Equilibri entre eficiència i equitat

La premsa andorrana en diverses ocasions s’ha fet ressò que la CASS ha endegat un procés de control de les baixes mèdiques, amb l’objectiu d’evitar fraus en l’accés dels cotitzants a les prestacions, en defensa doncs d’una millora en la gestió dels seus recursos, és a dir de tots els ciutadans. Iniciativa que cal encoratjar per necessària, si bé la mateixa s’ha d’implantar i desenvolupar amb el necessari equilibri, per tal d’evitar que amb la millora de la gestió no es cometin altres iniquitats, doncs en matèria social un plantejament exclusivament economicista no permet assolir una bona gestió dels drets socials.

El control de les baixes laborals s’ha reforçat especialment en les malalties mentals, en previsió del que serà la primera patologia del proper decenni, com a conseqüència del nostre trasbalsat model de societat. En motiu del dia mundial de la salut mental, es donava a conèixer la previsió per la què el 2020 la meitat de les baixes mèdiques, ho seran per malalties mentals. S’afegeix a les conseqüències d’aquesta malaltia la seva dificultat de diagnòstic, i alhora de la seva cura, el què determina una dificultat afegida al control que vol fer la CASS.

En els darrers mesos he pogut detectar per la meva professió d’advocat, un increment del nombre de persones que trobant-se en situació de baixa laboral prescrita pel seu metge, han estat convocades pels serveis mèdics de la CASS per tal de realitzar una revisió mèdica de la seva patologia; per establir d’aquesta manera si la mateixa s’ha consolidat, i per tant si ja no hi ha lloc a continuar rebent les prestacions per baixa laboral. Aquesta convocatòria ha permès, segons em diuen, que algunes persones ja no es presenten a la revisió, admetent, cal suposar, la seva situació d’alta mèdica. D’altres però s’hi presenten, i a més ho fan amb tot el seu historial mèdic i un certificat del seu metge que els diu que no poden treballar, en definitiva que els prescriu la baixa mèdica. Algunes d’aquestes persones, després de passar revisió i malgrat la prescripció del seu metge, la CASS entén que no hi ha lloc a la baixa laboral, i els envia una comunicació per la què els dóna automàticament d’alta; el que suposa amb la mateixa automaticitat deixar de percebre les prestacions per baixa. Així aquesta persona sense merèixer-hi res, es troba davant una discrepància mèdica entre el seu metge i el de la CASS, el què li suposa la pèrdua de prestacions. Cal dir que malgrat l’alta administrativa, l’assegurat segueix lliurant a la CASS els certificats de baixa mèdica que li signa el seu metge, i que aquesta ignora, donant per bona la decisió del servei d’inspecció mèdica.

Amb l’alta administrativa de la CASS, la persona interessada disposa d’un termini de 13 dies hàbils per fer recurs; i malgrat no rebre les prestacions per baixa, ha de buscar-se un advocat que li faci un recurs, si bé la seva intervenció formalment no és preceptiva. La CASS revisa el recurs i sense una nova revisió mèdica, en els casos que jo conec, confirma la decisió; anunciant-li que disposa de 13 dies hàbils per fer un nou recurs, en aquest cas a la Batllia.

La persona a la què el seu metge li diu que ni pot, ni li convé treballar i segueix sense cobrar, ara segurament des de fa més d’un mes, torna de nou a l’advocat perquè li prepari una demanda a la Batllia, per tal d’obtenir el pagament de les prestacions per baixa. La demanda més enllà de qüestions jurídiques vinculades normalment a aspectes formals de l’acte administratiu, ha de fonamentar-se en la discrepància del dictamen mèdic de la CASS amb el criteri del metge que prescriu la baixa, aportant altre cop tot l’historial mèdic que confirma que hi ha un altre metge, i en alguns casos diversos, que tenen un criteri contrari al de la CASS. El procediment consisteix substancialment en que el Batlle nomeni un tercer metge, perquè emeti el seu dictamen. Finalment el Batlle dicta sentència per la què confirma o revoca la decisió de la CASS, bàsicament d’acord amb el criteri del perit judicial. La decisió pot ser objecte de recurs al Tribunal Superior, amb la corresponent dilació de la resolució. Amb tot aquest procés poden haver passat més de sis mesos, i òbviament la persona segueix sense cobrar.

En cas que mitjançant la via judicial la persona aconsegueixi demostrar la seva situació de baixa laboral, i d’aquesta manera el dret a percebre les prestacions corresponents, posant de relleu l’error en el criteri adoptat per la CASS, no se li reemborsen les despeses satisfetes en els procediments administratiu i judicial, sota el principi que la intervenció de l’advocat no és preceptiva.

Pot passar igualment que mentre es tramita tot aquest procés judicial, sortosament per la persona que es troba de baixa, es recuperi, i que en el moment que el perit judicial l’examini ja estigui curada, i en conseqüència determini que no requereix de baixa laboral; extrem que òbviament certificarà el perit judicial, i que determinarà que es desestimi la demanda. Però el que no establirà el procediment és si durant els tres, quatre o cinc mesos fins que el perit judicial no va examinar a la persona que fins aquell moment un metge n’havia prescrit la baixa, tenia dret o no a percebre les prestacions; i d’aquesta manera l’assegurat, si bé haurà tingut sort en curar la seva malaltia, possiblement haurà perdut uns mesos de prestacions i s’haurà hagut de gastar uns diners en un procediment que no li haurà servit de res. Al final un mal negoci.

Em consta que aquest mal negoci està portant a moltes persones a desistir de fer recurs a la decisió de la CASS de donar-los d’alta, malgrat el seu estat de salut no els permet treballar i el dictamen del seu metge així ho assenyala; i d’aquesta manera acaba triomfant de manera improcedent un plantejament purament economicista en matèria de salut; la persona, malalta o no, torna a treballar, amb independència del cost futur que per a la seva salut i a les pròpies finances de la CASS aquest fet pugui tenir; del què algú gràficament en va dir “treballa o rebenta”.

Plantejar un judici contra la CASS amb una evident desigualtat de mitjans per litigar, situació a la què cal afegir el principi de presumpció de certesa de les resolucions administratives, què requereixi d’un doble esforç provatori, pot suposar acabar conculcant els drets individuals de les persones que es troben de baixa laboral; posant de relleu una certa inadaptació del procediment contenciós administratiu a les necessitats i drets de la persona que es troba en una situació de baixa mèdica.

Tot conciliant el necessari rigor en el pagament de les prestacions per baixa laboral i els drets dels cotitzants, caldria afrontar una reflexió sobre algunes qüestions que modestament apunto:
- si l’assegurat en baixa laboral davant de la CASS ha de ser tractat com un administrat més, sotmès al procediment administratiu, o per contra es poden arbitrar mecanismes de tutela o procediments especials, sense perjudici de la tramitació judicial.
- si la CASS no hauria de reforçar l’exhaustivitat i seguretat dels controls mèdics, amb diverses revisions, o recorrent a un perit designat conjuntament, o per un tercer.
- si el servei mèdic de la CASS abans d’acordar una situació d’alta, no hauria de contrastar el seu criteri amb el metge que prescriu la baixa mèdica.
- si ha de ser automàtica la pèrdua de prestacions per baixa laboral, abans que adquireixi fermesa la decisió de la CASS.
- si s’ha d’actuar en pro d’una uniformització de criteris en l’àmbit mèdic, davant la contradicció que suposa que dos metges donin prescripcions diferents, i que s’imposi unilateralment el criteri de la CASS en perjudici del pacient.
- si es poden arbitrar mecanismes d’auxili administratiu i judicial a la persona que queda sense prestacions per baixa laboral, i que a més el procediment li ocasiona unes despeses què no li seran reembossades.

La dimensió reduïda del nostre país ens hauria de permetre trobar fórmules per ser més eficients i justos en la despesa social, però alhora ser respectuosos amb els drets dels ciutadans. Altrament, si bé es poden optimitzar els recursos econòmics, podem estar cometent més d’una injustícia.

22 de desembre de 2005.

Versió publicada

El funcionament de la justícia: garantia pels ciutadans

El proppassat dia 9 de maig el diari El País publicava un article d’opinió de nou jutges espanyols, del col·lectiu Jutges per la democràcia, en el que fan una lúcida anàlisi de l’estat de la justícia espanyola i de la importància del seu correcte funcionament com a principal garantia pels drets dels ciutadans, a partir dels greus esdeveniments de corrupció a Marbella. Cal posar en contraposició la importància d’un bon funcionament de la justícia, amb el poc interès dels poders de l’estat i segurament dels propis ciutadans, que no exigeixen dels seus governants una adient atenció al món judicial, descuidant així la protecció dels seus drets. Amb els greus escàndols a Marbella, s’ha posat de relleu no tan sols la inoperativitat de la justícia per atendre les evidents il·legalitats comeses al llarg de molts anys, sinó una determinada voluntat política que va més enllà del simple descuit, i que vol una justícia dèbil per tal de disposar de zones d’impunitat.

La manca de voluntat política en el funcionament de la justícia, s’evidencia arreu en el constant contrast de l’abundància de mitjans i d’atenció als diferents departaments de l’administració pública, amb contraposició amb els escassos recursos dedicats a la justícia; de la consideració, respecte i tractament social que mereixen els polítics (molts d’ells amb importants limitacions de tot ordre) i el tracte que es dóna als jutges.

Atenent l’interès de les reflexions dels jutges espanyols, entenc l’oportunitat de reproduir de manera fragmentària l’article d’opinió, traduït del castellà, per tal d’extreure’n les principals conclusions:

1.- La saturació de la justícia, volguda o per descuit, porta a la seva ineficàcia i d’aquesta manera a la impunitat dels qui actuen al marge de la llei.

“La corrupció marbellí ha nascut de la gestió il·lícita de l’urbanisme, facilitada per una sèrie de condicions i circumstàncies. Durant anys, l’urbanisme a Marbella ha estat fora de la llei. Per què ha estat possible aquest espai d’il·legalitat? Perquè l’òrgan encarregat en primer nivell del control jurisdiccional ordinari de la legalitat urbanística a Marbella, la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia a Màlaga, estava en “fallida tècnica”, trigant una mitjana de cinc a sis anys per resoldre els procediments que coneixia. Si a aquest termini li sumem un altre similar per al previsible recurs davant del Suprem, més algun que altre any per executar la sentència, estaríem davant d’un horitzó de, com a poc, 12 anys. Aquest termini suposava, a la pràctica, una absència de tutela judicial efectiva.”

2.- Les queixes i peticions dels òrgans gestors de la justícia són permanentment ignorades pel Govern i pel Parlament, i els òrgans tuteladors de la justícia, nomenats per aquests, acaben acomodant-se a aquesta situació.

“Si s’examinen les Memòries Anuals d’aquest tribunal podrà observar-se com la gravíssima situació de col·lapse de la Sala del Contenciós de Màlaga, malgrat ser vox populi, va ser ignorada o despatxada amb anàlisis superficials i recomanacions (els anomenats “plans de reforç”) tardanes o ineficaces. …/… I sens dubte tenen responsabilitat compartida el Consell General del Poder Judicial -i el Servei d’Inspecció que d’ell depèn- que any rera any va tenir puntual i estadística constància de la incapacitat objectiva de la Sala del Contenciós de Màlaga per assumir la seva càrrega de treball; el Ministeri de Justícia, com a òrgan encarregat de proveir les corresponents places; i la Junta d’Andalusia, que encara que amb competències limitades, era perfectament coneixedora de la no-justícia (per lenta) que allà es donava.”

3.- Els jutges per desenvolupar la seva funció, necessiten fonamentalment el recolzament de l’Estat.
“La resposta judicial penal tampoc no ha estat satisfactòria. L’estructura judicial de Marbella era disfuncional per enfrontar-se a una delinqüència econòmica altament qualificada. Fins i tot fa pocs anys, el caràcter mixt dels jutjats de Marbella suposava que el jutge que instruïa causes contra Gil i el seu entorn compatibilitzava aquesta activitat judicial amb la celebració de casaments civils o la tramitació de processos de divorci, per posar alguns exemples. Des del punt de vista personal dels jutges, Marbella es va convertir en un destí problemàtic. Deia el jutge Falcone que no temia a la Màfia, sinó que l’Estat el deixés sol. Els jutges necessiten estar recolzats per les institucions de l’Estat i, molt especialment, per les de la pròpia Administració de justícia. I no s’entengui per suport imprescindible el paternal copet a l’espatlla, ni la retòrica mostra de solidaritat davant del núvol de càmeres i micròfons, sinó el reconeixement de la situació i l’aposta política decidida per la dotació de mitjans personals i materials, proporcionada a l’envergadura dels béns jurídics en risc. A Marbella estava en joc l’Estat de dret.”

4.- La connivència dels poders públics en una justícia dèbil, converteix les vocacions de servei a la comunitat com a jutge en actes d’heroïcitat.
“Serà legítim preguntar-se fins a quin punt l’opció de la Junta d’Andalusia, del Tribunal Superior de Justícia i d’algun vocal del CGPJ teòricament vinculat a Andalusia, per una judicatura callada, dòcil i burocratizada no ha contribuït que els jutges “fugin” de Marbella.
Finalment, no és menyspreable en aquesta descripció la “visualització” que Gil i el seu entorn es van procurar de la seva proximitat, familiaritat i confiança amb algunes instàncies judicials. El mateix Ajuntament de Marbella que conculcava sistemàticament la legalitat urbanística va ser durant anys generós amfitrió, compartint patrocini en no poques ocasions amb altes institucions i entitats, de famoses reunions de la judicatura, la qual cosa va generar en la ciutadania una convicció molt estesa sobre la impunitat que gaudien certes persones.”

5.- Si no hi ha propòsit d’esmena i el funcionament de la justícia passa a ser una prioritat estratègica, es produiran situacions d’impunitat.
“El cas ofereix valuoses lliçons per a les institucions des de les quals es governa, regula i gestiona el Poder Judicial, però de poc serviran si no hi ha voluntat d’aprendre, ni com abans es deia, propòsit d’esmena. Si no es considera una prioritat estratègica de la política judicial nacional i autonòmica l’adequat funcionament dels jutjats ubicats en zones “sensibles” a la corrupció, tornaran a aparèixer nous episodis com el de Marbella.”
La consulta completa de l’article pot obtenir-se a l’adreça electrònica: http://www.gencat.net/justicia/departament/premsa/art_conf/articles/altres/marbella/index.htm.

Deixo al bon criteri dels lectors la valoració de la distància que ens separa, que de ben segur és important, entre la situació descrita pels jutges espanyols a Marbella i la realitat andorrana; de les imperfeccions del nostre sistema judicial, tal com tothom ha admès de manera retòrica i habitual que d’ençà el 1993 ha anat patint un deteriorament progressiu; de l’atenció i la importància que tant els ciutadans com els polítics donem a la justícia; i de les mesures que de ben segur cal impulsar per aturar el procés de pèrdua d’eficàcia d’un dels tres poders fonamentals de l’Estat, i de la posada en perill del dret fonamental a la Justícia i dels nostres drets com a ciutadans; per tal que aquesta situació no ens pogués portar a un procés irreversible i algun dia haver de viure al nostre país una situació com la de Marbella. El nostre jove Estat de dret no es pot permetre més reculades, més oblits, més menysteniments dels poders públics cap a la justícia, no tan sols com a expressió de la garantia dels drets dels ciutadans i de la justícia social, sinó per tal d’evitar tota sospita que interessa una justícia dèbil en profit dels més forts. És fonamentalment una qüestió de voluntat i higiene política.
24/5/06

Versió publicada