Responsabilitat professional de l'advocat

“III.- El segon i el tercer dels motius s’adrecen a assenyalar que no ha existit cap manca de diligència en l’actuació del lletrat ni s’ha generat cap dany amb la seva actuació. Entén que en el procediment de jurisdicció voluntària no s’ha adverat el document com a testament, però com que no s’ha assolit la seva declaració de nul·litat, no resta provat que el referit document no pugui valer com altre títol successori, com un codicil, i, com que no va oposar-se a l’acció de petició d’herència dels hereus de la causant, ni va formular demanda reconvencional, no es pot ara entendre que l’actuació del lletrat ha estat negligent i, molt menys, que hagi ocasionat un dany.
Aquesta Sala ha d’analitzar els arguments que esmerça el recurrent referits a la manca de diligència i a l’absència de dany. Continue reading

L'estat de crèdits s'aprova de manera definitiva pel Tribunal de Batlles: no hi ha lloc a l'apel·lació.

“Que tal i com ha precisat recentment el M.I. Tribunal Superior de la Justícia per Aute de data 27 de gener de 2010: “Els articles 37 i 38 del Decret sobre procediment d’arranjament judicial i de fallida, de 4 d’octubre de 1969, redactats segons la Llei Transitòria de procediments judicials, de data 23-12-1993, i, per tant, una volta la Carta Magna havia estat aprovada i esdevenia vigent a les Valls d’Andorra, contemplen el supòsit que ens ocupa. Així, l’article 37 estableix que l’administrador formarà un estat de crèdits i proposarà la seva admissió o refús, indicant els que mereixen la condició de privilegiats. El ponent de la Secció civil del Tribunal de Batlles comprovarà aquestes propostes. Continue reading

Interessos usuraris: naturalesa i abast

“II.- Pel que fa al l’import dels interessos que es reclamen en el present procediment, s’ha de tenir en compte que el concepte indefinit d’usura s’ha de concretar en relació a les circumstàncies del cas, tant les de caràcter general derivades de la conjuntura econòmica, com les particulars dels contractants, i que, tenint en compte aquests paràmetres, s’entén per usuraris aquells superiors als habituals del diner en un moment donat.
En el cas present el préstec que la part agent va concedir a la defenent estava destinat al consum d’una persona que no es pot considerar professional en la matèria i que va signar un contracte d’adhesió, raó per la qual s’ha d’entendre Continue reading

Interdicte d'obra nova: abast i requisits

“No és objecte de discussió que, en seguiment d’aquest criteri, el Sr. J.M.S. va construir una obertura en la part baixa del xalet de nova planta que estava bastint just en el límit amb la citada franja per tal que el vehicles poguessin accedir a l’immoble des del “Camí del Roc”, com es va constatar posteriorment a la inspecció ocular que va portar a terme l’Hble. Batlle en funcions de guàrdia, sense que s’hagi provat que pretengués obrir altres obertures o finestres a l’immoble per obtenir llum o vistes. Els Srs. A.F.N. i J.F.N. es van oposar a aquesta actuació entenent que aquesta obertura es realitzava en el límit de les finques dels litigants i sobre el predi dels seus mandants, contravenint així el que es recollia al Costumari Català i a les Consuetuds de Sanctacília i, per aquesta raó, van sol·licitar l’atur urgent i immediat de les obres en data 23 de febrer del 2006, petició que va ser Continue reading

Incompetència de la jurisicció civil per a la nul·litat d'una permuta amb l'administració comunal

“En el present litigi no es tracta, al contrari de que pretén la part recurrent, de determinar si el Sr. J.C.G. fou propietari del terreny permutat, i per tant si ho podia regularment cedir al Sr. J.A.M., sinó que l’objecte del procediment només és la nul·litat d’una permuta de terreny amb una entitat pública, per manca de legitimació d’una de les parts, més concretament el pretès propietari del terreny permutat, i doncs la nul·litat d’un acte administratiu. En efecte, el Sr. J.A.M., part demandada, no ha de provar res, sinó que pertoca a la part demandant provar la seva propietat del terreny litigiós. El conveni establert entre el Sr. J.A.M. i l’Hble. Comú correspon a una permuta de territori comunal amb una porció Continue reading

Novació tàcita

“II.- Com a primer greuge contra la Sentència d’instància defensa el recurrent que el contracte signat entre les parts en cap moment va ser objecte d’una novació tàcita pel que fa a la data d’entrega de l’habitatge que es trobava en construcció.
No obstant, de les dades que consten a les actuacions es dedueix que, en contra del que argumenta el recurrent, el contracte celebrat entre els litigants va ser objecte d’una novació circumstancial respecte del termini màxim en el què el promitent venedor havia de lliurar al comprador les unitats immobiliàries objecte del pacte. En aquest sentit, s’ha provat que, una vegada s’havia escolat la data del lliurament de les mateixes el mes de desembre del 2005 o, com a molt, el mes d’abril de l’any següent, el promitent comprador va continuar pagant les sumes Continue reading

Intermediació immobiliària: meritament de la comissió

“III.- Argumenta en segon lloc el recurrent que no existia relació de causalitat entre l’actuació de les immobiliàries i la venda del xalet que va ser feta per ell a  títol individual, però aquesta conclusió no es pot admetre.
Com ha posat de relleu reiteradament aquesta Sala, per tal que l’intermediari en una compravenda pugui cobrar la comissió que li correspon és precís que el contracte projectat es celebri com a conseqüència de la intervenció professional del comissionista, és a dir, cal que hagi existit un nexe de causalitat que permeti atribuir la perfecció de la compravenda a l’actuació de l’intermediari, nexe que existeix quan el venedor Continue reading

Contracte d'adhesió: interpretació. Resolució del contracte de compravenda

“II.- Els arguments de la part recurrent no es poden acceptar, ja que el fet que en el contracte no constés que l’habitatge que es prometia vendre havia de tenir dues habitacions no resulta rellevant quan el mateix anava acompanyat d’un plànol de l’apartament, que també estava signat per les parts i que s’ha de considerant integrant de l’acord de voluntats, en el què es recollia aquesta circumstància de manera clara (foli 19).
Tampoc es pot defensar que es tractava d’un plànol aproximat i merament orientatiu, com es manifestava al contracte signat entre les parts, perquè cal entendre que aquesta qualificació es podia referir a detalls accidentals de l’apartament, però no a una circumstància Continue reading

La crisi econòmica no obliga els bans a modificar els interessos pactats

“El fet que s’hagi produït una crisi com l’actual no obliga als Bancs a modificar les condicions en les què es van pactar uns determinats préstecs o contractes, sense que els Tribunals tinguin facultats per moderar-les per aquesta causa, ja que el pacte sobre interessos o comissions no es pot identificar amb la clàusula penal, com es dedueix de la mateixa Sentència d’aquesta Sala de 22 de setembre del 2000 que la recurrent va aportar amb la contesta a la demanda, ja que es mantenen amb independència del fet que el creditor no hagi patit cap dany com a conseqüència de l’incompliment del deutor i sols es poden reduir si són usuraris. La crisi que ens afecta és, a més a més, una circumstància que la podien preveure tant les entitats financeres com els particulars, Continue reading

Improcedència de la impugnació d'acord de la comunitat de propietaris en el procediment de reclamació de deutes

“III.- Pel que fa als altres motius o greuges de recurs, convé posar de relleu el que segueix. Impugna mitjançant aquest recurs dos extrems diversos, com són, per una banda, l’existència de defectes en les convocatòries de les juntes de propietaris, així com en les mateixes, i que donarien lloc a la seva nul·litat de ple dret i, per l’altra, qüestiona l’acumulació de càrrecs de President i secretari en els dos copropietaris d’una mateixa unitat immobiliària. Aquesta Sala ha de posar en relleu que la Llei de propietat horitzontal de 30 de juny de 2004 dissenya un procediment declaratiu àgil i senzill per a la reclamació dels deutes comuns, de manera que en el mateix la part defenent tant sols pot discutir la procedència de la reclamació econòmica envers ella, Continue reading

Requisits de forma per a l'eficàcia de la donació

“I arribat a aquest extrem no es pot argumentar, com pretén la part recurrent, que la donació requereix com a exigència per a la transmissió del domini que la mateixa consti en document públic i que la referida forma ha de ser considerada com a solemne (forma ad solemnitatem). En efecte, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de posar de manifest com la forma pública no constitueix una exigència de forma per la donació en l’ordenament jurídic de les Valls d’Andorra. Així, aquesta Sala, en sentència de 17 de juliol de 2006, ja va posar de manifest que respecte Continue reading

Suspensió provisional dels acords societaris en el marc de les mesures cautelars

“II.- El primer dels greuges o motius no pot prosperar per les raons que, a continuació, s’exposen. El jutjador a quo no equipara les mesures cautelars de suspensió provisional dels acords socials adoptats i l’embargament, sinó que les mesures cautelars s’equiparen per la finalitat que cerquen, consistent en assegurar les resultes d’una eventual i futura resolució judicial condemnatòria. I des d’aquesta òptica, manté que les mesures cautelars, en les seves diverses formes, requereixen de l’existència d’una aparença de bon dret (fumus boni iuris) i del perill que la resolució judicial que es dicti esdevingui inexecutable (periculum in mora).  I aquestes consideracions són perfectament assumibles per aquesta Sala, de manera que el primer dels motius o greuges ha de ser refusat. Continue reading

Privació de la pàtria potestat

“Segons el que disposa l’article 38 de la llei qualificada de l’adopció i de les altres formes de protecció del menor desemparat, la privació de la pàtria potestat pot tenir lloc quan els progenitors per maltractaments, embriaguesa habitual, mala conducta notòria, delinqüència o mancances a la guarda, vigilància i educació de l’infant posen manifestament en perill la seguretat, la salut o moralitat de l’infant, o quan una mesura d’assistència educativa hagi estat decidida pel fill i s’han abstingut voluntàriament, durant més d’un any, d’exercir els drets i complir amb els deures que estableixen els articles 34 i 35. Continue reading

Traspàs d'un negoci: passius ocults, consentiment del propietari

“I.- Ha quedat acreditat a les actuacions que el  dia 29 de juliol del 2006 el Sr. D.R.M., que manifestava ser titular administratiu i alhora propietari del negoci “Bar C.”, va traspassar el fons de comerç, el mobiliari i la mercaderia existent en aquella data al citat establiment al Sr. J.G.M. i a la Sra. M.N.L. per un preu de 72.758,40 euros, dels quals haurien d’abonar 12.000 euros en el moment del contracte i 1.781,60 mensuals des de l’u de setembredel 2006 fins l’u del mateix mes del 2008, moment en el què els citats senyors entregarien els 18.000 euros restants i el Sr. D.R.M. cediria la titularitat del negoci. Continue reading

Recuperació per part de l'arrendador de la possessió del pis arrendat en finalitzar el termini, danys en el pis

“No obstant, la recurrent no nega que en data 29 de febrer del 2008 se li va oferir el retorn de la possessió del pis i que ella s’hi va negar i, com posa de relleu la  Sentència recorreguda, el fet que l’habitatge en qüestió no es trobés, segons el parer de la seva propietària, en les condicions adients de manteniment no justificava la seva negativa a acceptar aquest oferiment, sinó que el procedent hauria estat, tal com va fer en el moment de recollir les claus dipositades a la Batllia, acceptar el retorn de la possessió amb les reserves pertinents i demanar que notarialment s’aixequés acta per tal d’acreditar l’estat de l’habitatge, retenint la quantitat dipositada en concepte de fiança fins que es valoressin els danys que aquest presentava. Per aquest motiu, entenem que el dia en que va finalitzar el contracte i se li va oferir el retorn de la possessió de l’immoble aquest estava a disposició de la recurrent i negar-se a rebre’l i reclamar indemnització per ocupació indeguda mentre no fossin reparats els defectes que, segons el seu parer, presentava l’immoble arrendat comportava un perjudici injustificat per l’arrendatari.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 29/4/10, ponent E. Amat, autes 013/10.

Repartiment de les despeses d'aigua i calefacció segons coeficients de la comunitat de propietaris

“III.- Pel que fa específicament a les despeses de calefacció i aigua calenta sanitària, argumenta la recurrent que aquestes no són comuns a tots els copropietaris,  sinó privatives de cada un d’ells, d’acord amb el que disposen els articles 25 i 28 dels Estatuts de la Comunitat i el 13 de la Llei de Propietat Horitzontal, ja que són susceptibles d’individualització. Per aquesta raó, considera que no són aplicables els coeficients relatius a les despeses comuns que assenyalen els Estatuts, tenint en compte que existeixen unitats immobiliàries de l’edifici, com ara els trasters o les places d’aparcament, que no disposen de calefacció ni d’aigua calenta. Continue reading

Pagament del loguer fet per un tercer. Contracte verbal d'arrendament.

“Els arguments de la recurrent no poden prosperar atès que, si bé és veritat que l’article 27.1 de la Llei d’Arrendament de Finques Urbanes determina que  l’obligat al pagament del lloguer és l’arrendatari, res impedeix que sigui una tercera persona la que compleixi amb aquesta obligació, malgrat no sigui ella la deutora, de tal manera que l’arrendador no es pot negar a rebre la prestació provinent d’un tercer sempre que aquesta s’ajusti a allò pactat. Per aquesta raó, el fet que pagament de la renda no l’efectués qui constava com arrendatari no és un indici suficient per si sol per considerar que a partir d’aquell moment ostentava aquesta condició el què l’havia portat a terme. Continue reading

Reintegració de béns al cabal hereditari. Llei apliacble a la successió

“III.- S’ha de posar prèviament de manifest que d’una banda els conjunts L.-R. van casar-se sota el regim de la separació de béns, i que d’altra banda, essent ambdós de nacionalitat francesa, i essent el darrer domicili del difunt a França, la Llei competent  per a regular l’herència, es la Llei francesa, que en l’article 778 del Codi Civil estableix que quan un dels cohereus ha amagat béns o drets d’una successió, s’ha de considerar-lo com havent acceptat la successió sense que pugui pretendre als béns o drets amagats.
Continue reading

Responsabilitat extracontractual d'un establiment comercial per l'existència d'una placa de gel a la vorera

“II.- Consta acreditat a les actuacions que el dia 4 de març de 2004 la Sra. R.S.M. va caure davant l’Hotel C. a conseqüència de la relliscada ocasionada per una placa de gel que es trobava a la vorera. Com ha assenyalat adequadament el jutjador d’instància el pressupòsit que es tracta d’examinar en el triomf d’una acció de responsabilitat extracontractual o aquiliana és  l’existència o no de negligència en l’acció o omissió.
Continue reading

Abast dels elements comuns (alteració de les finestres) en l'ambit de la comunitat de propietaris

“Pel que fa al tancament d’alumini de l’accés a la terrassa, cal tenir en compte que l’article 5 del Reglament de règim intern de la Comunitat disposa que són elements comuns els balcons i les finestres i persianes i en general la decoració exterior de l’edifici, mentre que en el seu article 7 disposa que són propietat privativa les finestres, normes que posen de relleu que aquestes són privatives en la seva part interna, mentre que poden afectar en l’externa a un element comú com és la façana, de tal manera que el propietari d’un pis dividit en propietat horitzontal pot canviar  Continue reading

Lesió del dret a l'honor de les persones jurídiques

“I.- No existeix en el dret andorrà, una legislació específica garantint l’ matge l’honor de les persones jurídiques, encara que l’article 14 de la Constitució estipula que es garanteix el dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge; per tant l’acció en indemnització per danys morals es regulada pel dret comú, concretitzat en matèria de responsabilitat extracontractual, per la Lex Aquilia que exigeix el conjunt de 3 requisits, à saber: un perjudici, una culpa, i un nexe causal entre el perjudici i la culpa.
Continue reading

Mesures provisionals i provisionalíssimes en el procediment de separació: naturalesa i abast

“Com aquesta Sala ha tingut ocasió de manifestar reiteradament, tant les mesures provisionals com les provisionalíssimes que recull l’article 51 LQM poden tenir per objecte tant qüestions personals com patrimonials. Així el citat article enumera les que fan referència a l’ús de l’habitatge familiar, la guarda i cura dels fills menors d’edat, la contribució dels cònjuges a les càrregues del matrimoni, la conservació i administració dels béns del matrimoni i la fixació de la pensió per els fills.
Continue reading

Extensió de la declaració de fallida, art. 69 del decret sobre procediments concursals, societat unipersonal

“II.- El present recurs no pot prosperar per les raons que, a continuació, s’exposen. En primer terme, el que fa la resolució d’instància és justificar el perquè no s’escau la declaració de fallida en atenció a actuacions fraudulentes o constitutives de mala fe, a l’igual que s’argumenta que no es pot considerar que els béns socials s’han emprat per a finalitats pròpies.
Continue reading

Actio quanti minoris per la compra d'un vehicle

“Com a conseqüència d’aquests fets l’agent va formular la demanda que dóna origen al present procediment contra qui li va vendre el vehicle, exercitant una acció per reclamar el sanejament per vicis ocults de la cosa adquirida en la seva modalitat de actio quanti minoris, que regula el Digest 21,1,63, entenent que d’haver conegut el seu mandant el defecte que afectava el vehicle n’hauria pagat un preu inferior al que va abonar, que calia concretar en l’import de la seva reparació.
Continue reading

Improcedència a la doble indemnització per doble cobertura d'assegurança

“Arribats a aquest punt el que discuteix el recurrent és la decisió de la Sentència recorreguda d’estimar que el Sr. J.F.R. no té dret a cobrar la indemnització corresponent als danys que va patir el seu vehicle dues vegades, com ell pretén, sinó que exclusivament pot reclamar a la defenent la quantitat de 270 euros que la companyia “X. SA” li va deduir del valor del vehicle com a conseqüència de la franquícia pactada. Continue reading

Relacions de veïnatge – servituds. Servitud per destí del pare de família

“V.- Tenint en compte aquestes consideracions, s’ha de destacar que tant el Digest 39,3 com l’Ordinació 48 de les Ordinacions de Sanctacilia, recollides al Volum  II de les Constitucions i Altres Drets de Catalunya, disposen que els propietaris dels predis inferiors estan obligats a rebre les aigües pluvials que li arribin naturalment del predi superior, però aquest no pot posar obstacles al curs de l’aigua, ni alterar-ne el règim, ni fer-lo més carregós. Continue reading

Notificacions de la Comunitat de propietaris a un dels seus membres, segons articles 34 i 12 de la Llei de propietat horitzontal

“L’Hble. Batlle per providència, de 5-9-2008, i d’acord amb els articles 34 i 12 de la Llei 12/2004, de 30 de juny, de propietat horitzontal, va requerir a la part agent per tal que aportés el segon cognom del Sr. A.A. i que acredités haver efectuat la notificació a ambdós defenents conforme a allò que preveu l’article 12 de la Llei 12/2004. Per tant, no es pot convenir amb la part recurrent que s’hagi donat compliment a la providència de 5-9-2008. En efecte, l’article 12 exigeix, Continue reading

Compravenda per cabuda o de cosa certa. Desllindament. Exercici civiliter de la servitud

“II.- En relació a la primera de les qüestions, aquesta Sala ja ha posat de manifest, en jurisprudència reiterada, que les compravendes de béns immobles es poden efectuar explicitant la cabuda i fixant el preu de la finca en relació a la superfície de la finca, de manera que si existeix una major o menor cabuda es poden exercitar accions de reequilibri econòmic o, fins i tot, si l’excés o disminució de la cabuda ultrapassa uns determinats marges, l’acció de resolució contractual.
Front a aquests supòsits, en altres les parts es troben interessades en l’adquisició d’un cos cert, de manera que la indicació de la cabuda és una data més, però que no comporta, pel cas de no ajustar-se l’expressada amb la real, Continue reading

Vici del consentiment en l'atorgament d'un conveni

“II.- Els arguments en els què fonamenta el seu recurs la Sra. M.C.R. es poden desglossar en dos grans grups: per un costat afirma que el seu estat depressiu, propiciat pels problemes que va generar la convivència amb el Sr. P.J.S., la va portar a signar un conveni en el què s’atorgava la guarda i custòdia del seu fill al pare del menor sense que ella hagués emès un consentiment lliure i conscient i, per un altre, defensa que el trastorn psicològic que l’afectava era de caràcter lleu i no suposava que es trobés impossibilitada per tenir cura del seu fill de manera adequada. Continue reading

Custòdia dels menors: conveni entre els progenitors. Pensió per aliments

“En tot cas, encara que fos certa la convivència que al·lega el recurrent aquest fet no pot tenir cap repercussió en el tema de la custòdia de la menor. És cert que al conveni que van pactar els litigants en data 1 d’agost del 2006, al finalitzar la seva relació, es va acordar que s’atribuïa la guarda i custòdia de la menor a la seva mare, però que aquet pacte seria revisat si aquesta vivia en parella estable (foli 19). No obstant, decidir a quin dels dos progenitors s’ha d’atorgar la guarda i custòdia d’una menor és una facultat dels Tribunals i aquests han d’actuar tenint en compte el seu benefici i interès, sense que es pugui Continue reading

Interdicte de recobrar la possessió: abast, exclou les qüestions dominicals i del millor dret a posseïr

“IV.- Per totes aquestes raons, calia desestimar la demanda formulada pel Sr. F.G. i, per tant, confirmar la Sentència recorreguda, perquè mitjançant l’anomenat interdicta recuperandae possessionis, que recull el Digest 43,16 i 43,24, no es pot discutir la propietat d’una determinada franja de terreny, ni tant sols el millor dret a posseir-la dels litigants, sinó que la finalitat d’aquest procediment és retornar la possessió a qui n’ha estat privat i no és possible restituir-la quan no s’ha tingut mai, o ja no es tenia molt abans de l’acte de despossessió que s’imputa al defenent.
Continue reading

Contracte d'obra en contraposició al contracte de societat i soci industrial

“II.- Pel que fa a la inexistència d’una societat civil, aquesta Sala ha de coincidir amb la resolució judicial dictada a la instància. Així, els arguments que justifiquen el manteniment de la resposta del jutjador a quo són els següents. En primer terme, l’anàlisi del conveni de 12-12-1985 posa de relleu que el Sr. R.S.F. va atribuir a COPSA la facultat d’urbanitzar la finca “Les Comes de Guem” i apoderar al Sr. F. a actuar en els actes de venda, rebre pagaments a compte i escripturar.
Continue reading

Improcedència de la renovació tàcita de les pòlisses de crèdit

III.- El Sr. D.H.J. pretén que les referides pòlisses de crèdit no eren exigibles per haver ésser renovades tàcitament a la data de venciment, d’acord amb les condicions generals dels contractes d’obertura de comptes corrents. Es cert que l’article 7 de les condicions generals dels contractes d’obertura de les comptes corrents, estipula que: “Les condicions dels comptes o operacions a termini seran mantingudes fins que venci el dipòsit. Salvat instruccions en contrari,
Continue reading

Els llibres dels banquers com a element de prova en el judici

“III.- Encara que B.A. S.A. no hagi precisat en el seu escrit de demanda que la quantitat reclamada corresponia a la regularització d’un error del Banc, les parts defenents no es poden queixar d’una qualsevol indefensió, ja que rebien periòdicament els fulls de moviments de compte en que totes les operacions estan reproduïdes i que encara que s’hagin estranyats del dèbit que presentava el compte, mai han demanat explicacions al Banc o aixecat cap observacions, el que suposa que coneixien perfectament la raó del dit dèbit.
Continue reading

Obligació del banc al lliurament de la documentació del compte

“II.- El motiu del recurs, consistent en que la presentació de la demanda ha estat necessària per a l’obtenció de la documentació sol·licitada, ha de ser acollit i la sentència revocada. En efecte, del relat dels extrems fàctics que s’ha realitzat, ha restat provat que solament es va produir, abans de la interposició de la demanda, un lliurament parcial per part de l’entitat bancària de la documentació que li sol·licitava un dels seus clients i a la que esdevé obligada en atenció a les disposicions contractuals i al deure de bona fe que integra les mateixes. I solament amb la contesta a la demanda s’adjunta aquella documentació, relativa a la societat agent, que li era sol·licitada.
Continue reading

Extractes bancaris com a element provatori. Contracte de compte corrent: determinació per la pròpia entitat del tipus d'interès

“Si a aquests extrems, afegim que esdevé doctrina consolidada de la Sala que els llibres dels banquers es troben dotats d’una presumpció iuris tantum de veracitat en relació als seus assentaments comptables i que aquesta no ha estat desvirtuada a les actuacions, s’escau refusar aquest motiu o greuge que s’articula contra la sentència; tota vegada que d’acord amb el que s’ha exposat, les asseveracions de la Banca es troben recolzades
Continue reading

Responsabilitat del banc per error en la compra de productes financers, malgrat la ratificació del client

“III.- Argumenta la recurrent en segon lloc que, en qualsevol cas, els recurrents van ratificar l’adquisició de lletres del tresor, encara que l’actuació fos errònia, al signar el document de compra d’aquests valors. No obstant, cal tenir en compte que no és cert que els recurrents siguin persones expertes en la matèria, ja que els valors de la cartera dels Srs. A.R.C. i J.M.P. són sempre obligacions (folis 70, 71, 170 i 171), circumstància que reforça encara més el criteri de que el que volien
Continue reading

Societat civil particular: remuneració dels socis

“II.- Es pacífic que en el curs del mes de gener de 1997, les parts varen constituir verbalment una societat civil particular, l’activitat de la qual era la realització de treballs de fusteria, que funcionava amb un compte bancari amb signatura mancomunada. L’acord fou que la societat seria administrada pels dos socis, establint-se una participació del 50% per cada un, tant pel que fa al repartiment dels beneficis com al pagament dels deutes. A mes, es va prendre l’acord que cadascun dels socis rebria la quantitat mensual de 300.000 ptes mitjançant lletres de canvi amb venciment de 90 dies. Al final de l’any 1997 els dos socis varen donar per dissolta la societat en raó de la desaparició de l’afectio societatis. Continue reading

Interdicte demolitori: infracció de la prohibició d'atur d'obres

“No obstant, cal considerar acreditat que, com afirma el Sr. C., el demandat va desobeir l’ordre judicial, va construir la segona sabata amb les mateixes dimensions que la primera, envaint per tant el terreny propietat del demandant per segona vegada, i va acabar l’obra. La veracitat d’aquesta afirmació ha quedat acreditada per les manifestacions de l’arquitecte que dirigia l’obra, el Sr. Aleix D. que respon a la tercera pregunta que se li fa en mèrits de la prova testifical (foli 228 en relació al 217) que “… són les dues plataformes que s’empraren per aquest recolzament les que envaeixen uns centímetres la propietat d’en C., que ambdues estan sota-terra”. Atesa aquesta situació, constatant que l’obra ja estava finalitzada, Continue reading

Arxiu del procediment concursal per absència d'actius

“II.- Si s’analitza els motius de greuge en els quals es fonamenta el recurs de la part agent, aquests han de prosperar. En efecte, quant a la declaració de la societat O.F.A. S.A. en cessació de pagaments i fallida, la mateixa s’ha de confirmar, però, en canvi, aquesta Sala no pot mantenir el mateix criteri que l’òrgan judicial a quo en relació a l’arxiu del procediment concursal. Així, aquesta Sala ha de posar de manifest que declarada la situació de cessament de pagaments i fallida, no s’escau arxivar el procés, sinó que aquest ha de continuar d’acord amb les previsions contemplades en el Decret de 4 d’octubre de 1969.
Continue reading

Negoci jurídic simulat: legitimació per demanar la nul·litat

“Al·lega la recurrent que en cas de simulació el simulant està perfectament legitimat per tal de demanar la nul·litat absoluta o relativa del contracte, excepte que s’hagués realitzat perseguint una causa il·lícita o s’hagués pretès efectuar un frau de llei, i aquest motiu s’ha d’estimar i cal discrepar en aquest punt del criteri que es posa de relleu al cinquè considerant de la Sentència recorreguda quan manifesta, seguint el que disposa la Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 4 de maig del 1981, que els que han simulat són responsables de la seva simulació i no la poden al·legar entre ells, ja que la doctrina es decanta majoritàriament per la tesi que quan el contracte és nul no pot produir cap tipus d’efectes i, per tant, qualsevol persona està legitimada per demanar que es declari aquesta nul·litat fins i tot els que l’han provocat (en aquest sentit es pronuncia Federico de CASTRO y BRAVO. Continue reading

Culpa in eligendo o in vigilando. Responsabilitat solidària empleat i empresari

“En efecte, cal destacar, per un cantó, que l’empresa per compte de la qual treballava el conductor de l’autocar que segons la demandant va provocar el sinistre respon junt amb aquest solidàriament per culpa in eligendo o in vigilando (Digest 44,7,5-6 i 47,5,1 pr.) si es demostra que l’actuació negligent del seu empleat va comportar un dany a tercer, raó per la qual el perjudicat pot dirigir-se indistintament contra l’empleat, per una responsabilitat directa, o contra l’empresari, Continue reading

Pagament acompte de dividends: alienació d'accions

“II.- Pel que fa a l’acord de la Junta en el sentit que “la part que li correspon li té que ésser abonada al soci que fins aquest moment ha sigut”, es a dir al Sr. Josep Lluís H., cal considerar que aquesta “part” s’ha de referir necessàriament a la seva participació en els beneficis obtinguts per la societat. D’altra banda, aquest acord de repartiment anticipat tampoc es pot considerar nul, ja que és cert que és l’acció la que confereix al seu titular el dret a la distribució dels beneficis (article 24.1 RSM) i que la proposta de la seva distribució han de formular-la els administradors junt amb el balanç dins els cinc primers mesos de cada exercici social, deliberant-ho la Junta en l’Assemblea Ordinària (article 9.3 RSM). Continue reading

Donació: requisit d'insinuació

“Respecte a les exigències de forma, la donació consta efectuada en un conveni regulador i els progenitors del donatari signen el conveni regulador, per la qual cosa accepten la liberalitat consistent en la cessió del bé immoble al seu favor. I, en relació a les exigències de forma, s’ha de posar de relleu que en el dret vigent a les Valls d’Andorra conflueixen dos sistemes diversos: el sistema català de la insinuació de les donacions, contingut a la Constitució de Ferran II de l’any 1503, que requereix com a exigència de validesa que les donacions superiors a 500 florins s’insinuin (“Per Tolre fraus que sovint se cometen en les donations ques fan, Continue reading

Declaració d'insolvència del cabal hereditari: jurisdicció voluntària

“Així si s’examinen els arguments que empra l’Aute d’instància, relatius a que el procés de jurisdicció voluntària no és l’adient o adequat, aquests no poden ésser compartits. En aquest sentit, acreditat quin és el dret aplicable al fons, a la vegada que la seva vigència, abast i contingut, el procediment de jurisdicció voluntària resulta esser el procediment adequat per a tramitar la insolència del cabal hereditari, d’acord amb la regulació alemanya relativa al fons, tota vegada que el procés contingut en el Decret de 4-10-1969 precisa que es tracti d’un comerciant. Per tant, si el que es pretén és la declaració d’insolvència del cabal hereditari, com a expedient per a obtenir la limitació de responsabilitat per part de l’hereu, i aquesta possibilitat la contempla el dret alemany, aplicable per a resoldre l’esmentada pretensió, de conformitat amb la llei personal del causant, cal determinar quines són los normes processals andorranes per a ventilar l’esmentada pretensió, sense que es pugui, en ares de la tutela judicial efectiva, arxivar la pretensió per tractar-se d’un procediment inadequat. En efecte, el canal de la jurisdicció voluntària es torna con el mecanisme idoni per a tramitar aquests tipus de pretensions, sens perjudici que si dins l’esmentat expedient es formulés oposició, el mateix s’hauria de convertir en contenciós, i donar així un canal adequat, conforme a les normes processals andorranes, per a ventilar la pretensió referent al fons de l’afer.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 28/9/06, ponent JM. Abril, autes 090/06.

Reconeixement a Andorra d'una acta de tutela d'un menor atorgada al Marroc: existència de reciprocitat

“II.- L’acta estrangera de la qual es demana el reconeixement a ANDORRA correspon a una acta de tutela del menor B.S. nascut el 15 d’abril de 1995, concedit davant 2 notaris amb el permís del Jutge notarial de NADOR, pels pares del dit menor, Srs. M.S. i L.E.M., al seu oncle matern Sr. M.E.M., perquè el mateix es faci càrrec de l’educació islàmica, manutenció, vestimenta, atenció sanitària i tot allò que pugui menester en la vida quotidiana del menor. Aquesta acta fou homologada pel Jutjat de primera instància de NADOR, el dia 30 de desembre del 2005. Continue reading

Unió estable de parella de fet: llei aplicable

“Tercer.- La part apel·lant considera que en tenir ambdós membres de la parella la nacionalitat portuguesa els és d’aplicació la seva llei personal comú, de conformitat a la Disposició final Primera de la Llei 4/2005 que diu que per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella s’ha d’estar a allò previst amb caràcter general en les normes de Dret internacional privat respecte a les relacions matrimonials. I aquesta llei ha de ser la Llei portuguesa 7/2002, d’11 de maig, que adopta mesures de protecció de les unions de fet i que regula -article 1.1- la situació jurídica de dos persones que visquin en unió de fet més de dos anys, a les que reconeix -article 3 e)- la protecció en el cas de defunció del beneficiari, per aplicació del règim general de la seguretat social i de la llei, sense cap requisit addicional com l’és la inscripció de la unió a un registre públic.

No obstant, aquesta Llei no és aplicable a la unió del Sr. B. i la Sra. D. perquè la Disposició final citada es remet a les normes de Dret internacional privat per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella “amb caràcter supletori a la present Llei” i la Llei 4/2005 no necessita de norma supletòria que ompli un buit legal en aquest punt perquè l’article 1 diu que regula els efectes personals i patrimonials de les unions estables de parella (i entre ells els de les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social) quan una de les parts tingui la seva residència principal i permanent al Principat d’Andorra.”
Sentència
de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.

Unió estable de parella de fet: necessitat d'inscripció al Registre Civil per tal que produeixi efectes, denegació pensió de viduitat

“L’article 12 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, Qualificada de les unions estables de parella, equipara el membre de la unió estable de parella, a tots els efectes, al cònjuge, en les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social i, per tant, li reconeix el dret a percebre la pensió de viduïtat en els termes que estableix, per la vídua, l’article 42 del Reglament Tècnic.
No obstant, per a que una unió estable de parella produeixi els efectes jurídics que preveu la Llei 4/2005, la unió ha de constar inscrita en el Registre d’unions estables de parella del Registre Civil. Així resulta no solament de l’article 4 de la Llei citada, que ho exigeix expressament, sinó també de l’article 2 que, al definir què és una unió estable de parella diu que ho és “la formada de forma duradora per dues persones [...] que conviuen en parella i que consten inscrites al Registre corresponent”, prèvia incoació d’un expedient on els sol·licitants han de presentar una declaració jurada de convivència, els documents acreditatius de la identitat dels dos membres de la parella, el certificat de residència si els membres no són de nacionalitat andorrana, el conveni regulador de les relacions i efectes personals i patrimonials de la unió i la declaració jurada de dos testimonis, en els termes que preveu l’article 22 de la Llei.
Dels preceptes exposats se’n desprèn que la mera unió estable de fet, és a dir, la que no consta inscrita en el Registre civil al que hem fet referència no produeix efectes jurídics i no genera, per tant, el dret a obtenir, de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, les prestacions de viduïtat i la sentència apel·lada, que ho ha entès així, s’ha de confirmar.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.

Contractació telemàtica: prova

“Atesa la celeritat i agilitat del tràfic en matèria mercantil i el fet que moltes de les contractacions relatives a viatges i/o serveis d’hospedatge s’efectuïn via telefònica o per internet, correspon analitzar les declaracions de voluntat contractuals des de la perspectiva dels principis de confiança i autoresponsabilitat, en harmonia amb la anhelada i desitjada rapidesa i seguretat del tempus mercantil. Des d’aquesta línia d’idees, la part agent ha acreditat els fets constitutius de la seva pretensió: contractació telefònica d’un viatge combinat per la defenent, emissió dels bonos d’hotel i serveis de transport i utilització dels mateixos per dues persones físiques. D’acord també amb el principi de la proximitat probatòria li pertoca a la part defenent provar que no fou la seva empresa la que va contractar aquest viatge o que existeixen altres fets impeditius, extintius o excloents que justifiquin el refús de la demanda.”
Sentència de la sala civil del Tribunbal Superior de data 28/11/07, ponent JM. Abril, autes 146-07.

Incompliment contractual: prova dels danys i perjudicis ocasionats

“En segon lloc, s’ha de posar de manifest que la part recurrent fonamenta la indemnització en la sol·licitud de la mateixa quantitat lliurada a compte, atès que assenyala que aquesta és la única forma de quantificar el dany produït. Aquest argument no pot ésser acceptat per aquesta Sala. En efecte, l’existència d’incompliment contractual per se no origina l’existència d’un dany, sinó que l’existència d’aquest i la seva entitat ha de ser acreditada per la part, en aquest cas, recurrent. En aquest ordre d’idees, corresponia a la part recurrent provar l’entitat del dany, ja fos en la seva vessant de dany emergent i/o de lucre cessant. I aquesta prova, que esdevé un fet constitutiu de la seva pretensió, es podia haver portat a terme, provant el dany que li havia reportat el no poder adquirir el pis objecte del contracte de corretatge i el diferencial de més que li suporta adquirir un pis d’anàlogues característiques produït l’incompliment. I aquesta prova, que es podia realitzar a instància de la part agent no s’ha fet, per la qual cosa s’ha concedit només, encertadament, pel jutjador d’instància els interessos derivats de no haver gaudit de la quantitat dels 30.000 euros en les dates fixades per la sentència.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 119-07.

Contracte de dipòsit: obigacions i responsabilitat

“II.- Malgrat és cert que, com posa de relleu la Sentència recorreguda, existeixen proves documentals a les actuacions de que la societat demandada va portar a terme el transport de la mercaderia propietat de la part agent, però no de que es pactés el dipòsit de les mateixes als locals de “C.”, cal posar de relleu que el contracte de dipòsit no requereix de cap forma concreta per la seva perfecció, ni que l’acord es plasmi en cap document, sinó que, tractant-se d’un contracte real, és perfecte des del moment que el dipositant lliura la cosa voluntàriament i el dipositari ho accepta amb la finalitat de custodiar-la durant un cert temps, passat el qual haurà de retornar-la a petició del primer (Digest 16,3,1pr dipositum est, quod custodiendum alicui datum est dictum ex eo, quod possitur), obligacions que constitueixen l’essència del contracte. Per aquesta raó, considerem que de les declaracions del representant legal de la societat demandada es indefinit i, encara que és possible que la demandada no imaginés, o no se li digués, que es trigaria tant a reclamar-li, la seva obligació era retornar-la quan se li demanés o posar-se en contacte amb la dipositant per tal d’exigir la seva retirada o pactar un termini concret i custodiar-la entre tant amb la deguda diligència i no va fer cap de les dues coses.
….
V.- Respecte a la responsabilitat del dipositari per pèrdua de la cosa dipositada, s’ha de destacar que el contracte de dipòsit es presumeix gratuït (Digest 16,3,6,5,2), no obstant pot pactar-se un preu que haurà de pagar el dipositant. En el cas present la recurrent afirma que es va pactar que el preu es pagaria en el moment de recollir la mercaderia, malgrat la demandada no ha reconvingut comprensiblement per reclamant-lo. En tot cas, si el contracte era gratuït la responsabilitat del dipositari només seria exigible si la pèrdua s’hagués produït per dol o culpa lata (Digest 44,7,1,5), mentre que si fos onerós hauria de respondre fins i tot per culpa levíssima (Decretals 3,16). De tota manera, l’existència de culpa s’ha de presumir si la cosa s’ha perdut mentre estava en mans del dipositari, d’acord amb el Codi 4,24,5 i com posa de relleu la STSJA de 22 de gener del 1998, i el fet que vuit palets de llibres hagin desaparegut sols pot ser degut a una culpa lata del que els havia de custodiar, per la qual cosa la demandada ha de respondre de la pèrdua, ja que no ha provat, ni tant sols al·legat, que aquesta hagués estat deguda a força major o a un cas fortuït, prova que l’exoneraria de responsabilitat, i sense que el fet de no haver pogut localitzar al propietari, que a més a més no hem entès creïble, pugui justificar que es faci desaparèixer una mercaderia d’un valor considerable.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent E. Amat, autes 274/06.

Titularitat administrativa i real d'un negoci: límit de la responsabilitat davant de tercers

“Ningú discuteix que la jurisprudència d’aquest Tribunal és reiterada en el sentit que dels deutes contrets dins de l’activitat pròpia i normal d’un negoci, inclosos els salaris dels seus empleats, responen solidàriament amb tots els seus béns tant els seus titulars reals, com els que ho són a efectes administratius, en virtut de l’aparença creada front a tercers i el respecte al principi de seguretat que presideix la circulació de béns, com posen de relleu la STSM de 22 de desembre del 1988 i les STSJA de 18 de desembre del 1997, 29 de juny del 2000 o 22 de juliol del 2004, entre moltes altres. No obstant, la mateixa decisió no és aplicable en el supòsit que el deute que es reclama derivi d’un préstec atorgat al titular real del negoci per tal d’adquirir-lo, ja que en aquest cas el deute no s’ha generat com a conseqüència de l’activitat pròpia del negoci, activitat en la què el prestanom pren part almenys formalment, ja que actua en nom seu encara que en interès del seu titular real, sinó arrel de l’actuació del titular real del negoci i en nom i interès propi. Per aquesta raó, malgrat el préstec del què es demana la devolució s’hagués invertit en adquirir uns negocis del quals van esdevenir titulars administratius els Srs. V. i F., això no suposa que siguin responsables de la seva devolució, ja que ells no van ser part ni en el contracte de préstec, ni en l’adquisició del negoci, ni en cap dels dos supòsits van actuar en nom del prestatari, ni de l’adquirent, que no era altre que el seu titular real, motiu per el qual cal compartir la decisió de l’Hble. Batlle en el sentit que no és procedent embargar els béns dels titulars administratius dels dos negocis.”
Aute del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent E. Amat, autes 259/06.

Testament ològraf: adveració i testimonis. Institució d'hereu. Capacitat d'obrar del testador.

“És cert que qualsevol persona interessada a fer valer un testament hològraf pot iniciar un procediment de jurisdicció voluntària davant la Batllia per tal que es reconegui la seva autenticitat i, ferm l’Aute que resolgui aquesta pretensió, es pot procedir a la seva protocol·lització, sense que existeixi cap termini fixat per fer-ho. No obstant, en el supòsit que s’hagi endegat un procediment judicial ordinari amb peticions més àmplies en el què es discuteixi sobre la validesa d’un determinat document com a testament hològraf és dins del mateix a on s’ha de constatar entre altres aspectes l’autenticitat del mateix, sense que sigui precís un procediment judicial específic per la seva adveració.
….
En aquestes circumstàncies cal tenir en compte que el testament hològraf sols es vàlid al Principat si reuneix els requisits del que tradicionalment es coneix com testament parentum inter liberos, que ja regulava una llei de Constantí de l’any 321 en la què es disposava que si el pare, sense observar les formalitats testamentàries, manifestava la seva voluntat sobre la institució dels descendents cridats per Llei calia respectar aquesta voluntat, disposició que es va reiterar en la Novel·la 16.5 de Teodosi, i que va ser modificada en part, i en tot cas complementada, per Novel·la 107.1de Justinià. Aquesta institució, que cal qualificar,
segons la doctrina, més que de testament o de codicil, com una especial disposició mortis causa (BIONDO BIONDI), no requereix per la validesa la presència de testimonis si els afavorits pel testador són els seus descendents, mentre que sí és necessària la seva presencia si es vol afavorir a estranys. Per tant, en el supòsit que es nomeni hereus a altres persones que no siguin descendents, o es disposi sols de llegats a favor d’estranys, no es podrà considerar que estem davant d’un
testament parentum inter liberos i per tant el document no serà vàlid com testament si no s’acredita la presència de testimonis en el moment de la seva redacció.
….

V.- La recurrent defensa igualment que el citat testament és nul per absència d’institució d’hereu i un altre vegada cal destacar la manca de rigidesa amb la qual s’ha d’exigir el requisit de forma quan aquesta es deguda més aviat a reminiscències històriques fonamentades en una legislació molt formalista i que avui cal qualificar més aviat com formalitats. En el cas present resulta evident que, malgrat no s’utilitzi la paraula hereves, el Sr. J.R.V. deixa clar que vol que les seves filles adquireixin tots els seus béns presents i futurs i aquesta atribució conjunta s’ha de presumir que concorda amb la seva voluntat de nomenar-les hereves, quan no hi ha dintre de la disposició indicis que mostrin el contrari. Per tant, entenem irrellevant que es parli de donar tots els seus béns o d’atribuir-los per després de la mort, o s’utilitzi o no la paraula hereu, quan l’atribució és conjunta i la voluntat del testador no ofereix dubtes. D’altra banda, no es pot defensar que aquesta institució no és clara pel fet que s’estableixi que les filles han d’administrar conjuntament els béns de l’herència sense precisar les regles d’aquesta
administració, ja que aquesta és en tot cas una càrrega modal que s’imposa als hereus i que s’haurà de regir per les normes corresponents a la comunitat hereditària, ni tampoc perquè sembla que es vulgui instituir un fideïcomís sense designar hereus fideïcomissaris, ja que la interpretació de la càrrega que s’imposa als hereus no determina que aquests no puguin ser considerats com a tals i en tot cas és clar que el Sr. J.R.V. no va ordenar un fideïcomís.
….

Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu, en el mateix sentit que l’Hble. Batlle, que el Sr. J.R.V. no estava incapacitat en el moment de redactar l’escrit a on es contenien les seves darreres voluntats i per tant, sent major d’edat, s’ha de presumir la seva plena capacitat d’obrar i correspon al que la nega la prova de la seva inexistència, prova que ha de ser inequívoca i concloent. D’altra banda, per respecte al principi del favor testamenti, tradicionalment respectat al Principat, aquesta manca de capacitat ha de ser greu, sense que es puguin considerar com invalidants trastorns físics o de caràcter, pessimisme fins i tot greu o inclús certes pèrdues cognitives, sempre que aquests no suposin una manca del discerniment necessari per apreciar les conseqüències de la decisió que es prengui en relació al destí post mortem dels seus béns.
En el cas present entenem que no consten a les actuacions proves que demostrin que el Sr. J.R.V. no tenia en el moment de redactar el citat document la capacitat necessària per entendre i voler lúcidament les conseqüències de la seva decisió. El fet que el citat senyor patís una malaltia crònica coneguda com Brucel·losis, o més habitualment febres de Malta, que el va obligar a prendre varis cicles d’antibiòtics durant més de trenta anys i a ser tractat durant aproximadament dos mesos amb altres medicaments, que patís cansament, apatia, àlgies generalitzades, que hagués estat sotmès a una operació de cor uns dies abans de la seva mort, prenent també per aquesta causa altres medicaments, expliquen que el citat senyor patís depressió i ansietat i que per ell la vida es fes insuportable, o mancada de sentit, però en cap cas comporten una alteració de les seves facultats mentals cognitives i volitives. La constatació de que aquests patiments físics van portar al citat senyor a un estat ansiós i depressiu, com destaca el Dr. Cabeza al seu informe (foli 245), a un empitjorament del seu temperament i a una deterioració cognitiva de lleu a moderada, que es manifestava en una disminució de l’atenció i de la capacitat de concentració i fins i tot el van conduir al suïcidi, no constitueixen proves que acreditin la manca de discerniment del Sr. J.R.V. a l’hora de decidir el destí dels seus béns. En aquest sentit cal destacar que els estats depressius, si bé suposen trastorns de l’afectivitat i de l’estat d’ànim en els supòsits com el present en que el pacient porta una vida que es pot considerar normal no afecten ni a la intel·ligència, ni a la voluntat, ni es pot pretendre relacionar inexorablement el pessimisme, el patiment físic, la depressió o fins i tot el suïcidi amb la manca d’una voluntat lliure, conscient i objectiva en el moment de disposar el destí dels seus béns.”
Sentència
de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 15/2/07, ponent E. Amat, autes 187/06.

Mesures provisionals en matèria de separació i divorci

“Aquesta Sala ha tingut ocasió d’establir, en els darrers anys, una doctrina reiterada i consolidada en relació al procediment dels articles 63 i 64 de la Llei Qualificada del Matrimoni. En aquest sentit, s’ha posat de manifest que les mesures de l’article 51 que poden ésser adoptades pel procediment de l’article 64 de la Llei Qualificada requereixen d’una doble exigència: per una banda, s’escau que existeixin raons d’urgència o de necessitat per adoptar les referides mesures; ço que ha permès a aquesta Sala, per Aute de 27-4-2006, afirmar que aquestes raons no concorren quan ja existeix una separació de fet, de manera que les mesures a adoptar fins que s’estableixin les definitives per sentència, s’han de tramitar pel procediment de l’article 63 LQM . I, per l’altra, perquè el procediment de l’article 64 de la Llei Qualificada del matrimoni s’adopta quan encara no s’ha donat trasllat de la demanda i sense la concurrència de tots els principis processals (audiència, contradicció i defensa) que inspiren el procés civil, d’aquí que s’hagi d’adoptar amb extremada precaució i amb la perfecta presència de les exigències exposades.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 27/9/07, ponent JM. Abril, autes 070/07.

Estimació parcial de la demanda: absolució en costes

“IV.- Pel que fa a les costes processals d’instància, sí s’ha de convenir amb la part defenent i recurrent que no s’esqueia imposar les costes processals d’instància a la part defenent, tota vegada que no pot titllar-se d’estimació substancial, com fa l’òrgan judicial a quo, l’acolliment d’una pretensió de 4.986,39 euros quan es sol·licitava la condemna de 5.447,89 euros, sinó que del contingut dels fonaments jurídics de la resolució d’instància s’extreu l’acolliment també dels argument de
la part defenent respecte de determinades partides que es reclamaven per l’agent.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 098/07.

Interdicte d'obra nova: naturalesa

“Per consegüent, s’ha de concloure amb el jutjador d’instància que, d’acord amb reiterada jurisprudència d’aquesta Sala, l’interdicte d’obra nova esdevé una mesura precautòria, sense eficàcia de cosa jutjada, i que s’adreça a la protecció d’un dret real o un estat possessori per qui l’exercita. Baldament el que s’acaba d’afirmar, si bé és cert que s’han produït invasions en el domini de l’interdictant; ço que justificaria la viabilitat de l’interdicte d’obra nova i el manteniment de la paràlisi de l’obra, aquesta conclusió no es pot acceptar, tota vegada que les esmentades obres han estat autoritzades per qui empra l’interdicte, com resulta del conveni de 29-7-2004, i de la prova pericial practicada en aquestes actuacions, de manera que, sens perjudici del rescabalament dels danys causats a través d’altres processos de caire declaratiu, no es pot mantenir la suspensió d’una obra, consistent en la construcció d’un mur, quan aquesta fou autoritzada, precisament, per mitigar les conseqüències de l’esllavissada de terres arrel dels treballs de construcció en la parcel·la veïna, i en ares de la seguretat.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 098/07.

Usucapió: requisits

“Al respecte, convé indicar que l’usatge 156, pel qual s’admet la usucapió trentenària a les Valls d’Andorra ha estat interpretat per la doctrina i la jurisprudència en el sentit de requerir per què esdevingui l’adquisició originària del domini que s’acrediti la possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d’amo durant trenta anys.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 123/07.

Indemnització per negligència mèdica: incompetència de la jurisdicció civil

“I.- Els motius o greuges en els quals es fonamenta el recurs que interposa la part agent són, en essència, els que segueixen. En primer terme, sustenta que la deficient desinfecció i esterilització d’un quiròfan és responsabilitat del personal sanitari. Afegeix que la responsabilitat deriva d’una relació contractual entre metge i pacient, així com entre el Centre sanitari i el pacient. En segon terme, defensa que correspon el coneixement a la jurisdicció civil perquè ni el Dr. H. Cervantes ni les asseguradores són administracions públiques ni parapúbliques, no es troba inclòs en cap dels supòsits previstos a l’article 39 LQJ i que la vis atractiva de la jurisdicció civil ha de comportar la seva atribució.
II.- Els motius o greuges adduïts per la part recurrent no poden triomfar per un doble ordre de raons. La primera, per quant els mateixos greuges que es reprodueixen en aquesta alçada són els mateixos que ja han estat al·legats i examinats per l’òrgan judicial a quo. I la segona perquè, en ares de donar compliment efectiu al dret a la jurisdicció (cfr. Art. 10 i 86 CA), existeixen raons de fons que motiven també el refús del recurs interposat.
III.- Establerta la responsabilitat administrativa del Servei d’assistència sanitària d’Andorra i de la seva asseguradora, s’ha de refusar també les peticions de la
part recurrent, contingudes en els altressís del seu recurs. En primer lloc, perquè la Sala i el jutge a quo quan estima l’excepció el que fa és declarar la incompetència de la jurisdicció civil per a conèixer del present litigi, en congruència amb allò sol·licitat, però no declara la competència de la jurisdicció contenciosa en la seva part decisòria, sens perjudici que en els cos de la sentència es mantinguin els raonaments relatius a manifestar la competència de la jurisdicció contenciosa i no de la civil. I, en segon lloc, perquè aquesta Sala ha de convenir amb la resolució d’instància que permetre el coneixement de dues demandes de responsabilitat, emparada en els mateixos fets, dividiria la continència de la causa i podria generar resolucions judicials contradictòries, de manera que aquesta Sala entén, d’acord amb els arguments manifestats, que quan es demanda a l’Administració pública junt a particulars, el coneixement de la jurisdicció contenciosa s’hauria d’entendre a tots ells.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 26/3/09, ponent JM. Abril, autes 254/08.

Indemnització per incapacitat total transitòria (ITT): deducció de les quantitats satisfetes per la CASS. Prova

“I. En el primer motiu del recurs la part apel·lant al·lega una aplicació defectuosa en les normes per part de l’Hble. Tribunal de Batlles per haver deduït de l’import de la indemnització pel concepte d’incapacitat total transitòria (ITT), 58.838,16 euros, la quantitat de 26.235,80 euros que el senyor J. va cobrar de la Caixa Andorrana de Seguretat Social durant la baixa laboral.
Al·lega que dita deducció no és procedent i que constitueix un enriquiment injust per al responsable causant de l’accident ja que els pagaments de la Caixa Andorrana de Seguretat Social al perjudicat tenen per causa la cotització mensual del perjudicat assegurat en virtut d’un vincle contractual “inter alios” entre la Caixa Andorrana de Seguretat Social i l’assegurat. Demana l’aplicació de la regla sobre relativitat dels contractes que sanciona el Digest (D. Liver II, titulus XIV, 27 paulus lib. 5, ad edictum.4) “ante omnia enim animadvertendum est, ne conventio in alía re fasta, aut cum alia persona, in alia re, aliave persona noceat“).
El motiu ha de ser desestimat doncs és qüestió ja resolta per la Jurisprudència que, en tot cas, procedeix deduir de les indemnitzacions en concepte d’ITT les quantitats percebudes de la CASS i per aquest mateix concepte durant el període de baixa laboral.

Estem davant l’exercici d’una acció de la llei Aquília i, per tant, a la part actora li correspon provar les afirmacions de la seva demanda i, si no ho aconsegueix, conseqüentment la sentència ha de rebutjar, total o parcialment, la demanda. Segons el Codi (2,1,4) “actore non probante, qui convenitur, etsi nihil ipse praestiterit, obtinebit” (no demostrant l’actor allò que interessa al seu dret, guanyarà el demandat encara que no hagués al·legat res); i l’USATGE “AFFIRMANTES” també determina que “el provar correspon sempre al qui afirma, i no al qui nega” (Vol. 1, Llibre 3, Títol 15), cosa que igualment disposen el DIGEST (Paulo 1.2, de probatioribus, 22,3) i la DECRETAL V (Llibre I, Títol IX, Cap. V).
És cert que s’ha d’indemnitzar tant la pèrdua que s’ha experimentat o dany emergent com la manca de guanys o lucre cessant segons el Digest 46,8,13 pr. quantum mih abest quantumque lucrari potui, però en un i altre cas han de ser degudament provats.

Com diu la part apel·lant, la Jurisprudència ha admès, tant en la jurisdicció civil com en la jurisdicció penal, que es pugui deixar pel període d’execució de sentència la determinació de l’import de indemnitzacions que en el moment de dictar-se sentència encara no han pogut ser degudament quantificades, com és el cas habitual de les despeses mèdiques futures necessàries per restablir perjudicis corporals. I té raó la part apel·lant quan diu que l’exercici d’una nova acció judicial va en contra del principi d’economia processal i que la seguretat jurídica no queda malmesa perquè el procediment d’execució de sentència també és contradictori.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent JM. Pijoan, autes 107/08.

Tutela i incapacitació. Principi de legalitat i aplicació de la llei per part del jutjador

“I.- Ela arguments que exposa el Mgfc. Ministeri Fiscal en el seu escrit de conclusions són plenament compartits per aquesta Sala. En efecte, d’acord amb el que disposen els articles 33, en relació a la tutela, i 55, pel que fa a la curatela, de la Llei 15/2004, de tres de novembre, qualificada d’Incapacitació i Organismes tutelars, la tutela es constitueix per Aute recaigut en procediment de jurisdicció voluntària, amb audiència prèvia del menor, sempre si té almenys dotze anys, o de la persona incapacitada, si té prou coneixement, del cònjuge o la persona que ha format una unió estable de parella, dels parents més propers de la persona incapacitada i de les altres persones que l’autoritat judicial cregui convenient, sempre que això no suposi un retard excessiu i, un cop efectuat el nomenament, el batlle dóna possessió del càrrec a la persona que ha d’exercir la tutela.
D’altra banda, aquest criteri resulta de la interpretació literalitat de diversos articles de la Llei. Així, l’article 3 de la Llei disposa que en el judici d’incapacitació el presumpte incapaç pot comparèixer amb defensa i representació pròpies, mentre que l’article 33 estableix que en el procediment de constitució de la tutela es doni audiència a “la persona incapacitada” si té prou coneixement, és a dir el nomenament de tutor es porta a terme una vegada ja s’ha declarat incapaç a una persona. En el mateix sentit el legislador dóna legitimació a determinades persones per tal de promoure la declaració judicial d’incapacitació (article 2 de la Llei) i a unes altres per promoure la constitució de la tutela, disposant que, en cas de no fer-ho, el cònjuge o la persona que ha format una unió estable de parella, els descendents, ascendents i germans “de la persona incapacitada”, el guardador de fet i la institució que en tingui la guarda responen dels danys i perjudicis ocasionats a la persona que ha de ser sotmesa a tutela (article 32 de la Llei), conseqüència que no recull l’article 2 de Llei.
A la mateixa conclusió s’arriba interpretant la Llei d’acord amb la seva finalitat, ja que en el seu article cinquè es disposa que la incapacitació produeix els seus efectes sols després de la fermesa de la Sentència que la declara, que no sols estableix la seva procedència o improcedència, sinó també el grau i les limitacions de la incapacitat, resolució que pot ser recorreguda a ambdós efectes i no s’escau la seva execució provisional. Per aquesta raó, fins que la Sentència no és ferma es presumeix la capacitat del presumpte incapaç major d’edat i per tant no és procedent el nomenament d’un tutor, que podria quedar sense efecte, o veure disminuïdes les seves facultats la persona nomenada, en cas de ser revocada total o parcialment la resolució d’instància.
II.- Ateses les anteriors consideracions, cal destacar que, si bé els Tribunals estan legitimats per interpretar la Llei, el que no poden fer és deixar-la d’aplicar per criteris d’oportunitat o d’equitat, ja que, d’acord amb el que disposa l’article 86.1 de la Constitució andorrana les normes de procediment estan reservades a la Llei i aquesta és d’obligat compliment pels Tribunals. Per aquesta raó, el fet que l’Hble. Batlle o les parts estimin que el procediment establert per la Llei és massa rigorós o formalista i que nomenar el tutor en el mateix procés d’incapacitació resulta més ràpid, o dóna més garanties de protecció a la incapacitat, no és argument suficient per no respectar una norma de procediment que la llei ordena de forma clara.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 17/1/08, ponent E. Amat, autes 218/07.

Denegació del Govern a la constitució d'una societat per ser contrària als interessos públics: prestanoms

“Tercer.- L’article 4.1 del Reglament de societats mercantils de 19 de maig de 1.983 estableix que la constitució de societats no podrà ser notarialment atorgada “sense la prèvia autorització del Govern del Principat” en l’àmbit d’aquesta disposició en el que s’inscriu l’acte desestimatori per silenci. Per tant, l’anàlisi de legalitat que se’ns sotmet a consideració ha de partir de les potestats que pel Govern deriven d’aquest precepte, que s’ha de connectar amb el que indica l’article 8.2, que indica que no es poden autoritzar les societats, entre altres coses, contràries als interessos públics d’Andorra.
Les facultats del Govern a l’hora d’exercir aquest control previ no son discrecionals sinó que ban de tenir en compte quins son, en cada moment, els interessos a protegir i en quina mesura aquests interessos poden quedar malmesos si la societat es constitueix, i tot i que això és precisament el que cal justificar en l’expedient administratiu i explicar en la resolució que li posi fi, durant la tramitació del procediment en la primera instància jurisdiccional s’han dut a terme al·legacions i practicat proves que permeten dictar un pronunciament judicial fonamentat en elements de fet i de Dret suficients.
L’entitat mercantil que es pretén constituir és una societat que a dedica a la compra, tinença i gestió d’accions i participacions socials i com va dir el Govern en contestar la demanda, sense que a pugui comprovar quins son els veritables detentadors del capital, en la mesura que els dos socis que la constitueixen actuen com a prestanoms, tal com va quedar demostrat en la prova practicada, en la que el Sr. ___ va reconèixer que desconeix tot allò relacionat amb el funcionament de la societat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/6/04, ponent L. Saura, número 24-04.

Fer trucades personals des de la feina no és motiu d'acomiadament

“Dit això, com ho ha manifestat la jurisprudència, la utilització per un treballador d’un telèfon de l’empresa per tal de realitzar trucades privades, és una cosa tolerada en el món del treball, sempre que aquest ús personal no sigui abusiu. Les causes d’acomiadament immediat de l’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball corresponen a fets greus i, per tant, per constituir un acte de frau, deslleialtat o abús de confiança contemplat a l’article 72, apartat 1 de la llei, unes trucades privades amb el telèfon de l’empresa per part d’un treballador han de correspondre a una utilització personal del telèfon de l’empresa que supera la tolerància que es pot raonablement exigir d’un empresari. Atès que el en dret andorrà l’única sanció de la conducta d’un treballador és l’acomiadament, no tots els actes de frau, deslleialtat o abús de confiança poden generar els mateixos efectes, sinó que perquè els mateixos corresponguin a una causa d’acomiadament, han de presentar un caràcter suficientment greu per tal de respectar l’equilibri entre culpa i sanció, establert pel referit article 72. Es desprèn d’aquestes consideracions, que perquè la utilització del telèfon de l’empresa per realitzar trucades personals per part del treballador pugui constituir una causa d’acomiadament en el sentit del referit article 72, l’empresa ha, bé de manifestar expressament i de manera clara i sense ambigüitat que no accepta cap tolerància en l’ús dels seus telèfons, bé advertir de forma solemne el treballador, abans de qualsevol sanció i particularment abans d’un acomiadament que constitueix una sanció gravíssima pel treballador, que per raó d’un ús privat del telèfon de l’empresa per part del treballador, considerat com a abusiu, no podrà continuar la tolerància fins llavors admesa.

IV.- Respecte del cost de les referides trucades, s’ha de posar de relleu que les mateixes s’han produït durant mes de dos anys, sense que l’empresa hagi manifestat cap oposició fins a la carta d’acomiadament, ço que demostra una tolerància de la situació per part de l’associació, a la qual, com ja s’ha dit més amunt, no es podia posar fi sense un advertiment solemne que no ha quedat acreditat en autes. Per tant, l’A. no pot avui reclamar el rescabalament del cost de les trucades quan les va tolerar i acceptar durant gairebé tota la relació laboral.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/12/08, ponent JL. Vuillemin, autes 231/08.

Titularitat indistinta d'un compte bancari

“Malgrat tot, quan la titularitat es conjunta es presumeix que els titulars formals del compte en són titulars materials per meitat d’acord amb el que disposa tant el Digest 17,2,29 pr. com l’article 40 del Codi de Família català, de tal manera que la càrrega de la prova del contrari correspon a aquell dels cònjuges que al·legui que els diners eren de la seva propietat malgrat haver estat dipositats en un compte comú.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 093/05.

“Com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 11 de juliol del 2002, en el supòsit de comptes corrents indistints és procedent l’aplicació analògica de la normativa vigent al Principat sobre obligacions solidàries, i més concretament les que fan referència a la solidaritat de creditors, de tal manera que, en virtut del que disposa el Digest 45,2,2, cadascun dels titulars pot exigir ell sol la totalitat de la prestació. No obstant, com destaca també la Sentència esmentada i entre altres l’Aute de 30 de setembre del 1999, aquesta facultat de disposició solidària “no comporta a la vegada un dret de propietat o de copropietat sobre els diners dipositats”, ja que “un compte col·lectiu no suposa necessàriament una comunitat dels diners dipositats”, de tal manera que si una de les parts s’oposa a que l’altre retiri la totalitat o una part del saldo del compte en qüestió el Banc dipositari s’ha de negar a aquesta pretensió fins que les parts arribin a un acord extrajudicial sobre el repartiment dels diners, o judicialment es fixi quina part del saldo del compte bancari pot retirar cada un dels seus titulars.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 14/2/08, ponent E. Amat, autes 222/07.

Responsabilitat de la companyia asseguradora malgrat l'impagament de la prima

“Per aquesta raó, el dia en que es va produir l’accident d’autes, l’onze d’agost del 2006, la primera prima de l’assegurança no estava pagada i, per tant, el vehicle propietat del Sr. A.R.M. no gaudia de la preceptiva cobertura, ja que tant l’article 138.1.4 del Codi de Circulació, reformat el set d’abril del 2006, com la Llei 2/2006 de 7 d’abril de modificació de la Llei de Creació del Fons Andorrà de Garanties consideren que el rebut del pagament de la prima és el mitjà d’acreditar la
vigència de la pòlissa, disposició que ha de portar a entendre que si en el moment de produir-se el sinistre no s’ha pagat la prima corresponent no es gaudeix de
cobertura.
II.- No obstant, aquesta conclusió no suposa que la companyia quedés exonerada de responsabilitat front a tercers sempre que l’assegurança estigués donada d’alta al Servei de Policia en la data en la què es va produir el sinistre, ja que el contracte d’assegurança era per ells res inter alios acta i les conseqüències de l’incompliment per part de l’assegurat de les seves obligacions envers la companyia no els podia afectar i en el cas present consten a les actuacions proves suficients de que el dia en què es va produir el sinistre l’assegurança que el Sr. A.R.M. va concertar amb la companyia “Assegurances G. SA” estava donada d’alta al
Servei de Policia i encara no s’havia comunicat la seva baixa. Aquesta conclusió no es contradiu amb el fet que la Sra. M.G.S. fos la companya sentimental del Sr. A.R.M. en el moment en el què es va produir el sinistre, perquè la bona fe de les persones es presumeix i l’existència d’una relació de parella no porta a presumir que cada un d’ells coneix els incompliments contractuals de l’altre, ni menys encara que en sigui responsable.

Per aquests motius, cal entendre que, en contra del que defensa la companyia d’assegurances, el dia 11 d’agost del 2006, quan la Sra. M.G.S. va patir els danys que ara pretén que li siguin abonats, l’assegurança del vehicle propietat del Sr. A.R.M. estava donada d’alta davant del Servei de Policia i del M.I. Govern i per aquesta raó la companyia Assegurances G. SA ha de ser condemnada solidàriament amb el Sr. A.R.M. a satisfer a la Sra. M.G.S. les quantitats que aquest ha estat condemnat a pagar.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 319/08.

Deure de contribuir al sosteniment de les despeses familiars en una parella de fet, presumpció de donació

“Es cert que existeix una seria de drets i deures que s’imposen als convivents per tal d’evitar l’enriquiment injust d’uns dels membres de la parella. Això es tradueix en el fet que mentre perdura la situació de parella estable, els convivents tenen el deure de contribuir al sosteniment de les despeses familiar que origina una unió de fet. Ara bé, aquestes despeses tenen el seu límit quantitatiu en el nivell de vida que la parella mantingui i venen determinades per les despeses ordinàries que genera la vida en comú. Com la jurisprudència d’aquesta Sala ho ha posat de relleu (S 10 de maig de 1994), si els diners lliurats per un membre de la parella a l’altre, són raonablement proporcionats al que aquest té obligació de lliurar, s’entendrà que són la seva aportació a les despeses comunes, si es tracta d’una quantitat superior es presumirà que son préstecs i no donacions. En cas d’autes es manifestament evident que una suma de 25.000.000 ptes per contribuir a les despeses de la llar, és més que desproporcionada i increïble. Pels altres tipus de donacions, s’ha de provar l’animus donandi i el seu abast, ja que com ho ha tingut l’oportunitat aquesta Sala de precisar-lo, (S 25 de maig de 1994), segons una regla de bon sentit, els actes de liberalitats no es presumeixen, i la donació, prototipus dels actes de liberalitats, exigeix sempre uns requisits de forma que no son complerts en autes, respecte a les quantitats litigioses.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.

Simulació en el contracte de compravenda: donació, revocabilitat

La compravenda és un contracte consensual, i tal com ho precisa el Digest 18,1,2, és el conveni entre les parts el que determina la perfecció del contracte i no el pagament del preu; així la compravenda es perfecta amb el mutu consentiment de les parts sobre la cosa venuda i sobre el preu de la mateixa. Ara bé, aquest mutu consentiment ha de ser sincer; és a dir que no ha d’existir una divergència conscient entre la voluntat realment volguda per les parts i la que es manifesta en el contracte, els efectes de la qual no son volguts. Si aquesta divergència existeix, es tracta d’un contracte simulat. El propòsit buscat per les parts que celebren un contracte simulat es crear l’aparença d’existència d’un determinat contracte que en veritat no es volgut, i això, en la majoria dels casos, per induir tercers a engany. Per tant, un contracte de compravenda, encara que manifesti la seva perfecció a l’exterior, no pot tenir validesa i eficàcia, si les parts han convingut anteriorment a la seva celebració, que mai el venedor transmetrà al comprador els drets que té sobre la cosa objecte del contracte, o que mai el comprador en pagarà el preu o la contraprestació al venedor. ….
Si no existeix la voluntat de les parts de pagar el preu o la contraprestació en diners de la cosa traspassada, no hi ha compravenda i per tant no es pot considerar que els referits contractes siguin vàlids i eficaços, sinó que s’ha de pronunciar la nul.litat de les compravendes pactades per manca de consentiment.
IV.- Dit això, un contracte simulat pot tenir una eficàcia relativa quan la voluntat simulada amaga una altra voluntat de les parts, amb un contingut i abast diferent del manifestat i declarat al contracte. La cessió gratuïta de drets sobre un bé immoble correspon a una donació; per tant s’ha de determinar si la donació dels apartaments de la planta tercera de l’edifici Els Marginets pel Sr. R.N.O. a favor de la Sra. C.G.R., disfressada pels referits contractes simulats de compravendes, té plena validesa i eficàcia. La donació és una atribució patrimonial, feta de forma voluntària, definitiva i sense cap mena de contraprestació, d’acord amb els requisits que estableix la Llei. D’aquesta definició se’n deriva que la donació es una atribució feta de forma voluntària, que suposa una atribució de caràcter patrimonial, que suposa l’atribució definitiva d’un dret al donatari, que comporti una disminució del patrimoni del donant i un augment correlatiu del patrimoni del donatari, i que no ha de tenir cap causa especifica sinó el concepte de liberalitat. Des d’aquesta òptica la donació esdevé perfecta amb l’acceptació del donatari, tal com ho declara el Digest 44,7,55 i la jurisprudència ( sentència del 26 d’octubre de 1995). La donació feta d’acord amb els requisits que estableix la Llei esdevé irrevocable des de la seva acceptació per part del donatari (Codi 8,56,10), però aquest principi de la irrevocabilitat no es porta fins a les seves conseqüències, ja que les donacions es poden rescindir per frau de creditors i es poden fins i tot suprimir o limitar si perjudiquen els drets dels llegitimaris, segons les regles sobre inoficiositat llegitimaria. Així s’ha d’afegir a l’actiu hereditari l’import de les liberalitats que ha fet el causant de la successió en vida, amb independència de que el donatari tingui o no la condició de llegitimari, ja que el dret dels llegitimaris es preferent al dret dels donataris (Codi 3.29.6 i 7).

Per tant, essent manifestament atorgades les referides donacions en vulneració dels drets a la llegitima, s’ha de declarar els béns donats com a comptables en l’herència del Sr. R.N.O., decretar inoficioses les referides donacions i condemnar a la Sra. C.G.R. a lliurar a l’herència la part d’aquelles donacions que excedeixi el que el donant podia disposar, amb els fruits i interessos a comptar de la demanda, perquè el donatari no pot patir de la dilatació amb la qual els hereus han iniciat l’acció contra ell mateix.
Sentència
de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.

Compravenda de béns immobles sense la preceptiva autorització administrativa són precontractes o actes preparatoris sotmesos a una condició resolutòria

“III.- En el supòsit de celebració d’un contracte de compravenda sent preceptiva l’autorització administrativa i no disposant de la mateixa la jurisprudència andorrana havia declarat reiteradament que el citat contracte era nul. Així la STSJA de 20 de maig del 1999 declarava: “si el contracte privat d’autes convingut entre els agents i la venedora el 20 de maig de 1982 és qualificat de compravenda de l’apartament (com el qualifica el Tribunal “a quo” en concórrer el “títol” i la “tradició”) el mateix és nul per manca de l’autorització administrativa prèvia al seu atorgament; si, pel contrari, es conceptua com a promesa de venda amb la finalitat de no incórrer en la nul·litat del contracte definitiu i per eludir el requisit de l’autorització administrativa prèvia, estaríem llavors davant d’un frau de llei” . Per aquesta raó, fins la promulgació de la llei sobre Transmissions Patrimonials Immobiliàries de 15 de desembre del 2000 el contracte celebrat amb un estranger sense la preceptiva prèvia autorització administrativa sols podia tenir validesa en tot cas com contracte preparatori de la veritable compravenda “pendent del compliment de la totalitat dels requisits legals pertinents” (STSJA de 30 de març del 1990) no sent per tant títol suficient per transmetre la propietat fins que no es complís la condició d’obtenir la preceptiva autorització. Aquesta línia jurisprudencial troba la seva continuïtat en la citada llei de 15 de desembre del 2000 que, per tal d’acabar amb els dubtes que poguessin existir, disposa en el seu article cinquè que “S’entenen preparatoris tots els contractes atorgats sense l’autorització administrativa preceptiva d’adquisició tant si s’han qualificat de contracte de promesa o de compromís de transmissió com de transmissió definitiva. Els dits contractes són vàlids i eficaços com a tals si reuneixen els requisits essencials del dret. No obstant això, l’efecte translatiu no pot produir-se fins que el promitent comprador no hagi obtingut l’autorització administrativa d’adquisició corresponent”. Per aquesta raó, cal entendre que, a partir de la vigència d’aquesta Llei, els contractes de compravenda celebrats sense l’autorització precisa quan el comprador és estranger s’han de qualificar de precontractes sotmesos a una condició resolutòria en el cas que no s’arribi a obtenir la preceptiva autorització en el termini fixat o en el que raonablement es pugui presumir concedit. D’acord amb el criteri majoritari defensat en el seu moment per C., es tracta d’una etapa preparatòria en un procés negocial complex de natura successiva, que genera una relació contractual entre les parts que es reserven la facultat d’exigir recíprocament en un moment posterior la posada en vigor del contracte projectat en el supòsit que el comprador obtingui la oportuna autorització. Per aquesta raó, fins que això no succeeixi no es produiran els efectes propis de la compravenda, sense perjudici de que, si el contracte preparatori de la compravenda pròpiament dita és vàlid com a tal, les parts puguin incórrer en responsabilitat si aquesta no s’arriba a perfeccionar per culpa d’alguna de les parts.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/10/06, autes 114/06.

Contracte de corretatge: meritament de la comissió pactada

“II.- Malgrat els arguments de la recurrent, la jurisprudència d’aquesta Sala és constant en estimar que el contracte de corretatge genera una obligació de resultat, això és aconseguir la celebració de la compravenda que se li encomana, sense que pel fet d’haver posat tots els mitjans oportuns per aconseguir-ho l’entitat mediadora tingui dret a cobrar la comissió pactada si finalment la venda no s’ha produït, o ho ha fet amb independència de la seva actuació, com és el cas. És a dir, com posen de relleu entre moltes altres les Sentències d’aquesta Sala de 10 de juliol del 1997, 19 de novembre del 1998 i 29 de juny del 2000, el mediador sols té dret a cobrar una comissió si la venda projectada es porta a terme i a més a més hi ha una relació de causalitat entre la seva actuació intermediadora i la celebració del contracte. Pel contrari, resulta irrellevant que sigui finalment la propietària de l’immoble la que celebri el contracte de compravenda, ja que, com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 17 de juliol del 2006, el mandat de vendre no és sempre representatiu, raó per la qual el mediador no té necessàriament la condició de part en el contracte de venda, però si aquesta es celebra gràcies a la seva intermediació, o el propietari s’aprofita de la seva gestió, el corredor té dret a cobrar la comissió pactada.”
Sentència
de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 17/1/08, autes 245/07.

II.- Per resoldre el present litigi cal tenir en compte que el contracte de corretatge és un contracte consensual que no exigeix cap forma especial per la seva validesa, en virtut del qual una de les parts s’obliga a pagar una quantitat anomenada comissió a l’altre part contractual en el supòsit que es celebri un contracte entre la persona que encarrega la mediació i un tercer als quals el mediador ha posat en contacte amb aquesta finalitat. El corretatge es presumeix onerós i la comissió, que a manca de pacte en contrari paga el venedor, es fixada pel costum en un cinc per cent de l’import de la venda. No obstant, sols existeix obligació de pagar la comissió corresponent si el contracte s’arriba a perfeccionar, encara que més tard es resolgui, com a conseqüència de l’actuació del mediador, és a dir si s’obté el resultat previst (SSTSJA de 23 de febrer de 1995 i 18 de juliol del 1996), de tal manera que, com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 10 de juliol del 1997, “es necessari acreditar que la transmissió de la finca s’ha produït com a conseqüència de la intervenció professional del comissionista”.
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/10/06, autes 114/06.

Contractes d'adhesió, interpretació dels contractes

“II.- El recurrent argumenta en el seu recurs que el contracte signat entre les parts és del tipus d’adhesió i que per tant cal protegir a la part més feble interpretant el contracte de manera que no pugui perjudicar-la. No obstant, el contracte que dóna origen al present litigi no es pot qualificar com d’adhesió, ja que aquests contractes es poden definir com aquells en els quals una de les parts no té la possibilitat de modificar l’oferta contractual que se li fa, de tal manera que ha d’acceptar-la tal com està redactada o refusar-la i en el cas present sembla clar que les condicions concretes de l’arrendament, entre elles el preu, es van negociar entre les parts modificant un contracte tipus del que disposava el propietari de l’immoble. D’altra banda, tampoc es pot dir que cap d’elles es trobava en situació de superioritat respecte de l’altre i que per tant s’ha de protegir la part més feble, en virtut del que disposen les Decretals 6,5 regla 45 i el Digest 50,17,168, sinó que en aquest cas a l’hora de negociar el contracte les dues parts es trobaven en situació d’igualtat. Tanmateix, encara que no es tracti d’un contracte d’adhesió, el principi recollit pel dret romà de “Interpretatio contra stipulatorem” comporta que la part que ha causat la foscor d’una clàusula redactada per ella mateixa n’ha de patir les conseqüències i no en pot treure profit, com posa de relleu la STSJA de 27 de gener del 2000. Ara bé, en el cas present cal entendre que la redacció del contracte pel que fa al preu a pagar per l’arrendatari es va fer de comú acord entre les parts i no pas de manera unilateral i independent per una d’elles i en tot cas el principi “contra stipulatorem” sols es pot aplicar quan no existeixin elements que ens permetin esbrinar quina va ser la voluntat real de les parts d’acord amb els criteris generals que cal emprar per tal d’interpretar el contracte. És a dir, el citat principi no suposa una penalització que s’apliqui en tot cas al que va provocar la obscuritat, de tal manera que sempre s’hagi d’interpretar la clàusula en contra seu, sinó un criteri més de interpretació a utilitzar quan no sols la clàusula és fosca sinó que no s’ha pogut trobar el seu sentit per altres mitjans.

(III.-) El primer criteri a utilitzar per tal d’esbrinar el sentit d’un determinat pacte contractual és el gramatical i sintàctic, ja que, com destaca la STSJA de 12 de gener del 1995, en principi la interpretació que es doni al contracte no pot ser contrària al contingut gramatical i al sentit jurídic de les paraules, encara que el que cal cercar en tot cas és la voluntat de les parts, d’acord amb el que disposa el Digest 33,10,7-2. En el cas present si bé el criteri gramatical no ens resol el problema d’interpretació al que ens enfrontem perquè la redacció de la clàusula és confusa, malgrat tot sí que ens ofereix alguna pista a tenir en compte. En efecte, si s’hagués disposat que les cinc mil pessetes que s’afegien al preu del lloguer es pagarien en concepte de despeses de calefacció es podria pensar que la voluntat de les parts era clara i que amb el pagament d’aquesta quantitat quedava saldat tot deute per aquest concepte, però al afegir que aquesta suma es pagava com a part “proporcional” d’aquestes despeses cal esbrinar quin sentit cal donar a aquesta paraula, perquè no es pot entendre que s’ha afegit sense cap motiu, sinó que cal presumir el contrari. Atesa aquesta presumpció, és cert que la proporcionalitat que es predica no es pot referir a les despeses reals de calefacció si la interpretem literalment, ja que la quantitat que cal pagar és fixa en relació a elles, però és raonable pensar que vol dir que el que es paga és part del que resulti del consum encara que no sigui proporcional.

(III.-) No obstant, atès que la interpretació literal del pacte en qüestió no es pot considerar ni molt menys definitiva a l’hora d’esbrinar la voluntat de les parts, cal servir-se d’altres criteris per tal que de manera conjunta ens ajudin en aquesta tasca. Un segon criteri a tenir en compte a l’hora d’interpretar una clàusula contractual és el de valorar de manera sistemàtica el conjunt del contracte posant les clàusules fosques en relació amb les demés, ja que totes elles tendeixen a una finalitat comuna. En aquest cas el pacte onzè del contracte signat per les parts equipara la manca de pagament dels rebuts de calefacció i els de l’aigua per tal de donar lloc a la resolució del contracte, diferenciant-los de la manca de pagament del lloguer i per aquesta raó també és raonable pensar que podien existir despeses de calefacció que superessin la quantitat fixa que es pagava junt amb el preu del lloguer i que si no es pagaven podien donar lloc a la resolució contractual.

IV.- D’altra banda, per tal d’interpretar un contracte cal tenir en compte igualment les circumstàncies concretes de cada supòsit, esbrinant què és el que s’acostuma a fer o és més versemblant en casos similars, perquè com posa de relleu el Digest 50,17,114 “In obscuris inscipi solere, quod verosimilius est, aut quod plerumque fieri solet”, i en el cas objecte de litigi, malgrat el sistema de calefacció és comunitari, l’habitatge disposa de comptador individual, raó per la que cal pensar que no s’ha pactat un preu fet per les despeses de calefacció, ja que aquest criteri no s’ajusta a l’existència d’un sistema en funcionament per mesurar el consum.

V.- Cal recordar també que, d’acord amb el que disposa el Digest 50,17,56-55, per tal d’interpretar un contracte, si aquest és onerós, cal cercar la major reciprocitat d’interessos i donar el sentit que sigui més adequat a la finalitat del negoci (Digest 50,17,67) i en el cas present el pagament de trenta euros mensuals és pel que es veu inferior al cost mitjà de mantenir calent l’habitatge i per tant si aquest és l’únic sistema per satisfer les despeses de calefacció resulta clarament perjudicial pel propietari.

VI.- Per últim, són especialment importants per tal d’interpretar la voluntat de les parts els seus actes anteriors, coetanis i posteriors a la celebració del contracte i en el cas present s’ha acreditat a les actuacions ….”
Sentència
del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 218/05.

Pagament fet a un tercer

“No obstant, malgrat és cert que el pagament fet a tercer no allibera en principi al deutor i també ho és que al document que consta al foli 43 es manifesta que la transferència es fa a la Comunitat de Propietaris de la Plaça U. i no a “A. S.L.”, cal tenir en compte que el pagament fet a tercer sí que allibera al deutor si comporta una utilitat pel creditor, com disposa el Digest 13,7,11-5 quan manifesta “Solutam autem pecuniam accipiendum non solum, si ipsi, cui obligata res est, sed et si alii si soluta voluntate eius, vel ei cui heres existit, vel procuratori eius, vel servo pecuniis exigendis praeposito”.
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 165/05.

Separació: atribució del domicili conjugal

“En relació a l’atribució de l’ús del domicili conjugal cal tenir en compte que aquesta s’ha de fonamentar en la necessitat de protegir al cònjuge més desfavorit o en interès dels fills menors, sense que, com posa de relleu entre molts d’altres l’Aute d’aquest Tribunal de 10 de juliol del 1997, tingui rellevància que l’immoble sigui propietat del cònjuge al què no s’atribueix aquest domicili, ni la naturalesa del títol d’ocupació, ni el fet que es tracti d’un bé de procedència familiar, ni que un dels esposos hagi contribuït a les despeses de la seva rehabilitació, temes en tot cas a discutir en un procediment de liquidació del règim econòmic. Per aquesta raó, aquest Tribunal discrepa de la decisió de l’Honorable Batlle i entén que no pot primar la titularitat de l’immoble per determinar l’atribució del seu ús, ni tampoc el fet que el domicili familiar no estigui especialment condicionat a les deficiències de salut que presenta la Sra. M.A., ni que l’habitatge en qüestió formi part del patrimoni familiar de l’espòs, sinó que el que cal tenir en compte és quin dels dos cònjuges està més necessitat de protecció d’acord amb el que disposa l’article 56 LQM i en aquest cas, malgrat el fill comú sigui major d’edat i ja no estigui al càrrec de la seva mare, considerem que és la recurrent la que mereix aquesta protecció i és per tant a ella a qui s’ha d’atribuir el domicili familiar i no al Sr. A.C. que disposa com a mínim d’un altre habitatge de la seva propietat a on residir.”
Sentència
del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, autes 165/05.

Pensió compensatòria: requisits

“II.- En segon lloc, al·lega la recurrent la manca de conformitat amb l’import fixat per la Sentència d’instància en concepte de pensió compensatòria, ja que, en el mateix sentit interessat a la demanda reconvencional del procediment de separació, considera que l’import correcte seria el de 3.005 euros mensuals.
En relació a aquest punt cal apreciar que es donen en el cas present totes les circumstàncies que recull l’article 57 LQM per tal que concedir una pensió compensatòria a un dels cònjuges, ja que l’esposa ha patit com a conseqüència de la separació dels consorts un desequilibri econòmic en relació a la situació de la que gaudia anteriorment, ja que com a mínim abans no patien problemes econòmics mentre que en l’actualitat no pot sobreviure sense ajut extern. A més a més, la recurrent té ja una certa edat (57 anys), la seva salut no és del tot bona (ja que entre altres presenta una important deficiència auditiva i crisis d’angoixa i depressió), no gaudeix de una qualificació professional, les probabilitat d’accés a un lloc de treball són ínfimes, els seus recursos econòmics són inexistents, ja que els comptes corrents dels què eren titulars els cònjuges han quedats reduïts a un saldo negatiu degut a transferències fetes per l’apel·lat del compte corrent comú al seu (com es pot veure al foli 313 i reconeix el mateix Sr. A.C. al respondre les preguntes que se li fan al foli 433 en relació al 221), el matrimoni i la convivència conjugal han durat 28 anys, durant els quals la recurrent s’ha dedicat de forma exclusiva a la família deixant el seu treball a partir del naixement del fill i ha col·laborat amb els seus diners a les despeses del matrimoni.
Ateses aquestes circumstàncies és procedent establir una pensió al seu favor, tenint en compte a més que l’espòs gaudeix d’un sou regular i d’ingressos que provenen del seu patrimoni i que la família portava un ritme de vida elevat, com es pot veure als extractes de compte corrent que consten als folis 137 i ss. en els que es poden observar despeses importants en restaurants de categoria, viatges i altres signes del nivell de vida que portava la parella. No obstant, en aquest cas la sentència d’instància li ha concedit a la recurrent una pensió que suposa quasi bé la meitat del sou que percep el marit, encara que no es tinguin en compte altres ingressos patrimonials, i a més a més aquest Tribunal ha admès la seva sol·licitud d’atribució a la recurrent de l’habitatge familiar, concessió que també suposa per ella una renda addicional en quan disminueix les seves despeses, raó per la que considerem que no procedeix incrementar l’import de la pensió concedida.
Pel que fa a la sol·licitud de que es capitalitzi aquesta pensió, tampoc aquesta petició es pot estimar, ja que, com posa de relleu l’article 57.3 LQM aquesta possibilitat sols pot obtenir-se per acord de les parts.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 165/05.

Títol executiu: defectes formals

“II.- L’article 2 del Decret del dia 1 de maig de 1922 regulant el procediment per als embargaments preventius estableix que: “per decretar l’embarg preventiu és necessari per part del que el demana, que presenti un títol executiu, o que en cas de no ser executiu el títol que presenta, doni caució suficient per a respondre dels perjudicis que pugui ocasionar; i per part de l’embargat, que no tingui béns immobles coneguts o establiment suficient per a respondre de la quantitat reclamada, o que hi hagi perill de que faci desaparèixer sos béns en perjudicis dels acreedors”. En el present cas, l’oposició de la societat C. SA a la mesura d’embargament preventiu decretada sobre els seus béns, es basa únicament en una pretesa absència de títol executiu.
III.- La societat C. SA va comprar a la societat W.S.I. SA una màquina centrifugadora. En pagament d’una part del preu de l’esmentada màquina, la societat C. SA va entregar a la societat W.S.I. SA una lletra de canvi per un import de 11.318,-€ lliurada per C. SA a una societat italiana, però aquesta entrega es va fer sense endós a favor de la societat W.S.I. SA, ço que fa que aquesta darrera societat no ha pogut cobrar la referida canvial. El lliurament de la lletra de canvi litigiosa per la societat C. SA en pagament d’un deute contractat prop de societat W.S.I. SA, constitueix una clara manifestació d’un reconeixement de deute. Per tant, encara que la dita canvial no sigui executiva en la seva pròpia qualitat de lletra de canvi a raó d’un defecte formal, més concretament: absència d’endós, la seva entrega a la part creditora, en concepte de pagament parcial de la màquina adquirida, té per efecte de transformar-la en un reconeixement de deute que constitueix un títol executiu.”
Aute del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent JL. Vuillemin, autes 088/09.

Novació/subrogació en el contracte d'arrendament

“IV.- Per tal de decidir si en data 21 de gener es va celebrar un nou contracte que ara es pugui declarar extingit cal tenir en compte que, d’acord amb les normes
pròpies del dret romà primitiu, la novació comporta la desaparició automàtica de la relació preexistent que necessàriament s’extingeix, posició que va ser superada pel dret justinianeu al exigir per tal que es produís l’extinció un clar “animus novandi” i en aquest sentit la Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 9 de novembre del 1980 destaca que “tota novació de contracte suposa una voluntat d’extingir una obligació precedent condicionada a la creació d’una nova obligació segons resulta de la Instituta 3,29,3”. Aquesta evolució ha comportat que la jurisprudència dels Tribunals andorrans admeti tant la novació extintiva com la modificativa i que per tal d’estimar si ens trobem davant d’un o altre tipus de novació sigui precís interpretar la voluntat de les parts i esbrinar si l’antiga relació obligatòria queda substituïda o no per la nova.
Ateses aquestes consideracions, aquesta Sala considera que quan es produeix un traspàs d’un immoble arrendat mantenint-se el contingut de l’anterior cal entendre en principi que es tracta d’una subrogació del nou arrendatari en el lloc de l’antic, de tal manera que, a manca de prova en contrari, no es produeix una novació pròpia o extintiva, presumint que el que cerquen les parts és el manteniment de la relació obligatòria originària, encara que es canviï un dels seus subjectes, i això és el que es dedueix del document de traspàs de negoci que examinem en el què es manifesta que el Sr. B.U. reconeix a “S. SA” com a nova arrendatària amb les mateixes obligacions i els mateixos drets que tenia el Sr. R.C.F., motiu que porta a l’estimació del recurs i la desestimació de la demanda tal com ha estat plantejada.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 113/09.

Les deficiències acústiques d'un habitatge no són vicis ocults, si bé són indemnitzables

“II.- El fet de que el soroll comportés que una de les habitacions de l’habitatge no es pogués utilitzar no es pot considerar com un vici ocult del mateix en el sentit propi del terme, com al·lega l’agent, ja que no prové d’un defecte de l’habitatge en sí, sinó del fet que al seu costat s’hagués instal·lat una caldera de calefacció de la Comunitat que no estava convenientment insonoritzada, raó per la què a qui correspon resoldre aquest problema és a la Comunitat, que finalment ha fet les reparacions necessàries per reduir els sorolls provinents de la seva caldera als límits admesos legalment (folis 244 a 247). Per aquesta raó, no és procedent condemnar al venedor a indemnitzar al comprador amb la pèrdua de valor de l’immoble que hagués pogut comportar aquest defecte.
III.- No obstant, en el cas present aquest soroll no era degut a un mal funcionament de la caldera, sinó que era un fet habitual conseqüència de la seva potència, com posen de relleu els tècnics en calefacció, els Srs. R.S. i R.C., en les seves declaracions (folis 146 i 148), raó per la qual no es pot admetre l’argument del defenent en el sentit que ell mai havia patit molèsties per aquesta causa, ja que un soroll d’aquests decibels havia forçosament de causar-li un greu destorb quan habitava l’apartament i, per tant, havia d’informar al comprador d’aquest fet. El fet que el venedor no informés al comprador del problema que afectava a l’immoble, i que cal presumir que ell coneixia, suposa un incompliment per part seva del principi que presideix els contractes d’actuar d’acord amb la veracitat i la bona fe, que recull el Digest 16,3,31,pr i 21,1,31-20 i ha aplicat reiteradament la jurisprudència d’aquesta Sala, comportant la seva obligació de indemnitzar al comprador pels danys que aquesta actuació li hagués pogut produir. Aquesta conclusió suposa que els fets que exposa el demandant com a base de la seva demanda puguin portar a estimar-la amb un fonament de dret diferent, que aquest Tribunal està legitimat per aplicar en virtut del principi iura novit curia, sempre que es consideri acreditat que aquesta actuació li ha produït danys al comprador.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 065/09.

Caràcter indefinit de les obligacions de l'avalador: extensió a un segon crèdit

Per sentència de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 052/09, la sala civil del Tribunal Superior revoca la sentència del Tribunal de Batlles, per la qual s’absolia als avaladors i socis d’una societat front la reclamació del deute per part d’una entitat bancària, en entendre que malgrat no haguessin signat com a avaladors la segona la polissa de crèdit, l’obligació de la primera s’estenia a la segona pel caràcter indefinit de l’aval, segons es diu textualment:
“II.- Ateses aquestes consideracions, cal examinar ara si el citat aval garantia també el compliment de les obligacions que “Q. SA” va assumir en virtut de la pòlissa de crèdit signada en data 9 de juliol del 2003 i la resposta també ha de ser afirmativa.
En primer lloc, l’aval concedit pels Srs. J.S.M., E.O.S. i E.F.F. en data 22 d’agost del 2002 garantia el compliment per part de “Q. SA” de totes les obligacions que aquesta societat pogués assumir respecte del Banc i el seu caràcter indefinit, el fet que no fes referència expressa a la pòlissa de crèdit que les parts havien signat dies abans i la proximitat en el temps entre aquesta i la que es va signar un any més tard porta a concloure que garantia també el compliment d’aquesta segona pòlissa, tant si aquesta era una pròrroga de l’anterior, com si es tractava d’un nou contracte i, per aquest motiu ni a la primera, ni a la segon pòlissa es avaladors van signar l’apartat corresponent a l’aval, perquè aquest ja es va pactar el dia 22 d’agost del 2002.
Cal tenir en compte, a més a més, que la primera pòlissa vencia el dia 12 d’agost del 2003 i el nou de juliol es va pactar la segona, per un import superior al degut per la primera i amb un venciment posterior, ja que en execució de la primera el saldo deutor superava al límit pactat (56.859,91 més interessos, en front dels 30.000 pactats), fet que porta a estimar que el que es va pactar va ser una pròrroga de la primera pòlissa per tal de subscriure una nova línea de crèdit. D’altra banda, si la fiança hagués estat referida exclusivament a la primera pòlissa i la segona hagués suposat una novació extintiva, i per tant s’hagués extingit la fiança, el creditor hauria exigit als fiadors el pagament del deute pendent en virtut de la pòlissa avalada, cosa que en cap moment va fer, sinó que la suma deguda en virtut de la primera quedava com deute de la segona. Per aquesta raó, cal entendre que el que es va fer és ampliar el crèdit concedit, per tal de facilitar-ne el compliment, i en aquest sentit cal interpretar la proposta feta pels Srs. J.S.M. i E.O.S. en data 1 de juliol del 2002 per tal que se’ls hi ampliés el límit de la pòlissa de crèdit que estava vigent fins llavors (folis 495 a 496).”

Parella de fet: liquidació del pis adquirit en comú

Per sentència de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 028/09, la sala civil del Tribunal Superior entén que existint una relació de parella de fet, o vincle more uxorio, havent escripturat l’adquisició de l’habitatge i el préstec hipiotecari a nom d’ambdós, i havent satisfet la totalitat de les quotes tan sols un dels membres de la parella, aquest no pot demanar a l’altre el pagament de les quantitats satisfetes en el seu benefici, havent-se de presumir l’existència d’una donació, apartant-se el Tribunal del principi general que la donació no es pot presumir en atenció a la situació de convivència, segons diu textualment la sentència:

“III.- Aquesta conclusió no impedeix que el tercer que ha pagat el preu pugui reclamar que el propietari del bé li retorni allò que ha pagat en el seu benefici, perquè de manera general la donació no es presumeix, però la solució ha de ser un altre quan el que paga està lligat en el moment de fer-ho amb el que esdevé propietari per una relació d’afecte que cal presumir en els cònjuges i en les parelles de fet que conviuen more uxorio. Per aquesta raó, aquesta Sala entén correcte que el Sr. C.M.T. no pugui repercutir aquelles sumes que va pagar mentre mantenia una relació de parella amb la Sra. R.D.G., fos aquesta de llarga o de curta durada, ja que sols ho hauria pogut reclamar si hagués pogut acreditar que el pagament es feia com a conseqüència d’un préstec que calia que li fos retornat, que no és el cas, mentre que una vegada es va trencar la relació la presumpció ha de ser la contrària i per aquesta raó la Sentència d’instància obliga encertadament a la Sra. R.D.G. a pagar al Sr. C.M.T. les sumes que aquest va abonar per tal d’amortitzar el préstec hipotecari a partir d’aquell moment.”

Obligacions de l'arrendador: sinistre en una caldera de calefacció, indemnitzacions

“IV.- És obvi que l’única responsabilitat que es pot imputar al Sr. A.T.F. és la responsabilitat contractual, ates que en virtut de l’article 26 apartats 1,4 i 6 de la Llei d’arrendaments de les finques urbanes, l’arrendador està obligat a lliurar a l’arrendatari la finca objecte del contracte, de forma que estigui en condicions de servir a l’ús a que està destinada, a efectuar en la finca arrendada, i en les seves instal·lacions, les reparacions necessàries perquè pugui continuar destinant-se a la finalitat per a la qual va ésser arrendada, i a mantenir a l’arrendatari en el pacífic ús i gaudiment de la cosa arrendada, durant tot el temps del contracte. Per tant si una instal·lació de la finca arrrendada, com el servei de calefacció, no ha funcionat de manera correcta
per trobar-se en mala condicions, la responsabilitat, no tant sol d’aquest fet, sinó àdhuc de les seves conseqüències directes, incumbeix a l’arrendador d’acord amb les disposicions legals més amunt esmentades.
Tractant-se d’una responsabilitat contractual el termini de prescripció de la Lex Aquília és inoperant. Dit això, per que l’acció dels Srs. M.P.T.P., E.D.S., A.T.S. i L.T.S. prosperi, els mateixos han d’establir l’incompliment contractual del arrendador que ha pogut originar el sinistre.
…/…
L’incompliment contractual del Sr. A.T.F. va concórrer a la producció dels danys, i per conseqüent s’ha de partir la responsabilitat dels mateixos en la proporció del 50%.
…/…
VI.- Respecte a l’import de les indemnitzacions atorgades pel primer jutge, s’ha de confirmar les quantitats concedides als Srs. E.D.S., A.T.S. i L.T.S. en concepte de perjudici moral que corresponen al perjudici patit per les víctimes en relació amb l’edat de cadascuna. No es pot negar que per un marit o una filla veure la seva esposa i mare, desfigurada, origina un perjudici moral real i autèntic. Igualment estan ajustades a la jurisprudència habitual d’aquesta Sala les indemnitzacions atorgades a la Sra. M.P.T.P., en concepte de pretium doloris (7/7) i perjudici estètic (7/7). S’ha també de confirmar les despeses de dentista que estan acreditades per un pressupost que encara que no hi hagi la prova del seu pagament estableix la necessitat dels treballs que hi consten. Pel que fa a l’ITT, s’ha d’estimar el recurs dels Srs. M.P.T.P., E.D.S., A.T.S. i L.T.S., atès que aquest concepte té per objecte indemnitzar la víctima durant tot el temps on no ha pogut exercir una activitat remunerada. Atès que al moment de l’accident la Sra. M.P.T.P., no prova tenir una ocupació salarial s’ha de prendre per base la meitat del salari mínim. Tenint compte de 390 dies de baixa i d’un salari mínim durant l’any 2004 de 783,47 €, pertoca a la víctima percebre en concepte d’ITT, la quantitat de 5.092,55 €.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JL. Vuillemin, autes 260/08

Renúncia al suplement de llegítima: eficàcia, lesió i prescripció

“La renúncia a reclamar el suplement de llegítima pot esdevenir ineficaç no en qualsevol cas, sinó únicament quan el legitimari sofreix una lesió en més de la meitat respecte als seus drets legitimaris i per tal de determinar si concorre una lesió en més de la meitat, es fa necessari relacionar la quantitat que ha percebut el legitimari i el valor del patrimoni patern al temps de la renúncia, ja que si es desconeix aquesta correlació, mancaria qualsevol base fiable per a declarar o no rescindida per lesió la renúncia al suplement de llegítima.
….
Hem d’entendre ajustada al dret vigent a les Valls d’Andorra l’al·legació de la part apel·lant respecte a que l’acció de reclamació del suplement de llegítima prescriu als trenta anys i, també, la seva al·legació que segons la doctrina més admesa dels autors de l’època del ius commune el termini de prescripció començava a computar-se des del moment de formalitzar-se la renúncia a reclamar el suplement de llegítima; com resulta, per exemple, de les opinions de FONTANELLA, De pactis nuptialibus, clàusula 9ª, glosa única, pars 1, núm. 27-28 i CANCER, Variarum resolutionum, pars 3, cap. XV, núm. 71-72.
….
segons criteri reiterat de la Sala, la prescripció extintiva es configura jurídicament com una excepció processal que, per tant, no es pot aplicar d’ofici, sinó únicament quan la invoca la part interessada en la seva aplicació (sentències de 22 de gener de 1998, 13 d’abril i 13 d’octubre de 2000 i 13 d’octubre de 2001).”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 24/10/02, autes 072/02.

Acció directa, actio rem in verso

“L’acció directa faculta a la persona física o jurídica subcontractada per tal que es dirigeixi contra el comitent per exigir-li el compliment de les obligacions que aquest va assumir amb el subcontractant, igual que la persona que contracta amb un altre la realització de determinades prestacions pot dirigir-se contra el subcontractat per aquesta per tal d’exigir-li el compliment de les que va assumir en front del subcontractant, sempre que el comitent no hagi complert amb les seves obligacions en el primer cas o el subcontractat les hagi incomplert en el segon. Com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 13 de març del 1997, i reitera la de 21 d’octubre del 1999, aquesta acció no és més que una modalitat de l’exercici de la actio in rem verso que regula amb caràcter general el Codi 4,26,12 i que recull l’ordenament andorrà per tal d’impedir per raons d’equitat que es porti el principi de relativitat dels contractes fins al punt de permetre que es produeixi un empobriment de qui ha complert les seves obligacions amb l’enriquiment subsegüent de qui no ho ha fet.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 18/6/2009, ponent JM. Abril , autes 195/08

Successió intestada segons el dret foral gallec

Per sentència de data 18 de juny de 2.009, ponent JM. Abril, autes 086/09, el Tribunal Superior resol la successió intestada d’una persona espanyola, nascuda a Galicia, en seguiment d’allò que es contempla a la llei 2/2006, de 14 de juny, de dret civil de Galícia, per la qual declara hereves a les filles i reconeix, com a legítima, l’usdefruit del terç de millora a la vídua, segons s’esdevé de l’aplicació de la remissió al Codi Civil.

El Tribunal dels drets de l'home entén que s'ha produït una discriminació per part dels tribunals andorrans en la interpretació i aplicació d'una clàusula testamentària

El Bopa d’avui (47/21) publica la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans dictada 13 de juliol de 2004, esdevinguda ferma el 15 de desembre de 2004, en la causa Pla i Puncernau, per la qual es declara que hi ha hagut vulneració de l’article 14 (prohibició de discrimibació) de la Convenció combinat amb l’article 8 (Dret al respecte de la vida privada i familiar), en rebutjar la condició d’hereu ab intestat d’un fill adoptiu, el que ha suposat una indemnització aproximada de 900.000,- €.

Compensació de crèdits

“III.- La compensació prevista en el Digest 16,2,1, és un mitjà d’extensió de les obligacions en els casos en que dos subjectes són recíprocament deutors i creditors l’un de l’altre. Els crèdits i deutes que es pretenguin compensar han de ser líquids, ja que davant un deute il·líquid no és possible la compensació, com diu el Codi 4,31,14-1; i també han de ser exigibles, perquè no es pot compensar una obligació concreta, certa i vigent amb una obligació teòrica o futura. El caràcter líquid i exigible d’un deute ha d’ésser acreditat per un títol executiu, com un contracte, reconeixement de deute o condemna judicial. En el cas d’autes, el deute que la part que recorre pretén compensar amb la seva obligació derivada de l’escriptura pública del dia 5 de juliol de 1996, correspon als danys i perjudicis ocasionats pel Sr. E.F.P. com a conseqüència d’una activitat il·lícita del mateix que hauria beneficiat a la societat G. SL.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de data 23/12/08, ponent JL. Vuillemin, autes TSJC-158/08

“Per tal d’oposar-se a la compensació operada en part per la Sentència d’instància al·lega la recurrent en primer lloc uns arguments processals i formals, ja que estima que per tal de produir-se la compensació al·legada hauria estat precís que la defenent formulés reconvenció i no ho ha fet. No obstant, en el mateix sentit que la Sentència recorreguda, cal posar de relleu que el que fa la defenent al contestar la demanda no és reclamar la suma que ella considera que se li deu, reclamació que sols es podria haver estimat si hagués formulat reconvenció en aquest sentit, sinó al·legar l’existència d’un deute envers ella per part de la part agent que hauria extingit automàticament per compensació el deute del que ella pogués ser titular envers la defenent i aquesta pretensió era perfectament admissible. En efecte, la compensació extingeix de forma automàtica els crèdits i els deutes recíprocs en la mesura concurrent, com posa de relleu la jurisprudència reiterada d’aquesta Sala, operant com una excepció processal que, per tant, ha de ser al·legada per aquell que la formula i que és establerta pel jutge amb efectes purament declaratius, com es dedueix el Codi 4,31,14 que afirma: “compensationes ex omnibus actuionibus ipso iure fieri sancimus nulla differentia in rem vel personalibus inter se observantur”, disposició de Justinià que, com posa de relleu la STSJA de 12 de juny del 1997, té uns precedents molt clars en el mateix dret romà, ja que l’efecte automàtic de la compensació ja s’havia establert abans en relació amb els crèdits dels “argentarius” o banquers amb caràcter obligatori o forçós, segons resulta de les Institucions del Jurista romà Gai IV.64, de tal manera que per que produeixi efectes no és precís que el que l’al·lega formuli reconvenció, sempre que la oposi com excepció a les pretensions de l’agent.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de data 18/9/08, ponent E. Amat, autes TSJC-061/08

Dret de representació en la successió intestada

Per sentència de data 26/3/09, ponent JM. Abril, (autes 265/08) el Tribunal Superior entén que el dret de representació, contemplat en les Novel·les 118 i 127, actua com a excepció al criteri d’esgotament de grau i d’acreixement dins del grup. Es tracta d’una crida legal que de forma directa s’efectua a favor dels descendents d’aquell que no pot heretar (premoriència). En relació a l’àmbit del dret de representació, en consonància amb allò que es preveu als texts legals (Instituta 3,2,4 i Novella 118,1,3), així com a l’article 2 Llei Reforma del Dret Successori actua sense límit en la línia recta descendent, mentre que en la línia col·lateral es limita als germans i fills de germans (així també ATSJA de 23-03-2006).

Competència dels tribunals andorrans sobre els dominis a Internet. El domini no és una marca i per tant no dóna cap títol de propietat

Per sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 26/3/09, ponent JL. Vuillemin, (autes 259/08), s’afirma la competència de la jurisdicció andorrana respecte els dominis a Internet assignats pel l’ICANN (Internet Corporation for assigned names and numbers), per quan només els Estats poden exercitar la potestat jurisdiccional, i no qualsevol organisme, fins i tot internacional, quan el mateix no ha estat especialment creat per un conjunt d’Estats o per l’ONU, tal com els Tribunals Internacionals Penals pel Rwenda o per l’ex Iugoslavia, per conèixer de litigis específicament determinats. L’única cosa que pot proposar un Organisme internacional especialitzat, és una mena d’arbitratge entre els seus adherents, però aquell arbitratge, mai pot ser obligatori, sinó facultatiu, llevat del cas que els antagonistes hagin convingut contractualment, que en cas de dificultats el litigi seria resolt per via arbitral de manera imprescindible, i no subsidiària. Si no existeix una tal clàusula arbitral pactada entre les parts, són les jurisdiccions nacionals que són les competents per resoldre el litigi d’acord amb les disposicions de l’article 4 de la LQJ que estableixen que els Batlles i els Tribunals andorrans coneixeran dels judicis que es plantegin en territori andorrà, entre andorrans, entre estrangers, i entre andorrans i estrangers; i que queden exclosos del coneixement de la jurisdicció andorrana els supòsits d’immunitat de jurisdicció i d’execució establerts per les normes de dret internacional públic; i per conseqüent, l’organisme INCANN, organisme privat, no té cap legitimitat per exercir la potestat jurisdiccional.

A l’ensems el Tribunal entén que un domini no és una marca i que per tant el registre a l’ICANN d’un nom en un domini d’Internet no dóna cap títol de propietat, cap dret de prioritat, ni tampoc cap protecció al titular del domini. Nogensmenys, encara que un domini no sigui una marca, no es pot constituir amb una marca registrada i per tant protegida, sobretot si l’adreça electrònica que se’n deriva correspon a un negoci idèntic al favor del qual fou registrada la marca, o que constitueix un motiu molt important de confusió pels clients eventuals.

Caràcter consensual del contracte d'obra

“… un contracte que es perfecciona per l’acord de la voluntat entre els interessats, sense necessitat d’observar uns requisits de forma especial, i per consegüent, l’existència d’un contracte d’obres exigeix únicament el consentiment del constructor i propietari sobre l’obra a fer i el preu que s’hagi de pagar, i aquest consentiment es pot manifestar per escrit o en forma verbal”
Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de data 11 de març de 1991.

Caràcter tàcit de la novació

“… la novació exigeix sempre l’existència de “animus novandi” (Codi 3,42,8) el qual no és precís sigui exprés,….”Sentència del Tribunal Superior de Justícia, de data 3 de març del 2.000, autes TSJC-204/99.II. “… segons estableix el Codi 3, 42, 8 la novació exigeix sempre l’existència d’un animus novandi, que si bé es cert no s’exigeix que sigui expressa,…”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 20 d’octubre de 1.994, número 123.

Moderació judicial de la penalitat pel retard en la devolució d'una pel·lícula al vídeoclub

Per sentència de data 26/3/09, ponent JL. Vuillemin, (autes 274/08) el Tribunal Superior (magistrat ponent Jean Louis Vuillemin) entén l’oportunitat de moderar la clàusula penal d’un contracte d’arrendament de películ·les de vídeo, que preveia el pagament, amb caràcter indefinit, del preu del lloguer fins a l’efectiu retorn de la pel·lícula, entenent que el resultat de la clàusula penal s’ha de limitar al perjudici realment sofert, a determinar d’acord amb el preu d’adquisició de la pel·lícula, per un import de 60,- €, desestimant la reclamació per un import de 1.317,30 euros que en primera instància el Batlle havia concedit, d’acord amb les següents consideracions:
“Una clàusula penal és la clàusula comminatòria que preveu la indemnització o altra prestació a la qual estarà obligada aquella part que incompleixi o demori l’obligació principal. És evident que la referida clàusula cinquena del contracte, que preveu el pagament d’un lloguer exponencial relacionat amb la durada de l’excedència del termini previst pel retorn de les pel·lícules, correspon perfectament a una clàusula penal. Dit això, la clàusula penal no està prohibida en el dret andorrà i els tribunals sempre l’han acceptada. Nogensmenys, la clàusula penal pot ésser moderada pels tribunals per adequar el quantum de la pena a les circumstàncies de l’incompliment produït i al perjudici realment sofert pel creditor, i en particular quan dita clàusula pot ésser considerada com a lleonina i/o quan pot provocar un clar enriquiment injust del creditor.

De manera complementària la sentència conté una interessant argumentació respecte els principis de congruència i dispositiu, en la relació a la determinació de l’objecte del procés que correspon a les parts, en aquest sentit:
“III.- És cert que la determinació de l’objecte del procés correspon a les parts; nogensmenys, pertoca als tribunals donar la veritable identitat jurídica a les qualificacions fetes per les parts al dit objecte i aplicar-li les normatives jurídiques que el regulen.
En el cas d’autes, la demanda de la societat xx correspon a la pretensió condemnatòria de l’adversa, per incompliment d’un contracte d’arrendament d’una pel·lícula, en virtut d’una clàusula pactada que preveu un lloguer majorat en cas d’excedència en el retorn de la pel·lícula, per la durada de dita excedència. El paper de l’òrgan jurisdiccional és doble: d’una banda, determinar si hi ha hagut incompliment contractual per part del defenent, i d’altra banda, en cas de resposta positiva a aquesta alternativa, determinar si la clàusula invocada pel demandant ha d’aplicar-se per ser legal i legítima.”

Manca d'eficàcia real del precontracte o actes preparatoris

Per sentència de data 26/3/09, ponent JM. Abril, (autes 223/08) el Tribunal Superior conforma l’estimació de l’excepció de manca de ligitimació activa d’una persona no idònia, des del punt de vista administratiu, per adquirir béns immobles que interposa una acció reivindicatòria, per quan de conformitat amb el que disposa la Llei de 15 de desembre de 2000, sobre transmissions patrimonials immobiliàries, aquells contractes que es van atorgar sense autorització administrativa s’han d’entendre com a contractes preparatoris o precontractes. Consegüentment amb aquesta consideració, i amb la doctrina de la sentència d’aquest Tribunal de data 30/11/00, es refusa la petició de nul·litat esgrimida, tota vegada que el títol no s’ha de declarar nul, sinó entendre que no és idoni com a títol hàbil per a la transmissió del domini, sinó com a mer contracte preparatori o precontracte. En no tenir eficàcia com a títol hàbil per a la transmissió de drets reals, sinó només de drets de crèdit o personals, des d’aquesta òptica d’idees, la sentència d’instància raona encertadament quan nega la legitimació per a l’exercici d’accions de caire real, com ho és l’acció reivindicatòria, tota vegada que la validesa del títol, per les argumentacions abans referides, no significa per se l’atribució de drets reals, ni, per tant, d’accions reals.

Nul·litat d'actuacions en no demanar al Col·legi d'Advocats un informe sobre els honoraris d'advocat impugnats en incident d'execució

El Tribunal Superior per sentència de data 26/3/09 (autes 261/08, magistrat ponent Joan Manel Abril Campoy), estableix la nul·litat del procediment atesa la vulneració del dret a la defensa, per quan en un incident d’execució en el qual s’impugnaven els honoraris d’advocat, no es va sol·licitar del Col·legi d’Advocats d’Andorra l’emissió del seu informe respecte l’aplicació de les normes col·legials per a la determinació del càlcul del honoraris d’advocat, i una vegada efectuat, donar trasllat del mateix a la part executant i a la impugnant dels honoraris per a efectuar les al·legacions i valoracions jurídiques que tinguessin per convenient; tot en seguiment de la doctrina jurisprudencial d’aquesta Sala per sentència de data 23/10/03.

Trust, fundació i patrimoni destinat a finalitats d'interès general

“Cal reconèixer d’entrada les dificultats que presenta pels juristes formats en les categories jurídiques que es deriven del dret romà l’intent de donar una definició més o menys precisa del trust, ja que es tracta d’una institució que desconeixen els ordenaments jurídics que solem anomenar continentals. Així i tot, i d’acord amb els criteris doctrinals més corrents, es pot definir el trust com el resultat d’una operació que comporta que el propietari d’uns béns, l’anomenat settlor, els transmet a una altra persona, és a dir al trustee, amb unes instruccions sobre la forma de gestionar els béns transmesos en benefici dels tercers anomenats els cestui que trust- que ha designat el transmetent; situació que comporta un desdoblament del dret de propietat a favor de dues persones que són investides d’una titularitat simultània sobre els mateixos béns. Si ens atenem, doncs, a aquesta noció; del trust, que és essencialment la mateixa que proposa la part apel·lant i també la més corrent entre els juristes de formació romana i germànica, no resulta correcte atribuir personalitat jurídica al trust, ja que si fos així, seria certament inútil parlar d’un desdoblament del dret de propietat entre el trustee i el cestui que trust, ja que el propietari únic dels béns transmesos seria la persona jurídica, que per definició no existeix si es pensa que el dret de propietat es desdobla entre el fiduciari i els destinataris definitius dels béns. Es pot afegir encara que en certs països continentals que han intentat introduir el trust en el seu ordenament jurídic, com en el cas de Liechtenstein, s’observa que es confereixen unes accions als destinataris dels béns per tal de fer efectiva la seva titularitat en els casos de fallida del fiduciari o trustee; i en aquest punt cal observar que la mateixa solució apareix en els països de tradició romanista, en els quals en cas de fallida del titular en virtut d’un negoci fiduciari poden els propietaris reals separar del patrimoni del fallit els béns sobre els quals tenia simplement una titularitat formal o fiduciària, fet que posa de manifest que no es pot qualificar d’errònia la tesi de la sentència recorreguda, que qualifica la fideïcomissió que va crear el senyor Fiske Warren com un supòsit de fiducia cum amico en base a les arrels romanes del negoci fiduciari i que, en qualsevol cas, suposa resoldre la qüestió al marge de qualsevol intent de personificar el patrimoni objecte de l’anomenada fideïcomissió.

VI.- Si les consideracions anteriors porten a no considerar correcta la premissa que encapçala el raonament de la part apel·lant en relació amb la personalitat jurídica del trust anglosaxó, interessa ara considerar si es pot considerar correcta; la conclusió que en deriva, és a dir, que la voluntat del senyor Fiske W era atribuir a l”‘Enclau de Sant Jordi” una personalitat jurídica, en la seva modalitat de les persones jurídiques tipus fundació.
A la conclusió tercera de l’escrit adreçat per la part apel·lant a aquesta Sala argumenta de forma abundant i documentada sobre l’existència de fundacions amb personalitat jurídica en el Principat d’Andorra i, també, sobre l’existència d’una normativa andorrana sobre fundacions. No interessa ara aprofundir sobre aquests extrems, ja que el debat es centra exclusivament sobre si l’anomenat “Enclau de Sant Jordi” es pot configurar jurídicament com una fundació dotada de personalitat jurídica pròpia. En tot cas, i sols de forma incidental, esmentar que l’existència des de fa molts anys, i fins i tot segles, en el Principat d’Andorra de causes pies, no constitueix argument favorable a l’atribució de personalitat jurídica de les fundacions en general, ja que les causes pies no són altra cosa que unes disposicions de béns per actes entre vius o per ,causa de mort amb finalitats pietoses, que s’han de configurar jurídicament com una donació o com un llegat amb uses càrregues, amb la particularitat que es confereix a l’ordinari de la diòcesi normalment la condició d’executor necessari de les càrregues establertes amb finalitats piadoses; i amb la precisió que aquestes causes pies no es configuren generalment com una persona jurídica, atès que depenen d’una altra persona jurídica que en té la cura i administració, en consonància amb els designis que informen el dret canònic d’evitar un nombre excessiu d’ universitas rerum amb personalitat jurídica i per això no considera escaient conferir personalitat a finalitats que mereixen ser protegides pel dret, però mancades d’una entitat prou important com per a què sigui necessari l’esforç de crear i mantenir una personalitat jurídica. En qualsevol cas la qüestió no té transcendència, ja que l”‘Enclau de Sant Jordi” no seria una fundació sotmesa a les normes del dret canònic, una vegada esdevingut ferm el pronunciament de la sentència recorreguda, que no reconeix com a destinatari dels béns de l’enclau la parròquia, en sentit eclesiàstic, d’Andorra la Vella.
Si de les fundacions canòniques passem ara a les fundacions que podem anomenar laiques, les conclusions que se’n deriven no són massa diferents. El dret romà no reconeixia personalitat jurídica a les fundacions, però sense que això comporti la inexistència de fundacions fiduciàries, que no eren altra cosa que unes institucions creades pels particulars amb unes finalitats de caire social a favor d’unes entitats, que assumien la càrrega d’executar la voluntat del fundador; i és precisament des d’aquesta perspectiva que els textos romans (per exemple Digest 3,4,7-1 i Digest 3,4,1-1) es refereixen a les masses de béns que anomenen universitas, que poden tenir uns deutes propis que s’han de fer efectius amb càrrec al seu patrimoni i que poden actuar per mitjà d’un representant, però sense que això impliqui que tinguin una personalitat jurídica independent. Es cert que en el decurs dels segles, i en base als textos romans, s’intenta atribuir personalitat jurídica a entitats determinades, que seran nomenades personae fictae, però d’aquest intent de personificació en resten al marge les entitats que actualment anomenem fundacions, atesa la seva dependència de les autoritats eclesiàstiques inicialment i després de les autoritats civils, fet que va determinar en bona part que es regulessin per disposicions de caire administratiu, abans de la seva definitiva configuració com a persones jurídiques. I si a aquestes consideracions hi afegim que en el Principat d’Andorra mai ha existit una legislació general prohibitiva de les vinculacions, doncs no cal oblidar que la fundació és una modalitat de les vinculacions, això explica que en el Principat no ha. aparegut la necessitat de configurar les masses patrimonials adscrites a unes finalitats d’interès general com una modalitat possible de les persones jurídiques, que és la via que es va seguir en els països veïns per tal d’evitar la desaparició de les fundacions com a conseqüència de la legislació desvinculadora.
La conclusió que d’aquesta exposició se’n deriva és, doncs, que en el Principat d’Andorra poden existir fundacions que tenen una personalitat jurídica pròpia, però també han existit i existeixen patrimonis destinats a finalitats d’interès general que no gaudeixen de personalitat jurídica independent, que fins i tot es poden considerar la forma normal de fundació per les raons esmentades, és a dir, la innecessarietat de convertir aquests patrimonis en persones jurídiques, ja que no ha existit en el Principat d’Andorra una legislació prohibitiva de les vinculacions.”
Sentència TSJC de data 18/12/01, autes 080/01.

Caràcter líquid d'un deute

“Ja que segons la tradició romanista, de vigència indubtable en el Principat d’Andorra, i que es concreta en la disposició del Codi 4,31,14 si causa, ex quasi compesatur liquida sit et non multis ambagibus, inmodata, sed possit iudici facilem exitum sibi praestara; ço que equival a dir que l’obligació es considera líquida quan es pot determinar fàcilment la seva existència i la seva quantia mitjançant la pràctica d’un càlcul aritmètic d’acord amb un mòdul preestablert, que origina la situació anomenada d’obligació líquida de quantia encara no determinada. Ja que en aquests o semblants casos la sentència no crea cap dret, amb caràcter constitutiu, sinó que té un abast simplement declaratiu del dret a percebre una quantitat que, abans de la resolució judicial, ja pertanyia i s’havia atribuït al creditor.”
Sentència TSJC de data 26/7/1998, autes 031/98

Interdicte unde vi: naturalesa i abast

I.- La part agent, en la seva demanda declarada improcedent, exercita les pertinents accions interdictals per a recobrar la possessió sobre un camí de quatre metres d’amplada a l’efecte de poder continuar transitant per ell, així com la possessió sobre un rec que ha estat substituït per una conducció de plàstic, acció interdictal d’antiga condició en el dret romà, que constituïa bàsicament l’interdicte unde vi, per a recobrar la possessió, previst en el Digest (43,16,1) Ulpià, que determinava que aquest interdicte correspon a tot aquell que es veiés desposseït violentament, perquè era molt just protegir-lo i per això, es concedeix aquest interdicte per a recobrar la possessió, concretament que correspon tant al que posseeix civilment o naturalment, perquè la possessió natural, pertany també a aquest interdicte, concretant que ha de presentar-se dins del termini d’un any des de que es produí la lesió i en conseqüència en aquests procediments interdictals
a) no es pot discutir la propietat, sinó solament el fet de la possessió en el moment de ser desposseït (Digest 43, 16, 23) ;
b) només correspon al posseïdor quan resulta pertorbat o expulsat, vulnerant-se i desconeixent-se la seva possessió;
c) tota la qüestió litigiosa resta concretada a determinar, sobre el fet de la possessió i a qui realment correspon;
d) que tot el referent al dret de posseir i l’eventual existència o no de la servitud tant de pas com de rec, que pretén l’agent en la precedent demanda declarativa res té que veure ni s ‘interfereix en la present acció interdictal, ja que no es tracta de qüestionar el dret a posseir (sigui el pas, sigui el rec), sinó de la realitat i afirmació d’un concret estat possessori, que no pot ésser pertorbat ni tant sols inquietat per una determinada actuació, ja que en definitiva l’última ratio de la contundent defensa del fet possessori, és la pau i convivència social; i
e) donada la seva finalitat i funció merament defensiva del fet de la possessió, la sentència interdictal no assoleix efectes de cosa jutjada material, podent entaular-se – i així s’ha fet amb la demanda declarativa exercitant l’acció confessòria –la procedent acció ordinària. (Ss. del Tribunal Superior de Justícia de 21 de març de 1996, del Magfc. Sr. Jutge d’Apel·lacions de 4 de juny de 1988 i del Tribunal Superior de la Mitra de 29 de febrer de 1988).

Acció confessòria o vindicatio servitutis

Es tracta de l’anomenada acció confessòria, que segons la tradició romanista és aquella acció que s’atorga al titular de la servitud per tal d’afirmar la seva existència (Digest 8,5,1 i 2); és a dir, que l’acció confessòria és una acció a la vegada declarativa i de restitució, ja que es dóna entre el qui afirma i el qui nega l’existència la situació contrària a la mateixa, i tracta de restablir la situació de fet de conformitat amb la situació jurídica.
III.- Per tal que prosperi l’acció confessòria s’exigeix, a més d’altres requisits que aquí i ara no interessen, que l’agent provi o acrediti l’existència de la servitud, en aplicació de les regles sobre càrrega de la prova (Codi 2,1,4: actore non probante reus est absolvendus) i de la regla que el dret de propietat es presumeix lliure.
Sentència TSJC de data 12/9/96, RJ 603.

Procés interdictal: naturalesa

III.- El que qualifica i defineix els processos interdictals és la cautela, la provisionalitat, llur condició contingent i precària, perquè la seva única finalitat és l’adopció de mesures de seguretat i provisionalitat quan existeixi el temor que per una modificació de l’estat actual, es pugui frustrar, envair o dificultar el dret d’una part, respecte exclusivament d’un estat possessori de fet material per part de l’interdictant (S. del Mag. Jutge d’Apel·lacions de 6 d’octubre de 1990); l’interdicte d’obra nova té per objecte principal la defensa de la bona fe i l’economia processal, a part, evita com totes les accions possessòries les “vies de fet” amb la consegüent pertorbació de la “pau social”; té la finalitat de protegir la propietat o la possessió d’un immoble o dret real -supòsit d’autes- davant els perjudicis il·legítims derivats d’una obra nova que en la seva ha envaït o pertorbat la mera possessió o ús d’aquells drets; deixant a part la realitat o no d’una existència i configuració en el seu titular conforme a dret, qüestió a definir en el pertinent judici declaratiu.
L’acció interdictal d’obra nova requereix el fet d’una construcció o unes obres que ocasionin un canvi, una pertorbació en l’estat present de les coses, perjudicant la propietat, la possessió o el dret real de l’agent, estant legitimats solament els titulars de la propietat, de la possessió o del dret real.
Sentència TSJC de data 7/12/95, RJ 415

Termini de l'arrendament d'habitatge: determinació a manca de pacte

Per sentència de data 19 de febrer de 2.009 el Tribunal Superior entén que no havent-se provat quina va ser la durada del contracte d’arrendament signat per les parts, no es pot estimar que aquesta sigui de cinc anys, ja que en el cas d’arrendament d’habitatges el contracte té una durada mínima de cinc anys si així li convé a l’arrendatari (article 42.2 LAFU), sense que la Llei presumeixi que s’ha pactat aquest termini, a diferència del que disposa l’article 54.2 LAFU en el supòsit que l’objecte del contracte sigui un local de negocis, ja que llavors sí que presumeix que s’ha fet per una durada de cinc anys quan s’ha convingut un termini inferior o no s’ha fixat cap termini.

Si entenem que no s’ha acreditat quina va ser la durada del contracte que van subscriure els litigants i no existeix cap presumpció legal al respecte, caldrà aplicar en el supòsit objecte de litigi l’article 7.2 LAFU i considerar que, pagant-se la renda mensualment, el contracte es va pactar per mesos, raó per la qual el Sr. J.D.M. està obligat a pagar al Sr. A.P.O. la renda del mes d’agost, ja que va lliurar les claus de l’habitatge a finals d’aquest mes, però no la indemnització pel temps que mancava per la finalització d’un contracte que expirava mes per mes.

Acció de desllindament i reivindicatòria

El Tribunal Superior per sentència de data 12 de febrer de 2.009 entén la improcedència d’interposar una acció reivindicatòria i, subsidiàriament, una acció de delimitació, atès que l’acció de delimitació s’ha de plantejar amb caràcter inicial, per tal de, una vegada establerts els llinders, decidir si existeix ocupació del domini de l’agent per part del defenent i, així identificada la cosa, exigir la seva reivindicació.

Interdicte d'obra nova

“II.- El present recurs ha de ser refusat en atenció als arguments següents. En primer terme, l’interdicte d’obra nova (operis nova nunciatio) no cerca com a finalitat el restabliment de la finca a la situació que tenia abans de l’obra ni tampoc l’obtenció de la demolició de l’obra feta o la reparació dels danys i perjudicis que l’obra que es realitza pugui causar, sinó que la seva finalitat és prevenir la lesió que l’obra nova pot ocasionar i, per tant, impedir que es continuï amb la mateixa.

D’aquí que l’interdicte d’obra nova es configura com una mesura cautelar urgent que comporta la immediata suspensió provisional de l’obra (cfr. ATSJA de 26-4-2001 i 9-7-2002). I és clar que en els procediments interdictals no es poden debatre i ventilar controvèrsies relatives al domini que es projecta sobre un bé immoble, atès que aquestes qüestions no són pròpies dels processos interdictals, que són procediments urgents i que es tramiten pel procediment abreujat, amb la finalitat de prevenir una lesió que una obra futura pot causar i emparar la possessió contra qualsevol acte de pertorbació, de manera que les discussions referents al domini o a altres drets reals queden fora de l’àmbit del procés interdictal. En aquest sentit, ja deia la sentència d’aquesta Sala, de data 15-11-2001, amb referència a tots els interdictes que “el judici d’interdicte exclou tota controvèrsia sobre el domini o qualsevol altre dret, i que la seva finalitat i objecte és emparar la possessió realitzat de manera abusiva o indeguda”; i afegeix que “les al·legacions que les parts han efectuat al llarg de la tramitació dels presents autes en relació al domini i límit respectiu de la seva parcel·la, tanmateix l’esforç realitzat amb la finalitat de provar qui ostenta el domini sobre la franja de terreny litigiosa de la quina l’agent hauria estat desposseït de resultes de la construcció del ressenyat mur, són innecessàries i irrellevants per a la resolució de la qüestió debatuda.

En el cas que ens ocupa, manifesta la recurrent que no s’està discutint el domini de la franja sobre la qual s’efectua l’obra, atès que l’Honorable Comú no ha aportat títol que provi el seu domini. Si s’analitzen les actuacions, s’extreu que a la demanda es fonamenta l’interdicte d’obra nova en què s’està edificant l’obra en terreny propietat de la mercantil P., S.A. i a la inspecció ocular resta clar que el que s’està debatent és si la franja sobre la qual s’estan portant a terme obres és de domini de la mercantil agent o de l’Honorable Comú i a preguntes de l’Honorable Batlle ambdues parts coincideixen que la qüestió litigiosa és referent al domini o propietat de la franja. Sustentar, per tant, ara que no es tracta d’una qüestió sobre el dret de domini de la franja litigiosa perquè el document, de data 6-4-1967, aportat per l’Honorable Comú no implica una cessió de propietat, mentre que del document que aporta la part agent sí es desprèn l’atribució de domini no és sinó intentar encabir dins del procés interdictal un objecte aliè al mateix, com és la interpretació dels documents que aporten les parts per a determinar i elucidar a qui correspon el domini sobre la franja en litigi. I aquest extrem ha de ser objecte d’un procés ordinari, en el qual es pugui ventilar per les parts, amb totes les garanties processals escaients (cfr. art. 10 C.A.), a qui pertany la propietat del terreny sobre el qual s’està efectuant l’obra.”

Sentència del Tribunal de Justícia de data 26/1/06, autes 164/05.

Interdictes possessoris: naturalesa i abast

“en aquest procediment interdictal no pot discutir-se la propietat, sinó solament el fet de la possessió en el moment de ser desposseït, i així el Digest (43,16,23), determina que aquest interdicte només correspon al que posseïa quan va ser expulsat”
Sentència del Tribunal de Justícia de data 14/5/98, RJ 954.

“… dimanants d’un envaïment o desconeixement de l’àmbit de projecció del seu fet possessori, conseqüència de l’obra denunciada; … resulta totalment incompatible amb un dret o situació de fet no preexistent i que requereixi d’una prèvia declaració constitutiva”
Sentència del Tribunal de Justícia de data 22/1/98, RJ 908.

“… en conseqüència en aquests procediments interdictals no pot discutir-se la propietat, sinó solament el fet de la possessió en el moment de ser desposseït, així el Digest 43,16,23, determinava que aquest interdicte només correspon al que posseeix quan resulta expulsat, perquè ningú més que el posseïdor pot ser-ne privat, i en conseqüència, tota la qüestió, litigiosa queda concretada a determinar, per mitjà de la prova efectuada, si l’agent era el posseïdor del feixó objecte de l’acció, o si, contràriament, el posseïen els defenents.”
Sentència del Tribunal Superior de la Mitra 29/2/88.

“d) el nucli de la qüestió del litigi ha de consistir en determinar els purs efectes processals precautoris i provisionals sense efectes de cosa jutjada, si existeix un estat possessori i un interès legítim d’aquesta naturalesa per a mantenir la suspensió de l’obra nova que el lesionaria.”
Sentència del Tribunal de Justícia de data 27/4/95, RJ 358.

“a) no es pot discutir la propietat, sinó solament el fet de la possessió en el moment de ser desposseït (Digest 43, 16, 23)”
Sentència del Tribunal de Justícia de data 10/4/97, autes 187/96

“- tota la qüestió litigiosa resta concretada a determinar, sobre el fet de la possessió i a qui realment correspon.
- que tot el referent al dret de posseir i l’eventual existència o no de la servitud tant de pas com de rec, que pretén l’agent en la precedent demanda declarativa, res té que veure ni s’interfereix en la present acció interdictal, ja que no es tracta de qüestionar el dret a posseir (sigui el pas, sigui el rec), sinó de la realitat i afirmació d’un concret estat possessori, que no pot ésser pertorbat ni tant sols inquietat per una determinada actuació, ja que en definitiva l’última ràtio de la contundent defensa del fet possessori, és la pau i convivència social;”
Sentència del Tribunal de Justícia de data 10/4/97, autes 187/96

Arres: penitencials – confirmatòries

“Les arres poden tenir com a funció la confirmació de la celebració del contracte i en aquest supòsit es qualifiquen de confirmatòries i la suma lliurada com a part del preu, de tal manera que ha de ser retornada en cas de resolució del contracte. Les arres poden tenir igualment la finalitat d’atorgar a les parts la facultat per desvincular-se del negoci celebrat mitjançant la seva pèrdua o el seu retorn duplicat, que són les que es denominen arres penitencials, o poden respondre també a la voluntat d’establir una sanció a càrrec de la part que incompleixi el contracte o es desvinculi del mateix unilateralment, que són les arres penals. Quan es dubta entre una i altra qualificació, cal tenir en compte que, segons el Digest 18,1,35,pr., les arres s’han de qualificar com a confirmatòries, a menys que es provi que clarament se’ls hi ha atribuït un caràcter diferent per les parts, atesa la naturalesa consensual que es predica del contracte de compravenda, com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 25 de maig del 1995, que posa de relleu que la disposició del Codi 4,21,17, que presumeix que les arres són penals, es fonamenta en el dret hel·lènic que desconeixia, a diferència del romà, el caràcter consensual de la compravenda.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23 de desembre de 2008, autes 209/08.

“Als efectes del recurs interessa diferenciar les arres confirmatòries de les arres penals. Les primeres tenen corn a finalitat la de reforçar d’alguna forma l’existència del contracte, ja sigui per la via de significar una senyal o prova d’haver-se celebrat el contracte o per la de significar el començament d’execució del contracte; mentre que les arres penals tenen corn a finalitat establir una garantia del compliment del contracte, ja sigui per la via de la pèrdua de les arres o per la de retornar el doble de la quantitat lliurada en concepte d’arres en els casos d’incompliment. Segons el Digest 18,1,35,pr. les arres es consideren com una prova d’haver-se celebrat el contracte, ja que quod saepe arrhae nomine pro emptione datur, non eo pertinet, quasi sine arrhae conventio nihil proficiat, sed ut evidentius probari posset, convenisse de pretio. És cert que segons una disposició posterior, que es troba en el Codi 4,21,17 les arres tenen caràcter penal, però segons la doctrina del ius commune el caràcter penal de les arres es dóna en els casos d’haver-se lliurat abans de perfeccionar-se el contracte, mentre que en el supòsit d’haver-se lliurat les arres després d’haver-se celebrat el contracte, tenen el caràcter de confirmatòries, a menys que per pacte es convingui atribuir-els-hi una funció diferent, ja sigui penal o penitencial.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 25 de maig de 1995, RJ 332.

El precontracte en dret andorrà

“1.- La qualificació de “pre-contracte” que encapçala el contracte de data 31 d’agost de 1993, no té cap significació jurídica, ni en el Principat, ni en els sistemes de dret vigent, en els països europeus; la noció de “pre-contracte” no existeix en el dret català o en el dret romà ni tan sols en el canònic, i es bàsicament aliena a les relacions que poden constituir-se entre parts. Per tant, pertoca als Tribunals determinar la veritable naturalesa del contracte pactat entre les parts.”

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 4 d’abril de 1996, RJ 560.

Contracte de compravenda: naturalesa consensual

“La compravenda és un contracte consensual, i tal com ho precisa el Digest 18,1,2, és el conveni entre les parts el que determina la perfecció del contracte i no el pagament del preu; així la compravenda es perfecta amb el mutu consentiment de les parts sobre la cosa venuda i sobre el preu de la mateixa.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.

“En efecte, tant en el dret romà, com en el dret canònic, la compra-venda és un contracte consensual que es perfecciona per mutu consentiment o conformitat respecte al preu i a la cosa venuda, tal corn s’estableix en la INST. 2,22 i en el Digest sense necessitat d’ésser formalitzada per escrit. En el contracte de dia 31 d’agost de 1993, el consentiment és fefaent, la cosa determinada i el preu fixat, per tant es tracta d’una compra-venda perfecta entre les parts.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 4 d’abril de 1996, RJ 560.

Vicis ocults: caducitat

“La part que recorre exerceix en aquest cas l’acció de sanejament per vicis ocults, en la seva modalitat de l’acció quanti minoris, que de forma encertada desestimen les resolucions que han recaigut en les instàncies inferiors. Ara sols cal afegir que segons el Codi 4,58,2 aquesta acció s’extingeix al cap d’un any, termini que s’ha escolat, i que constitueix un termini de caducitat, ja que amb aquesta acció s’exercita un dret potestatiu; per consegüent la caducitat pot ésser apreciada pels organismes jurisdiccionals en base a l’al·legació que fa la part agent, en el seu escrit de contesta a la reconvenció, d’haver-se exercitat l’acció de forma extemporània.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal superior de Justícia de 18 de gener de 1.996, ref. 497.

“Hem d’entendre també que d’acord amb el vigent a les Valls d’Andorra, aquesta acció prescriu al cap de l’any d’haver-se convingut la compra-venda (Digest 21, 1, 38, pr.), Argumenta la sentència contra la qual es recorre en el seu considerand VII, que el termini de l’any comença a córrer des del dia de la venda.
…/…
En aquest punt s’ha de precisar que les disposicions del Digest 21,1,19-6 i Digest 21,1,20 segons les quals el termini de prescripció de l’any computa des de la formalització del contracte de compra-venda o des de la promesa de venda segons el dret romà, són unes solucions que s’estableixen quan la compra-venda recau sobre béns mobles que envelleixen o es deterioren en un termini breu de temps, ja que en aquests casos la dificultat de provar l’existència del vici o defecte augmenta amb el decurs del temps.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 8 d’abril de 1.998, ref. 944.

Desllindament: acció

“L’acció de desllindament (Digest 10,1) si bé té certes connotacions amb l’acció declarativa del domini inclòs amb la reivindicatòria, …, persegueix la concreta delimitació dels límits o perímetres de la finca reclamada, tenint una finalitat essencialment individualitzada del predi, precisant els seus entorns, concretant i definint les respectives zones de “promiscuïtat” entre les finques col·lindants, conseqüentment el seu exercici està sotmès a la concurrència de 3 condicions o requisits:
1) una situació de contigüitat entre dues o més finques.
2) una situació de confusió entre les línies de separació o de divisió entre les mateixes;
3) una concurrència de possessions entre elles incompatibles amb una possessió real, exclusiva i excloent.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 19 de setembre de 1996, ref. 617.

Servitud: acció negatòria

“Si el defenent creu tenir un dret de servitud sobre la finca de l’agent, aquest pot interposar l’acció negatòria de servitud, que és una acció dirigida a excloure les servituds, que segons la disposició del Digest 8,5,2 és l’acció que correspon al propietari d’una cosa contra un tercer que “quasi” posseeix un dret real sobre aquesta.”

Sentència Tribunal Superior de data 15 de setembre de 1.994. ref. 106.

Acció: acumulació

“… la viabilitat de reunir en la mateixa demanda o judici, dues o més accions, mentre no siguin inconciliables, i l’exercici i resolució d’una no exclogui els de l’altra …”
Aute del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 1 de juliol de 1.961, ref. XLVI.

“Considerant que les relacions lògiques de les coses en general són d’identitat, de diversitat o d’analogia, segons els seus respectius elements constitutius siguin els mateixos, diferents o idèntics algun si diversos altres, i com que els elements individualitzadors dels processos són les persones dels litigants (personae), l’objecte de la controvèrsia (res) i el títol o causa de la demanda i de l’excepció (causa petendi i causa excipiendi) …”
Aute del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 14 de maig de 1.963, ref. LX.

“…, sinó de la conducta recíproca poden sorgir pluralitat de problemes o conflictes, coetanis o successius, però continuats, i d’aquí que per exigències de la biologia jurídica i de la lògica, l’ordenament processal examina amb visió de conjunt el fenomen i les seves conseqüències i facilita o imposa el tractament adequat a tots els aspectes de la interdependència de relacions i de les peticions plurals mitjançant l’institut usualment conegut amb el nom d’acumulació d’accions i de processos, conduent a la unitat de controvèrsia i de resolució, …
Considerant que la identitat de litigis resulta naturalment de la identitat de la trilogia individualitzadora –subjectes, objecte i títol-, que en lel Dret romà portava a l’execpció rei iudicatae, de la qual Paulus resumeix el contingut i bases dient: “Es determinarà amb plausible raó, que per a cada controvèrsia fos suficient una acció i un sol terme de cosa jutjada, …”
Aute del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 1 de juliol de 1.961, ref. XLVI.

Relació mercantil o civil: prescripció

“Pel que ta referència a l’articulació de l’excepció de prescripció, existeix ja una doctrina establerta per aquesta Sala que ha vingut assenyalant que aquelles obligacions que es deriven de contractes mercantils es troben sotmeses a un termini de prescripció diferent al general i trentenari de l’usatge omnes causae (cfr. Llibre VII, titol II, constitució 2″ del volum 1r de les Constitucions i altres drets de Catalunya). Aquest termini específic de tres anys es fonamenta en el costum andorrà i en els paràmetres que regeixen les legislacions mercantils més modernes, tota vegada que la celeritat i agilitat del tràfic mercantil requereix un termini molt més breu de prescripció amb la funció d’atribuir seguretat a les operacions i transaccions mercantils. Entre altres sentències, aquest Tribunal Superior ha establert la doctrina esmentada en les seves sentències de 18-1-1996, 4-4-1996, 10-7-1997, 30-9-1999, 30-11-2000. Nogensmenys el que s’ha exposat cal que la relació existent entre les parts pugui merèixer la qualificació de mercantil en el cas que ens ocupa.
En efecte, si s’analitza el cas present, es pot concloure que ens trobem front a la venda d’un curs d’anglès per un preu cert i determinat on la part venedora és una mercantil anònima i la part compradora un consumidor. L’existència del caire mercantil de la compravenda requereix segons la sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 5-12-1983 i d’aquest Tribunal Superior de 26-9-2002, en un supòsit de vendes de llibres i mercaderies, que concorri l’ànim de lucrar-se en la revenda i en el supòsit que ara s’analitza és constatable que el mateix no concorre. Cal afegir també que aquesta mateixa conclusió es pot assolir de l’estudi dels articles 1 i 2 del Decret de 4-10-1969. Així, l’article 1, des d’una òptica subjectiva, ens diu que són comerciants el que exerceixen actes de comerç i en fan llur professió habitual, per la qual cosa s’ha de considerar com a no comerciant a la part compradora del curs, mentre que l’article 2, des d’un punt de vista objectiu, entén que són actes de comerç “Tota compra de gèneres i articles, per a revendre’ls, sigui al natural, sigui després d’haver-los elaborat o simplement per llur arrendament d’ús. També ho serà tot negoci de venda de béns immobles per a la seva revenda”. Tampoc des d’aquesta línia d’idees la venda efectuada pot encabir-se dins la consideració de negoci mercantil.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 10/1/05, RJ 2419.

Acció: identificació

“… la doctrina dels processalistes es polaritza en dues teories: la de la individualització, segons la qual la demanda es limita, simplement, a exposar la relació jurídica origen del plet, el necessari per identificar l’acció en exercici (causa agendi pròxima), i la de la substanciació, que exigeix essencialment la manifestació de totes les circumstàncies constitutives de la reclamació (causa agendi remota), …
…, i aquest corrent va donar per resultat que els ordenaments jurídics europeus, d’ençà del segle XV, mostressin una franca orientació a exigir demandes articulades i totes les circumstàncies que concorren a integrar la reclamació,…”
Sentència del Mgnfc. Jurge d’Apel·lacions de data 10 de juny de 1.952.

“Considerant que, dividit el procediment en fases preclusives, dins de les quals les parts han de desplegar l’activitat assenyalada en cadascuna d’elles, com a conseqüència de les actuacions portades a terme en l’anterior, i en la primera fase o període processal d’al·legacions, les parts han de procurar que quedin ben clars i definits els termes del debat i els documents bàsics en què es funden, segons estableix el ja citat article 1er del Decret de 1er de maig de 1922, …, al·legant tant els fets com els fonaments de Dret en què es basin les seves respectives pretensions i oposicions; …; per altra part cal recordar que com que la defensa de la bona fe processal és un dels principis cardinals inspiradors del procediment, les parts litigants han de comportar-se en el judici amb lleialtat i probitat, el que exigeix, en primer lloc, que cap dels litigants guardi en la fase d’al·legacions algun dels motius en què fonamenta la seva acció o la seva oposició, i el reservin indegudament per al tràmit de conclusions, amb la consegüent indefensió del litigant contrari, …”
Sentència del Tribunal Superior de la Mitra, de data 26 de març de 1.990, ref. CCCXIV.

“… l’òrgan jurisdiccional ha de posar sempre especial cura a mantenir la puresa i la marxa regular del procediment traçat per la llei, perquè el predomini de l’individualisme i el vell principi privatístic del procés civil com a negoci i una finalitat de caràcter particular, han estat substituïts per una major iniciativa en l’activitat d’ofici i per una concepció publicista que es veu en el procés civil, no menys que en el procés penal, l’exercici de la jurisdicció de l’Estat, preordenada a una finalitat d’interès públic o general: la recta aplicació de la Llei material i l’administració de justícia per a la pau i tranquil·litat social.”
Sentència del Mgnfc. Jutjat d’Apel·lacions de data 26 de febrer de 1.965.

“… b) l’existència a les Valls d’un bàsic judici ordinari i civil, que és el seguit en aquest plet, i que lluny d’ésser un breu i rudimentari judici oral, és en realitat un llarg i meditat procediment escrit, un veritable solemnis ordo iudicorum; c) que l’article primer del Decret de primer de maig de 1922 dictat pel Tribunal de Corts, disposa “que en l’acte de presentar una demanda, tant si es fa de paraula com per escrit, el Batlle exigirà al demandant que consigni clarament i concreta els fets i els títols en què funda i la quantia litigiosa; d) que aquest precepte no estableix distinció entre fets individualitzadors i fets substanciadors, comprenent, per tant, tots els de relleu per a fundar la pretensió; e) que el mateix article exigeix, d’altra banda, la referència expressa dels títols en què recolza la demanda i en virtut dels quals s’exercita el dret, per tal de precisar ab initio i amb exactitud tot el relatiu a la legitimació activa, ….”
Sentència del Mgnfc. Jutge d’Apel·lacions de data 10 de juny de 1952.

Contracte d'adhesió: interpretació

“…, s’ha de recordar una vegada més que ens trobem davant una modalitat típica dels anomenats contractes d’adhesió, respecte als quals s’imposa com a criteri general que s’han d’interpretar en sentit favorable a l’assegurat i que les clàusules dubtoses no es poden d’interpretar en sentit favorable a la part que ha creat de forma unilateral el contracte, segons resulta de la sentència d’aquesta Sala de 12 de setembre de 1996.”

Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 27 de gener del 2.000, RJ 1314.

Contracte d'arrendament de serveis

“II.- CONSIDERANT que el Dret Romà contemplava dins dels diferents tipus de contracte d’arrendament els anomenats locatio conductio o redemptio operarum (Inst. III, 24), i dins dels quals s’establien distincions entre les quals destaca, pel que aquí interessa, la locatio operarum que es produïa quan el locator, en lloc de procurar el fruïment al conductor d’una cosa per la que es deu la merces o preu, li prestava determinats serveis. Es feia una distinció referent a determinades prestacions que eren difícils d’avaluar en diners, com eren les operae liberales, o serveis prestats per les persones que exerceixen les professions lliberals, com eren els retòrics, els gramàtics, els geòmetres, els metges, els advocats i altres; en les quals el preu o remuneració era substituïda pel que es va anomenar els honoraris.”
Sentència de data 22/6/00 RJ 1391 del Tribunal Superior de Justícia.

El cobrament d’una activitat realitzada arrel d’un contracte de serveis (locatio conductio operis i per això es parla de conductions) i aquesta activitat del professional o jurista pot esdevenir judicial o no.”
Sentència de data 8/1/04, autes 101-03 del Tribunal Superior de Justícia.

El contracte de serveis és un contracte consensual, bilateral i onerós, que es perfecciona per un acord de voluntats entre les parts, sense que sigui necessària l’observança d’especials requisits formals. I derivat del caràcter intuitu personae de la relació, es pot desistir del contracte però, en aquest cas, abonant el valor de la prestació.”
Sentència de data 18/5/98 del Tribunal Superior de Justícia.

Acció de divisió de la cosa comuna

“En relació al conveni de divisió dels béns que es troben en situació de copropietat, que té naturalesa transmissiva respecte cadascun dels copropietaris per als béns atribuïts o la substitució en diners de la quota abstracta de copropietat, en ordre a la dissolució i liquidació d’una societat civil convinguda en forma privada, que es recondueix a les regles sobre la divisió dels béns que corresponien als socis en situació de copropietat.
Sentència del TSJC de data 14/5/98, RJ 950.

“IV.- (…) atès que la condició de soci és personalíssima i voluntària i el requisit de la voluntarietat implica que en qualsevol moment el soci pot renunciar a la seva condició, provocant d’aquesta forma l’extinció de la societat, segons resulta del Digest 17,2,4-1. (pàg. 205).
Sentència de la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia de l’11 d’abril de 1994, RJ 52.

“III.- … el contracte de societat s’extingeix per renúncia unilateral, amb la conseqüència de que aquest fet va provocar la dissolució de la societat, com resulta del Codi 4,37,5 i sentència d’aquesta Sala de 14 de setembre de 1995. L’extinció de la societat per la causa esmentada determina que s’ha de procedir a la liquidació i partició del fons social….”.
Sentència de la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia del 19 de novembre de 1998, recaiguda en la causa núm. TSJC-087/98.

“No cal dir que en els països d’herència i inspiració genuïnament romanes, com és Andorra, la comunitat acceptada és la del “ius commune”, no pas la col·lectiva o germànica; i els rígids principis del dret romà sobre l’obligatorietat de dividir, són plenament vigents i actuals, ja que són nuls els pactes en contrari (DIGEST10,3,14; CODI 3,37,5)”. (pàg. 677)
Sentència de la Sala Civil del M.I: Tribunal Superior de Justícia del 30 de novembre de 2000, RJ 1443.