Terrenys comunals inclosos en la unitat d'actuació

“Segon.- L’objecte d’aquesta alçada ha quedat reduïda a la petició que formula la part apel·lant de que els terrenys de propietat comunal que se situen en la unitat d’actuació en sòl urbà no consolidat PP-NC-02 L’Aern, del Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Andorra la Vella en quedin exclosos ja que de conformitat a allò establert en l’article 38.2 de la Llei General d’Ordenació el Territori i Urbanisme (LGOTU) constitueixen sòl no urbanitzable i per tant no poden formar part d’una unitat d’actuació en sòl urbà no consolidat. Continue reading

Edificabilitat global de la parròquia, edificabilitat d'un terreny

“Segon.- Els recursos que plantegen les respectives representacions dels Srs. M.A. i del Comú de La Massana versen sobre dues qüestions diferents, però íntimament relacionades. D’una banda, es discuteix un punt de naturalesa primordialment formal, com és el de determinar si el P.O.U.P. de La Massana compleix el requisit que estableix l’article 71.c) de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, segons el qual els plans han de contenir un “estudi justificat de l’edificabilitat global de la parròquia, calculat en aplicació de les disposicions vigents abans de la publicació de la present Llei, segons s’estableix a l’article 23, i de l’edificabilitat resultant del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial”. Continue reading

Sòl urbà consolidat. Conveni prexistent al POUP.

“Segon.- Sobre la classificació de la finca.
Com s’ha exposat en els antecedents, la pretensió principal que formula la recurrent consisteix en obtenir la classificació de la seva finca “Les Callissoles” com a sòl urbà consolidat, segregant-la de la unitat d’actuació PP-NC-10 “Camí dels Sartells”.
La sentència apel·lada ha desestimat aquesta petició, en considerar que no ha quedat acreditat que la finca de referència disposi dels serveis previstos en l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que haurien de trobar-se dins del terreny que pretén ser classificat com a sòl urbà consolidat. D’altra banda, no consta demostrada la viabilitat econòmica de la unitat matriu, un cop segregada la finca de la recurrent. Continue reading

Competència de la CTU

“Segon.- Sobre la competència de la CTU
El recurs presentat per l’Hble. Comú d’Encamp era admissible en aplicació de l’article 146 de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que disposa:
«1. Contra els actes, expressos o tàcits, de l’Administració comunal en matèria d’urbanisme i construcció, i contra els instruments comunals d’ordenació definits en aquesta Llei, es pot interposar recurs d’alçada davant la Comissió Tècnica d’Urbanisme.»
El recurs presentat per l’Hble. Comú d’Encamp era per tant admissible. Continue reading

Motivació dels actes administratius

“Tercer.- La fitxa de la unitat d’actuació PP-NC-12 PRAT D’EMPRIVAT disposa: «Donat que el Pla parcial es troba dintre d’una zona arqueològica, en la seva redacció es requerirà l’elaboració per part del promotor d’un estudi previ de l’impacte que les obres puguin tenir sobre les restes arqueològiques conforme l’establert en el Catàleg» (veure foli 39).
L’exigència de l’estudi d’impacte es basa en les disposicions de l’article 17 de la Llei 9/2003 de 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra (BOPA del 16 de juliol del 2003). Continue reading

Impugnació del traçat viari en el POUP. Usos urbanístics: discrecionalitat administrativa

“Segon.- La sentència ha estimat en part la demanda i ha anul·lat la previsió del POUP sobre el traçat del viari substituint-la per la proposada per la part agent en raó a que la modificació del traçat respecte la normativa anterior al POUP no ha quedat justificada, mentre la que proposen els agents sí ho ha estat.
Contra la sentència interposen sengles recursos d’apel·lació el Govern i el Comú demanant que es mantingui el viari dissenyat en el POUP perquè disposa d’una corbatura més oberta i per tant més adient a la topografia del terreny i a la tipologia del trànsit que en el futur haurà de suportar, que és el propi d’accés a una zona industrial i logística. Continue reading

Modificació de les unitats d'actuació, procediments de revisió i modificació del POUP

“Tercer.- La qüestió principal que s’ha suscitat en aquest litigi és la de si la divisió d’una unitat d’actuació en dos s’ha de tractar com una modificació (articles 105 i 106 de la LGOTU) o ha de seguir el procediment de revisió en afectar els continguts essencials del Pla (article 103). Continue reading

Edificis inclosos en unitats d'actuació classificades com a sòl urbà consolidat, unitat de tractament urbanístic

“L’agent és propietari del sòl i de la construcció que s’hi basteix, l’Hotel Diplomàtic, edificat amb llicència comunal i del Govern des de l’any 1992, que el Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial d’Andorra la Vella inclou en la unitat d’actuació en sòl urbanitzable PP-SUR-25 Avinguda Tarragona.
La part agent ha demanat l’exclusió de la seva finca de l’àmbit esmentat per tal com gaudeix de les condicions pròpies del sòl urbà consolidat, compte tingut que si l’any 1992 va rebre autoritzacions de construir Continue reading

Aprofitament urbanístic unitari en sòl urbà i urbanitzable. Cessió obligatòria superior al 15%. Urbanització aprovada abans de la LGOTU en una sola unitat d'actuació

“Cinquè.- A la mateixa conclusió s’ha d’arribar quant a la fixació de l’aprofitament urbanístic unitari en sòl urbà i urbanitzable. És cert que els articles 41.2.g) i 42.3.c) del Reglament urbanístic inclouen aquest paràmetre dins del contingut específic dels plans en sòl urbà no consolidat i urbanitzable, respectivament.
Continue reading

Catàleg comunal de béns d’interès històric, monumental i cultural al POUP

“L’article 77 de la LGOTU imposa als plans d’ordenació i urbanisme parroquial l’obligació de catalogar la relació dels edificis i els elements d’interès històric, monumental i cultural amb la finalitat d’adoptar les mesures de protecció pertinents. En aquest marc, l’article 4 del Volum V del POUP explica com la catalogació te per objecte protegir, dins la coherència general de l’ordenació del territori, els valors que ens mateixos es localitzen i en les fitxes dels dos que són objecte d’aquest litigi es constata que es tracta d’edificacions dels segles XVIII-XIX la primera i del segle XVIII o anterior la segona, en ambdós casos d’arquitectura tradicional de muntanya. Continue reading

Manteniment de l'edificicabilitat global de la parròquia

“Quart.- Finalment, la part apel·lant expressa el desacord amb el fet que determinades finques de la seva propietat (Camp de la Canal, Terreny Vall d’Incles i Prat de la Muntada) hagin perdut tot o part de l’edificabilitat que els reconeixien les Ordinacions parroquials anteriors al POUP, la qual cosa vulnera l’obligació de mantenir l’edificabilitat global de la Parròquia. Continue reading

Sòl no urbanitzable: inclusió en una unitat d'actuació

“Tercer.- El segon greuge que palesa la part apel·lant es refereix a la finca que anomena Camp de la Canal, que el POUP ha classificat com sòl no urbanitzable i de la que en demana la classificació com sòl urbà o urbanitzable i la seva inclusió en una unitat d’actuació, sense més precisions.
La part agent no ha identificat sobre plànol la finca de la que demana la inclusió en una UA i ni n’assenyala la superfície, però la prova pericial practicada a les actuacions indica que es tracta de la que identifica en el dictamen com finca 5.2, Prat sobre la Canal de Comallonga, identificació a la que el recurs d’apel·lació no mostra cap objecció; d’altra banda, tot i que la part agent tampoc diu a quina UA s’ha d’incorporar la seva finca, la única a la que es pot incorporar és la confrontant, és a dir, la UASUNC-C13, de sòl urbà no consolidat. Continue reading

El TS estableix la nul·litat de diversos articles del POUP d'Andorra la Vella

Per sentència de data 26/1/10 la sala administrativa del Tribunal Superior, número 07-2010, declara la nul·litat dels següents articles de les Normes urbanístiques del Pla d’Urbanisme d’Andorra la Vella:
- Article 6-1: Interpretació
1. Les determinacions del Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial s’interpretaran d’acord amb els criteris establerts en Dret Civil, amb subjecció als objectius i finalitats expressats a la Memòria
.
Continue reading

Intervenció de tercers en els procediments urbanístics

“Tercer.- La Comissió Tècnica d’Urbanisme va estimar, mitjançant la resolució de 6 de maig de 2008, un recurs d’alçada del Sr. C. sense haver-lo posat en coneixement del Sr. A. per fer al·legacions, malgrat que allò que es plantejava en el recurs versava sobre el seu dret a finalitzar, o no, l’edifici l’Esquirol II, de la seva propietat. Continue reading

Les obligacions de fer imposades per l'administració en matèria d'urbanisme no tenen caràcter sancionador, segons el TC

“Així doncs, cal examinar la interpretació efectuada pel Tribunal Superior de Justícia d’acord amb la qual la referència a la sanció només era relativa a la multa, de tal manera que l’ordre de retirada de l’escala no estava considerada com una sanció.
Pel que fa a la qüestió de saber si, en matèria d’infraccions d’urbanisme, l’obligació de fer, com la de procedir a la retirada d’una instal·lació irregular, ha de ser considerada o no com una sanció, semblaria que la jurisdicció ordinària del Principat no hagi hagut, fins ara, de pronunciar-s’hi. El Tribunal Constitucional no disposa d’una jurisprudència nacional susceptible d’aclarir aquest punt. Per contra, pot trobar recolzament en el dret comparat. Continue reading

Urbanisme: motivació dels instruments de planejament, subsanació errors aritmètics, previsió de vialitat superior al 35% de la unitat d’actuació.

“Segon.- La representació de la part agent al·lega, com a primer motiu d’impugnació de la sentència apel·lada, que el Comú no va donar una resposta motivada a les al·legacions que va formular respecte del projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, amb la qual cosa s’hauria vulnerat el que disposa l’article 39 del Codi de l’Administració i, més específicament, l’article 4.6 del Reglament urbanístic.
Continue reading

Sòl urbà consolidat: edifici a precari

“Segon.- L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament”.
Segons l’article 7.1.a) del Reglament urbanístic, que desenvolupa el precepte anterior, constitueixen el sòl urbà, entre d’altres, els “terrenys amb urbanització consolidada pel fet de posseir els serveis urbanístics bàsics d’accés rodat, aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració i subministrament d’energia elèctrica. Les característiques d’aquests serveis urbanístics bàsics han de ser les adequades per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament”.
Per la seva banda, l’article 8.1.1 del Reglament urbanístic disposa que “el sòl urbà consolidat està integrat pels terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ordena directament, sense remetre a l’aprovació ulterior de planejament derivat, i en conseqüència inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. Tanmateix, no s’exclou la necessitat de planejament derivat en sòl urbà consolidat en els casos en què pel seu estat de conservació, algunes àrees hagin de ser objecte d’operacions de renovació”.
També resulta especialment rellevant l’article 7.2 del Reglament urbanístic, segons el qual la construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per sí mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà.
Com ja va declarar la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2008, de 5 de maig, quan un instrument de planejament inclou un terreny en una unitat de sòl urbanitzable, “la substitució d’aquesta adscripció per la classificació del terreny com urbà i a més urbà consolidat, si aquesta pretensió es basa en l’existència dels serveis urbanístics bàsics, passa per una activitat probatòria, en seu judicial, molt precisa i a càrrec de qui la demana. Aquesta activitat consisteix en identificar, amb la demanda, la superfície dels terrenys dels quals es demana la classificació, situant-los exactament sobre els plànols i en demostrar que són els terrenys els que disposen dels serveis bàsics adequats”. A més, cal exposar “quin és el grau de compliment de les càrregues urbanístiques que ha de suportar tot terreny en el procés de transformació del sòl i la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagi de separar”.

Tercer.- En el cas que ara s’examina, la part agent acredita que en els terrenys de la seva propietat es troba aixecat un edifici comercial, que va ser autoritzat “a títol provisional i a precari, per una duració màxima de cinc anys”, segons resulta de la corresponent resolució comunal de 2 de febrer de 1994. Al mateix temps, acompanya una sèrie de rebuts de les companyies subministradores d’aigua i electricitat, dels quals resulta que l’edifici disposa d’aquests serveis, mentre que l’accés rodat i l’evacuació d’aigües residuals es duria a terme per l’avinguda d’Enclar, a la qual dóna front.
Tanmateix, aquests elements probatoris han de ser considerats insuficients, tal com afirma la sentència apel·lada, ja que només demostren l’existència d’uns serveis adequats a la dimensió de l’edifici “provisional i desmuntable” que actualment existeix, però de cap manera són indicatius de què puguin servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament, d’acord amb el que disposen els articles 25 de la Llei d’ordenació del territori i urbanisme i 7.1.a) del Reglament urbanístic, als quals abans s’ha fet referència.
En conseqüència, s’ha de concloure que no concorren els supòsits de fet que justifiquin la classificació dels terrenys litigiosos com a sòl urbà consolidat, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs d’apel·lació que formula la part agent.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior, ponent A. Andrés, data 11/12/09, número 98-2009.

Previsió de sistemes al POUP: reparcel·lació, sòl urbà no consolidat. Conveni amb el Govern.

“a) El projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no vincula l’aprovació provisional. El Comú pot introduir en aquesta darrera les modificacions que consideri convenients, un cop examinada la totalitat de les al·legacions formulades en el període d’informació pública, sense més límit que la obligació d’obrir un segon tràmit d’aquesta naturalesa, en el cas de què les modificacions introduïdes tinguin caràcter substancial, segons l’article 98 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme. En conseqüència, el fet de què l’agent no fes al·legacions sobre la unitat d’actuació N-11 no impedeix que el Comú introduís modificacions no substancials en realitzar l’aprovació provisional.
b) L’article 8 del Reglament urbanístic completa les previsions de l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme sobre el sòl urbà consolidat, i disposa que tenen aquesta condició els terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla ordena directament i els inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. En canvi, tenen la consideració de sòl urbà no consolidat els terrenys inclosos en una unitat d’actuació de sòl urbà que no tenen definida l’ordenació i no es tracta d’àrees consolidades per l’edificació. En el cas que ara s’examina, el P.O.U.P. de La Massana preveu que s’incloguin en la unitat d’actuació N-11 determinats espais cívics, parcs i jardins, cosa que farà necessària la reparcel·lació dels terrenys per tal de garantir la necessària distribució de beneficis i càrregues. En conseqüència, els terrenys no són directament edificables, ni tan sols amb la realització simultània de les obres d’urbanització, com preveu l’article 8.1.3 del Reglament urbanístic, per la qual cosa resulta ajustada a dret la seva classificació com a sòl urbà no consolidat, ja que precisen de l’aprovació del corresponent planejament derivat, és a dir, d’un pla parcial o especial. Ben al contrari, no s’acredita que la unitat d’actuació N-27, que l’apel·lant utilitza com a terme de comparació, presenti les mateixes característiques que la N-11 quant a la previsió d’espais lliures.
c) Segons l’article 71 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, un dels continguts del P.O.U.P. és la determinació de l’estructura general del territori, integrada, entre d’altres elements, pels equipaments comunitaris per a serveis públics i els espais lliures destinats a parcs i zones verdes de caràcter públic. En conseqüència, no es pot considerar contrària a dret, com pretén la representació del recurrent, que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial de La Massana contempli l’existència en la unitat d’actuació N-11 dels espais cívics, parcs i jardins que es preveu realitzar. El fet de què no sigui necessari desenvolupar aquestes previsions fins al nivell de detall, en tractar-se de sòl urbà no consolidat, tal com disposa l’article 8.2 del Reglament urbanístic, no impedeix que el P.O.U.P. inclogui les previsions que consideri convenients en aquesta matèria.
d) Com ha posat de relleu la sentència apel·lada, el conveni signat l’1 de febrer de 2001 entre l’agent i el Ministeri d’Ordenament Territorial no afecta les previsions del planejament urbanístic, ja que, d’una banda, aquest conveni no té la naturalesa pròpia d’un instrument d’ordenació del Govern (article 53 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme), a diferència d’allò que sosté en algun moment el recurrent, i, d’altra banda, les estipulacions del conveni es limiten a preveure un accés directe a la carretera dels terrenys de l’agent, però no incideixen en la classificació urbanística de la finca, com no podia ser d’altra manera.
e) En darrer terme, s’han de confirmar igualment els pronunciaments de la sentència apel·lada sobre el camí ral que discorre actualment per la zona que comprenen les unitats d’actuació N-11 i N-27. La funció del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no és la de reproduir la situació existent en l’actualitat, sinó la d’establir l’estructura general i els elements fonamentals de l’ordenació urbanística del territori parroquial, regular els diferents usos, intensitats i aprofitaments segons la classificació del sòl i les unitats d’actuació i fixar les previsions dels serveis públics necessaris (article 69.1 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme). El planificador ha de prendre, doncs, les decisions que consideri convenients sobre la trama viària en les àrees que, com la present, no tenen una urbanització consolidada.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 90-09.

Agents responsables en l'àmbit de les infraccions urbanístiques

“Als efectes de les infraccions en matèria de construccions caldrà, per tant, determinar què s’ha d’entendre per (i) “agent” i què per (ii) agent “responsable” en els termes que exposem tot seguit:
(i) són agents tots aquells que intervenen en el procés de la construcció, és a dir el propietari, el promotor, el constructor i els tècnics directors. La consideració del constructor com agent de la construcció ve avalada, a més, per l’article 105.3 del Reglament de construcció, quan precisa que la llicència d’obres no exclou la responsabilitat que en cas de sinistre pugui tenir el titular de la llicència, l’autor del projecte, “el constructor i altres agents de la construcció”, equiparant explícitament, per tant, el constructor a l’agent de la construcció; en sentit anàleg, quan l’article 135 del Reglament citat es refereix a la direcció facultativa en l’execució de les obres exclou la responsabilitat del comú en les deficiències del projecte o en la seva execució, que aniran a càrrec dels tècnics, “constructor o altres agents de la construcció implicats”; en conseqüència, tant la lògica del procés constructiu com la interpretació sistemàtica de la normativa urbanística aplicable consideren els constructors agents de la construcció.
(ii) dit això, cal concretar quins agents són, a més, responsables de les infraccions per construir sense llicència. Ho són tots aquells agents als que els és exigible l’obligació de saber que les obres que s’executen gaudeixen de les autoritzacions preceptives; i aquesta obligació no és només exigible al propietari i al promotor i, evidentment als tècnics directors, sinó també als constructors, que són els executors materials de les obres i als que no és admissible que actuïn sense cerciorar-se de que allò que construeixen gaudeix de la cobertura urbanística que dóna la llicència.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/5/2008, número 38-2008.

Classificació del sòl: Riscos naturals geològics i geotècnics

“Segon.- Com a qüestió prèvia cal especificar que l’objecte del recurs jurisdiccional en la primera instància no és tant la carta a la que es refereix al fallo de la sentència -i que de fet es allò que C.M. diu que recorre- com la norma a la que es refereix aquella: el “Decret del Govern pel qual s’aproven els estudis i la zonificació del territori relativa a riscos naturals geològics i geotècnics”, aprovat el 2 de març de 2005 i publicat al BOPA de 9 de març següent.
Aquest Decret, que també aprova els estudis en els que es basa, cataloga el territori del Principat, als efectes d’autorització de llicencies d’edificació, segons la perillositat geológica-geotecnica, en quatre zones tipus: edificable sense restriccions; edificable amb possibles mesures de protecció; edificable amb mesures de protecció i no edificable, en funció del grau de perillositat dels terrenys, que pot ser: molt baixa, baixa, mitjana o alta.
En aquest marc, els terrenys de C.M., que en origen van rebre la catalogació de perillositat alta, la mantenen en el Decret finalment aprovat, tot i que en una petita part passa a perillositat mitjana com a conseqüència de les al·legacions que es van realitzar en el tràmit d’informació pública.
Des de l’anàlisi de legalitat que correspon a aquesta jurisdicció, la pretensió de C.M. de que tot el terreny sigui catalogat de “perillositat mitjana” només es pot realitzar a partir d’una prova, de part o pericial que demostri que els estudis tècnics que donen suport a la catalogació de perillositat màxima són erronis; tanmateix, els estudis oficials, que segons la resolució publicada al BOPA, (article 1 in fine) es troben a disposició per consulta pública en el Ministeri d’Ordenament Territorial ni s’han aportat per la representació processal del Govern ni s’han analitzat per la part a qui perjudiquen per combatre’ls adequadament en seu jurisdiccional mitjançant un bon estudi alternatiu que eventualment posi en relleu els errors dels estudis aprovats.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent L. Saura, número 09-2008.

Moratòria en les autoritzacions de construcció

“Tercer.- La qüestió relativa a l’aplicabilitat de la Llei de 23 de maig de 2003 ja ha estat examinada, entre d’altres, en la sentència d’aquesta Sala núm. 42-2005, de 25 de juliol de 2005, que va resoldre un supòsit de naturalesa anàloga al present. Com es va dir llavors, l’esmentada llei té per objecte garantir l’efectivitat dels nous plans d’ordinació i urbanisme parroquial, que es podrien veure frustrats en cas de produir-se una petició anormalment elevada de sol·licituds de llicències, tal com posa de relleu l’exposició de motius de la pròpia llei.
Des d’aquesta perspectiva, resulta evident que les excepcions que contempla la llei s’han d’interpretar de manera literal, per tal que la norma compleixi plenament les finalitats que vol aconseguir. Atès que, segons el text legal, només queden excloses de la suspensió les llicències relatives a projectes d’edificació d’obres de nova planta o d’ampliació d’edificis existents que hagin estat presentades al Comú en data anterior a l’entrada en vigor de la Llei de 23 de maig de 2003, resulta clar que les previsions legals s’han d’aplicar en aquest cas, en que el projecte constructiu es va presentar davant del Comú d’Andorra la Vella el 24 de març de 2006, un cop ja estava vigent la llei esmentada.
No es poden compartir els arguments del recurrent sobre l’eficàcia en aquest cas de l’anterior aprovació per part de la Comissió Tècnica d’Urbanisme de l’avantprojecte de construcció, que s’havia presentat abans de l’entrada en vigor de la Llei de 23 de maig de 2003. Segons el tenor literal d’aquesta, només queden exceptuats de la suspensió els projectes que ja s’havien presentat anteriorment, previsió que no s’estén als avantprojectes, com ja va declarar la sentència abans esmentada de 25 de juliol de 2005.
En conseqüència, la denegació del permís de construcció presentat per l’agent resulta ajustada al contingut de la disposició transitòria segona, apartat 2, de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.
Quart.- Aquesta Sala, en les sentències núm. 42-2005, de 25 de juliol de 2005, i 28-2007, de 19 d’abril de 2007, no ha apreciat l’existència d’indicis d’inconstitucionalitat en la Llei de 23 de maig de 2003. Com es va dir en la primera d’aquestes resolucions, “la suspensió de l’atorgament de llicències s’ha previst per motius d’interès públic i aquestes són d’aplicació general, de tal manera que no penalitza cap categoria de ciutadà en concret”. I d’acord amb la segona “no existeix, per tant, vulneració del dret constitucional esmentat (a la propietat privada) amb la mesura legal aprovada el 23 de maig de 2003 perquè no és en sí mateixa il·limitada en el temps sinó que la seva durada està directament vinculada a la diligència amb la que actuïn els comuns en l’elaboració, tramitació i aprovació dels seus instruments d’ordenació del territori i urbanisme.
D’altra banda, la disposició transitòria 2ª.2 de la L.G.O.T.U. es justifica per la necessitat d’assegurar l’eficàcia de les previsions contingudes en els nous plans d’ordenació i urbanisme parroquial, com afirma l’exposició de motius de la Llei de 23 de maig de 2003, i s’inscriu en el complex procés de posada en funcionament del nou règim urbanístic que implanta la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que suposa una alteració profunda del sistema anterior, cosa que ha determinat l’establiment d’un règim transitori singular, més enllà del que preveuen amb caràcter general els articles 90 i següents de la referida llei.
A més d’això, no es pot deixar de banda que, com posa de relleu la sentència apel·lada, els agents formulen la petició –que reprodueixen en aquesta instància- de què la sentència declari la nul·litat de la modificació legal introduïda per la Llei de 23 de maig de 2003, pronunciament que està reservat al Tribunal Constitucional. En tot cas, en base als arguments precedents, no procedeix plantejar un procés incidental d’inconstitucionalitat davant de l’esmentat Tribunal.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent A. Andrés, número 07-2008.

Infracció urbanística i sanció: prescripció

“Tercer.- Pel que fa al primer d’aquests punts, resulta indubtable que s’han d’aplicar les previsions de l’article 160 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, ja que es tracta d’una infracció de naturalesa urbanística i, per això, la Llei de 29 de desembre de 2000 constitueix la lex specialis que regula la matèria, enfront de les previsions generals de l’article 56 de la Llei de les finances comunals, que només serà aplicable en defecte d’una regulació específica. Així es desprèn del mateix tenor literal d’aquest darrer precepte, el qual fixa un termini de prescripció de tres anys “salvat allò que altres lleis estableixen”. En conseqüència, ja que la infracció urbanística que s’imputa a l’agent és de caràcter lleu, el termini de prescripció és el d’un any, segons l’esmentat article 160 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.
Quart.- Resulta indubtable que la qüestió litigiosa versa sobre la prescripció de la infracció atribuïda a l’agent i no sobre la prescripció de la sanció imposada pel Comú. Com va declarar aquesta Sala en l’aute núm. 2000-10, de 17 d’abril de 2000, el termini de prescripció de la sanció comença a comptar quan es notifica a l’interessat la resolució sancionadora, segons es desprèn dels articles 7.1.b) de la Llei general de les finances públiques i 56.1.b) de la Llei de les finances comunals. En efecte, l’institut de la prescripció de la sanció opera durant el període d’execució voluntària o forçosa de la mateixa, de manera que el còmput del termini corresponent només comença a comptar quan s’ha notificat la sanció a l’interessat, que és quan es pot procedir –i no abans- a la seva execució.

L’article 45 del Codi de l’Administració condiciona l’eficàcia de l’acte respecte a aquells a qui s’aplica a l’acompliment regular de mesures de publicitat consistents en la seva publicació o notificació, segons es tracti d’una disposició general o d’un acte individual. En el mateix sentit, l’article 47 del Codi indica els requisits de forma que ha de contenir la notificació, per tal de què sigui oposable tant a l’Administració com a l’interessat. En conseqüència, cal concloure que un acte que no ha estat regularment notificat al seu destinatari i que, per això, no és eficaç front al mateix, tampoc és susceptible d’interrompre el termini de prescripció d’una infracció que s’imputa a l’interessat. Es tracta, en definitiva, d’un acte que es manté en l’esfera interna de l’Administració i que, per raons de seguretat jurídica, no és oposable a l’interessat fins que és objecte de notificació regular al destinatari.
No s’oposen a les anteriors conclusions els arguments del recurs que posen de manifest que no existeix un termini legal màxim per a la notificació dels actes administratius. En efecte, una cosa és que la manca de notificació no afecti la validesa de l’acte i que, per consegüent, el retard en notificar la resolució no comporti l’anul·lació d’aquesta (ex article 44 del Codi de l’Administració), i altre ben diferent és que aquest acte no notificat sigui susceptible de produir efectes desfavorables per al destinatari, com seria el cas si s’acceptés que pot interrompre el termini de prescripció d’una infracció.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 29/2/08, ponent A. Andrés, número 19-2008.

Doctrina jurisprudencial en matèria d'urbanisme en motiu de la classificació del sòl com a urbà consolidat

La sala administrativa del Tribunal Superior mitjançant la sentència de data 14/9/09, núm. 75-2009, actuant com a ponent B. Plagnet, formula un interessant relació de la doctrina jurisprudencial consolidada d’aquesta Sala en relació a diverses qüestions en matèria d’urbanisme: contingut urbanístic de la propietat, dret de propietat, utilització racional del sòl, classificació del sòl, sòl urbà consolidat, sòl urbanitzable diferit, que s’expressa en aquest sentit:
Cal remarcar que la classificació del sòl s’inscriu dons la lògica del planejament urbanístic i aquesta lògica és diferent d’un raonament basat sobre el dret de propietat. És per això que l’exposició de motius de la LGOTU indica, entre els objectius perseguits per la Llei, «a) Defineix el contingut urbanístic de la propietat com a conseqüència directa de la planificació, de manera que el dret d’edificar no es deriva només del dret de propietat, sinó també de la planificació i del procés d’urbanització subsegüent.»
Aquests principis generals els confirma principalment l’article 16 de la LGOTU : «Contingut urbanístic de la propietat. El contingut urbanístic de la propietat immobiliària és conseqüència directa de la planificació i queda integrat per l’adquisició successiva o, en determinats supòsits i condicions, simultània, del dret a urbanitzar i del dret a edificar. »
D’una manera general, la nova reglamentació es basa en la recerca d’una utilització racional del sòl, com l’indica l’article 2 del Reglament d’urbanització:
«L’activitat urbanística té com a finalitats fer efectius els principis constitucionals d’ordenació racional de sòl i dels recursos naturals, de qualitat de vida digna i d’equilibri ecològic per a les generacions presents i futures;… »
Igualment, podem citar en el mateix sentit, l’exposició de motius del Reglament d’urbanització:
Aquest nou sistema ha de fer possible, en paraules de l’esmentada exposició de motius, una ordenació del territori previsora i protectora, l’obtenció de sòl públic per satisfer les necessitats col·lectives i el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i habitatge juntament amb les infrastructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general.
Més concretament, l’article 25 de la LGOTU dona la definició del sòl urbà consolidat :
Sòl urbà consolidat. Constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.”.
Cal remarcar que aquest text inscriu bé la definició de sòl urbà consolidat en el quadre de “les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.” Aquesta definició per tant s’ha d’interpretar amb relació als principis generals citats més amunt.
Tampoc n’hi ha prou amb la presència de serveis públics per a justificar la classificació del sòl com a sòl urbà consolidat, com ja ha jutjat aquesta Sala:
«per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada -com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament» (Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008).
«Això significa que els serveis bàsics de que disposi el terreny del que se sol·licita la classificació com a urbà consolidat s’han de valorar en funció de si són els adequats per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament» (Sentencia 39/2008 de data 5 de maig de 2008).
Podem igualment citar, en el mateix sentit, l’article 7 § 2 del Reglament d’urbanització.
2.- La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
L’abast de la definició de «sòl urbà consolidat» es pot apreciar igualment per la confrontació amb la definició de «sòl urbanitzable», que figura à l’article 14 del Reglament d’urbanització:
Sòl urbanitzable. «1. Constitueixen el sòl urbanitzable tots els terrenys que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no inclou en una unitat d’actuació de sòl urbà ni classifica com a sòl no urbanitzable.
2.- En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia i d’acord amb la facultat que li confereix l’article 79 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial pot distingir, dins del sòl urbanitzable, entre unitats d’actuació de desenvolupament immediat i unitats d’actuació de desenvolupament diferit.
a) Dins de les unitats d’actuació de sòl urbanitzable de desenvolupament immediat s’hi han d’incloure els terrenys que, per la seva proximitat al perímetre urbà i a les xarxes de serveis existents, siguin més idonis des de la perspectiva de l’ús racional del territori i de l’equilibri ecològic i la sostenibilitat del creixement, per acollir els nous desenvolupaments urbans. També s’hi han d’incloure els terrenys que requereixin obres d’urbanització en més del seixanta per cent de la seva superfície, als quals fa esment l’article 29 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.»
La base d’aquestes disposicions és clara: la classificació de «sòl urbanitzable» s’ha d’apreciar: «En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia.. »i dins el marc de les disposicions de l’article 79 de la LGOTU
«Previsió de creixement. El Pla d’ordenació i urbanisme parroquial preveu el creixement estimat o necessari per completar-ne la trama urbana i resoldre el desenvolupament del sòl urbanitzable segons les especificitats i la vocació intrínseca de cada parròquia»
En altres termes, el sòl urbà consolidat permet la realització de construccions immediates, ja que principalment, els terrenys es troben dins un nucli urbà, mentre que els terrenys classificats com a «sols urbanitzables», podran ser objecte d’obres ulteriors, però s’inscriuran dins el marc de les necessitat del creixement de cada parròquia i dins la perspectiva de l’ús racional del territori.
Aquesta Sala s’ha pronunciat en aquest sentit, i principalment en la sentencia 39/2008; en efecte, cal citar el fonament següent sobre el que es recolza la sentencia recorreguda (punt Tercer). La doctrina d’aquesta Sala té per tant un significat diferent d’aquell que li atribueix la sentència recorreguda. Cal recordar que l’esmentada sentència continua dient que:
«Quart.- No obstant, convé analitzar les qüestions associades a la classificació de sòl urbà, en la seva variant de consolidat o no consolidat des d’altres perspectives, i en concret des de la que exigeix l’adequació entre els serveis i les necessitats del planejament a les que hauran de servir per poder, simplement, gaudir de la condició de sòl urbà, no necessàriament de la d’urbà consolidat.»
…/…
Però com, aquesta Sala ja l’ha jutjat (veure Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008, citada més amunt), «per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament».
D’altra banda, l’article 7 del Reglament d’urbanització:
2. La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
En aquest cas, podem per tant concloure que la qualificació de «sòl urbà consolidat» no queda justificada per aquest terreny. És cert que els embrancaments dels serveis públics existeixen per raó de la proximitat de la urbanització en fase de realització, però la qualificació de sòl urbà consolidat no seria conforme a la lògica del planejament de la parròquia de Canillo. La qualificació de «sòl urbanitzable» es justifica en la mesura on aquest terreny es pugui utilitzar, si s’escau per fer front a les necessitats del creixement de la parròquia, segons les disposicions de l’article 14 del Reglament d’urbanització (citat més amunt).

Subsanació d'errors o omissions en les sol·licituds administratives: abast

“Raona l’anul·lació amb cita de sentències d’aquesta Sala, i concretament la número 38-2007, de 9 de juliol on expliquem que “… tant el tràmit d’esmena que regula el Reglament de construcció com el que estableix amb caràcter genera l’article 111 del Codi de l’Administració, s’han d’aplicar d’acord amb la seva finalitat específica, que no és altra que la d’evitar que es produeixi la desestimació d’una sol·licitud per l’existència d’algun tipus de defecte o omissió que sigui susceptible de ser resolt en els breus terminis que preveuen aquelles disposicions. Ara bé, aquest tràmit no resulta exigible quan les deficiències són de tal magnitud que fan impossible que la petició pugui complir les finalitats per a les quals va ser presentada”.
En el cas, les correccions que en virtut de la normativa que tutela les distàncies de les edificacions i construccions a les esglésies romàniques del Principat calia realitzar no són sanables per la via que proposa la Comissió Tècnica d’Urbanisme perquè impliquen la total reformulació del projecte, que no solament determina la disminució de les altures de dos dels edificis projectats sinó la reubicació de la volumetria desplaçada per la menor altura, el que comporta, molt probablement, una major ocupació en superfície i en definitiva un nou tractament arquitectònic del conjunt. Amb aquests antecedents, la sentència apel·lada, que ha entès que les correccions demanades per la Comissió Tècnica d’Urbanisme el que requereixen és un nou projecte, s’ajusta al Dret.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent L. Saura, núm. 83-2009.

Responsabilitat administrativa en matèria de construcció

“L’article 59.1 del Codi de l’Administració considera causa de responsabilitat administrativa la falta de servei ocasionada per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho, i des d’aquesta perspectiva la sentència s’ajusta al Dret en la mesura que explica la forma en què Comú i Govern no van atendre les seves respectives obligacions en relació als riscs de despreniments.
Juntament a aquest títol d’imputació de responsabilitat el cert és que tant el Comú con el Consell General de les Valls van avalar, amb els respectius actes administratius d’atorgament de permisos de construcció de l’edifici, una construcció en una zona de risc de despreniments, i són precisament aquests actes administratius els que van permetre una construcció en zona de risc, de manera que quan el risc es va materialitzar produint danys sobre la construcció emparada pels permisos, les Administracions atorgadores dels mateixos han de fer front a la responsabilitat econòmica derivada d’aitals actuacions conforme l’apartat 2 de l’article 59 del Codi de l’Administració.
La responsabilitat del Comú és directa com Administració atorgadora de la llicència i la del Govern per haver-se subrogat des de l’any 1981 en les competències que, en matèria d’atorgament de permisos de construcció corresponien l’any 1978 al Consell General, subrogació que s’estén a les responsabilitats econòmiques derivades dels actes esmentats.
Les Administracions apel·lants mostren la seva disconformitat amb la condemna in solidum que conté la sentència, que es justifica en no poder-se determinar clarament que només una Administració aparegui responsable dels danys causats i demanen que si s’aprecia la seva existència en les dues Administracions, es faci una distribució de la responsabilitat cadascuna del 20 % i del 80 % per l’altra.
A l’hora de determinar la distribució de la responsabilitat en aquest cas cal analitzar els títols d’intervenció administrativa als que hem fet referència. Pel que fa al que hem considerat en segon lloc, és a dir, els permisos de construir, el Comú tenia la competència urbanística i el Consell General, amb la seva autorització, havia de vetllar pel respecte a la legalitat urbanística per part del Comú i per altres aspectes no estrictament urbanístics, com pot ser el risc d’allaus en la zona on es volia construir, la qual cosa decantaria en contra seu -ara del Govern- un major percentatge en la distribució de la responsabilitat, però des d’una perspectiva urbanística convé recordar que la competència originària en matèria de construccions correspon al Comú, que va ser qui va donar la primera i imprescindible autorització per construir, autorització que no havia de negligir els aspectes associats als riscs de despreniments i que s’havia de denegar si, com és el cas, n’existien.
Aquestes circumstàncies, unides a la de que l’any 1978 no hi havia una definició dels aspectes que Comú i Consell General havien de considerar en l’exercici de les competències assignades en el sistema de doble autorització de construir fa que ambdues administracions havien de donar els permisos atenent tant als aspectes estrictament urbanístics com als de riscs naturals, el que no permet quantificar separadament el percentatge de responsabilitat que correspon a cada Administració.
En relació al primer títol d’intervenció administrativa, que és en el que majoritàriament se centra la sentència apel·lada, és a dir, a la manca d’actuació de cada Administració en relació al risc de despreniments, la situació és la mateixa, ja que la normativa que disciplina els mapes de risc és posterior i no consta que el Govern, abans de 1978, hagués requerit formalment al Comú per confeccionar-la per la qual cosa no és possible variar el pronunciament de la sentència en el sentit que demanen les Administracions apel·lants.”
Sentència de la sala del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent L. Saura, núm. 84-2009.

El TS confirma les limitacions urbanístiques del POUP als terrenys objecte de la declaració de la Vall del Madriu-Perafita-Claror com a patrimoni mundial i bé d’interès cultural

Per sentència de data 14/9/09, núm. 74-2009, actuant com a ponent Bernard Plagnet, la sala administrativa del Tribunal Superior entén que les limitacions dels drets urbanístics dels terrenys afectats per la declaració de la Vall del Madriu-Perafita-Claror com a patrimoni mundial i bé d’interès cultural són ajustades a dret, i de manera específica a la Llei 9/2003, del 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra i al Decret del 19-10-2005 de declaració de la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial, com a bé immoble d’interès cultural en la classificació de paisatge, Decret del 8-3-2006 de delimitació de l’entorn de protecció del paisatge cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial, i Decret del 26-7-2006 que estableix els criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el paisatge cultural de la vall del Madriu- Perafita-Claror, patrimoni mundial, i sobre el seu entorn de protecció; així com la improcedència d’una indemnització per aquest motiu.
Manifesta igualment la Sala que “no li correspon de pronunciar-se sobre la solució proposada per l’Hble. Comú d’Escaldes-Engordany, «que manifesta la seva millor predisposició per a solucionar-la en la forma que ja havia previst inicialment, és a dir, mitjançant la creació d’una unitat d’actuació situada a proximitat i composta íntegrament per terreny comunal» (veure foli 142). Efectivament, l’aplicació eventual d’aquesta solució correspon a la competència del planificador.”

La qüestió segons Diari d’Andorra

El TS declara la nul·litat de l'article 192 de les normes urbanístiques del POUP d'Encamp en relació als edificis singulars

Per sentència de data 27/7/09, ponent B. Plagnet, número , 65-2009, la sala administrativa del Tribunal Superior ha establert la nul·litat de l’article 192 (apartat 1.1 quan diu “exceptuant els casos d’edificació singular” i l’apartat 2 quan diu “llevat dels casos previstos o d’edificació singular”; i tot l’apartat 5) de les normes urbanístiques incloses dins del POUP de la parròquia d’Encamp, per quan inverteix el procediment, amb una iniciativa comunal seguida d’una aprovació pel Govern. El concepte “d’edifici singular” definit en aquest article 192 no és per tant compatible amb les disposicions de l’article 61 de la LGOTU.

Qualificació urbanística com a sòl urbà consolidat

L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament”.
Segons l’article 7.1.a) del Reglament urbanístic, que desenvolupa el precepte anterior, constitueixen el sòl urbà, entre d’altres, els “terrenys amb urbanització consolidada pel fet de posseir els serveis urbanístics bàsics d’accés rodat, aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració i subministrament d’energia elèctrica. Les característiques d’aquests serveis urbanístics bàsics han de ser les adequades per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament”.
Per la seva banda, l’article 8.1.1 del Reglament urbanístic disposa que “el sòl urbà consolidat està integrat pels terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ordena directament, sense remetre a l’aprovació ulterior de planejament derivat, i en conseqüència inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. Tanmateix, no s’exclou la necessitat de planejament derivat en sòl urbà consolidat en els casos en què pel seu estat de conservació, algunes àrees hagin de ser objecte d’operacions de renovació”.
Com ja va declarar la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2008, de 5 de maig, quan un instrument de planejament inclou un terreny en una unitat de sòl urbanitzable, “la substitució d’aquesta adscripció per la classificació del terreny com urbà i a més urbà consolidat, si aquesta pretensió es basa en l’existència dels serveis urbanístics bàsics, passa per una activitat probatòria, en seu judicial, molt precisa i a càrrec de qui la demana. Aquesta activitat consisteix en identificar, amb la demanda, la superfície dels terrenys dels quals es demana la classificació, situant-los exactament sobre els plànols i en demostrar que són els terrenys els que disposen dels serveis bàsics adequats”. A més, cal exposar “quin és el grau de compliment de les càrregues urbanístiques que ha de suportar tot terreny en el procés de transformació del sòl i la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagi de separar”.
En el cas que ara s’examina, un dels dictàmens pericials (foli 208) posa de relleu que el terreny no disposa dels serveis i les infrastructures necessàries per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament, encara que no detalla quins són els serveis amb què compta efectivament la finca. El segon informe pericial determina en concret (foli 276) que la parcel·la no disposa de xarxa de servei d’aigua potable.
La part apel·lant discuteix aquesta conclusió i afirma que la xarxa de distribució d’aigües del Comú discorre per la carretera a la qual dóna front la finca, i aporta en aquesta instància uns documents en justificació d’aquestes al·legacions. Cal dir, en primer lloc, que la presentació d’aquests documents resulta extemporània, ja que no concorre cap dels supòsits que preveu l’article 64 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, especialment quan l’existència o no dels serveis ha estat des del primer moment el nucli de la qüestió debatuda, de manera que no es justifica l’aportació de nous documents en un moment tan tardà del procés.
En qualsevol cas, dels documents aportats a les actuacions i de les corresponents al·legacions de les parts es desprèn que la conducció d’aigua potable va ser realitzada per donar servei a l’edifici construït davant del terreny litigiós, a l’altra banda de la carretera, i que no es perllonga més enllà d’aquest punt. En conseqüència, no ha quedat justificat que aquesta infrastructura sigui suficient per donar servei a les edificacions previstes en la unitat d’actuació, com exigeix l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, ni tampoc la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagués de separar, com ha assenyalat la jurisprudència d’aquesta Sala. Cal tenir en compte que la finca de l’agent només suposa un 3,38 per cent, aproximadament, de la superfície total de la unitat d’actuació.
En supòsits com el que s’examina, resulta especialment rellevant l’article 7.2 del Reglament urbanístic, segons el qual la construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per sí mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà.
En conseqüència, s’ha de desestimar la pretensió de què el terreny litigiós sigui classificat com a sòl urbà consolidat.
Sentència Tribunal superior, sala administrativa, nº 68-2009, de 27/7/09; autes AD-0084-1/07; TSA: 29/08.

No és precís un expedient sancionador per a l'atur d'obres

Per sentència de data 27 de juliol d’enguany, ponent A. Andrés, número 67-2209, la sala administrativa del Tribunal Superior entén que l’aturada de les obres s’ha d’acordar de manera immediata per part del Cònsol major, quan les obres s’executen sense llicència o contravenint les condicions d’aquesta, sense que sigui necessària la prèvia iniciació del procediment sancionador encaminat a depurar responsabilitats i a imposar les sancions corresponents, la qual cosa no exclou l’obligatorietat de la seva incoació posterior, en seguiment de la doctrina d’aquesta Sala, per sentències núm. 95-46, de 19 de desembre de 1995, i 98-13, de 25 de març de 1998, en les què es diu: “les actuacions que suposen un incompliment de la normativa urbanística poden produir diversos efectes, entre els quals destaquen, per la seva importància, les mesures encaminades a restablir el compliment de l’ordre jurídic pertorbat, la indemnització de danys i perjudicis quan sigui escaient i, en darrer terme, la imposició d’una sanció administrativa. Encara que l’ús d’una terminologia sovint inexacta pugui donar lloc a confusions, és necessari precisar que les mesures adoptades per l’Administració per tal de restaurar l’ordre jurídic infringit no són pròpiament de naturalesa sancionadora, ja que van adreçades a assegurar el compliment de les normes que han estat desconegudes per una actuació il·legal, mentre que les sancions administratives -ordinàriament multes- suposen una aflicció suplementària per al seu autor, imposada com a conseqüència d’aquella activitat”.

Qualificació urbanística com a espai lliure

“Resulta indiscutible que, segons l’article 71 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, els plans d’ordenació i urbanisme parroquials han de contenir, entre d’altres, les determinacions relatives als espais lliures destinats a parcs i zones verdes de caràcter públic, així com les que es refereixen a les mesures de protecció que s’adopten amb relació al medi ambient, la conservació de la natura, la fauna i els ecosistemes.
Com és evident, l’Administració disposa d’un ampli marge d’apreciació a l’hora d’establir aquestes determinacions, que només poden ser qüestionades en cas d’acreditar-se la concurrència d’una actuació arbitrària o d’un manifest error d’apreciació.
En el supòsit que és objecte d’aquest recurs, l’Administració justifica la qualificació dels terrenys litigiosos com a espais lliures per la necessitat d’assegurar l’existència d’uns connectors ecològics per a la mobilitat de la fauna, com es desprèn de l’estudi de diagnosi ambiental que forma part del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial. En aquest sentit, resulta rellevant la proximitat del vedat de caça de Xixerella.
Enfront d’aquestes motivacions, la part apel·lant es limita a manifestar la seva disconformitat amb la qualificació que resulta del P.O.U.P., però no aporta cap mena de justificació encaminada a desvirtuar-les, de manera que el Tribunal no disposa de cap element de judici que pugui conduir a la conclusió de què les determinacions impugnades són arbitràries o manifestament errònies.
Per tot això, s’ha de desestimar íntegrament aquest recurs d’apel·lació i confirmar en els seus propis termes la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades.”
Sentència Tribunal superior, sala administrativa, nº 68-2009, de 27/7/09, ponent A. Andrés; autes AD-0084-1/07; TSA: 29/08.

Contradicció entre el POUP i la resposta a les al·legacions

“És cert que la resolució núm. 148 te un contingut clarament favorable als interessos dels demandants i si s’hagués incorporat, com calia legítimament esperar, al document definitivament aprovat, aquells no haurien recorregut el POUP; per tant, des de la perspectiva dels destinataris de la mateixa era raonable no analitzar el contingut del POUP per efectuar la corresponent comprovació i no ho van fer en la legítima confiança que el POUP incorporava en les seves determinacions el contingut de la resolució núm. 148.
En aquesta situació resulta, d’una banda, que la resolució núm. 148 era favorable als demandants i per no l’havien de recórrer, i per una altra banda, i l’acord d’aprovació definitiva del POUP no tenia per què ser comprovat compte tingut els antecedents exposats.
Arribats a aquest punt, la tensió entre la institució de la caducitat dels terminis per interposar recursos i el principi de confiança legítima generada per actes propis, singulars i explícits del Comú s’ha d’inclinar en favor del dret a obtenir del Comú una resposta fonamentada, ja sigui sobre si s’ha patit un error en l’acord d’aprovació definitiva (o en la pròpia resolució núm. 148 com sosté en autes la representació del Comú) o si des de l’aplicació de la legislació urbanística no era procedent allò que demanaven els interessats malgrat que l’equip redactor va considerar que calia incorporar al planejament.
Procedirà, en conseqüència, estimar el recurs d’apel·lació i declarant que la desestimació per silenci de la sol·licitud formulada pels agents en data 19 de maig de 2009 ha de ser resolta expressa i motivadament pel Comú.”
Sentència Tribunal Superior, sala administrativa nº 70-2009, de 27/7/09, ponent L. Saura; autes AD-0261-1/08; TSA: 010/09.

Obertura d'un vial en terrenys comunals

“Tercer.- Pel que fa a la qüestió de fons, s’ha de partir del fet que, com insisteix en assenyalar la part agent, no es tracta en aquest cas de l’aprovació d’un avantprojecte de parcel·lació o urbanització, sinó merament de l’obertura d’un accés rodat a les propietats dels recurrents. Ara bé, la sol·licitud que s’examina presenta una important singularitat front a les autoritzacions –i el corresponent avantprojectes- que regula el Reglament de normativa constructiva de la parròquia de La Massana. En aquesta disposició es contempla el règim d’autorització com un sistema d’intervenció administrativa prèvia en l’activitat constructora que els interessats duen a terme sobre terrenys de la seva propietat o dels quals poden disposar per qualsevol títol habilitant.En el present cas, ben al contrari, el contingut de l’avantprojecte que els agents han sotmès a l’autorització del Comú permet apreciar que l’obertura del vial que es pretén dur a terme s’ha de realitzar en la seva major part sobre terrenys comunals. Tanmateix com bé diu la sentència apel·lada, els agents no són titulars d’un dret a disposar dels béns comunals ni, en conseqüència, a imposar la modificació del seu estat actual, per més que s’afirmi que la carretera que es vol construir continuarà tenint la consideració de bé de domini públic.En definitiva, no ens trobem en aquest cas davant d’un supòsit habitual de control d’un acte administratiu d’intervenció en la propietat privada, sinó que, en realitat, el Comú ha denegat vàlidament l’aprovació de l’avantprojecte en base a les seves potestats dominicals, en constatar que afecta els béns de què és titular. L’exercici de facultats dispositives sobre aquests immobles que pertoca a l’Administració no pot ser enjudiciat amb la mateixa perspectiva que ho faria l’ús de les potestats administratives de control de l’edificació en la propietat privada, que és el supòsit general que regula el Reglament de normativa constructiva de la parròquia de La Massana, que invoquen ambdues parts.
En conclusió, la desestimació de la sol·licitud dels agents resulta ajustada a dret, des del moment en què aquests no disposen d’un dret a modificar l’estat actual dels béns comunals que resulten afectats per l’avantprojecte, i el Comú pot decidir vàlidament, en base a les seves facultats dominicals, sobre el destí que pretén donar a aquests immobles.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 19/4/01, número 01-23

Amplada del vial: fora d'ordenació

“La finalitat a la que respon la creació de la Unitat és, entre d’altres, la regulació del sistema viari establint una amplada del carrer Hortalets de Guem de 7 metres i determinant, com condicions d’ordenació de l’edificació, les d’alineació a vial; això comporta que els edificis, com Casa Pujol, que actualment no respecten l’amplada de 7 metres, quedin en règim de fora d’ordenació, com preveu la fitxa urbanística de la UA amb subjecció a allò que indica l’article 126 de la Llei general d’ordenació de territori I urbanisme (LGOTU).
Tercer.- La part agent, la propietat de la qual (casa Pujol) no respecta l’amplada prevista de 7 metres confrontant amb el carrer Hortalets de Guem demana que se substitueixi l’amplada de 7 metres per la de 6, que si respecta, amb la finalitat de no perdre l’edificabilitat actual de la construcció com a conseqüència del retranqueig que haurà de respectar si l’enderroca i l’ha de fer de nou.
La realitat és que l’article 6.5.d) del Reglament d’urbanització (RU) només admet excepcionalment mantenir l’amplada als carrers actualment de 6 metres a l’efecte de circumval·lar, donar continuïtat o sortida a la trama urbana existent en zones de nucli antic històric consolidades, que no és el cas del carrer Hortalets de Guem, sens perjudici que els límits d’edificació s’hagin de situar corn a mínim a 7,5 metres de distància entre façanes.
En conseqüència no procedeix substituir l’amplada de 7 metres per la de 6 metres del carrer Hortalets de Guem, amb desestimació de la pretensió exercida en el recurs d’apel·lació.”

Sentència Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent L. Saura, núm. 54-2009.

La Sala administrativa del TS entén que la CTU té competència ratione loci respecte la impugnació dels límits territorials dels POUP

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, número 44/09, la Sala administrativa del Tribunal Superior entén competent a la CTU per resoldre la impugnació del Comú d’Encamp respecte l’àmbit territorial del POUP de Canillo, en seguiment de les resolucions d’aquesta Sala (Aute 32-2006 del 15 de desembre de 2006), el «greuge invocat contra l’acte administratiu és doncs el de la incompetència “ratione loci”. L’apreciació de la legalitat d’un acte administratiu correspon per naturalesa a la competència de l’autoritat encarregada d’aquest control per la Llei. En aquesta circumstància, l’article 132, ja mencionat, confereix a la CTU el control de la legalitat dels “actes de l’Administració comunal en matèria d’ordenació del territori urbanisme”, sota el control eventual del jutge administratiu. Com ho ha precisat l’Aute ja citat, “en el cas en que durant el curs del procediment contenciós es plantegessin qüestions rellevants de dret privat es podrien adreçar a la jurisdicció civil les corresponents qüestions prejudicials”. L’examen de la competència “ratione loci” correspon per tant a la CTU i la resolució del 5 de novembre de 2007 s’ha d’anul·lar sobre aquest punt. En conseqüència, el recurs del Comú de Canillo que demanava de jutjar que la “resolució de la CTU és ajustada a dret” per tant, s’ha de rebutjar.
Es desestima la impugnació del Comú d’Encamp per quan no aporta la prova de la il·legalitat del POUP del Comú de Canillo.
Per contra la Sala entén que no és competent per pronunciar-se sobre els límits territorials de les dues parròquies, ja que aquesta qüestió correspon a un procediment diferent.

Equipament públic d'edificis privats, consideració en el POUP i a efectes de cessió

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, nº 42-2009, la Sala administrativa del TS entén que l’arrendament d’un edifici privat al Comú no determina la seva consideració com a equipament públic, i la seva menció en el catàleg no estableix una determinada consideració en el POUP, sense perjudici del que estableix l’article 33.2 LGOTU “Els plans d’ordenació i urbanisme parroquial han d’imputar necessàriament els percentatges de terreny de cessió obligatòria dins de les propietats privades que en l’actualitat, sigui pel títol que sigui, ja es troben ocupades per equipaments col·lectius o zones verdes urbanes“.

A l'interior d'una unitat d'actuació poden coexistir edificis construïts i terrenys no construïts

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, nº 42-2009, la Sala administrativa del TS entén que en una mateixa unitat d’actuació s’hi poden incloure edificis construïts i terrenys no construïts, atès que la que la constitució de les unitats d’actuació es basen en criteris urbanístics i aquests últims no impliquen que la qualificació jurídica de parcel·les incloses en la mateixa unitat d’actuació sigui uniforme. La lògica de la constitució d’una unitat d’actuació es que permeti atendre els objectius urbanístics fixats pel POUP. A més els terrenys construïts han de participar de les despeses futures d’urbanització de la unitat d’actuació.

Sobrants de vial: condició de béns de domini públic

La Sala administrativa del TS per sentència de data 20/4/09, ponent L. Saura, nº 36/2009, entén que els sobrants de vials per modifiació del mateix -l’eliminació d’una corba- la porció del terreny no destinat a vial manté la condició de bé de domini públic.

“La problemàtica plantejada prové de la circumstància de que el terreny esmentat confrontava amb la carretera general i quan aquesta es va refer, la corba que traçava el llindar es va eliminar al substituir-se per un traçat totalment recte, de manera que entre la propietat privada i l’actual traçat ha quedat, com a terreny sobrant, la superfície que ara no es destina a carretera.
Les carreteres són béns de domini públic en la mesura que són afectats a un ús públic com l’ús la circulació de vehicles (article 76 del Codi de l’Administració) i conforme el que disposa l’article 78, aquests béns perden la qualitat esmentada o bé per decisió expressa de l’Administració competent quan el bé ha deixat de ser necessari per a l’ús públic, o bé per raó de la no utilització per a un ús públic durant vint anys.
En el cas no s’ha produït cap de les dues possibilitats esmentades en el paràgraf anterior, de manera que el sobrant de vial continua tenint la condició de bé de domini públic.
Tercer.- Amb independència de la naturalesa jurídica del sobrant de vial que hem explicat, el terreny dels apel·lants no confronta amb “vial” (la carretera general 4 en el seu traçat actual) sinó amb “sobrant” de vial; per tant, si el dret d’accés que demanen que se’ls garanteixi va associat a la confrontació del terreny particular amb la carretera no és possible garantir l’accés a vial, perquè no hi confronten, ja que actualment qui confronta amb la carretera és precisament el sobrant de vial.”

Es declara nul·la la limitació de construir per sobre de la cota de 1.350 metres a Andorra la Vella

Per sentència de data 2/3/09, si bé ha estat apel·lada, el Tribunal de Batlles entén la nul·litat de l’article 248.1 de la normativa urbanística del POUP d’Andorra la Vella, pel qual es classifica com a sòl no urbanitzable els terrenys situats a una alçada superior a 1.350 m.
1. Constitueix el sòl no urbanitzable tots els terrenys afectats per riscos naturals, comprenent aquells terrenys situats per sobre de la cota d’altimetria 1.350, fins ara qualificats de zona rústica no urbanitzable, i tots els terrenys dels comuns i dels quarts, llevat que es tracti de terrenys inclosos en unitats d’actuació de sòl urbà o de sòl urbanitzable que hagin estat adquirits pels comuns per destinar-los a equipaments, habitatge de protecció pública, espais col·lectius o serveis públics.

El Tribunal entén que sobre l’article 248-1 NU: el Comú justifica aquesta norma que classifica com a sòl no urbanitzable tots els terrenys situats per sobre de 1.350 metres i fins ara qualificats com zona rústica mantenint que la classificació s’imposa a efectes de respectar el màxim de l’edificabilitat global de la DT 1ª-2 LGOTU. En el mateix sentit s’ha pronunciat la CTU, dient tanmateix que la legalitat del precepte era dubtosa des del punt de vista de la classificació. El Tribunal entén que aquesta disposició no té base legal car el planificador ha de classificar com a sòl no urbanitzable tots aquells terrenys que tinguin algun dels valors dels articles 38 a 49 LGOTU, així com aquells de l’article 50 LGOTU; això és, la classificació es reglada, com ho és la de sòl urbà, i la classificació de sòl urbanitzable és la residual que la LGOTU defineix negativament a l’article 28 LGOTU, i per tant no pot el planificador preveure contra la Llei que el sòl esdevé urbanitzable pel simple fet d’estar a certa cota, sense perjudici de poder distingir entre el de desenvolupament immediat i diferit (article 14-2 RU).

El pronunciament judicial estableix igualment la nul·litat dels articles 6.1, 6.7, 9, 18 i 45.2, 36.1, 40, 46, 156.3 i 248.1 de les normes urbanístiques del POUP d’Andorra la Vella, així com la necessària esmena dels articles 20, 21, 38, 40, 54, 81, 85, 100, 114, 145 i 248.

Us tindrem informats de la resolució definitiva de la impugnació del POUP.

La cessió econòmica s'estableix respecte l'aprofitament urbanístic

Per sentència de data 26/3/09 (nº 30-2009) la Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia entén que la cessió econòmica és igualment aplicable al sòl urbanitzable i el valor es determina respecte l’aprofitament urbanístic i no respecte el sòl, segons estableix l’article 25 RU en relació al valor econòmic del contingut urbanístic de la propietat. Especialment aclaridor és el pronunciament del Tribunal respecte l’abast de la cessió quan amb el projecte edificatori no es consumeix l’aprofitament urbanístic, doncs només es computa el valor de la cessió en funció de l’aprofitament que es desitja materialitzar i no de la totalitat d’allò que podria materialitzar segons l’aprofitament urbanístic total de la unitat; quina previsió segons el Tribunal modula el contingut econòmic del deure de cessió en funció exclusivament de l’aprofitament que es vol consumir, i no pot sinó qualificar-se d’una mesura prudent i que no perjudica, ans al contrari, l’interès dels titulars de sòl que es veuen afectats pels deures de cessió. Alhora estableix que els informes pericials per determinar el valor de la cessió econòmica han de ser objecte d’exposició pública.

Recull de premsa

L'edificabilitat global de la parròquia no vincula l'edificabilitat de les propietats individualitzades

Per sentència de data 26/3/09 (nº 28-2009) la Sala Administrativa del Tribunal Superior estableix que el manteniment de l’edificabilitat global de la parròquia no obliga a mantenir els aprofitaments dels sòls tal com venien reconeguts en les Ordinacions d’urbanisme i construcció parroquials.

Discrecionalitat en el planejament urbanístic

Per sentència de data 26/3/09 (nº 28-2009) la Sala Administrativa del Tribunal Superior estableix els límits a la discrecionalitat administrativa en el planejament urbanístic, en el sentit d’alterar les previsions contingudes en les anteriors Ordinacions d’urbanisme i construcció parroquials, exigint que “si un propietari inclòs en una unitat d’actuació és disconforme amb el règim jurídic que se li atribueix a la seva propietat, ha de:
- demostrar que la unitat no és ben delimitada perquè hi ha raons de coherència urbanística que justifiquen la segregació de la seva propietat respecte la unitat d’actuació.
- proposar i justificar el règim urbanístic de la unitat no segregada i la seva pròpia viabilitat (article 47 RU) i per tant la reformulació de la unitat originària.
- proposar el règim jurídic urbanístic de la part segregada i justificar la coherència urbanística entre el conjunt no segregat i el segregat
.”

Inimpugnabilitat dels actes administratius de tràmit: conveni urbanístic

Per sentència de data 2/3/09 (nº 16-2009) la Sala administrativa del Tribunal Superior entén que no és possible impugnar un conveni urbanístic que si bé ha estat sotmès al tràmit d’exposició pública, no ha estat encara aprovat pel Comú, atesa la seva naturalesa d’acte administratiu de tràmit, per quan el Tribunal entén que “si el conveni no es va perfeccionar, per manca d’acord de l’òrgan competent, s’imposa la conclusió de que el mateix no pot ser impugnat ni en via administrativa ni jurisdiccional”.

La previsió d'infraestructures és compatible amb els entorns de protecció

El Tribunal Superior per sentència de data 21/7/08 nº 57-2008, entén que la previsió d’un vial al POUP és compatible amb les limitacions pròpies de l’entorn de protecció, doncs la legislació sectorial de patrimoni cultural les “obres” i les “instal·lacions”, però no prohibeix la previsió d’infraestructures de comunicacions en els entorns de protecció i per tant, serà quan es presenti el corresponent projecte d’execució del quan serà necessària l’autorització prèvia a la concessió de la llicència que legitima la intervenció i serà en aquest moment que caldrà comprovar que la infraestructura s’integra sobre el territori de manera que es respectin els criteris de la Llei de patrimoni cultural.

Caducitat de la llicència

“Sisè.- Tanmateix, també s’ha de donar lloc a la pretensió dels agents relativa a la caducitat de la llicència anterior. L’article 61 de l’Ordinació abans esmentada és taxatiu quan disposa que les obres de construcció, treballs i instal·lacions s’han de concloure en els terminis especificats en el projecte i l’autorització, i al mateix temps fixa un termini d’un any a partir de la data de l’Ordinació perquè els propietaris duguin a terme els treballs de tancament. És evident que aquest precepte es refereix a les construccions en curs, i no es pot pretendre que aquest precepte es refereix a les construccions en curs, i no es pot pretendre que es tracta d’una norma sense sanció, d’acord amb una interpretació sistemàtica i teleològica, ja que l’establiment d’un termini durant el qual poden dur-se a terme els treballs que empara el permís d’obres suposa l’establiment d’un termini resolutori o dies ad quem, més enllà del qual esgota els seus efectes l’autorització concedida.

D’altra banda, no es pot oblidar que la caducitat dels permisos d’obres està prevista en l’Ordinació del Consell General de 23 de desembre de 1985, que va modificar la de 27 de juny de 1962, la qual fixa un termini màxim de dos anys per a la realització de les obres d’estructura i tancament de façanes, transcorregut el qual s’haurà de demanar una nova autorització que respecti les ordinacions vigents en aquell moment.”

Sentència de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 13 de juliol de 2.001, número 1-35, autes AD-049-1/98