Procediment urgent i preferent regulat a l’art. 41.1 de la Constitució és incompatible amb l’incident de nul·litat
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“que ja té declarat aquest Tribunal que, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, cal fer la distinció entre dos procediments diferents, un que es aplicable en el cas de la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, i altre que es aplicable quan s’invoca una lesió de qualsevol altre dels drets fonamentals recollits en els Capítols III i IV del Títol II de la Constitució.
Llegir la resta de l’article»
Tags: drets fonamentals
Catàleg comunal de béns d’interès històric, monumental i cultural al POUP
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“L’article 77 de la LGOTU imposa als plans d’ordenació i urbanisme parroquial l’obligació de catalogar la relació dels edificis i els elements d’interès històric, monumental i cultural amb la finalitat d’adoptar les mesures de protecció pertinents. En aquest marc, l’article 4 del Volum V del POUP explica com la catalogació te per objecte protegir, dins la coherència general de l’ordenació del territori, els valors que ens mateixos es localitzen i en les fitxes dels dos que són objecte d’aquest litigi es constata que es tracta d’edificacions dels segles XVIII-XIX la primera i del segle XVIII o anterior la segona, en ambdós casos d’arquitectura tradicional de muntanya. Llegir la resta de l’article»
Tags: pla d'urbanisme
El TC anul·la una ordre d’expulsió en absència d’una resposta circumstanciada per part del jutjador a les peticions d’examen dels elements provatoris
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
Per sentència del Tribunal Constitucional de data 1/2/10, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-18-RE, s’anul·la una ordre d’explusió per quan la resolució del Tribunal Superior no aporta una resposta circumstanciada a les peticions d’examen de les proves pericials o testificals, ja que aquests són susceptibles de tenir una influència en relació amb l’apreciació de la proporcionalitat, en la mesura que no permet saber si la pràctica de proves pericials i testificals va ser denegada per causa de la seva absència de lligam cronològic amb la decisió d’expulsió o, com es pot interpretar del redactat “en res afecten el nucli de la decisió” per causa d’un a priori de principi, el qual no permetria una apreciació concreta de la proporcionalitat.
Tags: expulsió
Manteniment de l’edificicabilitat global de la parròquia
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Quart.- Finalment, la part apel·lant expressa el desacord amb el fet que determinades finques de la seva propietat (Camp de la Canal, Terreny Vall d’Incles i Prat de la Muntada) hagin perdut tot o part de l’edificabilitat que els reconeixien les Ordinacions parroquials anteriors al POUP, la qual cosa vulnera l’obligació de mantenir l’edificabilitat global de la Parròquia. Llegir la resta de l’article»
Tags: pla d'urbanisme
Devolució de l’ITP per resolució contractual en mèrits d’una resolució judicial. Contracte preparatori
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Tercer.- L’article 17.2 de la Llei del impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, de 29 de desembre de 2000, reconeix als contribuents el dret a que se’ls torni la quota abonada a l’Administració quan es declari o es reconegui judicialment o administrativament la nul·litat o la resolució d’un contracte.
En el cas, la nul·litat del primer contracte (el de 18 de febrer de 2004) no va ser declarada per cap de les vies indicades -judicial o administrativa- sinó que ho fou per les parts al formalitzar el segon contracte (el de 18 de juliol de 2007) i el cert és que tot i que les parts van utilitzar el terme “nul de ple dret” per invalidar el primer contracte en realitat el que van fer va ser, pel que fa a la vivenda, resoldre’l per mutu acord i substituir-lo per un de nou. Llegir la resta de l’article»
Tags: precontracte, resolució, tributs
Sòl no urbanitzable: inclusió en una unitat d’actuació
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Tercer.- El segon greuge que palesa la part apel·lant es refereix a la finca que anomena Camp de la Canal, que el POUP ha classificat com sòl no urbanitzable i de la que en demana la classificació com sòl urbà o urbanitzable i la seva inclusió en una unitat d’actuació, sense més precisions.
La part agent no ha identificat sobre plànol la finca de la que demana la inclusió en una UA i ni n’assenyala la superfície, però la prova pericial practicada a les actuacions indica que es tracta de la que identifica en el dictamen com finca 5.2, Prat sobre la Canal de Comallonga, identificació a la que el recurs d’apel·lació no mostra cap objecció; d’altra banda, tot i que la part agent tampoc diu a quina UA s’ha d’incorporar la seva finca, la única a la que es pot incorporar és la confrontant, és a dir, la UASUNC-C13, de sòl urbà no consolidat. Llegir la resta de l’article»
Tags: pla d'urbanisme, sòl urbà
Revisió del dret a les prestacions per falsedat en la declaració. Les decisions administratives basades sobre les situacions de fet o de dret que apareixen falses no són creadores de drets adquirits pels interessats
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Segon.- Abans de pronunciar-se sobre el fons del litigi, convé de resoldre una qüestió prèvia, suscitada pels demandants: els actes de retorn de les declaracions del Sr. J.L.C. i de la regularització del règim de cotització del Sr. L.J.L.C. s’han de considerar nuls pe haver-se canalitzat per la via contenciosa de l’article 23 de la llei de la jurisdicció administrativa i fiscal. Llegir la resta de l’article»
Tags: prestacions socials
El TS estableix la nul·litat de diversos articles del POUP d’Andorra la Vella
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
Per sentència de data 26/1/10 la sala administrativa del Tribunal Superior, número 07-2010, declara la nul·litat dels següents articles de les Normes urbanístiques del Pla d’Urbanisme d’Andorra la Vella:
- Article 6-1: Interpretació
1. Les determinacions del Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial s’interpretaran d’acord amb els criteris establerts en Dret Civil, amb subjecció als objectius i finalitats expressats a la Memòria.
Llegir la resta de l’article»
Tags: pla d'urbanisme
Addendes i actes com a elements del marc normatiu en la contractació d’obra pública
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Un dels principals arguments del recurs d’apel·lació és que aquestes addendes no van ser signades per representants de la UTE i per tant mai van ser acceptades i en conseqüència no s’han de tenir en compte els seus continguts, com ha fet la sentència, pel que fa a l’assumpció de riscos per la UTE i a la cobertura dels conceptes i quantitats que es reclamen. Llegir la resta de l’article»
Tags: contractació pública
Intervenció de tercers en els procediments urbanístics
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Tercer.- La Comissió Tècnica d’Urbanisme va estimar, mitjançant la resolució de 6 de maig de 2008, un recurs d’alçada del Sr. C. sense haver-lo posat en coneixement del Sr. A. per fer al·legacions, malgrat que allò que es plantejava en el recurs versava sobre el seu dret a finalitzar, o no, l’edifici l’Esquirol II, de la seva propietat. Llegir la resta de l’article»
Tags: adherent
Les obligacions de fer imposades per l’administració en matèria d’urbanisme no tenen caràcter sancionador, segons el TC
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Així doncs, cal examinar la interpretació efectuada pel Tribunal Superior de Justícia d’acord amb la qual la referència a la sanció només era relativa a la multa, de tal manera que l’ordre de retirada de l’escala no estava considerada com una sanció.
Pel que fa a la qüestió de saber si, en matèria d’infraccions d’urbanisme, l’obligació de fer, com la de procedir a la retirada d’una instal·lació irregular, ha de ser considerada o no com una sanció, semblaria que la jurisdicció ordinària del Principat no hagi hagut, fins ara, de pronunciar-s’hi. El Tribunal Constitucional no disposa d’una jurisprudència nacional susceptible d’aclarir aquest punt. Per contra, pot trobar recolzament en el dret comparat. Llegir la resta de l’article»
Alta laboral per patologia crónica sense declaració d’incapacitat
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Segon.- El que es discuteix en aquesta causa és si les patologies que pateix l’assegurada la impedeixen treballar i en la mesura que no es troben consolidades s’ha de mantenir la situació d’atur de treball, que és el que defensa la part apel·lant o pel contrari, es troben consolidades i no és procedent mantenir l’atur de treball, que és el que defensa la Caixa Andorrana de Seguretat Social i ha raonat la sentència ara apel·lada.
Tags: prestacions socials
Vulneració dels drets fonamentals en la tramitació d’un procediment judicial: inadequació del procediment prevista a l’article 41.1 de la Constitució
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
III.-CONSIDERANT: que hem de dir que compartim el criteri exposat pel Ministeri Fiscal en el seu informe al present recurs, en el sentit de què el procediment urgent i preferent de l’article 41.1 de la Constitució no sembla que sigui el més idoni per a la protecció dels drets fonamentals quan les presumptes vulneracions es produeixen en el marc d’un procediment judicial, i així ho tenim declarat en la nostra sentència de 22 de desembre del 2008 (Rotlle 33/08), i fem nostres els arguments expressats pel Ministeri Fiscal de que, altrament i com sigui que el procediment previst en els articles 15 a 18 de la Llei Transitòria no està subjecte a termini per la interposició de la demanda, suposaria que en qualsevol moment el Batlle de Guàrdia podria declarar la nul·litat d’una prova obtinguda en el marc d’un procés judicial que ja hagués conclòs amb sentència ferma, és a dir, que per via d’aquests recurs es vindria a deixar sense efecte el principi de dret processal de
Tags: drets fonamentals
Dret al secret de les comunicacions: naturalesa i abast
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“I, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, i en especial pel que fa al dret al secret de les comunicacions que a tothom garanteix l’article 15.2 de la Constitució, aquest Tribunal té abastament declarat que aquest dret fonamental comprèn no sols el contingut de les comunicacions sinó també, en el cas de les comunicacions telefòniques, la informació relativa al tràfic de les trucades fetes i de les trucades rebudes, relació dels números de telèfon i dels seus titulars (sentències d’aquest Tribunal de 21 de juny del 2007, en Rotlles d’apel·lació núm. 13/07 i núm. 14/07), sentència de 10 d’abril del 2008 en Rotlle d’apel·lació núm. 43/07, i sentència de 30 de juny del 2008 en Rotlle apel·lació núm. 9/08.
Llegir la resta de l’article»
Tags: drets fonamentals
Vulneració del dret a la defensa: pròrroga de la presó provisional
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Segon
Però, més enllà d’aquests errors materials, que de fet deixen mancada de motivació la resolució pel que fa a la qüestió realment plantejada i, més encara, la deixen imprejutjada, cal analitzar des de la perspectiva del dret constitucional a la defensa si en aquest cas la notificació de l’aute del 22 d’abril del 2009 al lletrat evita la conculcació d’aquest dret.
Tags: defensa
Responsabilitat de l’Estat per vulneració del dret a un procés de durada raonable
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Tercer
Pel que fa a la durada raonable del procés, el recurrent al·lega, sense que se’l contradigui en aquest punt, que la demanda d’execució de la sentència del 24 de novembre de 1999 va ser presentada el 27 de juny del 2000 i que, posteriorment, mitjançant sis demandes successives va insistir a la Batllia d’executar la sentència pel que feia al còmput de l’import degut en concepte de comissions immobiliàries. Aquestes peticions no van tenir cap efecte fins el 18 de juny del 2008, data en la qual, per fi, la Batllia va lliurar la documentació, reiteradament reclamada, per tal de calcular l’import esmentat i aconseguir la plena execució de la sentència de 1999. Llegir la resta de l’article»
Tags: responsabilitat de l'Estat, vulneració del dret a la jurisdicció
Normes processals i vulneració del dret a la jurisdicció
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Com s’ha exposat en els antecedents, la qüestió plantejada en aquest recurs d’empara és essencialment la de determinar si la inadmissió per extemporanis dels dos incidents de nul·litat per l’aute del 9 d’octubre del 2009 de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia vulnera el dret a la jurisdicció de la recurrent.
El Tribunal Constitucional ha reiterat que l’ordenació dels processos judicials i la selecció, interpretació i aplicació de les regles processals que els regeixen correspon en exclusiva als jutges i tribunals de la jurisdicció ordinària o judicial i aquesta tasca tan sols adquireix relleu constitucional en els supòsits taxats que aquest Tribunal ha anat posant en relleu, com ara, pel que aquí interessa, el fet que no s’hagi donat resposta a les pretensions formulades per les parts o que aquesta
Llegir la resta de l’article»
Tags: normes processals, vulneració del dret a la jurisdicció
Imposició de costes a l’administració
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Segon.- Segons el termes de l’article 47 del Codi de l’administració, el qual regula les modalitats de notificació dels actes administratius:
«La notificació s’ha de fer obligatòriament a les persones que resultin afectades en llurs drets o interessos per l’acte, o a llur representant »;
En aquest cas, com resulta de la cronologia dels fets presentats més amunt (fonament Primer), existeix indiscutiblement un disfuncionament de l’administració, ja que l’interessat no ha pogut conèixer la decisió del Comú de 9 de febrer del 2009 havent expirat el termini de 2 mesos que comporta el rebuig del recurs d’alçada.
És cert que si n’hagués tingut coneixement, no hauria presentat el seu recurs jurisdiccional ( que esdevenia sense objecte, tenint en compte aquesta decisió del Comú. Per tant, s’ha vist obligada a fer despeses per raó d’aquesta carència de l’administració, el que justifica que s’imposi al Comú de La Massana el pagament de la totalitat de les costes de la present causa- en primera i segona instància- amb expressa inclusió dels honoraris d’advocat i procurador.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 38-2009.
Tags: costes processals
Modificació de l’edificabilitat global de la parròquia abans de l’aprovació definitiva del POUP: no hi ha necessitat d’una segona exposició pública
Secció: Jurisprudència, Urbanisme
“Per la part apel·lant, el canvi substancial consisteix en que mentre el projecte inicial establia una edificabilitat global de la Parròquia de 6.120.881 m2/st l’aprovació provisional el redueix a 5.551.028 m2/st.
El càlcul inicial d’edificabilitat que contenia el projecte l’any 2003 es va haver de modificar per aplicació de les Directrius d’Ordenació que el Govern va aprovar mitjançant Decret de 22 de febrer de 2006 (BOPA de 24 de febrer de 2006) i el que va fer el Comú d’Andorra la Vella no va ser altra cosa que adaptar el càlcul a les precisions que, amb rang normatiu, establia el Decret esmentat.
Aquesta adaptació normativa no és una “modificació substancial” del planejament per que no afecta l’estructura general del territori en el sentit de l’article 71.d) de la LGOTU i per tant s’havia de dur a terme com es va fer, és a dir, incorporant-la directament en el document aprovat provisionalment, sense que la naturalesa de la mateixa exigís un nou període d’informació pública, la qual cosa comporta la desestimació de les pretensions de la part apel·lant.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 11/12/09, ponent L. Saura, número 100-09.
Tags: edificabilitat
Urbanisme: motivació dels instruments de planejament, subsanació errors aritmètics, previsió de vialitat superior al 35% de la unitat d’actuació.
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Segon.- La representació de la part agent al·lega, com a primer motiu d’impugnació de la sentència apel·lada, que el Comú no va donar una resposta motivada a les al·legacions que va formular respecte del projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, amb la qual cosa s’hauria vulnerat el que disposa l’article 39 del Codi de l’Administració i, més específicament, l’article 4.6 del Reglament urbanístic.
Llegir la resta de l’article»
Tags: planejament urbanístic
Sòl urbà consolidat: edifici a precari
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“Segon.- L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament”.
Segons l’article 7.1.a) del Reglament urbanístic, que desenvolupa el precepte anterior, constitueixen el sòl urbà, entre d’altres, els “terrenys amb urbanització consolidada pel fet de posseir els serveis urbanístics bàsics d’accés rodat, aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració i subministrament d’energia elèctrica. Les característiques d’aquests serveis urbanístics bàsics han de ser les adequades per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament”.
Per la seva banda, l’article 8.1.1 del Reglament urbanístic disposa que “el sòl urbà consolidat està integrat pels terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ordena directament, sense remetre a l’aprovació ulterior de planejament derivat, i en conseqüència inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. Tanmateix, no s’exclou la necessitat de planejament derivat en sòl urbà consolidat en els casos en què pel seu estat de conservació, algunes àrees hagin de ser objecte d’operacions de renovació”.
També resulta especialment rellevant l’article 7.2 del Reglament urbanístic, segons el qual la construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per sí mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà.
Com ja va declarar la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2008, de 5 de maig, quan un instrument de planejament inclou un terreny en una unitat de sòl urbanitzable, “la substitució d’aquesta adscripció per la classificació del terreny com urbà i a més urbà consolidat, si aquesta pretensió es basa en l’existència dels serveis urbanístics bàsics, passa per una activitat probatòria, en seu judicial, molt precisa i a càrrec de qui la demana. Aquesta activitat consisteix en identificar, amb la demanda, la superfície dels terrenys dels quals es demana la classificació, situant-los exactament sobre els plànols i en demostrar que són els terrenys els que disposen dels serveis bàsics adequats”. A més, cal exposar “quin és el grau de compliment de les càrregues urbanístiques que ha de suportar tot terreny en el procés de transformació del sòl i la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagi de separar”.
Tercer.- En el cas que ara s’examina, la part agent acredita que en els terrenys de la seva propietat es troba aixecat un edifici comercial, que va ser autoritzat “a títol provisional i a precari, per una duració màxima de cinc anys”, segons resulta de la corresponent resolució comunal de 2 de febrer de 1994. Al mateix temps, acompanya una sèrie de rebuts de les companyies subministradores d’aigua i electricitat, dels quals resulta que l’edifici disposa d’aquests serveis, mentre que l’accés rodat i l’evacuació d’aigües residuals es duria a terme per l’avinguda d’Enclar, a la qual dóna front.
Tanmateix, aquests elements probatoris han de ser considerats insuficients, tal com afirma la sentència apel·lada, ja que només demostren l’existència d’uns serveis adequats a la dimensió de l’edifici “provisional i desmuntable” que actualment existeix, però de cap manera són indicatius de què puguin servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament, d’acord amb el que disposen els articles 25 de la Llei d’ordenació del territori i urbanisme i 7.1.a) del Reglament urbanístic, als quals abans s’ha fet referència.
En conseqüència, s’ha de concloure que no concorren els supòsits de fet que justifiquin la classificació dels terrenys litigiosos com a sòl urbà consolidat, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs d’apel·lació que formula la part agent.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior, ponent A. Andrés, data 11/12/09, número 98-2009.
Tags: sòl urbà
L’article 27.2 del Reglament relatiu als criteris sanitaris de la qualitat de l’aigua destinada al consum humà és conforme a dret. Principi de seguretat jurídica.
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Tercer.- El Tribunal constitucional ha precisat el principi de la seguretat jurídica en dret andorrà:
«hem d’indicar que el principi al·ludit és la síntesi múltiple de la resta de principis que el precepte esmentat conté (legalitat, jerarquia, publicitat, no arbitrarietat etc…»
(Causa 99-1-L : BOPA num. 18 de 12 d’abril del 2000)
«La llei ha de fonamentar-se en criteris objectius, clars i racionals, de manera que en el seu text existeixi una relació coherent entre la finalitat perseguida i els mitjans utilitzats»
(Tribunal constitucional, causa 2000-1-L (BOPA num 60 de 18 d’octubre del 2000), fonament jurídic tercer)
Però, segons la doctrina resultant principalment de la jurisprudència del Tribunal europeu dels Drets Humans, el principi de la seguretat jurídica engloba igualment la necessitat de la claredat i de la visibilitat del dret.
Però per apreciar l’abast i les exigències d’aquest principi, cal distingir segons s’adreci a tots els ciutadans o especialment als professionals especialistes d’aquestes qüestions.
En aquest cas, aquestes normes s’adrecen evidentment als professionals que tenen els coneixements necessaris i per tant han de conèixer els estàndards internacionals dels quals l’annex IX del Reglament dona les referències precises.
En aquestes condicions, el principi de la seguretat jurídica no s’ha vulnerat, tenint en compte les circumstàncies específiques del cas.
En conseqüència, cal concloure que l’article 27-2 del Reglament és conforme a dret.”
Sentència de la sala admnistrativa de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 97-2009.
Tags: seguretat jurídica
Concessió administrativa: dret aplicable al moment de l’exercici i no del seu reconeixement
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“(i) Pel que fa a la primera qüestió la part apel·lant sosté que te un dret reconegut per un títol concessional vàlid i que el no reconeixement de la seva materialització sobre el terreny equivaldria a la seva negació, a més que comportaria una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració, prohibida pel nostre sistema jurídic. Per contra, la representació del Comú entén que no es tracta tant d’una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració com d’aplicar a la sol·licitud dels agents el règim vigent en el moment en que aquella es fa.
Una cosa és l’existència d’un dret i una altra és el seu exercici. La normativa que s’ha de tenir en compte per determinar si el dret existeix o no o si s’ajusta al Dret o no és la vigent en el moment del seu naixement o de la seva constitució mitjançant el títol jurídic corresponent. Tanmateix, si aquesta normativa experimenta variacions substancials i el dret no s’ha exercit, és un principi bàsic de dret intertemporal que el seu exercici s’ha d’ajustar a la nova normativa doncs de no ser així s’empararien situacions que l’ordenament jurídic rebutja.
Aplicant aquest raonament al cas, és evident que el títol concessional de 1959 va concedir una parcel·la de 150 m2 a cada un dels tres concessionaris de l’estació d’esquí però la concreció d’aquest dret es demana quaranta-vuit anys després del seu reconeixement i, el que és més important, divuit anys després de l’entrada en vigor del Codi de l’Administració, és a dir, plenament instaurat en el nostre sistema el nou règim jurídic dels béns de les persones públiques, l’aplicació del qual no es pot eludir.
I això no implica una aplicació retroactiva del Codi ja que aquesta només es produiria si els seus preceptes s’apliquessin als efectes consumats del negoci jurídic concessional, és a dir, si ara es volgués negar o deixar sense efecte la concessió materialitzada en parcel·les concretes si aquestes els haguessin estat atribuïdes als agents amb anterioritat a la vigència del Codi; però en el cas el negoci jurídic no està consumat ja que precisament faltava la seva concreció en terrenys concrets.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 96-09.
Tags: concessió administrativa
El recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“L’apel·lant P3 S.A., malgrat haver obtingut un pronunciament que l’afavoreix, mostra la seva disconformitat amb els arguments de la sentència i demana d’aquesta Sala un pronunciament també desestimatori de l’excepció però per altres arguments, i explica que el Comú no havia renunciat a l’excepció i que la raó per la que el dret a reclamar el retorn no havia prescrit rau en que el moment inicial del còmput no és el del pagament, com indiquen l’article 8.2.d) de l’Ordinació sinó el de la sentència d’aquesta Sala (24 de gener de 2006) que finalment declarava correcta la desestimació, per silenci del Govern, de la llicència de construcció que se li havia demanat.
Aquesta Sala ha declarat en diverses sentències que el recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa, de manera que si amb el recurs d’apel·lació es pretén mantenir el fallo -la correcta desestimació de l’excepció de prescripció en aquest cas- però per altres arguments que els de la sentència apel·lada, no és possible analitzar el contingut substantiu del recurs.
En conseqüència, no és procedent analitzar els arguments que P3 S.A. exposa en el seu escrit d’apel·lació sobre les raons en que s’hauria d’haver basat la sentència apel·lada per desestimar l’excepció de prescripció formulada pel Comú.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.
Tags: apel·lació
Unió estable de parella de fet: llei aplicable
Secció: Juris. civil, Jurisprudència
“Tercer.- La part apel·lant considera que en tenir ambdós membres de la parella la nacionalitat portuguesa els és d’aplicació la seva llei personal comú, de conformitat a la Disposició final Primera de la Llei 4/2005 que diu que per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella s’ha d’estar a allò previst amb caràcter general en les normes de Dret internacional privat respecte a les relacions matrimonials. I aquesta llei ha de ser la Llei portuguesa 7/2002, d’11 de maig, que adopta mesures de protecció de les unions de fet i que regula -article 1.1- la situació jurídica de dos persones que visquin en unió de fet més de dos anys, a les que reconeix -article 3 e)- la protecció en el cas de defunció del beneficiari, per aplicació del règim general de la seguretat social i de la llei, sense cap requisit addicional com l’és la inscripció de la unió a un registre públic.
No obstant, aquesta Llei no és aplicable a la unió del Sr. B. i la Sra. D. perquè la Disposició final citada es remet a les normes de Dret internacional privat per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella “amb caràcter supletori a la present Llei” i la Llei 4/2005 no necessita de norma supletòria que ompli un buit legal en aquest punt perquè l’article 1 diu que regula els efectes personals i patrimonials de les unions estables de parella (i entre ells els de les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social) quan una de les parts tingui la seva residència principal i permanent al Principat d’Andorra.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.
Tags: parella de fet
El TC entén que les administracions públiques estan legitimades per recórrer en empara
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“No és la primera vegada que aquest Tribunal s’enfronta a la qüestió, certament complexa, de determinar si els poders públics són titulars dels drets de l’article 10 de la Constitució i, en conseqüència, si poden demanar empara davant de decisions judicials, malgrat que aquestes beneficiïn determinades persones físiques o jurídiques. En una resolució molt recent (causa 2009-13,14 i 15-RE) el Tribunal va advertir, en un obiter dictum, que, en puritat, el procediment d’empara per la seva pròpia naturalesa respon a la idea de que els ciutadans puguin defensar els seus drets constitucionals (“els drets fonamentals de la persona i les llibertats públiques”, diu la Constitució) davant de l’actuació dels poders públics, més que no pas a la de fer possible que aquests poders defensin les seves competències davant de decisions d’altres poders, en aquest cas, davant de decisions del poder judicial. Tanmateix, en una altra resolució prèvia (2006-22 i 25-RE), el Tribunal va establir clarament que, malgrat les matisacions que normalment s’han d’introduir en els emparaments instats per organismes públics o parapúblics, l’article 102 de la Constitució no exclou la possibilitat que aquests siguin titulars dels drets de l’article 10.
En definitiva, d’acord amb aquesta doctrina inicial i amb les matisacions que s’hi han incorporat, es pot afirmar que, a avui per avui, en l’ordenament andorrà els organismes públics estan legitimats per sol·licitar l’empara constitucional quan consideren que s’ha vulnerat algun dels seus drets de l’article 10 de la Constitució. Aquesta conclusió, podria afegir-se ara, és especialment pertinent pel que fa als drets pròpiament processals de l’article 10.2 de la Constitució -és a dir, els drets que els hi garanteixen la possibilitat de defensar els seus drets i interessos i de fer-ho en igualtat d’armes processals-; en canvi, pel que fa alguns dels drets de l’apartat primer d’aquest article, i destacadament al dret a obtenir una resolució judicial fonamentada en Dret -atès que no conté garanties processals, sinó substantives que poden afectar a la interpretació i aplicació del Dret, malgrat que des d’una perspectiva molt acotada- caldria matisar la premissa general en el sentit que el paràmetre o cànon d’enjudiciament constitucional ha de ser en aquest cas especialment estricte per tal de no convertir el recurs d’empara en un procediment per debatre sobre les interpretacions realitzades pel poder judicial sobre l’abast de les funcions i competències dels altres poders públics.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 2/12/09, ponent Carles Viver, causa 2009-6.
Tags: administració pública, drets fonamentals
Unió estable de parella de fet: necessitat d’inscripció al Registre Civil per tal que produeixi efectes, denegació pensió de viduitat
Secció: Juris. civil, Jurisprudència
“L’article 12 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, Qualificada de les unions estables de parella, equipara el membre de la unió estable de parella, a tots els efectes, al cònjuge, en les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social i, per tant, li reconeix el dret a percebre la pensió de viduïtat en els termes que estableix, per la vídua, l’article 42 del Reglament Tècnic.
No obstant, per a que una unió estable de parella produeixi els efectes jurídics que preveu la Llei 4/2005, la unió ha de constar inscrita en el Registre d’unions estables de parella del Registre Civil. Així resulta no solament de l’article 4 de la Llei citada, que ho exigeix expressament, sinó també de l’article 2 que, al definir què és una unió estable de parella diu que ho és “la formada de forma duradora per dues persones [...] que conviuen en parella i que consten inscrites al Registre corresponent”, prèvia incoació d’un expedient on els sol·licitants han de presentar una declaració jurada de convivència, els documents acreditatius de la identitat dels dos membres de la parella, el certificat de residència si els membres no són de nacionalitat andorrana, el conveni regulador de les relacions i efectes personals i patrimonials de la unió i la declaració jurada de dos testimonis, en els termes que preveu l’article 22 de la Llei.
Dels preceptes exposats se’n desprèn que la mera unió estable de fet, és a dir, la que no consta inscrita en el Registre civil al que hem fet referència no produeix efectes jurídics i no genera, per tant, el dret a obtenir, de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, les prestacions de viduïtat i la sentència apel·lada, que ho ha entès així, s’ha de confirmar.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.
Tags: parella de fet, prestacions socials
Impost de radicació d’activitats: fet generador, prova en contra a la presumpció d’activitat
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Segon.- El Comú d’Encamp mostra en el seu recurs d’apel·lació la disconformitat amb la sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles que estimant la demanda interposada per P3 S.A. anul·la la liquidació del impost de radicació d’activitats per l’H.R., amb l’argument de que la titularitat de l’autorització per l’exercici de l’activitat pressuposa l’exercici, de manera la meritació del impost no es pot deixar en cada cas a l’activitat probatòria sobre si s’exerceix o no l’activitat. Al contrari, la sentència, conforme a la tesi de P3 S.A., ha considerat que aquesta presumpció d’exercici associada a la titularitat administrativa de l’activitat cedeix quan l’obligat tributari demostra que no s’ha realitzat cap activitat en el local perquè en aquests casos manca el mateix fet generador del impost que és l’exercici d’una activitat.
L’article 32.1 de la Llei 10/2003, de 27 de juny, de les finances comunals, defineix el impost de radicació d’activitats comercials, empresarials i professionals com un impost que grava “l’exercici” de qualsevol d’elles, i l’apartat 2 diu que és fet generador del impost “l’exercici” d’una activitat de les esmentades, i tot seguit defineix què s’entén per activitats. Al seu torn, l’Ordinació tributària de la parròquia d’Encamp defineix en l’article 14 el impost esmentat com un impost que grava “el fet d’exercir” una activitat i l’apartat 2 indica que el fet generador del impost és “l’exercici” d’una activitat, en termes iguals als de la Llei 10/2003.
L’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, de 19 de desembre de 1996, després de dir que les normes tributàries s’interpreten segons els criteris generals admesos en Dret, afirma que “El fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos”, imposant, per tant, una interpretació literal, és a dir, segons el sentit de les paraules que contenen els textos legals.
La claredat dels textos transcrits i el criteri d’interpretació que conté l’article 9 de la LBOT porten a la clara conclusió de que el fet generador del impost i allò que grava la figura tributària és l’exercici de l’activitat i no la possibilitat d’exercir-la en el local o la mera titularitat administrativa que habiliti per l’exercici, com d’altra banda aquesta Sala ja ha sostingut en la sentència 2005-27, de 26 de maig.
Des d’aquesta perspectiva és ajustat al Dret el raonament de la sentència apel·lada quan afirma que la titularitat d’una autorització administrativa per a l’exercici d’una activitat comercial equival al seu exercici real, però que aquesta presumpció cedeix davant la prova de que malgrat l’autorització vigent cap activitat és exercida.
Això no significa que l’Administració comunal hagi d’esbrinar en cada cas si en el local destinat a la realització de l’activitat aquesta s’exerceix o no, doncs la presumpció simple és de que efectivament s’hi exerceix; significa que aquesta presumpció només pot ser destruïda, excepcionalment, mitjançant una prova a càrrec de l’obligat tributari que demostri, de manera absolutament indiscutible, que en el local no s’hi exerceix cap activitat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.
Tags: tributs
Taxa d’higiene pública: fet generador
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Tercer.- La representació de P3 S.A. interposa un recurs d’apel·lació contra sentència que confirma la liquidació de la taxa d’higiene pública, amb l’argument de que si no hi havia activitat en l’edifici de l’H.R., aquest tampoc es beneficiava de la prestació del servei públic de recollida d’escombraries, deixalles o neteja de vies públiques, que són els fets generadors de la mateixa, segons l’article 10.1 de l’Ordinació tributària. De conformitat a l’article 16 de la Llei 10/2003, les taxes són tributs el fet generador dels quals és la prestació d’un servei públic i l’article 10.1 de l’Ordinació defineix la taxa d’higiene pública com un tribut que grava la prestació del servei públic d’higiene per qualsevol via de les abans anomenades i considera obligat tributari la persona física o jurídica titular d’una autorització de radicació d’una activitat comercial en el terme de la parròquia. Per tant, a diferència del cas anterior, la prestació del servei res te a veure amb l’exercici o no d’activitat en el local que es veu beneficiat per aquella, de manera que el fet generador de la taxa es produeix en tot cas, mentre el servei públic d’higiene es presti de manera que beneficiï el local.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.
Tags: tributs
No procedeix la devolució de les taxes de construcció en motiu de l’anul·lació de la llicència
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“Quart.- En relació a la obligació del Comú d’Encamp de retornar els drets tributaris satisfets pel lliurament de la llicència d’obres l’any 2003, la sentència apel·lada ha entès que la llicència comunal havia caducat per aplicació de l’article 5.1.g) de l’Ordinació tributària de 5 de desembre de 2002, publicada al BOPA d’11 de desembre (deixar passar un any des de l’autorització per a construir del Govern sense construir allò autoritzat) i explica també que la sentència d’aquesta Sala no va anul·lar l’autorització del Comú per la qual cosa no s’ha produït la desaparició de l’acte (atorgament de la llicència) que en el seu dia va justificar la liquidació i pagament de la taxa.
La part apel·lant sosté que tot i que la sentència de 2006 no anul·lava l’autorització de construcció del Comú, en la mesura que declarava ajustada al dret la desestimació de l’autorització per construir del Govern, deixava sense efecte el reconeixement del dret de P3 S.A. a construir que li havia fet el Comú, el que en realitat és tant com dir que la nostra sentència anul·lava la llicència del Comú; afegeix que la llicència del Comú no ha caducat perquè la nul·litat de la llicència no és imputable a la inactivitat de P3 S.A. i que, en qualsevol cas, en haver deixat d’existir el fet generador del tribut el seu pagament s’ha de considerar un ingrés indegut.
La sol·licitud que P3 S.A. va presentar davant el Comú d’Encamp el 27 de març de 2008 es dirigeix a obtenir la devolució de la quantitat que havia abonat en concepte de taxes per la concessió d’un permís de construir, per la qual cosa l’objecte del procés s’ha de cenyir a l’examen de si procedeix aquesta restitució.
Com hem indicat en la sentència 2005-70, de 16 de setembre, segons disposa l’article 12 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, el fet generador és el supòsit fixat per la llei, o d’acord amb la llei, per configurar cada tribut, la realització del qual produeix al naixement de l’obligació tributària, així com el naixement de la facultat de l’Administració per procedir a la quantificació i l’exigència del deute tributari. En conseqüència, la producció del fet generador fa sorgir l’obligació tributària i el consegüent deure d’abonar l’import corresponent.
L’Ordinació tributària del Comú d’Encamp que era vigent quan es va realitzar el fet imposable tot i que no defineix el fet imposable diu -article 5.3- que “les autoritzacions d’urbanisme i construcció tributaran” en la forma que explica i en l’apartat A (Disposicions generals) apartat V.1 parla de que “les taxes corresponents a la prestació d’un servei seran percebudes pel Comú a partir del moment en que el servei sigui prestat”, definicions que guarden relació amb la definició que del fet generador de les taxes conté l’article 16 de la posterior Llei 10/2003, de 10 de juny, de les finances comunals, que es remet a “la realització d’una funció administrativa de sol·licitud o de recepció obligatòria que es refereix a l’obligat tributari o l’afecta o el beneficia de manera particular” definició que es complementa amb la quantificació del deute tributari que explica l’article 18 quan diu que l’import de la taxa no pot superar el cost real de a realització de l’activitat de què es tracti.
El que volem significar amb això és que els drets tributaris associats a les llicències són independents de l’obtenció de les mateixes sinó que se cenyeixen al servei d’examen del projecte i la seva valoració sobre si s’adequa o no a la legalitat aplicable, servei del que en resulta la resolució corresponent, i amb aquest examen i valoració, en definitiva, amb la realització d’aquesta funció administrativa, s’esgota el fet imposable. Per això, tant la normativa de 2003 com la de 2007, en els articles 5.1.g) i 57.10 neguen el reembossament de les taxes quan la llicència caduca o s’anul·la.
Amb les consideracions exposades és suficient per considerar ajustada al Dret la sentència apel·lada, encara que sigui per altres fonaments; però abundant en els raonaments d’aquesta i a la llum dels de les parts ofereixen en aquesta instància, convé recordar que la llicència del Comú, com a acte administratiu, -i diferentment del que sosté la sentència apel·lada- no ha estat anul·lada per cap decisió jurisdiccional, tot i que la validació jurisdiccional de la denegació del Govern impliqui, com vam dir en la nostra sentència, la pèrdua del dret a construir de P3 S.A. D’altra banda, no estem davant d’un supòsit d’ingressos indeguts de l’article 71 de al Llei de bases de l’ordenament tributari perquè el ingrés indegut és aquell que no procedia fer i per això se’n pot reclamar la devolució, i en el cas, havent-se prestat pel Comú el servei que constitueix el fet imposable de la taxa, el ingrés s’havia de fer.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.
Tags: tributs
Delimitació de terrenys comunals
Secció: Juris. administrativa, Jurisprudència
“La controvèrsia sobre el fons de l’assumpte ha estada tractada en una sentencia d’aquesta Sala de data 26 de març de 2009 (n° 31) que fa referència a altres propietaris.
….
«L’acord publicat ha estat dictat en el marc del que preveu l’article 4.4 de la Llei Qualificada de delimitació de competències dels comuns de 4 de novembre de 1993, que els atribueix la competència de “delimitació de terres comunals amb particulars” i de l’article 93 del Codi de l’Administració que diu que “l’Administració podrà procedir a la delimitació entre els béns que li pertanyen i els béns pertanyents a tercers quan els límits siguin imprecisos o apareguin indicis d’usurpació” i en la mesura que conforme l’article 105 del Codi els béns comunals estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic, també es beneficien del privilegi de delimitació de que gaudeix l’Administració que n’és titular.
Tanmateix, la delimitació te l’eficàcia que hem definit en sentències com la 2002-30, de 19 de juny de 2002: només empara situacions possessòries, i per això “la prerrogativa de la qual disposa el Comú per delimitar els béns dels particulars s’ha d’entendre amb independència de què els particulars puguin plantejar una acció de delimitació de les seves propietats amb les de l’Administració davant la jurisdicció competent, en el si de la qual es puguin resoldre les qüestions relatives a l’existència dels drets de propietat i la seva delimitació sobre el terreny”.
En conseqüència, l’acte de delimitació que és objecte d’aquesta causa no crea ni elimina drets de propietat, doncs només defineix situacions possessòries i qualsevol expressió que continguin els informes tècnics que formen part de l’expedient que atribueixi “titularitats” no es pot interpretar en el sentit de que aquestes són de domini sinó que s’ha d’entendre de conformitat amb el que acabem de dir. I de la mateixa manera, l’expedient de delimitació no “crea” servituds, sens perjudici que aquestes -ens referim a les forçoses de pas- existeixin de fet i es puguin reconèixer per un títol jurídic diferent al de delimitació.
La zona de les bordes de Rigober als Cortals d’Encamp, pel lloc on se situa, reuneix les condicions per considerar-la comunal perquè ho és l’entorn i per què el conjunt de bordes que la composen fa pensar en que han estat associades a l’explotació de la riquesa natural pels veïns, fonamentalment pastures, que és precisament el que defineix la naturalesa comunal dels béns, enfront dels que són de domini públic ordinari o dels patrimonials.»”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 91-09.
Tags: domini públic
Previsió de sistemes al POUP: reparcel·lació, sòl urbà no consolidat. Conveni amb el Govern.
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
“a) El projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no vincula l’aprovació provisional. El Comú pot introduir en aquesta darrera les modificacions que consideri convenients, un cop examinada la totalitat de les al·legacions formulades en el període d’informació pública, sense més límit que la obligació d’obrir un segon tràmit d’aquesta naturalesa, en el cas de què les modificacions introduïdes tinguin caràcter substancial, segons l’article 98 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme. En conseqüència, el fet de què l’agent no fes al·legacions sobre la unitat d’actuació N-11 no impedeix que el Comú introduís modificacions no substancials en realitzar l’aprovació provisional.
b) L’article 8 del Reglament urbanístic completa les previsions de l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme sobre el sòl urbà consolidat, i disposa que tenen aquesta condició els terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla ordena directament i els inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. En canvi, tenen la consideració de sòl urbà no consolidat els terrenys inclosos en una unitat d’actuació de sòl urbà que no tenen definida l’ordenació i no es tracta d’àrees consolidades per l’edificació. En el cas que ara s’examina, el P.O.U.P. de La Massana preveu que s’incloguin en la unitat d’actuació N-11 determinats espais cívics, parcs i jardins, cosa que farà necessària la reparcel·lació dels terrenys per tal de garantir la necessària distribució de beneficis i càrregues. En conseqüència, els terrenys no són directament edificables, ni tan sols amb la realització simultània de les obres d’urbanització, com preveu l’article 8.1.3 del Reglament urbanístic, per la qual cosa resulta ajustada a dret la seva classificació com a sòl urbà no consolidat, ja que precisen de l’aprovació del corresponent planejament derivat, és a dir, d’un pla parcial o especial. Ben al contrari, no s’acredita que la unitat d’actuació N-27, que l’apel·lant utilitza com a terme de comparació, presenti les mateixes característiques que la N-11 quant a la previsió d’espais lliures.
c) Segons l’article 71 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, un dels continguts del P.O.U.P. és la determinació de l’estructura general del territori, integrada, entre d’altres elements, pels equipaments comunitaris per a serveis públics i els espais lliures destinats a parcs i zones verdes de caràcter públic. En conseqüència, no es pot considerar contrària a dret, com pretén la representació del recurrent, que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial de La Massana contempli l’existència en la unitat d’actuació N-11 dels espais cívics, parcs i jardins que es preveu realitzar. El fet de què no sigui necessari desenvolupar aquestes previsions fins al nivell de detall, en tractar-se de sòl urbà no consolidat, tal com disposa l’article 8.2 del Reglament urbanístic, no impedeix que el P.O.U.P. inclogui les previsions que consideri convenients en aquesta matèria.
d) Com ha posat de relleu la sentència apel·lada, el conveni signat l’1 de febrer de 2001 entre l’agent i el Ministeri d’Ordenament Territorial no afecta les previsions del planejament urbanístic, ja que, d’una banda, aquest conveni no té la naturalesa pròpia d’un instrument d’ordenació del Govern (article 53 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme), a diferència d’allò que sosté en algun moment el recurrent, i, d’altra banda, les estipulacions del conveni es limiten a preveure un accés directe a la carretera dels terrenys de l’agent, però no incideixen en la classificació urbanística de la finca, com no podia ser d’altra manera.
e) En darrer terme, s’han de confirmar igualment els pronunciaments de la sentència apel·lada sobre el camí ral que discorre actualment per la zona que comprenen les unitats d’actuació N-11 i N-27. La funció del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no és la de reproduir la situació existent en l’actualitat, sinó la d’establir l’estructura general i els elements fonamentals de l’ordenació urbanística del territori parroquial, regular els diferents usos, intensitats i aprofitaments segons la classificació del sòl i les unitats d’actuació i fixar les previsions dels serveis públics necessaris (article 69.1 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme). El planificador ha de prendre, doncs, les decisions que consideri convenients sobre la trama viària en les àrees que, com la present, no tenen una urbanització consolidada.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 90-09.
Tags: POUP
El Tribunal Constitucional entén que el dret a la jurisdicció ha de prevaldre sobre l’error en la formulació d’un recurs que en determinaria la seva desestimació
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
“Per tant, el Tribunal Constitucional hagués hagut de ser informat, a través l’escrit de recurs d’empara de la desestimació del seu incident de nul·litat d’actuacions pel Tribunal Superior de Justícia. Aquest aute de desestimació no era un element desconegut pel recurrent i per la seva representació processal, per tant, no es tracta, pròpiament dit, d’un element nou susceptible de revocar l’aute d’inadmissió a tràmit del Tribunal Constitucional.
Tanmateix, del contingut d’aquest recurs de súplica se’n deriva que el recurs d’empara del Sr. Francesc Mora Planas va ser declarat inadmissible a tràmit no pas a causa d’un falliment intencional del recurrent o de la manca manifesta de contingut constitucional, sinó d’un error material i objectiu del seu advocat al qual havia confiat la defensa dels seus interessos. En aquestes condicions, no seria equitable, tant pel que fa a l’article 10.1 de la Constitució, com pel que fa a l’article 6 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats, de fer assumir al recurrent la falta d’aquell en qui havia dipositat la seva confiança.
Per aquests motius, el Tribunal Constitucional estima el recurs de súplica del Sr. Francesc Mora Planas i l’autoritza, si així ho creu oportú, a presentar novament el seu recurs d’empara en el termini previst a l’article 88.1 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, comptat a partir de la notificació d’aquest aute.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-7-RE.
Tags: apel·lació
La vulneració del dret a un judici de durada raonable és recurrible en empara mitjançant l’incident de nul·litat
Secció: Juris. processal, Jurisprudència
El Tribunal Constitucional per sentència de data 12/10/09, actuant com a ponent C. Viver, entén que la denúncia de la vulneració del dret a un judici de durada raonable, emparat en l’article 10.2 de la Constitució té cabuda en l’incident de nul·litat de l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials, per quan diu textualment:
“Finalment, com ja hem avançat, el recurrent també al·lega la vulneració del dret a un judici de durada raonable (art. 10.2 de la Constitució). La vulneració d’aquest dret va ser portada davant del Tribunal Superior de Justícia per la via de l’incident de nul·litat. És cert, com diu el Tribunal esmentat, que l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials només preveu la possibilitat d’interposar aquest recurs contra resolucions i omissions que “vulnerin el dret fonamental a la jurisdicció reconegut a l’article 10 de la Constitució”; tanmateix, també és cert que aquest Tribunal ha interpretat aquest incís de manera àmplia tot incloent els diversos drets continguts en aquest article constitucional o com diuen nombroses resolucions del Tribunal Constitucional quan “s’hagi produït la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció en qualsevol de les seves vessants” (a tall d’exemple causa 2001-1-RE i 2001-5-RE). Aquesta conclusió és més pertinent encara en els supòsits, com la causa que ens ocupa, en què el recurrent empra l’incident de nul·litat per denunciar conjuntament la vulneració del dret a la jurisdicció en sentit estricte i un altre dret de l’article 10 de les característiques del dret a no patir dilacions indegudes en les resolucions judicials.
Quant al fons de la qüestió, en relació amb el dret a un judici de durada raonable, aquest Tribunal, seguint una jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ha reiterat que aquest dret constitucional no incorpora en el seu contingut el deure de respectar els terminis legalment establerts per realitzar les actuacions judicials pertinents. La conculcació d’aquests terminis pot suposar una vulneració de la legislació processal corresponent, però no comporta la vulneració automàtica del dret constitucional proclamat a l’article 10.2 de la Constitució. El bé jurídic que aquest dret garanteix, com es desprèn del seu tenor literal, és que les actuacions judicials es realitzin en una durada raonable i, per tal de precisar aquest concepte indeterminat, cal ponderar en cada cas, en essència, la durada de les diverses fases del procés, la complexitat de la qüestió enjudiciada, l’activitat desplegada pels òrgans judicials i l’activitat i actitud o comportament processal de les parts.
L’aplicació d’aquesta raó de decidir al cas aquí enjudiciat porta directament a l’atorgament de l’empara sol·licitada. En efecte, l’any i 27 dies que transcorren entre la vista oral realitzada el 22 de novembre del 2007 i el 19 de desembre del 2008 en què es dicta la sentència, sense que en l’ínterim s’hagi realitzat cap altra actuació judicial, implica unes dilacions excessives que no es poden justificar, ni per la complexitat de la qüestió enjudiciada, ni per l’activitat o actitud de les parts, ni per “la particularitat de la composició de la jurisdicció en aquest procediment” a la qual al·ludeix el Ministeri Fiscal. Si fos cert que aquesta composició fa que entre una vista oral i una sentencia, en les circumstàncies del supòsit aquí enjudiciat, porten a que calgui deixar escolar més d’un any, es posaria de manifest l’existència d’un problema estructural que caldria solucionar, però no justificaria de cap manera una dilació com la que s’ha produït en aquest cas.
Cal doncs declarar que s’ha vulnerat el dret del recurrent a un judici de durada raonable.”
Tags: vulneració del dret a la jurisdicció
Doctrina jurisprudencial en matèria d’urbanisme en motiu de la classificació del sòl com a urbà consolidat
Secció: Juris. urbanisme, Jurisprudència
La sala administrativa del Tribunal Superior mitjançant la sentència de data 14/9/09, núm. 75-2009, actuant com a ponent B. Plagnet, formula un interessant relació de la doctrina jurisprudencial consolidada d’aquesta Sala en relació a diverses qüestions en matèria d’urbanisme: contingut urbanístic de la propietat, dret de propietat, utilització racional del sòl, classificació del sòl, sòl urbà consolidat, sòl urbanitzable diferit, que s’expressa en aquest sentit:
Cal remarcar que la classificació del sòl s’inscriu dons la lògica del planejament urbanístic i aquesta lògica és diferent d’un raonament basat sobre el dret de propietat. És per això que l’exposició de motius de la LGOTU indica, entre els objectius perseguits per la Llei, «a) Defineix el contingut urbanístic de la propietat com a conseqüència directa de la planificació, de manera que el dret d’edificar no es deriva només del dret de propietat, sinó també de la planificació i del procés d’urbanització subsegüent.»
Aquests principis generals els confirma principalment l’article 16 de la LGOTU : «Contingut urbanístic de la propietat. El contingut urbanístic de la propietat immobiliària és conseqüència directa de la planificació i queda integrat per l’adquisició successiva o, en determinats supòsits i condicions, simultània, del dret a urbanitzar i del dret a edificar. »
D’una manera general, la nova reglamentació es basa en la recerca d’una utilització racional del sòl, com l’indica l’article 2 del Reglament d’urbanització:
«L’activitat urbanística té com a finalitats fer efectius els principis constitucionals d’ordenació racional de sòl i dels recursos naturals, de qualitat de vida digna i d’equilibri ecològic per a les generacions presents i futures;… »
Igualment, podem citar en el mateix sentit, l’exposició de motius del Reglament d’urbanització:
Aquest nou sistema ha de fer possible, en paraules de l’esmentada exposició de motius, una ordenació del territori previsora i protectora, l’obtenció de sòl públic per satisfer les necessitats col·lectives i el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i habitatge juntament amb les infrastructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general.
Més concretament, l’article 25 de la LGOTU dona la definició del sòl urbà consolidat :
Sòl urbà consolidat. Constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.”.
Cal remarcar que aquest text inscriu bé la definició de sòl urbà consolidat en el quadre de “les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.” Aquesta definició per tant s’ha d’interpretar amb relació als principis generals citats més amunt.
Tampoc n’hi ha prou amb la presència de serveis públics per a justificar la classificació del sòl com a sòl urbà consolidat, com ja ha jutjat aquesta Sala:
«per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada -com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament» (Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008).
«Això significa que els serveis bàsics de que disposi el terreny del que se sol·licita la classificació com a urbà consolidat s’han de valorar en funció de si són els adequats per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament» (Sentencia 39/2008 de data 5 de maig de 2008).
Podem igualment citar, en el mateix sentit, l’article 7 § 2 del Reglament d’urbanització.
2.- La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
L’abast de la definició de «sòl urbà consolidat» es pot apreciar igualment per la confrontació amb la definició de «sòl urbanitzable», que figura à l’article 14 del Reglament d’urbanització:
Sòl urbanitzable. «1. Constitueixen el sòl urbanitzable tots els terrenys que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no inclou en una unitat d’actuació de sòl urbà ni classifica com a sòl no urbanitzable.
2.- En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia i d’acord amb la facultat que li confereix l’article 79 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial pot distingir, dins del sòl urbanitzable, entre unitats d’actuació de desenvolupament immediat i unitats d’actuació de desenvolupament diferit.
a) Dins de les unitats d’actuació de sòl urbanitzable de desenvolupament immediat s’hi han d’incloure els terrenys que, per la seva proximitat al perímetre urbà i a les xarxes de serveis existents, siguin més idonis des de la perspectiva de l’ús racional del territori i de l’equilibri ecològic i la sostenibilitat del creixement, per acollir els nous desenvolupaments urbans. També s’hi han d’incloure els terrenys que requereixin obres d’urbanització en més del seixanta per cent de la seva superfície, als quals fa esment l’article 29 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.»
La base d’aquestes disposicions és clara: la classificació de «sòl urbanitzable» s’ha d’apreciar: «En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia.. »i dins el marc de les disposicions de l’article 79 de la LGOTU
«Previsió de creixement. El Pla d’ordenació i urbanisme parroquial preveu el creixement estimat o necessari per completar-ne la trama urbana i resoldre el desenvolupament del sòl urbanitzable segons les especificitats i la vocació intrínseca de cada parròquia»
En altres termes, el sòl urbà consolidat permet la realització de construccions immediates, ja que principalment, els terrenys es troben dins un nucli urbà, mentre que els terrenys classificats com a «sols urbanitzables», podran ser objecte d’obres ulteriors, però s’inscriuran dins el marc de les necessitat del creixement de cada parròquia i dins la perspectiva de l’ús racional del territori.
Aquesta Sala s’ha pronunciat en aquest sentit, i principalment en la sentencia 39/2008; en efecte, cal citar el fonament següent sobre el que es recolza la sentencia recorreguda (punt Tercer). La doctrina d’aquesta Sala té per tant un significat diferent d’aquell que li atribueix la sentència recorreguda. Cal recordar que l’esmentada sentència continua dient que:
«Quart.- No obstant, convé analitzar les qüestions associades a la classificació de sòl urbà, en la seva variant de consolidat o no consolidat des d’altres perspectives, i en concret des de la que exigeix l’adequació entre els serveis i les necessitats del planejament a les que hauran de servir per poder, simplement, gaudir de la condició de sòl urbà, no necessàriament de la d’urbà consolidat.»
…/…
Però com, aquesta Sala ja l’ha jutjat (veure Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008, citada més amunt), «per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament».
D’altra banda, l’article 7 del Reglament d’urbanització:
2. La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
En aquest cas, podem per tant concloure que la qualificació de «sòl urbà consolidat» no queda justificada per aquest terreny. És cert que els embrancaments dels serveis públics existeixen per raó de la proximitat de la urbanització en fase de realització, però la qualificació de sòl urbà consolidat no seria conforme a la lògica del planejament de la parròquia de Canillo. La qualificació de «sòl urbanitzable» es justifica en la mesura on aquest terreny es pugui utilitzar, si s’escau per fer front a les necessitats del creixement de la parròquia, segons les disposicions de l’article 14 del Reglament d’urbanització (citat més amunt).
