Alta laboral per patologia crónica sense declaració d’incapacitat
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Segon.- El que es discuteix en aquesta causa és si les patologies que pateix l’assegurada la impedeixen treballar i en la mesura que no es troben consolidades s’ha de mantenir la situació d’atur de treball, que és el que defensa la part apel·lant o pel contrari, es troben consolidades i no és procedent mantenir l’atur de treball, que és el que defensa la Caixa Andorrana de Seguretat Social i ha raonat la sentència ara apel·lada.
Tags: prestacions socials
L’article 27.2 del Reglament relatiu als criteris sanitaris de la qualitat de l’aigua destinada al consum humà és conforme a dret. Principi de seguretat jurídica.
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Tercer.- El Tribunal constitucional ha precisat el principi de la seguretat jurídica en dret andorrà:
«hem d’indicar que el principi al·ludit és la síntesi múltiple de la resta de principis que el precepte esmentat conté (legalitat, jerarquia, publicitat, no arbitrarietat etc…»
(Causa 99-1-L : BOPA num. 18 de 12 d’abril del 2000)
«La llei ha de fonamentar-se en criteris objectius, clars i racionals, de manera que en el seu text existeixi una relació coherent entre la finalitat perseguida i els mitjans utilitzats»
(Tribunal constitucional, causa 2000-1-L (BOPA num 60 de 18 d’octubre del 2000), fonament jurídic tercer)
Però, segons la doctrina resultant principalment de la jurisprudència del Tribunal europeu dels Drets Humans, el principi de la seguretat jurídica engloba igualment la necessitat de la claredat i de la visibilitat del dret.
Però per apreciar l’abast i les exigències d’aquest principi, cal distingir segons s’adreci a tots els ciutadans o especialment als professionals especialistes d’aquestes qüestions.
En aquest cas, aquestes normes s’adrecen evidentment als professionals que tenen els coneixements necessaris i per tant han de conèixer els estàndards internacionals dels quals l’annex IX del Reglament dona les referències precises.
En aquestes condicions, el principi de la seguretat jurídica no s’ha vulnerat, tenint en compte les circumstàncies específiques del cas.
En conseqüència, cal concloure que l’article 27-2 del Reglament és conforme a dret.”
Sentència de la sala admnistrativa de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 97-2009.
Tags: seguretat jurídica
Concessió administrativa: dret aplicable al moment de l’exercici i no del seu reconeixement
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“(i) Pel que fa a la primera qüestió la part apel·lant sosté que te un dret reconegut per un títol concessional vàlid i que el no reconeixement de la seva materialització sobre el terreny equivaldria a la seva negació, a més que comportaria una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració, prohibida pel nostre sistema jurídic. Per contra, la representació del Comú entén que no es tracta tant d’una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració com d’aplicar a la sol·licitud dels agents el règim vigent en el moment en que aquella es fa.
Una cosa és l’existència d’un dret i una altra és el seu exercici. La normativa que s’ha de tenir en compte per determinar si el dret existeix o no o si s’ajusta al Dret o no és la vigent en el moment del seu naixement o de la seva constitució mitjançant el títol jurídic corresponent. Tanmateix, si aquesta normativa experimenta variacions substancials i el dret no s’ha exercit, és un principi bàsic de dret intertemporal que el seu exercici s’ha d’ajustar a la nova normativa doncs de no ser així s’empararien situacions que l’ordenament jurídic rebutja.
Aplicant aquest raonament al cas, és evident que el títol concessional de 1959 va concedir una parcel·la de 150 m2 a cada un dels tres concessionaris de l’estació d’esquí però la concreció d’aquest dret es demana quaranta-vuit anys després del seu reconeixement i, el que és més important, divuit anys després de l’entrada en vigor del Codi de l’Administració, és a dir, plenament instaurat en el nostre sistema el nou règim jurídic dels béns de les persones públiques, l’aplicació del qual no es pot eludir.
I això no implica una aplicació retroactiva del Codi ja que aquesta només es produiria si els seus preceptes s’apliquessin als efectes consumats del negoci jurídic concessional, és a dir, si ara es volgués negar o deixar sense efecte la concessió materialitzada en parcel·les concretes si aquestes els haguessin estat atribuïdes als agents amb anterioritat a la vigència del Codi; però en el cas el negoci jurídic no està consumat ja que precisament faltava la seva concreció en terrenys concrets.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 96-09.
Tags: concessió administrativa
El TC entén que les administracions públiques estan legitimades per recórrer en empara
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“No és la primera vegada que aquest Tribunal s’enfronta a la qüestió, certament complexa, de determinar si els poders públics són titulars dels drets de l’article 10 de la Constitució i, en conseqüència, si poden demanar empara davant de decisions judicials, malgrat que aquestes beneficiïn determinades persones físiques o jurídiques. En una resolució molt recent (causa 2009-13,14 i 15-RE) el Tribunal va advertir, en un obiter dictum, que, en puritat, el procediment d’empara per la seva pròpia naturalesa respon a la idea de que els ciutadans puguin defensar els seus drets constitucionals (“els drets fonamentals de la persona i les llibertats públiques”, diu la Constitució) davant de l’actuació dels poders públics, més que no pas a la de fer possible que aquests poders defensin les seves competències davant de decisions d’altres poders, en aquest cas, davant de decisions del poder judicial. Tanmateix, en una altra resolució prèvia (2006-22 i 25-RE), el Tribunal va establir clarament que, malgrat les matisacions que normalment s’han d’introduir en els emparaments instats per organismes públics o parapúblics, l’article 102 de la Constitució no exclou la possibilitat que aquests siguin titulars dels drets de l’article 10.
En definitiva, d’acord amb aquesta doctrina inicial i amb les matisacions que s’hi han incorporat, es pot afirmar que, a avui per avui, en l’ordenament andorrà els organismes públics estan legitimats per sol·licitar l’empara constitucional quan consideren que s’ha vulnerat algun dels seus drets de l’article 10 de la Constitució. Aquesta conclusió, podria afegir-se ara, és especialment pertinent pel que fa als drets pròpiament processals de l’article 10.2 de la Constitució -és a dir, els drets que els hi garanteixen la possibilitat de defensar els seus drets i interessos i de fer-ho en igualtat d’armes processals-; en canvi, pel que fa alguns dels drets de l’apartat primer d’aquest article, i destacadament al dret a obtenir una resolució judicial fonamentada en Dret -atès que no conté garanties processals, sinó substantives que poden afectar a la interpretació i aplicació del Dret, malgrat que des d’una perspectiva molt acotada- caldria matisar la premissa general en el sentit que el paràmetre o cànon d’enjudiciament constitucional ha de ser en aquest cas especialment estricte per tal de no convertir el recurs d’empara en un procediment per debatre sobre les interpretacions realitzades pel poder judicial sobre l’abast de les funcions i competències dels altres poders públics.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 2/12/09, ponent Carles Viver, causa 2009-6.
Tags: administració pública, drets fonamentals
Impost de radicació d’activitats: fet generador, prova en contra a la presumpció d’activitat
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Segon.- El Comú d’Encamp mostra en el seu recurs d’apel·lació la disconformitat amb la sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles que estimant la demanda interposada per P3 S.A. anul·la la liquidació del impost de radicació d’activitats per l’H.R., amb l’argument de que la titularitat de l’autorització per l’exercici de l’activitat pressuposa l’exercici, de manera la meritació del impost no es pot deixar en cada cas a l’activitat probatòria sobre si s’exerceix o no l’activitat. Al contrari, la sentència, conforme a la tesi de P3 S.A., ha considerat que aquesta presumpció d’exercici associada a la titularitat administrativa de l’activitat cedeix quan l’obligat tributari demostra que no s’ha realitzat cap activitat en el local perquè en aquests casos manca el mateix fet generador del impost que és l’exercici d’una activitat.
L’article 32.1 de la Llei 10/2003, de 27 de juny, de les finances comunals, defineix el impost de radicació d’activitats comercials, empresarials i professionals com un impost que grava “l’exercici” de qualsevol d’elles, i l’apartat 2 diu que és fet generador del impost “l’exercici” d’una activitat de les esmentades, i tot seguit defineix què s’entén per activitats. Al seu torn, l’Ordinació tributària de la parròquia d’Encamp defineix en l’article 14 el impost esmentat com un impost que grava “el fet d’exercir” una activitat i l’apartat 2 indica que el fet generador del impost és “l’exercici” d’una activitat, en termes iguals als de la Llei 10/2003.
L’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, de 19 de desembre de 1996, després de dir que les normes tributàries s’interpreten segons els criteris generals admesos en Dret, afirma que “El fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos”, imposant, per tant, una interpretació literal, és a dir, segons el sentit de les paraules que contenen els textos legals.
La claredat dels textos transcrits i el criteri d’interpretació que conté l’article 9 de la LBOT porten a la clara conclusió de que el fet generador del impost i allò que grava la figura tributària és l’exercici de l’activitat i no la possibilitat d’exercir-la en el local o la mera titularitat administrativa que habiliti per l’exercici, com d’altra banda aquesta Sala ja ha sostingut en la sentència 2005-27, de 26 de maig.
Des d’aquesta perspectiva és ajustat al Dret el raonament de la sentència apel·lada quan afirma que la titularitat d’una autorització administrativa per a l’exercici d’una activitat comercial equival al seu exercici real, però que aquesta presumpció cedeix davant la prova de que malgrat l’autorització vigent cap activitat és exercida.
Això no significa que l’Administració comunal hagi d’esbrinar en cada cas si en el local destinat a la realització de l’activitat aquesta s’exerceix o no, doncs la presumpció simple és de que efectivament s’hi exerceix; significa que aquesta presumpció només pot ser destruïda, excepcionalment, mitjançant una prova a càrrec de l’obligat tributari que demostri, de manera absolutament indiscutible, que en el local no s’hi exerceix cap activitat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.
Tags: tributs
Taxa d’higiene pública: fet generador
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Tercer.- La representació de P3 S.A. interposa un recurs d’apel·lació contra sentència que confirma la liquidació de la taxa d’higiene pública, amb l’argument de que si no hi havia activitat en l’edifici de l’H.R., aquest tampoc es beneficiava de la prestació del servei públic de recollida d’escombraries, deixalles o neteja de vies públiques, que són els fets generadors de la mateixa, segons l’article 10.1 de l’Ordinació tributària. De conformitat a l’article 16 de la Llei 10/2003, les taxes són tributs el fet generador dels quals és la prestació d’un servei públic i l’article 10.1 de l’Ordinació defineix la taxa d’higiene pública com un tribut que grava la prestació del servei públic d’higiene per qualsevol via de les abans anomenades i considera obligat tributari la persona física o jurídica titular d’una autorització de radicació d’una activitat comercial en el terme de la parròquia. Per tant, a diferència del cas anterior, la prestació del servei res te a veure amb l’exercici o no d’activitat en el local que es veu beneficiat per aquella, de manera que el fet generador de la taxa es produeix en tot cas, mentre el servei públic d’higiene es presti de manera que beneficiï el local.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.
Tags: tributs
No procedeix la devolució de les taxes de construcció en motiu de l’anul·lació de la llicència
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Quart.- En relació a la obligació del Comú d’Encamp de retornar els drets tributaris satisfets pel lliurament de la llicència d’obres l’any 2003, la sentència apel·lada ha entès que la llicència comunal havia caducat per aplicació de l’article 5.1.g) de l’Ordinació tributària de 5 de desembre de 2002, publicada al BOPA d’11 de desembre (deixar passar un any des de l’autorització per a construir del Govern sense construir allò autoritzat) i explica també que la sentència d’aquesta Sala no va anul·lar l’autorització del Comú per la qual cosa no s’ha produït la desaparició de l’acte (atorgament de la llicència) que en el seu dia va justificar la liquidació i pagament de la taxa.
La part apel·lant sosté que tot i que la sentència de 2006 no anul·lava l’autorització de construcció del Comú, en la mesura que declarava ajustada al dret la desestimació de l’autorització per construir del Govern, deixava sense efecte el reconeixement del dret de P3 S.A. a construir que li havia fet el Comú, el que en realitat és tant com dir que la nostra sentència anul·lava la llicència del Comú; afegeix que la llicència del Comú no ha caducat perquè la nul·litat de la llicència no és imputable a la inactivitat de P3 S.A. i que, en qualsevol cas, en haver deixat d’existir el fet generador del tribut el seu pagament s’ha de considerar un ingrés indegut.
La sol·licitud que P3 S.A. va presentar davant el Comú d’Encamp el 27 de març de 2008 es dirigeix a obtenir la devolució de la quantitat que havia abonat en concepte de taxes per la concessió d’un permís de construir, per la qual cosa l’objecte del procés s’ha de cenyir a l’examen de si procedeix aquesta restitució.
Com hem indicat en la sentència 2005-70, de 16 de setembre, segons disposa l’article 12 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, el fet generador és el supòsit fixat per la llei, o d’acord amb la llei, per configurar cada tribut, la realització del qual produeix al naixement de l’obligació tributària, així com el naixement de la facultat de l’Administració per procedir a la quantificació i l’exigència del deute tributari. En conseqüència, la producció del fet generador fa sorgir l’obligació tributària i el consegüent deure d’abonar l’import corresponent.
L’Ordinació tributària del Comú d’Encamp que era vigent quan es va realitzar el fet imposable tot i que no defineix el fet imposable diu -article 5.3- que “les autoritzacions d’urbanisme i construcció tributaran” en la forma que explica i en l’apartat A (Disposicions generals) apartat V.1 parla de que “les taxes corresponents a la prestació d’un servei seran percebudes pel Comú a partir del moment en que el servei sigui prestat”, definicions que guarden relació amb la definició que del fet generador de les taxes conté l’article 16 de la posterior Llei 10/2003, de 10 de juny, de les finances comunals, que es remet a “la realització d’una funció administrativa de sol·licitud o de recepció obligatòria que es refereix a l’obligat tributari o l’afecta o el beneficia de manera particular” definició que es complementa amb la quantificació del deute tributari que explica l’article 18 quan diu que l’import de la taxa no pot superar el cost real de a realització de l’activitat de què es tracti.
El que volem significar amb això és que els drets tributaris associats a les llicències són independents de l’obtenció de les mateixes sinó que se cenyeixen al servei d’examen del projecte i la seva valoració sobre si s’adequa o no a la legalitat aplicable, servei del que en resulta la resolució corresponent, i amb aquest examen i valoració, en definitiva, amb la realització d’aquesta funció administrativa, s’esgota el fet imposable. Per això, tant la normativa de 2003 com la de 2007, en els articles 5.1.g) i 57.10 neguen el reembossament de les taxes quan la llicència caduca o s’anul·la.
Amb les consideracions exposades és suficient per considerar ajustada al Dret la sentència apel·lada, encara que sigui per altres fonaments; però abundant en els raonaments d’aquesta i a la llum dels de les parts ofereixen en aquesta instància, convé recordar que la llicència del Comú, com a acte administratiu, -i diferentment del que sosté la sentència apel·lada- no ha estat anul·lada per cap decisió jurisdiccional, tot i que la validació jurisdiccional de la denegació del Govern impliqui, com vam dir en la nostra sentència, la pèrdua del dret a construir de P3 S.A. D’altra banda, no estem davant d’un supòsit d’ingressos indeguts de l’article 71 de al Llei de bases de l’ordenament tributari perquè el ingrés indegut és aquell que no procedia fer i per això se’n pot reclamar la devolució, i en el cas, havent-se prestat pel Comú el servei que constitueix el fet imposable de la taxa, el ingrés s’havia de fer.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.
Tags: tributs
Delimitació de terrenys comunals
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“La controvèrsia sobre el fons de l’assumpte ha estada tractada en una sentencia d’aquesta Sala de data 26 de març de 2009 (n° 31) que fa referència a altres propietaris.
….
«L’acord publicat ha estat dictat en el marc del que preveu l’article 4.4 de la Llei Qualificada de delimitació de competències dels comuns de 4 de novembre de 1993, que els atribueix la competència de “delimitació de terres comunals amb particulars” i de l’article 93 del Codi de l’Administració que diu que “l’Administració podrà procedir a la delimitació entre els béns que li pertanyen i els béns pertanyents a tercers quan els límits siguin imprecisos o apareguin indicis d’usurpació” i en la mesura que conforme l’article 105 del Codi els béns comunals estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic, també es beneficien del privilegi de delimitació de que gaudeix l’Administració que n’és titular.
Tanmateix, la delimitació te l’eficàcia que hem definit en sentències com la 2002-30, de 19 de juny de 2002: només empara situacions possessòries, i per això “la prerrogativa de la qual disposa el Comú per delimitar els béns dels particulars s’ha d’entendre amb independència de què els particulars puguin plantejar una acció de delimitació de les seves propietats amb les de l’Administració davant la jurisdicció competent, en el si de la qual es puguin resoldre les qüestions relatives a l’existència dels drets de propietat i la seva delimitació sobre el terreny”.
En conseqüència, l’acte de delimitació que és objecte d’aquesta causa no crea ni elimina drets de propietat, doncs només defineix situacions possessòries i qualsevol expressió que continguin els informes tècnics que formen part de l’expedient que atribueixi “titularitats” no es pot interpretar en el sentit de que aquestes són de domini sinó que s’ha d’entendre de conformitat amb el que acabem de dir. I de la mateixa manera, l’expedient de delimitació no “crea” servituds, sens perjudici que aquestes -ens referim a les forçoses de pas- existeixin de fet i es puguin reconèixer per un títol jurídic diferent al de delimitació.
La zona de les bordes de Rigober als Cortals d’Encamp, pel lloc on se situa, reuneix les condicions per considerar-la comunal perquè ho és l’entorn i per què el conjunt de bordes que la composen fa pensar en que han estat associades a l’explotació de la riquesa natural pels veïns, fonamentalment pastures, que és precisament el que defineix la naturalesa comunal dels béns, enfront dels que són de domini públic ordinari o dels patrimonials.»”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 91-09.
Tags: domini públic
Pensió de vellesa de 5.000 punts: prova de la condició d’assalariat
Secció: Juris. administrativa
“Segon.- Segons el primer apartat de l’article 41 del Reglament Tècnic de la C.A.S.S., la pensió de vellesa serà fixada al mínim de 5.000 punts per als assegurats assalariats beneficiaris d’una pensió de vellesa d’almenys 960 punts, que justifiquin un període de cotització a la C.A.S.S. de 180 mesos a partir del 1er. d’abril de 1968, i una activitat assalariada regular de 60 mesos abans la posta en marxa del règim andorrà de seguretat social en la data esmentada.
El benefici que atorga aquest precepte es justifica, com ja ha declarat aquesta Sala en diverses ocasions, per la voluntat de donar cobertura social a la situació de determinades persones que no van poder cotitzar per la raó de què no s’havia establert el règim andorrà de seguretat social, de manera que les seves previsions tenen un caràcter transitori i excepcional, cosa que justifica la seva interpretació estricta.
Quan al requisit consistent en haver realitzat una activitat assalariada regular de 60 mesos abans del 1er. d’abril de 1968, aquesta Sala ha posat de relleu en diverses ocasions la necessitat de què s’acrediti suficientment aquesta circumstància. Com van declarar les sentències núm. 00-50, de 18 d’octubre de 2000, 01-15, de 9 de març de 2001 i 2002-31, de 12 de juliol de 2002, “en relació a l’exigència d’una activitat assalariada regular de seixanta mesos abans la posta en marxa del règim andorrà de seguretat social, s’acostuma a tenir per provada aquella amb els certificats que presenten els assegurats, emesos per l’empresari o per un successor en l’empresa quan s’ha de demanar la jubilació, però referits a fets ocorreguts abans de 1968. Sense necessitat de dubtar de la veracitat d’allò que es certifica, convindria constatar-ne la realitat amb l’exigència d’altres proves més fefaents de què el treballador va prestar serveis per compte d’altri, ja que és obligació de la C.A.S.S. fornir tot el material probatori, com estableixen els articles 114 i 117 del Codi de l’Administració”.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent A. Andrés, núm. 52-2007.
Tags: prestacions socials
Responsabilitat administrativa per un accident de circulació
Secció: Juris. administrativa
“Segon.- El vehicle de la Sra. L.Z.A. va quedar destrossat per l’accident de circulació ocorregut el dia 24 de novembre de 2005 a la sortida del túnel de Sant Antoni de la Masana.
Segons l’informe de la Policia, « en arribar a la sortida del túnel de Sant Antoni, tenint en compte el sentit de circulació que duia, va circular per sobre una placa de gel i va perdre el control del seu vehicle » (veure foli 44).
El present litigi planteja dues qüestions: d’una part, si existeix una falta de servei en el sentit de l’article 59 del Codi de l’Administració; d’altra part, si una falta de la víctima pot atenuar si s’escau el cas, la responsabilitat de l’administració.
Tercer.- Sobre la falta de servei :
Resulta de les indicacions que figuren en l’expedient (veure foli 33) que el servei de guàrdia de 24 hores de carreteres, va ésser informat pels Serveis de Policia i de Circulació de La Massana a les 20:30 hores del dia 23 de novembre, -és a dir la vetlla de l’accident- de què hi havia una placa de gel a la calçada, avisant immediatament l’equip de treta de neu per a que ho salés. Aquesta placa de gel tenia per origen, segons el Gabinet Jurídic del Govern (veure foli 33) « que a causa de les obres que s’estaven realitzant en el tram esmentat es va produir una filtració d’aigua que circulava per l’interior dels tubs d’una canalització existent i que, segons sembla, tenia sortida en una arqueta situada a la calçada, la qual cosa es va indicar a l’empresa adjudicatària dels treballs per a què ho repares immediatament». Aquest problema no es va resoldre tal com el remarca l’informe de la Policia, «També indica que el Servei de Carreteres va llençar sal «potassa» per sobre de la superfície de la placa de gel. No obstant això, no havien resolt el problema de la circulació d’aigua, la qual novament i repeteixo amb motiu de les baixes temperatures es tornava a gelar» (veure foli 45).
Aquest tros de carretera, era, per tant perillós, es va produir un altre accident en el mateix lloc la nit del 23 de novembre : « la moto ha relliscat degut al glaç, ja que en aquest indret surt aigua de la calçada. El despatx fa alguns dies que va comunicar a Govern aquest perill » (veure foli 39, l’informe del servei de circulació i atenció ciutadana del Comú de La Massana).
L’administració, per tant ha comès una negligència i aquesta passivitat constitueix una falta de servei en el sentit de l’article 59 del Codi de l’Administració.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, núm. 48-2007.
Tags: responsabilitat de l'Estat
Incident d’execució: naturalesa i abast
Secció: Juris. administrativa
“Primer.- Com ja va declarar aquesta Sala en sengles autes d’11 de desembre de 1996, l’objecte de l’incident d’execució que regula l’article 110 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal no és altre que el d’examinar la regularitat del procediment seguit per a l’execució de sentències i actes administratius, així com la procedència de les mesures adoptades, en funció del contingut de la resolució que es tracta d’executar.
Tanmateix, resten fora de l’àmbit d’aquest incident totes les qüestions que fan referència a la legalitat de la decisió administrativa que s’executa amb caràcter forçós per part de la Batllia, les quals queden reservades al procés ordinari que pugui interposar-se contra l’esmentat acte de l’Administració; això sens perjudici de què la Batllia pugui examinar el compliment de les formalitats externes de l’acte, de les quals resulta la presumpció de legalitat de l’actuació administrativa.
En cas contrari, es produiria una improcedent duplicitat de procediments amb el mateix objecte, ja que l’incident d’execució vindria a reproduir les qüestions que, sobre la legalitat de l’acte administratiu, s’han de plantejar en el recurs administratiu previ i, després, en la demanda davant la Batllia.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 11/9/07, ponent A. Andrés, número 22-2007.
Tags: execució
La transmissió d’un bé immoble entre els membres d’una parella de fet està exempta de l’impost de transmissions patrimonials
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- Com a punt de partida per a resoldre la qüestió litigiosa, convé recordar que la liquidació d’un tribut s’ha de fer d’acord amb la legislació vigent en la data en què es produeix el seu fet generador. En conseqüència, cal atendre en aquest cas a la situació jurídica existent el 16 de juliol de 2004, data en la qual, com abans s’ha dit, es va formalitzar en escriptura pública la transmissió patrimonial de la meitat indivisa de l’immoble de què es tracta.
En matèria d’exempcions de l’impost, resulta aplicable l’article 4 de la Llei de 29 de desembre de 2000, que només contempla, entre d’altres supòsits que no tenen relació amb aquest cas, les transmissions de béns i drets que es realitzin en el marc de la dissolució i liquidació del règim econòmic del matrimoni. Atès que la donació realitzada en favor de l’apel·lant no es produeix en aquest àmbit, ja que no existia vincle matrimonial entre donant i donatari, resulta clar que no és aplicable l’exempció abans referida.
La recurrent invoca l’article 14 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella, la qual disposa que les unions inscrites al Registre s’equiparen al matrimoni, als efectes de l’aplicació de la legislació impositiva vigent sobre transmissions patrimonials immobiliàries. Ara bé, aquesta norma no resulta aplicable quan el fet generador de l’impost s’ha produït abans de la seva entrada en vigor, ja que, com diu la sentència apel·lada, la Llei 4/2005 no conté cap disposició que determini l’aplicació retroactiva de la mateixa i, en conseqüència, s’ha d’estar al principi general a què abans s’ha fet referència, segons el qual la liquidació d’un tribut s’ha de fer d’acord amb la legislació vigent en la data en què es produeix el seu fet generador.
Des d’un altre punt de vista, cal considerar que la pretensió de l’agent resulta contrària a l’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, segons el qual les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos. Ara bé, la recurrent sol·licita en definitiva que li sigui aplicada per analogia l’exempció que, en el moment de produir-se el fet generador de l’impost, només estava prevista per a les adjudicacions de béns i drets realitzades en el marc de la dissolució i liquidació del règim econòmic matrimonial.”
Sentència de sala administrativa del Tribunal Superior de data 9/7/07, ponent A. Andrés, número 41-2007.
Tags: impostos, parella de fet
Principi de confiança legítima en les relacions entre l’administració i els ciutadans
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- En resulta de la relació d’aquests fets que, durant uns 3 anys, el Sr. J.C.G. ha estat interlocutor reconegut pel Govern, sense que això no contradigui la regularitat d’aquests poders. En aquestes condicions, el Sr. J.C.G. podia pensar legítimament que el Govern, el considerava com el representant legal de la societat T.O. SL.
Les relacions entre l’administració i els ciutadans han de respectar el principi de «confiança legítima», com han reconegut els drets de certs països veïns, així com les jurisdiccions europees. Podem citar per exemple, la sentencia del Tribunal Constitucional espanyol de data 23 de maig de 1987 ( 65/1987) : «la confiança del ciutadà és la principal derivació del principi de la seguretat jurídica, i per consegüent, un valor susceptible de protecció en la mesura en que la seguretat jurídica hi és»”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, número 47-2007.
Tags: administració pública, confiança
La impugnació en via judicial d’una liquidació tributària no suspèn la seva efectivitat
Secció: Juris. administrativa
“Primer.- L’article 9 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal és taxatiu quan afirma que la interposició de qualsevol demanda no implica la suspensió de l’acte impugnat, això sens perjudici de què l’òrgan jurisdiccional pugui acordar-la d’ofici o a instància de part, sempre que l’execució de l’acte recorregut pugui causar perjudicis d’impossible o de difícil reparació, o en cas que l’acte s’impugni per les causes de nul·litat de ple dret.
Segon.- En el cas que ara s’examina, les pretensions dels agents resulten frontalment contràries al contingut de l’esmentat article 9 de la Llei reguladora d’aquesta Jurisdicció. El simple fet d’interposar una demanda davant de la Batllia contra una liquidació tributària no comporta la suspensió automàtica de la seva efectivitat i, a més, en aquest supòsit, no consta que el Tribunal davant del qual s’ha formulat la demanda hagi acordat la referida suspensió.
En conseqüència, no existeix obstacle legal a l’execució de l’acte administratiu, per la qual cosa s’ha de desestimar aquest incident en la seva integritat.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 9/10/09, ponent A. Andrés. número 33-2009.
Tags: tributs
Responsabilitat administrativa: deficiències en la construcció d’un equipament obert al públic
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- Com a punt de partida per a la resolució de les qüestions plantejades en aquest recurs, s’ha de fer referència al títol d’imputació de la responsabilitat administrativa que invoca l’agent. Resulta evident que no concorre en aquest cas la causa prevista en l’article 59.2 del Codi de l’Administració, relativa a l’existència d’un risc anormal originat per la realització d’activitats administratives que exposin un o alguns administrats a un perill particular i excepcional, àdhuc si aquelles activitats es porten a terme en interès general.
Com es desprèn del mateix tenor literal d’aquest precepte, es contempla la situació d’un concret administrat, o d’un grup d’administrats ben determinat, que són sotmesos per l’actuació administrativa a un risc particular i excepcional, que els singularitza front a la resta de ciutadans, que no han de suportar aquesta situació de perill. En definitiva, la característica determinant d’aquesta causa de responsabilitat administrativa no és altra que l’afectació a un ciutadà o grup individualitzat d’administrats. Com és lògic, aquesta individualització no es produeix en un cas com el que aquí es planteja, en què el caràcter lliscant de la passarel·la afectaria un nombre indeterminat de persones, que podria comprendre tots el residents a la Parròquia, així com els visitants de la mateixa, en la mesura en què utilitzessin una infraestructura que es trobava oberta a l’ús públic.
En realitat, els fets que denuncia l’agent s’encabirien en la causa prevista en l’article 59.1 del Codi de l’Administració, en la mesura en què constituiria una falta de servei la defectuosa construcció del pont, per raó de la inidoneïtat dels materials que van ser emprats, o per la deficient conservació de la infraestructura. No en va disposa el precepte esmentat que la falta de servei està ocasionada, entre d’altres supòsits, per la mala organització del servei –entès en sentit ampli- o pel seu funcionament en condicions tècnicament defectuoses.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 19/4/07, ponent A. Andrés, número 25-2007.
Tags: responsabilitat de l'Estat
La decisió del Tribunal de Batlles respecte la suspensió o manteniment de l’acte administratiu impugnat no és apel·lable sinó amb el fons de l’afer
Secció: Juris. administrativa
“En conseqüència, no procedeix admetre a tràmit l’incident que formula l’Hble. Comú d’Encamp, atès que la seva interposició resulta prematura, des del moment en què el recurs contra la decisió de la Batllia relativa a la suspensió o manteniment de l’acte impugnat no es pot formular de forma autònoma, sinó en el mateix moment en què s’apel·la la sentència dictada pel Tribunal a quo.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 19/04/07, ponent A. Andrés, número 10-2007.
Tags: acte administratiu
Revisió de la superfície de la parròquia d’Encamp, a partir de la sentència de Concòrdia, als efectes dels càlculs de la Llei de transferències
Secció: Juris. administrativa
“La controvèrsia que plantegen les parts gira entorn al percentatge que pel càlcul de la quantia de la transferència anyal als comuns correspon al territori i en aquest punt és on els comuns d’Encamp i de Canillo mostren les seves discrepàncies. A partir de la publicació de la sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de 30 de novembre de 2000 sobre la divisió del Terreny de Concòrdia, el Comú d’Encamp, considerant que d’aquesta sentència en derivava un increment de la superfície del seu territori, va realitzar les següents actuacions:
….
Tercer.- La delimitació del territori que correspon a les parròquies s’ha de realitzar, per què produeixi efectes jurídics en tota la seva plenitud, en el marc d’allò que disposa la legislació sobre béns de les persones públiques i patrimoni i, si és el cas, la urbanística, de manera que una resolució administrativa de la naturalesa de la que és objecte d’aquest litigi no pot crear drets sinó, més exactament, reflecteix, a efectes pressupostaris, els drets que s’han constituït o reconegut al marge del procediment d’aprovació dels pressupostos.
La representació del Comú de Canillo considera, per una banda, que de la sentència sobre la divisió del Terreny de Concòrdia no en deriven conseqüències sobre el territori dels comuns enfrontats, i si afectava, ni s’ha fet la delimitació entre les dues parròquies ni existeixen proves suficients de què la delimitació que proposa el Comú d’Encamp sigui la correcta.
Tanmateix, i partint precisament de la premissa que hem exposat, la sentència apel·lada ha considerat que el Govern no podia defugir un pronunciament sobre el territori, no solament perquè en el marc del tràmit d’audiència que preveu l’article 5 de la Llei qualificada de transferències als comuns ho havia de fer sinó també perquè (i) havien passat quatre anys des de la publicació de la sentència sobre el Terreny de Concòrdia (ii) el Comú d’Encamp havia demanat dues vegades el reconeixement, als efectes de la Llei qualificada, d’una superfície de 86,315 km2 i havia aportat documents en tal sentit; (iii) el mateix Govern havia emès un informe valorant les proves documentals tant aportades pel Comú d’Encamp com altres i admetent, per tant, explícitament, que la sentència de la Sala Civil sí que comporta canvis en la superfície de les parròquies col·lindants.
Per tant, i sens perjudici de què els comuns d’Encamp i d’Ordino adoptin els instruments jurídics que definitivament defineixin els límit parroquials, amb els increments i correlatives disminucions -o no- de la seva superfície, als únics efectes d’una resolució com la que és objecte d’aquest procediment existeixen en aquest litigi elements suficients com per considerar que la sentència de la Sala Civil afecta les superfícies dels comuns, la qual cosa determina la no estimació del recurs d’apel·lació interposat pel Comú de Canillo.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 31/5/07, ponent L. Saura, número 30-2007.
Expropiació: impugnació vicis de procediment
Secció: Juris. administrativa
“Primer.- La Llei d’expropiació de 3 de setembre de 1993 introdueix en matèria de recursos el principi de concentració, de manera que les al·legacions relatives als vicis de procediment s’han de fer valer quan s’impugna la resolució de la Comissió d’Expropiació, que és la que posa fi a la via administrativa. Així ho estableix l’article 46 de la Llei, el qual disposa que contra aquestes resolucions poden interposar els interessats el corresponent recurs en via jurisdiccional.
D’altra banda, l’article 32 de la mateixa llei disposa que, contra les diligències d’execució previstes en la secció 2ª del capítol 2n. del títol II, no són possibles altres recursos que els que tinguin per objecte la rectificació d’eventuals errors en la descripció i la fitació dels béns, la cancel·lació de càrregues i el pagament i el repartiment de la indemnització.
Segon.- En el cas que ara s’examina, els recurrents han presentat un anomenat recurs de nul·litat contra l’acord de la Comissió d’Expropiació de data 17 d’octubre de 2006, que va fixar la taxació dels béns expropiats, posant fi a la via administrativa en els termes previstos en l’article 46 de la Llei de 3 de setembre de 1993. Simultàniament, els mateixos interessats han formulat demanda jurisdiccional davant de la Secció Administrativa de la Batllia contra el mateix acord de la Comissió d’Expropiació.
Resulta evident que, contra l’esmentat acord de 17 d’octubre de 2006 que posa fi a la via administrativa, només es pot formular la corresponent demanda jurisdiccional, tal com preveu el precepte abans referit, i no es pot articular de forma simultània un altre recurs administratiu “de nul·litat”, ja que això suposaria una indeguda duplicitat de vies d’impugnació.
En conseqüència, resulta plenament ajustada a dret la declaració d’inadmissibilitat del recurs administratiu que conté la resolució del Jutge de l’Expropiació.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 29/2/08, número 09-2008.
Tags: expropiació
Baixa temerària: notificació i justificació de l’oferta
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- La Llei de contractació pública, de 9 de desembre de 2000, preveu, en l’article 20.3, que l’òrgan de contractació no adjudiqui el contracte quan “presumeixi fonamentadament que una proposició no podrà ser acomplerta normalment com a conseqüència de baixes desproporcionades o temeràries”, i el plec de clàusules administratives particulars que regeix el concurs d’autes, en aplicació del precepte legal citat indica, en l’article 40, que “podran ser desestimades per baixa temerària les ofertes l’import de les quals sigui igual o inferior al 85 % de la mitjana dels imports de totes les ofertes presentades i acceptades”.
No es discuteix que la proposta de C. era inferior al 85 % de la mitjana de les demés i per tant, que la seva oferta mereixia la qualificació esmentada; el que cal determinar és si el fet de no haver-li comunicat per escrit aquesta situació ni haver-li donat en aquesta forma el tràmit que preveu la convenció i plec de clàusules constitueix un menysteniment de garanties que obliga a valorar l’oferta de C. com ha establert la sentència. En aquest punt convé recordar que l’article 40 de la convenció indica que la condició de baixa temerària s’ha de comunicar per escrit als licitadors que estiguin en aquesta situació, concedint-los un termini no inferior a tres dies perquè presentin per escrit les justificacions tècniques i pressupostàries que considerin adients per argumentar l’import ofertat.
De la mateixa manera que la legislació de contractes intenta, mitjançant l’exclusió de les ofertes temeràries, barrar el pas a licitadors poc escrupolosos que no dubten en oferir allò que no podran complir amb la sola finalitat de desplaçar els seus competidors i portar l’Administració a suportar el seu incompliment per la via dels fets consumats, també estableix una garantia procedimental en benefici de les empreses que realitzen ofertes extraordinàriament baixes, per tal que puguin justificar-les, i neutralitzar, amb la seva justificació, la presumpció fonamentada de que la baixa és desproporcionada o temerària.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent L. Saura, número 13-2008.
Tags: concurs públic
CASS: Element professional, pèrdua de retribució, prova
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- L’article 6 del Reglament d’aplicació núm. 18 disposa que l’element professional es determinarà en funció de la pèrdua d’emoluments que sofreix l’assalariat, comparant el sou percebut al reincorporar-se al treball amb el sou que percebia abans de produir-se l’accident.
Com ha declarat aquesta Sala de forma reiterada, “l’element professional es valora en funció de la pèrdua d’emoluments que sofreix l’assegurat, comparant el sou percebut al reincorporar-se al treball amb el que percebia abans de produir-se l’accident i la valoració d’aquests elements requereix una activitat probatòria mínima”.
De la mateixa manera, les sentències núm. 96-46, de 20 de novembre de 1996, i 97-09, de 28 de febrer de 1997, declaren que “l’aportació a l’expedient administratiu o a les actuacions judicials dels elements de fet en que se sustenta l’element professional correspon, en principi, a l’assegurat”, ja que és aquest qui realment pot acreditar aquesta circumstància. Igualment, la sentència 98-38, de 21 de setembre de 1998, afegeix que l’interessat “segons un principi clàssic de contenciós administratiu, ha d’aportar els elements precisos que li permetin justificar la seva pròpia avaluació en la pèrdua d’emoluments”.
Tanmateix, aquesta regla general té una excepció, que igualment ha recollit la jurisprudència d’aquesta Sala (entre d’altres, sentència núm. 00-37, de 18 de setembre de 2000), que es dóna quan els propis informes mèdics permeten apreciar que la patologia que pateix l’interessat li ha impedit reprendre la seva activitat laboral. És importat assenyalar que, a diferència del que succeeix en la invalidesa per malaltia, en que l’atribució del grup II requereix trobar-se incapacitat per a qualsevol tipus d’activitat, l’element professional de la invalidesa per accident de treball deriva de la pèrdua concreta d’emoluments que experimenta l’interessat com a conseqüència de l’accident que ha patit.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent A. Andrés, núm. 78-2009.
Recuperació d’ofici dels béns de domini públic. Titularitat del domini públic fluvial
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- Com ja va recordar aquesta Sala en la sentència núm. 96-09, de 6 de març de 1996, correspon a la jurisdicció civil la resolució dels litigis referents al dret de propietat, així com els que afecten tota classe de béns, siguin públics o privats, sense que l’Administració pública disposi en aquest àmbit de potestats exorbitants del dret comú.
Per excepció, l’ordenament jurídic reconeix a l’Administració, per raons d’interès públic, determinades facultats de naturalesa exclusivament possessòria en relació amb els béns de domini públic i els patrimonials, entre les que es poden assenyalar la d’atermenament i la de recuperació d’ofici (interdictum proprium), regulades als articles 93 i 94 del Codi de l’Administració, respectivament.
Pel que fa a aquesta darrera, es preveu que, davant de qualsevol acte que pertorbi la pacífica possessió dels béns públics, l’Administració pot optar per recórrer a la tutela jurisdiccional, com qualsevol particular, o bé fer ús de les facultats extraordinàries abans esmentades, per tal de recuperar per pròpia autoritat els béns usurpats, sempre que concorrin els requisits legalment establerts.
La naturalesa privilegiada de la facultat de recuperació d’ofici dels béns de domini públic o dels patrimonials, així como el caràcter estrictament possessori de la mateixa, constitueix una autèntica acció interdictal exercida i decidida per la pròpia autoritat administrativa que, tanmateix, no prejutja les qüestions de propietat, que podran ser posteriorment plantejades davant dels tribunals civils.
L’exercici d’aquestes facultats es troba subjecte a límits estrictes, més enllà dels quals l’Administració està obligada a recórrer als tribunals per tal d’exercitar l’acció reivindicatòria reconeguda a tot propietari. En aquest sentit, l’exercici vàlid de la potestat de recuperació d’ofici exigeix que quedin acreditats de manera suficient els següents extrems: a) la possessió administrativa o ús públic del terreny discutit, això sens perjudici de la veritable naturalesa de la titularitat dominical; b) que aquest ús hagi estat pertorbat pel particular contra qui s’adreça l’acció administrativa; i c) la identificació de l’immoble litigiós i la determinació de la seva naturalesa, ja que la recuperació d’ofici es pot dur a terme en qualsevol moment quan es tracta de béns de domini públic, però només dins del termini d’un any a partir de la data de la usurpació, en el cas del béns patrimonials, com resulta de l’article 94 del Codi de l’Administració.
D’altra banda, no és imprescindible que s’hagi tramitat un expedient previ d’atermenament o delimitació dels immobles de propietat pública, si bé aquest tràmit pot resultar aconsellable en el cas de que els límits siguin imprecisos o hi hagi dubtes sobre la seva exacta ubicació.
…
En darrer terme, no es pot deixar de banda que, com bé afirma la Corporació demandada, la titularitat del domini públic fluvial correspon consuetudinàriament a l’Estat. Aquest domini ho és per naturalesa i no per afectació, la qual cosa comporta que el caràcter demanial dels rius no deriva d’un acte exprés que declari la seva vinculació al domini públic, sinó que resulta directament de la seva pertinença a una determinada categoria de béns. En conseqüència, resulta evident que l’Administració comunal no pot exercir cap tipus d’acció contra l’Administració general, a fi de reivindicar uns terrenys inclosos actualment dins de la llera d’un riu, compresos els que ocupa el mur de protecció existent, tots els quals són de domini públic estatal per la seva pròpia naturalesa.”
Sentència de sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent A. Andrés, núm.79-2009.
Tags: domini públic
Termini per a la resolució de l’expedient administratiu
Secció: Juris. administrativa
“Pel que fa a la infracció del article 33 del Codi de l’Administració, que indica que en els supòsits en que l’autoritat administrativa no tingui prescrit cap termini per a prendre les mesures d’execució de les lleis i dels reglaments la seva inacció no s’ha de perllongar més enllà d’un període raonable, que és el precepte que ha acollit la sentència per justificar el termini transcorregut entre la incoació del procediment (notificat l’1 de juny de 2005) i la resolució que li posa fi (de 22 d’agost de 2007) és raonable, val a dir que tot i que aquest precepte no és aplicable a la durada dels procediments administratius perquè de la seva lectura es dedueix que només s’aplica a l’activitat d’execució de les llei i dels reglaments, el resultat és el mateix: la normativa sectorial de la contractació pública no conté una norma que determini els terminis en que s’ha de tramitar el procediment administratiu de reclamació de danys i perjudicis derivats d’un incompliment contractual i compte tingut que després de la incoació del procediment van fer-se intents reiterats per solventar les diferències entre la UTE i el Govern, que justificaven el retard en la presa de decisió, no hi ha lloc a declarar la vulneració del precepte al que es refereixen els apel·lants.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent L. Saura, núm. 81-2009.
Tags: terminis
Inadmissió de l’apel·lació quan no hi ha perjudici per l’apel·lant
Secció: Juris. administrativa
“Aquesta Sala ja ha indicat (sentència 97-31, de 14 de juliol de 1997 i 2004-59, de 17 de novembre de 2004) que un dels requisits essencials del recurs és el del perjudici o gravàmen, de manera que no és admissible la seva interposició quan el fallo de la sentència ha estat favorable a qui interposa el recurs d’apel·lació.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent L. Saura, núm. 82-2009.
Tags: apel·lació
L’import de la compensació econòmica en cas d’acomiadament s’ha de cotitzar a la CASS
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
Per sentència de data 27/7/09, número 71-2009, ponent L. Saura, la Sala Administrativa del Tribunal Superior revoca la decisió del Tribunal de Batlles que entenia nul·la la resolució de la CASS per la qual es reclamaven les cotitzacions per les compensacions econòmiques fetes a disset treballadors acomiadats, entenent que el fet que aquesta compensació no es contempli en el concepte de “salari” que l’article 56 de la Llei sobre el contracte de treball estableix -segons la qual el salari és la remuneració que l’empresari lliura al treballador com a contraprestació dels seus serveis- no li priva de la naturalesa exposada per què precisament el que fa la compensació de l’article 70 és remunerar uns serveis que en els termes de duració del contracte s’haurien de prestar i no es presten per decisió unilateral i no causal -i per tant, no il·legal- de l’empresari empleador; a diferència de la indemnització que l’article 76 preveu pels casos en què l’empresari ha adduït una causa d’acomiadament que no és certa o que no ha pogut demostrar, indemnització -associada a una actuació il·legal de l’empresari- que és compatible amb la percepció del salari que correspon al treballador fins la finalització dels efectes jurídics del seu contracte de treball. Així doncs en seguiment de l’article 12 del Reglament Tècnic indica que la base de cotització que han de satisfer els assalariats comprèn “el total de les remuneracions reembossades durant el període de referència precedent”, la compensació econòmica prevista en l’article 70 constitueix una remuneració des del punt de vista de la legislació de seguretat social -i salarial des de la perspectiva de la legislació sectorial laboral-, i per tant ha de ser objecte de cotització.
La questió segons el Diari d’Andorra.
Tags: acomiadament, cotització
Anul·lació judicial de la denegació al reagrupament familiar en tenir antecedents penals
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
Per sentència de data 27/7/09, número 72-2009, ponent A. Andrés, la Sala Administrativa del Tribunal Superior anul·la la decisió del Govern de denegar el reagrupament familiar del cònjuge d’una persona de nacionalitat andorrana, en constar als antecedents penals el fet d’haver comès un delicte greu a Espanya, doncs segons disposen els articles 87.1 i 88.1.a) de la Llei qualificada d’immigració de 14 de maig de 2002, la persona de nacionalitat andorrana que resideix al Principat pot sol·licitar el reagrupament familiar amb el seu cònjuge, si bé l’article 89 del mateix cos legal, la sol·licitud de reagrupament familiar pot ser denegada si la persona que es vol reagrupar amb un andorrà o amb el titular d’una autorització de residència i treball representa un risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic.
Tags: immigració
Notorietat d’una marca, risc de confusió
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
Per sentència de data 18/6/09, ponent JL. Vuillemin, autes 047/09, el Tribunal Superior entén que per fer prohibir l’utilització d’una marca la societat impugnant ha d’acreditar que aquests és idèntica o similars a l’altra marca , notòriament coneguda en el territori del Principat i no únicament al país d’origen, com ho interpreta erròniament la part recurrent, per a productes i /o serveis idèntics o similars, o que existeix un risc de confusió o d’associació en la ment del públic., i per aquest motiu en desestima la impugnació, malgrat que entre les referides marques existeix una similitud important per serveis o productes idèntics; la problemàtica que es planteja per tal de resoldre el litigi, és la de determinar si la marca de la societat impugnant gaudia a Andorra d’una notorietat suficient, quan la societat adversa va registrar les seves marques. Alhora entén que ningú pot apropiar-se el nom i l’imatge del BUDA o BUDDHA que correspon a la figura mundial del fundador de la religió budista, de la mateixa manera que ningú pot apropiar-se el nom i l’imatge del Profeta Mahomet o del Sant Crist que fan part del patrimoni de l’Humanitat.
Tags: marca
Les revisions de la ITV són actes administratius definitius i no de tràmit
Secció: Juris. administrativa
“La sentència ha considerat, contra la tesi defensada pel Govern en la seva contestació a la demanda, que la qualificació de la ITV com a inspecció condicionada és un acte recurrible en seu jurisdiccional i el Govern fonamenta el seu recurs d’apel·lació en la naturalesa d’acte de tràmit d’aquesta qualificació, pendent de la resolució definitiva de l’expedient, que ho serà en el sentit de favorable o no favorable.
Tercer.- La Llei del Codi de la Circulació, de 10 de juny de 1999, al regular el règim jurídic bàsic de les inspeccions tècniques de vehicles, estableix que com a resultat dels controls i de les proves a que s’han de subjectar els vehicles s’obtindrà un dictamen oficial favorable al bon estat del vehicle amb lliurament del distintiu de la inspecció tècnica de vehicles o targeta ITV (article 166.4) i l’article 167.1 diu que si el dictamen és desfavorable es donarà al titular del vehicle un termini per esmenar els defectes observats.
Per la seva banda, el Decret que aprova el Reglament regulador de la Inspecció Tècnica de Vehicles, de 28 de febrer de 2001, i que constitueix la normativa especifica d’aplicació, estableix, en l’article 11, que els defectes observats en la inspecció es classifiquen en lleus, greus i molt greus, i en l’article 12 indica que en funció dels defectes observats el resultat de la inspecció pot ser favorable, condicionada o negativa i que la inspecció ha de rebre la qualificació de favorable si en ella no es constata cap defecte o se’n constaten menys de tres de lleus.
…
Amb aquests antecedents, i des de la perspectiva de la naturalesa de la qualificació recorreguda que el Govern planteja en el seu recurs, cal concloure que les qualificacions de la inspecció previstes en l’article 12 del Reglament regulador de la Inspecció Tècnica de Vehicles són actes definitius i no de tràmit per quan (i) tota qualificació és el resultat d’una valoració fàctica (existència o no de defectes) i tècnico-jurídica (la qualificació dels mateixos com lleus, greus o molt greus) i (ii) la qualificació de la inspecció comporta, per si sola, la obtenció o la no obtenció del distintiu de la inspecció tècnica de vehicles.”
Sentencia de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent L. Saura, número 57-2009.
Tags: vehicles
Disposar d’una assegurança complementària de despeses sanitàries impedeix gaudir de la prestació del 100% de la CASS
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
Per sentència de data 20/5/09, ponent L. Saura, núm. 56-2009, la Sala administrativa del Tribunal Superior entén que compte tingut que l’assegurat gaudia d’una pòlissa d’indemnització complementària a l’assistència sanitària, és d’aplicació l’excepció al règim de reembossarnent de prestacions mèdiques que preveu l’article 10 del Reglament Tècnic, el segon paràgraf admet que a petició de l’interessat la parapública assumeix el 100 % de les despeses quan es tracta d’un tractament mèdic particularment car del que l’abonament circumscrit al percentatge del 75 % resulti desproporcionat als ingressos de l’assegurat; el que faculta l’acció de reclamació de prestacions indegudes sense que calgui, amb caràcter previ o simultani, deixant sense efecte la resolució que va acordar, el seu dia, abonar les prestacions al 100%.
Tags: assegurança
Invalidesa per accident: valoració pèrdua de l’element professional
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- Segons han declarat les sentències d’aquesta Sala núms. 96- 35, de 6 de setembre de 1996, 96-46, de 20 de novembre del mateix any, 97-09, de 28 de febrer de 1997, i 97-31, de 14 de juliol de 1997, entre d’altres, “l’element professional es valora en funció de la pèrdua d’emoluments que sofreix l’assegurat, comparant el sou percebut al reincorporar-se al treball amb el que percebia abans de produir-se l’accident i la valoració d’aquests elements requereix una activitat probatòria mínima.
De la mateixa manera, les sentències 96-46, de 20 de novembre de 1996, i 97-09, ja esmentada, declaren que “l’aportació a l’expedient administratiu o a les actuacions judicials dels elements de fet en que se sustenta l’element professional correspon, en principi, a l’assegurat”, ja que és aquest que realment pot acreditar aquesta circumstància. Igualment, la sentència 98-38, de 21 de setembre de 1998, afegeix que l’interessat segons un principi clàssic de contenciós administratiu, ha d’aportar els elements precisos que li permetin justificar la seva pròpia avaluació en la pèrdua d’emoluments”.
Tanmateix, aquesta regla general té una excepció, que igualment ha recollit la jurisprudència d’aquesta Sala (entre d’altres, sentència nº 2000-37, de 18 de setembre de 2000), que es dóna quan els propis informes mèdics permeten apreciar que la patologia que pateix l’interessat li h impedit reprendre la seva activitat laboral. Es importat assenyalar que, a diferència del que succeeix en la invalidesa-malaltia, en que l’atribució del grup II requereix trobar-se incapacitat per a qualsevol tipus d’activitat, l’element professional de la invalidesa-accident de treball deriva de la pèrdua concreta d’emoluments que experimenta l’interessat com a conseqüència de l’accident que ha patit.”
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent A. Andrés, núm. 52-2009.
Tags: invalidesa
Vinculació de les resolucions civils en l’àmbit administratiu. Recàrrecs de la CASS: naturalesa
Secció: Juris. administrativa
“Com ja va declarar aquesta Sala en la sentència núm. 2000-57, de 18 de desembre de 2000, “la qualificació jurídica que la Sala Civil del T.S.J. hagi fet d’una relació contractual si que vincula a aquest ordre jurisdiccional, doncs és el civil, exclusivament, el competent per declarar la naturalesa jurídica d’un vincle corn el que es qüestionava”. Aquesta doctrina resulta perfectament aplicable quant a la naturalesa salarial o no de determinats conceptes retributius, per la qual cosa no es pot compartir l’argumentació de la sentència apel·lada, segons la qual les conclusions a què arribi la Sala Civil d’aquest Tribunal sobre la naturalesa salarial de les quantitats abonades en un cas concret no vinculen els tribunals administratius. El que succeeix és que el pronunciament dels tribunals civils només es refereix a un supòsit concret, en funció de les particulars circumstàncies que concorrien en el mateix, de manera que aquestes conclusions no es poden estendre a d’altres casos, sobretot quan l’article 64 de la Llei sobre el contracte de treball estableix la presumpció del caràcter salarial de les retribucions en concepte de dietes despeses de viatge.
…
Amb caràcter subsidiari, els recurrents sol·liciten una reducció superior a la que ja ha acordat la C.A.S.S., fins al 80 per cent del seu import.
Aquesta qüestió ja ha estat examinada en la sentència d’aquesta Sala núm. 89-2008, de 19 de desembre de 2008, en la qual es va dir que “cal recordar que els recàrrecs en l’import de les cotitzacions degudes, que s’imposen per manca de pagament en el termini que correspon fer-ho, s’apliquen per l’entitat parapública, en el marc del Reglament Contenciós penal, que preveu les quanties del recàrrec, entre 1’1% i 1,5% en funció dels períodes de retard”.
“Per tant, és en aquests límits en els que la potestat de la C.A.S.S. s’ha d’exercir, i si voluntàriament, i valorant la situació de l’empresa en cada cas, desitja practicar una rebaixa en els recàrrecs no li assisteix cap prohibició de fer-ho, perd el sistema normatiu d’aplicació no permet exigir jurídicament que el practiqui ni que ho faci en un percentatge determinat”.
“La part apel·lant considera que existeix un costum o una pràctica administrativa segons la qual quan la C.A.S.S. efectua aquestes reduccions les fa en el percentatge del 95% (…) Però arribats en aquest punt cal recordar novament que sigui o no sigui aquesta la de reduir el recàrrecs en el 95%- una pràctica freqüent, mai pot elevar-se a la categoria de costum perquè aniria contra la substància dela facultat de reducció, que és discrecional i no sotmesa a altres consideracions que les de cada cas, sense que la circumstància de que a una empresa, o a varies, se’ls hagi reduït el recàrrec en un import molt elevat permeti a d’altres exigir el mateix”.
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent A. Andrés, núm. 51-2009.
Tags: sanció
Impugnació de l’Administració dels seus propis actes: nul·litat i anul·labilitat
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- El recurs del Comú d’Encamp contra la seva resolució fan referència a les disposicions de l’article 23 de la Llei de la jurisdicció administrativa I fiscal que diu:
”Poden demanar legítimament davant la jurisdicció administrativa fiscal…. l’administració publica per a obtenir la declaració de nul·litat de ple dret d’un acte administratiu, d’acord amb el Codi de l’Administració”
Cal recordar que, amb la intenció d’evitar que siguin aplicats, eventualment, actes il·legals, aquesta Sala ha efectuat una interpretació àmplia de l’article 23, ja mencionat, i ha admès igualment que es pugui aplicar no tan sols en el cas de nul·litat de ple dret, sinó també en el cas d’anul·labilitat.
Par conseqüent, el Comú d’Encamp tenia legitimació activa suficient per a demanar la revocació de la seva resolució, com ha remarcat encertadament la sentència de primera instància (veure punt segon).”
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, núm. 49-2009.
Tags: impugnació
Policia administrativa: expulsió
Secció: Juris. administrativa
“Tercer.- La mesura d’expulsió és una mesura administrativa que entra dins el quadre de l’exercici de la policia administrativa.
Es basa en les disposicions de l’article 107 de la Llei qualificada d’immigració, de data 14 de maig del 2002, segons la qual:
“1. Com a mesura de prevenció, l’expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d’elements contrastats, del risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic que representa l’entrada o la presència, al Principat d’Andorra, de la persona objecte de la mesura.”
Els serveis de la Policia han d’apreciar si la conducta de l’interessat constitueix “risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels bens o per a l’ordre públic”. Segons la jurisprudència constant d’aquesta Sala, s’ha de reconèixer al servei de Policia un marge d’apreciació per a estima si la presència de l’interessat en el territori del Principat representa a no un risc. Però la mesura ha de respectar la necessària proporcionalitat que ha d’existir entre la conducta que se li atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències perjudicials que deriven de l’expulsió compte tingut de les circumstancies personals de l’interessat (Sentencia núm. 07-03 del 26 de febrer del 2006).
…/…
Per tant, com ja ha jutjat aquesta Sala, “mentre la norma penal sanciona la comissió d’un fet delictiu concret, l’expulsió governativa té una finalitat preventiva i es basa en l’apreciació d’una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d’ulteriors atemptats contra la tranquil·litat publica” (Sentència núm. 26/2002 de data 19 de juny del 2002).”
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, núm. 47-2009.
Tags: policia
Inimpugnabilitat dels actes administratius de tràmit, malgrat la inclusió en el mateix d’un peu de recurs
Secció: Juris. administrativa
Per sentència de data 20/4/09, nº 35-2009, ponent B. Plagnet, i 37/2009 ponent L. Saura, la Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia entén que el fet que la resolució precisi que contra resolució comunal es pot interposar recurs d’alçada davant la Comissió Tècnica d’urbanisme en el termini de 13 dies, no transforma l’acte en un de recurrible, si bé aquesta menció ha pogut induir al demandant en error, ja que aquesta resolució es va presentar com un acte administratiu susceptible de recurs.
Tags: acte administratiu
El TC entén que el Govern ha envaït les competències del Comú d’Encamp tan sols pel que fa als abocadors permanents no contigus a la galeria
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
El Tribunal Constitucional per sentència de data 8/6/09, ponent C. Viver, estableix que els treballs realitzats pel Govern en seguiment de la la declaració d’utilitat pública de la línia aèria de 225 kV entre la frontera francesa i el Pas de la Casa, i de la línia soterrada de 225 kV entre el Pas de la Casa i el Grau Roig, amb els drets necessaris per la construcció de la galeria de serveis i evacuació paral·lela al Túnel d’Envalira, per on passarà un tram de la línia de 225kV, acordada pel Consell General en data 3/10/08; ha vulnerat la competència del Comú d’Encamp sobre medi ambient reconeguda per l’article 4.10.e de la Llei qualificada de competències dels comuns en la concreció realitzada per l’article 35.1 de la Llei de residus, tan sols respecte aquells abocadors amb caràcter definitiu i no contigus a la galeria en construcció, i suspén els abocaments de material mentre no s’obtingui la autorització del Comú; en entendre que l’article 35.1 de la Llei de residus no contempla la possible existència d’abocadors que no requereixen l’autorització prèvia del comú afectat, possiblement per preservar una participació dels comuns en tot tipus d’abocaments situats en el seu terme, si bé entén que aquesta competència d’autorització, com totes les competències, s’han d’exercir d’acord amb el principi de lleialtat institucional que s’ha d’exercir amb la voluntat no solament de no impedir, sinó de fer possible i, més encara, de propiciar, l’exercici de les competències dels altres ens públics. Entén igualment que el fet que tot abocador requereixi l’autorització prèvia del comú d’acord amb l’article 35.1 de la Llei de residus, no equival a afirmar que tot dipòsit de residus inerts sigui un abocador o tingui que convertir-se en un abocador i requereixi, per tant, l’autorització esmentada, el que determina que no sigui exigible aquesta autorització per a dipòsits de material produït per a la realització de determinades obres, si aquest dipòsit té un caràcter temporal molt limitat i és concebut com una avantsala necessària per poder realitzar el trasllat definitiu a d’altres indrets. Tampoc és exigible l’autorització quan els dipòsits de residus inerts derivats de la realització d’obres tinguin lloc en els terrenys adjacents a l’obra realitzada i responguin a la finalitat d’aconseguir la integració ambiental i paisatgística de l’obra o garantir la seva seguretat.
Tags: competències comunals
Condemna de l’Estat andorrà per part del Tribunal del drets humans
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
El Bopa d’avui (32/21) publica la sentència del Tribunal dels drets humans, amb seu a Estrasburg, de data 29 de juliol de 2008, esdevinguda ferma el 26 de gener de 2009, en l’afer Vidal Escoll i Guillán González (nº 38196/05), per la qual es condemna l’Estat andorrà en entendre que s’ha produït una violació de l’article 6, apartat 1 de la Convenció, pel qual es garanteix que “tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitablement, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, que decideixi sigui sobre els litigis en relació amb els seus drets o les seves obligacions de caràcter civil, sigui sobre els fonaments de tota acusació en matèria penal dirigida contra ella”, establint una indemnització de 50.000,- € per cadascun dels demandants, per quan entén que les resolucions de la Justícia andorrana a favor dels demandants han estat desproveïdes de tota força per un acte del Consell General que ha regularitzat a posteriori la situació dels immobles objecte de litigi, evitant el seu enderrocament per mitjà de l’expropiació d’una part de la propietat de cada demandant, com tampoc les autoritats comunals no han pres cap mesura amb vista a l’execució de la sentència.
Text original en francès.
