Responsabilitat professional de l'advocat

“III.- El segon i el tercer dels motius s’adrecen a assenyalar que no ha existit cap manca de diligència en l’actuació del lletrat ni s’ha generat cap dany amb la seva actuació. Entén que en el procediment de jurisdicció voluntària no s’ha adverat el document com a testament, però com que no s’ha assolit la seva declaració de nul·litat, no resta provat que el referit document no pugui valer com altre títol successori, com un codicil, i, com que no va oposar-se a l’acció de petició d’herència dels hereus de la causant, ni va formular demanda reconvencional, no es pot ara entendre que l’actuació del lletrat ha estat negligent i, molt menys, que hagi ocasionat un dany.
Aquesta Sala ha d’analitzar els arguments que esmerça el recurrent referits a la manca de diligència i a l’absència de dany. Continue reading

L'estat de crèdits s'aprova de manera definitiva pel Tribunal de Batlles: no hi ha lloc a l'apel·lació.

“Que tal i com ha precisat recentment el M.I. Tribunal Superior de la Justícia per Aute de data 27 de gener de 2010: “Els articles 37 i 38 del Decret sobre procediment d’arranjament judicial i de fallida, de 4 d’octubre de 1969, redactats segons la Llei Transitòria de procediments judicials, de data 23-12-1993, i, per tant, una volta la Carta Magna havia estat aprovada i esdevenia vigent a les Valls d’Andorra, contemplen el supòsit que ens ocupa. Així, l’article 37 estableix que l’administrador formarà un estat de crèdits i proposarà la seva admissió o refús, indicant els que mereixen la condició de privilegiats. El ponent de la Secció civil del Tribunal de Batlles comprovarà aquestes propostes. Continue reading

Callament perpetu o silenci en relació a les pretensions deduïdes en judici, cosa jutjada

“Per últim, el callament perpetu o silenci en relació a les demés pretensions, no pot prosperar no solament per les raons abans esmentades, sinó també pel fet  que el dret a la jurisdicció (art 10 CA) permet als justiciables impetrar l’auxili de la justícia sempre que ho considerin oportú en defensa dels seus interessos. I des d’aquesta òptica les institucions de la litispendència i de la cosa jutjada ja eviten que es puguin interposar plets contra les mateixes parts i amb la mateixa causa petendi i petitum o que resolts es puguin plantejar de nou, atès que mitjançant les referides institucions es tracta d’aconseguir la necessària seguretat jurídica, sense que sigui possible que un procés s’eternitzi o que es plantegi una i altra Continue reading

Interessos usuraris: naturalesa i abast

“II.- Pel que fa al l’import dels interessos que es reclamen en el present procediment, s’ha de tenir en compte que el concepte indefinit d’usura s’ha de concretar en relació a les circumstàncies del cas, tant les de caràcter general derivades de la conjuntura econòmica, com les particulars dels contractants, i que, tenint en compte aquests paràmetres, s’entén per usuraris aquells superiors als habituals del diner en un moment donat.
En el cas present el préstec que la part agent va concedir a la defenent estava destinat al consum d’una persona que no es pot considerar professional en la matèria i que va signar un contracte d’adhesió, raó per la qual s’ha d’entendre Continue reading

Responsabilitat dels socis per manca d'adeqüació dels estatuts socials a la llei. Requisits per l'acomiadament

“I.- La part que recorre manifesta: que està en total desacord amb la sentència de primera instància pel que fa a la interpretació de l’apartat 4 de la Disposició Transitòria Primera de la Llei 20/2007 de societats anònimes i de responsabilitat limitada, ja que l’apartat 2 de dita Disposició estableix la necessitat d’adaptació
de les societats anònimes i limitades a la nova llei sempre i quan contradiguin els seus preceptes; que en el cas dels estatuts de la societat G. SAU no hi havia cap contradicció aparent amb la dita llei, amb excepció de l’article relatiu al capital social, però la formalització era d’impossible compliment perquè la societat no comptava amb l’injecció de capital suficient per assolir xifra mínima requerida; Continue reading

Acomiadament per absència injustificada a la feina

“II.- És pacífic que el dia 22 de desembre del 2007 la Sra. J.G.A. va començar a treballar pel compte de l’H.; que al mes d’abril del 2009 la treballadora va estar  de vacances a MURCIA a ESPANYA i s’havia de reincorporar al seu lloc de treball el dia 30 d’abril; que el dia 29 d’abril se li va espatllar el seu vehicle i va portar-lo al taller; que el dia 5 de maig va iniciar el seu viatge de retorn cap ANDORRA; que quan va presenciar-se a l’empresa se li va notificar una carta comunicant-li el seu acomiadament d’immediat sense necessitat de preavís ni obligació de satisfer-li cap compensació econòmica, per no haver-se presentat al seu lloc de treball durant 5 dies laborables consecutius, sense causa justificada, Continue reading

Acomiadament per inhabilitat o manca de facultats professionals per a la realització de les tasques laborals

“III.- És pacífic que la Sra. E.G.B. pateix d’un asma bronquial greu i molt làbil que s’empitjora davant l’exposició a ambients amb al·lèrgens o per inhalació de pols i tabac passiu. A conseqüència d’aquesta patologia, la Sra. E.G.B. va utilitzar mascareta, guants i davantal per dur a terme la seva activitat en el magatzem en  diverses ocasions des de l’inici de la seva activitat, sense originar cap inconvenient a l’empresa. Igualment, va queixar-se en reiterades ocasions de l’acumulació de la pols en la botiga, de tal manera que l’empresa va fer netejar el magatzem cada dia però sense cap efecte positiu per la salut de la treballadora. Ara bé, el Sr. L.T., superior jeràrquic de la Sra. E.G.B. confirma que les tasques de la treballadora consistien principalment en dur a terme la logística del magatzem, és a dir en controlar i efectuar el seguiment dels estocs i vendes, en dur a terme Continue reading

Interdicte d'obra nova: abast i requisits

“No és objecte de discussió que, en seguiment d’aquest criteri, el Sr. J.M.S. va construir una obertura en la part baixa del xalet de nova planta que estava bastint just en el límit amb la citada franja per tal que el vehicles poguessin accedir a l’immoble des del “Camí del Roc”, com es va constatar posteriorment a la inspecció ocular que va portar a terme l’Hble. Batlle en funcions de guàrdia, sense que s’hagi provat que pretengués obrir altres obertures o finestres a l’immoble per obtenir llum o vistes. Els Srs. A.F.N. i J.F.N. es van oposar a aquesta actuació entenent que aquesta obertura es realitzava en el límit de les finques dels litigants i sobre el predi dels seus mandants, contravenint així el que es recollia al Costumari Català i a les Consuetuds de Sanctacília i, per aquesta raó, van sol·licitar l’atur urgent i immediat de les obres en data 23 de febrer del 2006, petició que va ser Continue reading

Incompetència de la jurisicció civil per a la nul·litat d'una permuta amb l'administració comunal

“En el present litigi no es tracta, al contrari de que pretén la part recurrent, de determinar si el Sr. J.C.G. fou propietari del terreny permutat, i per tant si ho podia regularment cedir al Sr. J.A.M., sinó que l’objecte del procediment només és la nul·litat d’una permuta de terreny amb una entitat pública, per manca de legitimació d’una de les parts, més concretament el pretès propietari del terreny permutat, i doncs la nul·litat d’un acte administratiu. En efecte, el Sr. J.A.M., part demandada, no ha de provar res, sinó que pertoca a la part demandant provar la seva propietat del terreny litigiós. El conveni establert entre el Sr. J.A.M. i l’Hble. Comú correspon a una permuta de territori comunal amb una porció Continue reading

No és possible l'exequàtur d'una transacció judicial no homologada

“I.- Resulta de les disposicions dels articles 19 de la Llei Qualificada de Justícia, 47 i 49 de la Llei Transitòria de Procediment Judicial, que el procediment d’exequàtur només es limita a les sentències civils estrangeres. És a dir que la resolució de la qual es demana l’execució al Principat ha d’ésser dictada o homologada per un tribunal estranger.
II.- En cas d’autes, es tracta no d’una resolució d’una jurisdicció estrangera, sinó d’un conveni transaccional, el qual no fou homologat per cap tribunal estranger. En efecte, es desprèn de les proves que consten en autes, que per resolució de data 10-09-03, el tribunal mercantil de Paris va condemnar a la societat P. SA a pagar a la societat S.F., la quantitat de 771.500 €, més els interessos al 1,5% mensual a comptar del dia 30-07-01, així com la suma de 6.000 €. Continue reading

Terrenys comunals inclosos en la unitat d'actuació

“Segon.- L’objecte d’aquesta alçada ha quedat reduïda a la petició que formula la part apel·lant de que els terrenys de propietat comunal que se situen en la unitat d’actuació en sòl urbà no consolidat PP-NC-02 L’Aern, del Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Andorra la Vella en quedin exclosos ja que de conformitat a allò establert en l’article 38.2 de la Llei General d’Ordenació el Territori i Urbanisme (LGOTU) constitueixen sòl no urbanitzable i per tant no poden formar part d’una unitat d’actuació en sòl urbà no consolidat. Continue reading

Edificabilitat global de la parròquia, edificabilitat d'un terreny

“Segon.- Els recursos que plantegen les respectives representacions dels Srs. M.A. i del Comú de La Massana versen sobre dues qüestions diferents, però íntimament relacionades. D’una banda, es discuteix un punt de naturalesa primordialment formal, com és el de determinar si el P.O.U.P. de La Massana compleix el requisit que estableix l’article 71.c) de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, segons el qual els plans han de contenir un “estudi justificat de l’edificabilitat global de la parròquia, calculat en aplicació de les disposicions vigents abans de la publicació de la present Llei, segons s’estableix a l’article 23, i de l’edificabilitat resultant del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial”. Continue reading

Sòl urbà consolidat. Conveni prexistent al POUP.

“Segon.- Sobre la classificació de la finca.
Com s’ha exposat en els antecedents, la pretensió principal que formula la recurrent consisteix en obtenir la classificació de la seva finca “Les Callissoles” com a sòl urbà consolidat, segregant-la de la unitat d’actuació PP-NC-10 “Camí dels Sartells”.
La sentència apel·lada ha desestimat aquesta petició, en considerar que no ha quedat acreditat que la finca de referència disposi dels serveis previstos en l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que haurien de trobar-se dins del terreny que pretén ser classificat com a sòl urbà consolidat. D’altra banda, no consta demostrada la viabilitat econòmica de la unitat matriu, un cop segregada la finca de la recurrent. Continue reading

Condició d'assalariat dels familiars de l'administrador únic d'una societat

“Segon.- La qüestió que es objecte de debat en aquest procés consisteix en determinar si la recurrent era o no assalariada de l’entitat “Fusteria Sol S.L.”, de la qual cosa depèn la procedència de la reclamació de les prestacions salarials i mèdiques que efectua la C.A.S.S. Com és ben evident, es tracta d’una qüestió de fet, que ha de ser resolta mitjançant una valoració conjunta i ponderada de les proves que consten en les actuacions.
Tercer.- Com a punt de partida, cal considerar, com ho ha fet la sentència apel·lada, que el fet de què l’apel·lant sigui l’esposa del soci fundador i representat legal de l’empresa no constitueix per si mateix un obstacle a què la interessada pugui desenvolupar una activitat retribuïda per compte de la societat. Continue reading

Condició d'assalariat d'un membre del consell d'administració de la societat, baixa per malaltia

“Com a punt de partida per a resoldre la qüestió litigiosa, cal tenir en compte que la condició d’administrador d’una societat no és en sí mateixa incompatible amb la d’assalariat de l’empresa, que procedirà quan es duguin a terme unes activitats remunerades altres que les de mera gestió de la societat. En aquest cas, el Sr. S.L. a més d’administrador social, va treballar per a l’empresa durant més de deu anys, com a pintor, i va cotitzar com a tal durant el mateix període. De fet, la pròpia C.A.S.S. no discuteix la seva condició d’assalariat durant aquest llarg període de temps.
El simple fet de què l’empresa no hagués abonat a l’agent una única mensualitat de salari –la corresponent al mes de setembre de 2007- no justifica la conclusió de què el Sr. S.L. hagués perdut la condició d’assalariat i hagués de passar a la d’assegurat voluntari, Continue reading

Revisió dels actes administratius de la CASS. Condició d'assalariat d'un membre del consell d'administració d'una societat

“Segon.- Sobre la legalitat del procediment seguit per la C.A.S.S.
Aquesta Sala ha examinat en diverses ocasions la legalitat dels mecanismes processals que ha d’utilitzar la Caixa Andorrana de Seguretat Social per procedir a deixar sense efecte les seves resolucions declaratives de drets o bé a reclamar el retorn de les quantitats indegudament abonades, segons el casos.
La sentència núm. 65-2005, d’11 de novembre, va declarar la necessitat de recórrer al procediment previst en l’article 23 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, sempre que es tractés de revisar el criteri jurídic que es va adoptar inicialment, Continue reading

Competència de la CTU

“Segon.- Sobre la competència de la CTU
El recurs presentat per l’Hble. Comú d’Encamp era admissible en aplicació de l’article 146 de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que disposa:
«1. Contra els actes, expressos o tàcits, de l’Administració comunal en matèria d’urbanisme i construcció, i contra els instruments comunals d’ordenació definits en aquesta Llei, es pot interposar recurs d’alçada davant la Comissió Tècnica d’Urbanisme.»
El recurs presentat per l’Hble. Comú d’Encamp era per tant admissible. Continue reading

Motivació dels actes administratius

“Tercer.- La fitxa de la unitat d’actuació PP-NC-12 PRAT D’EMPRIVAT disposa: «Donat que el Pla parcial es troba dintre d’una zona arqueològica, en la seva redacció es requerirà l’elaboració per part del promotor d’un estudi previ de l’impacte que les obres puguin tenir sobre les restes arqueològiques conforme l’establert en el Catàleg» (veure foli 39).
L’exigència de l’estudi d’impacte es basa en les disposicions de l’article 17 de la Llei 9/2003 de 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra (BOPA del 16 de juliol del 2003). Continue reading

Suspensió de la tramitació d'un expedient administratiu

“Cal tenir en compte que, encara que l’Administració comunal havia girat una liquidació complementària, la mateixa havia estat anul·lada per la Comissió Tècnica d’Urbanisme en data 3 de març de 2009, per manca d’audiència de la societat afectada, i s’havia acordat retrocedir les actuacions al moment inicial a fi de dur a terme aquest tràmit. Això significa que, en la data de la resolució de la Batllia que és objecte d’aquest recurs, no existia cap altre acte administratiu definitiu més que la liquidació inicial que ja havia estat impugnada en aquest procés.
Segon.- La suspensió d’un procés ha d’obeir a una causa legal, i no es pot Continue reading

Càrrec de confiança en la relació laboral: naturalesa i abast. Determinació del salari

“III.- S’ha prèviament de determinar quina fou la tasca desenvolupada per la Sra. S.R.F. en l’empresa N.P.D., ja que la primera pretén que es tractava de tasques  merament administratives, quan l’empresa sosté que la mateixa gaudia d’un càrrec de confiança. Per càrrec de confiança s’ha d’entendre, al sentit de l’article 38 de la Llei sobre el contracte de treball, els directors i gerents i tots els quals, per la natura de llur treball no poden estar subjectes a una estricta limitació de la jornada. En aquest ordre d’idea, la jurisprudència considera que el criteri essencial que caracteritza un càrrec de confiança és una gran autonomia d’actuació de l’empleat amb poders de direcció i/o de gestió importants. Continue reading

Novació tàcita

“II.- Com a primer greuge contra la Sentència d’instància defensa el recurrent que el contracte signat entre les parts en cap moment va ser objecte d’una novació tàcita pel que fa a la data d’entrega de l’habitatge que es trobava en construcció.
No obstant, de les dades que consten a les actuacions es dedueix que, en contra del que argumenta el recurrent, el contracte celebrat entre els litigants va ser objecte d’una novació circumstancial respecte del termini màxim en el què el promitent venedor havia de lliurar al comprador les unitats immobiliàries objecte del pacte. En aquest sentit, s’ha provat que, una vegada s’havia escolat la data del lliurament de les mateixes el mes de desembre del 2005 o, com a molt, el mes d’abril de l’any següent, el promitent comprador va continuar pagant les sumes Continue reading

Manca de legitimació activa del corredor d'assegurances

“II.- Quant al primer dels motius, resta acreditat a les actuacions (cfr. folis 49 i 63) que la mercantil U. SA interposa la demanda en la seva qualitat de mediadora  d’assegurances en la pòlissa subscrita entre la companyia L. i la mercantil R.M. SL i no es pot admetre que, amb posterioritat hagi canviat aquesta condició a la de delegada, no solament perquè resta provat que els pagaments de les indemnitzacions els efectua L. (folis 69 i 70), sinó també perquè els informes pericials que es troben als folis 41 a 46 els encarrega l’asseguradora L.. Continue reading

Intermediació immobiliària: meritament de la comissió

“III.- Argumenta en segon lloc el recurrent que no existia relació de causalitat entre l’actuació de les immobiliàries i la venda del xalet que va ser feta per ell a  títol individual, però aquesta conclusió no es pot admetre.
Com ha posat de relleu reiteradament aquesta Sala, per tal que l’intermediari en una compravenda pugui cobrar la comissió que li correspon és precís que el contracte projectat es celebri com a conseqüència de la intervenció professional del comissionista, és a dir, cal que hagi existit un nexe de causalitat que permeti atribuir la perfecció de la compravenda a l’actuació de l’intermediari, nexe que existeix quan el venedor Continue reading

Contracte d'adhesió: interpretació. Resolució del contracte de compravenda

“II.- Els arguments de la part recurrent no es poden acceptar, ja que el fet que en el contracte no constés que l’habitatge que es prometia vendre havia de tenir dues habitacions no resulta rellevant quan el mateix anava acompanyat d’un plànol de l’apartament, que també estava signat per les parts i que s’ha de considerant integrant de l’acord de voluntats, en el què es recollia aquesta circumstància de manera clara (foli 19).
Tampoc es pot defensar que es tractava d’un plànol aproximat i merament orientatiu, com es manifestava al contracte signat entre les parts, perquè cal entendre que aquesta qualificació es podia referir a detalls accidentals de l’apartament, però no a una circumstància Continue reading

La crisi econòmica no obliga els bans a modificar els interessos pactats

“El fet que s’hagi produït una crisi com l’actual no obliga als Bancs a modificar les condicions en les què es van pactar uns determinats préstecs o contractes, sense que els Tribunals tinguin facultats per moderar-les per aquesta causa, ja que el pacte sobre interessos o comissions no es pot identificar amb la clàusula penal, com es dedueix de la mateixa Sentència d’aquesta Sala de 22 de setembre del 2000 que la recurrent va aportar amb la contesta a la demanda, ja que es mantenen amb independència del fet que el creditor no hagi patit cap dany com a conseqüència de l’incompliment del deutor i sols es poden reduir si són usuraris. La crisi que ens afecta és, a més a més, una circumstància que la podien preveure tant les entitats financeres com els particulars, Continue reading

Improcedència de la impugnació d'acord de la comunitat de propietaris en el procediment de reclamació de deutes

“III.- Pel que fa als altres motius o greuges de recurs, convé posar de relleu el que segueix. Impugna mitjançant aquest recurs dos extrems diversos, com són, per una banda, l’existència de defectes en les convocatòries de les juntes de propietaris, així com en les mateixes, i que donarien lloc a la seva nul·litat de ple dret i, per l’altra, qüestiona l’acumulació de càrrecs de President i secretari en els dos copropietaris d’una mateixa unitat immobiliària. Aquesta Sala ha de posar en relleu que la Llei de propietat horitzontal de 30 de juny de 2004 dissenya un procediment declaratiu àgil i senzill per a la reclamació dels deutes comuns, de manera que en el mateix la part defenent tant sols pot discutir la procedència de la reclamació econòmica envers ella, Continue reading

Requisits de forma per a l'eficàcia de la donació

“I arribat a aquest extrem no es pot argumentar, com pretén la part recurrent, que la donació requereix com a exigència per a la transmissió del domini que la mateixa consti en document públic i que la referida forma ha de ser considerada com a solemne (forma ad solemnitatem). En efecte, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de posar de manifest com la forma pública no constitueix una exigència de forma per la donació en l’ordenament jurídic de les Valls d’Andorra. Així, aquesta Sala, en sentència de 17 de juliol de 2006, ja va posar de manifest que respecte Continue reading

Representació de la societat en judici, formació de la voluntat social, manca de legitimació activa

“II.- La resolució d’instància sustenta que, de conformitat amb el que preveuen els Estatuts socials (article vuit) el President no es troba facultat més que per a exercir funcions representatives i que correspon a la Junta d’accionistes o al Consell d’Administració, l’adopció d’acords relatius a les qüestions més rellevants, de forma que l’acció exercitada supera els actes de gestió ordinària. Continue reading

Suspensió provisional dels acords societaris en el marc de les mesures cautelars

“II.- El primer dels greuges o motius no pot prosperar per les raons que, a continuació, s’exposen. El jutjador a quo no equipara les mesures cautelars de suspensió provisional dels acords socials adoptats i l’embargament, sinó que les mesures cautelars s’equiparen per la finalitat que cerquen, consistent en assegurar les resultes d’una eventual i futura resolució judicial condemnatòria. I des d’aquesta òptica, manté que les mesures cautelars, en les seves diverses formes, requereixen de l’existència d’una aparença de bon dret (fumus boni iuris) i del perill que la resolució judicial que es dicti esdevingui inexecutable (periculum in mora).  I aquestes consideracions són perfectament assumibles per aquesta Sala, de manera que el primer dels motius o greuges ha de ser refusat. Continue reading

Embargament preventiu: requisits, resolució estimatòria

“IV.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), i un perill que es pugui frustrar l’efectivitat del crèdit per absència de béns del demandat quan la sentència que es dicti s’hagi d’executar (periculum in mora). Continue reading

Requisits per a l'embargament preventiu, resolució desestimatòria

“II.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), Continue reading

Privació de la pàtria potestat

“Segons el que disposa l’article 38 de la llei qualificada de l’adopció i de les altres formes de protecció del menor desemparat, la privació de la pàtria potestat pot tenir lloc quan els progenitors per maltractaments, embriaguesa habitual, mala conducta notòria, delinqüència o mancances a la guarda, vigilància i educació de l’infant posen manifestament en perill la seguretat, la salut o moralitat de l’infant, o quan una mesura d’assistència educativa hagi estat decidida pel fill i s’han abstingut voluntàriament, durant més d’un any, d’exercir els drets i complir amb els deures que estableixen els articles 34 i 35. Continue reading

Baralla entre patró i assalariat: motiu de comiat i de desistiment justificat

“IV.- L’incident que es va produir el dia 11 de febrer del 2008 no constitueix, en ell mateix, cap manifestació concreta d’un acomiadament. En canvi, tractant-se d’una baralla violenta amb cops recíprocs entre les parts, la mateixa podia donar lloc a un acomiadament d’immediat del treballador per part de l’empresa pels motius d’injúria greu vers l’empresari i/o mancament greu a les obligacions relatives al bon ordre, la disciplina de l’empresa, continguts en els apartats 10 i 11 de l’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball, com també podia donar lloc a un desistiment justificat del treballador Continue reading

Canvi del lloc de treball de l'assalariat: límits

“III.- La Sra. A.M.F. va ésser contractada verbalment el dia 15 de desembre del 2003, però en data 21 de febrer del 2004 les parts varen signar un contracte de treball que es va substituir a totes les condicions pactades anteriorment. Aquest contracte, encara que sigui un contracte d’adhesió constitueix la llei de les parts i ha per tant d’aplicar-se íntegrament. La clàusula primera del referit contracte estipula que la Sra. A.M.F. prestarà els seus serveis com a cuinera i que desenvoluparà la seva tasca en qualsevol dels comerços o locals que l’empresa disposa arreu del Principat. Continue reading

Recuperació per part de l'arrendador de la possessió del pis arrendat en finalitzar el termini, danys en el pis

“No obstant, la recurrent no nega que en data 29 de febrer del 2008 se li va oferir el retorn de la possessió del pis i que ella s’hi va negar i, com posa de relleu la  Sentència recorreguda, el fet que l’habitatge en qüestió no es trobés, segons el parer de la seva propietària, en les condicions adients de manteniment no justificava la seva negativa a acceptar aquest oferiment, sinó que el procedent hauria estat, tal com va fer en el moment de recollir les claus dipositades a la Batllia, acceptar el retorn de la possessió amb les reserves pertinents i demanar que notarialment s’aixequés acta per tal d’acreditar l’estat de l’habitatge, retenint la quantitat dipositada en concepte de fiança fins que es valoressin els danys que aquest presentava. Per aquest motiu, entenem que el dia en que va finalitzar el contracte i se li va oferir el retorn de la possessió de l’immoble aquest estava a disposició de la recurrent i negar-se a rebre’l i reclamar indemnització per ocupació indeguda mentre no fossin reparats els defectes que, segons el seu parer, presentava l’immoble arrendat comportava un perjudici injustificat per l’arrendatari.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 29/4/10, ponent E. Amat, autes 013/10.

Novacions no escrites al contracte de treball. Acomiadament per causes econòmiques: informe econòmic a disposició del treballador

“IV.- És cert que no consta en el contracte de treball firmat entre les parts, cap prima extraordinària del mes de desembre; i també és cert que l’article 67 de la llei laboral preveu que ocasionalment i excepcionalment l’empresari pot gratificar el treballador de manera unilateral i voluntària. Ara bé, el contracte de treball pot progressar durant la relació laboral i sempre les parts poden afegir-hi condicions noves per mutu acord, sigui per escrit o de manera verbal. D’altra banda, el criteri que especifica la liberalitat de l’empresa és el seu caràcter ocasional i excepcional, de tal manera que quan aquesta gratificació es renova cada any no es pot parlar de liberalitat unilateral i voluntària de l’empresa sinó d’una retribució complementària formant part del salari.
Continue reading

Repartiment de les despeses d'aigua i calefacció segons coeficients de la comunitat de propietaris

“III.- Pel que fa específicament a les despeses de calefacció i aigua calenta sanitària, argumenta la recurrent que aquestes no són comuns a tots els copropietaris,  sinó privatives de cada un d’ells, d’acord amb el que disposen els articles 25 i 28 dels Estatuts de la Comunitat i el 13 de la Llei de Propietat Horitzontal, ja que són susceptibles d’individualització. Per aquesta raó, considera que no són aplicables els coeficients relatius a les despeses comuns que assenyalen els Estatuts, tenint en compte que existeixen unitats immobiliàries de l’edifici, com ara els trasters o les places d’aparcament, que no disposen de calefacció ni d’aigua calenta. Continue reading

Pagament del loguer fet per un tercer. Contracte verbal d'arrendament.

“Els arguments de la recurrent no poden prosperar atès que, si bé és veritat que l’article 27.1 de la Llei d’Arrendament de Finques Urbanes determina que  l’obligat al pagament del lloguer és l’arrendatari, res impedeix que sigui una tercera persona la que compleixi amb aquesta obligació, malgrat no sigui ella la deutora, de tal manera que l’arrendador no es pot negar a rebre la prestació provinent d’un tercer sempre que aquesta s’ajusti a allò pactat. Per aquesta raó, el fet que pagament de la renda no l’efectués qui constava com arrendatari no és un indici suficient per si sol per considerar que a partir d’aquell moment ostentava aquesta condició el què l’havia portat a terme. Continue reading

Valoració de l'informe pericial en relació a la situació mèdica de l'assegurada a la CASS

“Segon.- La sentencia de primera instància havia estimat que la interessada era mereixedora d’una pensió d’invalidesa per accident de treball calculada pel que fa al seu element professional en una minva del 36 %.
La sentencia de la Sala administrativa del Tribunal Superior ha reconegut a la Sra. M.D.G.V.F. el dret a beneficiar-se d’una pensió d’invalidesa per accident de treball corresponent a un minva física del 48 %. Continue reading

Control jurisdiccional de de la normativa tributària comunal. Diferències entre taxes i tributs

Primer.- El fons del litigi és de saber si les taxes adoptades per l’Hble. Comú d’Andorra la Vella eren o no conformes a l’article 18 de la Llei del 27 de juny del 2003. La sentencia de la Sala administrativa per tant, ha confrontat les mesures adoptades pel Comú i les disposicions d’aquesta Llei. Ha jutjat que el text adoptat pel Comú desconeixia les disposicions de la Llei, que evidentment són d’un rang superior i per tant ha anul·lat sobre aquest fonament, les mesures adoptades per l’Hble. Comú d’Andorra la Vella. Continue reading

Responsabilitat administrativa: l'obligació de manteniment de les carreteres inclou els vorals, malgrat no estiguin habilitats com a zona de vianants. Prova i quantificació del perjuduci

“Tercer.- La sentència apel·lada ha considerat que hi ha una responsabilitat administrativa del Govern perquè tot i que els vorals no estan pensats per la circulació de vianants el Codi de la Circulació hi permet el pas a peu sempre i quan es faci tan a prop com sigui possible de la calçada, de manera que el Sr. Català podia passar per on ho feia, i la manca d’enquitranament de l’extrem de la vorera més proper a la barana de protecció va ser determinant en l’accident.
Continue reading

Requisits per a la perllongació de la baixa mèdica

“Segon.- La qüestió discutida en aquest procés, que té per objecte examinar si resultava procedent l’alta mèdica acordada per la C.A.S.S. amb efectes del dia 17 de desembre de 2008, ha de ser resolta d’acord amb els criteris que resulten de l’article 24 del Reglament Tècnic, el qual disposa que les prestacions s’acordaran per a cada malaltia durant sis mesos a comptar de la primera constatació mèdica, i que la prolongació de les mateixes s’atorgarà per successius períodes de sis mesos, renovables fins a l’expiració del tercer any que segueixi la primera constatació mèdica, reservant-se la C.A.S.S. el dret d’efectuar prèviament tot control que jutgi necessari.
Continue reading

El President del consell d’administració d’una societat en fallida és compatible amb la condició de drethavent d’un assegurat, com a excepció al règim general

“Segon.- L’article 4 del Reglament tècnic de la Caixa Andorrana de Seguretat Social disposa que té la condició de drethavent d’un cotitzant, entre d’altres supòsits que no són del cas, el cònjuge que no exerceixi cap activitat, ja sigui professional, ja sigui amb finalitat lucrativa.
La sentència d’aquesta Sala núm. 12-2002, d’11 de març de 2002, va declarar que, en termes generals, la titularitat d’un negoci és incompatible amb la situació de drethavent d’un cotitzant, ja que la titularitat formal comporta responsabilitats civils personals en els resultats de la gestió, encara que aquesta sigui duta a terme per una altra persona, per la qual cosa subjecta a qui voluntàriament l’assumeix a les conseqüències econòmiques de tot ordre vinculades a la mateixa.
Continue reading

Resolució a les al·legacions al POUP: acte administratiu de tràmit, no genera drets

“El punt central del litigi és el següent: la societat G.S.A havia demanat la supressió d’un vial de 15 metres d’amplada que travessa la UA PP-SUR-19 «El Rival», situada a la zona d’Encordes (carretera de la Comella) d’Andorra la Vella. El vial del qual demanda la supressió està situat al nord de la Font del Ribal, i discorreria per la façana migdia de l’edifici propietat de la societat IMSA.
Continue reading

Congruència en les sentències administratives

“Segon.- Amb aquests antecedents, la part que formula l’incident considera que la nostra sentència ha incorregut en incongruència “perquè, tot i constatar que la meva principal no podia reprendre el treball (és a dir, just el contrari del que disposava la resolució impugnada de la CASS) desestima la demanda afirmant que, en tot cas, procediria una invalidesa, qüestió que, com la mateixa sentència reconeix expressament, constitueix una pretensió que no ha estat feta en la present causa”, i afegeix que “la sentència només es podia pronunciar en relació a si la resolució de la CASS -instant a la meva representada a reprendre el treball- era o no ajustada al Dret, i no podia justificar la seva resolució en base a la procedència d’una eventual invalidesa que ningú no ha al·legat …”. Continue reading

Immigració: abast dels conceptes de residència i treball al Principat

“Segon.- El Sr. F.C.Y.D. disposava d’una autorització de residència i treball des del 21 d’abril de 2006 que va caducar el 21 d’abril de 2008, i demanada la renovació el 22 d’abril li fou denegada en les resolucions que la sentència apel·lada ha declarat ajustades al Dret, considerant que no ha quedat demostrat el fet de la residència i treball efectiu al Principat.
Continue reading

El TC estima parcialment la demanda del Comú d'Encamp en relació a uns terrenys de Concòrdia

El Tribunal Constitucional per sentència de data 3/5/10, actuant com a ponent P. Subra de Bieusses, en la causa 2009-20-RE, interposada pel Comú d’Encamp, estima parcialment el recurs d’empara en relació als terrenys de Costa Rodona i de La Solana, per entendre que el Tribunal Superior de Justícia s’ha pronunciat infra petita i, per consegüent, que sobre aquest punt, s’ha vulnerat el dret del Comú d’Encamp a la jurisdicció en els seus vessants dels drets a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a un procés degut, i en conseqüència anul·la la sentència del 20 de maig del 2009 i l’aute del 27 de juliol del mateix any, dictats per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia i retrotreure les actuacions al moment anterior del pronunciament de la sentència esmentada.
Continue reading

Impugnació del traçat viari en el POUP. Usos urbanístics: discrecionalitat administrativa

“Segon.- La sentència ha estimat en part la demanda i ha anul·lat la previsió del POUP sobre el traçat del viari substituint-la per la proposada per la part agent en raó a que la modificació del traçat respecte la normativa anterior al POUP no ha quedat justificada, mentre la que proposen els agents sí ho ha estat.
Contra la sentència interposen sengles recursos d’apel·lació el Govern i el Comú demanant que es mantingui el viari dissenyat en el POUP perquè disposa d’una corbatura més oberta i per tant més adient a la topografia del terreny i a la tipologia del trànsit que en el futur haurà de suportar, que és el propi d’accés a una zona industrial i logística. Continue reading

Modificació de les unitats d'actuació, procediments de revisió i modificació del POUP

“Tercer.- La qüestió principal que s’ha suscitat en aquest litigi és la de si la divisió d’una unitat d’actuació en dos s’ha de tractar com una modificació (articles 105 i 106 de la LGOTU) o ha de seguir el procediment de revisió en afectar els continguts essencials del Pla (article 103). Continue reading

Manca de legitimació per demanar respecte la inactivitat del Govern respecte el règim disciplinari dels membres del cos notarial

“Amb independència del tractament processal d’aquesta excepció en la jurisdicció civil, el Sr. S. demana d’aquesta jurisdicció administrativa -i amb variacions respecte a allò formulat davant el Govern- que es declari il·legal la manca d’actuació del Govern en no exigir a la Cambra de notaris que compleixi amb el manament de l’article 21.1.a) de la Llei del notariat de redactar el reglament intern que reguli la deontologia i la disciplina de la professió que posteriorment ha d’aprovar el Govern i que es declari que tant el Govern com la Cambra de notaris han de complir amb la Llei i el Reglament notarials; Continue reading

Declaració d'invalidesa, possibilitat de desenvolupar una activitat laboral

“Tercer.- Un cop reconeguda la disminució de la capacitat de guany d’almenys el 66 % (segons la terminologia de l’article 28 del Reglament Tècnic) o la disminució de la capacitat de treball d’almenys 2/3 (segons la de l’article 1 del Reglament d’aplicació número 18) l’assegurat te dret a obtenir la pensió d’invalidesa malaltia, que se li atribuirà del grau I si manté capacitat per exercir alguna activitat professional, o del Grau II si es troba incapacitat per a qualsevol activitat, de conformitat a allò que estableix l’article 2 del Reglament d’aplicació número 18. Continue reading

Edificis inclosos en unitats d'actuació classificades com a sòl urbà consolidat, unitat de tractament urbanístic

“L’agent és propietari del sòl i de la construcció que s’hi basteix, l’Hotel Diplomàtic, edificat amb llicència comunal i del Govern des de l’any 1992, que el Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial d’Andorra la Vella inclou en la unitat d’actuació en sòl urbanitzable PP-SUR-25 Avinguda Tarragona.
La part agent ha demanat l’exclusió de la seva finca de l’àmbit esmentat per tal com gaudeix de les condicions pròpies del sòl urbà consolidat, compte tingut que si l’any 1992 va rebre autoritzacions de construir Continue reading

Aprofitament urbanístic unitari en sòl urbà i urbanitzable. Cessió obligatòria superior al 15%. Urbanització aprovada abans de la LGOTU en una sola unitat d'actuació

“Cinquè.- A la mateixa conclusió s’ha d’arribar quant a la fixació de l’aprofitament urbanístic unitari en sòl urbà i urbanitzable. És cert que els articles 41.2.g) i 42.3.c) del Reglament urbanístic inclouen aquest paràmetre dins del contingut específic dels plans en sòl urbà no consolidat i urbanitzable, respectivament.
Continue reading

Impugnació de la resolució administrativa tardana (un cop s'ha produït la desestimació per silenci administratiu)

“Segon.- Com resulta del contingut de les actuacions, la part agent va interposar una primera demanda contra la desestimació per silenci del recurs d’alçada que havia formulat contra l’acord d’aprovació definitiva del P.O.U.P. de La Massana. Aquest recurs es va presentar dins del termini de tretze dies següents a la data en què havien transcorregut els dos mesos comptats des de la interposició del recurs, i això malgrat que la Comissió Tècnica d’Urbanisme havia acordat una pròrroga del termini de resolució del recurs. Continue reading

Revisió de valors i liquidació complementària ITP

“Segon.- L’article 14 de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries disposa que l’Administració pot comprovar el valor real dels béns o drets transmesos. Per tal d’obtenir aquest valor real, l’Administració ha d’utilitzar un sistema de valoració basat en una taxació pericial, suficientment motivada, dels béns objecte de la transmissió. En qualsevol cas, l’obligat tributari pot promoure la taxació pericial contradictòria prevista a la Llei de bases de l’ordenament tributari.
Continue reading

Expulsió administrativa: condicions

“Tercer.- Convé per tant de treure les conseqüències jurídiques d’aquests fets:
Segons l’article 107-1 de la Llei qualificada d’immigració de data 14 de maig del 2002:
Expulsió administrativa com a mesura de prevenció d’ordre públic: 1. Com a mesura de prevenció, l’expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d’elements contrastats, del risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic que representa l’entrada o la presència, al Principat d’Andorra, de la persona objecte de la mesura.
Continue reading

Edificis singulars: aplicació restrictiva; projectes d'interès nacional

“Quart.- sobre l’aplicació de l’article 57.d de l’Ordinació general d’urbanisme i construcció de la parròquia d’Encamp de l’1 de juny de 1983:
Aquest text disposa:
«en els casos d’utilitat publica, polisportius i zones d’esbarjo en general, en els quals el tipus d’edificació no s’adapti plenament a les Ordinacions presents, es podrà presentar als serveis idonis de l’Hble. Comú, un avantprojecte d’aquell immoble per al seu estudi i, en el seu cas, posterior aprovació».
Continue reading

Informe pericial no vinculant en la determinació de la pensió d'invalidesa

“Tercer.- Els perits nomenats pel Batlle han estimat en l’informe de data 17 de juny del 2009 que l’interessada, «no pot seguir amb la seva feina habitual, però si que pot realitzar feines que requereixin esforços físics mínims i per tant no seria necessari continuar amb la baixa laboral per causa de malaltia» (veure foli 130).
Els perits conclouen : «Si, aquestes patologies capaciten a la Sra. B. a fer una activitat laboral sedentària» (veure foli 133).
Continue reading

Activitats laborals en situació de baixa a la CASS

“Tercer.- Segons els termes de l’article 11 del Reglament Tècnic, «les prestacions de salari comporten el pagament als assegurats assalariats que es vegin obligats a cessar llur activitat per causa de malaltia…» i l’article 15 contempla el cas de l’accident de treball, «les prestacions de salari seran pagades en les condicions de l’article 11…».
Continue reading

El TC anul·la la resolució administrativa respecte els terrenys de concòrdia per correspondre a la jurisdicció civil

Per sentència de data 12/4/10, causa 2009-23-RE, el Tribunal Constitucional la declarat la nul·litat de la sentència de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia per la qual es pronunciava a títol prejudicial sobre la qüestió de l’atermenament dels terrenys de Canillo i d’Encamp, per quan aquest extrem correspon a la competència de la jurisdicció civil, malgrat el pronunciament ho sigui a títol prejudicial. Continue reading

Paràmetres relatius a l'ocupació del sòl: nul·litat dels articles 36.5 i 37.5 de les Ordenacions reguladores de la normativa subsidiària i de rehabilitació d’edificis d'Ordino en relació a la fondària màxima dels edificis

“Segon.- L’article 86 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme regula les Ordinacions reguladores de la normativa subsidiària aplicable a cada unitat d’actuació i estableix que aquests instruments d’ordenació dels comuns han de definir, amb el grau de precisió necessari per a què es puguin executar, tots els paràmetres relatius a l’ocupació del sòl, percentatges de terreny de cessió obligatòria, superfície mínima de les parcel·les, coeficients d’edificabilitat, alçades i volums màxims dels edificis, voladissos, cobertes i tractaments de façanes. Continue reading

Paràmetres per a la classificació de la invalidesa per part de la CASS

“Segon.- Tal com ja ha declarat aquesta Sala en diverses sentències relatives a supòsits anàlegs al que ara s’examina, la resolució del present recurs d’apel·lació ha de partir del contingut de l’article 1r. del Reglament d’aplicació núm. 18, el qual disposa que la pensió d’invalidesa que resulti d’una malaltia en el sentit de l’article 28 del Reglament Tècnic es pagarà a l’assegurat que sofreixi una disminució de la capacitat de treball d’almenys dos terços. La situació del malalt haurà de ser jutjada tenint en compte l’estat general, l’edat, les facultats físiques i mentals, així com les seves aptituds i formació professionals. Continue reading

Sòl urbà consolidat: prova serveis bàsics, delimitació unitats d’actuació

“Segon.- Com s’ha exposat en els antecedents, les pretensions del recurrent pel que fa a la finca anomenada “Camp de les Comelles de Casa Coix” consisteixen en què la totalitat de la mateixa sigui classificada com a sòl urbà consolidat i inclosa dins d’una mateixa unitat d’actuació.
L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, Continue reading

Classificació i amplada carreteres en el POUP

“Tercer.- Per a l’adequada resolució d’aquest punt, convé recordar que la sentència apel·lada distingeix expressament entre l’amplada de la carretera de Montaup, la qual considera que no és preceptiu que sigui determinada en el P.O.U.P., i la classificació de la mateixa en algun dels tipus que contempla el precepte abans esmentat del Reglament d’urbanització, la qual conclou que constitueix un dels continguts necessaris del Pla. Continue reading

Costes en els procediments administratius, defensa del Govern com a ingrés del Tresor públic

“Primer.- La qüestió que se suscita en aquest incident es redueix a determinar si la part que ha estat condemnada a satisfer les costes processals meritades per la defensa del Govern davant d’aquesta jurisdicció quan aquest ha estat defensat en judici per advocats dels seus propis serveis jurídics han de ser fetes efectives o no.
Sobre la mateixa ens vam pronunciar en el nostre aute 2001-11, d’11 d’abril de 2001, que cita el propi Govern en la seva oposició, en el que explicàvem que com a punt de partida, “convé recordar que Continue reading

Impugnació de les resolucions d'expropiació

“De tota manera, com va declarar l’aute d’aquesta Sala de 29 de febrer de 2008, “la Llei d’expropiació de 3 de setembre de 1993 introdueix en matèria de recursos el principi de concentració, de manera que les al·legacions relatives als vicis de procediment s’han de fer valer quan s’impugna la resolució de la Comissió d’Expropiació, que és la que posa fi a la via administrativa. Així ho estableix l’article 46 de la Llei, el qual disposa que contra aquestes resolucions poden interposar els interessats el corresponent recurs en via jurisdiccional”.
Continue reading

Distinció entre taxes i tributs. Límit quantitatiu de la taxa

“Segon.- La solució del present litigi suposa recordar en primer lloc algunes qüestions de principis i principalment la distinció entre els impostos i les taxes.
Segons la llei d’ordenament tributari del 19 de desembre el 1996:
Els impostos són tributs, el fet generador dels quals és un negoci, un acte o un fet indicador de capacitat econòmica de l’obligat tributari o de la persona que ha de suportar el gravamen i que mai no depèn d’una activitat de l’Administració (article 11-2 de la llei de l’ordenament tributari).
Continue reading

Procediment urgent i preferent regulat a l’art. 41.1 de la Constitució és incompatible amb l'incident de nul·litat

“que ja té declarat aquest Tribunal que, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, cal fer la distinció entre dos procediments diferents, un que es aplicable en el cas de la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, i altre que es aplicable quan s’invoca una lesió de qualsevol altre dels drets fonamentals recollits en els Capítols III i IV del Títol II de la Constitució.
Continue reading

Catàleg comunal de béns d’interès històric, monumental i cultural al POUP

“L’article 77 de la LGOTU imposa als plans d’ordenació i urbanisme parroquial l’obligació de catalogar la relació dels edificis i els elements d’interès històric, monumental i cultural amb la finalitat d’adoptar les mesures de protecció pertinents. En aquest marc, l’article 4 del Volum V del POUP explica com la catalogació te per objecte protegir, dins la coherència general de l’ordenació del territori, els valors que ens mateixos es localitzen i en les fitxes dels dos que són objecte d’aquest litigi es constata que es tracta d’edificacions dels segles XVIII-XIX la primera i del segle XVIII o anterior la segona, en ambdós casos d’arquitectura tradicional de muntanya. Continue reading

El TC anul·la una ordre d'expulsió en absència d'una resposta circumstanciada per part del jutjador a les peticions d’examen dels elements provatoris

Per sentència del Tribunal Constitucional de data 1/2/10, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-18-RE, s’anul·la una ordre d’explusió per quan la resolució del Tribunal Superior no aporta una resposta circumstanciada a les peticions d’examen de les proves pericials o testificals, ja que aquests són susceptibles de tenir una influència en relació amb l’apreciació de la proporcionalitat, en la mesura que no permet saber si la pràctica de proves pericials i testificals va ser denegada per causa de la seva absència de lligam cronològic amb la decisió d’expulsió o, com es pot interpretar del redactat “en res afecten el nucli de la decisió” per causa d’un a priori de principi, el qual no permetria una apreciació concreta de la proporcionalitat.

Manteniment de l'edificicabilitat global de la parròquia

“Quart.- Finalment, la part apel·lant expressa el desacord amb el fet que determinades finques de la seva propietat (Camp de la Canal, Terreny Vall d’Incles i Prat de la Muntada) hagin perdut tot o part de l’edificabilitat que els reconeixien les Ordinacions parroquials anteriors al POUP, la qual cosa vulnera l’obligació de mantenir l’edificabilitat global de la Parròquia. Continue reading

Devolució de l'ITP per resolució contractual en mèrits d'una resolució judicial. Contracte preparatori

“Tercer.- L’article 17.2 de la Llei del impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, de 29 de desembre de 2000, reconeix als contribuents el dret a que se’ls torni la quota abonada a l’Administració quan es declari o es reconegui judicialment o administrativament la nul·litat o la resolució d’un contracte.
En el cas, la nul·litat del primer contracte (el de 18 de febrer de 2004) no va ser declarada per cap de les vies indicades -judicial o administrativa- sinó que ho fou per les parts al formalitzar el segon contracte (el de 18 de juliol de 2007) i el cert és que tot i que les parts van utilitzar el terme “nul de ple dret” per invalidar el primer contracte en realitat el que van fer va ser, pel que fa a la vivenda, resoldre’l per mutu acord i substituir-lo per un de nou. Continue reading

Sòl no urbanitzable: inclusió en una unitat d'actuació

“Tercer.- El segon greuge que palesa la part apel·lant es refereix a la finca que anomena Camp de la Canal, que el POUP ha classificat com sòl no urbanitzable i de la que en demana la classificació com sòl urbà o urbanitzable i la seva inclusió en una unitat d’actuació, sense més precisions.
La part agent no ha identificat sobre plànol la finca de la que demana la inclusió en una UA i ni n’assenyala la superfície, però la prova pericial practicada a les actuacions indica que es tracta de la que identifica en el dictamen com finca 5.2, Prat sobre la Canal de Comallonga, identificació a la que el recurs d’apel·lació no mostra cap objecció; d’altra banda, tot i que la part agent tampoc diu a quina UA s’ha d’incorporar la seva finca, la única a la que es pot incorporar és la confrontant, és a dir, la UASUNC-C13, de sòl urbà no consolidat. Continue reading

Revisió del dret a les prestacions per falsedat en la declaració. Les decisions administratives basades sobre les situacions de fet o de dret que apareixen falses no són creadores de drets adquirits pels interessats

“Segon.- Abans de pronunciar-se sobre el fons del litigi, convé de resoldre una qüestió prèvia, suscitada pels demandants: els actes de retorn de les declaracions del Sr. J.L.C. i de la regularització del règim de cotització del Sr. L.J.L.C. s’han de considerar nuls pe haver-se canalitzat per la via contenciosa de l’article 23 de la llei de la jurisdicció administrativa i fiscal. Continue reading

El TS estableix la nul·litat de diversos articles del POUP d'Andorra la Vella

Per sentència de data 26/1/10 la sala administrativa del Tribunal Superior, número 07-2010, declara la nul·litat dels següents articles de les Normes urbanístiques del Pla d’Urbanisme d’Andorra la Vella:
- Article 6-1: Interpretació
1. Les determinacions del Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial s’interpretaran d’acord amb els criteris establerts en Dret Civil, amb subjecció als objectius i finalitats expressats a la Memòria
.
Continue reading

Addendes i actes com a elements del marc normatiu en la contractació d'obra pública

“Un dels principals arguments del recurs d’apel·lació és que aquestes addendes no van ser signades per representants de la UTE i per tant mai van ser acceptades i en conseqüència no s’han de tenir en compte els seus continguts, com ha fet la sentència, pel que fa a l’assumpció de riscos per la UTE i a la cobertura dels conceptes i quantitats que es reclamen. Continue reading

Intervenció de tercers en els procediments urbanístics

“Tercer.- La Comissió Tècnica d’Urbanisme va estimar, mitjançant la resolució de 6 de maig de 2008, un recurs d’alçada del Sr. C. sense haver-lo posat en coneixement del Sr. A. per fer al·legacions, malgrat que allò que es plantejava en el recurs versava sobre el seu dret a finalitzar, o no, l’edifici l’Esquirol II, de la seva propietat. Continue reading

Les obligacions de fer imposades per l'administració en matèria d'urbanisme no tenen caràcter sancionador, segons el TC

“Així doncs, cal examinar la interpretació efectuada pel Tribunal Superior de Justícia d’acord amb la qual la referència a la sanció només era relativa a la multa, de tal manera que l’ordre de retirada de l’escala no estava considerada com una sanció.
Pel que fa a la qüestió de saber si, en matèria d’infraccions d’urbanisme, l’obligació de fer, com la de procedir a la retirada d’una instal·lació irregular, ha de ser considerada o no com una sanció, semblaria que la jurisdicció ordinària del Principat no hagi hagut, fins ara, de pronunciar-s’hi. El Tribunal Constitucional no disposa d’una jurisprudència nacional susceptible d’aclarir aquest punt. Per contra, pot trobar recolzament en el dret comparat. Continue reading

Alta laboral per patologia crónica sense declaració d'incapacitat

“Segon.- El que es discuteix en aquesta causa és si les patologies que pateix l’assegurada la impedeixen treballar i en la mesura que no es troben consolidades s’ha de mantenir la situació d’atur de treball, que és el que defensa la part apel·lant o pel contrari, es troben consolidades i no és procedent mantenir l’atur de treball, que és el que defensa la Caixa Andorrana de Seguretat Social i ha raonat la sentència ara apel·lada.

Continue reading

Vulneració dels drets fonamentals en la tramitació d'un procediment judicial: inadequació del procediment prevista a l'article 41.1 de la Constitució

III.-CONSIDERANT: que hem de dir que compartim el criteri exposat pel Ministeri Fiscal en el seu informe al present recurs, en el sentit de què el procediment urgent i preferent de l’article 41.1 de la Constitució no sembla que sigui el més idoni per a la protecció dels drets fonamentals quan les presumptes vulneracions es produeixen en el marc d’un procediment judicial, i així ho tenim declarat en la nostra sentència de 22 de desembre del 2008 (Rotlle 33/08), i fem nostres els arguments expressats pel Ministeri Fiscal de que, altrament i com sigui que el procediment previst en els articles 15 a 18 de la Llei Transitòria no està subjecte a termini per la interposició de la demanda, suposaria que en qualsevol moment el Batlle de Guàrdia podria declarar la nul·litat d’una prova obtinguda en el marc d’un procés judicial que ja hagués conclòs amb sentència ferma, és a dir, que per via d’aquests recurs es vindria a deixar sense efecte el principi de dret processal de

Continue reading

Dret al secret de les comunicacions: naturalesa i abast

“I, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, i en especial pel que fa al dret al secret de les comunicacions que a tothom garanteix l’article 15.2 de la Constitució, aquest Tribunal té abastament declarat que aquest dret fonamental comprèn no sols el contingut de les comunicacions sinó també, en el cas de les comunicacions telefòniques, la informació relativa al tràfic de les trucades fetes i de les trucades rebudes, relació dels números de telèfon i dels seus titulars (sentències d’aquest Tribunal de 21 de juny del 2007, en Rotlles d’apel·lació núm. 13/07 i núm. 14/07), sentència de 10 d’abril del 2008 en Rotlle d’apel·lació núm. 43/07, i sentència de 30 de juny del 2008 en Rotlle apel·lació núm. 9/08.
Continue reading

Vulneració del dret a la defensa: pròrroga de la presó provisional

“Segon
Però, més enllà d’aquests errors materials, que de fet deixen mancada de motivació la resolució pel que fa a la qüestió realment plantejada i, més encara, la deixen imprejutjada, cal analitzar des de la perspectiva del dret constitucional a la defensa si en aquest cas la notificació de l’aute del 22 d’abril del 2009 al lletrat evita la conculcació d’aquest dret.

Continue reading

Responsabilitat de l'Estat per vulneració del dret a un procés de durada raonable

“Tercer
Pel que fa a la durada raonable del procés, el recurrent al·lega, sense que se’l contradigui en aquest punt, que la demanda d’execució de la sentència del 24 de novembre de 1999 va ser presentada el 27 de juny del 2000 i que, posteriorment, mitjançant sis demandes successives va insistir a la Batllia d’executar la sentència pel que feia al còmput de l’import degut en concepte de comissions immobiliàries. Aquestes peticions no van tenir cap efecte fins el 18 de juny del 2008, data en la qual, per fi, la Batllia va lliurar la documentació, reiteradament reclamada, per tal de calcular l’import esmentat i aconseguir la plena execució de la sentència de 1999. Continue reading

Normes processals i vulneració del dret a la jurisdicció

“Com s’ha exposat en els antecedents, la qüestió plantejada en aquest recurs d’empara és essencialment la de determinar si la inadmissió per extemporanis dels dos incidents de nul·litat per l’aute del 9 d’octubre del 2009 de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia vulnera el dret a la jurisdicció de la recurrent.
El Tribunal Constitucional ha reiterat que l’ordenació dels processos judicials i la selecció, interpretació i aplicació de les regles processals que els regeixen correspon en exclusiva als jutges i tribunals de la jurisdicció ordinària o judicial i aquesta tasca tan sols adquireix relleu constitucional en els supòsits taxats que aquest Tribunal ha anat posant en relleu, com ara, pel que aquí interessa, el fet que no s’hagi donat resposta a les pretensions formulades per les parts o que aquesta
Continue reading

Imposició de costes a l'administració

“Segon.- Segons el termes de l’article 47 del Codi de l’administració, el qual regula les modalitats de notificació dels actes administratius:
«La notificació s’ha de fer obligatòriament a les persones que resultin afectades en llurs drets o interessos per l’acte, o a llur representant »;
En aquest cas, com resulta de la cronologia dels fets presentats més amunt (fonament Primer), existeix indiscutiblement un disfuncionament de l’administració, ja que l’interessat no ha pogut conèixer la decisió del Comú de 9 de febrer del 2009 havent expirat el termini de 2 mesos que comporta el rebuig del recurs d’alçada.
És cert que si n’hagués tingut coneixement, no hauria presentat el seu recurs jurisdiccional ( que esdevenia sense objecte, tenint en compte aquesta decisió del Comú. Per tant, s’ha vist obligada a fer despeses per raó d’aquesta carència de l’administració, el que justifica que s’imposi al Comú de La Massana el pagament de la totalitat de les costes de la present causa- en primera i segona instància- amb expressa inclusió dels honoraris d’advocat i procurador.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 38-2009.

Diari d’Andorra

Modificació de l'edificabilitat global de la parròquia abans de l'aprovació definitiva del POUP: no hi ha necessitat d'una segona exposició pública

“Per la part apel·lant, el canvi substancial consisteix en que mentre el projecte inicial establia una edificabilitat global de la Parròquia de 6.120.881 m2/st l’aprovació provisional el redueix a 5.551.028 m2/st.
El càlcul inicial d’edificabilitat que contenia el projecte l’any 2003 es va haver de modificar per aplicació de les Directrius d’Ordenació que el Govern va aprovar mitjançant Decret de 22 de febrer de 2006 (BOPA de 24 de febrer de 2006) i el que va fer el Comú d’Andorra la Vella no va ser altra cosa que adaptar el càlcul a les precisions que, amb rang normatiu, establia el Decret esmentat.
Aquesta adaptació normativa no és una “modificació substancial” del planejament per que no afecta l’estructura general del territori en el sentit de l’article 71.d) de la LGOTU i per tant s’havia de dur a terme com es va fer, és a dir, incorporant-la directament en el document aprovat provisionalment, sense que la naturalesa de la mateixa exigís un nou període d’informació pública, la qual cosa comporta la desestimació de les pretensions de la part apel·lant.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 11/12/09, ponent L. Saura, número 100-09.

Urbanisme: motivació dels instruments de planejament, subsanació errors aritmètics, previsió de vialitat superior al 35% de la unitat d’actuació.

“Segon.- La representació de la part agent al·lega, com a primer motiu d’impugnació de la sentència apel·lada, que el Comú no va donar una resposta motivada a les al·legacions que va formular respecte del projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, amb la qual cosa s’hauria vulnerat el que disposa l’article 39 del Codi de l’Administració i, més específicament, l’article 4.6 del Reglament urbanístic.
Continue reading

Sòl urbà consolidat: edifici a precari

“Segon.- L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament”.
Segons l’article 7.1.a) del Reglament urbanístic, que desenvolupa el precepte anterior, constitueixen el sòl urbà, entre d’altres, els “terrenys amb urbanització consolidada pel fet de posseir els serveis urbanístics bàsics d’accés rodat, aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració i subministrament d’energia elèctrica. Les característiques d’aquests serveis urbanístics bàsics han de ser les adequades per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament”.
Per la seva banda, l’article 8.1.1 del Reglament urbanístic disposa que “el sòl urbà consolidat està integrat pels terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ordena directament, sense remetre a l’aprovació ulterior de planejament derivat, i en conseqüència inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. Tanmateix, no s’exclou la necessitat de planejament derivat en sòl urbà consolidat en els casos en què pel seu estat de conservació, algunes àrees hagin de ser objecte d’operacions de renovació”.
També resulta especialment rellevant l’article 7.2 del Reglament urbanístic, segons el qual la construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per sí mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà.
Com ja va declarar la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2008, de 5 de maig, quan un instrument de planejament inclou un terreny en una unitat de sòl urbanitzable, “la substitució d’aquesta adscripció per la classificació del terreny com urbà i a més urbà consolidat, si aquesta pretensió es basa en l’existència dels serveis urbanístics bàsics, passa per una activitat probatòria, en seu judicial, molt precisa i a càrrec de qui la demana. Aquesta activitat consisteix en identificar, amb la demanda, la superfície dels terrenys dels quals es demana la classificació, situant-los exactament sobre els plànols i en demostrar que són els terrenys els que disposen dels serveis bàsics adequats”. A més, cal exposar “quin és el grau de compliment de les càrregues urbanístiques que ha de suportar tot terreny en el procés de transformació del sòl i la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagi de separar”.

Tercer.- En el cas que ara s’examina, la part agent acredita que en els terrenys de la seva propietat es troba aixecat un edifici comercial, que va ser autoritzat “a títol provisional i a precari, per una duració màxima de cinc anys”, segons resulta de la corresponent resolució comunal de 2 de febrer de 1994. Al mateix temps, acompanya una sèrie de rebuts de les companyies subministradores d’aigua i electricitat, dels quals resulta que l’edifici disposa d’aquests serveis, mentre que l’accés rodat i l’evacuació d’aigües residuals es duria a terme per l’avinguda d’Enclar, a la qual dóna front.
Tanmateix, aquests elements probatoris han de ser considerats insuficients, tal com afirma la sentència apel·lada, ja que només demostren l’existència d’uns serveis adequats a la dimensió de l’edifici “provisional i desmuntable” que actualment existeix, però de cap manera són indicatius de què puguin servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament, d’acord amb el que disposen els articles 25 de la Llei d’ordenació del territori i urbanisme i 7.1.a) del Reglament urbanístic, als quals abans s’ha fet referència.
En conseqüència, s’ha de concloure que no concorren els supòsits de fet que justifiquin la classificació dels terrenys litigiosos com a sòl urbà consolidat, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs d’apel·lació que formula la part agent.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior, ponent A. Andrés, data 11/12/09, número 98-2009.

L'article 27.2 del Reglament relatiu als criteris sanitaris de la qualitat de l'aigua destinada al consum humà és conforme a dret. Principi de seguretat jurídica.

“Tercer.- El Tribunal constitucional ha precisat el principi de la seguretat jurídica en dret andorrà:
«hem d’indicar que el principi al·ludit és la síntesi múltiple de la resta de principis que el precepte esmentat conté (legalitat, jerarquia, publicitat, no arbitrarietat etc…»
(Causa 99-1-L : BOPA num. 18 de 12 d’abril del 2000)
«La llei ha de fonamentar-se en criteris objectius, clars i racionals, de manera que en el seu text existeixi una relació coherent entre la finalitat perseguida i els mitjans utilitzats»
(Tribunal constitucional, causa 2000-1-L (BOPA num 60 de 18 d’octubre del 2000), fonament jurídic tercer)
Però, segons la doctrina resultant principalment de la jurisprudència del Tribunal europeu dels Drets Humans, el principi de la seguretat jurídica engloba igualment la necessitat de la claredat i de la visibilitat del dret.
Però per apreciar l’abast i les exigències d’aquest principi, cal distingir segons s’adreci a tots els ciutadans o especialment als professionals especialistes d’aquestes qüestions.
En aquest cas, aquestes normes s’adrecen evidentment als professionals que tenen els coneixements necessaris i per tant han de conèixer els estàndards internacionals dels quals l’annex IX del Reglament dona les referències precises.
En aquestes condicions, el principi de la seguretat jurídica no s’ha vulnerat, tenint en compte les circumstàncies específiques del cas.
En conseqüència, cal concloure que l’article 27-2 del Reglament és conforme a dret.”
Sentència de la sala admnistrativa de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 97-2009.

Concessió administrativa: dret aplicable al moment de l'exercici i no del seu reconeixement

“(i) Pel que fa a la primera qüestió la part apel·lant sosté que te un dret reconegut per un títol concessional vàlid i que el no reconeixement de la seva materialització sobre el terreny equivaldria a la seva negació, a més que comportaria una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració, prohibida pel nostre sistema jurídic. Per contra, la representació del Comú entén que no es tracta tant d’una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració com d’aplicar a la sol·licitud dels agents el règim vigent en el moment en que aquella es fa.
Una cosa és l’existència d’un dret i una altra és el seu exercici. La normativa que s’ha de tenir en compte per determinar si el dret existeix o no o si s’ajusta al Dret o no és la vigent en el moment del seu naixement o de la seva constitució mitjançant el títol jurídic corresponent. Tanmateix, si aquesta normativa experimenta variacions substancials i el dret no s’ha exercit, és un principi bàsic de dret intertemporal que el seu exercici s’ha d’ajustar a la nova normativa doncs de no ser així s’empararien situacions que l’ordenament jurídic rebutja.
Aplicant aquest raonament al cas, és evident que el títol concessional de 1959 va concedir una parcel·la de 150 m2 a cada un dels tres concessionaris de l’estació d’esquí però la concreció d’aquest dret es demana quaranta-vuit anys després del seu reconeixement i, el que és més important, divuit anys després de l’entrada en vigor del Codi de l’Administració, és a dir, plenament instaurat en el nostre sistema el nou règim jurídic dels béns de les persones públiques, l’aplicació del qual no es pot eludir.
I això no implica una aplicació retroactiva del Codi ja que aquesta només es produiria si els seus preceptes s’apliquessin als efectes consumats del negoci jurídic concessional, és a dir, si ara es volgués negar o deixar sense efecte la concessió materialitzada en parcel·les concretes si aquestes els haguessin estat atribuïdes als agents amb anterioritat a la vigència del Codi; però en el cas el negoci jurídic no està consumat ja que precisament faltava la seva concreció en terrenys concrets.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 96-09.

El recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa

“L’apel·lant P3 S.A., malgrat haver obtingut un pronunciament que l’afavoreix, mostra la seva disconformitat amb els arguments de la sentència i demana d’aquesta Sala un pronunciament també desestimatori de l’excepció però per altres arguments, i explica que el Comú no havia renunciat a l’excepció i que la raó per la que el dret a reclamar el retorn no havia prescrit rau en que el moment inicial del còmput no és el del pagament, com indiquen l’article 8.2.d) de l’Ordinació sinó el de la sentència d’aquesta Sala (24 de gener de 2006) que finalment declarava correcta la desestimació, per silenci del Govern, de la llicència de construcció que se li havia demanat.
Aquesta Sala ha declarat en diverses sentències que el recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa, de manera que si amb el recurs d’apel·lació es pretén mantenir el fallo -la correcta desestimació de l’excepció de prescripció en aquest cas- però per altres arguments que els de la sentència apel·lada, no és possible analitzar el contingut substantiu del recurs.
En conseqüència, no és procedent analitzar els arguments que P3 S.A. exposa en el seu escrit d’apel·lació sobre les raons en que s’hauria d’haver basat la sentència apel·lada per desestimar l’excepció de prescripció formulada pel Comú.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.

Unió estable de parella de fet: llei aplicable

“Tercer.- La part apel·lant considera que en tenir ambdós membres de la parella la nacionalitat portuguesa els és d’aplicació la seva llei personal comú, de conformitat a la Disposició final Primera de la Llei 4/2005 que diu que per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella s’ha d’estar a allò previst amb caràcter general en les normes de Dret internacional privat respecte a les relacions matrimonials. I aquesta llei ha de ser la Llei portuguesa 7/2002, d’11 de maig, que adopta mesures de protecció de les unions de fet i que regula -article 1.1- la situació jurídica de dos persones que visquin en unió de fet més de dos anys, a les que reconeix -article 3 e)- la protecció en el cas de defunció del beneficiari, per aplicació del règim general de la seguretat social i de la llei, sense cap requisit addicional com l’és la inscripció de la unió a un registre públic.

No obstant, aquesta Llei no és aplicable a la unió del Sr. B. i la Sra. D. perquè la Disposició final citada es remet a les normes de Dret internacional privat per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella “amb caràcter supletori a la present Llei” i la Llei 4/2005 no necessita de norma supletòria que ompli un buit legal en aquest punt perquè l’article 1 diu que regula els efectes personals i patrimonials de les unions estables de parella (i entre ells els de les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social) quan una de les parts tingui la seva residència principal i permanent al Principat d’Andorra.”
Sentència
de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.

El TC entén que les administracions públiques estan legitimades per recórrer en empara

“No és la primera vegada que aquest Tribunal s’enfronta a la qüestió, certament complexa, de determinar si els poders públics són titulars dels drets de l’article 10 de la Constitució i, en conseqüència, si poden demanar empara davant de decisions judicials, malgrat que aquestes beneficiïn determinades persones físiques o jurídiques. En una resolució molt recent (causa 2009-13,14 i 15-RE) el Tribunal va advertir, en un obiter dictum, que, en puritat, el procediment d’empara per la seva pròpia naturalesa respon a la idea de que els ciutadans puguin defensar els seus drets constitucionals (“els drets fonamentals de la persona i les llibertats públiques”, diu la Constitució) davant de l’actuació dels poders públics, més que no pas a la de fer possible que aquests poders defensin les seves competències davant de decisions d’altres poders, en aquest cas, davant de decisions del poder judicial. Tanmateix, en una altra resolució prèvia (2006-22 i 25-RE), el Tribunal va establir clarament que, malgrat les matisacions que normalment s’han d’introduir en els emparaments instats per organismes públics o parapúblics, l’article 102 de la Constitució no exclou la possibilitat que aquests siguin titulars dels drets de l’article 10.
En definitiva, d’acord amb aquesta doctrina inicial i amb les matisacions que s’hi han incorporat, es pot afirmar que, a avui per avui, en l’ordenament andorrà els organismes públics estan legitimats per sol·licitar l’empara constitucional quan consideren que s’ha vulnerat algun dels seus drets de l’article 10 de la Constitució. Aquesta conclusió, podria afegir-se ara, és especialment pertinent pel que fa als drets pròpiament processals de l’article 10.2 de la Constitució -és a dir, els drets que els hi garanteixen la possibilitat de defensar els seus drets i interessos i de fer-ho en igualtat d’armes processals-; en canvi, pel que fa alguns dels drets de l’apartat primer d’aquest article, i destacadament al dret a obtenir una resolució judicial fonamentada en Dret -atès que no conté garanties processals, sinó substantives que poden afectar a la interpretació i aplicació del Dret, malgrat que des d’una perspectiva molt acotada- caldria matisar la premissa general en el sentit que el paràmetre o cànon d’enjudiciament constitucional ha de ser en aquest cas especialment estricte per tal de no convertir el recurs d’empara en un procediment per debatre sobre les interpretacions realitzades pel poder judicial sobre l’abast de les funcions i competències dels altres poders públics.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 2/12/09, ponent Carles Viver, causa 2009-6.

Unió estable de parella de fet: necessitat d'inscripció al Registre Civil per tal que produeixi efectes, denegació pensió de viduitat

“L’article 12 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, Qualificada de les unions estables de parella, equipara el membre de la unió estable de parella, a tots els efectes, al cònjuge, en les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social i, per tant, li reconeix el dret a percebre la pensió de viduïtat en els termes que estableix, per la vídua, l’article 42 del Reglament Tècnic.
No obstant, per a que una unió estable de parella produeixi els efectes jurídics que preveu la Llei 4/2005, la unió ha de constar inscrita en el Registre d’unions estables de parella del Registre Civil. Així resulta no solament de l’article 4 de la Llei citada, que ho exigeix expressament, sinó també de l’article 2 que, al definir què és una unió estable de parella diu que ho és “la formada de forma duradora per dues persones [...] que conviuen en parella i que consten inscrites al Registre corresponent”, prèvia incoació d’un expedient on els sol·licitants han de presentar una declaració jurada de convivència, els documents acreditatius de la identitat dels dos membres de la parella, el certificat de residència si els membres no són de nacionalitat andorrana, el conveni regulador de les relacions i efectes personals i patrimonials de la unió i la declaració jurada de dos testimonis, en els termes que preveu l’article 22 de la Llei.
Dels preceptes exposats se’n desprèn que la mera unió estable de fet, és a dir, la que no consta inscrita en el Registre civil al que hem fet referència no produeix efectes jurídics i no genera, per tant, el dret a obtenir, de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, les prestacions de viduïtat i la sentència apel·lada, que ho ha entès així, s’ha de confirmar.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.

Impost de radicació d'activitats: fet generador, prova en contra a la presumpció d'activitat

“Segon.- El Comú d’Encamp mostra en el seu recurs d’apel·lació la disconformitat amb la sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles que estimant la demanda interposada per P3 S.A. anul·la la liquidació del impost de radicació d’activitats per l’H.R., amb l’argument de que la titularitat de l’autorització per l’exercici de l’activitat pressuposa l’exercici, de manera la meritació del impost no es pot deixar en cada cas a l’activitat probatòria sobre si s’exerceix o no l’activitat. Al contrari, la sentència, conforme a la tesi de P3 S.A., ha considerat que aquesta presumpció d’exercici associada a la titularitat administrativa de l’activitat cedeix quan l’obligat tributari demostra que no s’ha realitzat cap activitat en el local perquè en aquests casos manca el mateix fet generador del impost que és l’exercici d’una activitat.
L’article 32.1 de la Llei 10/2003, de 27 de juny, de les finances comunals, defineix el impost de radicació d’activitats comercials, empresarials i professionals com un impost que grava “l’exercici” de qualsevol d’elles, i l’apartat 2 diu que és fet generador del impost “l’exercici” d’una activitat de les esmentades, i tot seguit defineix què s’entén per activitats. Al seu torn, l’Ordinació tributària de la parròquia d’Encamp defineix en l’article 14 el impost esmentat com un impost que grava “el fet d’exercir” una activitat i l’apartat 2 indica que el fet generador del impost és “l’exercici” d’una activitat, en termes iguals als de la Llei 10/2003.
L’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, de 19 de desembre de 1996, després de dir que les normes tributàries s’interpreten segons els criteris generals admesos en Dret, afirma que “El fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos”, imposant, per tant, una interpretació literal, és a dir, segons el sentit de les paraules que contenen els textos legals.
La claredat dels textos transcrits i el criteri d’interpretació que conté l’article 9 de la LBOT porten a la clara conclusió de que el fet generador del impost i allò que grava la figura tributària és l’exercici de l’activitat i no la possibilitat d’exercir-la en el local o la mera titularitat administrativa que habiliti per l’exercici, com d’altra banda aquesta Sala ja ha sostingut en la sentència 2005-27, de 26 de maig.
Des d’aquesta perspectiva és ajustat al Dret el raonament de la sentència apel·lada quan afirma que la titularitat d’una autorització administrativa per a l’exercici d’una activitat comercial equival al seu exercici real, però que aquesta presumpció cedeix davant la prova de que malgrat l’autorització vigent cap activitat és exercida.
Això no significa que l’Administració comunal hagi d’esbrinar en cada cas si en el local destinat a la realització de l’activitat aquesta s’exerceix o no, doncs la presumpció simple és de que efectivament s’hi exerceix; significa que aquesta presumpció només pot ser destruïda, excepcionalment, mitjançant una prova a càrrec de l’obligat tributari que demostri, de manera absolutament indiscutible, que en el local no s’hi exerceix cap activitat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.

Taxa d'higiene pública: fet generador

“Tercer.- La representació de P3 S.A. interposa un recurs d’apel·lació contra sentència que confirma la liquidació de la taxa d’higiene pública, amb l’argument de que si no hi havia activitat en l’edifici de l’H.R., aquest tampoc es beneficiava de la prestació del servei públic de recollida d’escombraries, deixalles o neteja de vies públiques, que són els fets generadors de la mateixa, segons l’article 10.1 de l’Ordinació tributària. De conformitat a l’article 16 de la Llei 10/2003, les taxes són tributs el fet generador dels quals és la prestació d’un servei públic i l’article 10.1 de l’Ordinació defineix la taxa d’higiene pública com un tribut que grava la prestació del servei públic d’higiene per qualsevol via de les abans anomenades i considera obligat tributari la persona física o jurídica titular d’una autorització de radicació d’una activitat comercial en el terme de la parròquia. Per tant, a diferència del cas anterior, la prestació del servei res te a veure amb l’exercici o no d’activitat en el local que es veu beneficiat per aquella, de manera que el fet generador de la taxa es produeix en tot cas, mentre el servei públic d’higiene es presti de manera que beneficiï el local.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.

No procedeix la devolució de les taxes de construcció en motiu de l’anul·lació de la llicència

“Quart.- En relació a la obligació del Comú d’Encamp de retornar els drets tributaris satisfets pel lliurament de la llicència d’obres l’any 2003, la sentència apel·lada ha entès que la llicència comunal havia caducat per aplicació de l’article 5.1.g) de l’Ordinació tributària de 5 de desembre de 2002, publicada al BOPA d’11 de desembre (deixar passar un any des de l’autorització per a construir del Govern sense construir allò autoritzat) i explica també que la sentència d’aquesta Sala no va anul·lar l’autorització del Comú per la qual cosa no s’ha produït la desaparició de l’acte (atorgament de la llicència) que en el seu dia va justificar la liquidació i pagament de la taxa.
La part apel·lant sosté que tot i que la sentència de 2006 no anul·lava l’autorització de construcció del Comú, en la mesura que declarava ajustada al dret la desestimació de l’autorització per construir del Govern, deixava sense efecte el reconeixement del dret de P3 S.A. a construir que li havia fet el Comú, el que en realitat és tant com dir que la nostra sentència anul·lava la llicència del Comú; afegeix que la llicència del Comú no ha caducat perquè la nul·litat de la llicència no és imputable a la inactivitat de P3 S.A. i que, en qualsevol cas, en haver deixat d’existir el fet generador del tribut el seu pagament s’ha de considerar un ingrés indegut.
La sol·licitud que P3 S.A. va presentar davant el Comú d’Encamp el 27 de març de 2008 es dirigeix a obtenir la devolució de la quantitat que havia abonat en concepte de taxes per la concessió d’un permís de construir, per la qual cosa l’objecte del procés s’ha de cenyir a l’examen de si procedeix aquesta restitució.
Com hem indicat en la sentència 2005-70, de 16 de setembre, segons disposa l’article 12 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, el fet generador és el supòsit fixat per la llei, o d’acord amb la llei, per configurar cada tribut, la realització del qual produeix al naixement de l’obligació tributària, així com el naixement de la facultat de l’Administració per procedir a la quantificació i l’exigència del deute tributari. En conseqüència, la producció del fet generador fa sorgir l’obligació tributària i el consegüent deure d’abonar l’import corresponent.
L’Ordinació tributària del Comú d’Encamp que era vigent quan es va realitzar el fet imposable tot i que no defineix el fet imposable diu -article 5.3- que “les autoritzacions d’urbanisme i construcció tributaran” en la forma que explica i en l’apartat A (Disposicions generals) apartat V.1 parla de que “les taxes corresponents a la prestació d’un servei seran percebudes pel Comú a partir del moment en que el servei sigui prestat”, definicions que guarden relació amb la definició que del fet generador de les taxes conté l’article 16 de la posterior Llei 10/2003, de 10 de juny, de les finances comunals, que es remet a “la realització d’una funció administrativa de sol·licitud o de recepció obligatòria que es refereix a l’obligat tributari o l’afecta o el beneficia de manera particular” definició que es complementa amb la quantificació del deute tributari que explica l’article 18 quan diu que l’import de la taxa no pot superar el cost real de a realització de l’activitat de què es tracti.
El que volem significar amb això és que els drets tributaris associats a les llicències són independents de l’obtenció de les mateixes sinó que se cenyeixen al servei d’examen del projecte i la seva valoració sobre si s’adequa o no a la legalitat aplicable, servei del que en resulta la resolució corresponent, i amb aquest examen i valoració, en definitiva, amb la realització d’aquesta funció administrativa, s’esgota el fet imposable. Per això, tant la normativa de 2003 com la de 2007, en els articles 5.1.g) i 57.10 neguen el reembossament de les taxes quan la llicència caduca o s’anul·la.
Amb les consideracions exposades és suficient per considerar ajustada al Dret la sentència apel·lada, encara que sigui per altres fonaments; però abundant en els raonaments d’aquesta i a la llum dels de les parts ofereixen en aquesta instància, convé recordar que la llicència del Comú, com a acte administratiu, -i diferentment del que sosté la sentència apel·lada- no ha estat anul·lada per cap decisió jurisdiccional, tot i que la validació jurisdiccional de la denegació del Govern impliqui, com vam dir en la nostra sentència, la pèrdua del dret a construir de P3 S.A. D’altra banda, no estem davant d’un supòsit d’ingressos indeguts de l’article 71 de al Llei de bases de l’ordenament tributari perquè el ingrés indegut és aquell que no procedia fer i per això se’n pot reclamar la devolució, i en el cas, havent-se prestat pel Comú el servei que constitueix el fet imposable de la taxa, el ingrés s’havia de fer.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.

Delimitació de terrenys comunals

“La controvèrsia sobre el fons de l’assumpte ha estada tractada en una sentencia d’aquesta Sala de data 26 de març de 2009 (n° 31) que fa referència a altres propietaris.
….
«L’acord publicat ha estat dictat en el marc del que preveu l’article 4.4 de la Llei Qualificada de delimitació de competències dels comuns de 4 de novembre de 1993, que els atribueix la competència de “delimitació de terres comunals amb particulars” i de l’article 93 del Codi de l’Administració que diu que “l’Administració podrà procedir a la delimitació entre els béns que li pertanyen i els béns pertanyents a tercers quan els límits siguin imprecisos o apareguin indicis d’usurpació” i en la mesura que conforme l’article 105 del Codi els béns comunals estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic, també es beneficien del privilegi de delimitació de que gaudeix l’Administració que n’és titular.
Tanmateix, la delimitació te l’eficàcia que hem definit en sentències com la 2002-30, de 19 de juny de 2002: només empara situacions possessòries, i per això “la prerrogativa de la qual disposa el Comú per delimitar els béns dels particulars s’ha d’entendre amb independència de què els particulars puguin plantejar una acció de delimitació de les seves propietats amb les de l’Administració davant la jurisdicció competent, en el si de la qual es puguin resoldre les qüestions relatives a l’existència dels drets de propietat i la seva delimitació sobre el terreny”.
En conseqüència, l’acte de delimitació que és objecte d’aquesta causa no crea ni elimina drets de propietat, doncs només defineix situacions possessòries i qualsevol expressió que continguin els informes tècnics que formen part de l’expedient que atribueixi “titularitats” no es pot interpretar en el sentit de que aquestes són de domini sinó que s’ha d’entendre de conformitat amb el que acabem de dir. I de la mateixa manera, l’expedient de delimitació no “crea” servituds, sens perjudici que aquestes -ens referim a les forçoses de pas- existeixin de fet i es puguin reconèixer per un títol jurídic diferent al de delimitació.
La zona de les bordes de Rigober als Cortals d’Encamp, pel lloc on se situa, reuneix les condicions per considerar-la comunal perquè ho és l’entorn i per què el conjunt de bordes que la composen fa pensar en que han estat associades a l’explotació de la riquesa natural pels veïns, fonamentalment pastures, que és precisament el que defineix la naturalesa comunal dels béns, enfront dels que són de domini públic ordinari o dels patrimonials.»”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 91-09.

Previsió de sistemes al POUP: reparcel·lació, sòl urbà no consolidat. Conveni amb el Govern.

“a) El projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no vincula l’aprovació provisional. El Comú pot introduir en aquesta darrera les modificacions que consideri convenients, un cop examinada la totalitat de les al·legacions formulades en el període d’informació pública, sense més límit que la obligació d’obrir un segon tràmit d’aquesta naturalesa, en el cas de què les modificacions introduïdes tinguin caràcter substancial, segons l’article 98 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme. En conseqüència, el fet de què l’agent no fes al·legacions sobre la unitat d’actuació N-11 no impedeix que el Comú introduís modificacions no substancials en realitzar l’aprovació provisional.
b) L’article 8 del Reglament urbanístic completa les previsions de l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme sobre el sòl urbà consolidat, i disposa que tenen aquesta condició els terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla ordena directament i els inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. En canvi, tenen la consideració de sòl urbà no consolidat els terrenys inclosos en una unitat d’actuació de sòl urbà que no tenen definida l’ordenació i no es tracta d’àrees consolidades per l’edificació. En el cas que ara s’examina, el P.O.U.P. de La Massana preveu que s’incloguin en la unitat d’actuació N-11 determinats espais cívics, parcs i jardins, cosa que farà necessària la reparcel·lació dels terrenys per tal de garantir la necessària distribució de beneficis i càrregues. En conseqüència, els terrenys no són directament edificables, ni tan sols amb la realització simultània de les obres d’urbanització, com preveu l’article 8.1.3 del Reglament urbanístic, per la qual cosa resulta ajustada a dret la seva classificació com a sòl urbà no consolidat, ja que precisen de l’aprovació del corresponent planejament derivat, és a dir, d’un pla parcial o especial. Ben al contrari, no s’acredita que la unitat d’actuació N-27, que l’apel·lant utilitza com a terme de comparació, presenti les mateixes característiques que la N-11 quant a la previsió d’espais lliures.
c) Segons l’article 71 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, un dels continguts del P.O.U.P. és la determinació de l’estructura general del territori, integrada, entre d’altres elements, pels equipaments comunitaris per a serveis públics i els espais lliures destinats a parcs i zones verdes de caràcter públic. En conseqüència, no es pot considerar contrària a dret, com pretén la representació del recurrent, que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial de La Massana contempli l’existència en la unitat d’actuació N-11 dels espais cívics, parcs i jardins que es preveu realitzar. El fet de què no sigui necessari desenvolupar aquestes previsions fins al nivell de detall, en tractar-se de sòl urbà no consolidat, tal com disposa l’article 8.2 del Reglament urbanístic, no impedeix que el P.O.U.P. inclogui les previsions que consideri convenients en aquesta matèria.
d) Com ha posat de relleu la sentència apel·lada, el conveni signat l’1 de febrer de 2001 entre l’agent i el Ministeri d’Ordenament Territorial no afecta les previsions del planejament urbanístic, ja que, d’una banda, aquest conveni no té la naturalesa pròpia d’un instrument d’ordenació del Govern (article 53 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme), a diferència d’allò que sosté en algun moment el recurrent, i, d’altra banda, les estipulacions del conveni es limiten a preveure un accés directe a la carretera dels terrenys de l’agent, però no incideixen en la classificació urbanística de la finca, com no podia ser d’altra manera.
e) En darrer terme, s’han de confirmar igualment els pronunciaments de la sentència apel·lada sobre el camí ral que discorre actualment per la zona que comprenen les unitats d’actuació N-11 i N-27. La funció del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no és la de reproduir la situació existent en l’actualitat, sinó la d’establir l’estructura general i els elements fonamentals de l’ordenació urbanística del territori parroquial, regular els diferents usos, intensitats i aprofitaments segons la classificació del sòl i les unitats d’actuació i fixar les previsions dels serveis públics necessaris (article 69.1 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme). El planificador ha de prendre, doncs, les decisions que consideri convenients sobre la trama viària en les àrees que, com la present, no tenen una urbanització consolidada.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 90-09.

El Tribunal Constitucional entén que el dret a la jurisdicció ha de prevaldre sobre l'error en la formulació d'un recurs que en determinaria la seva desestimació

“Per tant, el Tribunal Constitucional hagués hagut de ser informat, a través l’escrit de recurs d’empara de la desestimació del seu incident de nul·litat d’actuacions pel Tribunal Superior de Justícia. Aquest aute de desestimació no era un element desconegut pel recurrent i per la seva representació processal, per tant, no es tracta, pròpiament dit, d’un element nou susceptible de revocar l’aute d’inadmissió a tràmit del Tribunal Constitucional.
Tanmateix, del contingut d’aquest recurs de súplica se’n deriva que el recurs d’empara del Sr. Francesc Mora Planas va ser declarat inadmissible a tràmit no pas a causa d’un falliment intencional del recurrent o de la manca manifesta de contingut constitucional, sinó d’un error material i objectiu del seu advocat al qual havia confiat la defensa dels seus interessos. En aquestes condicions, no seria equitable, tant pel que fa a l’article 10.1 de la Constitució, com pel que fa a l’article 6 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats, de fer assumir al recurrent la falta d’aquell en qui havia dipositat la seva confiança.
Per aquests motius, el Tribunal Constitucional estima el recurs de súplica del Sr. Francesc Mora Planas i l’autoritza, si així ho creu oportú, a presentar novament el seu recurs d’empara en el termini previst a l’article 88.1 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, comptat a partir de la notificació d’aquest aute.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-7-RE.

La vulneració del dret a un judici de durada raonable és recurrible en empara mitjançant l'incident de nul·litat

El Tribunal Constitucional per sentència de data 12/10/09, actuant com a ponent C. Viver, entén que la denúncia de la vulneració del dret a un judici de durada raonable, emparat en l’article 10.2 de la Constitució té cabuda en l’incident de nul·litat de l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials, per quan diu textualment:
“Finalment, com ja hem avançat, el recurrent també al·lega la vulneració del dret a un judici de durada raonable (art. 10.2 de la Constitució). La vulneració d’aquest dret va ser portada davant del Tribunal Superior de Justícia per la via de l’incident de nul·litat. És cert, com diu el Tribunal esmentat, que l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials només preveu la possibilitat d’interposar aquest recurs contra resolucions i omissions que “vulnerin el dret fonamental a la jurisdicció reconegut a l’article 10 de la Constitució”; tanmateix, també és cert que aquest Tribunal ha interpretat aquest incís de manera àmplia tot incloent els diversos drets continguts en aquest article constitucional o com diuen nombroses resolucions del Tribunal Constitucional quan “s’hagi produït la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció en qualsevol de les seves vessants” (a tall d’exemple causa 2001-1-RE i 2001-5-RE). Aquesta conclusió és més pertinent encara en els supòsits, com la causa que ens ocupa, en què el recurrent empra l’incident de nul·litat per denunciar conjuntament la vulneració del dret a la jurisdicció en sentit estricte i un altre dret de l’article 10 de les característiques del dret a no patir dilacions indegudes en les resolucions judicials.
Quant al fons de la qüestió, en relació amb el dret a un judici de durada raonable, aquest Tribunal, seguint una jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ha reiterat que aquest dret constitucional no incorpora en el seu contingut el deure de respectar els terminis legalment establerts per realitzar les actuacions judicials pertinents. La conculcació d’aquests terminis pot suposar una vulneració de la legislació processal corresponent, però no comporta la vulneració automàtica del dret constitucional proclamat a l’article 10.2 de la Constitució. El bé jurídic que aquest dret garanteix, com es desprèn del seu tenor literal, és que les actuacions judicials es realitzin en una durada raonable i, per tal de precisar aquest concepte indeterminat, cal ponderar en cada cas, en essència, la durada de les diverses fases del procés, la complexitat de la qüestió enjudiciada, l’activitat desplegada pels òrgans judicials i l’activitat i actitud o comportament processal de les parts.
L’aplicació d’aquesta raó de decidir al cas aquí enjudiciat porta directament a l’atorgament de l’empara sol·licitada. En efecte, l’any i 27 dies que transcorren entre la vista oral realitzada el 22 de novembre del 2007 i el 19 de desembre del 2008 en què es dicta la sentència, sense que en l’ínterim s’hagi realitzat cap altra actuació judicial, implica unes dilacions excessives que no es poden justificar, ni per la complexitat de la qüestió enjudiciada, ni per l’activitat o actitud de les parts, ni per “la particularitat de la composició de la jurisdicció en aquest procediment” a la qual al·ludeix el Ministeri Fiscal. Si fos cert que aquesta composició fa que entre una vista oral i una sentencia, en les circumstàncies del supòsit aquí enjudiciat, porten a que calgui deixar escolar més d’un any, es posaria de manifest l’existència d’un problema estructural que caldria solucionar, però no justificaria de cap manera una dilació com la que s’ha produït en aquest cas.
Cal doncs declarar que s’ha vulnerat el dret del recurrent a un judici de durada raonable.”

Doctrina jurisprudencial en matèria d'urbanisme en motiu de la classificació del sòl com a urbà consolidat

La sala administrativa del Tribunal Superior mitjançant la sentència de data 14/9/09, núm. 75-2009, actuant com a ponent B. Plagnet, formula un interessant relació de la doctrina jurisprudencial consolidada d’aquesta Sala en relació a diverses qüestions en matèria d’urbanisme: contingut urbanístic de la propietat, dret de propietat, utilització racional del sòl, classificació del sòl, sòl urbà consolidat, sòl urbanitzable diferit, que s’expressa en aquest sentit:
Cal remarcar que la classificació del sòl s’inscriu dons la lògica del planejament urbanístic i aquesta lògica és diferent d’un raonament basat sobre el dret de propietat. És per això que l’exposició de motius de la LGOTU indica, entre els objectius perseguits per la Llei, «a) Defineix el contingut urbanístic de la propietat com a conseqüència directa de la planificació, de manera que el dret d’edificar no es deriva només del dret de propietat, sinó també de la planificació i del procés d’urbanització subsegüent.»
Aquests principis generals els confirma principalment l’article 16 de la LGOTU : «Contingut urbanístic de la propietat. El contingut urbanístic de la propietat immobiliària és conseqüència directa de la planificació i queda integrat per l’adquisició successiva o, en determinats supòsits i condicions, simultània, del dret a urbanitzar i del dret a edificar. »
D’una manera general, la nova reglamentació es basa en la recerca d’una utilització racional del sòl, com l’indica l’article 2 del Reglament d’urbanització:
«L’activitat urbanística té com a finalitats fer efectius els principis constitucionals d’ordenació racional de sòl i dels recursos naturals, de qualitat de vida digna i d’equilibri ecològic per a les generacions presents i futures;… »
Igualment, podem citar en el mateix sentit, l’exposició de motius del Reglament d’urbanització:
Aquest nou sistema ha de fer possible, en paraules de l’esmentada exposició de motius, una ordenació del territori previsora i protectora, l’obtenció de sòl públic per satisfer les necessitats col·lectives i el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i habitatge juntament amb les infrastructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general.
Més concretament, l’article 25 de la LGOTU dona la definició del sòl urbà consolidat :
Sòl urbà consolidat. Constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.”.
Cal remarcar que aquest text inscriu bé la definició de sòl urbà consolidat en el quadre de “les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.” Aquesta definició per tant s’ha d’interpretar amb relació als principis generals citats més amunt.
Tampoc n’hi ha prou amb la presència de serveis públics per a justificar la classificació del sòl com a sòl urbà consolidat, com ja ha jutjat aquesta Sala:
«per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada -com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament» (Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008).
«Això significa que els serveis bàsics de que disposi el terreny del que se sol·licita la classificació com a urbà consolidat s’han de valorar en funció de si són els adequats per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament» (Sentencia 39/2008 de data 5 de maig de 2008).
Podem igualment citar, en el mateix sentit, l’article 7 § 2 del Reglament d’urbanització.
2.- La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
L’abast de la definició de «sòl urbà consolidat» es pot apreciar igualment per la confrontació amb la definició de «sòl urbanitzable», que figura à l’article 14 del Reglament d’urbanització:
Sòl urbanitzable. «1. Constitueixen el sòl urbanitzable tots els terrenys que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no inclou en una unitat d’actuació de sòl urbà ni classifica com a sòl no urbanitzable.
2.- En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia i d’acord amb la facultat que li confereix l’article 79 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial pot distingir, dins del sòl urbanitzable, entre unitats d’actuació de desenvolupament immediat i unitats d’actuació de desenvolupament diferit.
a) Dins de les unitats d’actuació de sòl urbanitzable de desenvolupament immediat s’hi han d’incloure els terrenys que, per la seva proximitat al perímetre urbà i a les xarxes de serveis existents, siguin més idonis des de la perspectiva de l’ús racional del territori i de l’equilibri ecològic i la sostenibilitat del creixement, per acollir els nous desenvolupaments urbans. També s’hi han d’incloure els terrenys que requereixin obres d’urbanització en més del seixanta per cent de la seva superfície, als quals fa esment l’article 29 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.»
La base d’aquestes disposicions és clara: la classificació de «sòl urbanitzable» s’ha d’apreciar: «En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia.. »i dins el marc de les disposicions de l’article 79 de la LGOTU
«Previsió de creixement. El Pla d’ordenació i urbanisme parroquial preveu el creixement estimat o necessari per completar-ne la trama urbana i resoldre el desenvolupament del sòl urbanitzable segons les especificitats i la vocació intrínseca de cada parròquia»
En altres termes, el sòl urbà consolidat permet la realització de construccions immediates, ja que principalment, els terrenys es troben dins un nucli urbà, mentre que els terrenys classificats com a «sols urbanitzables», podran ser objecte d’obres ulteriors, però s’inscriuran dins el marc de les necessitat del creixement de cada parròquia i dins la perspectiva de l’ús racional del territori.
Aquesta Sala s’ha pronunciat en aquest sentit, i principalment en la sentencia 39/2008; en efecte, cal citar el fonament següent sobre el que es recolza la sentencia recorreguda (punt Tercer). La doctrina d’aquesta Sala té per tant un significat diferent d’aquell que li atribueix la sentència recorreguda. Cal recordar que l’esmentada sentència continua dient que:
«Quart.- No obstant, convé analitzar les qüestions associades a la classificació de sòl urbà, en la seva variant de consolidat o no consolidat des d’altres perspectives, i en concret des de la que exigeix l’adequació entre els serveis i les necessitats del planejament a les que hauran de servir per poder, simplement, gaudir de la condició de sòl urbà, no necessàriament de la d’urbà consolidat.»
…/…
Però com, aquesta Sala ja l’ha jutjat (veure Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008, citada més amunt), «per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament».
D’altra banda, l’article 7 del Reglament d’urbanització:
2. La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
En aquest cas, podem per tant concloure que la qualificació de «sòl urbà consolidat» no queda justificada per aquest terreny. És cert que els embrancaments dels serveis públics existeixen per raó de la proximitat de la urbanització en fase de realització, però la qualificació de sòl urbà consolidat no seria conforme a la lògica del planejament de la parròquia de Canillo. La qualificació de «sòl urbanitzable» es justifica en la mesura on aquest terreny es pugui utilitzar, si s’escau per fer front a les necessitats del creixement de la parròquia, segons les disposicions de l’article 14 del Reglament d’urbanització (citat més amunt).

El TS confirma les limitacions urbanístiques del POUP als terrenys objecte de la declaració de la Vall del Madriu-Perafita-Claror com a patrimoni mundial i bé d’interès cultural

Per sentència de data 14/9/09, núm. 74-2009, actuant com a ponent Bernard Plagnet, la sala administrativa del Tribunal Superior entén que les limitacions dels drets urbanístics dels terrenys afectats per la declaració de la Vall del Madriu-Perafita-Claror com a patrimoni mundial i bé d’interès cultural són ajustades a dret, i de manera específica a la Llei 9/2003, del 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra i al Decret del 19-10-2005 de declaració de la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial, com a bé immoble d’interès cultural en la classificació de paisatge, Decret del 8-3-2006 de delimitació de l’entorn de protecció del paisatge cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial, i Decret del 26-7-2006 que estableix els criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el paisatge cultural de la vall del Madriu- Perafita-Claror, patrimoni mundial, i sobre el seu entorn de protecció; així com la improcedència d’una indemnització per aquest motiu.
Manifesta igualment la Sala que “no li correspon de pronunciar-se sobre la solució proposada per l’Hble. Comú d’Escaldes-Engordany, «que manifesta la seva millor predisposició per a solucionar-la en la forma que ja havia previst inicialment, és a dir, mitjançant la creació d’una unitat d’actuació situada a proximitat i composta íntegrament per terreny comunal» (veure foli 142). Efectivament, l’aplicació eventual d’aquesta solució correspon a la competència del planificador.”

La qüestió segons Diari d’Andorra

El TC entén que s'ha produït la vulneració del dret a la intimitat i al secret de les comunicacions a diversos bombers

Per sentència de data 7 de setembre del 2009, causa 2009-2-RE, ponent Miguel Herrero de Miñón, el Tribunal Constitucional ha atorgat l’empara sol·licitada i ha declarat que s’han vulnerat el dret a la intimitat i el dret al secret de les comunicacions, reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució a diverses persones, bombers i de l’Associació de Bombers d’Andorra (ABA), declarant que els recurrents tenen dret a ser indemnitzats pels perjudicis soferts; en seguiment de les consideracions que seguidament es reprodueixen parcialment:
“Els defenents al·leguen que es tracta d’una actuació policial ordinària que els administrats tenen el deure jurídic de suportar. Tanmateix, és clar que aquest deure jurídic té els seus límits en els drets constitucionalment reconeguts i en les garanties processals establertes per a la intervenció sobre aquests drets. L’article 15 de la Constitució reconeix el dret a la inviolabilitat del domicili i el dret al secret de les comunicacions que només pot ser omès en cas de delicte flagrant o en virtut d’una autorització judicial. Ni aquesta darrera va existir, ni una denúncia contra una persona desconeguda sobre fets no determinats pot equiparar-se a un delicte flagrant. Així mateix, d’acord amb la sentència del 31 de maig del 2005, Vetter c/ França (TEDH/2005/59) la cobertura legal per a una intervenció en la intimitat de la vida privada requereix ser expressa, cosa que no va ser en aquest cas.
Per aquests motius hem de concloure que la intervenció administrativa i policial sobre l’ordinador va ser una mera via de fet que els administrats no tenen cap deure jurídic de suportar.
Del que acabem d’esmentar es deriva que la intervenció i el registre mitjançant una simple via de fet d’armariets i de carpetes privades de l’ordinador dels bombers recurrents va poder vulnerar els drets constitucionals reconeguts als articles 14 i 15 de la Constitució.
En efecte, hem de considerar que els armariets d’un establiment públic en què els treballadors col·loquen objectes personals i els suports informàtics d’ús privat, contenen elements que afecten la seva intimitat i, per consegüent, estan protegits pels articles 14 i 15 de la Constitució.
Ara bé, és un fet provat, d’acord amb l’aute del 19 de setembre del 2008 del batlle de guàrdia, que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis, acompanyat del Servei de Policia, només va obrir els armaris individuals que li havien estat assignats, dels quals detenia les claus i que encara utilitzava, sense obrir-ne cap més, cosa que no correspon revisar a aquest Tribunal, conformement a l’article 91 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional. Les actuacions contingudes en l’expedient són suficients perquè no calgui requerir les actuacions complementàries contemplades a aquest efecte a l’article 35.2 de la Llei qualificada esmentada.
Per consegüent, no existeix, segons el parer d’aquest Tribunal Constitucional, una base fàctica per declarar la vulneració de la intimitat del domicili, sigui quina sigui l’extensió que, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu del Drets Humans, es donés a aquest concepte.
Per contra, també és un fet provat que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis va prendre possessió de la torre de l’ordinador d’ús col·lectiu, el qual contenia les carpetes individuals i personals dels bombers de la caserna de Canillo i aquest fet constitueix la base d’una vulneració de la privacitat de les comunicacions, protegida en l’article 15 de la Constitució amb independència del fet que després aquestes carpetes s’obrissin o no.
Tot i que els drets reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució estan íntimament lligats entre sí i aquest és el cas de la intimitat i de les comunicacions, ni el dret a l’honor, ni el dret a la pròpia imatge estan afectats en aquesta causa.”

Reconeixement de deute: renúncia a la prescripció

“Com posa de relleu la Sentència recorreguda, aquest correu no es pot interpretar més que com un reconeixement del deute per part d’un dels deutors solidaris, que afecta per igual als altres defenents, ja que es tracta d’una declaració de voluntat inequívoca de reconeixement de responsabilitat per part de la companyia asseguradora del causant del sinistre, encara que la quantitat oferta no coincideixi amb la suma que reclama l’agent.
II.- Com posa igualment de relleu la Sentència recorreguda, el reconeixement del deute per part del deutor és un medi idoni per interrompre la prescripció, d’acord amb el que disposa el Codi 7,39,7,5, però no es pot interrompre un termini que ja s’ha escolat, perquè per tal que produís aquests efectes s’ha d’efectuar dins de temps hàbil. No obstant, com destaquen les Sentències d’aquesta Sala de dates 19 de juny del 2003 i 30 de juny del 2004, aquest reconeixement intempestiu s’ha de qualificar com una renúncia a la prescripció guanyada, ja que res impedeix que en exercici de l’autonomia de la voluntat el deutor renunciï a un dret patrimonial que estava facultat per exercitar, quan amb això no perjudica a tercers.
La prescripció es configura així com una excepció que el deutor és lliure per plantejar o no, oposant-se en el primer cas al pagament, raó per la qual un sector de la doctrina ha qualificat l’obligació prescrita com una obligació natural, ja que comparteix amb ella dues característiques: el deutor es pot oposar a complir quan se li reclama el pagament, però una vegada ho ha fet no li és permès reclamar que el creditor li retorni allò que ha lliurat, criteri al què, no obstant, s’ha oposat majoritàriament la doctrina argumentant que el deutor pot complir una obligació prescrita i aquest compliment és vàlid perquè la prescripció no extingeix ni l’acció ni el dret, sinó que s’ha de configurar com una excepció que el deutor està facultat per exercitar.
Sigui quina sigui la posició respecte d’aquest punt, el que no es pot afirmar és que el reconeixement del deute efectuat pel deutor una vegada transcorregut el termini de prescripció genera una obligació natural i que
per tant el deutor es pot negar a complir-la, ja que el reconeixement comporta la pervivència de l’obligació primitiva i la obertura d’un nou termini de prescripció i, per tant, mentre aquest no s’escoli l’excepció no pot triomfar.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, (ponent E. Amat) autes 084/09.

Modificació del criteri jurisprudencial en matèria de cosa jutjada de la jurisdicció penal respecte la civil

Per sentència de data 23/7/09, ponent JL Vuillemin, autes 061/09, la Sala Civil del Tribunal Superior modifica el criteri jurisprudencial en matèria de cosa jutjada material de la jurisdicció penal respecte els afers objecte de la jurisdicció civil, en seguiment del criteri establert pel Tribunal Constitucional per sentència de data 12/3/08, causa 2007-36-RE, estimant l’empara formulada, en la què es diu en el seu considerant segon: “La interpretació doctrinal que s’ha anat fent de la cosa jutjada penal és coneguda. Així, mentre que la doctrina clàssica ha reconegut que la cosa jutjada penal només tenia efectes negatius o preclusius en contra del que succeeix amb els efectes positius de la cosa jutjada civil, una interpretació més recent, avalada per la jurisprudència constitucional comparada, (concretament en reiterades resolucions del Tribunal Constitucional espanyol) reconeix de fet l’efecte no només negatiu o preclusiu, sinó positiu o prejudicial de la cosa jutjada penal de manera que allò que ella ha establert vincula resolucions posteriors dels tribunals“, i en el seu considerabt quart “D’altra banda, si com aquest Tribunal va declarar en la sentència del 7 de setembre del 2007, recaiguda en la causa 2007-11-RE seria absurd “que uns mateixos fets, considerats pel mateix Tribunal, en relació amb el mateix acusat, puguin ser qualificats i jutjats de manera radicalment diferent”, no seria menys contrari al bon sentit que dues sentències referents al mateix afer i entre els mateixos litigants puguin contenir, sobre qüestions fonamentals del litigi, afirmacions radicalment contradictòries. Arribaríem a aquest resultat si en aquest cas o en d’altres de similars, la cosa jutjada penal fos exclusivament preclusiva o excloent i no també prejudicial. Així doncs, perquè no es respecta la cosa jutjada establerta en la sentència del 20 de juny del 2001 de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia, s’ha vulnerat el dret a la jurisdicció dels recurrents i cal atorgar l’empara sol·licitada.”; és donbcs atenent aquests antecedents que el Tribunal Superior modifica el criteri jurisprudencial ans esmentat, i es pronuncia en aquests termes:
“III.- És cert que fins fa poc temps, aquesta Sala considerava que la jurisdicció civil no resta vinculada per una sentència penal absolutòria, a menys que aquesta declarés la inexistència del fet enjudiciat, i que ni tant sols la vincula la valoració dels fets declarats provats penalment. Nogensmenys, la jurisprudència més recent del Tribunal Constitucional, adoptant els criteris no només negatius o preclusius, sinó positius o prejudicial de la cosa jutjada penal reconeguts pel Tribunal Constitucional espanyol, va invalidar la jurisprudència fins a llavor seguida per la Sala civil d’aquest Tribunal Superior, i va posar per principi que seria contrari al bon sentit que dues sentències referents al mateix afer i entre els mateixos litigants puguin contenir sobre qüestions fonamentals del litigi, afirmacions radicalment contradictòries. En cas d’autes, és incontrovertible que en els fets provats del seu II Resultant, la sentència penal ha resolt la qüestió fonamental del litigi civil, més concretament que és el Sr. J.P.N. qui va provocar l’accident del dia 18 de novembre del 2005 i que per tant és totalment responsable dels danys patits pels altres implicats en l’esmentat sinistre. Per conseqüent vinculat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional, aquesta Sala no pot anar en contra del que fou considerat provat per una resolució penal, que gaudeix, segons la referida jurisprudència, de l’autoritat de la cosa jutjada.”

Caràcter indefinit de les obligacions de l'avalador: extensió a un segon crèdit

Per sentència de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 052/09, la sala civil del Tribunal Superior revoca la sentència del Tribunal de Batlles, per la qual s’absolia als avaladors i socis d’una societat front la reclamació del deute per part d’una entitat bancària, en entendre que malgrat no haguessin signat com a avaladors la segona la polissa de crèdit, l’obligació de la primera s’estenia a la segona pel caràcter indefinit de l’aval, segons es diu textualment:
“II.- Ateses aquestes consideracions, cal examinar ara si el citat aval garantia també el compliment de les obligacions que “Q. SA” va assumir en virtut de la pòlissa de crèdit signada en data 9 de juliol del 2003 i la resposta també ha de ser afirmativa.
En primer lloc, l’aval concedit pels Srs. J.S.M., E.O.S. i E.F.F. en data 22 d’agost del 2002 garantia el compliment per part de “Q. SA” de totes les obligacions que aquesta societat pogués assumir respecte del Banc i el seu caràcter indefinit, el fet que no fes referència expressa a la pòlissa de crèdit que les parts havien signat dies abans i la proximitat en el temps entre aquesta i la que es va signar un any més tard porta a concloure que garantia també el compliment d’aquesta segona pòlissa, tant si aquesta era una pròrroga de l’anterior, com si es tractava d’un nou contracte i, per aquest motiu ni a la primera, ni a la segon pòlissa es avaladors van signar l’apartat corresponent a l’aval, perquè aquest ja es va pactar el dia 22 d’agost del 2002.
Cal tenir en compte, a més a més, que la primera pòlissa vencia el dia 12 d’agost del 2003 i el nou de juliol es va pactar la segona, per un import superior al degut per la primera i amb un venciment posterior, ja que en execució de la primera el saldo deutor superava al límit pactat (56.859,91 més interessos, en front dels 30.000 pactats), fet que porta a estimar que el que es va pactar va ser una pròrroga de la primera pòlissa per tal de subscriure una nova línea de crèdit. D’altra banda, si la fiança hagués estat referida exclusivament a la primera pòlissa i la segona hagués suposat una novació extintiva, i per tant s’hagués extingit la fiança, el creditor hauria exigit als fiadors el pagament del deute pendent en virtut de la pòlissa avalada, cosa que en cap moment va fer, sinó que la suma deguda en virtut de la primera quedava com deute de la segona. Per aquesta raó, cal entendre que el que es va fer és ampliar el crèdit concedit, per tal de facilitar-ne el compliment, i en aquest sentit cal interpretar la proposta feta pels Srs. J.S.M. i E.O.S. en data 1 de juliol del 2002 per tal que se’ls hi ampliés el límit de la pòlissa de crèdit que estava vigent fins llavors (folis 495 a 496).”

Parella de fet: liquidació del pis adquirit en comú

Per sentència de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 028/09, la sala civil del Tribunal Superior entén que existint una relació de parella de fet, o vincle more uxorio, havent escripturat l’adquisició de l’habitatge i el préstec hipiotecari a nom d’ambdós, i havent satisfet la totalitat de les quotes tan sols un dels membres de la parella, aquest no pot demanar a l’altre el pagament de les quantitats satisfetes en el seu benefici, havent-se de presumir l’existència d’una donació, apartant-se el Tribunal del principi general que la donació no es pot presumir en atenció a la situació de convivència, segons diu textualment la sentència:

“III.- Aquesta conclusió no impedeix que el tercer que ha pagat el preu pugui reclamar que el propietari del bé li retorni allò que ha pagat en el seu benefici, perquè de manera general la donació no es presumeix, però la solució ha de ser un altre quan el que paga està lligat en el moment de fer-ho amb el que esdevé propietari per una relació d’afecte que cal presumir en els cònjuges i en les parelles de fet que conviuen more uxorio. Per aquesta raó, aquesta Sala entén correcte que el Sr. C.M.T. no pugui repercutir aquelles sumes que va pagar mentre mantenia una relació de parella amb la Sra. R.D.G., fos aquesta de llarga o de curta durada, ja que sols ho hauria pogut reclamar si hagués pogut acreditar que el pagament es feia com a conseqüència d’un préstec que calia que li fos retornat, que no és el cas, mentre que una vegada es va trencar la relació la presumpció ha de ser la contrària i per aquesta raó la Sentència d’instància obliga encertadament a la Sra. R.D.G. a pagar al Sr. C.M.T. les sumes que aquest va abonar per tal d’amortitzar el préstec hipotecari a partir d’aquell moment.”

El TS declara la nul·litat de l'article 192 de les normes urbanístiques del POUP d'Encamp en relació als edificis singulars

Per sentència de data 27/7/09, ponent B. Plagnet, número , 65-2009, la sala administrativa del Tribunal Superior ha establert la nul·litat de l’article 192 (apartat 1.1 quan diu “exceptuant els casos d’edificació singular” i l’apartat 2 quan diu “llevat dels casos previstos o d’edificació singular”; i tot l’apartat 5) de les normes urbanístiques incloses dins del POUP de la parròquia d’Encamp, per quan inverteix el procediment, amb una iniciativa comunal seguida d’una aprovació pel Govern. El concepte “d’edifici singular” definit en aquest article 192 no és per tant compatible amb les disposicions de l’article 61 de la LGOTU.

No és precís un expedient sancionador per a l'atur d'obres

Per sentència de data 27 de juliol d’enguany, ponent A. Andrés, número 67-2209, la sala administrativa del Tribunal Superior entén que l’aturada de les obres s’ha d’acordar de manera immediata per part del Cònsol major, quan les obres s’executen sense llicència o contravenint les condicions d’aquesta, sense que sigui necessària la prèvia iniciació del procediment sancionador encaminat a depurar responsabilitats i a imposar les sancions corresponents, la qual cosa no exclou l’obligatorietat de la seva incoació posterior, en seguiment de la doctrina d’aquesta Sala, per sentències núm. 95-46, de 19 de desembre de 1995, i 98-13, de 25 de març de 1998, en les què es diu: “les actuacions que suposen un incompliment de la normativa urbanística poden produir diversos efectes, entre els quals destaquen, per la seva importància, les mesures encaminades a restablir el compliment de l’ordre jurídic pertorbat, la indemnització de danys i perjudicis quan sigui escaient i, en darrer terme, la imposició d’una sanció administrativa. Encara que l’ús d’una terminologia sovint inexacta pugui donar lloc a confusions, és necessari precisar que les mesures adoptades per l’Administració per tal de restaurar l’ordre jurídic infringit no són pròpiament de naturalesa sancionadora, ja que van adreçades a assegurar el compliment de les normes que han estat desconegudes per una actuació il·legal, mentre que les sancions administratives -ordinàriament multes- suposen una aflicció suplementària per al seu autor, imposada com a conseqüència d’aquella activitat”.

L'import de la compensació econòmica en cas d'acomiadament s'ha de cotitzar a la CASS

Per sentència de data 27/7/09, número 71-2009, ponent L. Saura, la Sala Administrativa del Tribunal Superior revoca la decisió del Tribunal de Batlles que entenia nul·la la resolució de la CASS per la qual es reclamaven les cotitzacions per les compensacions econòmiques fetes a disset treballadors acomiadats, entenent que el fet que aquesta compensació no es contempli en el concepte de “salari” que l’article 56 de la Llei sobre el contracte de treball estableix -segons la qual el salari és la remuneració que l’empresari lliura al treballador com a contraprestació dels seus serveis- no li priva de la naturalesa exposada per què precisament el que fa la compensació de l’article 70 és remunerar uns serveis que en els termes de duració del contracte s’haurien de prestar i no es presten per decisió unilateral i no causal -i per tant, no il·legal- de l’empresari empleador; a diferència de la indemnització que l’article 76 preveu pels casos en què l’empresari ha adduït una causa d’acomiadament que no és certa o que no ha pogut demostrar, indemnització -associada a una actuació il·legal de l’empresari- que és compatible amb la percepció del salari que correspon al treballador fins la finalització dels efectes jurídics del seu contracte de treball. Així doncs en seguiment de l’article 12 del Reglament Tècnic indica que la base de cotització que han de satisfer els assalariats comprèn “el total de les remuneracions reembossades durant el període de referència precedent”, la compensació econòmica prevista en l’article 70 constitueix una remuneració des del punt de vista de la legislació de seguretat social -i salarial des de la perspectiva de la legislació sectorial laboral-, i per tant ha de ser objecte de cotització.

La questió segons el Diari d’Andorra.

Anul·lació judicial de la denegació al reagrupament familiar en tenir antecedents penals

Per sentència de data 27/7/09, número 72-2009, ponent A. Andrés, la Sala Administrativa del Tribunal Superior anul·la la decisió del Govern de denegar el reagrupament familiar del cònjuge d’una persona de nacionalitat andorrana, en constar als antecedents penals el fet d’haver comès un delicte greu a Espanya, doncs segons disposen els articles 87.1 i 88.1.a) de la Llei qualificada d’immigració de 14 de maig de 2002, la persona de nacionalitat andorrana que resideix al Principat pot sol·licitar el reagrupament familiar amb el seu cònjuge, si bé l’article 89 del mateix cos legal, la sol·licitud de reagrupament familiar pot ser denegada si la persona que es vol reagrupar amb un andorrà o amb el titular d’una autorització de residència i treball representa un risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic.

Notorietat d'una marca, risc de confusió

Per sentència de data 18/6/09, ponent JL. Vuillemin, autes 047/09, el Tribunal Superior entén que per fer prohibir l’utilització d’una marca la societat impugnant ha d’acreditar que aquests és idèntica o similars a l’altra marca , notòriament coneguda en el territori del Principat i no únicament al país d’origen, com ho interpreta erròniament la part recurrent, per a productes i /o serveis idèntics o similars, o que existeix un risc de confusió o d’associació en la ment del públic., i per aquest motiu en desestima la impugnació, malgrat que entre les referides marques existeix una similitud important per serveis o productes idèntics; la problemàtica que es planteja per tal de resoldre el litigi, és la de determinar si la marca de la societat impugnant gaudia a Andorra d’una notorietat suficient, quan la societat adversa va registrar les seves marques. Alhora entén que ningú pot apropiar-se el nom i l’imatge del BUDA o BUDDHA que correspon a la figura mundial del fundador de la religió budista, de la mateixa manera que ningú pot apropiar-se el nom i l’imatge del Profeta Mahomet o del Sant Crist que fan part del patrimoni de l’Humanitat.

Enllaç relacionat

Resultat diferent a Espanya

Desestiment unilateral del treballador: caducitat

Per sentència de data 18/9/09 , ponent JL. Vuillemin, autes 057/09, el Tribunal Superior entén que en matèria de desistiment unilateral del treballador, el termini de caducitat sempre és de 30 dies perquè l’incompliment de l’obligació del treballador d’entregar a l’empresari una carta comunicant-li el seu desistiment justificat, no pot beneficiar al mateix treballador i tenir per conseqüència allargar el termini
normal de caducitat de 30 dies més. En conseqüència, si el termini de caducitat de 30 dies de l’article 7 apartat tercer de la Llei s’aplica a les accions en reclamació d’indemnitzacions de l’empresari contra el treballador pels perjudicis ocasionats per un desistiment que no sigui justificat, s’aplica igualment a les reclamacions dels treballadors en indemnització de l’article 76 per desistiment justificat. Atès que en el cas d’autes, no és discutit que la Sra. R.L.C. va rescindir unilateralment la relació laboral el dia 9 d’agost del 2008 i que va presentar la seva demanda en indemnització el dia 24 de setembre del 2008, força és de constatar que l’acció en indemnització ha caducat.

Inversió de la càrrega de la prova per absència del llibre de treball

Per sentència de data 18/6/2009, ponent JL. Vuillemin, autes 057/09, el Tribunal Superior entén que és totalment injust que la manca de manteniment del llibre de treball perjudiqui a la treballadora, ja que aportar la prova de la realitat de les hores extraordinàries, a manca de l’esmentat llibre, és totalment impossible i per conseqüent aquest greu incompliment no pot tenir altra conseqüència que invertir la càrrega de la prova. Alhora entrén que és cert que l’article 43 de la Llei sobre el contracte de treball exigeix que l’empresari tingui un llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, els dies festius treballats, les absències etc, i que el treballador no ha aportat en autes
cap llibre d’aquest tipus. No obstant això, l’absència d’aquest llibre no pot haver per conseqüència invertir la càrrega de la prova, ja que en aquest cas correspondria exigir del defenent una prova negativa d’impossible compliment. L’única conseqüència de la manca d’aportació del referit llibre és que l’empresari es veu privat oposar un mitjà de prova important a les al·legacions del treballador que té més facilitat per provar les seves pretensions. Ara bé, aquesta prova ha d’existir mitjançant documents o testimoniatges, ja que les simples afirmacions de la demandant no poden ser suficients per justificar una condemna de l’adversa.

Per altra sentència de data 18/6/09 el Tribunal Superior entén que respecte a la reclamació dels treballadors en concepte de dies festius i d’hores extraordinàries, és cert que l’empresari no aporta el llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, els dies festius treballats, les absències etc…, però aquest incompliment d’una obligació legal no pot tenir per conseqüència l’estimació automàtica de totes les pretensions del treballador en concepte de dies festius i/o d’hores extraordinàries, ni tenir per efecte d’invertir la càrrega de la prova, ja que seria demanar a l’empresari fer una prova negativa d’impossible compliment; en canvi impedeix a l’empresari descartar fàcilment les proves de l’adversa, ja que en tot supòsit, pertoca sempre a la part demandant provar la seva pretensió.

Successió intestada segons el dret foral gallec

Per sentència de data 18 de juny de 2.009, ponent JM. Abril, autes 086/09, el Tribunal Superior resol la successió intestada d’una persona espanyola, nascuda a Galicia, en seguiment d’allò que es contempla a la llei 2/2006, de 14 de juny, de dret civil de Galícia, per la qual declara hereves a les filles i reconeix, com a legítima, l’usdefruit del terç de millora a la vídua, segons s’esdevé de l’aplicació de la remissió al Codi Civil.

El TC estima la vulneració del dret a la jurisdicció en haver recorregut el Batlle a la citació edictal, abans d'exaurir totes les possibilitat de citació personal

Per sentència de data 14/7/09, ponent C. Viver (causa 2009-4-RE) el Tribunal Constitucional entén que els òrgans judicials han de tenir una especial diligència i esgotar totes les possibilitats que els hi ofereix l’ordenament jurídic per tal de fer possible aquest accés a la jurisdicció. Més concretament, els òrgans judicials en virtut del dret constitucional a la jurisdicció, han de tenir una actitud especialment activa en esgotar totes les possibilitats de procedir a l’emplaçament personal dels demandats, abans de recórrer a l’emplaçament edictal, que l’experiència demostra a bastament poc eficaç i que, en conseqüència cal considerar com una última i excepcional mesura. Se’ls ha d’exigir doncs una actitud proactiva de recerca activa de dades que puguin donar pistes de possibles llocs de residència dels demandats, tot intentant els emplaçaments pertinents. Certament, els demandats o defenents poden tenir, en determinades circumstàncies, certes obligacions d’informar del seu parador, però aquestes obligacions no excusen les dels òrgans judicials derivades del dret a la jurisdicció.

Disposar d'una assegurança complementària de despeses sanitàries impedeix gaudir de la prestació del 100% de la CASS

Per sentència de data 20/5/09, ponent L. Saura, núm. 56-2009, la Sala administrativa del Tribunal Superior entén que compte tingut que l’assegurat gaudia d’una pòlissa d’indemnització complementària a l’assistència sanitària, és d’aplicació l’excepció al règim de reembossarnent de prestacions mèdiques que preveu l’article 10 del Reglament Tècnic, el segon paràgraf admet que a petició de l’interessat la parapública assumeix el 100 % de les despeses quan es tracta d’un tractament mèdic particularment car del que l’abonament circumscrit al percentatge del 75 % resulti desproporcionat als ingressos de l’assegurat; el que faculta l’acció de reclamació de prestacions indegudes sense que calgui, amb caràcter previ o simultani, deixant sense efecte la resolució que va acordar, el seu dia, abonar les prestacions al 100%.

Inadeqüació de l'acció interdictal en el marc d'una relació regida pel contracte d'obra

Per sentència de data 21/5/09, ponent JM. Abril, autes 081/07, la Sala civil entén de la inadeqüació del prociment interdictal en el marc de l’execució d’uns treballs d’urbanització de manera diferents a la convinguda, per quan entén que:
“En el cas que ens ocupa resta clar que l’agent interposa un interdicte d’obra nova per a evitar les pertorbacions o lesions futures que l’actuació de la defenent, com a contractista, pot ocasionar en el seu domini. Si bé aquesta via seria adequada si no existís cap lligam contractual entre l’empresa que porta a terme les obres i el propietari que pot veure lesionat el seu domini o el titular d’un dret real que es pot veure afectat per la realització de l’obra, en aquest supòsit els litigants es troben lligats per un vincle contractual, de data 16-5-2003. En aquest s’estableix que l’empresa que realitzarà les obres i sol·licitarà els permisos oportuns, les efectuarà sota la supervisió tècnica d’E.. Acreditat que aquestes obres s’executen al marge del pacte convingut, no procedeix l’exercici d’una acció interdictal, sinó que com indica el jutjador a quo, les divergències respecte de l’adequada execució d’un contracte, encara que sigui d’obra, s’han de ventilar pel procediment declaratiu. I cal afegir que, en aquest cas, si es considerés que les obres poden generar perjudicis es podria sol·licitar l’adopció d’alguna mesura cautelar per a la protecció del domini o dret real de l’agent, si s’acredités la concurrència dels seus pressupòsits: fumus boni iuris i periculum in mora.
III.- Conseqüentment amb el que s’acaba d’exposar, no procedeix analitzar els altres motius del recurs i que són relatius a les exigències de fons de la demanda d’interdicte d’obra nova, atès que aquesta Sala entén que s’escau confirmar la resolució dictada a la instància, pel que fa a la inadequació del procediment, tota vegada ue aquesta resulta ésser una qüestió d’ordre públic a apreciar per l’òrgan judicial.”

La Sala administrativa del TS entén que la CTU té competència ratione loci respecte la impugnació dels límits territorials dels POUP

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, número 44/09, la Sala administrativa del Tribunal Superior entén competent a la CTU per resoldre la impugnació del Comú d’Encamp respecte l’àmbit territorial del POUP de Canillo, en seguiment de les resolucions d’aquesta Sala (Aute 32-2006 del 15 de desembre de 2006), el «greuge invocat contra l’acte administratiu és doncs el de la incompetència “ratione loci”. L’apreciació de la legalitat d’un acte administratiu correspon per naturalesa a la competència de l’autoritat encarregada d’aquest control per la Llei. En aquesta circumstància, l’article 132, ja mencionat, confereix a la CTU el control de la legalitat dels “actes de l’Administració comunal en matèria d’ordenació del territori urbanisme”, sota el control eventual del jutge administratiu. Com ho ha precisat l’Aute ja citat, “en el cas en que durant el curs del procediment contenciós es plantegessin qüestions rellevants de dret privat es podrien adreçar a la jurisdicció civil les corresponents qüestions prejudicials”. L’examen de la competència “ratione loci” correspon per tant a la CTU i la resolució del 5 de novembre de 2007 s’ha d’anul·lar sobre aquest punt. En conseqüència, el recurs del Comú de Canillo que demanava de jutjar que la “resolució de la CTU és ajustada a dret” per tant, s’ha de rebutjar.
Es desestima la impugnació del Comú d’Encamp per quan no aporta la prova de la il·legalitat del POUP del Comú de Canillo.
Per contra la Sala entén que no és competent per pronunciar-se sobre els límits territorials de les dues parròquies, ja que aquesta qüestió correspon a un procediment diferent.

Equipament públic d'edificis privats, consideració en el POUP i a efectes de cessió

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, nº 42-2009, la Sala administrativa del TS entén que l’arrendament d’un edifici privat al Comú no determina la seva consideració com a equipament públic, i la seva menció en el catàleg no estableix una determinada consideració en el POUP, sense perjudici del que estableix l’article 33.2 LGOTU “Els plans d’ordenació i urbanisme parroquial han d’imputar necessàriament els percentatges de terreny de cessió obligatòria dins de les propietats privades que en l’actualitat, sigui pel títol que sigui, ja es troben ocupades per equipaments col·lectius o zones verdes urbanes“.

El Tribunal dels drets de l'home entén que s'ha produït una discriminació per part dels tribunals andorrans en la interpretació i aplicació d'una clàusula testamentària

El Bopa d’avui (47/21) publica la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans dictada 13 de juliol de 2004, esdevinguda ferma el 15 de desembre de 2004, en la causa Pla i Puncernau, per la qual es declara que hi ha hagut vulneració de l’article 14 (prohibició de discrimibació) de la Convenció combinat amb l’article 8 (Dret al respecte de la vida privada i familiar), en rebutjar la condició d’hereu ab intestat d’un fill adoptiu, el que ha suposat una indemnització aproximada de 900.000,- €.

A l'interior d'una unitat d'actuació poden coexistir edificis construïts i terrenys no construïts

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, nº 42-2009, la Sala administrativa del TS entén que en una mateixa unitat d’actuació s’hi poden incloure edificis construïts i terrenys no construïts, atès que la que la constitució de les unitats d’actuació es basen en criteris urbanístics i aquests últims no impliquen que la qualificació jurídica de parcel·les incloses en la mateixa unitat d’actuació sigui uniforme. La lògica de la constitució d’una unitat d’actuació es que permeti atendre els objectius urbanístics fixats pel POUP. A més els terrenys construïts han de participar de les despeses futures d’urbanització de la unitat d’actuació.

El TC entén que el Govern ha envaït les competències del Comú d'Encamp tan sols pel que fa als abocadors permanents no contigus a la galeria

El Tribunal Constitucional per sentència de data 8/6/09, ponent C. Viver, estableix que els treballs realitzats pel Govern en seguiment de la la declaració d’utilitat pública de la línia aèria de 225 kV entre la frontera francesa i el Pas de la Casa, i de la línia soterrada de 225 kV entre el Pas de la Casa i el Grau Roig, amb els drets necessaris per la construcció de la galeria de serveis i evacuació paral·lela al Túnel d’Envalira, per on passarà un tram de la línia de 225kV, acordada pel Consell General en data 3/10/08; ha vulnerat la competència del Comú d’Encamp sobre medi ambient reconeguda per l’article 4.10.e de la Llei qualificada de competències dels comuns en la concreció realitzada per l’article 35.1 de la Llei de residus, tan sols respecte aquells abocadors amb caràcter definitiu i no contigus a la galeria en construcció, i suspén els abocaments de material mentre no s’obtingui la autorització del Comú; en entendre que l’article 35.1 de la Llei de residus no contempla la possible existència d’abocadors que no requereixen l’autorització prèvia del comú afectat, possiblement per preservar una participació dels comuns en tot tipus d’abocaments situats en el seu terme, si bé entén que aquesta competència d’autorització, com totes les competències, s’han d’exercir d’acord amb el principi de lleialtat institucional que s’ha d’exercir amb la voluntat no solament de no impedir, sinó de fer possible i, més encara, de propiciar, l’exercici de les competències dels altres ens públics. Entén igualment que el fet que tot abocador requereixi l’autorització prèvia del comú d’acord amb l’article 35.1 de la Llei de residus, no equival a afirmar que tot dipòsit de residus inerts sigui un abocador o tingui que convertir-se en un abocador i requereixi, per tant, l’autorització esmentada, el que determina que no sigui exigible aquesta autorització per a dipòsits de material produït per a la realització de determinades obres, si aquest dipòsit té un caràcter temporal molt limitat i és concebut com una avantsala necessària per poder realitzar el trasllat definitiu a d’altres indrets. Tampoc és exigible l’autorització quan els dipòsits de residus inerts derivats de la realització d’obres tinguin lloc en els terrenys adjacents a l’obra realitzada i responguin a la finalitat d’aconseguir la integració ambiental i paisatgística de l’obra o garantir la seva seguretat.

Presumpció d'innocència i antecedents penals

En la sentència del Tribunal Constitucional de data 8/6/09, ponent B. Subra, ausa 2009-1-RE, en relació a la consideració que s’ha de donar a la referència dels delictes anteriors, es conté una distinció entre la institució de la cancel·lació d’antecedents penals i l’amnistia, en els següents termes: l’amnistia, que suprimeix de manera retroactiva el caràcter delictiu vinculat a uns fets, té com a conseqüència la prohibició per a tothom de recordar, en la forma que sigui, o de fer subsistir en qualsevol document, les condemnes penals, les sancions disciplinàries o professionals cancel·lades; i el supòsit de cancel·lació de l’article 264 del Codi de procediment penal andorrà no és un supòsit d’amnistia, doncs la cancel·lació, sota la llum del dret comparat, sembla més propera a la figura que, per exemple, el dret penal francès preveu amb el terme “prescription”, d’acord amb la qual la pena prescrita es considera com executada, però sense que els fets que l’ha van motivar desapareguin i persisteixin malgrat la desaparició de les seves conseqüències jurídiques.

En relació a la consideració dels antecedents penals i la presumpció d’inocència l’alt Tribunal entén que el fet que qualsevol persona sospitosa o processada és innocent fins que la seva culpabilitat no hagi estat establerta i que no hagi estat condemnada de manera irrevocable. Aquest és el sentint que donen a aquesta norma legislacions i jurisprudències nacionals diverses, així com textos internacionals. L’article 11 de la Declaració universal dels Drets Humans de 1948 disposa que “Qualsevol persona acusada d’un acte delictiu és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta en el decurs d’un procediment públic en el qual haurà disposat de totes les garanties necessàries a la seva defensa”. L’article 48.1 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea disposa que “Qualsevol persona acusada d’una infracció penal és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta”. Evidentment, cal citar l’article 6.2 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals d’acord amb el qual “Qualsevol persona acusada d’una infracció és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta.” Una vegada la presumpció d’innocència definida, la seva vulneració és materialitza quan, abans qualsevol condemna o més precisament abans l’esgotament de les vies de recurs, es presenta públicament una persona com a culpable dels fets que fan l’objecte d’una investigació o d’una instrucció judicial. És clar que el dret a la presumpció d’innocència i l’eventualitat de la seva vulneració només tenen sentit i només poden tenir un abast efectiu en el context d’una instrucció susceptible de conduir a l’establiment de la culpabilitat i, per consegüent, al pronunciament d’una sanció. Efectivament, la presumpta innocència no és pot assimilar a la innocència, ja que si aquest dret atorga una protecció a la persona que es presumeix innocent, concretament pel que fa a la càrrega de la prova, és perquè existeix el risc que no ho sigui. En les instàncies que van donar lloc, primer davant la Batllia, després davant el Tribunal de Corts, a la referència dels antecedents penals cancel·lats, la recurrent no estava sent jutjada, la seva culpabilitat no havia d’establir-se i, per tant, no havia de ser condemnada. El dret a la presumpció d’innocència no hi intervenia i, doncs, no podia ser víctima d’una vulneració d’aquest dret les característiques del qual no es podien aplicar a la causa sotmesa al jutge.

Resolució objecte de recurs: superació de la literalitat del recurs

La Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia per sentència (34/2009) de data 20 d’abril de 2.009, ponent B. Plagnet, entén la improcedència de declarar inadmissible el recurs malgrat anar adreçat contra un acte administratiu preparatori, en l’àmbit urbanístic, quan en la mateixa data s’ha aprovat l’acte definitiu, en entendre que el jutge s’ha d¡esforçar, quan les circumstàncies del cas ho permeten, a preservar l’exercici del dret a la jurisdicció previst a l’article 10 de la Constitució.

Els terminis de recurs no són susceptibles de pròrroga

El ple de la Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia per Aute de data 20 de maig de 2.007 (19-2009) entén que els terminis de recurs venen determinats per la llei i no poden ser modificats per aplicació del principi de confiança legitima, atès que l’article 130 del Codi de l’Administració, al qual es remet l’article 32 de la llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, preveu la possibilitat de concedir una pròrroga dels terminis legalment establerts, a petició dels interessats, però exclou taxativament de la mateixa els terminis dels recursos administratius i jurisdiccionals. En conseqüència, és clar que el termini de vuit dies hàbils en què s’havia de presentar el recurs d’apel·lació contra la sentència del Tribunal de Batlles, degudament fonamentat, no podia ser objecte de cap tipus de pròrroga, de manera que l’apel·lació presentada per l’agent era efectivament extemporània.

Caràcter consensual del contracte d'obra

“… un contracte que es perfecciona per l’acord de la voluntat entre els interessats, sense necessitat d’observar uns requisits de forma especial, i per consegüent, l’existència d’un contracte d’obres exigeix únicament el consentiment del constructor i propietari sobre l’obra a fer i el preu que s’hagi de pagar, i aquest consentiment es pot manifestar per escrit o en forma verbal”
Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de data 11 de març de 1991.

Caràcter tàcit de la novació

“… la novació exigeix sempre l’existència de “animus novandi” (Codi 3,42,8) el qual no és precís sigui exprés,….”Sentència del Tribunal Superior de Justícia, de data 3 de març del 2.000, autes TSJC-204/99.II. “… segons estableix el Codi 3, 42, 8 la novació exigeix sempre l’existència d’un animus novandi, que si bé es cert no s’exigeix que sigui expressa,…”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 20 d’octubre de 1.994, número 123.

Condemna de l'Estat andorrà per part del Tribunal del drets humans

El Bopa d’avui (32/21) publica la sentència del Tribunal dels drets humans, amb seu a Estrasburg, de data 29 de juliol de 2008, esdevinguda ferma el 26 de gener de 2009, en l’afer Vidal Escoll i Guillán González (nº 38196/05), per la qual es condemna l’Estat andorrà en entendre que s’ha produït una violació de l’article 6, apartat 1 de la Convenció, pel qual es garanteix que “tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitablement, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, que decideixi sigui sobre els litigis en relació amb els seus drets o les seves obligacions de caràcter civil, sigui sobre els fonaments de tota acusació en matèria penal dirigida contra ella”, establint una indemnització de 50.000,- € per cadascun dels demandants, per quan entén que les resolucions de la Justícia andorrana a favor dels demandants han estat desproveïdes de tota força per un acte del Consell General que ha regularitzat a posteriori la situació dels immobles objecte de litigi, evitant el seu enderrocament per mitjà de l’expropiació d’una part de la propietat de cada demandant, com tampoc les autoritats comunals no han pres cap mesura amb vista a l’execució de la sentència.

Text original en francès.

Es declara nul·la la limitació de construir per sobre de la cota de 1.350 metres a Andorra la Vella

Per sentència de data 2/3/09, si bé ha estat apel·lada, el Tribunal de Batlles entén la nul·litat de l’article 248.1 de la normativa urbanística del POUP d’Andorra la Vella, pel qual es classifica com a sòl no urbanitzable els terrenys situats a una alçada superior a 1.350 m.
1. Constitueix el sòl no urbanitzable tots els terrenys afectats per riscos naturals, comprenent aquells terrenys situats per sobre de la cota d’altimetria 1.350, fins ara qualificats de zona rústica no urbanitzable, i tots els terrenys dels comuns i dels quarts, llevat que es tracti de terrenys inclosos en unitats d’actuació de sòl urbà o de sòl urbanitzable que hagin estat adquirits pels comuns per destinar-los a equipaments, habitatge de protecció pública, espais col·lectius o serveis públics.

El Tribunal entén que sobre l’article 248-1 NU: el Comú justifica aquesta norma que classifica com a sòl no urbanitzable tots els terrenys situats per sobre de 1.350 metres i fins ara qualificats com zona rústica mantenint que la classificació s’imposa a efectes de respectar el màxim de l’edificabilitat global de la DT 1ª-2 LGOTU. En el mateix sentit s’ha pronunciat la CTU, dient tanmateix que la legalitat del precepte era dubtosa des del punt de vista de la classificació. El Tribunal entén que aquesta disposició no té base legal car el planificador ha de classificar com a sòl no urbanitzable tots aquells terrenys que tinguin algun dels valors dels articles 38 a 49 LGOTU, així com aquells de l’article 50 LGOTU; això és, la classificació es reglada, com ho és la de sòl urbà, i la classificació de sòl urbanitzable és la residual que la LGOTU defineix negativament a l’article 28 LGOTU, i per tant no pot el planificador preveure contra la Llei que el sòl esdevé urbanitzable pel simple fet d’estar a certa cota, sense perjudici de poder distingir entre el de desenvolupament immediat i diferit (article 14-2 RU).

El pronunciament judicial estableix igualment la nul·litat dels articles 6.1, 6.7, 9, 18 i 45.2, 36.1, 40, 46, 156.3 i 248.1 de les normes urbanístiques del POUP d’Andorra la Vella, així com la necessària esmena dels articles 20, 21, 38, 40, 54, 81, 85, 100, 114, 145 i 248.

Us tindrem informats de la resolució definitiva de la impugnació del POUP.

La Junta Electoral insisteix en l'aturada en la distribució d'un catàleg editat pel Govern

Per resolució de data d’ahir (23/4/09), ponent D. Moinat, la Junta Electoral ordenava aturar la distribució per part del Govern del catàleg intitulat “Al teu costat”, en relació als ajuts econòmics i socials del Govern, en ser contrària al que s’estableix en l’article 31.6 de la Llei qualificada del règim electoral i dels referèndum, alhora que s’oposa al que establí la mateixa Junta Electoral per resolució de data 16/4/09 en relació aquest mateix afer, en prohibir campanyes institucionals en període electoral, quan aquestes no són necessàries per al funcionament del servei públic.

Retirada de paperetes electorals mal impreses

La Junta Electoral per resolució de data d’ahir havent constatat un error en la impressió de 49 paperetes de la circumscripció electoral d’Encamp, lliurades pel Govern, pel qual en una mateixa papereta apareixerien amb diferents intensitats les dades de dos partits polítics, demana el Comú d’Encamp de procedir a la revisió de les mateixes i retirar totes aquelles que presentin l’esmentada anomalia, trametent-les a la Junta Electoral.

Recull de premsa

La Junta electoral valida la tramesa de programes i paperetes als electors en precampanya electoral

Per resolució de data d’avui la Junta Electoral ha desestimat la queixa per la tramesa als ciutadans en període de precampanya electoral de paperetes i programes, i per tant abans de l’inici de la campanya electoral; en entendre que els articles 30 i 31 de la Llei qualificada del règim electoral i de referèndum no prohibeixen aquests actes en període precampanya, en seguiment del principi de llibertat de funcionament del partits polítics reconegut a l’article 26 de la Constitució, que demana una prohibició expressa que en el present supòsit no existeix.

La Junta electoral ordena l'aturada immediata en la difusió d'un fulletó del Govern

Per resolució de data d’avui la Junta Electoral ha estimat la impugnació respecte l’edició i repartiment entre la població del fulletó relatiu a les ajudes socials del Govern intitulat “El Govern et fa costat”, per vulnerar el que es disposa en l’article 31.6 de la Llei qualificada del règim electoral i de referèndum, en ser una campanya institucional prohibida en període electoral. Alhora acorda el lliurament immediat als representants de les candidatures del baròmetre d’opinió de 2/4/09, d’acord amb el que preveu l’article 31.7 de l’esmetada llei.

Assistència lletrada als menors

El Tribunal col·legial de la secció de menors per acord de data 2/3/09 declara la nul·litat de la declaració realitzada per un menor davant el Servei de Policia sense la prèvia entrevista amb l’advocat, entenent que es vulnerava el previst en l’article 14 de la Llei qualificada de la jurisdicció de menors, per quan el mateix s’ha d’interpretar segons el que es disposa en la Convenció sobre els drets de l’infant de 20/11/89, establint que “l’assistència jurídica es buida de contingut si no es permet que el menor s’entrevisti amb el lletrat abans de la seva declaració”.

Diari d’Andorra

Dret de petició en relació al dret a la jurisdicció

Per Aute de data 30/3/09 el Tribunal Constitucional entén que el dret de petició és diferent del dret a la jurisdicció i, per tant, no pot connectar-se amb l’article 10 de la Constitució. El dret de petició, que la doctrina més solvent i autoritzada considera actualment com un dret eminentment “polític” i, per consegüent, configurable per la llei, té una llarga tradició en el dret comparat i els seus precedents, tant en aquest com en el cas andorrà, són preconstitucionals. Tanmateix, a Andorra com en altres Estats constitucionals de dret, el dret de petició perd importància en la mesura que s’encomana als tribunals tutelar els drets, les llibertats i els interessos dels ciutadans i el dret de petició redueix pràcticament el seu àmbit a la sol·licitud d’actes graciables o, si més no, plenament discrecionals dels poders públics, cosa absolutament diferent de l’accés a la jurisdicció, reconegut a l’article 10 de la Constitució.

Responsabilitat per falsa declaració en la importació de mercaderies: deutor i declarant

Per sentència de data 26/3/09 número 24-2009 la Sala administrativa del Tribunal Superior estableix la responsabilitat de l’importador i transitari en una falsa declaració d’importació de mercaderies, mitjançant una delimitació de les figures de declarant i deutor; revocant la consideració de l’importador per part Tribunal de Batlles com a encobridor, per quan entén oportuna la qualificació d’autor.
“En primer lloc, cal distingir el deutor i el declarant. Aquesta distinció figura a l’article 16, §§ 13 i 19 del Codi de Duana:
“13. Deutor: tota persona obligada a pagar l’import del deute duaner;
19. Declarant a La Duana: persona que fa La declaració a La Duana en nom propi o persona pel compte de la qual es realitza La declaració;”
Les modalitats de La representació les estableix l’article 17 del Codi de Duana, segons el qual:
“1. Qualsevol persona es pot fer representar davant les autoritats duaneres per realitzar actes i formalitats previstes per ha reglamentació duanera.
2. La representació pot ser directa, en aquest cas el representant actua en nom i per compte d’altri, o, indirecta, en aquest cas el representant actua en nom propi, però per compte d’altri.
a) en el cas de la representació indirecta, el representant ha de ser un agent de duanes establert en el Principat d’Andorra.”
En segon lloc, cal identificar el deutor:
L’article 195 § 3 del mateix Codi precisa:
“3. El deutor és el declarant. En el cas de representació indirecta, la persona pel compte de la qual es fa la declaració a la Duana és igualment deutora.”
Aquest text el completa les disposicions de l’article 196-3, qui enumera els deutors:
“3. Els deutors són:
La persona que ha procedit a aquesta introducció irregular, les persones que han participat en aquesta introducció sabent o havent de saber raonablement que era irregular, els que han adquirit o detingut la mercaderia en qüestió i que sabien o havien de saber raonablement en el moment que van adquirir o rebre aquesta mercaderia que es tractava d’una mercaderia introduïda irregularment.”

Tribunal europeu dels drets humans: memòria d'activitats

El Tribunal europeu dels drets humans amb seu a Estrasburg ha publicat la seva memòria d’activitats per l’any 2008, en el moment que aquesta instància jurisdiccional celebra el seu 50è aniversari i el 60è aniversari del text fundador, el Conveni europeu des drets de l’home per l’any 2010.
El Tribunal ha publlicat igualment l’estadística dels afers evacuats l’any 2009.

El TS desestima la impugnació d'una candidatura a les eleccions generals

Per sentència de data d’ahir, la Sala Administrativa del Tribunal Superior desestima el recurs contra la desestimació de la Junta Electoral en la impugnació d’una candidatura per la circumscripció territorial de Coalició Reformista, en la qual es determina l’abast dels “errors subsanables” que estableix La Llei qualificada del règim electoral i del referèndum, en els seus articles 23 i concordants; atenent una lectura del precepte constitucional en relació al dret sufragi passiu de l’article 25; entenent que és possible en la subsanació de l’error, la substitució d’un membre de la candidatura.

Consulta la resolució de la Junta Electoral (Bopa 24/21).

El TC valida la denegació de la inscripció al Col·legi d'Advocats per antecedents penals

El 6 de febrer del 2008 el Tribunal Superior de Justícia va decidir denegar la inscripció del Sr. Gérard Gouarré-Patte al Col·legi d’Advocats d’Andorra, atesos els seus antecedents penals per un delicte major d’abusos deshonestos amb prevalença d’autoritat. D‘acord amb l’article 98 de la Llei qualificada de la justícia, un advocat ha de complir els requisits de confiança, de moralitat i d’honradesa imprescindibles a la dignitat de la professió i atesos els antecedents penals molt greus, no corresponen als requisits de moralitat i honradesa que ha de complir un advocat.
Consulta aquí la sentència.

El TC desestima la demanda de l'Associació de gais per les donacions de sang

El Tribunal Constitucional desestima la demanda d’empara presentada per l’Associació Som Com Som, Associació de gais, lesbianes, bisexuals i transgèneres d’Andorra, i del Sr. Marc Pons Martell, per una presumpta vulneració dels drets a la jurisdicció i a un judici de durada raonable, reconeguts a l’article 10 de la Constitució, així com per haver-se produït una presumpta vulneració del dret a la no discriminació, establert a l’article 6 de la Constitució, i dels drets a l’honor i a la pròpia imatge, reconeguts a l’article 14 del mateix text. Consulta la sentència.