Callament perpetu o silenci en relació a les pretensions deduïdes en judici, cosa jutjada

“Per últim, el callament perpetu o silenci en relació a les demés pretensions, no pot prosperar no solament per les raons abans esmentades, sinó també pel fet  que el dret a la jurisdicció (art 10 CA) permet als justiciables impetrar l’auxili de la justícia sempre que ho considerin oportú en defensa dels seus interessos. I des d’aquesta òptica les institucions de la litispendència i de la cosa jutjada ja eviten que es puguin interposar plets contra les mateixes parts i amb la mateixa causa petendi i petitum o que resolts es puguin plantejar de nou, atès que mitjançant les referides institucions es tracta d’aconseguir la necessària seguretat jurídica, sense que sigui possible que un procés s’eternitzi o que es plantegi una i altra Continue reading

Interdicte d'obra nova: abast i requisits

“No és objecte de discussió que, en seguiment d’aquest criteri, el Sr. J.M.S. va construir una obertura en la part baixa del xalet de nova planta que estava bastint just en el límit amb la citada franja per tal que el vehicles poguessin accedir a l’immoble des del “Camí del Roc”, com es va constatar posteriorment a la inspecció ocular que va portar a terme l’Hble. Batlle en funcions de guàrdia, sense que s’hagi provat que pretengués obrir altres obertures o finestres a l’immoble per obtenir llum o vistes. Els Srs. A.F.N. i J.F.N. es van oposar a aquesta actuació entenent que aquesta obertura es realitzava en el límit de les finques dels litigants i sobre el predi dels seus mandants, contravenint així el que es recollia al Costumari Català i a les Consuetuds de Sanctacília i, per aquesta raó, van sol·licitar l’atur urgent i immediat de les obres en data 23 de febrer del 2006, petició que va ser Continue reading

No és possible l'exequàtur d'una transacció judicial no homologada

“I.- Resulta de les disposicions dels articles 19 de la Llei Qualificada de Justícia, 47 i 49 de la Llei Transitòria de Procediment Judicial, que el procediment d’exequàtur només es limita a les sentències civils estrangeres. És a dir que la resolució de la qual es demana l’execució al Principat ha d’ésser dictada o homologada per un tribunal estranger.
II.- En cas d’autes, es tracta no d’una resolució d’una jurisdicció estrangera, sinó d’un conveni transaccional, el qual no fou homologat per cap tribunal estranger. En efecte, es desprèn de les proves que consten en autes, que per resolució de data 10-09-03, el tribunal mercantil de Paris va condemnar a la societat P. SA a pagar a la societat S.F., la quantitat de 771.500 €, més els interessos al 1,5% mensual a comptar del dia 30-07-01, així com la suma de 6.000 €. Continue reading

Manca de legitimació activa del corredor d'assegurances

“II.- Quant al primer dels motius, resta acreditat a les actuacions (cfr. folis 49 i 63) que la mercantil U. SA interposa la demanda en la seva qualitat de mediadora  d’assegurances en la pòlissa subscrita entre la companyia L. i la mercantil R.M. SL i no es pot admetre que, amb posterioritat hagi canviat aquesta condició a la de delegada, no solament perquè resta provat que els pagaments de les indemnitzacions els efectua L. (folis 69 i 70), sinó també perquè els informes pericials que es troben als folis 41 a 46 els encarrega l’asseguradora L.. Continue reading

Representació de la societat en judici, formació de la voluntat social, manca de legitimació activa

“II.- La resolució d’instància sustenta que, de conformitat amb el que preveuen els Estatuts socials (article vuit) el President no es troba facultat més que per a exercir funcions representatives i que correspon a la Junta d’accionistes o al Consell d’Administració, l’adopció d’acords relatius a les qüestions més rellevants, de forma que l’acció exercitada supera els actes de gestió ordinària. Continue reading

Embargament preventiu: requisits, resolució estimatòria

“IV.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), i un perill que es pugui frustrar l’efectivitat del crèdit per absència de béns del demandat quan la sentència que es dicti s’hagi d’executar (periculum in mora). Continue reading

Requisits per a l'embargament preventiu, resolució desestimatòria

“II.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), Continue reading

Prescripció de les accions: interrupció

“II.- Esdevé necessari com a qüestió prèvia, posar de manifest que, en relació a l’excepció peremptòria de prescripció, la mateixa no pot ésser acollida per dues raons. La primera, perquè la part que encara defensa la procedència de la mateixa, que ha estat refusada per la sentència, no ha interposat recurs contra la  mateixa, sinó que s’ha limitat a oposar-se al recurs de la part agent. Consegüentment, no pot impugnar els extrems de la sentència d’instància que no ha tingut com a lesius, al no formular en relació als mateixos cap recurs. Continue reading

Resolució a les al·legacions al POUP: acte administratiu de tràmit, no genera drets

“El punt central del litigi és el següent: la societat G.S.A havia demanat la supressió d’un vial de 15 metres d’amplada que travessa la UA PP-SUR-19 «El Rival», situada a la zona d’Encordes (carretera de la Comella) d’Andorra la Vella. El vial del qual demanda la supressió està situat al nord de la Font del Ribal, i discorreria per la façana migdia de l’edifici propietat de la societat IMSA.
Continue reading

Necessitat de traduir els documents redactats en llengua estrangera aportats al judici

“Atès que l’article 2.2 de la Constitució Andorrana determina que la llengua oficial és el català i que la mateixa vincula a tots els poders públics i, en concret als òrgans jurisdiccionals, i en ares a garantir també el dret a la defensa (cfr. art. 10 C.A.), s’escau instar a la part demandant a que procedeixi a la traducció al català dels referits documents que integren la prova documental 8. Així, una volta traduïts els esmentats documents i incorporats a les actuacions, es procedirà a dictar la corresponent sentència que resolgui el litigi que vincula a les parts, en grau d’alçada davant aquest Tribunal Superior.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior, ponent JM: Abril, de data 19/11/09, autes 148/09.

Congruència en les sentències administratives

“Segon.- Amb aquests antecedents, la part que formula l’incident considera que la nostra sentència ha incorregut en incongruència “perquè, tot i constatar que la meva principal no podia reprendre el treball (és a dir, just el contrari del que disposava la resolució impugnada de la CASS) desestima la demanda afirmant que, en tot cas, procediria una invalidesa, qüestió que, com la mateixa sentència reconeix expressament, constitueix una pretensió que no ha estat feta en la present causa”, i afegeix que “la sentència només es podia pronunciar en relació a si la resolució de la CASS -instant a la meva representada a reprendre el treball- era o no ajustada al Dret, i no podia justificar la seva resolució en base a la procedència d’una eventual invalidesa que ningú no ha al·legat …”. Continue reading

El TC estima parcialment la demanda del Comú d'Encamp en relació a uns terrenys de Concòrdia

El Tribunal Constitucional per sentència de data 3/5/10, actuant com a ponent P. Subra de Bieusses, en la causa 2009-20-RE, interposada pel Comú d’Encamp, estima parcialment el recurs d’empara en relació als terrenys de Costa Rodona i de La Solana, per entendre que el Tribunal Superior de Justícia s’ha pronunciat infra petita i, per consegüent, que sobre aquest punt, s’ha vulnerat el dret del Comú d’Encamp a la jurisdicció en els seus vessants dels drets a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a un procés degut, i en conseqüència anul·la la sentència del 20 de maig del 2009 i l’aute del 27 de juliol del mateix any, dictats per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia i retrotreure les actuacions al moment anterior del pronunciament de la sentència esmentada.
Continue reading

Execució d'una sentència amb condenma alternativa, facultats del creditor

“II.- La credibilitat i el bon funcionament de la Justícia exigeixen que les sentències judicials siguin executades, i executades sense dilatació excessiva o injustificada. En cas de condemna alternativa, es cert que pertoca al condemnat optar per l’una o l’altre obligació posada a càrrec seu. Nogensmenys, si transcorregut un termini raonable, el deutor que ha escollit executar una modalitat determinada de la condemna entre les alternatives que li son proposades, no ha complit aquesta obligació,   Continue reading

Prova del periculum in mora en els embargaments preventius

“No pot convenir aquesta Sala amb les afirmacions de la recurrent que el jutjador a quo exigeix una prova impossible i que buida de contingut el decret de 1 de maig de 1922 respecte del periculum in mora. Així, quan l’Aute d’instància afirma que “en aplicació de la norma general, al demandant provar que existeixen indicis de que el defenent intenta fer desaparèixer els béns de que és titular…”, com es pot observar no està exigint la prova de la desaparició dels béns (l’Aute diu “intenta fer desaparèixer”),   Continue reading

Prescripció i abast de l'acció interdictal

“I.- El primer dels motius o greuges que planteja la recurrent, relatiu a la viabilitat de l’excepció de prescripció, no pot prosperar. En efecte, consta acreditat a les actuacions que la possessió pacífica del terreny es va produir fins el dia 21 d’octubre de 2005; dia en el que uns operaris van efectuar en el terreny que posseïa una rasa, per després omplir-la de formigó i instal·lar uns piquets. Així mateix, resta provat que el dia 4-9-2006 es formula la crida a judici i el 29 de setembre s’interposa la demanda.
Continue reading

Interdicte quod vi aut clam: naturalesa i abast

“Per tal de donar resposta a les al·legacions de la recurrent cal tenir en compte que l’interdicte quod vi aut clam i el d’obra nova suposen un remei jurídic anàleg, de tal manera que quan ja s’ha fet una obra nova sense coneixement del perjudicat i en contra d’una prohibició expressa o presumible no es pot exercitar el d’obra nova, que requereix una actuació urgent i un procediment sumari, i procedeix en canvi el quod vi aut clam perquè es desfaci allò fet amb oposició i clandestinitat, és a dir si l’obra no està acabada procedeix l’interdicte d’obra nova i si ja està feta el quod vi aut clam (Marcel David Études sur l’interdit quod vi aut clam. Université de Lyon 1947 Pag. 43) Continue reading

Acció interdictal: abast i naturalesa

“Com a qüestió prèvia s’escau per part d’aquesta Sala posar de manifest que esdevé reiterada la jurisprudència d’aquesta Sala segons la qual l’objecte dels interdictes no abasta la definició de drets ni l’examen dels drets dominicals o reals en cosa aliena de les parts en controvèrsia, sinó que, per el contrari, s’ha de concretar a l’examen de la possessió. Des d’aquesta òptica l’estudi i anàlisi per aquesta Sala no es pot projectar sobre la titularitat dominical dels punts 201 a 222, sinó que s’ha de limitar a l’objecte de l’interdicte d’obra nova i de recuperar la possessió.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 19/6/08, ponent JM. Abril, autes 385-07.

Accions negatòria i confessòria / acció interdictal i publiciana; ius possidendi / ius possessionis

“II.- El primer extrem que s’ha d’examinar és el relatiu a si es pot o no convenir amb l’òrgan judicial a quo que el procés interdictal endegat és inadequat per a ventilar les pretensions instades per la part agent.
Aquesta Sala ha de posar de manifest les següents consideracions. En primer terme, les accions negatòries i confessòries són accions que s’adreçen a la protecció dels drets reals de propietat i de servitud respectivament. Continue reading

Desistiment: naturalesa

“ATÈS que el desistiment consisteix en una declaració de la part actora mitjançant la qual manifesta la seva voluntat d’abandonar el procés que s’està tramitant, sense renunciar tanmateix a la pretensió exercitada o al dret en què aquesta darrera es fonamenta. Que d’altra banda, el desistiment provoca l’acabament del procediment mitjançant un aute que deixa imprejutjada la qüestió litigiosa, essent necessari el consentiment de l’adversa a aquest efecte. Continue reading

Segrest de béns en l'àmbit de les mesures cautelars

“Si bé és cert que no existeix normes civils al Principat sobre la possibilitat de decretar el segrest i tancament de determinats béns objecte de litigi, també ho és que aquesta mesura cautelar, que comporta el desapoderament del posseïdor i la constitució del bé en dipòsit, no està exclosa en matèria civil i s’aplica consuetudinàriament com una concreció de l’embargament decretat, tenint com a finalitat la conservació d’una cosa específica que és objecte d’un procés, ja que en relació als restants béns del demandat sols es pot decretar l’embargament preventiu, Continue reading

Apel·lació aute interdictal d'atur d'obres

“II.- Sustenta amb raó la part recorreguda que l’Aute dictat, en data 30-04-2008, no impedeix la continuació del procés, sinó que l’objecte del mateix es decretar la procedència o no d’una mesura cautelar, consistent en l’aturada total o parcial de les obres que s’estan portant a terme, però que el procés relatiu a l’interdicte d’obra nova ha de continuar la seva tramitació.
Continue reading

És possible la subsanació d'errors en el tràmit de dúplica del suplico de la demanda

“I aquesta Sala ha de coincidir amb el fet que l’escrit de dúplica serveix per a corregir errades materials i concretar, matissar o limitar les peticions que s’efectuen. En el cas concret, de la lectura de la pètita de la contesta en relació amb el cos del present escrit i en consonància amb la dúplica s’ha d’entendre corregida la pètita en el sentit d’articular excepció de manca de legitimació passiva i d’oposar-se al fons del litigi. I aquesta decisió no pot ocasionar cap indefensió a la part agent, atès que la mateixa va contestar les possibles excepcions articulades, entre elles la de manca de legitimació passiva, i també va oposar-se a les pretensions de la defenent quant al fons. D’acord, per tant, amb les consideracions precedents procedeix entendre articulada adequadament l’excepció de manca de legitimació passiva i l’oposició en relació al fons de l’afer per part de la defenent.”
Sentència de la sala civil de Tribunal Superior de data 29/11/07, ponent JM Abril, autes 129/07.

Procediment urgent i preferent regulat a l’art. 41.1 de la Constitució és incompatible amb l'incident de nul·litat

“que ja té declarat aquest Tribunal que, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, cal fer la distinció entre dos procediments diferents, un que es aplicable en el cas de la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, i altre que es aplicable quan s’invoca una lesió de qualsevol altre dels drets fonamentals recollits en els Capítols III i IV del Títol II de la Constitució.
Continue reading

Incongruència de les resolucions judicials

“En aquesta òrbita d’idees, s’ha d’assenyalar, que la incongruència consisteix en la manca d’adequació entre la decisió de la resolució judicial i les al·legacions de les parts, de manera que aquesta s’esdevé quan es dóna més del que s’ha demanat o es concedeix extrem divers al sol·licitat, a la vegada que també pot consistir la incongruència en omissiva, quan la resolució judicial deixa de pronunciar-se sobre alguna pretensió i/o al·legacions introduïdes correctament per les parts litigants. Continue reading

Qüestions possessòries en l'àmbit de la comunitat de propietaris

II.- La recurrent al·lega en segon lloc la inadeqüació del procediment emprat, ja que, segons el seu parer, calia haver tramitat el litigi d’acord amb el que disposa l’article 9 de la Llei de Propietat Horitzontal, ja que en tot cas els demandats haurien portat a terme una activitat no permesa pels Estatuts. No obstant, el que es discuteix, i es pot decidir, en les presents actuacions és una qüestió possessòria que s’ha de resoldre dins un procediment interdictal de recobrar la possessió. Continue reading

Oposició a la mesura cautelar: termini

“Pel tal de donar resposta als arguments de la representació processal de la Sra. M.P.P. cal destacar que és cert que el costum andorrà estableix que la oposició a l’Aute d’embargament s’ha de formalitzar dins el termini de tretze dies hàbils i que aquest costum va ser ratificat per la Instructa als Batlles de l’any 1740, va ser acollit pel Manual Digest i el Politar i recollit per l’article 6 del Decret de 1 de maig del 1922 sobre procediment civil a les Valls, com abans ho havia estat per l’article 2 de la Instrucció de 24 de juny de 1908, com destaca la Sentència del Magnífic Jutge d’Apel·lacions de 20 de juny del 1967. Continue reading

La prescripció extintiva ha de ser al·legada a la fase inicial de la instància

“No obstant, i amb independència de que la relació contractual que vinculava a les parts fos mercantil o civil, i de que el termini de prescripció fos o no interromput per la demanda presentada el 29 de maig del 2001, aquest Tribunal no pot estimar una excepció de prescripció al·legada en tràmit de conclusions, ja que a partir de l’any 2003 ha considerat repetidament que la prescripció extintiva “ha de ser al·legada en la fase inicial de la instància” (Sentència de 17 de juliol del 2003), per tal que la part contrària pugui exercitar el seu dret de defensa i contradicció de la manera més àmplia possible i en situació de igualtat amb l’adversa. Continue reading

Proves en la tramitació del procediment urgent i preferent previst a l'article 41.1 de la Constitució

“L’article 41.1 de la Constitució diu textualment que “Els drets i llibertats reconeguts en els capítols III i IV són tutelats pels tribunals ordinaris per mitjà d’un procediment urgent i preferent regulat per la llei, que, en qualsevol cas, se substanciarà en dues instàncies”. Aquest procediment es desenvolupa en la Secció segona de la Llei Transitòria de Procediments Judicials, de 21 de desembre de 1993 (articles 15 a 18), essent l’article 15 on s’estableix pròpiament el procediment en la primera instància. D’acord amb aquest article, un cop presentada la demanda, el Batlle de guàrdia “convocarà les parts implicades i després d’escoltar-les i practicar les proves proposades i les decidides d’ofici resoldrà en el termini de cinc dies”, afegint que “El procediment total davant el batlle de guàrdia no haurà de superar els trenta dies”. Cap altra disposició regula el procediment en la seva primera instància.

Continue reading

Vulneració dels drets fonamentals en la tramitació d'un procediment judicial: inadequació del procediment prevista a l'article 41.1 de la Constitució

III.-CONSIDERANT: que hem de dir que compartim el criteri exposat pel Ministeri Fiscal en el seu informe al present recurs, en el sentit de què el procediment urgent i preferent de l’article 41.1 de la Constitució no sembla que sigui el més idoni per a la protecció dels drets fonamentals quan les presumptes vulneracions es produeixen en el marc d’un procediment judicial, i així ho tenim declarat en la nostra sentència de 22 de desembre del 2008 (Rotlle 33/08), i fem nostres els arguments expressats pel Ministeri Fiscal de que, altrament i com sigui que el procediment previst en els articles 15 a 18 de la Llei Transitòria no està subjecte a termini per la interposició de la demanda, suposaria que en qualsevol moment el Batlle de Guàrdia podria declarar la nul·litat d’una prova obtinguda en el marc d’un procés judicial que ja hagués conclòs amb sentència ferma, és a dir, que per via d’aquests recurs es vindria a deixar sense efecte el principi de dret processal de

Continue reading

Dret al secret de les comunicacions: naturalesa i abast

“I, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, i en especial pel que fa al dret al secret de les comunicacions que a tothom garanteix l’article 15.2 de la Constitució, aquest Tribunal té abastament declarat que aquest dret fonamental comprèn no sols el contingut de les comunicacions sinó també, en el cas de les comunicacions telefòniques, la informació relativa al tràfic de les trucades fetes i de les trucades rebudes, relació dels números de telèfon i dels seus titulars (sentències d’aquest Tribunal de 21 de juny del 2007, en Rotlles d’apel·lació núm. 13/07 i núm. 14/07), sentència de 10 d’abril del 2008 en Rotlle d’apel·lació núm. 43/07, i sentència de 30 de juny del 2008 en Rotlle apel·lació núm. 9/08.
Continue reading

Vulneració del dret a la defensa: pròrroga de la presó provisional

“Segon
Però, més enllà d’aquests errors materials, que de fet deixen mancada de motivació la resolució pel que fa a la qüestió realment plantejada i, més encara, la deixen imprejutjada, cal analitzar des de la perspectiva del dret constitucional a la defensa si en aquest cas la notificació de l’aute del 22 d’abril del 2009 al lletrat evita la conculcació d’aquest dret.

Continue reading

Responsabilitat de l'Estat per vulneració del dret a un procés de durada raonable

“Tercer
Pel que fa a la durada raonable del procés, el recurrent al·lega, sense que se’l contradigui en aquest punt, que la demanda d’execució de la sentència del 24 de novembre de 1999 va ser presentada el 27 de juny del 2000 i que, posteriorment, mitjançant sis demandes successives va insistir a la Batllia d’executar la sentència pel que feia al còmput de l’import degut en concepte de comissions immobiliàries. Aquestes peticions no van tenir cap efecte fins el 18 de juny del 2008, data en la qual, per fi, la Batllia va lliurar la documentació, reiteradament reclamada, per tal de calcular l’import esmentat i aconseguir la plena execució de la sentència de 1999. Continue reading

Normes processals i vulneració del dret a la jurisdicció

“Com s’ha exposat en els antecedents, la qüestió plantejada en aquest recurs d’empara és essencialment la de determinar si la inadmissió per extemporanis dels dos incidents de nul·litat per l’aute del 9 d’octubre del 2009 de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia vulnera el dret a la jurisdicció de la recurrent.
El Tribunal Constitucional ha reiterat que l’ordenació dels processos judicials i la selecció, interpretació i aplicació de les regles processals que els regeixen correspon en exclusiva als jutges i tribunals de la jurisdicció ordinària o judicial i aquesta tasca tan sols adquireix relleu constitucional en els supòsits taxats que aquest Tribunal ha anat posant en relleu, com ara, pel que aquí interessa, el fet que no s’hagi donat resposta a les pretensions formulades per les parts o que aquesta
Continue reading

Imposició de costes a l'administració

“Segon.- Segons el termes de l’article 47 del Codi de l’administració, el qual regula les modalitats de notificació dels actes administratius:
«La notificació s’ha de fer obligatòriament a les persones que resultin afectades en llurs drets o interessos per l’acte, o a llur representant »;
En aquest cas, com resulta de la cronologia dels fets presentats més amunt (fonament Primer), existeix indiscutiblement un disfuncionament de l’administració, ja que l’interessat no ha pogut conèixer la decisió del Comú de 9 de febrer del 2009 havent expirat el termini de 2 mesos que comporta el rebuig del recurs d’alçada.
És cert que si n’hagués tingut coneixement, no hauria presentat el seu recurs jurisdiccional ( que esdevenia sense objecte, tenint en compte aquesta decisió del Comú. Per tant, s’ha vist obligada a fer despeses per raó d’aquesta carència de l’administració, el que justifica que s’imposi al Comú de La Massana el pagament de la totalitat de les costes de la present causa- en primera i segona instància- amb expressa inclusió dels honoraris d’advocat i procurador.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 38-2009.

Diari d’Andorra

La sol·licitud de justícia gratuïta interromp els terminis de caducitat

“És cert que la sol·licitud de justícia gratuïta, pot ésser considerada com a part íntegra de l’acció judicial; nogensmenys, resulta de l’Aute de data 14 de desembre del 2007, declarant en situació de pobresa i insolvència a la Sra. L.M.F., que la mateixa va formular la seva petició d’un advocat d’ofici el dia 12 de desembre del 2007, és a dir més de 30 dies a comptar del 15 d’octubre del 2007, ço que no canvia res respecte a la caducitat de l’acció.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 21/5/09, ponent JL. Vuillemin, autes 001/09.

El recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa

“L’apel·lant P3 S.A., malgrat haver obtingut un pronunciament que l’afavoreix, mostra la seva disconformitat amb els arguments de la sentència i demana d’aquesta Sala un pronunciament també desestimatori de l’excepció però per altres arguments, i explica que el Comú no havia renunciat a l’excepció i que la raó per la que el dret a reclamar el retorn no havia prescrit rau en que el moment inicial del còmput no és el del pagament, com indiquen l’article 8.2.d) de l’Ordinació sinó el de la sentència d’aquesta Sala (24 de gener de 2006) que finalment declarava correcta la desestimació, per silenci del Govern, de la llicència de construcció que se li havia demanat.
Aquesta Sala ha declarat en diverses sentències que el recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa, de manera que si amb el recurs d’apel·lació es pretén mantenir el fallo -la correcta desestimació de l’excepció de prescripció en aquest cas- però per altres arguments que els de la sentència apel·lada, no és possible analitzar el contingut substantiu del recurs.
En conseqüència, no és procedent analitzar els arguments que P3 S.A. exposa en el seu escrit d’apel·lació sobre les raons en que s’hauria d’haver basat la sentència apel·lada per desestimar l’excepció de prescripció formulada pel Comú.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.

Costes processals: criteris de quantificació, informe del Col·legi d'Advocats

“Com a qüestions prèvies s’han de posar de manifest dos extrems: un, que com ja ha dit aquesta Sala, en Aute de 27-9-2007 la no presentació de la minuta professional per part del Lletrat pot comportar conseqüències a nivell col·legial, però no pot impedir que el client del lletrat, el titular del crèdit a les costes processals, pugui obtenir i satisfer el seu dret de crèdit. I, la segona, que com també ha repetit aquesta Sala, les normes col·legials i l’informe que emet el Col·legi d’Advocat en aplicació de les mateixes no són vinculant pels Tribunals, encara que sí gaudeixen d’un valor orientador i informador sobre l’aplicació que, segons el Col·legi s’ha d’efectuar de les referides normes.
II.- En el cas que ens ocupa, si bé es pot compartir amb el Col·legi d’Advocats que en consonància amb l’aplicació de les normes 12 i 18, pel que es refereix a la quantia, els honoraris d’advocat s’haurien de xifrar en el 50% dels de primera instància i, per tant, en 271,81 euros. Com que el mínim es de 300 euros, aquest hauria de ser l’import a percebre pels honoraris de segona instància. Nogensmenys, aquesta Sala ha tingut ja ocasions d’advertir que els càlculs dels honoraris no es poden basar en la simple quantia econòmica, sinó que cal tenir en compte per a fixar el seu import o valorar la seva correcció, la complexitat de l’afer, el temps destinat, i el veritable treball esmerçat. I des d’aquesta òptica d’idees, resulta que si s’analitza l’actuació en segona instància, valorada des de l’anàlisi de l’escrit de contesta a les conclusions i la complexitat de l’afer, en el qual es discutia la diligència mèdica en la concepció i implantació d’una pròtesi dental. Consegüentment, s’ha d’entendre que tenint en compte el factor de la quantia, d’acord amb la complexitat de l’afer i el veritable treball realitzat, s’escau mantenir l’import dels honoraris fixats en la providència d’execució i refusar la impugnació dels honoraris d’advocats de segona instància.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 144-05.

Mesures provisionalíssimes en l'àmbit de la Llei qualificada del matrimoni

“L’article 64 de la Llei Qualificada del matrimoni requereix per a l’adopció de les mesures de tipus personals contemplades a l’article 51 de l’esmentada llei, la concurrència de circumstàncies de necessitat o urgència. La jurisprudència d’aquesta Sala ha estat reiterada en l’exigència per a la concessió de les mesures provisionalíssimes en el concurs d’una situació d’urgència o necessitat de caire extraordinari o excepcional. I això, perquè l’adopció de les referides mesures s’efectuen en un procediment on els principis de contradicció, defensa i audiència de l’altra part es veuen seriosament limitats. Des d’aquesta òptica, s’exigeix que es provi aquesta situació d’extraordinària necessitat o urgència i que quan no concorre s’escaigui la tramitació de les mesures pel procés de l’article 63 de la llei qualificada del matrimoni.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 198-07.

Autotutela declarativa i executiva de l'Administració: interdictes contra l'administració

“III.- En darrer terme, procedeix analitzar el fons del litigi i determinar si, en el cas que ens ocupa, esdevé viable interposar interdictes contra l’administració o no, i pel cas que la resposta fos afirmativa, si es donen els pressupòsits per a la seva prosperabilitat. L’article 94 del Codi de l’Administració disposa que “El Consell General, i el Consell Executiu, els Comuns i els Quarts podran recuperar per ells mateixos la possessió de llurs béns de domini públic en qualsevol moment. Podran recuperar els béns de domini privat dins el termini d’un any a partir de la data de la usurpació. Passat aquest termini, hauran d’exercitar l’acció reivindicatòria davant els Tribunals ordinaris. No s’admeten interdictes contra les actuacions de l’Administració en aquesta matèria”. La interpretació de l’esmentat precepte significa partir de les prerrogatives de les quals gaudeix l’administració en un Estat de dret per a poder complir amb les finalitats que l’imposa la llei. Així, convé tenir present que l’Administració, a diferència dels particulars, i en ares a potenciar el principi d’eficiència de la seva actuació, gaudeix de l’anomenada autotutela declarativa i executiva; és a dir, que pot declarar l’existència dels seus drets i emprar la via de constrenyiment sense necessitat de l’auxili judicial, a la vegada que els conflictes que es puguin generar quan l’Administració actua com a tal i no com a persona jurídica, desprovista de privilegis, s’han de ventilar en els tribunals específics de l’ordre contenciós. Nogensmenys, esdevé cert que aquestes prerrogatives s’atribueixen a l’Administració quan actua dins del procés establert i gaudeix de competència per a poder portar a terme la seva actuació; altrament estaríem front a les vies de fet i fora del marc del principi de seguretat jurídica i de la subjecció de l’Administració a l’imperi de la llei. Si aquestes consideracions es traslladen al cas que ens ocupa, convé determinar si l’Administració, en concret l’Hble. Comú d’Encamp, ha actuat en consonància amb les seves competències i d’acord amb el procediment establert, la qual cosa impediria l’exercici dels interdictes front a la seva actuació; o, per el contrari, no s’ha adequat a aquests pressupòsits que ineluctablement han de marcar la seva actuació, i pot ésser paralitzada amb les accions interdictals. Si s’examinen les actuacions, consta acreditat que per conveni, de data 11-10-2004, entre el Comú d’Encamp i el M.I. Govern d’Andorra, es va perfeccionar una permuta relativa a les finques objecte del present interdicte. Així mateix, consta provat que per acord del Consell del Comú, de data 3-11-2004, es va aprovar ubicar una residència per a la gent gran i per acord, de 6-4-2005, es van declarar les referides parcel·les béns de domini públic. Comunicat a l’agent que lliurés la possessió dels esmentats béns a l’Administració, aquest no ho va fer, i es va demanar a la Batllia l’execució forçosa de l’acord adoptat i per providència d’execució de 27-5-2005 la Secció administrativa de la Batllia va ordenar el lliurament de la possessió en els terminis que indicava la referida resolució. D’aquests fets acreditats, s’ha de concloure que l’actuació de l’Administració ha estat adequada al procediment establert i dins del marc de les seves competències i que, per consegüent, aquesta Sala entén que, sens perjudici de discutir en el procediment declaratiu en curs la titularitat dominical de les parcel·les objecte de l’interdicte, no esdevé possible, a diferència de la opinió de l’òrgan judicial d’instància, plantejar en aquest supòsit concret un interdicte de recuperar la possessió contra l’Administració i, aleshores, procedeix la revocació de la resolució judicial d’instància.
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 148-07.

Excepció de litispendència: naturalesa

“Com aquesta Sala ha tingut ocasió de posar de manifest, l’excepció de litispendència s’articula com un mecanisme que evita que es puguin tramitar diferents judicis amb el mateix objecte, causa petendi i les mateixes parts, tota vegada que en aquest cas es podrien produir sentències contradictòries amb els menyscapte que això comportaria pels principis de la justícia i la seguretat jurídica. Així, aquesta Sala en el seu Aute de 14 de juliol de 2004 ja va posar de manifest que “l’excepció de litispendència, com a institució processal que s’articula a través d’una excepció dilatòria, produeix els seus efectes en un doble ordre: per una banda, en la vessant interna, on es crea la ficció que els extrems fonamentals del procés esdevenen immutables des de la interposició de la demanda (“ut liti pendente, nihil innovetur”) i, per l’altra, des de la vessant externa, on l’excepció de litispendència es conceptua com un instrument dirigit a evitar que es puguin dictar resolucions contradictòries entre dos processos, atesa la identitat del seu objecte. En aquest sentit, es permet que a través de l’esmentada excepció es paralitzi la tramitació del segon o ulterior procés. I per evitar aquesta possibilitat d’existència de sentències o resolucions judicials contràries, s’ha vingut exigint per la jurisprudència la concurrència dels següents requisits o pressupòsits per a l’èxit de l’excepció. Així, s’ha exigit que ha de produir-se una triple identitat: subjectiva, objectiva i de la causa petendi”.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 148-07.

Experiració del termini de 8 dies naturals per formular apel·lació en dia festiu: a presentar davant el Batlle de guàrdia

“Segon.- La única qüestió que es discuteix en aquest cas, fa referència al còmput del termini dels recurs jurisdiccional.
Com ja ha jutjat varies vegades aquesta Sala, « el compliment dels terminis és una qüestió d’ordre públic processal » (veure per exemple, l’Aute 07-2007 de data 19 d’abril del 2007).
En aquest cas, cal aplicar les disposicions de l’article 141 de la Llei qualificada d’immigració, «el termini per presentar demanda jurisdiccional contra la desestimació expressa o tàcita del recurs de reposició és de vuit dies naturals».
L’abast d’aquest text l’ha ha fixat aquesta Sala (Aute 29-2006 del 23 de novembre del 2006). Aquest Aute diu principalment que si el termini «es compta en dies naturals, s’inclou en tot cas el darrer dia, sigui o no inhàbil».
La demandant indica que el darrer dia «és un dia festiu- un dissabte- i l’oficina jurídica està tancada i per tant és material i físicament impossible d’entrar un escrit.»
Però aquest argument no es adequat dels del moment que en aquesta situació, la demanda l’hagués pogut rebre el Batlle de guàrdia.
En efecte, segons els termes dels articles 55 i 56 de la Llei transitòria de procediments judicials, del 21 de desembre de1993 (BOPA 3/1994) :
Article 55
«El batlle de guàrdia assegura la permanència en el càrrec durant els dies inhàbils fixats en l’article 42.2 de la Llei Qualificada de la Justícia, durant les hores no hàbils segons l’article 42.3 de la mateixa llei i durant les hores no ordinàries de despatx i durant les hores i dies hàbils per a les matèries la competència de les quals sigui atribuïda al batlle de guàrdia.
Article 56
La competència del batlle de guàrdia s’estableix com segueix: a) El batlle de guàrdia, mentre sigui efectiva la guàrdia, serà competent per a tots els assumptes que siguin portats al coneixement de la Batllia…..»
Podem remarcar que la competència del Batlle de guàrdia és molt general; en particular, aquesta s’exerceix «durant les hores no ordinàries de despatx» i s’estén «a tots els assumptes que siguin portats al coneixement de la Batllia».
La demandant, per tant hauria tingut la possibilitat material de presentar la seva demanda en el termini dels vuit dies exigits per la Llei qualificada d’immigració.
Per aquests motius, la demanda s’ha de rebutjar i confirmar la sentència del Batlle .”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, núm. 49-2007.

Competència de jurisdicció entre cotitulars no residents d'un contracte de compte bancari

“II.- L’Hble. Tribunal de Batlles considera que de les condicions del contracte d’obertura de compte, en particular de la condició primera, s’extreu que “per a qualsevol conflicte, discrepància, incompliment o reclamació que pogués sorgir entre els clients i el banc seran competents la Batllia i els Tribunals amb jurisdicció al Principat d’Andorra” i, conforme a la referida clàusula, esdevé clara la competència dels tribunals andorrans.
….
En primer terme, convé establir que pel que fa a la jurisdicció que, en dret andorrà, el criteri general és el domicili del demandat i que, conforme a jurisprudència d’aquesta Sala (vegeu Aute de 17-3-2005) en matèria contractual esdevé competent el tribunal del lloc on es va signar el contracte o on s’ha d’executar com a criteri subsidiari al fur ordinari del domicili quan existeix una relació intensa que connecta el fons del litigi amb el territori andorrà. En el cas que ens ocupa, resulta que no es pot adduir la submissió expressa com a clàusula d’atribució de la jurisdicció als tribunals andorrans, tota vegada que la condició primera fa referència solament als conflictes, discrepàncies o litigis entre els clients i el Banc i no, com aquí s’esdevé, una controvèrsia entre els cotitulars del compte, en virtut de la que un d’ells demanda a l’altre pels danys i perjudicis que la revelació de l’existència d’un compte obert al Principat li ha produït en els efectes establerts en una sentència que resol una crisi matrimonial.

Aleshores, essent els litigants espanyols i trobant-se el domicili dels mateixos a Espanya, s’escau en atenció al que s’ha exposat entendre, conforme al fur general d’atribució de jurisdicció, el domicili del demandat, que els Tribunals andorrans esdevenen incompetents per a resoldre el present litigi.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 10/7/07, ponent JM Abril, autes 036/07.

Demanda reconvencional: connexió i procediment

“Aquesta Sala entén que el recurs interposat ha de prosperar pels següents arguments. En primer terme, perquè la reconvenció, com ha assenyalat aquesta Sala en la sentència de 26-4-2001, ha de trobar-se connectada amb la demanda principal, de manera que si la connexió no existeix, no es pot tractar i resoldre les diferents pretensions de la demanda principal i de la reconvencional en la mateixa resolució judicial. Però a més, s’ha d’afegir que la connexió esdevé un element imprescindible, però no suficient, sinó que cal que ambdues demandes puguin tramitar-se pel mateix procés. En aquest sentit, si s’analitzen les pretensions de la demanda reconvencional s’extreuen dues conclusions: una, que la pretensió de resolució contractual i de danys i perjudicis ultrapassava l’àmbit cognitiu del procediment de desnonament, per la qual la mateixa no podia ésser analitzada quant al fons i, dues, que si la demanda principal s’ha de tramitar per un altre procés i es dicta una sentència absolutòria en la instància, pel cas que ens ocupa, en atenció a la connexió existent, la mateixa conclusió s’ha d’extreure en relació a la demanda reconvencional.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 048/07.

Cautio legatorum servandorum causa, mesures cautelars per garantir els drets dels legataris

“Així, l’organ judicial d’instància posa de relleu que la cautio legatorum servandorum causa consisteix en la caució que presta l’hereu a petició del legatari, però que el seu àmbit objectiu resta limitat als llegats obligacionals (per damnationem o sinendi modo), en els llegats sotmesos a condició o termini i en els dubtosos, però que no seria d’aplicació als llegats d’eficàcia real (per vindicationem), que serien el cas que ens ocupa.
II.- En el present cas, si bé es pot convenir amb el jutjador a quo i amb la part recorreguda que la cautio legatorum servandorum causa fou relegada, a partir de les Constitucions de Justinià del primer terç del segle VI després de Crist per a garantir els llegats d’eficàcia obligacional, així com aquells sotmesos a termini o condició. En aquest sentit, el Codi 6,43,1 i 3 ensenya com fou voluntat de l’emperador Justinià eradicar, amb caire general, la immissio in possessio i articular altres garanties com l’acció hipotecària sobre els béns llegats i la ineficàcia radical dels actes dispositius portats a terme per l’hereu.
Des d’aquesta òrbita d’idees, s’ha d’entendre la improcedència de la cautio legatorum servandorum causa per a garantir els llegats d’eficàcia real, atribuïts a la part instant de la present mesura. I també s’ha d’afegir que no es pot incardinar en el supòsit en el qual es discuteix la validesa, l’objecte o l’execució dels llegats per a la concessió de la cautio, tota vegada que aquesta excepció es troba adreçada a la contemplació dels llegats litigiosos, en els quals es discuteix la seva validesa, l’obecte que els integra o la forma en la qual s’ha de procedir a l’execució, mentre que en el present cas, els legataris poden exercitar l’acció reivindicatòria per a percebre els seus llegats front als hereus, sense que existeixi cap discusió judicial respecte a la modalitat de l’execució o en relació a l’objecte del llegat.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 102/06.

Mesures cautelars atípiques: sistema de numerus apertus, respecte els béns de domini públic. Massificació de la justícia

“I.- La resolució d’aquest recurs exigeix posar de manifest que l’objecte del mateix versa sobre l’adopció d’una mesura cautelar atípica. Aquesta Sala Civil ha tingut ja ocasió d’explicitar quina és la seva doctrina sobre les anomenades mesures cautelars atípiques. Així, s’ha assenyalat que en l’ordenament jurídic andorrà el Decret de 1 de maig de 1922 contempla l’embargament preventiu com a mesura cautelar destinada a l’assegurament i efectivitat de la resolució que s’ha de pronunciar sobre el fons, però que al marge d’aquesta mesura cautelar s’han d’admetre totes aquelles altres que s’adrecen a l’efectivitat i assegurament del resultat d’un judici civil. I és en aquest ordre d’idees que s’ha exposat que si bé s’admeten altres mesures cautelars o, si es prefereix, que en matèria de mesures cautelars l’ordenament jurídic andorrà opta per un sistema de numerus apertus, sí que s’ha de posar de manifest que han de concórrer per a la seva adopció els dos pressupòsits propis de tota mesura cautelar, com són el fumus boni iuris i el periculum in mora.
….
I, per altra part, l’adopció d’una mesura cautelar, com a expedient per a evitar que el dictat d’una resolució judicial sobre el fons esdevingui inexecutable, de manera que es possibiliti l’obtenció de la tutela judicial efectiva, per part del justiciable que impetra el dictat d’una mesura adreçada a garantir l’efectivitat de la ulterior resolució judicial sobre el fons, ha de ser examinada per la jurisdicció civil, de manera que és aquesta la que ha d’analitzar si concorren els requisits pel dictat de la mateixa.
III.- Com és de veure, la primera qüestió que s’ha de resoldre, respecte del fons, és si en el cas que ara ens ocupa esdevé o no possible, en atenció a la qualificació dels béns com a béns de domini públic adoptar o no una mesura cautelar en relació als mateixos.
L’article 105 del Codi de l’Administració disposa que “Els béns comunals, siguin o no afectats a l’ús públic o a un servei públic, o al foment de la riquesa nacional, estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic…” i l’article 86, respecte d’aquests darrers, proclama que “Els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables mentre conservin aquest caràcter”.
La inembargabilitat dels béns de domini públic troba el seu fonament en el manteniment del servei públic i en possibilitat que l’Administració actuï de forma eficaç, de forma que l’embargament com a mesura que pot comportar l’alienació dels béns de domini públic s’hagi d’entendre proscrita, atès que en altre cas es possibilitaria no solament que sortissin del patrimoni demanial, sinó a més que s’incomplíssim les finalitats que es cerquen amb la seva qualificació com a inembargables i imprescriptibles. Nogensmenys, sí que s’ha d’examinar si aquestes consideracions poden estendre’s a una mesura cautelar en la que es sol·licita que no es porti a terme l’atribució del nou domini esquiable i de l’anterior, en ares a salvaguardar el dret de preferència de la mercantil agent. A criteri del jutjador d’instància, els béns de domini públic no poden ésser objecte de cap mesura prohibitiva o que limiti les plenes facultats del seu titular.
En canvi, el criteri d’aquesta Sala al respecte esdevé divers. En efecte, ja s’ha posat de manifest que la inembargabilitat dels béns de domini públic es justifica en dos ordres de consideracions diferents: per una banda, s’ha d’impedir que es produeixi la seva alienació, la qual podria tenir lloc a partir de l’embargament si aquest es permitís, i, per altra, perquè l’embargabilitat impediria que s’assolissin les funcions que es cerquen amb els esmentats béns, adreçats a l’obtenció del manteniment en la prestació dels serveis públics i de l’eficàcia de l’actuació administrativa. I, des d’aquesta òptica, el caire inembargable dels béns de domini públic no impedeix que l’Hble. comú pugui cedir, en règim de concessió, l’ús dels esmentats béns per a l’explotació d’una estació d’esquí. I, consegüentment, garantir que aquest dret d’ús s’hagi d’atribuir d’acord amb la preferència que marquen els estatuts societaris i la relació que vincula a l’Hble. Comú amb la mercantil agent, pot ésser perfectament objecte d’una mesura cautelar, que s’orienta a permetre que la sentència que es pugui dictar sobre el fons de l’afer no esdevingui il·lusòria, sense que ni les funcions que es cerquen pels béns de domini públic en el cas que ens ocupa ni el seu caire inembargable puguin justificar l’extensió de la prohibició d’adopció de mesures cautelars que restringeixen les facultats de l’Hble. Comú en relació a aquest dret d’ús, i més si es pren en consideració que aquest dret d’ús ha estat cedit a la mercantil agent i explotat fins al plantejament del litigi per la mateixa mercantil agent.
Si a aquestes consideracions s’afegeix que actualment la justícia es troba en una clara situació de massificació, el que comporta en moltes ocasions que les resolucions judicials que posen fi als processos es dictin quan ja han transcorregut no mesos, sinó anys des de l’inici del litigi, i que esdevé un clar deure dels òrgans judicials orientar sempre la seva actuació a que el justiciable obtingui una tutela judicial efectiva, la qual cosa significa que no poden esdevenir il·lusòries, per inexecutables, les decisions judicials que es puguin dictar respecte del fons del litigi. I és per això, que les mesures cautelars han de gaudir actualment d’un reconeixement rellevant, de forma que clarament s’ha d’apostar pel reconeixement d’un numerus apertus en relació a les mateixes, sinó que la seva concessió s’ha d’enllaçar inextricablement amb el dret a la jurisdicció i a l’obtenció de la tutela judicial efectiva (cfr. Art. 10 C.A.), mínim imprescindible en un Estat democràtic de dret. En aquest ordre d’idees, les mesures cautelars s’han d’articular com a expedient que, a l’abast de les parts, poden impedir que es frustrin les seves legítimes expectatives a obtenir una decisió sobre el fons que no pugui ésser considerada com a il·lusòria o inexecutable, atès que la realitat de les coses ja impedeixi poder portar a terme el contingut de la decisió de la resolució sobre el fons. Per això, aquesta Sala entén que, pel que s’ha argumentat, s’ha d’admetre un tipus de mesura cautelar com la proposada, sense que el caire de domini públic del bé justifiqui, atès que no es tracta d’un embargament, la seva improcedència.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de de data 30/3/07, ponent JM. Abril, autes 170/06

Mitjans de defensa de la propietat i disposicions urbanístiques: jurisdicció

“I.- Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu, en primer lloc, que la jurisdicció civil és competent per conèixer la petició principal de l’agent en el sentit que es declari quins són els límits de la finca “Costes de P.” propietat seva, ja que el que s’exercita no és més que l’acció d’atermenament de finques que el dret romà coneix com actio finium regundorum recollida al Digest 10,1,1, al Codi 3,39 i a la Instituta 4,17,16 com un dels mitjans de defensar el dret de propietat quan el propietari confrontat amb l’agent pretén ser titular d’una porció de terreny que aquest considera seva, permetent així que els Tribunals delimitin l’espai sobre el qual recauen les respectives facultats dominicals dels litigants. La jurisdicció civil és igualment competent per resoldre els litigis entre particulars sobre qüestions relatives a la demolició d’obres i instal·lacions que vulnerin les disposicions urbanístiques pel que fa a distàncies mínimes entre edificacions (article 145 de la Llei d’Ordenació del Territori i Urbanisme) i per tant per decidir sobre la pretesa vulneració de l’article 128 de l’Ordinació General d’Urbanisme i Construcció de la Parròquia d’Escaldes-Engordany.
Aute de la sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 14/6/07, ponent E. Amat, autes 004/07.

Recurs de queixa. Òrgan competent per admetre l'apel·lació.

“II.- S’ha de convenir amb la part recurrent que el recurs de queixa és el mitjà adequat per sol·licitar que s’analitzi per la Sala la denegació indeguda d’un recurs que esdevenia procedent (cfr. TSM Autes de 6-4-1981 i 15-6-1982), però la veritable clau de volta rau en determinar si l’Aute de 3-4-2007 contra el qual es presenta el recurs d’apel·lació i, en particular, la providència de 13-4-2007, que l’inadmet a tràmit, vulneren el dret a l’obtenció d’un pronunciament en aquesta alçada i menystenen així les garanties processals i constitucional contingudes a l’article 10 de la Constitució.
….
En efecte, no hi ha dubte que l’article 70 de la Llei Transitòria de procediments judicials atribueix al President de la Sala la verificació de les condicions d’admissibilitat del recurs segons la proposta del ponent, però no ho és menys que aquest control d’accés del recurs s’efectua una vegada s’ha assignat el recurs a la Sala Civil; és a dir, una volta ha estat formulat davant del jutge a quo i elevats els autes a aquesta Sala. En canvi, en el cas que ens ocupa no es vulnera l’article 70 de la Llei Transitòria, atès que el Batlle el que fa es inadmetre el recurs contra la providència perquè considera que la mateixa no és recurrible davant del Tribunal Superior de Justícia.
I és des d’aquestes coordenades que s’ha d’analitzar si es conculca el dret de defensa de la part ara recurrent en queixa o no. I la resposta a la precedent qüestió ve determinada per la susceptibilitat d’ésser recorreguda davant aquesta Sala la resolució de 13-4-2007. Si l’esmentada resolució no és recurrible, no s’haurà limitat el dret de defensa de la part defenent i ara recurrent, mentre que si la resolució era susceptible de ser recorreguda, la denegació del recurs formulat en temps i forma constituiria una hipòtesi d’infracció d’allò disposat a l’article 10 de la C.A.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 14/6/07, ponent JM. Abril, autes 120/07.

El principi de congruència de les resolucions judicials no comporta la resposta expressa i detallada a tots i cadascun dels arguments

“Pel que fa a l’al·legació relativa a la incongruència omissiva, aquest Tribunal ha reiterat en diverses sentències que, en efecte, la congruència de les resolucions judicials forma part del dret a la jurisdicció en el sentit, pel que aquí interessa, que els jutges i tribunals han de donar resposta a les peticions o pretensions de les parts i a les raons adduïdes per basar les referides pretensions, malgrat que no és necessari donar resposta expressa i detallada a tots i cadascun dels arguments que han emprat. De fet, atès que el bé constitucional protegit pel dret a no sofrir incongruències omissives és el de garantir que els jutges i tribunals valorin les pretensions formulades i els motius en les quals aquestes es fonamenten i que les parts coneguin el motius de la seva decisió, es poden donar supòsits en què la resposta tàcita a determinades pretensions i al·legacions sigui constitucionalment legítima; això succeiria, per exemple, quan del conjunt dels raonaments continguts a la resolució judicial es pugui deduir raonablement que l’òrgan judicial ha valorat les pretensions i, a més, es dedueixin els motius en els quals es fonamenta la seva resposta tàcita.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-9-RE.

La interpretació de les normes processals no pot ser objecte de recurs d'empara davant el TC

“D’acord amb l’article 86.1 de la Constitució, el Tribunal Constitucional ha considerat reiteradament que la interpretació de les normes de procediment correspon per naturalesa als òrgans de la jurisdicció ordinària i que només adquireix relleu constitucional quan la resolució no dóna resposta a les qüestions plantejades, quan incorre en un error material patent, quan es immotivada o quan resulta arbitrària, en el sentit de lògicament no raonable (veure per exemple, la sentència recaiguda en la causa 2006-24-RE del 25 de maig del 2007).
En aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia va pronunciar, de manera coherent i raonada, que la decisió del 28 de març del 2008 del Tribunal de Batlles només es pronunciava sobre qüestions de procediment, concretament, la possibilitat de seguir l’examen del litigi pel procediment ordinari, que no prejutjava l’intercanvi dels arguments sobre el fons i que, per consegüent, no vulnerava el dret del Comú d’Encamp de presentar els seus arguments d’acord amb les normes habituals. Tal com es va pronunciar el Tribunal Superior de Justícia, la decisió de primera instància “constitueix una decisió interlocutòria que resol arguments i pretensions de caire merament processal.””
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent D. Maus, causa 2008-33-RE.

“Tanmateix, com ha reiterat aquest Tribunal Constitucional (vegeu entre altres les causes 2008-2-RE, 2008-5-RE, 2008-9-RE, 2008-10-RE i 2008-19-RE) la funció de seleccionar, interpretar i aplicar la legislació als casos enjudiciats correspon en exclusiva als òrgans judicials i només pot vulnerar el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret, és a dir, només pot adquirir relleu constitucional, si la selecció, interpretació i aplicació de les normes no dóna resposta a les pretensions formulades, no està motivada, incorre en errors materials patents o és arbitrària des de la perspectiva lògica o, excepcionalment, des de la perspectiva jurídica, entesa aquesta darrera arbitrarietat com a sinònim de selecció, interpretació o aplicació extravagant, és a dir, que s’aparta totalment de l’opinió reiterada, unànime i consolidada dels juristes. Aquest és el contingut del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret i aquest és el cànon d’enjudiciament que cal aplicar si es vol ser coherent amb la tesi, mantinguda per aquest Tribunal des de l’inici de la seva activitat, segons la qual ni el recurs d’empara, ni el Tribunal Constitucional són un darrer recurs o una darrera instància judicial.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-13, 14 o 15-RE.

El Tribunal Constitucional entén que el dret a la jurisdicció ha de prevaldre sobre l'error en la formulació d'un recurs que en determinaria la seva desestimació

“Per tant, el Tribunal Constitucional hagués hagut de ser informat, a través l’escrit de recurs d’empara de la desestimació del seu incident de nul·litat d’actuacions pel Tribunal Superior de Justícia. Aquest aute de desestimació no era un element desconegut pel recurrent i per la seva representació processal, per tant, no es tracta, pròpiament dit, d’un element nou susceptible de revocar l’aute d’inadmissió a tràmit del Tribunal Constitucional.
Tanmateix, del contingut d’aquest recurs de súplica se’n deriva que el recurs d’empara del Sr. Francesc Mora Planas va ser declarat inadmissible a tràmit no pas a causa d’un falliment intencional del recurrent o de la manca manifesta de contingut constitucional, sinó d’un error material i objectiu del seu advocat al qual havia confiat la defensa dels seus interessos. En aquestes condicions, no seria equitable, tant pel que fa a l’article 10.1 de la Constitució, com pel que fa a l’article 6 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats, de fer assumir al recurrent la falta d’aquell en qui havia dipositat la seva confiança.
Per aquests motius, el Tribunal Constitucional estima el recurs de súplica del Sr. Francesc Mora Planas i l’autoritza, si així ho creu oportú, a presentar novament el seu recurs d’empara en el termini previst a l’article 88.1 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, comptat a partir de la notificació d’aquest aute.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-7-RE.

La vulneració del dret a un judici de durada raonable és recurrible en empara mitjançant l'incident de nul·litat

El Tribunal Constitucional per sentència de data 12/10/09, actuant com a ponent C. Viver, entén que la denúncia de la vulneració del dret a un judici de durada raonable, emparat en l’article 10.2 de la Constitució té cabuda en l’incident de nul·litat de l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials, per quan diu textualment:
“Finalment, com ja hem avançat, el recurrent també al·lega la vulneració del dret a un judici de durada raonable (art. 10.2 de la Constitució). La vulneració d’aquest dret va ser portada davant del Tribunal Superior de Justícia per la via de l’incident de nul·litat. És cert, com diu el Tribunal esmentat, que l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials només preveu la possibilitat d’interposar aquest recurs contra resolucions i omissions que “vulnerin el dret fonamental a la jurisdicció reconegut a l’article 10 de la Constitució”; tanmateix, també és cert que aquest Tribunal ha interpretat aquest incís de manera àmplia tot incloent els diversos drets continguts en aquest article constitucional o com diuen nombroses resolucions del Tribunal Constitucional quan “s’hagi produït la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció en qualsevol de les seves vessants” (a tall d’exemple causa 2001-1-RE i 2001-5-RE). Aquesta conclusió és més pertinent encara en els supòsits, com la causa que ens ocupa, en què el recurrent empra l’incident de nul·litat per denunciar conjuntament la vulneració del dret a la jurisdicció en sentit estricte i un altre dret de l’article 10 de les característiques del dret a no patir dilacions indegudes en les resolucions judicials.
Quant al fons de la qüestió, en relació amb el dret a un judici de durada raonable, aquest Tribunal, seguint una jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ha reiterat que aquest dret constitucional no incorpora en el seu contingut el deure de respectar els terminis legalment establerts per realitzar les actuacions judicials pertinents. La conculcació d’aquests terminis pot suposar una vulneració de la legislació processal corresponent, però no comporta la vulneració automàtica del dret constitucional proclamat a l’article 10.2 de la Constitució. El bé jurídic que aquest dret garanteix, com es desprèn del seu tenor literal, és que les actuacions judicials es realitzin en una durada raonable i, per tal de precisar aquest concepte indeterminat, cal ponderar en cada cas, en essència, la durada de les diverses fases del procés, la complexitat de la qüestió enjudiciada, l’activitat desplegada pels òrgans judicials i l’activitat i actitud o comportament processal de les parts.
L’aplicació d’aquesta raó de decidir al cas aquí enjudiciat porta directament a l’atorgament de l’empara sol·licitada. En efecte, l’any i 27 dies que transcorren entre la vista oral realitzada el 22 de novembre del 2007 i el 19 de desembre del 2008 en què es dicta la sentència, sense que en l’ínterim s’hagi realitzat cap altra actuació judicial, implica unes dilacions excessives que no es poden justificar, ni per la complexitat de la qüestió enjudiciada, ni per l’activitat o actitud de les parts, ni per “la particularitat de la composició de la jurisdicció en aquest procediment” a la qual al·ludeix el Ministeri Fiscal. Si fos cert que aquesta composició fa que entre una vista oral i una sentencia, en les circumstàncies del supòsit aquí enjudiciat, porten a que calgui deixar escolar més d’un any, es posaria de manifest l’existència d’un problema estructural que caldria solucionar, però no justificaria de cap manera una dilació com la que s’ha produït en aquest cas.
Cal doncs declarar que s’ha vulnerat el dret del recurrent a un judici de durada raonable.”

Duplicitat de la postulació processal d'una part en un mateix judici

“I.- El recurs que formula el procurador Sr. J.A.V. en nom de la mercantil G. SA no pot ésser estimat. En efecte, aquesta Sala, ja va tenir ocasió de pronunciar-se sobre la inviabilitat de que dos representants processals d’una mateixa societat compareguessin amb posicions diferents, de manera que es va resoldre, en l’Aute de 18-12-2006, que s’havia de tenir per complertes les exigències de representació processal i postulació en l’escrit que va presentar, per part de G. SA, la procuradora Sra. C.S.M.. Així, aquesta Sala manifestava que “En consonància amb aquests fets acreditats, s’haurà de tenir per contestada la demanda, sense que es pugui decidir en el marc d’aquest recurs si l’esmentada contesta esdevé un acte nul o fraudulent, tota vegada que compleix amb les exigències requerides de representació i postulació per la legislació processal. I si concorren les exigències legals per a formular la contesta a la demanda no es podran oposar a la part agent les possibles controvèrsies que poden existir entre els socis de la mercantil defenent sobre la formació de la voluntat de la societat, la seva exteriorització a través del seu òrgan d’administració i la concessió de poders per a representar en judici a la societat mercantil. Per consegüent, contestada la demanda i formulat aplanament, en temps i forma, per un dels procuradors habilitats, segons el certificat del Consell d’Administració de la mercantil defenent, per a representar a la Societat, les possibles discrepàncies o controvèrsies respecte de si l’actuació d’un dels procuradors ha estat o no adequada, segons hagi fet un ús abusiu dels poders atorgats, no es poden ventilar en aquest procés, tota vegada que mitjançant el present recurs solament s’ha d’analitzar si la contesta a la demanda reuneix els pressupòsits processals que es contemplen a la regulació processal relatives a les exigències de representació i postulació. I examinades les actuacions, s’ha de concloure que les exigències processals es compleixen en el present supòsit, per la qual cosa s’escau revocar l’Aute dictat a la instància i tenir per contestada la demanda”.
II.- D’acord amb les anteriors precisions, esdevé clar que si qui ostentava la representació processal de la mercantil, sens perjudici com ja es va dir de les possibles accions que puguin existir entre els socis per analitzar la bondat o no de l’esmentat apoderament, es va aplanar a la demanda, això comportava com ha resolt correctament la sentència d’instància que es donés lloc a totes les pretensions exercitades en l’escrit rector de demanda. Pretendre ara interposar un recurs contra la sentència, per part del procurador a qui aquesta Sala no va considerar que ostentava la representació processal, resta destinat al fracàs, tota vegada que si la postura processal d’aplanament de la mercantil G. SA es va entendre adequada des d’un punt de vista processal, ara no es pot, un cop més amb base en un pretès frau i dins d’aquest procés, del qual el recurs no és sinó una fase més, discutir de nou sobre qui ostenta la representació processal i reconèixer al segon procurador la possibilitat de sustentar una posició frontalment oposada a la que va mantenir, mitjançant l’aplanament, la procuradora de G. SA”
Sentència del Tribunal Superior de Justicia de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 045/07.

Crida en garantia

“I.- La crida en garantia, malgrat no estar regulada legalment al Principat d’Andorra, ha estat aplicada reiteradament per la jurisprudència en els supòsits de litisconsorci passiu necessari. Permet, en efecte, d’associar totes les parts afectades per un fet litigiós i de permetre una resolució única de les qüestions relatives al judici, tot plegat sense risc de contradicció.
Si ens trobem en el cas d’autes en aquesta figura, aquesta regla ha de conciliar-se amb normes d’ordre públic de dret processal.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia de data 7/1/07, ponent Y. Picod, autes 279/06.

Vicis ocults en la compravenda d'un vehicle: accions

“II.- Com molt encertadament posa de relleu la demandant, el sanejament per vicis ocults, recollida al Digest 21,1,63, és procedent quan el principi d’equivalència entre les prestacions, que en aparença es respecta en el moment de perfeccionar-se el contracte, es trenca posteriorment en detectar-se que el valor de la cosa venuda no es correspon amb el preu pagat, de tal manera que, si això s’hagués constatat en el moment de celebrar-se el contracte, el comprador o no l’hauria comprat, i en aquest cas és procedent estimar el sanejament per la via de l’acció redhibitòria, o ho hauria fet a un preu inferior, i llavors procedeix el sanejament per l’acció quanti minoris. És pacífic que, per tal que es pugui estimar aquesta acció, es requereix que el que l’exercita provi que el bé en qüestió tenia un vici o defecte en el moment de la venda i que aquest era ocult i greu.
III.- Atesa la normativa que regula el sanejament i els defectes que la recurrent afirma ha patit i pateix el vehicle que li va comprar al demandat, la representació processal de la Sra. M.M.M. exercita en primer lloc l’acció redhibitòria i de reclamació de quantitat, sol·licitant que es resolgui el contracte celebrat entre les parts i que se la indemnitzi per les sumes pagades per tal de reparar el vehicle i mantenir-lo estacionat en un pàrking sense poder-lo utilitzar.

Malgrat la rellevància que puguin tenir aquests problemes a altres efectes, entenem que no són suficients per tal d’estimar l’acció redhibitòria exercitada, ja que no comporten que el vehicle no pugui ser útil per la finalitat amb la què es va adquirir, sempre evidentment que es sotmeti a les preceptives reparacions, ni suposen un defecte estructural, sinó en tot cas funcional, del contracte de compravenda.
Per les mateixes raons, tampoc es pot estimar la nul·litat del contracte que el demandant reclama per entendre que se li va lliurar un aliud pro alio, ni tampoc la seva anul·labilitat en virtut del que disposa el Codi 18,1,9-1 i 9-2, ja que l’error en el què el comprador hagués pogut incórrer no és en qualsevol cas essencial com per estimar la seva procedència.
IV.- La part demandant exercita subsidiàriament l’acció de sanejament per vicis ocults en la seva modalitat de l’actio quanti minoris, que, d’acord amb el que disposa el Digest 21,1,61, determina el manteniment del contracte amb reducció del preu pagat pel comprador amb proporció al vici o defecte que s’entengui que pateix el vehicle en el moment de la compra per tal de restablir l’equilibri entre les prestacions de les parts, entenent que, d’haver conegut aquest defecte el venedor hauria pagat pel vehicle un preu menor. No obstant, això no suposa que calgui reduir el preu d’adquisició i a més a més indemnitzar al comprador per les despeses que li hagués ocasionat la reparació del vehicle, com pretén la recurrent, ja que el preu de compra es redueix en tot cas precisament pel l’import invertit o que cal invertir en la reparació del bé adquirit.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 17/1/08, ponent E. Amat, autes 172/07.

Subrogació en el crèdit: legitimació activa per l'acció de danys i perjudicis

“El primer extrem que ha de ser examinat és el relatiu a l’excepció de legitimació activa, la qual es troba ineluctablement connectada en el present supòsit amb l’àmbit objectiu de la subrogació en els drets i accions per la companyia asseguradora. En aquest ordre d’idees, s’ha d’indicar que la modificació subjectiva del pol actiu de la relació obligatòria pot produir-se de diferents formes: cessió de crèdit o subrogació. Però que en aquest darrer cas, a diferència de la cessió de crèdit, no es cerca una funció deambulatòria del dret personal, sinó que es cerca l’obtenció del reequilibri patrimonial per a promoure la satisfacció del contingut econòmic del dret del nou creditor. En aquestes coordenades, la subrogació, que pot ésser convencional o legal, es caracteritza pel manteniment de la relació obligatòria i es trasllada al nou creditor la posició activa amb les mateixes garanties i privilegis existents.
En consonància amb les anteriors consideracions, s’ha de concloure que el trànsit de la posició activa del contracte de compravenda a la companyia asseguradora, li permet instar les accions que li corresponien al primigeni comprador i no es pot dubtar que, front a l’incompliment de l’obligació principal del venedor, li correspon, al seu criteri, l’exercici de l’acció de compliment del contracte o de resolució del mateix, en ambdós casos amb l’acció de danys i perjudicis.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 23/3/08, ponent JM: Abril, autes 328/07.

Reconvenció implícita

“Els arguments de la part recurrent han de ser admesos amb reserves. És cert que no és possible reclamar mitjançant el que es denomina reconvenció implícita que es compensin les sumes degudes per la defenent a l’agent amb aquelles que aquesta li deu a aquella i que, a més, es condemni a l’agent a pagar a la demandant
reconvencional el que resulti de més d’aquesta compensació. Si això és el que es desitja cal formular la petició amb forma de demanda, a continuació de la contestació a la demanda principal i amb la deguda separació entre fets, fonaments de dret i súplica. No obstant, és admissible una reconvenció implícita si el defenent demana quelcom més que la mera absolució, passant d’una posició defensiva a una ofensiva, al·legant l’existència d’un fet (com ara la compensació del deute reclamat amb el que ostenta la defenent front a l’agent, la nul·litat del contracte que vinculava a les parts o el fet d’haver usucapit del dret que es reclamava) que s’oposa a la demanda i que requereix un pronunciament judicial específic que pot anar en contra dels interessos del demandant, ja que pot comportar la seva desestimació. Malgrat tot, aquest tipus de reconvenció exigeix que l’actor pugui contestar a la mateixa com si es tractés d’una reconvenció expressa i no permet obtenir altra cosa que la declaració de l’extinció de l’obligació, com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 18 de desembre del 2001.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/12/08, ponent E. Amat, autes 163/08.

Procediment de jurisdicció voluntària: naturalesa i abast

“Existint per tant una controvèrsia sobre la propietat dels diners dipositats en el compte corrent del qual eren titulars les germanes T.R. no és possible resoldre en un procediment de jurisdicció voluntària qui pot reclamar el saldo del compte esmentat, ni en quina proporció li correspon a cada un dels seus titulars, ja que la jurisprudència d’aquesta Sala és constant a l’hora d’entendre que el procediment de jurisdicció voluntària no és l’escaient quan existeix controvèrsia sobre el dret que es pretén exercitar, com posa de relleu entre molts d’altres l’Aute d’aquesta Sala de 13 de novembre del 2003 que cita en el mateix sentit els de 15 de febrer del 1996 i 24 de setembre del 1998, ja que en cas d’admetre-ho es col·locaria als presumptes hereus de l’altre titular del compte en una situació de clara indefensió en no haver pogut participar en un procediment contradictori, ni acreditar per tant la seva condició d’hereus o els drets de la seva causant i tot això amb independència de que aquesta decisió comporti la necessitat d’entaular un nou procediment judicial per esbrinar a qui correspon aquest dret amb l’evident perjudici que això pot suposar per la recurrent.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 14/2/08, ponent E. Amat, autes 222/07.

Assegurament de béns litigiosos, quantum de la caució

“En primer lloc, és indiferent que la mesura que s’ha sol·licitat sigui la d’assegurament de béns, com afirma el recurrent, i no pas la d’embargament preventiu, que és la que s’ha concedit, ja que, com el mateix recurrent assenyala basant-se en el que disposen dos autes del Mgfc. Jutge Delegat d’Apel·lacions, es tracta de figures coincidents i aquesta Sala considera que les diferències de nomenclatura que es puguin utilitzar no afecten a la naturalesa jurídica de la mesura, ni als requisits procedents per tal que pugui ser acordada. En segon lloc, el fet que la mesura hagi de recaure sobre béns concrets tampoc és rellevant, ja que la mesura d’embargament preventiu pot ser tant genèrica, sobre tots els béns del defenent, com específica, sobre béns concrets d’aquest,…

II.- Argumenta igualment el recurrent que el fet de que el costum andorrà sigui el de fixar la caució en l’import equivalent al 25% del valor dels béns que es pretenen embargar no impedeix que es fixi una suma inferior en aquest concepte. No obstant, una vegada valorades les circumstàncies del litigi tal com sol·licita el recurrent, no s’aprecia que existeixin motius per tal de considerar que en aquest cas els danys que pogués ocasionar l’embargament si es demostrés la improcedència d’aquesta mesura serien inferiors als que es poden produir en qualsevol altre supòsit d’embargament, i menys encara mínims, i per tant la garantia s’ha de relacionar amb el valor dels béns embargats i en la proporció que és habitual al Principat.
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 272/08.

Motivació dels actes administratius

“Com s’ha exposat en els antecedents, els recurrents addueixen que la resolució comunal de 18 de maig de 2006 està mancada de la necessària motivació. Sobre aquesta qüestió, cal recordar que aquesta Sala ha declarat reiteradament (v. sentència 98-06, de 16 de gener de 1998, entre d’altres) que “el requisit de la motivació dels actes administratius respon a una doble finalitat, ja que d’una banda té l’objectiu d’evitar la indefensió de l’interessat, fent-lo sabedor dels motius determinants de la resolució administrativa de que és destinatari per tal de que pugui articular el mitjans de defensa més convenients al seu interès, i, d’altra banda, fer possible la revisió de la legalitat d’aquest motius o fonaments per part dels organismes encarregats de resoldre els corresponents recursos administratius o jurisdiccionals que en cada cas siguin procedents. En conseqüència, el requisit de la motivació no pot ser considerat de forma ritualista, sinó que el seu abast dependrà de les circumstàncies del cas, les quals exigiran una major o menor amplitud per tal de satisfer les finalitats que abans han quedat esmentades”.
En el cas que ara s’examina, la resolució impugnada del Comú d’Andorra la Vella, encara que breu, es suficientment expressiva sobre el fet de que la sol·licitud dels agents no s’admet a tràmit, ja que la Llei de 23 de maig de 2003 “suspèn l’atorgament de llicències comunals d’edificis de nova planta promoguts per l’iniciativa privada”. En conseqüència, s’ha de concloure que els agents han pogut conèixer de forma suficient les raons de la inadmissió del seu projecte constructiu, i han pogut exercir els mitjans de defensa que han considerat adients amb prou coneixement de causa, per la qual cosa s’ha de desestimar la indefensió que invoquen com a fonament de l’anul·lació dels actes administratius impugnats.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent A. Andrés, número 07-2008.

Inviabilitat de presentar el recurs d'apel·lació al Notari

Per sentència de data 2/3/09, nº 13-2009, el Tribunal Superior entén la impossibilitat de presentar l’escrit d’apel·lació mitjançant el seu lliurament al Notari per tal que el trameti a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, doncs entén que “L’article 112 del Codi de l’Administració es taxatiu en establir que les sol·licituds formulades pels particulars han de ser presentades a l’autoritat competent per a prendre la decisió d’acord amb les normes vigents i dins els terminis establerts. Aquesta disposició s’ha d’aplicar igualment. quan es tracta de recursos administratius, que no son més que una modalitat especifica de les sol·licituds formulades pels particulars davant de l’Administració, corn ja ha declarat aquesta Sala pel que fa a l’article 113 del Codi, que es troba inclòs en el mateix capítol i secció que l’anterior.
D’altra banda, l’article 132 del mateix cos legal disposa que “quan un acte hagi d’ésser executat en una oficina pública, el termini expirarà l’últim dia a i hora normal de tancament de les oficines, llevat del cas que s’estableixi altrament”.
De l’aplicació combinada d’aquests dos preceptes se’n desprenen dues conclusions. En primer lloc, que el recurs d’alçada havia de ser presentat a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, corn a òrgan competent per a resoldre’l, i en segon lloc que el termini per a fer-ho finalitzava l’últim dia hàbil, a l’hora del tancament de les oficines públiques.
En cap lloc es preveu la possibilitat de que el recurs sigui interposat vàlidament davant de Notari, de manera que les argumentacions de l’agent sobre aquest punt han de ser integrament desestimades.”

En el mateix sentit veure sentència de data 14/9/09, núm. 76-2009.

Prejudicialitat penal

“Efectivament, d’acord amb l’article 8 de la Llei qualificada de la Justícia “L’existència d’una qüestió prejudicial penal, sempre que la seva prèvia resolució sigui imprescindible per a la resolució d’un judici civil o administratiu, comportarà la suspensió del procediment fins que aquella no hagi estat resolta per l’òrgan penal competent”. Això suposa allò que la doctrina processalista ha denominat una crisi del procediment suspès i, per consegüent, la prejudicialitat penal ha de ser interpretada de manera restrictiva i la jurisprudència andorrana s’ha pronunciat en aquest sentit (veure per ex. l’aute del Tribunal Superior de Justícia del 28 de setembre de 1998).
Així, la suspensió del procediment civil o administratiu, amb motiu de la prejudicialitat penal pendent, requereix, d’acord amb uns criteris avalats per la jurisprudència, dues condicions. D’una banda, cal l’admissió a tràmit d’una querella o d’una denúncia o la incoacció d’un sumari per l’òrgan de la jurisdicció penal escaient. A sensu contrario, així se’n desprèn de l’aute del Tribunal Superior de Justícia del 16 de febrer de 1995. D’altra banda, cal una connexió directa amb l’objecte del procés, de manera que la resolució de la qüestió penal condicioni la resolució del procés civil o administratiu. Això es desprèn dels autes del Tribunal Superior de Justícia del 29 de setembre de 1994 i del 28 de setembre de 1998, citat anteriorment.”
Sentència del Tribunal Constitucional, de data 7/9/02, ponent M. Herrero, causa 2009-2-RE.

El TC entén que s'ha produït la vulneració del dret a la intimitat i al secret de les comunicacions a diversos bombers

Per sentència de data 7 de setembre del 2009, causa 2009-2-RE, ponent Miguel Herrero de Miñón, el Tribunal Constitucional ha atorgat l’empara sol·licitada i ha declarat que s’han vulnerat el dret a la intimitat i el dret al secret de les comunicacions, reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució a diverses persones, bombers i de l’Associació de Bombers d’Andorra (ABA), declarant que els recurrents tenen dret a ser indemnitzats pels perjudicis soferts; en seguiment de les consideracions que seguidament es reprodueixen parcialment:
“Els defenents al·leguen que es tracta d’una actuació policial ordinària que els administrats tenen el deure jurídic de suportar. Tanmateix, és clar que aquest deure jurídic té els seus límits en els drets constitucionalment reconeguts i en les garanties processals establertes per a la intervenció sobre aquests drets. L’article 15 de la Constitució reconeix el dret a la inviolabilitat del domicili i el dret al secret de les comunicacions que només pot ser omès en cas de delicte flagrant o en virtut d’una autorització judicial. Ni aquesta darrera va existir, ni una denúncia contra una persona desconeguda sobre fets no determinats pot equiparar-se a un delicte flagrant. Així mateix, d’acord amb la sentència del 31 de maig del 2005, Vetter c/ França (TEDH/2005/59) la cobertura legal per a una intervenció en la intimitat de la vida privada requereix ser expressa, cosa que no va ser en aquest cas.
Per aquests motius hem de concloure que la intervenció administrativa i policial sobre l’ordinador va ser una mera via de fet que els administrats no tenen cap deure jurídic de suportar.
Del que acabem d’esmentar es deriva que la intervenció i el registre mitjançant una simple via de fet d’armariets i de carpetes privades de l’ordinador dels bombers recurrents va poder vulnerar els drets constitucionals reconeguts als articles 14 i 15 de la Constitució.
En efecte, hem de considerar que els armariets d’un establiment públic en què els treballadors col·loquen objectes personals i els suports informàtics d’ús privat, contenen elements que afecten la seva intimitat i, per consegüent, estan protegits pels articles 14 i 15 de la Constitució.
Ara bé, és un fet provat, d’acord amb l’aute del 19 de setembre del 2008 del batlle de guàrdia, que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis, acompanyat del Servei de Policia, només va obrir els armaris individuals que li havien estat assignats, dels quals detenia les claus i que encara utilitzava, sense obrir-ne cap més, cosa que no correspon revisar a aquest Tribunal, conformement a l’article 91 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional. Les actuacions contingudes en l’expedient són suficients perquè no calgui requerir les actuacions complementàries contemplades a aquest efecte a l’article 35.2 de la Llei qualificada esmentada.
Per consegüent, no existeix, segons el parer d’aquest Tribunal Constitucional, una base fàctica per declarar la vulneració de la intimitat del domicili, sigui quina sigui l’extensió que, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu del Drets Humans, es donés a aquest concepte.
Per contra, també és un fet provat que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis va prendre possessió de la torre de l’ordinador d’ús col·lectiu, el qual contenia les carpetes individuals i personals dels bombers de la caserna de Canillo i aquest fet constitueix la base d’una vulneració de la privacitat de les comunicacions, protegida en l’article 15 de la Constitució amb independència del fet que després aquestes carpetes s’obrissin o no.
Tot i que els drets reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució estan íntimament lligats entre sí i aquest és el cas de la intimitat i de les comunicacions, ni el dret a l’honor, ni el dret a la pròpia imatge estan afectats en aquesta causa.”

Prescripció trienal: supòsits

“En relació al primer dels greuges o motius d’apel·lació, referent a la prescripció triennal, s’ha d’establir el que segueix. És cert que la sentència d’instància en el Considerant II solament resol la improcedència de l’excepció peremptòria de prescripció perquè assenyala que la venda d’un curs d’anglès no pot tenir la consideració de mercantil, tota vegada que la defenent no té la condició de defenent i no s’aprecia cap voluntat de revendre el producte adquirit. I quan a l’al·legada prescripció triennal que es projecta sobre les compra-vendes de béns mobles, s’ha d’indicar el que segueix. En primer terme, convé posar de manifest que la prescripció triennal relativa als béns mobles sorgeix com una norma de prescripció adquisitiva i no extintiva; ço que permet mantenir que, segons el Codi 7,31, no solament la prescripció adquisitiva d’un bé moble, amb bona fe i just títol, es regeix pel termini de tres anys, sinó que, segons la STSJA de 15-6-1995, això donaria lloc també a que la prescripció de les accions reals sobre béns mobles restessin subjectes al termini de tres anys. I, com es de veure, en el cas que ens ocupa no es tracta d’una acció real, sinó d’una acció personal derivada de l’incompliment d’un contracte.
En segon terme, perquè la prescripció triennal té per objecte les compra-vendes de béns mobles i en el cas que ara s’analitza el contracte que vincula a les parts no pot merèixer aquesta qualificació. En efecte, de la prova documental que es troba a les actuacions (foli 16) s’extreu que es subministra un curs d’anglès i que l’alumne té dret a la correcció dels exercicis escrits i orals per part de H.E.,S.A., així com a rebre l’orientació necessària en el desenvolupament dels estudis. Per consegüent, el contracte que van perfeccionar les parts ha de qualificar-se com a atípic, atès que inclou el subministre d’un curs i la prestació de serveis d’assessorament i correcció d’exercicis per part de H.E.,S.A. Per tant, no pot tampoc des d’aquest punt de vista ésser acollit l’argument de la prescripció triennal respecte de les compra-vendes de béns mobles, perquè no és aquesta l’operació jurídica que van perfeccionar les parts ara litigants.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent JM Abril, autes 166/05.

Principi general en matèria d'imposició de costes

“II.- Com posa de relleu entre moltes altres la Sentència d’aquest Tribunal de 19 de novembre del 1998, el principi general d’imposició de costes és el de venciment objectiu en virtut d’una Constitució de l’emperador Zenó que recull el Codi 7,51,5 amb independència de l’existència de mala fe o de temeritat d’alguna de les parts, circumstància que, en tot cas, actua com argument de reforç de la condemna que es faci. No obstant, la imposició de costes no és procedent quan l’estimació sigui parcial a menys que una de les parts hagués actuat amb mala fe o manifesta temeritat. D’altra banda el principi de venciment objectiu té una excepció en el supòsit que el Tribunal estimi que el cas en qüestió presenta seriosos dubtes de fet o de dret o quan consideri que existeixen circumstàncies excepcionals que expliquen que no es faci especial pronunciament sobre les costes judicials.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 123/05.

Competència de jurisdicció dels tribunals andorrans

“D’acord amb aquestes premisses s’ha d’indicar que, com ha posat de manifest el jutjador d’instància, i la jurisprudència d’aquesta Sala en Aute de 17-3-2005 i sentència de 20-12-2005, que la jurisdicció competent per a resoldre el litigi és la que s’identifica amb el domicili del demandat, excepte que la llei ho estableixi de forma diferent o bé que existeixi acord entre les parts.
En el present cas, consta també provat que cap de les parts litigants ostenta la nacionalitat andorrana ni es troben domiciliats en el territori del Principat. Consegüentment, s’escau determinar si, en el cas que ens ocupa, es pot acudir al fur del lloc de celebració o d’execució del contracte. En aquest sentit, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de posar de relleu (Aute de 17-3-2005 i STSJA 20-12-2005) que el fur relatiu al lloc de celebració o d’execució del contracte no es pot considerar com alternatiu, sinó solament com a subsidiari i a més ha de concórrer un altre pressupòsit, consistent en que existeixi en el procés un vincle estret i intens entre el fons de l’afer i el territori andorrà.
En consonància amb les consideracions anteriors, resulta que el vincle o la connexió entre el fons del procés i el territori andorrà no es troba en el supòsit que s’examina perquè l’extrem relatiu al repartiment d’un compte numeral constitueix una qüestió referent al règim econòmic matrimonial i a la incidència que la crisi matrimonial comporta sobre el mateix. Per tant, no existeix cap infracció dels principis constitucionals que informen el procés civil (cfr. Art. 10 C.A.) ni ens trobem front a una aplicació inadequada del “forum non conveniens”, sinó que la pretensió que insta la part agent s’incardina en l’àmbit d’un procés de crisi matrimonial i en el que són els tribunals espanyols els competents per a conèixer de la mateixa, no solament perquè el domicili del defenent es situa allà i perquè els tribunals andorrans no són competents en virtut d’allò que disposa l’article 49 LQM, sinó a més perquè la connexió o vinculació entre el fons de l’afer i el territori andorrà no es pot conceptuar com a intensa o rellevant.”
Aute del Tribunal Superior, sala civil, de data 24/4/08, ponent JM. Abril, autes 274/07.

Proacurador: representació voluntària

“II.- El present recurs no pot ésser acollit. Com ja ha posat de manifest el jutjador a quo, el procurador/a representa a la part processal en el litigi i es tracta d’una hipòtesi de representació voluntària, de forma que la part processal és la que designa a aquell procurador/a amb qui diposita la confiança per tal que actuï en el seu nom i per compte seva davant dels òrgans jurisdiccionals andorrans.
Per consegüent, encara que existeix un procediment endegat envers el Sr. J.P.S. i on aquest ha designat a la procuradora Sra. E.C.C. com a representant seva, això no significa que aquest poder de representació en aquell concret procediment habiliti a la procuradora per a representar al Sr. J.P.S. en tots aquells procediments judicials que es puguin adreçar en contra seva o interposar a instància seva. En efecte, com el propi recurrent assenyala el mandat de la procuradora és ad litem, de manera que fora d’aquell concret procediment no representa a la part processal i requereix que aquesta li atorgui el corresponent i oportú poder de representació.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 090/09.

Reconeixement de deute: renúncia a la prescripció

“Com posa de relleu la Sentència recorreguda, aquest correu no es pot interpretar més que com un reconeixement del deute per part d’un dels deutors solidaris, que afecta per igual als altres defenents, ja que es tracta d’una declaració de voluntat inequívoca de reconeixement de responsabilitat per part de la companyia asseguradora del causant del sinistre, encara que la quantitat oferta no coincideixi amb la suma que reclama l’agent.
II.- Com posa igualment de relleu la Sentència recorreguda, el reconeixement del deute per part del deutor és un medi idoni per interrompre la prescripció, d’acord amb el que disposa el Codi 7,39,7,5, però no es pot interrompre un termini que ja s’ha escolat, perquè per tal que produís aquests efectes s’ha d’efectuar dins de temps hàbil. No obstant, com destaquen les Sentències d’aquesta Sala de dates 19 de juny del 2003 i 30 de juny del 2004, aquest reconeixement intempestiu s’ha de qualificar com una renúncia a la prescripció guanyada, ja que res impedeix que en exercici de l’autonomia de la voluntat el deutor renunciï a un dret patrimonial que estava facultat per exercitar, quan amb això no perjudica a tercers.
La prescripció es configura així com una excepció que el deutor és lliure per plantejar o no, oposant-se en el primer cas al pagament, raó per la qual un sector de la doctrina ha qualificat l’obligació prescrita com una obligació natural, ja que comparteix amb ella dues característiques: el deutor es pot oposar a complir quan se li reclama el pagament, però una vegada ho ha fet no li és permès reclamar que el creditor li retorni allò que ha lliurat, criteri al què, no obstant, s’ha oposat majoritàriament la doctrina argumentant que el deutor pot complir una obligació prescrita i aquest compliment és vàlid perquè la prescripció no extingeix ni l’acció ni el dret, sinó que s’ha de configurar com una excepció que el deutor està facultat per exercitar.
Sigui quina sigui la posició respecte d’aquest punt, el que no es pot afirmar és que el reconeixement del deute efectuat pel deutor una vegada transcorregut el termini de prescripció genera una obligació natural i que
per tant el deutor es pot negar a complir-la, ja que el reconeixement comporta la pervivència de l’obligació primitiva i la obertura d’un nou termini de prescripció i, per tant, mentre aquest no s’escoli l’excepció no pot triomfar.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, (ponent E. Amat) autes 084/09.

Jurisprudència extrangera

“III.- S’ha d’antuvi posar de manifest que la jurisprudència dels tribunals dels països veïns, no vincula de cap manera els tribunals andorrans, els quals fan justícia aplicant les normes de dret vigent a Andorra, i no les que poden existir en un ordenament jurídic estranger. Per tant, l’abundant jurisprudència espanyola citada pel recurrent és totalment fora de lloc i no pot tenir cap efecte o influència per la resolució del present litigi.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent J.L. Vuillemin, autes 076/09.

Principi de congruència en relació a matèries d'ordre públic

“És cert que el principi de congruència regeix les decisions dels Tribunals civils, de tal manera que la decisió que es prengui s’ha d’ajustar al que es sol·licita al petitum de la demanda. La raó de ser de la prohibició de canviar els plantejaments de la demanda, o de que el Tribunal concedeixi quelcom que no s’ha sol·licitat es troba en els principis dispositiu, d’aportació de part, de defensa i contradicció, de tutela judicial efectiva i de dret a un procés degut que regeixen el procediment civil.
…/…
Atesa la naturalesa d’aquests pactes, cal tenir en compte que quan el que es discuteix en un procediment civil és l’adopció de qualsevol mesura que afecti a menors d’edat el principi que ha de prevaldre sobre qualsevol altre és el d’actuar en el seu benefici, tal com es reconeix a l’article 13.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, i és als Tribunals, i no als progenitors, a qui correspon valorar-lo. En el cas present el que es discuteix és a qui s’ha de concedir la guarda i custòdia dels fills dels litigants i en aquest supòsit els principis dispositiu i d’aportació de part, que són una de les bases de la prohibició de modificar el plantejament de la demanda i la raó de ser de la interdicció d’incongruència, no regeixen, ja que es tracta d’una matèria d’ordre públic per resoldre la qual el batlle pot actuar d’ofici, sense petició de les parts i fins i tot en contra del que els progenitors demanin, o del que entengui procedent el Mgfc. Ministeri Fiscal en els seus informes, atenent sempre i de manera preferent a l’interès del menor la protecció dels quals s’encomana als Tribunals.
…/…
IV.- El principi de salvaguarda preferent dels interessos del menor, que impedeix que una Sentència es pugui considerar incongruent malgrat no accedeixi a allò que li demanen les parts, impedeix igualment que es consideri que el Sr. L.C.A. ha anat contra els seus propis actes reiterant en les seves conclusions allò que ja havia sol·licitat en la demanda i en contra del que s’havia acordat al conveni signat pels esposos, fossin quines fossin les causes d’aquests canvis, ja que allò que ha propiciat la decisió del Tribunal no és el manteniment per part del citat senyor de les peticions de
la seva demanda, sinó la decisió del Tribunal en el sentit de mantenir-les.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, utes 070/09.

Aplanament: costes processals

“Esdevé doctrina d’aquesta Sala, entre altres sentència del Tribunal Superior de 19-11-1998 i Aute de 23-10-2003, que en l’ordenament jurídic andorrà no existeix, a diferència del que es preveu en altres ordenaments jurídics de l’entorn (cfr. Art. 395 LEC 1/2000, de 7 de gener), una disposició específica en matèria d’aplanament i determinació de les costes processals. Per tant, en aquells supòsits en els quals l’aplanament es produeix i que l’actuació de la defenent de no complir la prestació és la que ha originat la pendència del procés, s’ha d’efectuar imposició de les costes processals.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM Abril, autes 062/09.

“I en el mateix sentit:Aquest motiu no pot ésser acollit. És cert i aquesta Sala ho coneix que en altres ordenaments jurídics de l’entorn, l’aplanament abans de la contesta a la demanda evita la imposició de les costes processals, excepte que el tribunal apreciï l’existència de mala fe. Però en l’ordenament jurídic andorrà existeix una jurisprudència d’aquesta Sala, fonamentalment STSJA de 19-11-1998 i ATSJA de 23-10-2003, que entén que, atesa la manca de regulació processal al respecte, si el demandat o defenent amb la seva conducta prèvia al procés i reàcia al compliment de les obligacions assumides, ha motivat que l’agent hagi d’impetrar l’auxili judicial per l’obtenció de la satisfacció del seu dret subjectiu, una volta iniciat el procediment, per molt que s’aplani a la demanda, ha de sufragar les despeses derivades de l’inici del procés. Afegir, a més, que en el present cas, consta també que la part agent va adreçar (cfr. Document núm. 4 de la demanda) un requeriment a la defenent previ a l’iniciació del procés judicial, el qual ni tan sols fou recollit per la demandada. Consegüentment, s’escau refusar aquest motiu de recurs i confirmar la resolució d’instància.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM Abril, autes 064/09.

Modificació del criteri jurisprudencial en matèria de cosa jutjada de la jurisdicció penal respecte la civil

Per sentència de data 23/7/09, ponent JL Vuillemin, autes 061/09, la Sala Civil del Tribunal Superior modifica el criteri jurisprudencial en matèria de cosa jutjada material de la jurisdicció penal respecte els afers objecte de la jurisdicció civil, en seguiment del criteri establert pel Tribunal Constitucional per sentència de data 12/3/08, causa 2007-36-RE, estimant l’empara formulada, en la què es diu en el seu considerant segon: “La interpretació doctrinal que s’ha anat fent de la cosa jutjada penal és coneguda. Així, mentre que la doctrina clàssica ha reconegut que la cosa jutjada penal només tenia efectes negatius o preclusius en contra del que succeeix amb els efectes positius de la cosa jutjada civil, una interpretació més recent, avalada per la jurisprudència constitucional comparada, (concretament en reiterades resolucions del Tribunal Constitucional espanyol) reconeix de fet l’efecte no només negatiu o preclusiu, sinó positiu o prejudicial de la cosa jutjada penal de manera que allò que ella ha establert vincula resolucions posteriors dels tribunals“, i en el seu considerabt quart “D’altra banda, si com aquest Tribunal va declarar en la sentència del 7 de setembre del 2007, recaiguda en la causa 2007-11-RE seria absurd “que uns mateixos fets, considerats pel mateix Tribunal, en relació amb el mateix acusat, puguin ser qualificats i jutjats de manera radicalment diferent”, no seria menys contrari al bon sentit que dues sentències referents al mateix afer i entre els mateixos litigants puguin contenir, sobre qüestions fonamentals del litigi, afirmacions radicalment contradictòries. Arribaríem a aquest resultat si en aquest cas o en d’altres de similars, la cosa jutjada penal fos exclusivament preclusiva o excloent i no també prejudicial. Així doncs, perquè no es respecta la cosa jutjada establerta en la sentència del 20 de juny del 2001 de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia, s’ha vulnerat el dret a la jurisdicció dels recurrents i cal atorgar l’empara sol·licitada.”; és donbcs atenent aquests antecedents que el Tribunal Superior modifica el criteri jurisprudencial ans esmentat, i es pronuncia en aquests termes:
“III.- És cert que fins fa poc temps, aquesta Sala considerava que la jurisdicció civil no resta vinculada per una sentència penal absolutòria, a menys que aquesta declarés la inexistència del fet enjudiciat, i que ni tant sols la vincula la valoració dels fets declarats provats penalment. Nogensmenys, la jurisprudència més recent del Tribunal Constitucional, adoptant els criteris no només negatius o preclusius, sinó positius o prejudicial de la cosa jutjada penal reconeguts pel Tribunal Constitucional espanyol, va invalidar la jurisprudència fins a llavor seguida per la Sala civil d’aquest Tribunal Superior, i va posar per principi que seria contrari al bon sentit que dues sentències referents al mateix afer i entre els mateixos litigants puguin contenir sobre qüestions fonamentals del litigi, afirmacions radicalment contradictòries. En cas d’autes, és incontrovertible que en els fets provats del seu II Resultant, la sentència penal ha resolt la qüestió fonamental del litigi civil, més concretament que és el Sr. J.P.N. qui va provocar l’accident del dia 18 de novembre del 2005 i que per tant és totalment responsable dels danys patits pels altres implicats en l’esmentat sinistre. Per conseqüent vinculat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional, aquesta Sala no pot anar en contra del que fou considerat provat per una resolució penal, que gaudeix, segons la referida jurisprudència, de l’autoritat de la cosa jutjada.”

Costes processals: procediment de mínima quantia

“III.- Per últim, quant a les costes processals i atès que ens trobem en un procediment de mínima quantia, aquesta Sala ha de manifestar que és reiterada jurisprudència de la mateixa que en el procediment de mínima quantia, el legislador andorrà ha determinat que la intervenció del Lletrat esdevé facultativa (art. 97 LQJ), a l’igual que ho és la del procurador pels procediments declaratius (art. 102 LQJ) i que solament quan concorrin circumstàncies excepcionals, entre d’altres la mala fe o temeritat d’una de les parts litigants, es pot subvenir aquesta regla i fer imposició de les costes processals.
Per tant, en el present procés, i malgrat la recorreguda argumenti la temeritat de la part defenent, la sentència justifica la imposició en el fet que la demandada sol·licitava que s’imposessin a l’agent les costes processals en la seva contesta a la demanda. A criteri d’aquesta Sala, aquesta petició de la defenent no integra les circumstàncies especials que poden motivar la imposició de les costes en un procediment de mínima quantia, i no pot ésser entesa tampoc com una conducta de mala fe o temeritat, i s’escau, aleshores, revocar aquest extrem de la sentència i deixar sense efecte la imposició de les costes de primera instància.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 055/09.

Valoració prova testifical

” … les declaracions dels testimonis s’han d’apreciar de conformitat amb les regles de la sana crítica, tenint en compte el coneixement de la situació i la raó de les seves declaracions, així com les circumstàncies personals que els envolten.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 311/08.

Incompetència del Tribunal d'instància per a la impugnació de les costes processals en segona instància

“Al respecte, aquesta Sala ha de posar de manifest que és doctrina de la mateixa (cfr. Entre altres l’Aute de 11-01-2001, citat per la resolució d’instància) que la correcció o adequació de les costes de segona instància les ha de resoldre aquest òrgan jurisdiccional, tota vegada que és ell el que ha conegut de les actuacions i de l’entitat de les mateixes, portades a terme en la seva jurisdicció. Per tant, la resolució dictada a la instància s’ha de confirmar no solament pel fet que recull la doctrina d’aquesta Sala relativa a la impugnació de les costes processals d’aquesta alçada, sinó a més perquè la declaració d’incompetència en relació a les costes de segona instància, només comportarà la tramitació d’un incident davant d’aquesta Sala si es decideix qüestionar la determinació d’aquests, de forma que cap vulneració del principi d’economia processal existeix. Tampoc es vulneren les normes sobre l’execució de les resolucions judicials, sinó que l’execució d’un pronunciament judicial sobre costes processals, dóna lloc al possible incident per a combatre la determinació de les mateixes per considerar les mateixes inadequades, ja siguin per conceptes indeguts o excessius, i aquí és on la jurisprudència d’aquesta Sala entén que, en relació a les costes de segona instància, esdevé la Sala la competent per a examinar la correcció de les costes meritades per actuacions davant la mateixa.”
Aute del TS sala civil de data 18/6/2009, ponent JM. Abril, autes 022/09.

Inversió de la càrrega de la prova per absència del llibre de treball

Per sentència de data 18/6/2009, ponent JL. Vuillemin, autes 057/09, el Tribunal Superior entén que és totalment injust que la manca de manteniment del llibre de treball perjudiqui a la treballadora, ja que aportar la prova de la realitat de les hores extraordinàries, a manca de l’esmentat llibre, és totalment impossible i per conseqüent aquest greu incompliment no pot tenir altra conseqüència que invertir la càrrega de la prova. Alhora entrén que és cert que l’article 43 de la Llei sobre el contracte de treball exigeix que l’empresari tingui un llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, els dies festius treballats, les absències etc, i que el treballador no ha aportat en autes
cap llibre d’aquest tipus. No obstant això, l’absència d’aquest llibre no pot haver per conseqüència invertir la càrrega de la prova, ja que en aquest cas correspondria exigir del defenent una prova negativa d’impossible compliment. L’única conseqüència de la manca d’aportació del referit llibre és que l’empresari es veu privat oposar un mitjà de prova important a les al·legacions del treballador que té més facilitat per provar les seves pretensions. Ara bé, aquesta prova ha d’existir mitjançant documents o testimoniatges, ja que les simples afirmacions de la demandant no poden ser suficients per justificar una condemna de l’adversa.

Per altra sentència de data 18/6/09 el Tribunal Superior entén que respecte a la reclamació dels treballadors en concepte de dies festius i d’hores extraordinàries, és cert que l’empresari no aporta el llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, els dies festius treballats, les absències etc…, però aquest incompliment d’una obligació legal no pot tenir per conseqüència l’estimació automàtica de totes les pretensions del treballador en concepte de dies festius i/o d’hores extraordinàries, ni tenir per efecte d’invertir la càrrega de la prova, ja que seria demanar a l’empresari fer una prova negativa d’impossible compliment; en canvi impedeix a l’empresari descartar fàcilment les proves de l’adversa, ja que en tot supòsit, pertoca sempre a la part demandant provar la seva pretensió.

El TC estima la vulneració del dret a la jurisdicció en haver recorregut el Batlle a la citació edictal, abans d'exaurir totes les possibilitat de citació personal

Per sentència de data 14/7/09, ponent C. Viver (causa 2009-4-RE) el Tribunal Constitucional entén que els òrgans judicials han de tenir una especial diligència i esgotar totes les possibilitats que els hi ofereix l’ordenament jurídic per tal de fer possible aquest accés a la jurisdicció. Més concretament, els òrgans judicials en virtut del dret constitucional a la jurisdicció, han de tenir una actitud especialment activa en esgotar totes les possibilitats de procedir a l’emplaçament personal dels demandats, abans de recórrer a l’emplaçament edictal, que l’experiència demostra a bastament poc eficaç i que, en conseqüència cal considerar com una última i excepcional mesura. Se’ls ha d’exigir doncs una actitud proactiva de recerca activa de dades que puguin donar pistes de possibles llocs de residència dels demandats, tot intentant els emplaçaments pertinents. Certament, els demandats o defenents poden tenir, en determinades circumstàncies, certes obligacions d’informar del seu parador, però aquestes obligacions no excusen les dels òrgans judicials derivades del dret a la jurisdicció.

Estimació de l'excepció del litisconsorci passiu: manteniment dels actes processals realitzats

“(…) constatada la inadequada constitució de la litis, tota vegada que ha de ser part defenent també la Sra. MOLERO, en la seva qualitat de propietària del xalet núm. 1, no esdevé solució adient amb l’economia processal ni amb el dret a la jurisdicció (art. 10 C.A.) l’arxiu de les actuacions. Així, com que el procediment pel qual es ventilen les pretensions de les parts és un procediment ordinari, resulta que, acollida incidentalment l’excepció dilatòria de manca de litisconsorci passiu necessari, és adequat, en aquest moment processal, sense arxivar les actuacions ni dictar resolució absolutòria en la instància, mantenir els actes processals realitzats, en ares de l’economia processal i de l’obtenció d’una tutela judicial efectiva i plena, i procedir a donar trasllat de la demanda a la Sra. MOLERO, per tal que, si ho considera escaient, formuli oposició a la mateixa, amb el manteniment de totes les actuacions i amb la continuació del procés endegat amb l’esmentat trasllat.”
Aute de data 15 de juny del 2006, autes TSJC-015/06.

Caducitat: naturalesa

“Atès que la caducitat de l’extinció del judici com inactivitat de les parts durant els terminis fixats legalment, alliberant consegüentment l’organisme jurisdiccional de la seva obligació de pronunciar-se sobre el fons de la qüestió litigiosa, tenint en compte que la litispendència no pot ésser prolongada indefinidament. Que altrament, la vigència del principi d’impuls d’ofici del procediment judicial fa que aquesta figura jurídica quedi reduïda a pocs supòsits, a saber normalment a aquells casos en què les pròpies parts han demanat la paralització o la suspensió del procés, sense instar a posteriori la seva represa.

Que segons preveu el Codi 3,1,13-1, els judicis no poden durar més de tres anys i, per tant, en el cas que les parts litigants hagin mantingut una situació d’inactivitat total durant aquest període de temps, el tribunal ja no té l’obligació de resoldre el litigi i es pot valer de la institució ans esmentada.
ATÈS que en cas que ens ocupa, des del dia 1 d’octubre del 2.001 en què recaigué providència acordant la suspensió de la tramitació del present recurs d’apel·lació, a saber d’ençà gairebé set anys, cap de les parts apel·lants o apel·lades han intervingut en el present procediment, no havent realitzat cap mena d’actuació ni de manifestació. Que concretament, cap de les parts litigants ha demanat la continuació de la tramitació del recurs, tot plegat des de la data en què es decidí la suspensió ans referida, i malgrat es va fer avinent que la continuació de dita tramitació romania condicionada a la petició en aquest sentit de qualsevulla de les parts en judici.
Que per tot 1′esmentat, és procedent declarar la caducitat del present recurs d’apel·lació, i procedir per tant a l’arxiu de les actuacions que en dimanen sense altre tràmit, havent de retornar ensems el present rotlle a l’Honorable President de la Batllia.”
Aute del Tribunal Superior, de data 18 de setembre de 2.008, autes 102/01.

Desistiment: naturalesa

“Atès que el desistiment consisteix en una declaració de la part actora mitjançant la qual manifesta la seva voluntat d’abandonar el procés que s’està tramitant, sense renunciar tanmateix a la pretensió exercitada o al dret en què aquesta darrera es fonamenta. Que d’altra banda, el desistiment provoca l’acabament del procediment mitjançant un aute que deixa imprejutjada la qüestió litigiosa, essent necessari el consentiment de l’adversa a aquest efecte.”
Aute del Tribunal Superior, de data 18 de setembre de 2.008, autes 113/08.

Embargament preventiu: requisits

“II.- D’acord amb el que disposa el Decret de 1 de maig del 1922 existeix periculum in mora quan el deutor no té béns immobles coneguts o establiments suficients per respondre de la quantitat reclamada o hi ha perill de que faci desaparèixer els seus béns en perjudici dels creditors.
Malgrat és cert que aquest perill sols es pot detectar en ocasions mitjançant indicis, el que és evident és que aquest no es pot derivar, com pretenen els agents, del fet que s’hagin presentat demandes en reclamació de quantitat contra els defenents, ni tampoc de que s’hagin decretat embargaments contra els seus béns, ja que el fet de que aquests tinguin deutes que no s’han pagat per motius que es desconeixen, o que s’hagin embargat els seus béns no se sap per quines quantitats no suposa que no puguin fer front amb els béns dels que disposen als deutes que tinguin o puguin contreure addicionalment. D’altra banda, el que justifica l’embargament preventiu d’acord amb el Decret del 1922, és el perill de que no es puguin trobar béns sobre els quals executar la condemna que es pretén per estar format el patrimoni dels defenents exclusivament per béns mobles, que poden fàcilment fer-se fonedissos davant de les pretensions dels creditors, o que l’actitud o les circumstàncies dels deutors facin evident el risc de que pretenguin escapolir-se de les seves obligacions i cap d’aquestes situacions es donen en les persones contra les què l’agent dirigeix la demanda, ja que es tracta de persones de nacionalitat andorrana i amb residència al Principat, com a mínim el Sr. S.M.V. i la Sra. T.F.R., sent titular la darrera d’un negoci anomenat “MP” radical al Principat que no s’ha demostrat que estigui mancat d’entitat suficient per respondre de la suma reclamada o que existeixi perill de que el facin desaparèixer impedint l’execució d’una eventual condemna.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 12 de febrer de 2009, autes TSJC-295/08.

“I.- La part recurrent s’alça contra la resolució d’instància i considera, a diferència d’aquella, que sí existeix “periculum in mora”, tota vegada que els defenents poden fer desaparèixer els seus béns i impedir l’execució de la sentència que pugui recaure sobre el fons.
El Decret de 1 de maig de 1922 exigeix per a decretar l’embargament preventiu, a més del fumus boni iuris o aparença de bon dret, que l’embargat no tingui béns immobles coneguts o establerts suficients per a respondre de la quantitat reclamada o que hi hagi perill de que faci desaparèixer els seus béns en perjudici dels creditors.
II.- Si les consideracions anteriors es traslladen al cas que ens ocupa resulta el que segueix. La demanda d’embargament preventiu s’adreça envers els Srs. Josep V.E. i Josep G.G. i de les actuacions, com ha assenyala encertadament la resolució d’instància, resulta que ambdós defenents són titulars de terrenys i de xalets bastits en els mateixos, a la vegada que són titulars d’altres unitats immobiliàries. A aquests fets, cal afegir que dels Registres de Societats, comerços i vehicles s’extreu que són també titulars de participacions i accions i propietaris de diferents vehicles, com es descriu en el segon considerant de la resolució dictada a la instància. Per consegüent, de la prova que es troba a les actuacions s’infereix clarament que no concorre l’exigència legal per a decretar l’embargament consistent en el “periculum in mora”, atès que els defenents són titulars de béns immobles, títols representatius del capital social i de vehicles, per la qual cosa poden ésser considerats solvents per a respondre d’una acció de danys i perjudicis exercitada en la seva contra i sense que el perill, que addueix la part que insta l’embargament, de desaparició dels esmentats béns hagi merescut la més mínima prova en aquest procés.
Per tot el que s’ha exposat, s’escau procedir a la confirmació de la resolució d’instància.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 26 d’abril de 2007, autes TSJC-185/06.

“La llei de propietat horitzontal, en el seu article 34, apartat 7, permet que es pugui sol·licitar de la Batllia l’embargament preventiu de les unitats immobiliàries dels propietaris titulars de deutes front a la comunitat. Aquesta mesura legal es fonamenta en la necessitat de recolzar el dret de crèdit de la comunitat front a aquells propietaris que no satisfan els deutes que legítimament els reclama la comunitat de propietaris i facilitar així el cobrament dels crèdits per part de les comunitats de propietaris. I des d’aquesta òptica esdevé adequat indicar que no es poden requerir les exigències relatives al periculum in mora, que es contemplen en el Decret de 1 de maig de 1922, atès que sempre el deutor gaudirà de béns immobles coneguts, tota vegada que serà propietari d’un bé immoble subjecte al règim de propietat horitzontal. Per consegüent, aquesta Sala no pot compartir l’argumentació de la resolució d’instància, segons la qual ésser propietari en aquest supòsit concret, ja impedeix decretar l’embargament preventiu. En efecte, no s’ha de recórrer al Decret de 1 de maig de 1922 en allò que s’oposi a la nova regulació de l’embargament preventiu previst pels immobles respecte dels quals els seus titulars són deutors front a la comunitat. I així no solament no és exigible la fiança o caució, com declara el propi article 34, sinó que el periculum in mora tampoc es pot remetre a les exigències del Decret de 1922, tota vegada que el deutor és propietari d’un immoble subjecte al règim de propietat horitzontal. Per tant, i en ares de eradicar la morositat i facilitar el cobrament dels crèdits de la comunitat, la norma legal, a l’igual que succeeix en altres ordenaments jurídics veïns, suavitza els pressupòsits per a decretar l’embargament preventiu, de manera que acreditat el fumus boni iuris, i essent titular d’un bé immoble que s’integra en la comunitat de propietaris, s’escau revocar l’Aute i acordar la procedència de l’embargament sol·licitat.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 29 de novembre de 2007, autes TSJC-194/07.

“Aquesta disposició claríssima comporta que, per tal que es pugui estimar la demanda d’embargament que es sol·licita, el demandant hagi de provar, ja que és a ell a qui correspon la càrrega d’acreditar que es compleixen els requisits que marca la llei, és a dir que es donen en aquell cas concret el que la doctrina denomina fumus boni iuris i periculum in mora i en aquest sentit s’ha pronunciat reiteradament aquesta Sala, i, malgrat exigir aquests requisits, s’ha donat lloc en múltiples ocasions als embargaments sol·licitats quan aquests s’han complert. La prova de l’existència del fumus boni iuris assegura prima facie que la petició apareix com mereixedora de tutela per la mesura cautelar, sense perjudici que sigui en el procediment principal a on s’hagi de verificar si realment s’ha d’estimar o no. Pel que fa al periculum in mora s’exigeix la seva prova perquè, en cas d’existir, hi ha perill de que la Sentència no pugui ser finalment executada per haver desaparegut durant la tramitació del procediment béns sobre els quals executar-la. Si bé la prova de l’existència d’una aparença de dret és habitualment senzilla, és cert que el perill de que la Sentència resulti ineficaç en el moment en què es dicti per manca de béns sobre els quals es pugui executar sols es pot deduir d’indicis que portin a estimar aquesta probabilitat, perquè quan es provi que s’ha produït ja un l’alçament de béns el que correspon, com diu el recurrent, és la presentació d’una querella criminal. No obstant, aquesta dificultat no eximeix al deutor d’aportar la prova de que el deutor no és titular del béns immobles o establiments, ja que si és propietari únicament de béns mobles aquests es poden fer desaparèixer més fàcilment durant el curs del procediment, o bé que els béns dels que disposa corren perill de desaparèixer, per les raons que siguin, abans de que es dicti la Sentència, perquè hi ha indicis en aquest sentit, com poden ser la situació d’insolvència d’una societat o el fet de no poder localitzar al deutor dins del Principat.
II.- En el cas present la societat demandant ha acreditat l’existència de fumus boni iuris, però ni ha al·legat, ni menys encara ha intentat provar, ni tant sols per indicis, l’existència de periculum in mora. En aquesta alçada argumenta la recurrent que el fet que els demandats hagin estat declarats en situació de rebel·lia confirma l’existència del perill que l’Aute d’instància no ha estimat acreditat. No obstant, si bé és cert que el fet de no poder localitzar al deutor seria un indici de que la Sentència podria esdevenir ineficaç, tota resolució s’ha de fonamentar en les proves que s’han aportat a les actuacions i en les presents consta que els demandats eren titulars de la preceptiva autorització de residència i treball al Principat, que en data 14 de novembre del 2006 van ser requerits de pagament sense que la demandant aporti prova d’haver-li estat retornada aquesta missiva, i sols una vegada dictat l’Aute que ara es recorre i en el moment de procedir a notificar-lo es constata la impossibilitat de localitzar als demandats. Per aquesta raó, era correcta la decisió de l’Hble. Batlle en el moment que es va prendre i aquesta Sala no pot fer altre cosa que confirmar-la, atès que la única funció que ens pertoca és la de revisar la procedència de la decisió presa a la instància en els termes en els què aquesta es va dictar.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 17 de gener de 2008, autes TSJC-189/07.

“II.- És cert que a l’ordenament andorrà no existeix una normativa que especifiqui quins títols s’han de considerar executius, i també ho és que entre els títols que la legislació comparada admet com a tals es troben les escriptures públiques, com es deriva de l’article 517.4 de la Llei d’enjudiciament civil espanyola de 7 de gener del 2000. No obstant, una escriptura pública sols es pot considerar títol executiu si de la mateixa resulta que la persona contra la qual es dirigeix l’acció assumeix l’obligació de pagament d’una quantitat concreta i líquida, assumpció de la què el notari que la atorga dóna fe (vegi’s en aquest sentit la interpretació que de l’article 1429.1 de la Llei d’enjudiciament civil espanyola de 1881 en la reforma de 1984, equivalent a l’article 517.4 de la llei del 2000, fa Francisco Ramos Méndez en la seva obra Derecho Procesal Civil Barcelona 1980 pàgina 1058, criteri seguit per tota la doctrina).
Atès aquest criteri, fonamentat d’altra banda en la més pura lògica, és evident que del testament que els recurrent acompanyen amb la demanda no es deriva cap obligació assumida pels demandats de lliurar les quantitats que se’ls hi reclamen, sinó exclusivament la condició d’hereus de les Sres. M.M. que els hi permet reclamar, si és el cas, els béns i drets dels què era titular la seva causant en el procediment ordinari que correspongui, sigui qui sigui la persona que en tingui la possessió o s’hagi apropiat d’ells.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 18 de setembre de 2008, autes TSJC-078/08.

Inadeqüació de l'acció interdictal en el marc d'una relació regida pel contracte d'obra

Per sentència de data 21/5/09, ponent JM. Abril, autes 081/07, la Sala civil entén de la inadeqüació del prociment interdictal en el marc de l’execució d’uns treballs d’urbanització de manera diferents a la convinguda, per quan entén que:
“En el cas que ens ocupa resta clar que l’agent interposa un interdicte d’obra nova per a evitar les pertorbacions o lesions futures que l’actuació de la defenent, com a contractista, pot ocasionar en el seu domini. Si bé aquesta via seria adequada si no existís cap lligam contractual entre l’empresa que porta a terme les obres i el propietari que pot veure lesionat el seu domini o el titular d’un dret real que es pot veure afectat per la realització de l’obra, en aquest supòsit els litigants es troben lligats per un vincle contractual, de data 16-5-2003. En aquest s’estableix que l’empresa que realitzarà les obres i sol·licitarà els permisos oportuns, les efectuarà sota la supervisió tècnica d’E.. Acreditat que aquestes obres s’executen al marge del pacte convingut, no procedeix l’exercici d’una acció interdictal, sinó que com indica el jutjador a quo, les divergències respecte de l’adequada execució d’un contracte, encara que sigui d’obra, s’han de ventilar pel procediment declaratiu. I cal afegir que, en aquest cas, si es considerés que les obres poden generar perjudicis es podria sol·licitar l’adopció d’alguna mesura cautelar per a la protecció del domini o dret real de l’agent, si s’acredités la concurrència dels seus pressupòsits: fumus boni iuris i periculum in mora.
III.- Conseqüentment amb el que s’acaba d’exposar, no procedeix analitzar els altres motius del recurs i que són relatius a les exigències de fons de la demanda d’interdicte d’obra nova, atès que aquesta Sala entén que s’escau confirmar la resolució dictada a la instància, pel que fa a la inadequació del procediment, tota vegada ue aquesta resulta ésser una qüestió d’ordre públic a apreciar per l’òrgan judicial.”

Principi de congruència i apreciació d'ofici per part del jutjador

“II.- El primer dels motius articulat contra la resolució d’instància ha de ser refusat. És cert que la congruència constitueix un deure, en el procés civil, entre les pretensions i al·legacions introduïdes per les parts en els escrits rectors i la decisió de l’òrgan judicial i també que aquest judici d’adequació s’ha d’efectuar de forma racional i no formalista o rigorista, de manera que el jutjador no pot atorgar més d’allò demanat, ni menys del que s’ha acceptat (incongruència ultra o infra petita) ni tampoc concedir quelcom diferent a allò sol·licitat (extra petita). Si l’òrgan judicial vulnera el deure de congruència es produeix una conculcació del dret a la jurisdicció previst a l’article 10 C.A.
Nogensmenys el que s’acaba d’asseverar, en el procés civil existeixen supòsits en els quals el Tribunal pot d’ofici, i sense que cap de les parts litigants ho hagi demanat, declarar determinades situacions. És el cas de les nul·litats contractuals on si l’òrgan judicial deriva de la prova practicada que el contracte es troba viciat d’una nul·litat radical pot declarar la mateixa i ordenar el compliment de les conseqüències que es desprenen de la referida declaració. Des d’aquesta òptica, en el cas que s’examina la part agent pretén el compliment d’un conveni de promesa de compravenda, perfeccionat en data 12-6-2002, mitjançant una petició principal i una alternativa.
De les actuacions ha restat provat que per sentència del Tribunal de Batlles, de data 5-5-2006, confirmada per sentència del Tribunal Superior de 16-11-2006 es va declarar, per il·licitud del seu objecte, la nul·litat del contracte d’extinció de servitud d’alçada i del contracte privat de 5-4-2000 i tanmateix que el conveni de 12-6-2002 es fonamentava i portava causa dels anteriors, per la qual cosa s’ha de decretar la seva nul·litat i les conseqüències aparellades.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 21/5/09, ponent JM. Abril, autes 335/08.

Costes judicials: iusta causa litigandi

“Durant el període clàssic, les costes s’imposaven segons el principi de la temeritat, “la poena temere litigantium“, i aquest fou el criteri que s’incorporà a la Instituta, Llibre 4, Títol 6 . Posteriorment, la Constitució de Zenó va introduir la regla objectiva de imposició de totes les costes al litigant vençut en disposar amb caràcter general que “tot jutge manarà en la seva sentència que el vençut pagui totes les costes invertides en el judici”.
Darrerament, la Novella 82, capítol 10, va establir una excepció, dient que si el jutge “veiés que cap de les parts no està obligada a l’import de les costes, potser també per la varietat del negoci” ho declari així en la seva sentència; text que VINNIUS explica dient que … “si sembla que un ha tingut una causa justa per a litigar, com succeeix algunes vegades perquè la cosa és obscura, per una probable ignorància del fet o també per la incertesa del dret nascuda de les diferents opinions dels doctors, es volgué que en aquest cas, encara que fos vençut, sigui lliurat de la càrrega de les costes. … deixant-se això a l’arbitri i consciència del jutge, no havent de demanar se tant en virtut del dret escrit, com segons l’ús dels judicis.”
Tot aplicant els anteriors criteris, les sentències d’aquest Tribunal de 12 de setembre i 10 d’octubre de 1996, entre moltes d’altres, al·ludint a l’epítom de l’esmentada Constitució grega de Zenó, presa de les Basíliques, assenyalen que “les costes judicials han d’ésser, llevat situació particular del plet, satisfetes per la part que està condemnada sobre la reclamació adversa, perquè és just i equitatiu que la part que per la seva resistència a una demanda fefaent i fonamentada en dret, ha necessitat de la adversa el pagament de les costes per obtenir satisfacció davant d’una jurisdicció, reembossi a aquesta part les seves despeses”; perquè…. “si la part demandada hagués pagat el seu deute en el temps convingut… no ni hauria hagut cap plet i no tindria la recurrent que pagar avui les costes processals”.
IV.- En el cas d’autes no concorre cap situació particular del plet que pugui fer decidir a aquest Tribunal d’excepcionar la regla general de imposició de costes al litigant vençut, doncs com la mateixa part apel·lant reconeix, i de manera palesa, no hi ha cap dubte del ret del deute, ni de la seva realitat, ni de la quantia, ni del venciment, ni de l’ impagament; i no hi ha tampoc cap dubte del dret aplicable; circumstancies, l’una o l’altra o ambdues, que són les que segons l’esmentada Novel·la 82, capítol 10 podrien per inclinar aquest Tribunal a excepcionar la imposició les costes; però com que aquí no concorre cap d’aquelles circumstàncies, (ja que les dificultats econòmiques o la bona voluntat amb la intenció de pagar que s’addueixen no poden justificar la no imposició perquè la reclamant no té culpa d’aquestes dificultats i se li ha obligat a fer unes despeses per a demanar el que se li deu i, el recurs d’apel·lació s’ha de desestimar.”
Sentència de data 21/01/99 autes TSJC -098/98, RJ 1.084

“VII. La sentència del Batlle, en el tercer CONSIDERANT, exposa “que les circumstàncies del present cas fan que no s’hagi de realitzar especial imposició de costes”. No dóna altres explicacions ni aclareix “les circumstàncies” que l’hagin portat a fer ús de l’excepció introduïda per JUSTINIÀ (Novel·la 82, 10) a la regla general d’imposició de costes al vençut en judici continguda en una llei de Zenó (Codi 7, 51, 5 pr); i la defenent apel·la la sentència del Batlle únicament en aquest extrem, i la seva apel·lació hem d’estimar-la, doncs aquesta Sala no veu circumstàncies objectives que permetin aplicar l’excepció sinó al contrari; aquest Tribunal considera que l’agent en el segon litigi ha fet abús del procediment en plantejar-lo per discutir les qüestions que havien de ser objecte del primer. Conseqüentment estimarem el recurs d’apel·lació d’aquesta recurrent i tot aplicant la regla general de Zenó, imposarem les costes de la primera instància a la societat agent i també les de la seva apel·lació en ésser-li desestimada totalment.”
Sentència de data 13/04/00 autes TSJC -160/99, RJ 1.358

“II.- Com posa de relleu entre moltes altres la Sentència d’aquest Tribunal de 19 de novembre del 1998, el principi general d’imposició de costes és el de venciment objectiu en virtut d’una Constitució de l’emperador Zenó que recull el Codi 7,51,5 amb independència de l’existència de mala fe o de temeritat d’alguna de les parts, circumstància que, en tot cas, actua com argument de reforç de la condemna que es faci. No obstant, la imposició de costes no es procedent quan l’estimació sigui parcial a menys que una de les parts hagués actuat amb mala fe o manifesta temeritat. D’altra banda el principi de venciment objectiu té una excepció en el supòsit que el Tribunal estimi que el cas en qüestió presenta seriosos dubtes de fet o de dret o quan consideri que existeixen circumstàncies excepcionals que expliquen que no es faci especial pronunciament sobre les costes judicials.
En el cas present considerem que no existeixen dubtes seriosos de fet o de dret que justifiquin la no imposició de costes, més enllà de les que pot generar qualsevol procediment judicial, ni es donen circumstàncies excepcionals que expliquin que no s’apliqui la norma general i d’altra banda la Sentència d’instància no deixa d’aplicar el criteri de venciment objectiu per aquesta causa. Per tant, no donant-se motius per aplicar l’excepció al principi general, cal aplicar el criteri de venciment objectiu que recull el Codi 7,51,5.”
Sentència de data 26/01/06 autes TSJC -123/05

“III.- El segon dels motius o greuges que la part recurrent esgrimeix sí ha de ser acollit. En efecte, la resolució d’instància li imposa a la part agent les costes processals d’aquest incident. I si s’analitza l’escrit de la part defenent en el qual es formulen excepcions, aquestes s’articulen subsidiàries unes de les altres. En aquest sentit, l’Aute avui recorregut refusa les dues primeres excepcions i acull la tercera, consistent en la manca de litisconsorci passiu necessari. Per tant, les pretensions de defensa de la part agent, i defenent en el procés incidental, han estat estimades en relació a les dues primeres excepcions; ço que s’ha de conceptuar clarament com una hipòtesi d’estimació parcial de les pretensions de la part agent i de la defenent i que, en atenció a allò que es preveu a la Novel·la 82, cap. X, no procedeixi efectuar imposició de les costes processals a una de les parts, sinó entendre que cada part ha de suportar les causades a la seva instància i les comunes per meitat.”
Sentència de data 11/5/06, autes 222/05.

“I.- La sentència del Batlle, en no declarar la imposició de les despeses a la part defenent, tot i haver-se aplanat a les pretensions de l’agent, desconeix la línia jurisprudencial, reiterada i consegüentment consolidada (sentències de 16 de febrer i 17 de desembre de 1995 i 12 de setembre i 10 d’octubre de 1996) en el sentit de que “segons el criteri de Zenó, les costes judicials han d’ésser, llevat situació particular del plet, satisfetes per la part condemnada sobre la petició adversa”, en les quals s’afegeix que “és just i equitatiu que la resistència a una demanda fefaent i fonamentada en dret determina la necessitat de que l’adversa suporti el pagament de les costes processals amb la finalitat d’obtenir un rescabalament íntegre del seu perjudici.
En el cas, com també s’ha de raonat en les sentències citades, si la part demandada hagués pagat el deute, en el temps convingut, o quan l’agent li va demandar, no hauria motivat el plet i no tindria el recorrent que pagar, avui, les costes judicials.
II.- El defenent, a més, va reconèixer el deute en la primera instància, tant en la seva quantia com en la seva exigibilitat, per la qual cosa no hi ha una iusta causa litigandi que justifiqui els costos socials i econòmics d’un litigi i són intranscendents, davant aquesta consideració, les raons adduïdes pel deutor en el sentit de que en cap moment ha actuat amb mala fe en relació a la manca de pagament.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23 d’octubre de 2.003, autes 049/03.

Litisconsorci passiu necessari en el procediment civil: jurisprudència

“I també perquè si bé és cert que l’agent pot adreçar la demanda contra les persones que tingui per convenient, si en la demanda interessa una declaració que pot afectar a una pluralitat de persones, ha d’adreçar la demanda contra totes elles, ja que totes es veuran afectades per la sentencià que es dicti. Per tant sí es creu que no han estat convocades al procés totes les persones que haurien d’aparèixer com a defenents, l’organisme jurisdiccional no podrà resoldre sobre els fons de la qüestió i haurà d’absoldre el defenent i precisament per tal d’evitar aquesta situació, és oportú que es pugui fer un tractament anticipat de l’exceptio o plurium litisconsorcium, ja sigui en base al principi d’economia processal, el principi d’audiència bilateral o la necessitat d’evitar que es dictin sentències amb pronunciaments contradictoris o d’execució impossible. Hem d’entendre, doncs, que l’ordenament jurídic andorrà no posa cap obstacle a la possibilitat que es pugui invocar, amb el caràcter de dilatòria, l’excepció de manca de litisconsorci passiu necessari; sens perjudici, evidentment, que la mateixa excepció es pugui al·legar amb el caràcter de peremptòria.”
Sentència del TSJ sala civil de data 13/02/97, autes 140/96.

“l’excepció de litisconsorci passiu necessari o indeguda integració subjectiva de la litis, constitueix un impediment de caràcter processal per entrar a examinar el fons del litigi en existir persones que vinculades al negoci jurídic i sent titulars d’un dret, podrien quedar lesionades per una sentència pronunciada dins d’un procés en el que no han estat cridats com a part.”
Aute del TSJ sala civil de data 25/4/96, RJ 672.

“el litisconsorci passiu necessari o indeguda integració subjectiva de la litis té com a finalitat evitar que quedin al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida, i a (ensems evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió)”
Sentència del TSJ sala civil de data 13/3/97, RJ 743.

“Per aquesta raó, existint solidaritat no es pot estimar l’existència de litisconsorci passiu necessari, ja que la solidaritat passiva, d’acord amb el que disposa el Digest 45,2,3-1 i el Codi 8,40,2, suposa precisament que el creditor pot exigir íntegrament la prestació a qualsevol dels deutors sense necessitat de demandar a altres possibles obligats solidàriament amb ell, com ha destacat entre moltes altres la Sentència d’aquesta Sala de 5 d’octubre del 1995.”
Sentència del TSJ sala civil de data 28/9/06, autes 072/06.

“Així, com que el procediment pel qual es ventilen les pretensions de les parts és un procediment ordinari, resulta que, acollida incidentalment l’excepció dilatòria de manca de litisconsorci passiu necessari, és adequat, en aquest moment processal, sense arxivar les actuacions ni dictar una resolució absolutòria en la instància, mantenir els actes processals realitzats, en ares de l’economia processal i de l’obtenció d’una tutela judicial efectiva i plena, i procedir a donar trasllat de la demanda a la Sra. M., per tal que, si ho considera escaient, formuli oposició a la mateixa, amb el manteniment de totes les actuacions i amb la continuació del procés endegat amb l’esmentat trasllat. D’aquesta forma, s’aconsegueix solventar el defecte processal en la constitució del procés i s’eviten dilacions indegudes i, en consonància amb el dret a la jurisdicció i l’economia processal, es possibilita la continuació del procés, per a permetre que els justiciables obtinguin una resolució judicial sobre el fons, sense l’existència de retards que poden ésser evitats.”
Sentència del TSJ sala civil de data 15/6/06, autes 015/06.

“En primer lloc cal afirmar que els organismes jurisdiccionals poden apreciar d’ofici el litisconsorci passiu necessari, ja que es tracta d’una qüestió que afecta al caràcter públic del procés, amb conseqüència que els organismes jurisdiccionals han de procurar que el litigi es ventili amb totes aquelles persones que poden resultar afectades per la sentència.
…/…
Com es prou conegut aquesta institució té com a finalitat evitar que quedin al marge al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida, i a l’ensems evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió.”
Sentència del TSJ sala civil de data 13/3/97, RJ 743, autes 181/96.

“… és doctrina reiterada que el litisconsorci passiu necessari té per finalitat evitar que quedin al marge del judici persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida , i a l’ensems, evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió, i cap d’aquestes circumstàncies que justifiquen la figura del litisconsorci passiu necessari concorren en el cas que dóna origen al present recurs, ja que es tracta d’una relació de crèdit-deute entre els litigants, …” Sentència del Tribunal Superior de la Mitra, de data 3 de juny del 1.991, número 346.

Presumpció d'innocència i antecedents penals

En la sentència del Tribunal Constitucional de data 8/6/09, ponent B. Subra, ausa 2009-1-RE, en relació a la consideració que s’ha de donar a la referència dels delictes anteriors, es conté una distinció entre la institució de la cancel·lació d’antecedents penals i l’amnistia, en els següents termes: l’amnistia, que suprimeix de manera retroactiva el caràcter delictiu vinculat a uns fets, té com a conseqüència la prohibició per a tothom de recordar, en la forma que sigui, o de fer subsistir en qualsevol document, les condemnes penals, les sancions disciplinàries o professionals cancel·lades; i el supòsit de cancel·lació de l’article 264 del Codi de procediment penal andorrà no és un supòsit d’amnistia, doncs la cancel·lació, sota la llum del dret comparat, sembla més propera a la figura que, per exemple, el dret penal francès preveu amb el terme “prescription”, d’acord amb la qual la pena prescrita es considera com executada, però sense que els fets que l’ha van motivar desapareguin i persisteixin malgrat la desaparició de les seves conseqüències jurídiques.

En relació a la consideració dels antecedents penals i la presumpció d’inocència l’alt Tribunal entén que el fet que qualsevol persona sospitosa o processada és innocent fins que la seva culpabilitat no hagi estat establerta i que no hagi estat condemnada de manera irrevocable. Aquest és el sentint que donen a aquesta norma legislacions i jurisprudències nacionals diverses, així com textos internacionals. L’article 11 de la Declaració universal dels Drets Humans de 1948 disposa que “Qualsevol persona acusada d’un acte delictiu és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta en el decurs d’un procediment públic en el qual haurà disposat de totes les garanties necessàries a la seva defensa”. L’article 48.1 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea disposa que “Qualsevol persona acusada d’una infracció penal és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta”. Evidentment, cal citar l’article 6.2 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals d’acord amb el qual “Qualsevol persona acusada d’una infracció és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta.” Una vegada la presumpció d’innocència definida, la seva vulneració és materialitza quan, abans qualsevol condemna o més precisament abans l’esgotament de les vies de recurs, es presenta públicament una persona com a culpable dels fets que fan l’objecte d’una investigació o d’una instrucció judicial. És clar que el dret a la presumpció d’innocència i l’eventualitat de la seva vulneració només tenen sentit i només poden tenir un abast efectiu en el context d’una instrucció susceptible de conduir a l’establiment de la culpabilitat i, per consegüent, al pronunciament d’una sanció. Efectivament, la presumpta innocència no és pot assimilar a la innocència, ja que si aquest dret atorga una protecció a la persona que es presumeix innocent, concretament pel que fa a la càrrega de la prova, és perquè existeix el risc que no ho sigui. En les instàncies que van donar lloc, primer davant la Batllia, després davant el Tribunal de Corts, a la referència dels antecedents penals cancel·lats, la recurrent no estava sent jutjada, la seva culpabilitat no havia d’establir-se i, per tant, no havia de ser condemnada. El dret a la presumpció d’innocència no hi intervenia i, doncs, no podia ser víctima d’una vulneració d’aquest dret les característiques del qual no es podien aplicar a la causa sotmesa al jutge.

Resolució objecte de recurs: superació de la literalitat del recurs

La Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia per sentència (34/2009) de data 20 d’abril de 2.009, ponent B. Plagnet, entén la improcedència de declarar inadmissible el recurs malgrat anar adreçat contra un acte administratiu preparatori, en l’àmbit urbanístic, quan en la mateixa data s’ha aprovat l’acte definitiu, en entendre que el jutge s’ha d¡esforçar, quan les circumstàncies del cas ho permeten, a preservar l’exercici del dret a la jurisdicció previst a l’article 10 de la Constitució.

Contradictori en la prova pericial

Per Aute de data 27/3/08, ponent JM Abril, la Sala Civil del TS acorda que es torni a elaborar la prova pericial acordada per a millor proveir, pel mateix professional designat,atès que la mateixa no es va realitzar de forma contradictòria, és a dir, amb presència de les parts i dels seus tècnics.

Els terminis de recurs no són susceptibles de pròrroga

El ple de la Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia per Aute de data 20 de maig de 2.007 (19-2009) entén que els terminis de recurs venen determinats per la llei i no poden ser modificats per aplicació del principi de confiança legitima, atès que l’article 130 del Codi de l’Administració, al qual es remet l’article 32 de la llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, preveu la possibilitat de concedir una pròrroga dels terminis legalment establerts, a petició dels interessats, però exclou taxativament de la mateixa els terminis dels recursos administratius i jurisdiccionals. En conseqüència, és clar que el termini de vuit dies hàbils en què s’havia de presentar el recurs d’apel·lació contra la sentència del Tribunal de Batlles, degudament fonamentat, no podia ser objecte de cap tipus de pròrroga, de manera que l’apel·lació presentada per l’agent era efectivament extemporània.

Naturalesa de les costes processals. Prescripció.

La Sala Civil del Tribunal Superior per sentència de data 26/3/09, ponent JM. Abril, (autes 128/08) rebutja l’exempció peremptòria de prescripció en haver transcorregut més de tres anys d’ençà la resolució sobre les costes, per entendre que el dret a l’obtenció del pagament de les costes processals no constitueix tan dret de crèdit a la percepció dels honoraris professionals per part de l’advocat i/o procurador front al seu client, sinó que es tracta d’un dret de crèdit de la part litigant que ha obtingut aquest pronunciament al seu favor front a l’altra part litigant de manera que així es pot veure rescabalada de les despeses processals que el plet li ha generat. Conseqüent, es tracta d’un dret de crèdit d’una part litigant envers l’altra i el termini de prescripció, a manca de termini especial, s’ha de fixar segons l’usatge omnes causae (usatge 156) en el termini de 30 anys.

Inexistència de litisconsorci passiu necessari en demandar tan sols a la companyia asseguradora en un accident de circulació

El Tribunal Superior per sentència de data 26/3/09, ponent E. Amat, (autes TSJC-282/08) revoca la sentència d’instància en la qual s’apreciava d’ofici un defecte en la constitució e la relació processal per manca de litisconsorci passiu necessari atès que l’agent no havia adreçat l’acció contra l’assegurat, per entendre l’existència d’una relació de solidaritat entre aquell que ha causat els danys i la companyia asseguradora del vehicle que aquest conduïa, respecte els perjudicis ocasionats al demandant.

Costes processals: principi de rogació

L’Aute esmentat justifica la no imposició de costes a la sol·licitant de la mesura malgrat haver-la declarat processalment inadmissible, en “l’absència de petició concreta” de la part que ara recorre; i és cert que l’ara apel·lant no va sol·licitar la condemna en costes de l’altra part en el seu escrit de contesta de 28 de març de 2003; però és cert també que la manca de petició de part de la condemna en costes no justifica la no imposició, perquè la imposició a no de les costes del procés no es regeix pel principi de la rogació sinó per les disposicions de la Llei, les quals estableixen una regla general, la de l’emperador ZENO d’imposició de costes al litigant vençut (COD. 7,51,5) en aplicació de la màxima “victus fert expensas“, i una excepció introduïda per la Novel·la 83, Cap. 10, segons la qual si el jutge aprecia que no ha d’imposar les costes a cap de les parts, així ho declarà a la sentència (“si tamen perspexerit neutrum sumtuum subdere rationi, et propter negotii forte varietatem, hoc ipsum decernat sua sententia“); i aquests són els criteris sobre les costes que aplica aquesta Sala en les seves resolucions (vg. Sentències de 27 de gener, 11 de maig, 30 de novembre, Aute de 20 de juliol, etc. de 2000, Aute de 29 de marc de 2001 etc.)

II.- En el cas, no havia de ser doncs “l’absència de petició concreta” de part la que podia justificar la no imposició de costes a la sol·licitant de la mesura la tramitació de la qual no va ser admesa; sinó que la raó havia de ser “… propter negotii forte varietatem“, és a dir, per la naturalesa de la tan debatuda qüestió processal de si la sol·licitud de modificació de les mesures establertes per una Sentència ferma ha de formular-se en el procediment en què la sentència es va dictar o en un nou procediment. L’Aute apel·lat s’inclina per la darrera solució -ço que aquí no es discuteix ni és objecte d’apel·lació-, però els dubtes que tradicionalment ha suscitat aquesta qüestió justifiquen plenament en el cas a efectes de costes la mitigació per la NOVEL·LA del rigor de la Constitució de ZENÓ; i això fa confirmar l’Aute apel·lat en aquest punt -únic impugnat- però pels raonaments del present i no per aplicació del principi de la rogació.

III.- La desestimació del recurs d’apel·lació no haurà de comportar en aquest cas la imposició de costes al recurrent perquè la justificació del recurs per l’error en la fonamentació de la resolució apellada fa aplicable la NOVEL·LA i no la constitució de ZENÓ.

Absolució en costes atesa la formulació de diverses pretensions amb caràcter subsidiari

III.- El segon dels motius o greuges que la part recurrent esgrimeix sí ha de ser acollit. En efecte, la resolució d’instància li imposa a la part agent les costes processals d’aquest incident. I si s’analitza l’escrit de la part defenent en el qual es formulen excepcions, aquestes s’articulen subsidiàries unes de les altres. En aquest sentit, l’Aute avui recorregut refusa les dues primeres excepcions i acull la tercera, consistent en la manca de litisconsorci passiu necessari. Per tant, les pretensions de defensa de la part agent, i defenent en el procés incidental, han estat estimades en relació a les dues primeres excepcions; ço que s’ha de conceptuar clarament com una hipòtesi d’estimació parcial de les pretensions de la part agent i de la defenent i que, en atenció a allò que es preveu a la Novel·la 82, cap. X, no procedeixi efectuar imposició de les costes processals a una de les parts, sinó entendre que cada part ha de suportar les causades a la seva instància i les comunes per meitat.
Sentència de data 11/5/06, autes 222/05.

Assistència lletrada als menors

El Tribunal col·legial de la secció de menors per acord de data 2/3/09 declara la nul·litat de la declaració realitzada per un menor davant el Servei de Policia sense la prèvia entrevista amb l’advocat, entenent que es vulnerava el previst en l’article 14 de la Llei qualificada de la jurisdicció de menors, per quan el mateix s’ha d’interpretar segons el que es disposa en la Convenció sobre els drets de l’infant de 20/11/89, establint que “l’assistència jurídica es buida de contingut si no es permet que el menor s’entrevisti amb el lletrat abans de la seva declaració”.

Diari d’Andorra

Dret de petició en relació al dret a la jurisdicció

Per Aute de data 30/3/09 el Tribunal Constitucional entén que el dret de petició és diferent del dret a la jurisdicció i, per tant, no pot connectar-se amb l’article 10 de la Constitució. El dret de petició, que la doctrina més solvent i autoritzada considera actualment com un dret eminentment “polític” i, per consegüent, configurable per la llei, té una llarga tradició en el dret comparat i els seus precedents, tant en aquest com en el cas andorrà, són preconstitucionals. Tanmateix, a Andorra com en altres Estats constitucionals de dret, el dret de petició perd importància en la mesura que s’encomana als tribunals tutelar els drets, les llibertats i els interessos dels ciutadans i el dret de petició redueix pràcticament el seu àmbit a la sol·licitud d’actes graciables o, si més no, plenament discrecionals dels poders públics, cosa absolutament diferent de l’accés a la jurisdicció, reconegut a l’article 10 de la Constitució.

Litis denuntiatio: naturalesa

“Fonament de dret III.- La intervenció provocada, forçosa o coactiva no està regulada en Dret processal andorrà per la Llei vigent, no obstant això, la jurisprudència ha tingut l’oportunitat en moltes ocasions de determinar els requisits processals que aquesta intervenció ha de complir. En el seu Aute de data 30 de setembre del 1999, la sala civil d’aquest Tribunal estableix que l’intervenció provocada o litis denunciació, o encara crida en garantia, no és altra cosa que la notificació formal d’un procés pendent a un tercer per a donar-li l’oportunitat que pugui intervenir-hi. Per tant, qui demana l’intervenció provocada no ha de presentar la seva petició d’alguna forma especial, ni tampoc com una excepció o com un incident. És suficient una simple petició de la part a l’òrgan judicial, i serà desprès aquest qui haurà de jutjar si concorren els requisits indispensables per a accedir-hi i particularment el requisit d’oportunitat. A més a més, la jurisprudència reconeix al primer jutge la possibilitat de cridar a un tercer en un litigi, i això d’ofici, al moment que li sembli escaient, amb el benentès que aquesta crida no produeixi indefensió a cap de les parts. Per tant, res impedeix a una part de sol.licitar una litis denunciacio en el moment processal que considera oportú, sempre que no hi hagi cap indefensió per les altres parts, tal com és el cas d’autes per conclusions dipositades abans l’obertura del judici de proves.“
“Fonament de dret IV.- La intervenció provocada té l’interès d’una gran economia processal i, associant totes les parts interessades a un mateix litigi, permet resoldre el procés per una sola i mateixa decisió, sense cap risc de contradicció amb posterioritat. Dit això, la part que nega l’intervenció provocada ha de justificar la seva oposició, perquè sense cap interès no existeix cap acció….”.
Aute de 26 d’octubre de 2006, autes TSJC-082/06.

“III.- La “litis denuntiatio” no és altra cosa que la notificació formal d’un procés pendent a un tercer per a donar-li l’oportunitat que pugui intervenir-hi. Qui demana la “litis denuntiatio” no cal que presenti la seva petició d’alguna forma especial, ni tampoc com una excepció o com un incident com ha exigit l’Hble. Batlle. És suficient una simple petició de la part a l’òrgan judicial, i serà desprès aquest que haurà de jutjar si concorren els requisits indispensables per a accedir-hi.
…/…
V.- És cert que, com va dir aquest Tribunal en la indicada sentència (5 de setembre de 1995), les normes sobre sanejament per evicció obliguen a posar en coneixement del venedor la pertorbació que sofreix el comprador com a conseqüència de la reclamació d’un tercer. Així ho mana el Digest en aquella llei, i també a les Lleis 29,2 i 55 dels propis Títol i Llibre; ho ratifica també el Codi Justinianenc (8,45,8) i ho confirma la Decretal del Capítol VII del Títol XVII del Llibre III del Corpus Canònic.
VI.- Però cap dels anteriors preceptes pot aplicar-se per fonamentar l’actual petició de “Litis denuntiatio”, perquè aquí ningú discuteix als agents la propietat ni el títol d’adquisició del terreny que varen comprar (PROFISA), i com que la demanda presentada per aquell contra aquesta societat no és d’evicció, sinó de nul·litat de la compra-venda “per manca de consentiment o de consentiment viciat per un error en la substància derivat d’una situació d’il·legalitat de la cosa comprada, en el present cas la urbanització en la qual s’incorpora la ressenyada parcel·la” (segons diu a la lletra aquella demanda), no escau aplicar les regles d’evicció ni consegüentment té (PROFISA) i l’obligació d’exigir la notificació que imposen les regles de l’evicció.
VII.- Nogensmenys, el fet que no siguin aplicables aquelles regles per instar la “litis denuntiatio”, no suposa “per se” haver-la de denegar, car pot ser procedent si la qüestió que els agents porten a litigi és comú al tercer o té connexió amb la relació en que (PROFISA) participa amb aquest tercer.
VIII.- Examinades les escriptures …; coses que fan viables donar lloc a la litis denuntiatio interessada per …
IX.- Escaurà per tant disposar que l’Hble. Batllia notifiqui formalment la pendència d’aquesta procés a ….., notificant-los-hi la demanda de data …. per a donar-los-hi l’oportunitat d’intervenir en el procés coadjuvant a la defensa de la defenent; …”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de 30 de setembre de 1999, ref. TSJC número 068/99.
“II.- En el cas d’autes, la crida en judici de la societat Construccions Bringueret SA presenta l’avantatge d’una gran economia processal sense que cap de les parts pateixi de la situació. La crida en judici sense litisconsorci passiu necessari, no és cap institució ambigua i complexa com ho considera la sentència impugnada, sinó que al contrari, associant totes les parts afectades per un fet litigiós, a diferents nivells, permet resoldre per una sola i mateixa decisió, totes les qüestions relatives al litigi, envers cada part, i això sense risc de contradicció.
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de 30 de setembre de 1999, ref. TSJC número 068/99.

“Fonament de dret I.- La qüestió plantejada que s’ha de resoldre és si el dret processal andorrà autoritza que un tercer sigui cridat a judici, a petició d’una de les parts, amb l’efecte d’esdevenir ell mateix part complementària al mateix judici….(…) La crida en garantia és poc utilitzada a Andorra; les normes de procediment civil vigent, no l’han expressament prevista, però tampoc no l’impedeixen….”
“Fonament de dret II.- …La crida en judici sense litisconsorci passiu necessari, no és cap institució ambigua i complexa com ho considera la sentència impugnada, sinó que al contrari, associant totes les parts afectades per un fet litigiós, a diferents nivells, permet de resoldre per una sola i mateixa decisió, totes les qüestions relatives al litigi, envers cada part, i això sense conseqüències negatives per qualsevol de les parts sense risc de contradicció….. (….) al contrari del que afirma el Tribunal de Batlles, a part actora no pateix de res, atès que els mitjans de defensa de la societat CONSTRUCCIONS B o només afecten la relació contractual existent entre la mateixa i la societat BALCÓ D’O i per tant no poden interessar a la part actora que és aliena a aquesta relació, o són relatius als fets, i aleshores participen a la manifestació de la veritat i a la justícia…”.
Aute del TS de data 21 d’octubre de 2.004, autes 101-04.

“La crida en garantia, malgrat no estar regulada legalment al Principat d’Andorra, ha estat aplicada reiteradament per la jurisprudència en els supòsits de litisconsorci passiu necessari. Permet, en efecte, d’associar totes les parts afectades per un fet litigiós i de permetre una resolució única de les qüestions relatives al judici, tot plegat sense risc de contradicció.
Aute de 7 de gener de 2007, autes TSJC-279/06.

Prova de confessió en judici

“Com és prou conegut, la prova de confessió en judici ha tingut i continua tenint una rellevància significativa, que tradueixen els aforismes confessió est regina probationum i confessos in iure pro iudicatis haberi placet (Codi 7,59). Però aquests aforismes s’han de posar en relació amb altres normes o aforismes que sense desmentir els anteriors, limiten el seu abast com son la que apareixen en el Digest 42, 2, 2 on es preveu que no confessa el que s’equivoca, ço que permet revocar els efectes d’una confessió per causa d’error justificat. Un segon element que s’ha de tenir a la vista, es que segons l’ordenament jurídic andorrà, la confessió en judici sota jurament indecissori, llevat del cas de tractar-se d’una prova única, no es prova legal i no is prova superior als altres mitjans que estableix la llei, ja que d’acord amb el sistema processal de lliure apreciació de la prova, la de confessió en judici no és prova plena, amb la conseqüència que l’organisme, jurisdiccional no esta obligat a seguir-la en el seu resultat, sens perjudici de la seva valoració en relació amb les altres proves practicades, però sense exclusivitat prevalent.”

Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de data 18/12/97, autes 100/97.

Cautio iudicatum solvi: inaplicabilitat

“IV.- No és correcta la sustentació que l’aplicació de la “cautio judicatum sol vi” al Principat d’Andorra tingués el seu fonament en l’Usatge “omnes homines firmare” ni en altres disposicions dels Títols I i II del Llibre III, Volum I i concordants de les Constitucions de Catalunya. La jurisprudència del Principat havia posat repetidament de relleu que aquest no era el fonament d’aquella excepció sinó que el seu fonament vertader era el costum; i havia també proclamat la seva vigència a Andorra en el seu autèntic sentit de la fiança que era exigible a l’estranger demandant i mancat d’arrelament o de béns a les Valls per a respondre especialment de les costes del judici (Autes del Magcf. Jutge Delegat d’Apel·lacions de 27 de febrer de 1954, 20 de juny de 1958, 18 de març de 1961, 30 d’octubre de 1963, 14 i 30 d’octubre de 1964, 15 de desembre de 1965, 23 de juliol de 1973 i sentència de 5 de novembre de 1975; Aute del Tribunal Superior de Perpinyà de 4 de maig de 1970; i sentències del Superior de la Mitra de 10 de juny de 1957, 19 de maig de 1987 i 12 de desembre de 1988).
Malgrat l’anterior, la sentència del Tribunal darrerament esmentat de 15 de desembre de 1986 ja havia manifestat la inaplicabilitat d’aquesta excepció d’arrelament en judici per respecte al principi de reciprocitat a un agent de nacionalitat francesa en no exigir-se en aquell país la “cautio” als litigants andorrans; la sentència del mateix Tribunal de la Mitra de 19 de maig de 1987 (ja esmentada) aclaria que aquesta excepció només podia ésser invocada pels nacionals andorrans quan litigaven amb estrangers, no essent suficient la residència ni equivalent aquesta a la nacionalitat donat el seu caràcter de privilegi no susceptible d’interpretació extensiva ni d’aplicació analògica quan aquesta no té altra conseqüència que l’allargament innecessari del judici. I la sentència també del Tribunal de la Mitra de 12 de desembre de 1988 (l’última d’aquell Tribunal esmentada anteriorment) en el seu III CONSIDERANT, manifestava que “sense oblidar la tradicional vigència a Andorra de l’excepció de manca d’arrelament en judici, és ben cert que la repulsa de tota societat moderna a discriminacions no justificades en l’exercici dels drets i en e1 gaudiment de la tutela jurídica (com demostra, per exemple, que el I Congrés iberoamericà i Filipí de Dret Processal, celebrat a Madrid l’any 1955, aprovà entusiàsticament la conclusió segons la qual: “No s’ha d’exigir caució, ni imposar cap mesura cautelar a un litigant, per raó de la seva nacionalitat o del seu domicili”, vid. Aute de 30 d’octubre de 1963 del Jutjat d’Apel·lacions) i l’actual aspiració a 1a consecució d’un veritable mercat únic europeu, encara més allunyat de distincions inoportunes, condueix al fet que, malgrat que e1 Principat d’Andorra no ha assolit actualment una incorporació formal a la Comunitat Econòmica Europea, sintonitza amb les seves aspiracions, i per això té encara una justificació més intensa i important el caràcter restrictiu que e1 costum i la jurisprudència andorranes atribueixen a l’exigència de la caució d’arrelament, que és susceptible de comportar, si no s’aplica per l’autoritat judicial amb molta prudència i cautela, una gran dificultat per a l’estranger d’exigir 1a satisfacció dels seus drets subjectius, que pot degenerar en una autèntica denegació de justícia i privació de la pròpia tutela jurídica”. I seguidament aquesta sentència va denegar l’excepció del defenent perquè ell tampoc era andorrà sinó espanyol al mateix que l’agent. I espanyol és Taquí defenent Sr. M (foli 14) i no s’aplega ni prova ni sembla que sigui tampoc andorrà l’altre defenent de nom Alain P. ; motius que ja serien suficients per haver de rebutjar aquí l’excepció si continués essent vigent a Andorra la tan repetida cautio judicatum solvi”.
Però actualment no ho és ni pot invocar-se al Principat d’Andorra tal excepció. Les raons que ja adduïa e1 Tribunal Superior de la Mitra en la seva darrera sentència (la de 1988 que en part hem transcrit) referents a la repulsa de tota societat moderna a discriminacions no justificades en l’exercici dels drets i en el gaudiment de la tutela jurídica,; han assolit carta de naturalesa definitiva també a Andorra des de que el 22 de gener de 1996 va entrar en vigor la Convenció Europea per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals de 4 de novembre de 1950 aprovada pel Consell General de les Valls el 21 de novembre de 1995 i publicada amb la seva ratificació en el BOPA de 7 de febrer de 1996 (núm. 9, any 8). L’art. 6,1 d’aquesta Convenció disposa que tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitativament per un Tribunal independent imparcial establert per la llei, que decideix, entre altres coses, sobre controvèrsies o obligacions de caràcter civil; i l’art. 14,1 de la mateixa Convenció diu que el gaudiment dels drets reconeguts per ella ha de ser assegurat sense cap distinció fundada especialment en l’origen nacional.
A partir d’aquesta vigència ja no hi ha lloc ni possibilitat per tant en cap cas d’aplicar la derogada “cautio judicatum solvi” a Andorra.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 27 de gener de 2000; autes 085/99.

El TC desestima la demanda de l'Associació de gais per les donacions de sang

El Tribunal Constitucional desestima la demanda d’empara presentada per l’Associació Som Com Som, Associació de gais, lesbianes, bisexuals i transgèneres d’Andorra, i del Sr. Marc Pons Martell, per una presumpta vulneració dels drets a la jurisdicció i a un judici de durada raonable, reconeguts a l’article 10 de la Constitució, així com per haver-se produït una presumpta vulneració del dret a la no discriminació, establert a l’article 6 de la Constitució, i dels drets a l’honor i a la pròpia imatge, reconeguts a l’article 14 del mateix text. Consulta la sentència.