorni allò que ha lliurat, criteri al què, no obstant, s’ha oposat majoritàriament la doctrina argumentant que el deutor pot complir una obligació prescrita i aquest compliment és vàlid perquè la prescripció no extingeix ni l’acció ni el dret, sinó que s’ha de configurar com una excepció que el deutor està facultat per exercitar.
Sigui quina sigui la posició respecte d’aquest punt, el que no es pot afirmar és que el reconeixement del deute efectuat pel deutor una vegada transcorregut el termini de prescripció genera una obligació natural i que
per tant el deutor es pot negar a complir-la, ja que el reconeixement comporta la pervivència de l’obligació primitiva i la obertura d’un nou termini de prescripció i, per tant, mentre aquest no s’escoli l’excepció no pot triomfar.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, (ponent E. Amat) autes 084/09.
Tags: prescripció, reconeixement de deute
Jurisprudència extrangera
Secció: Juris. processal
“III.- S’ha d’antuvi posar de manifest que la jurisprudència dels tribunals dels països veïns, no vincula de cap manera els tribunals andorrans, els quals fan justícia aplicant les normes de dret vigent a Andorra, i no les que poden existir en un ordenament jurídic estranger. Per tant, l’abundant jurisprudència espanyola citada pel recurrent és totalment fora de lloc i no pot tenir cap efecte o influència per la resolució del present litigi.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent J.L. Vuillemin, autes 076/09.
Tags: Jurisprudència
Principi de congruència en relació a matèries d’ordre públic
Secció: Juris. processal
“És cert que el principi de congruència regeix les decisions dels Tribunals civils, de tal manera que la decisió que es prengui s’ha d’ajustar al que es sol·licita al petitum de la demanda. La raó de ser de la prohibició de canviar els plantejaments de la demanda, o de que el Tribunal concedeixi quelcom que no s’ha sol·licitat es troba en els principis dispositiu, d’aportació de part, de defensa i contradicció, de tutela judicial efectiva i de dret a un procés degut que regeixen el procediment civil.
…/…
Atesa la naturalesa d’aquests pactes, cal tenir en compte que quan el que es discuteix en un procediment civil és l’adopció de qualsevol mesura que afecti a menors d’edat el principi que ha de prevaldre sobre qualsevol altre és el d’actuar en el seu benefici, tal com es reconeix a l’article 13.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, i és als Tribunals, i no als progenitors, a qui correspon valorar-lo. En el cas present el que es discuteix és a qui s’ha de concedir la guarda i custòdia dels fills dels litigants i en aquest supòsit els principis dispositiu i d’aportació de part, que són una de les bases de la prohibició de modificar el plantejament de la demanda i la raó de ser de la interdicció d’incongruència, no regeixen, ja que es tracta d’una matèria d’ordre públic per resoldre la qual el batlle pot actuar d’ofici, sense petició de les parts i fins i tot en contra del que els progenitors demanin, o del que entengui procedent el Mgfc. Ministeri Fiscal en els seus informes, atenent sempre i de manera preferent a l’interès del menor la protecció dels quals s’encomana als Tribunals.
…/…
IV.- El principi de salvaguarda preferent dels interessos del menor, que impedeix que una Sentència es pugui considerar incongruent malgrat no accedeixi a allò que li demanen les parts, impedeix igualment que es consideri que el Sr. L.C.A. ha anat contra els seus propis actes reiterant en les seves conclusions allò que ja havia sol·licitat en la demanda i en contra del que s’havia acordat al conveni signat pels esposos, fossin quines fossin les causes d’aquests canvis, ja que allò que ha propiciat la decisió del Tribunal no és el manteniment per part del citat senyor de les peticions de
la seva demanda, sinó la decisió del Tribunal en el sentit de mantenir-les.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, utes 070/09.
Tags: congruència, menors
Aplanament: costes processals
Secció: Juris. processal
“Esdevé doctrina d’aquesta Sala, entre altres sentència del Tribunal Superior de 19-11-1998 i Aute de 23-10-2003, que en l’ordenament jurídic andorrà no existeix, a diferència del que es preveu en altres ordenaments jurídics de l’entorn (cfr. Art. 395 LEC 1/2000, de 7 de gener), una disposició específica en matèria d’aplanament i determinació de les costes processals. Per tant, en aquells supòsits en els quals l’aplanament es produeix i que l’actuació de la defenent de no complir la prestació és la que ha originat la pendència del procés, s’ha d’efectuar imposició de les costes processals.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM Abril, autes 062/09.
“I en el mateix sentit:Aquest motiu no pot ésser acollit. És cert i aquesta Sala ho coneix que en altres ordenaments jurídics de l’entorn, l’aplanament abans de la contesta a la demanda evita la imposició de les costes processals, excepte que el tribunal apreciï l’existència de mala fe. Però en l’ordenament jurídic andorrà existeix una jurisprudència d’aquesta Sala, fonamentalment STSJA de 19-11-1998 i ATSJA de 23-10-2003, que entén que, atesa la manca de regulació processal al respecte, si el demandat o defenent amb la seva conducta prèvia al procés i reàcia al compliment de les obligacions assumides, ha motivat que l’agent hagi d’impetrar l’auxili judicial per l’obtenció de la satisfacció del seu dret subjectiu, una volta iniciat el procediment, per molt que s’aplani a la demanda, ha de sufragar les despeses derivades de l’inici del procés. Afegir, a més, que en el present cas, consta també que la part agent va adreçar (cfr. Document núm. 4 de la demanda) un requeriment a la defenent previ a l’iniciació del procés judicial, el qual ni tan sols fou recollit per la demandada. Consegüentment, s’escau refusar aquest motiu de recurs i confirmar la resolució d’instància.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM Abril, autes 064/09.
Tags: aplanament, costes processals
