Extractes bancaris com a element provatori. Contracte de compte corrent: determinació per la pròpia entitat del tipus d’interès
Secció: Juris. civil
“Si a aquests extrems, afegim que esdevé doctrina consolidada de la Sala que els llibres dels banquers es troben dotats d’una presumpció iuris tantum de veracitat en relació als seus assentaments comptables i que aquesta no ha estat desvirtuada a les actuacions, s’escau refusar aquest motiu o greuge que s’articula contra la sentència; tota vegada que d’acord amb el que s’ha exposat, les asseveracions de la Banca es troben recolzades
Llegir la resta de l’article»
Tags: compte bancari
Responsabilitat del banc per error en la compra de productes financers, malgrat la ratificació del client
Secció: Juris. civil
“III.- Argumenta la recurrent en segon lloc que, en qualsevol cas, els recurrents van ratificar l’adquisició de lletres del tresor, encara que l’actuació fos errònia, al signar el document de compra d’aquests valors. No obstant, cal tenir en compte que no és cert que els recurrents siguin persones expertes en la matèria, ja que els valors de la cartera dels Srs. A.R.C. i J.M.P. són sempre obligacions (folis 70, 71, 170 i 171), circumstància que reforça encara més el criteri de que el que volien
Llegir la resta de l’article»
Tags: responsabilitat
Societat civil particular: remuneració dels socis
Secció: Juris. civil
“II.- Es pacífic que en el curs del mes de gener de 1997, les parts varen constituir verbalment una societat civil particular, l’activitat de la qual era la realització de treballs de fusteria, que funcionava amb un compte bancari amb signatura mancomunada. L’acord fou que la societat seria administrada pels dos socis, establint-se una participació del 50% per cada un, tant pel que fa al repartiment dels beneficis com al pagament dels deutes. A mes, es va prendre l’acord que cadascun dels socis rebria la quantitat mensual de 300.000 ptes mitjançant lletres de canvi amb venciment de 90 dies. Al final de l’any 1997 els dos socis varen donar per dissolta la societat en raó de la desaparició de l’afectio societatis. Llegir la resta de l’article»
Tags: societats
Interdicte demolitori: infracció de la prohibició d’atur d’obres
Secció: Juris. civil
“No obstant, cal considerar acreditat que, com afirma el Sr. C., el demandat va desobeir l’ordre judicial, va construir la segona sabata amb les mateixes dimensions que la primera, envaint per tant el terreny propietat del demandant per segona vegada, i va acabar l’obra. La veracitat d’aquesta afirmació ha quedat acreditada per les manifestacions de l’arquitecte que dirigia l’obra, el Sr. Aleix D. que respon a la tercera pregunta que se li fa en mèrits de la prova testifical (foli 228 en relació al 217) que “… són les dues plataformes que s’empraren per aquest recolzament les que envaeixen uns centímetres la propietat d’en C., que ambdues estan sota-terra”. Atesa aquesta situació, constatant que l’obra ja estava finalitzada, Llegir la resta de l’article»
Tags: atur d'obres, interdictes
Arxiu del procediment concursal per absència d’actius
Secció: Juris. civil
“II.- Si s’analitza els motius de greuge en els quals es fonamenta el recurs de la part agent, aquests han de prosperar. En efecte, quant a la declaració de la societat O.F.A. S.A. en cessació de pagaments i fallida, la mateixa s’ha de confirmar, però, en canvi, aquesta Sala no pot mantenir el mateix criteri que l’òrgan judicial a quo en relació a l’arxiu del procediment concursal. Així, aquesta Sala ha de posar de manifest que declarada la situació de cessament de pagaments i fallida, no s’escau arxivar el procés, sinó que aquest ha de continuar d’acord amb les previsions contemplades en el Decret de 4 d’octubre de 1969.
Llegir la resta de l’article»
Tags: fallida
Negoci jurídic simulat: legitimació per demanar la nul·litat
Secció: Juris. civil
“Al·lega la recurrent que en cas de simulació el simulant està perfectament legitimat per tal de demanar la nul·litat absoluta o relativa del contracte, excepte que s’hagués realitzat perseguint una causa il·lícita o s’hagués pretès efectuar un frau de llei, i aquest motiu s’ha d’estimar i cal discrepar en aquest punt del criteri que es posa de relleu al cinquè considerant de la Sentència recorreguda quan manifesta, seguint el que disposa la Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 4 de maig del 1981, que els que han simulat són responsables de la seva simulació i no la poden al·legar entre ells, ja que la doctrina es decanta majoritàriament per la tesi que quan el contracte és nul no pot produir cap tipus d’efectes i, per tant, qualsevol persona està legitimada per demanar que es declari aquesta nul·litat fins i tot els que l’han provocat (en aquest sentit es pronuncia Federico de CASTRO y BRAVO. Llegir la resta de l’article»
Tags: simulació
Culpa in eligendo o in vigilando. Responsabilitat solidària empleat i empresari
Secció: Juris. civil
“En efecte, cal destacar, per un cantó, que l’empresa per compte de la qual treballava el conductor de l’autocar que segons la demandant va provocar el sinistre respon junt amb aquest solidàriament per culpa in eligendo o in vigilando (Digest 44,7,5-6 i 47,5,1 pr.) si es demostra que l’actuació negligent del seu empleat va comportar un dany a tercer, raó per la qual el perjudicat pot dirigir-se indistintament contra l’empleat, per una responsabilitat directa, o contra l’empresari, Llegir la resta de l’article»
Tags: responsabilitat
Pagament acompte de dividends: alienació d’accions
Secció: Juris. civil
“II.- Pel que fa a l’acord de la Junta en el sentit que “la part que li correspon li té que ésser abonada al soci que fins aquest moment ha sigut”, es a dir al Sr. Josep Lluís H., cal considerar que aquesta “part” s’ha de referir necessàriament a la seva participació en els beneficis obtinguts per la societat. D’altra banda, aquest acord de repartiment anticipat tampoc es pot considerar nul, ja que és cert que és l’acció la que confereix al seu titular el dret a la distribució dels beneficis (article 24.1 RSM) i que la proposta de la seva distribució han de formular-la els administradors junt amb el balanç dins els cinc primers mesos de cada exercici social, deliberant-ho la Junta en l’Assemblea Ordinària (article 9.3 RSM). Llegir la resta de l’article»
Tags: dividends
Donació: requisit d’insinuació
Secció: Juris. civil
“Respecte a les exigències de forma, la donació consta efectuada en un conveni regulador i els progenitors del donatari signen el conveni regulador, per la qual cosa accepten la liberalitat consistent en la cessió del bé immoble al seu favor. I, en relació a les exigències de forma, s’ha de posar de relleu que en el dret vigent a les Valls d’Andorra conflueixen dos sistemes diversos: el sistema català de la insinuació de les donacions, contingut a la Constitució de Ferran II de l’any 1503, que requereix com a exigència de validesa que les donacions superiors a 500 florins s’insinuin (“Per Tolre fraus que sovint se cometen en les donations ques fan, Llegir la resta de l’article»
Tags: donació
Declaració d’insolvència del cabal hereditari: jurisdicció voluntària
Secció: Juris. civil
“Així si s’examinen els arguments que empra l’Aute d’instància, relatius a que el procés de jurisdicció voluntària no és l’adient o adequat, aquests no poden ésser compartits. En aquest sentit, acreditat quin és el dret aplicable al fons, a la vegada que la seva vigència, abast i contingut, el procediment de jurisdicció voluntària resulta esser el procediment adequat per a tramitar la insolència del cabal hereditari, d’acord amb la regulació alemanya relativa al fons, tota vegada que el procés contingut en el Decret de 4-10-1969 precisa que es tracti d’un comerciant. Per tant, si el que es pretén és la declaració d’insolvència del cabal hereditari, com a expedient per a obtenir la limitació de responsabilitat per part de l’hereu, i aquesta possibilitat la contempla el dret alemany, aplicable per a resoldre l’esmentada pretensió, de conformitat amb la llei personal del causant, cal determinar quines són los normes processals andorranes per a ventilar l’esmentada pretensió, sense que es pugui, en ares de la tutela judicial efectiva, arxivar la pretensió per tractar-se d’un procediment inadequat. En efecte, el canal de la jurisdicció voluntària es torna con el mecanisme idoni per a tramitar aquests tipus de pretensions, sens perjudici que si dins l’esmentat expedient es formulés oposició, el mateix s’hauria de convertir en contenciós, i donar així un canal adequat, conforme a les normes processals andorranes, per a ventilar la pretensió referent al fons de l’afer.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 28/9/06, ponent JM. Abril, autes 090/06.
Tags: fallida, herència, jurisdicció voluntària
Reconeixement a Andorra d’una acta de tutela d’un menor atorgada al Marroc: existència de reciprocitat
Secció: Juris. civil
“II.- L’acta estrangera de la qual es demana el reconeixement a ANDORRA correspon a una acta de tutela del menor B.S. nascut el 15 d’abril de 1995, concedit davant 2 notaris amb el permís del Jutge notarial de NADOR, pels pares del dit menor, Srs. M.S. i L.E.M., al seu oncle matern Sr. M.E.M., perquè el mateix es faci càrrec de l’educació islàmica, manutenció, vestimenta, atenció sanitària i tot allò que pugui menester en la vida quotidiana del menor. Aquesta acta fou homologada pel Jutjat de primera instància de NADOR, el dia 30 de desembre del 2005. Llegir la resta de l’article»
Tags: menors
Unió estable de parella de fet: llei aplicable
Secció: Juris. civil, Jurisprudència
“Tercer.- La part apel·lant considera que en tenir ambdós membres de la parella la nacionalitat portuguesa els és d’aplicació la seva llei personal comú, de conformitat a la Disposició final Primera de la Llei 4/2005 que diu que per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella s’ha d’estar a allò previst amb caràcter general en les normes de Dret internacional privat respecte a les relacions matrimonials. I aquesta llei ha de ser la Llei portuguesa 7/2002, d’11 de maig, que adopta mesures de protecció de les unions de fet i que regula -article 1.1- la situació jurídica de dos persones que visquin en unió de fet més de dos anys, a les que reconeix -article 3 e)- la protecció en el cas de defunció del beneficiari, per aplicació del règim general de la seguretat social i de la llei, sense cap requisit addicional com l’és la inscripció de la unió a un registre públic.
No obstant, aquesta Llei no és aplicable a la unió del Sr. B. i la Sra. D. perquè la Disposició final citada es remet a les normes de Dret internacional privat per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella “amb caràcter supletori a la present Llei” i la Llei 4/2005 no necessita de norma supletòria que ompli un buit legal en aquest punt perquè l’article 1 diu que regula els efectes personals i patrimonials de les unions estables de parella (i entre ells els de les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social) quan una de les parts tingui la seva residència principal i permanent al Principat d’Andorra.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.
Tags: parella de fet
Unió estable de parella de fet: necessitat d’inscripció al Registre Civil per tal que produeixi efectes, denegació pensió de viduitat
Secció: Juris. civil, Jurisprudència
“L’article 12 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, Qualificada de les unions estables de parella, equipara el membre de la unió estable de parella, a tots els efectes, al cònjuge, en les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social i, per tant, li reconeix el dret a percebre la pensió de viduïtat en els termes que estableix, per la vídua, l’article 42 del Reglament Tècnic.
No obstant, per a que una unió estable de parella produeixi els efectes jurídics que preveu la Llei 4/2005, la unió ha de constar inscrita en el Registre d’unions estables de parella del Registre Civil. Així resulta no solament de l’article 4 de la Llei citada, que ho exigeix expressament, sinó també de l’article 2 que, al definir què és una unió estable de parella diu que ho és “la formada de forma duradora per dues persones [...] que conviuen en parella i que consten inscrites al Registre corresponent”, prèvia incoació d’un expedient on els sol·licitants han de presentar una declaració jurada de convivència, els documents acreditatius de la identitat dels dos membres de la parella, el certificat de residència si els membres no són de nacionalitat andorrana, el conveni regulador de les relacions i efectes personals i patrimonials de la unió i la declaració jurada de dos testimonis, en els termes que preveu l’article 22 de la Llei.
Dels preceptes exposats se’n desprèn que la mera unió estable de fet, és a dir, la que no consta inscrita en el Registre civil al que hem fet referència no produeix efectes jurídics i no genera, per tant, el dret a obtenir, de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, les prestacions de viduïtat i la sentència apel·lada, que ho ha entès així, s’ha de confirmar.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.
Tags: parella de fet, prestacions socials
Contractació telemàtica: prova
Secció: Juris. civil
“Atesa la celeritat i agilitat del tràfic en matèria mercantil i el fet que moltes de les contractacions relatives a viatges i/o serveis d’hospedatge s’efectuïn via telefònica o per internet, correspon analitzar les declaracions de voluntat contractuals des de la perspectiva dels principis de confiança i autoresponsabilitat, en harmonia amb la anhelada i desitjada rapidesa i seguretat del tempus mercantil. Des d’aquesta línia d’idees, la part agent ha acreditat els fets constitutius de la seva pretensió: contractació telefònica d’un viatge combinat per la defenent, emissió dels bonos d’hotel i serveis de transport i utilització dels mateixos per dues persones físiques. D’acord també amb el principi de la proximitat probatòria li pertoca a la part defenent provar que no fou la seva empresa la que va contractar aquest viatge o que existeixen altres fets impeditius, extintius o excloents que justifiquin el refús de la demanda.”
Sentència de la sala civil del Tribunbal Superior de data 28/11/07, ponent JM. Abril, autes 146-07.
Tags: contracte
Incompliment contractual: prova dels danys i perjudicis ocasionats
Secció: Juris. civil
“En segon lloc, s’ha de posar de manifest que la part recurrent fonamenta la indemnització en la sol·licitud de la mateixa quantitat lliurada a compte, atès que assenyala que aquesta és la única forma de quantificar el dany produït. Aquest argument no pot ésser acceptat per aquesta Sala. En efecte, l’existència d’incompliment contractual per se no origina l’existència d’un dany, sinó que l’existència d’aquest i la seva entitat ha de ser acreditada per la part, en aquest cas, recurrent. En aquest ordre d’idees, corresponia a la part recurrent provar l’entitat del dany, ja fos en la seva vessant de dany emergent i/o de lucre cessant. I aquesta prova, que esdevé un fet constitutiu de la seva pretensió, es podia haver portat a terme, provant el dany que li havia reportat el no poder adquirir el pis objecte del contracte de corretatge i el diferencial de més que li suporta adquirir un pis d’anàlogues característiques produït l’incompliment. I aquesta prova, que es podia realitzar a instància de la part agent no s’ha fet, per la qual cosa s’ha concedit només, encertadament, pel jutjador d’instància els interessos derivats de no haver gaudit de la quantitat dels 30.000 euros en les dates fixades per la sentència.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 119-07.
Tags: danys materials
Contracte de dipòsit: obigacions i responsabilitat
Secció: Juris. civil
“II.- Malgrat és cert que, com posa de relleu la Sentència recorreguda, existeixen proves documentals a les actuacions de que la societat demandada va portar a terme el transport de la mercaderia propietat de la part agent, però no de que es pactés el dipòsit de les mateixes als locals de “C.”, cal posar de relleu que el contracte de dipòsit no requereix de cap forma concreta per la seva perfecció, ni que l’acord es plasmi en cap document, sinó que, tractant-se d’un contracte real, és perfecte des del moment que el dipositant lliura la cosa voluntàriament i el dipositari ho accepta amb la finalitat de custodiar-la durant un cert temps, passat el qual haurà de retornar-la a petició del primer (Digest 16,3,1pr dipositum est, quod custodiendum alicui datum est dictum ex eo, quod possitur), obligacions que constitueixen l’essència del contracte. Per aquesta raó, considerem que de les declaracions del representant legal de la societat demandada es indefinit i, encara que és possible que la demandada no imaginés, o no se li digués, que es trigaria tant a reclamar-li, la seva obligació era retornar-la quan se li demanés o posar-se en contacte amb la dipositant per tal d’exigir la seva retirada o pactar un termini concret i custodiar-la entre tant amb la deguda diligència i no va fer cap de les dues coses.
….
V.- Respecte a la responsabilitat del dipositari per pèrdua de la cosa dipositada, s’ha de destacar que el contracte de dipòsit es presumeix gratuït (Digest 16,3,6,5,2), no obstant pot pactar-se un preu que haurà de pagar el dipositant. En el cas present la recurrent afirma que es va pactar que el preu es pagaria en el moment de recollir la mercaderia, malgrat la demandada no ha reconvingut comprensiblement per reclamant-lo. En tot cas, si el contracte era gratuït la responsabilitat del dipositari només seria exigible si la pèrdua s’hagués produït per dol o culpa lata (Digest 44,7,1,5), mentre que si fos onerós hauria de respondre fins i tot per culpa levíssima (Decretals 3,16). De tota manera, l’existència de culpa s’ha de presumir si la cosa s’ha perdut mentre estava en mans del dipositari, d’acord amb el Codi 4,24,5 i com posa de relleu la STSJA de 22 de gener del 1998, i el fet que vuit palets de llibres hagin desaparegut sols pot ser degut a una culpa lata del que els havia de custodiar, per la qual cosa la demandada ha de respondre de la pèrdua, ja que no ha provat, ni tant sols al·legat, que aquesta hagués estat deguda a força major o a un cas fortuït, prova que l’exoneraria de responsabilitat, i sense que el fet de no haver pogut localitzar al propietari, que a més a més no hem entès creïble, pugui justificar que es faci desaparèixer una mercaderia d’un valor considerable.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent E. Amat, autes 274/06.
Tags: dipòsit
Titularitat administrativa i real d’un negoci: límit de la responsabilitat davant de tercers
Secció: Juris. civil
“Ningú discuteix que la jurisprudència d’aquest Tribunal és reiterada en el sentit que dels deutes contrets dins de l’activitat pròpia i normal d’un negoci, inclosos els salaris dels seus empleats, responen solidàriament amb tots els seus béns tant els seus titulars reals, com els que ho són a efectes administratius, en virtut de l’aparença creada front a tercers i el respecte al principi de seguretat que presideix la circulació de béns, com posen de relleu la STSM de 22 de desembre del 1988 i les STSJA de 18 de desembre del 1997, 29 de juny del 2000 o 22 de juliol del 2004, entre moltes altres. No obstant, la mateixa decisió no és aplicable en el supòsit que el deute que es reclama derivi d’un préstec atorgat al titular real del negoci per tal d’adquirir-lo, ja que en aquest cas el deute no s’ha generat com a conseqüència de l’activitat pròpia del negoci, activitat en la què el prestanom pren part almenys formalment, ja que actua en nom seu encara que en interès del seu titular real, sinó arrel de l’actuació del titular real del negoci i en nom i interès propi. Per aquesta raó, malgrat el préstec del què es demana la devolució s’hagués invertit en adquirir uns negocis del quals van esdevenir titulars administratius els Srs. V. i F., això no suposa que siguin responsables de la seva devolució, ja que ells no van ser part ni en el contracte de préstec, ni en l’adquisició del negoci, ni en cap dels dos supòsits van actuar en nom del prestatari, ni de l’adquirent, que no era altre que el seu titular real, motiu per el qual cal compartir la decisió de l’Hble. Batlle en el sentit que no és procedent embargar els béns dels titulars administratius dels dos negocis.”
Aute del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent E. Amat, autes 259/06.
Tags: responsabilitat
Testament ològraf: adveració i testimonis. Institució d’hereu. Capacitat d’obrar del testador.
Secció: Juris. civil
“És cert que qualsevol persona interessada a fer valer un testament hològraf pot iniciar un procediment de jurisdicció voluntària davant la Batllia per tal que es reconegui la seva autenticitat i, ferm l’Aute que resolgui aquesta pretensió, es pot procedir a la seva protocol·lització, sense que existeixi cap termini fixat per fer-ho. No obstant, en el supòsit que s’hagi endegat un procediment judicial ordinari amb peticions més àmplies en el què es discuteixi sobre la validesa d’un determinat document com a testament hològraf és dins del mateix a on s’ha de constatar entre altres aspectes l’autenticitat del mateix, sense que sigui precís un procediment judicial específic per la seva adveració.
….
En aquestes circumstàncies cal tenir en compte que el testament hològraf sols es vàlid al Principat si reuneix els requisits del que tradicionalment es coneix com testament parentum inter liberos, que ja regulava una llei de Constantí de l’any 321 en la què es disposava que si el pare, sense observar les formalitats testamentàries, manifestava la seva voluntat sobre la institució dels descendents cridats per Llei calia respectar aquesta voluntat, disposició que es va reiterar en la Novel·la 16.5 de Teodosi, i que va ser modificada en part, i en tot cas complementada, per Novel·la 107.1de Justinià. Aquesta institució, que cal qualificar,
segons la doctrina, més que de testament o de codicil, com una especial disposició mortis causa (BIONDO BIONDI), no requereix per la validesa la presència de testimonis si els afavorits pel testador són els seus descendents, mentre que sí és necessària la seva presencia si es vol afavorir a estranys. Per tant, en el supòsit que es nomeni hereus a altres persones que no siguin descendents, o es disposi sols de llegats a favor d’estranys, no es podrà considerar que estem davant d’un
testament parentum inter liberos i per tant el document no serà vàlid com testament si no s’acredita la presència de testimonis en el moment de la seva redacció.
….
V.- La recurrent defensa igualment que el citat testament és nul per absència d’institució d’hereu i un altre vegada cal destacar la manca de rigidesa amb la qual s’ha d’exigir el requisit de forma quan aquesta es deguda més aviat a reminiscències històriques fonamentades en una legislació molt formalista i que avui cal qualificar més aviat com formalitats. En el cas present resulta evident que, malgrat no s’utilitzi la paraula hereves, el Sr. J.R.V. deixa clar que vol que les seves filles adquireixin tots els seus béns presents i futurs i aquesta atribució conjunta s’ha de presumir que concorda amb la seva voluntat de nomenar-les hereves, quan no hi ha dintre de la disposició indicis que mostrin el contrari. Per tant, entenem irrellevant que es parli de donar tots els seus béns o d’atribuir-los per després de la mort, o s’utilitzi o no la paraula hereu, quan l’atribució és conjunta i la voluntat del testador no ofereix dubtes. D’altra banda, no es pot defensar que aquesta institució no és clara pel fet que s’estableixi que les filles han d’administrar conjuntament els béns de l’herència sense precisar les regles d’aquesta
administració, ja que aquesta és en tot cas una càrrega modal que s’imposa als hereus i que s’haurà de regir per les normes corresponents a la comunitat hereditària, ni tampoc perquè sembla que es vulgui instituir un fideïcomís sense designar hereus fideïcomissaris, ja que la interpretació de la càrrega que s’imposa als hereus no determina que aquests no puguin ser considerats com a tals i en tot cas és clar que el Sr. J.R.V. no va ordenar un fideïcomís.
….
Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu, en el mateix sentit que l’Hble. Batlle, que el Sr. J.R.V. no estava incapacitat en el moment de redactar l’escrit a on es contenien les seves darreres voluntats i per tant, sent major d’edat, s’ha de presumir la seva plena capacitat d’obrar i correspon al que la nega la prova de la seva inexistència, prova que ha de ser inequívoca i concloent. D’altra banda, per respecte al principi del favor testamenti, tradicionalment respectat al Principat, aquesta manca de capacitat ha de ser greu, sense que es puguin considerar com invalidants trastorns físics o de caràcter, pessimisme fins i tot greu o inclús certes pèrdues cognitives, sempre que aquests no suposin una manca del discerniment necessari per apreciar les conseqüències de la decisió que es prengui en relació al destí post mortem dels seus béns.
En el cas present entenem que no consten a les actuacions proves que demostrin que el Sr. J.R.V. no tenia en el moment de redactar el citat document la capacitat necessària per entendre i voler lúcidament les conseqüències de la seva decisió. El fet que el citat senyor patís una malaltia crònica coneguda com Brucel·losis, o més habitualment febres de Malta, que el va obligar a prendre varis cicles d’antibiòtics durant més de trenta anys i a ser tractat durant aproximadament dos mesos amb altres medicaments, que patís cansament, apatia, àlgies generalitzades, que hagués estat sotmès a una operació de cor uns dies abans de la seva mort, prenent també per aquesta causa altres medicaments, expliquen que el citat senyor patís depressió i ansietat i que per ell la vida es fes insuportable, o mancada de sentit, però en cap cas comporten una alteració de les seves facultats mentals cognitives i volitives. La constatació de que aquests patiments físics van portar al citat senyor a un estat ansiós i depressiu, com destaca el Dr. Cabeza al seu informe (foli 245), a un empitjorament del seu temperament i a una deterioració cognitiva de lleu a moderada, que es manifestava en una disminució de l’atenció i de la capacitat de concentració i fins i tot el van conduir al suïcidi, no constitueixen proves que acreditin la manca de discerniment del Sr. J.R.V. a l’hora de decidir el destí dels seus béns. En aquest sentit cal destacar que els estats depressius, si bé suposen trastorns de l’afectivitat i de l’estat d’ànim en els supòsits com el present en que el pacient porta una vida que es pot considerar normal no afecten ni a la intel·ligència, ni a la voluntat, ni es pot pretendre relacionar inexorablement el pessimisme, el patiment físic, la depressió o fins i tot el suïcidi amb la manca d’una voluntat lliure, conscient i objectiva en el moment de disposar el destí dels seus béns.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 15/2/07, ponent E. Amat, autes 187/06.
Tags: testament
Mesures provisionals en matèria de separació i divorci
Secció: Juris. civil
“Aquesta Sala ha tingut ocasió d’establir, en els darrers anys, una doctrina reiterada i consolidada en relació al procediment dels articles 63 i 64 de la Llei Qualificada del Matrimoni. En aquest sentit, s’ha posat de manifest que les mesures de l’article 51 que poden ésser adoptades pel procediment de l’article 64 de la Llei Qualificada requereixen d’una doble exigència: per una banda, s’escau que existeixin raons d’urgència o de necessitat per adoptar les referides mesures; ço que ha permès a aquesta Sala, per Aute de 27-4-2006, afirmar que aquestes raons no concorren quan ja existeix una separació de fet, de manera que les mesures a adoptar fins que s’estableixin les definitives per sentència, s’han de tramitar pel procediment de l’article 63 LQM . I, per l’altra, perquè el procediment de l’article 64 de la Llei Qualificada del matrimoni s’adopta quan encara no s’ha donat trasllat de la demanda i sense la concurrència de tots els principis processals (audiència, contradicció i defensa) que inspiren el procés civil, d’aquí que s’hagi d’adoptar amb extremada precaució i amb la perfecta presència de les exigències exposades.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 27/9/07, ponent JM. Abril, autes 070/07.
Tags: separació matrimonial
Estimació parcial de la demanda: absolució en costes
Secció: Juris. civil
“IV.- Pel que fa a les costes processals d’instància, sí s’ha de convenir amb la part defenent i recurrent que no s’esqueia imposar les costes processals d’instància a la part defenent, tota vegada que no pot titllar-se d’estimació substancial, com fa l’òrgan judicial a quo, l’acolliment d’una pretensió de 4.986,39 euros quan es sol·licitava la condemna de 5.447,89 euros, sinó que del contingut dels fonaments jurídics de la resolució d’instància s’extreu l’acolliment també dels argument de
la part defenent respecte de determinades partides que es reclamaven per l’agent.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 098/07.
Tags: costes processals
Interdicte d’obra nova: naturalesa
Secció: Juris. civil
“Per consegüent, s’ha de concloure amb el jutjador d’instància que, d’acord amb reiterada jurisprudència d’aquesta Sala, l’interdicte d’obra nova esdevé una mesura precautòria, sense eficàcia de cosa jutjada, i que s’adreça a la protecció d’un dret real o un estat possessori per qui l’exercita. Baldament el que s’acaba d’afirmar, si bé és cert que s’han produït invasions en el domini de l’interdictant; ço que justificaria la viabilitat de l’interdicte d’obra nova i el manteniment de la paràlisi de l’obra, aquesta conclusió no es pot acceptar, tota vegada que les esmentades obres han estat autoritzades per qui empra l’interdicte, com resulta del conveni de 29-7-2004, i de la prova pericial practicada en aquestes actuacions, de manera que, sens perjudici del rescabalament dels danys causats a través d’altres processos de caire declaratiu, no es pot mantenir la suspensió d’una obra, consistent en la construcció d’un mur, quan aquesta fou autoritzada, precisament, per mitigar les conseqüències de l’esllavissada de terres arrel dels treballs de construcció en la parcel·la veïna, i en ares de la seguretat.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 098/07.
Tags: interdictes
Usucapió: requisits
Secció: Juris. civil
“Al respecte, convé indicar que l’usatge 156, pel qual s’admet la usucapió trentenària a les Valls d’Andorra ha estat interpretat per la doctrina i la jurisprudència en el sentit de requerir per què esdevingui l’adquisició originària del domini que s’acrediti la possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d’amo durant trenta anys.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 123/07.
Tags: usucapió
Indemnització per negligència mèdica: incompetència de la jurisdicció civil
Secció: Juris. civil
“I.- Els motius o greuges en els quals es fonamenta el recurs que interposa la part agent són, en essència, els que segueixen. En primer terme, sustenta que la deficient desinfecció i esterilització d’un quiròfan és responsabilitat del personal sanitari. Afegeix que la responsabilitat deriva d’una relació contractual entre metge i pacient, així com entre el Centre sanitari i el pacient. En segon terme, defensa que correspon el coneixement a la jurisdicció civil perquè ni el Dr. H. Cervantes ni les asseguradores són administracions públiques ni parapúbliques, no es troba inclòs en cap dels supòsits previstos a l’article 39 LQJ i que la vis atractiva de la jurisdicció civil ha de comportar la seva atribució.
II.- Els motius o greuges adduïts per la part recurrent no poden triomfar per un doble ordre de raons. La primera, per quant els mateixos greuges que es reprodueixen en aquesta alçada són els mateixos que ja han estat al·legats i examinats per l’òrgan judicial a quo. I la segona perquè, en ares de donar compliment efectiu al dret a la jurisdicció (cfr. Art. 10 i 86 CA), existeixen raons de fons que motiven també el refús del recurs interposat.
III.- Establerta la responsabilitat administrativa del Servei d’assistència sanitària d’Andorra i de la seva asseguradora, s’ha de refusar també les peticions de la
part recurrent, contingudes en els altressís del seu recurs. En primer lloc, perquè la Sala i el jutge a quo quan estima l’excepció el que fa és declarar la incompetència de la jurisdicció civil per a conèixer del present litigi, en congruència amb allò sol·licitat, però no declara la competència de la jurisdicció contenciosa en la seva part decisòria, sens perjudici que en els cos de la sentència es mantinguin els raonaments relatius a manifestar la competència de la jurisdicció contenciosa i no de la civil. I, en segon lloc, perquè aquesta Sala ha de convenir amb la resolució d’instància que permetre el coneixement de dues demandes de responsabilitat, emparada en els mateixos fets, dividiria la continència de la causa i podria generar resolucions judicials contradictòries, de manera que aquesta Sala entén, d’acord amb els arguments manifestats, que quan es demanda a l’Administració pública junt a particulars, el coneixement de la jurisdicció contenciosa s’hauria d’entendre a tots ells.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 26/3/09, ponent JM. Abril, autes 254/08.
Tags: indemnització
Indemnització per incapacitat total transitòria (ITT): deducció de les quantitats satisfetes per la CASS. Prova
Secció: Juris. civil
“I. En el primer motiu del recurs la part apel·lant al·lega una aplicació defectuosa en les normes per part de l’Hble. Tribunal de Batlles per haver deduït de l’import de la indemnització pel concepte d’incapacitat total transitòria (ITT), 58.838,16 euros, la quantitat de 26.235,80 euros que el senyor J. va cobrar de la Caixa Andorrana de Seguretat Social durant la baixa laboral.
Al·lega que dita deducció no és procedent i que constitueix un enriquiment injust per al responsable causant de l’accident ja que els pagaments de la Caixa Andorrana de Seguretat Social al perjudicat tenen per causa la cotització mensual del perjudicat assegurat en virtut d’un vincle contractual “inter alios” entre la Caixa Andorrana de Seguretat Social i l’assegurat. Demana l’aplicació de la regla sobre relativitat dels contractes que sanciona el Digest (D. Liver II, titulus XIV, 27 paulus lib. 5, ad edictum.4) “ante omnia enim animadvertendum est, ne conventio in alía re fasta, aut cum alia persona, in alia re, aliave persona noceat“).
El motiu ha de ser desestimat doncs és qüestió ja resolta per la Jurisprudència que, en tot cas, procedeix deduir de les indemnitzacions en concepte d’ITT les quantitats percebudes de la CASS i per aquest mateix concepte durant el període de baixa laboral.
…
Estem davant l’exercici d’una acció de la llei Aquília i, per tant, a la part actora li correspon provar les afirmacions de la seva demanda i, si no ho aconsegueix, conseqüentment la sentència ha de rebutjar, total o parcialment, la demanda. Segons el Codi (2,1,4) “actore non probante, qui convenitur, etsi nihil ipse praestiterit, obtinebit” (no demostrant l’actor allò que interessa al seu dret, guanyarà el demandat encara que no hagués al·legat res); i l’USATGE “AFFIRMANTES” també determina que “el provar correspon sempre al qui afirma, i no al qui nega” (Vol. 1, Llibre 3, Títol 15), cosa que igualment disposen el DIGEST (Paulo 1.2, de probatioribus, 22,3) i la DECRETAL V (Llibre I, Títol IX, Cap. V).
És cert que s’ha d’indemnitzar tant la pèrdua que s’ha experimentat o dany emergent com la manca de guanys o lucre cessant segons el Digest 46,8,13 pr. quantum mih abest quantumque lucrari potui, però en un i altre cas han de ser degudament provats.
…
Com diu la part apel·lant, la Jurisprudència ha admès, tant en la jurisdicció civil com en la jurisdicció penal, que es pugui deixar pel període d’execució de sentència la determinació de l’import de indemnitzacions que en el moment de dictar-se sentència encara no han pogut ser degudament quantificades, com és el cas habitual de les despeses mèdiques futures necessàries per restablir perjudicis corporals. I té raó la part apel·lant quan diu que l’exercici d’una nova acció judicial va en contra del principi d’economia processal i que la seguretat jurídica no queda malmesa perquè el procediment d’execució de sentència també és contradictori.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent JM. Pijoan, autes 107/08.
Tags: indemnització
Tutela i incapacitació. Principi de legalitat i aplicació de la llei per part del jutjador
Secció: Juris. civil
“I.- Ela arguments que exposa el Mgfc. Ministeri Fiscal en el seu escrit de conclusions són plenament compartits per aquesta Sala. En efecte, d’acord amb el que disposen els articles 33, en relació a la tutela, i 55, pel que fa a la curatela, de la Llei 15/2004, de tres de novembre, qualificada d’Incapacitació i Organismes tutelars, la tutela es constitueix per Aute recaigut en procediment de jurisdicció voluntària, amb audiència prèvia del menor, sempre si té almenys dotze anys, o de la persona incapacitada, si té prou coneixement, del cònjuge o la persona que ha format una unió estable de parella, dels parents més propers de la persona incapacitada i de les altres persones que l’autoritat judicial cregui convenient, sempre que això no suposi un retard excessiu i, un cop efectuat el nomenament, el batlle dóna possessió del càrrec a la persona que ha d’exercir la tutela.
D’altra banda, aquest criteri resulta de la interpretació literalitat de diversos articles de la Llei. Així, l’article 3 de la Llei disposa que en el judici d’incapacitació el presumpte incapaç pot comparèixer amb defensa i representació pròpies, mentre que l’article 33 estableix que en el procediment de constitució de la tutela es doni audiència a “la persona incapacitada” si té prou coneixement, és a dir el nomenament de tutor es porta a terme una vegada ja s’ha declarat incapaç a una persona. En el mateix sentit el legislador dóna legitimació a determinades persones per tal de promoure la declaració judicial d’incapacitació (article 2 de la Llei) i a unes altres per promoure la constitució de la tutela, disposant que, en cas de no fer-ho, el cònjuge o la persona que ha format una unió estable de parella, els descendents, ascendents i germans “de la persona incapacitada”, el guardador de fet i la institució que en tingui la guarda responen dels danys i perjudicis ocasionats a la persona que ha de ser sotmesa a tutela (article 32 de la Llei), conseqüència que no recull l’article 2 de Llei.
A la mateixa conclusió s’arriba interpretant la Llei d’acord amb la seva finalitat, ja que en el seu article cinquè es disposa que la incapacitació produeix els seus efectes sols després de la fermesa de la Sentència que la declara, que no sols estableix la seva procedència o improcedència, sinó també el grau i les limitacions de la incapacitat, resolució que pot ser recorreguda a ambdós efectes i no s’escau la seva execució provisional. Per aquesta raó, fins que la Sentència no és ferma es presumeix la capacitat del presumpte incapaç major d’edat i per tant no és procedent el nomenament d’un tutor, que podria quedar sense efecte, o veure disminuïdes les seves facultats la persona nomenada, en cas de ser revocada total o parcialment la resolució d’instància.
II.- Ateses les anteriors consideracions, cal destacar que, si bé els Tribunals estan legitimats per interpretar la Llei, el que no poden fer és deixar-la d’aplicar per criteris d’oportunitat o d’equitat, ja que, d’acord amb el que disposa l’article 86.1 de la Constitució andorrana les normes de procediment estan reservades a la Llei i aquesta és d’obligat compliment pels Tribunals. Per aquesta raó, el fet que l’Hble. Batlle o les parts estimin que el procediment establert per la Llei és massa rigorós o formalista i que nomenar el tutor en el mateix procés d’incapacitació resulta més ràpid, o dóna més garanties de protecció a la incapacitat, no és argument suficient per no respectar una norma de procediment que la llei ordena de forma clara.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 17/1/08, ponent E. Amat, autes 218/07.
Tags: tutor
Denegació del Govern a la constitució d’una societat per ser contrària als interessos públics: prestanoms
Secció: Juris. civil
“Tercer.- L’article 4.1 del Reglament de societats mercantils de 19 de maig de 1.983 estableix que la constitució de societats no podrà ser notarialment atorgada “sense la prèvia autorització del Govern del Principat” en l’àmbit d’aquesta disposició en el que s’inscriu l’acte desestimatori per silenci. Per tant, l’anàlisi de legalitat que se’ns sotmet a consideració ha de partir de les potestats que pel Govern deriven d’aquest precepte, que s’ha de connectar amb el que indica l’article 8.2, que indica que no es poden autoritzar les societats, entre altres coses, contràries als interessos públics d’Andorra.
Les facultats del Govern a l’hora d’exercir aquest control previ no son discrecionals sinó que ban de tenir en compte quins son, en cada moment, els interessos a protegir i en quina mesura aquests interessos poden quedar malmesos si la societat es constitueix, i tot i que això és precisament el que cal justificar en l’expedient administratiu i explicar en la resolució que li posi fi, durant la tramitació del procediment en la primera instància jurisdiccional s’han dut a terme al·legacions i practicat proves que permeten dictar un pronunciament judicial fonamentat en elements de fet i de Dret suficients.
L’entitat mercantil que es pretén constituir és una societat que a dedica a la compra, tinença i gestió d’accions i participacions socials i com va dir el Govern en contestar la demanda, sense que a pugui comprovar quins son els veritables detentadors del capital, en la mesura que els dos socis que la constitueixen actuen com a prestanoms, tal com va quedar demostrat en la prova practicada, en la que el Sr. ___ va reconèixer que desconeix tot allò relacionat amb el funcionament de la societat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/6/04, ponent L. Saura, número 24-04.
Tags: societats
Fer trucades personals des de la feina no és motiu d’acomiadament
Secció: Juris. civil
“Dit això, com ho ha manifestat la jurisprudència, la utilització per un treballador d’un telèfon de l’empresa per tal de realitzar trucades privades, és una cosa tolerada en el món del treball, sempre que aquest ús personal no sigui abusiu. Les causes d’acomiadament immediat de l’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball corresponen a fets greus i, per tant, per constituir un acte de frau, deslleialtat o abús de confiança contemplat a l’article 72, apartat 1 de la llei, unes trucades privades amb el telèfon de l’empresa per part d’un treballador han de correspondre a una utilització personal del telèfon de l’empresa que supera la tolerància que es pot raonablement exigir d’un empresari. Atès que el en dret andorrà l’única sanció de la conducta d’un treballador és l’acomiadament, no tots els actes de frau, deslleialtat o abús de confiança poden generar els mateixos efectes, sinó que perquè els mateixos corresponguin a una causa d’acomiadament, han de presentar un caràcter suficientment greu per tal de respectar l’equilibri entre culpa i sanció, establert pel referit article 72. Es desprèn d’aquestes consideracions, que perquè la utilització del telèfon de l’empresa per realitzar trucades personals per part del treballador pugui constituir una causa d’acomiadament en el sentit del referit article 72, l’empresa ha, bé de manifestar expressament i de manera clara i sense ambigüitat que no accepta cap tolerància en l’ús dels seus telèfons, bé advertir de forma solemne el treballador, abans de qualsevol sanció i particularment abans d’un acomiadament que constitueix una sanció gravíssima pel treballador, que per raó d’un ús privat del telèfon de l’empresa per part del treballador, considerat com a abusiu, no podrà continuar la tolerància fins llavors admesa.
…
IV.- Respecte del cost de les referides trucades, s’ha de posar de relleu que les mateixes s’han produït durant mes de dos anys, sense que l’empresa hagi manifestat cap oposició fins a la carta d’acomiadament, ço que demostra una tolerància de la situació per part de l’associació, a la qual, com ja s’ha dit més amunt, no es podia posar fi sense un advertiment solemne que no ha quedat acreditat en autes. Per tant, l’A. no pot avui reclamar el rescabalament del cost de les trucades quan les va tolerar i acceptar durant gairebé tota la relació laboral.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/12/08, ponent JL. Vuillemin, autes 231/08.
Tags: acomiadament
Titularitat indistinta d’un compte bancari
Secció: Juris. civil
“Malgrat tot, quan la titularitat es conjunta es presumeix que els titulars formals del compte en són titulars materials per meitat d’acord amb el que disposa tant el Digest 17,2,29 pr. com l’article 40 del Codi de Família català, de tal manera que la càrrega de la prova del contrari correspon a aquell dels cònjuges que al·legui que els diners eren de la seva propietat malgrat haver estat dipositats en un compte comú.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 093/05.
“Com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 11 de juliol del 2002, en el supòsit de comptes corrents indistints és procedent l’aplicació analògica de la normativa vigent al Principat sobre obligacions solidàries, i més concretament les que fan referència a la solidaritat de creditors, de tal manera que, en virtut del que disposa el Digest 45,2,2, cadascun dels titulars pot exigir ell sol la totalitat de la prestació. No obstant, com destaca també la Sentència esmentada i entre altres l’Aute de 30 de setembre del 1999, aquesta facultat de disposició solidària “no comporta a la vegada un dret de propietat o de copropietat sobre els diners dipositats”, ja que “un compte col·lectiu no suposa necessàriament una comunitat dels diners dipositats”, de tal manera que si una de les parts s’oposa a que l’altre retiri la totalitat o una part del saldo del compte en qüestió el Banc dipositari s’ha de negar a aquesta pretensió fins que les parts arribin a un acord extrajudicial sobre el repartiment dels diners, o judicialment es fixi quina part del saldo del compte bancari pot retirar cada un dels seus titulars.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 14/2/08, ponent E. Amat, autes 222/07.
Tags: compte bancari
Responsabilitat de la companyia asseguradora malgrat l’impagament de la prima
Secció: Juris. civil
“Per aquesta raó, el dia en que es va produir l’accident d’autes, l’onze d’agost del 2006, la primera prima de l’assegurança no estava pagada i, per tant, el vehicle propietat del Sr. A.R.M. no gaudia de la preceptiva cobertura, ja que tant l’article 138.1.4 del Codi de Circulació, reformat el set d’abril del 2006, com la Llei 2/2006 de 7 d’abril de modificació de la Llei de Creació del Fons Andorrà de Garanties consideren que el rebut del pagament de la prima és el mitjà d’acreditar la
vigència de la pòlissa, disposició que ha de portar a entendre que si en el moment de produir-se el sinistre no s’ha pagat la prima corresponent no es gaudeix de
cobertura.
II.- No obstant, aquesta conclusió no suposa que la companyia quedés exonerada de responsabilitat front a tercers sempre que l’assegurança estigués donada d’alta al Servei de Policia en la data en la què es va produir el sinistre, ja que el contracte d’assegurança era per ells res inter alios acta i les conseqüències de l’incompliment per part de l’assegurat de les seves obligacions envers la companyia no els podia afectar i en el cas present consten a les actuacions proves suficients de que el dia en què es va produir el sinistre l’assegurança que el Sr. A.R.M. va concertar amb la companyia “Assegurances G. SA” estava donada d’alta al
Servei de Policia i encara no s’havia comunicat la seva baixa. Aquesta conclusió no es contradiu amb el fet que la Sra. M.G.S. fos la companya sentimental del Sr. A.R.M. en el moment en el què es va produir el sinistre, perquè la bona fe de les persones es presumeix i l’existència d’una relació de parella no porta a presumir que cada un d’ells coneix els incompliments contractuals de l’altre, ni menys encara que en sigui responsable.
…
Per aquests motius, cal entendre que, en contra del que defensa la companyia d’assegurances, el dia 11 d’agost del 2006, quan la Sra. M.G.S. va patir els danys que ara pretén que li siguin abonats, l’assegurança del vehicle propietat del Sr. A.R.M. estava donada d’alta davant del Servei de Policia i del M.I. Govern i per aquesta raó la companyia Assegurances G. SA ha de ser condemnada solidàriament amb el Sr. A.R.M. a satisfer a la Sra. M.G.S. les quantitats que aquest ha estat condemnat a pagar.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 319/08.
Tags: assegurança
Deure de contribuir al sosteniment de les despeses familiars en una parella de fet, presumpció de donació
Secció: Juris. civil
“Es cert que existeix una seria de drets i deures que s’imposen als convivents per tal d’evitar l’enriquiment injust d’uns dels membres de la parella. Això es tradueix en el fet que mentre perdura la situació de parella estable, els convivents tenen el deure de contribuir al sosteniment de les despeses familiar que origina una unió de fet. Ara bé, aquestes despeses tenen el seu límit quantitatiu en el nivell de vida que la parella mantingui i venen determinades per les despeses ordinàries que genera la vida en comú. Com la jurisprudència d’aquesta Sala ho ha posat de relleu (S 10 de maig de 1994), si els diners lliurats per un membre de la parella a l’altre, són raonablement proporcionats al que aquest té obligació de lliurar, s’entendrà que són la seva aportació a les despeses comunes, si es tracta d’una quantitat superior es presumirà que son préstecs i no donacions. En cas d’autes es manifestament evident que una suma de 25.000.000 ptes per contribuir a les despeses de la llar, és més que desproporcionada i increïble. Pels altres tipus de donacions, s’ha de provar l’animus donandi i el seu abast, ja que com ho ha tingut l’oportunitat aquesta Sala de precisar-lo, (S 25 de maig de 1994), segons una regla de bon sentit, els actes de liberalitats no es presumeixen, i la donació, prototipus dels actes de liberalitats, exigeix sempre uns requisits de forma que no son complerts en autes, respecte a les quantitats litigioses.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.
Tags: parella de fet
Simulació en el contracte de compravenda: donació, revocabilitat
Secció: Juris. civil
La compravenda és un contracte consensual, i tal com ho precisa el Digest 18,1,2, és el conveni entre les parts el que determina la perfecció del contracte i no el pagament del preu; així la compravenda es perfecta amb el mutu consentiment de les parts sobre la cosa venuda i sobre el preu de la mateixa. Ara bé, aquest mutu consentiment ha de ser sincer; és a dir que no ha d’existir una divergència conscient entre la voluntat realment volguda per les parts i la que es manifesta en el contracte, els efectes de la qual no son volguts. Si aquesta divergència existeix, es tracta d’un contracte simulat. El propòsit buscat per les parts que celebren un contracte simulat es crear l’aparença d’existència d’un determinat contracte que en veritat no es volgut, i això, en la majoria dels casos, per induir tercers a engany. Per tant, un contracte de compravenda, encara que manifesti la seva perfecció a l’exterior, no pot tenir validesa i eficàcia, si les parts han convingut anteriorment a la seva celebració, que mai el venedor transmetrà al comprador els drets que té sobre la cosa objecte del contracte, o que mai el comprador en pagarà el preu o la contraprestació al venedor. ….
Si no existeix la voluntat de les parts de pagar el preu o la contraprestació en diners de la cosa traspassada, no hi ha compravenda i per tant no es pot considerar que els referits contractes siguin vàlids i eficaços, sinó que s’ha de pronunciar la nul.litat de les compravendes pactades per manca de consentiment.
IV.- Dit això, un contracte simulat pot tenir una eficàcia relativa quan la voluntat simulada amaga una altra voluntat de les parts, amb un contingut i abast diferent del manifestat i declarat al contracte. La cessió gratuïta de drets sobre un bé immoble correspon a una donació; per tant s’ha de determinar si la donació dels apartaments de la planta tercera de l’edifici Els Marginets pel Sr. R.N.O. a favor de la Sra. C.G.R., disfressada pels referits contractes simulats de compravendes, té plena validesa i eficàcia. La donació és una atribució patrimonial, feta de forma voluntària, definitiva i sense cap mena de contraprestació, d’acord amb els requisits que estableix la Llei. D’aquesta definició se’n deriva que la donació es una atribució feta de forma voluntària, que suposa una atribució de caràcter patrimonial, que suposa l’atribució definitiva d’un dret al donatari, que comporti una disminució del patrimoni del donant i un augment correlatiu del patrimoni del donatari, i que no ha de tenir cap causa especifica sinó el concepte de liberalitat. Des d’aquesta òptica la donació esdevé perfecta amb l’acceptació del donatari, tal com ho declara el Digest 44,7,55 i la jurisprudència ( sentència del 26 d’octubre de 1995). La donació feta d’acord amb els requisits que estableix la Llei esdevé irrevocable des de la seva acceptació per part del donatari (Codi 8,56,10), però aquest principi de la irrevocabilitat no es porta fins a les seves conseqüències, ja que les donacions es poden rescindir per frau de creditors i es poden fins i tot suprimir o limitar si perjudiquen els drets dels llegitimaris, segons les regles sobre inoficiositat llegitimaria. Així s’ha d’afegir a l’actiu hereditari l’import de les liberalitats que ha fet el causant de la successió en vida, amb independència de que el donatari tingui o no la condició de llegitimari, ja que el dret dels llegitimaris es preferent al dret dels donataris (Codi 3.29.6 i 7).
…
Per tant, essent manifestament atorgades les referides donacions en vulneració dels drets a la llegitima, s’ha de declarar els béns donats com a comptables en l’herència del Sr. R.N.O., decretar inoficioses les referides donacions i condemnar a la Sra. C.G.R. a lliurar a l’herència la part d’aquelles donacions que excedeixi el que el donant podia disposar, amb els fruits i interessos a comptar de la demanda, perquè el donatari no pot patir de la dilatació amb la qual els hereus han iniciat l’acció contra ell mateix.
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.
Tags: simulació
Compravenda de béns immobles sense la preceptiva autorització administrativa són precontractes o actes preparatoris sotmesos a una condició resolutòria
Secció: Juris. civil
“III.- En el supòsit de celebració d’un contracte de compravenda sent preceptiva l’autorització administrativa i no disposant de la mateixa la jurisprudència andorrana havia declarat reiteradament que el citat contracte era nul. Així la STSJA de 20 de maig del 1999 declarava: “si el contracte privat d’autes convingut entre els agents i la venedora el 20 de maig de 1982 és qualificat de compravenda de l’apartament (com el qualifica el Tribunal “a quo” en concórrer el “títol” i la “tradició”) el mateix és nul per manca de l’autorització administrativa prèvia al seu atorgament; si, pel contrari, es conceptua com a promesa de venda amb la finalitat de no incórrer en la nul·litat del contracte definitiu i per eludir el requisit de l’autorització administrativa prèvia, estaríem llavors davant d’un frau de llei” . Per aquesta raó, fins la promulgació de la llei sobre Transmissions Patrimonials Immobiliàries de 15 de desembre del 2000 el contracte celebrat amb un estranger sense la preceptiva prèvia autorització administrativa sols podia tenir validesa en tot cas com contracte preparatori de la veritable compravenda “pendent del compliment de la totalitat dels requisits legals pertinents” (STSJA de 30 de març del 1990) no sent per tant títol suficient per transmetre la propietat fins que no es complís la condició d’obtenir la preceptiva autorització. Aquesta línia jurisprudencial troba la seva continuïtat en la citada llei de 15 de desembre del 2000 que, per tal d’acabar amb els dubtes que poguessin existir, disposa en el seu article cinquè que “S’entenen preparatoris tots els contractes atorgats sense l’autorització administrativa preceptiva d’adquisició tant si s’han qualificat de contracte de promesa o de compromís de transmissió com de transmissió definitiva. Els dits contractes són vàlids i eficaços com a tals si reuneixen els requisits essencials del dret. No obstant això, l’efecte translatiu no pot produir-se fins que el promitent comprador no hagi obtingut l’autorització administrativa d’adquisició corresponent”. Per aquesta raó, cal entendre que, a partir de la vigència d’aquesta Llei, els contractes de compravenda celebrats sense l’autorització precisa quan el comprador és estranger s’han de qualificar de precontractes sotmesos a una condició resolutòria en el cas que no s’arribi a obtenir la preceptiva autorització en el termini fixat o en el que raonablement es pugui presumir concedit. D’acord amb el criteri majoritari defensat en el seu moment per C., es tracta d’una etapa preparatòria en un procés negocial complex de natura successiva, que genera una relació contractual entre les parts que es reserven la facultat d’exigir recíprocament en un moment posterior la posada en vigor del contracte projectat en el supòsit que el comprador obtingui la oportuna autorització. Per aquesta raó, fins que això no succeeixi no es produiran els efectes propis de la compravenda, sense perjudici de que, si el contracte preparatori de la compravenda pròpiament dita és vàlid com a tal, les parts puguin incórrer en responsabilitat si aquesta no s’arriba a perfeccionar per culpa d’alguna de les parts.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/10/06, autes 114/06.
Tags: compravenda
Contracte de corretatge: meritament de la comissió pactada
Secció: Juris. civil
“II.- Malgrat els arguments de la recurrent, la jurisprudència d’aquesta Sala és constant en estimar que el contracte de corretatge genera una obligació de resultat, això és aconseguir la celebració de la compravenda que se li encomana, sense que pel fet d’haver posat tots els mitjans oportuns per aconseguir-ho l’entitat mediadora tingui dret a cobrar la comissió pactada si finalment la venda no s’ha produït, o ho ha fet amb independència de la seva actuació, com és el cas. És a dir, com posen de relleu entre moltes altres les Sentències d’aquesta Sala de 10 de juliol del 1997, 19 de novembre del 1998 i 29 de juny del 2000, el mediador sols té dret a cobrar una comissió si la venda projectada es porta a terme i a més a més hi ha una relació de causalitat entre la seva actuació intermediadora i la celebració del contracte. Pel contrari, resulta irrellevant que sigui finalment la propietària de l’immoble la que celebri el contracte de compravenda, ja que, com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 17 de juliol del 2006, el mandat de vendre no és sempre representatiu, raó per la qual el mediador no té necessàriament la condició de part en el contracte de venda, però si aquesta es celebra gràcies a la seva intermediació, o el propietari s’aprofita de la seva gestió, el corredor té dret a cobrar la comissió pactada.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 17/1/08, autes 245/07.
II.- Per resoldre el present litigi cal tenir en compte que el contracte de corretatge és un contracte consensual que no exigeix cap forma especial per la seva validesa, en virtut del qual una de les parts s’obliga a pagar una quantitat anomenada comissió a l’altre part contractual en el supòsit que es celebri un contracte entre la persona que encarrega la mediació i un tercer als quals el mediador ha posat en contacte amb aquesta finalitat. El corretatge es presumeix onerós i la comissió, que a manca de pacte en contrari paga el venedor, es fixada pel costum en un cinc per cent de l’import de la venda. No obstant, sols existeix obligació de pagar la comissió corresponent si el contracte s’arriba a perfeccionar, encara que més tard es resolgui, com a conseqüència de l’actuació del mediador, és a dir si s’obté el resultat previst (SSTSJA de 23 de febrer de 1995 i 18 de juliol del 1996), de tal manera que, com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 10 de juliol del 1997, “es necessari acreditar que la transmissió de la finca s’ha produït com a conseqüència de la intervenció professional del comissionista”.
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/10/06, autes 114/06.
Tags: corretatge
Contractes d’adhesió, interpretació dels contractes
Secció: Juris. civil
“II.- El recurrent argumenta en el seu recurs que el contracte signat entre les parts és del tipus d’adhesió i que per tant cal protegir a la part més feble interpretant el contracte de manera que no pugui perjudicar-la. No obstant, el contracte que dóna origen al present litigi no es pot qualificar com d’adhesió, ja que aquests contractes es poden definir com aquells en els quals una de les parts no té la possibilitat de modificar l’oferta contractual que se li fa, de tal manera que ha d’acceptar-la tal com està redactada o refusar-la i en el cas present sembla clar que les condicions concretes de l’arrendament, entre elles el preu, es van negociar entre les parts modificant un contracte tipus del que disposava el propietari de l’immoble. D’altra banda, tampoc es pot dir que cap d’elles es trobava en situació de superioritat respecte de l’altre i que per tant s’ha de protegir la part més feble, en virtut del que disposen les Decretals 6,5 regla 45 i el Digest 50,17,168, sinó que en aquest cas a l’hora de negociar el contracte les dues parts es trobaven en situació d’igualtat. Tanmateix, encara que no es tracti d’un contracte d’adhesió, el principi recollit pel dret romà de “Interpretatio contra stipulatorem” comporta que la part que ha causat la foscor d’una clàusula redactada per ella mateixa n’ha de patir les conseqüències i no en pot treure profit, com posa de relleu la STSJA de 27 de gener del 2000. Ara bé, en el cas present cal entendre que la redacció del contracte pel que fa al preu a pagar per l’arrendatari es va fer de comú acord entre les parts i no pas de manera unilateral i independent per una d’elles i en tot cas el principi “contra stipulatorem” sols es pot aplicar quan no existeixin elements que ens permetin esbrinar quina va ser la voluntat real de les parts d’acord amb els criteris generals que cal emprar per tal d’interpretar el contracte. És a dir, el citat principi no suposa una penalització que s’apliqui en tot cas al que va provocar la obscuritat, de tal manera que sempre s’hagi d’interpretar la clàusula en contra seu, sinó un criteri més de interpretació a utilitzar quan no sols la clàusula és fosca sinó que no s’ha pogut trobar el seu sentit per altres mitjans.
(III.-) El primer criteri a utilitzar per tal d’esbrinar el sentit d’un determinat pacte contractual és el gramatical i sintàctic, ja que, com destaca la STSJA de 12 de gener del 1995, en principi la interpretació que es doni al contracte no pot ser contrària al contingut gramatical i al sentit jurídic de les paraules, encara que el que cal cercar en tot cas és la voluntat de les parts, d’acord amb el que disposa el Digest 33,10,7-2. En el cas present si bé el criteri gramatical no ens resol el problema d’interpretació al que ens enfrontem perquè la redacció de la clàusula és confusa, malgrat tot sí que ens ofereix alguna pista a tenir en compte. En efecte, si s’hagués disposat que les cinc mil pessetes que s’afegien al preu del lloguer es pagarien en concepte de despeses de calefacció es podria pensar que la voluntat de les parts era clara i que amb el pagament d’aquesta quantitat quedava saldat tot deute per aquest concepte, però al afegir que aquesta suma es pagava com a part “proporcional” d’aquestes despeses cal esbrinar quin sentit cal donar a aquesta paraula, perquè no es pot entendre que s’ha afegit sense cap motiu, sinó que cal presumir el contrari. Atesa aquesta presumpció, és cert que la proporcionalitat que es predica no es pot referir a les despeses reals de calefacció si la interpretem literalment, ja que la quantitat que cal pagar és fixa en relació a elles, però és raonable pensar que vol dir que el que es paga és part del que resulti del consum encara que no sigui proporcional.
(III.-) No obstant, atès que la interpretació literal del pacte en qüestió no es pot considerar ni molt menys definitiva a l’hora d’esbrinar la voluntat de les parts, cal servir-se d’altres criteris per tal que de manera conjunta ens ajudin en aquesta tasca. Un segon criteri a tenir en compte a l’hora d’interpretar una clàusula contractual és el de valorar de manera sistemàtica el conjunt del contracte posant les clàusules fosques en relació amb les demés, ja que totes elles tendeixen a una finalitat comuna. En aquest cas el pacte onzè del contracte signat per les parts equipara la manca de pagament dels rebuts de calefacció i els de l’aigua per tal de donar lloc a la resolució del contracte, diferenciant-los de la manca de pagament del lloguer i per aquesta raó també és raonable pensar que podien existir despeses de calefacció que superessin la quantitat fixa que es pagava junt amb el preu del lloguer i que si no es pagaven podien donar lloc a la resolució contractual.
IV.- D’altra banda, per tal d’interpretar un contracte cal tenir en compte igualment les circumstàncies concretes de cada supòsit, esbrinant què és el que s’acostuma a fer o és més versemblant en casos similars, perquè com posa de relleu el Digest 50,17,114 “In obscuris inscipi solere, quod verosimilius est, aut quod plerumque fieri solet”, i en el cas objecte de litigi, malgrat el sistema de calefacció és comunitari, l’habitatge disposa de comptador individual, raó per la que cal pensar que no s’ha pactat un preu fet per les despeses de calefacció, ja que aquest criteri no s’ajusta a l’existència d’un sistema en funcionament per mesurar el consum.
V.- Cal recordar també que, d’acord amb el que disposa el Digest 50,17,56-55, per tal d’interpretar un contracte, si aquest és onerós, cal cercar la major reciprocitat d’interessos i donar el sentit que sigui més adequat a la finalitat del negoci (Digest 50,17,67) i en el cas present el pagament de trenta euros mensuals és pel que es veu inferior al cost mitjà de mantenir calent l’habitatge i per tant si aquest és l’únic sistema per satisfer les despeses de calefacció resulta clarament perjudicial pel propietari.
VI.- Per últim, són especialment importants per tal d’interpretar la voluntat de les parts els seus actes anteriors, coetanis i posteriors a la celebració del contracte i en el cas present s’ha acreditat a les actuacions ….”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 218/05.
Tags: interpretació
Pagament fet a un tercer
Secció: Juris. civil
“No obstant, malgrat és cert que el pagament fet a tercer no allibera en principi al deutor i també ho és que al document que consta al foli 43 es manifesta que la transferència es fa a la Comunitat de Propietaris de la Plaça U. i no a “A. S.L.”, cal tenir en compte que el pagament fet a tercer sí que allibera al deutor si comporta una utilitat pel creditor, com disposa el Digest 13,7,11-5 quan manifesta “Solutam autem pecuniam accipiendum non solum, si ipsi, cui obligata res est, sed et si alii si soluta voluntate eius, vel ei cui heres existit, vel procuratori eius, vel servo pecuniis exigendis praeposito”.
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 165/05.
Tags: pagament
