Codi Civil d’Andorra i els usos i costums

Demà els advocats celebrarem la festivitat del nostre patró, Raimon de Penyafort, i en aquest motiu mitjançant aquest article, què trobarà continuïtat demà, he volgut reprendre una qüestió abordada per eminents juristes andorrans (Obiols, Sabater, Puig Ferriol, Brutails, Pigot, ….) sobre l’oportunitat que el nostre ordenament jurídic adopti la codificació del dret privat, com ho han fet la totalitat d’ordenaments europeus d’àmbit continental, o pel contrari romangui sota l’actual fórmula de dret majoritàriament consuetudinari, d’acord amb la tradició del ius comune vigent amb caràcter supletori al Principat.

El propòsit no és gens aliè a Raimon de Penyafort, doncs aquest jurista català del segle XIII, ha estat l’autor de la compilació més important de l’Edat Mitjana, anomenada Liber extra o Decretals de Gregori IX, les quals encara avui s’invoquen davant els tribunals andorrans, text que va donar lloc al Codi de dret Canònic vigent fins a 1918. El dret canònic conjuntament amb la recepció del Dret Romà contingut al Codi de Justinià constitueixen el ius comune, element essencial per entendre no tan sols la cultura de l’Edat Mitjana, sinó els actuals ordenaments jurídics europeus.

La codificació o altrament el recull del dret privat andorrà s’ha d’abordar en forma de qüestió oberta, per quan difícilment pot formular-se una resposta definitiva, havent-se de plantejar amb la necessària flexibilitat, pròpia d’un procés evolutiu, amb diversos resultats finals possibles respectuosos de la tradició andorrana. En aquest terreny es situa aquesta reflexió, necessàriament molt general, què no pretén ser més que una modestíssima aportació al debat sobre la matèria.

L’opció d’adoptar un Codi Civil es planteja en l’àmbit de la dicotomia entre la tradició, la regulació tàcita i impersonal que conté el costum; i la voluntat personificada en el legislador, expressa i racionalment organitzada que conté la llei. El costum és la norma jurídica nascuda de la voluntat popular, què d’acord amb la necessitat o simple conveniència social adopta una determinada norma de conducta, i així el costum representa el Dret que neix directament del poble, què els juristes romans l’havien definit com un acord tàcit dels ciutadans, tacita civium conventio (Hermogenià D. 1,3,35). Per contra la llei és el Dret que neix de la societat mitjançant la intermediació del poder de l’Estat. La necessària interrelació entre llei i costum es constitueix en fil argumental del propòsit d’aquest article.

La història del Dret està constituïda fonamentalment per un dret consuetudinari, a partir del casuisme i espontaneïtat creadora del Dret Romà mitjançant la interpretatio iuris dels seus jurisconsults, continuada pels glossadors de l’Edat Mitjana fins al segle XIX, procés que es veu estroncat amb el moviment codificador; trets que determinen un dret privat no gestionat pel poder polític, sinó pel poble a partir dels juristes que tenien l’encàrrec de trobar la tècnica per a llur expressió.

Els règims absolutistes de l’Edat Mitjana promouen una transformació en la concepció del Dret, des de la concepció romanística de fonament en el costum al monopoli legal de l’Estat, de la tacita voluntas populi a la tacita voluntas principis, pel qual l’autonomia del costum com a font de dret es supedita a la voluntat del Príncep o del legislador, i per tant es sostreu del poble, doncs a partir d’aquest moment la validesa normativa del costum dependrà del reconeixement exprés o tàcit de qui tingui des del poder polític. D’aquesta manera el costum va perdent progressivament la seva independència, el prestigi i acceptació de què havia gaudit, en ser desplaçada per la llei que s’imposa de manera coercitiva, si bé en menor mesura en el dret privat. Així la història del dret modern s’ha d’escriure des de la perspectiva d’un progressiu desplaçament del costum en benefici de la llei, i malgrat la superació de la concepció absolutista del Dret i de l’Estat, els règims democràtics són reticents a retornar al poble la facultat creadora en l’àmbit del dret privat, mitjançant el reconeixement del costum com a font de dret. Cal concloure doncs que aquest reconeixement no és innocu, doncs va associat al concepte de poder, i com a reacció a aquesta opció la codificació és la màxima expressió del monopoli normatiu de l’Estat.

La codificació cerca un objectiu més profund que la simple recopilació o fixació del Dret, pretén esdevenir l’exposició formal d’un sistema racional de normes i principis, de validesa exclusiva i amb pretensions de reforma social, com a mètode més perfecte per expressar el Dret, com a triomf de la raó. Així el corrent positivista creu en un sistema jurídic tancat i complet, que cobreix les llacunes dintre del propi sistema legislatiu. La doctrina positivista no deixa de ser una concepció autoritària del Dret, negant l’existència d’altres fonts, que porta al Dret a un caràcter mecànic i deductiu del raonament i l’argumentació jurídica; a diferència del Dret Romà, casuístic i inductiu, on es concep el costum, i per tant el poble, com a base de tot l’ordenament jurídic. Contra la claredat del Codi, Montesquieu anomenarà sarcàsticament al dret casuístic que representa el Digest romà, com a Indigeste.

Atesa la importància històrica del costum en la formulació del Dret, i dels efectes enervadors de la codificació, cal projectar aquesta anàlisi històrica al l’objecte que ens ocupa respecte el dret privat andorrà. Les institucions de dret privat andorrà han gravitat tradicionalment a l’entorn del concepte de la casa tradicional andorrana, que comprèn la família i el patrimoni, i a partir d’aquestes dues institucions s’articula tot el dret privat: la persona, les obligacions i contractes, drets reals, dret de família i successions. La naturalesa costumària del nostre Dret ha permès la seva adaptació durant segles a les necessitats de la societat andorrana, i de manera especialment intensa durant el segle XX. Cal plantejar-se al fil de la nostra reflexió, si aquest esquema segueix essent vàlid per al segle XXI. La resposta entenc que passa per una absoluta vigència de l’arrel i els elements substantius que conformen el dret privat andorrà, així com els mecanismes per a la seva permanent adaptació; si bé altra consideració poden merèixer els instruments per a la seva conservació i actualització, en estreta col·laboració amb la llei, la jurisprudència i la doctrina científica.

Respecte a l’escassísim dret positiu, atenent a la seva naturalesa costumària, històricament la comunitat andorrana interioritzava o no la llei escrita donada pels Coprínceps, doncs a voltes la rebutjava substituint-la tàcitament pel costum, o l’acceptava com a expressió dels seus costums, relació entre llei i costum que ha possibilitat l’evolució del dret privat fins als nostres dies. Cal esmentar que les dimensions reduïdes de la nostra comunitat han afavorit extraordinàriament aquest interacció entre costum i llei, amb preferència de la primera, el que ha permès afirmar als juristes la vigència del costum com a primera font del dret andorrà (Marc Vila Riba 1982).

El nostre ordenament jurídic presenta l’excepcionalitat, conjuntament amb Sant Marino, de ser l’únic estat europeu on s’ha mantingut la vigència de la tradició del ius comune, constituint un patrimoni no tan sols jurídic sinó cultural a preservar. El dret andorrà conserva quasi intacta l’arrel costumària que varen descriure Antoni Fiter i Rossell i Antoni Puig en dues obres cabdals pel nostre Dret: el Manual Digest i el Politar, per quan els usos i costums són els grans definidors del dret andorrà, i de manera especialment rellevant en el dret privat, per quan la vigència a Andorra del Dret Romà ponderat per l’equitat del dret canònic i d’acord amb l’evolució del dret català, no respon a cap imposició sinó que s’esdevé la seva adopció per la via consuetudinària, d’acord amb la cultura europea que arrenca a l’alta Edat Mitjana.

Tot i la transcendència d’aquestes dues obres de recull costumari del nostre Dret, Andorra no té un recull o compilació del contingut del dret privat a l’estil dels Usatges catalans o les Conseutudo Ilerdenses, o del droit coutumier del sud de França, extrem que ha portat a debatre entre els juristes andorrans sobre la determinació de les fonts del dret andorrà, concloent que el dret privat andorrà no deixa de ser una variant del dret català, i en aquest sentit Pallerola planteja una identitat entre el costum andorrà i el dret català abans del Decret de Nova Planta (1716), extrem que confirma Brutails. La particularitat del dret privat andorrà ha portat a Sabater a afirmar “La fesomia tan peculiar i caraterística del complex normatiu andorrà –imprecís, fluid, encara que ric en tradicions jurídiques- en les seves línies formals, produeix greus i profundes dificultats al jutjador, al professional jurídic o al jurisconsult”. Caldrà doncs trobar els mecanismes adequats per superar aquestes dificultats, objecte de la segona part d’aquest article, a partir de la necessària col·laboració entre llei i costum, quin abast va ser descrit magistralment pel jurisconsult romanista occità del segle XVI Cujacius que estableix: què és el costum? la llei no escrita; que és la llei? el costum escrit.

D’ençà la formulació del moviment codificador a principis del segle XIX, com en tot procés històric, s’ha produït un moviment pendular, pel qual s’ha anat afirmant cada cop amb més força un moviment de descodificació, en pro d’un sistema sota la concepció del poli-sistema, estructurat en diverses fonts que tenen el seu centre en la Constitució, el que comporta un reconeixement de la necessitat de complementar la norma codificada, atenent a la concepció que un text rígid i estàtic per perfecte que sigui, no pot donar resposta a la enorme diversitat i dinamisme que la societat planteja permanentment. La imperfecció de la codificació ja fou advertida pels propis redactors del Code Civil des français l’any 1804, segons Portalis. D’aquesta manera els diferents ordenaments jurídics europeus s’han configurat a partir de la consideració que atorguen al costum i la jurisprudència, en una funció complementària a la llei.

La reacció contra la codificació a Europa, com element de ruptura amb la creació espontània del dret, no es va fer esperar, i l’Escola històrica alemanya presentà en el manifest de Savigny l’any 1814, en oposició a les tesis de Thibaut, una alternativa contra el que anomenen la “cultura jurídica pràctica” o la “matemàtica jurídica” inspirades en el legalisme absolut; plantejant que la codificació es contrària a la naturalesa i essència del Dret, i apostant per un retorn a la cultura clàssica, seguint el moviment romàntic alemany i que va donar lloc al corrent antipositivista i històric del dret, del qual Savigny en va ser el màxim exponent, fonamentant la concepció del Dret en la seva emanació popular i d’una veneració al Dret Romà, d’acord amb el classicisme esmentat.

En tot cas cal afirmar que la certesa i seguretat jurídica de la llei tan sols s’assoleixen després de realitzar un procés de decantació dels principis bàsics, dels quals se’n pugui deduir tota la casuística, i que d’acord amb aquest procés es tingui en compte el dret en el seu context històric i social, i d’acord amb la seva evolució històrica, atès que la codificació congela el procés formatiu del Dret, el que impedeix assolir la seva millora i progrés.

A partir de la idea romàntica del Volkgeist, l’esperit del poble, associat al concepte de nació, el Dret no pot ser creat de manera immediata i tenir com a única expressió la literalitat de les lleis escrites, doncs la font genuïna del Dret és el costum que està adreçat a la satisfacció de les necessitats pròpies d’aquest esperit o consciència popular, que els juristes i el legislador s’han de limitar a interpretar i no a ordenar. Així doncs el coneixement del Dret no passa pel coneixement dels textos legals, sinó que és necessari un coneixement històric del desenvolupament normatiu, de l’evolució de les institucions jurídiques, així com de les circumstàncies i esdeveniments històrics que determinaren que les normes siguin d’una determinada manera i no d’una altra, doncs el Dret no és el dels preceptes sinó el de les seves institucions, atenent que per sobre de la norma hi ha el Dret.

La manca d’un ordenament civil positiu fa difícil el coneixement i aplicació del costum, creant una situació jurídica de certa confusió, el que determina la necessitat d’aplicar una tècnica que permeti superar aquest dèficit sense crear res de nou, ni eliminar la seva font creativa. La sistematització i fixació del dret privat andorrà no pot abordar-se des de la codificació, per quan el Dret és un producte històric, i sense el coneixement dels orígens i naturalesa del nostre Dret, d’on davalla la seva ratio dicendi, no és possible articular normes que s’adiguin amb la realitat que estan destinades a regular. Cal, tal com defensava Savigny, d’una maduresa científica com pressupòsit necessari per afrontar la recopilació del Dret. Alhora el Dret és el resultat de l’esperit del poble, i la codificació no pot fosilitzar ni enmudir el dret privat, i per tant les tècniques de dret positiu o recopilació a adoptar han d’incorporar la consideració del costum com a font de dret, com a element vitalitzador de la creació jurídica, extrem que nega la codificació. Cal insistir doncs un cop més en la idea de col·laboració entre costum i llei positiva per a la formalització del dret andorrà, d’acord amb la formulació de Cujacius, segons hem vist.

Antoni Sabater aposta directament per un Codi Civil que reculli la tradició jurídica, i atribueix la renovació i adequació del Dret a la jurisprudència i als juristes. Modestament entenc que aquesta solució si bé permetria mantenir la substància del dret privat andorrà, ens faria perdre el seu element més preuat que ha rebut del Dret Romà, com és l’arrel consuetudinària que li dóna l’extraordinària vitalitat per adaptar-se i donar resposta a les necessitats socials, alhora que podria encotillar excessivament la tasca dels juristes, en un moment en que Andorra encara ha d’afrontar nombrosos reptes. Entenc doncs que amb caràcter previ a l’adopció de mesures de dret positiu, s’escau abordar un procés d’estudi i definició del dret privat andorrà i de les seves fonts, amb el propòsit d’obtenir com a resultat una compilació o recull sistematitzat d’institucions, rebutjant la fórmula de la codificació pels efectes contraris a la naturalesa del nostre dret, segons hem pogut analitzar. Aquest procés de decantació ha de passar necessàriament per l’estudi aprofundit del Dret Romà com a fonament de la nostra cultura jurídica, amb les incorporacions del dret canònic i de dret català, especialment a través dels seus autors més prestigiosos (Mieres, Oliba, Càncer, Fontanella, Brocà, Falguera, Duran i Bas, Cots, Pella i Forgàs, Borell, Faus, Vives i Cebrià, Mas Pons, …), i de manera especial de la jurisprudència dels tribunals andorrans, els quals han anat depurant amb les seves resolucions el Dret vigent a Andorra. Tal com afirma el mateix Antoni Sabater Un país petit, una condició que, sens dubte, posseeix Andorra, necessita juristes, no lleis.

La concreció del procés compilatori mitjançant fórmules de dret positiu a adoptar, en l’exposada col·laboració entre llei i costum, han de procurar que la legislació no es separi de la cultura jurídica andorrana, i per tant no caure en aquelles solucions sovint importades d’altres països quan la legislació es fonamenta tan sols en la potestas de l’ordenament jurídic, el que comporta que el Dret ha de ser respectuós amb els nostres usos i costums, la tradició que determina el seu arrelament a la consciència popular, al tarannà i mentalitat de la gent; doncs el Dret Romà va demostrar en els deu segles de vigència que el costum també pot ser font de progrés i adaptació a les noves necessitats socials.

Han estat diversos els propòsits del Consell General per a recollir el dret privat propi de base consuetudinària, així la Nova Reforma de 1866 instava als comuns a buscar i reunir els diversos usos, costums i consuetuds. El 17 Desembre de 1868 el Consell General nomenava una comissió per portar a terme un “codigo de lleys y penal, segons las costums i pràctica de la Vall, afi de que tots los vehins safian com obrar i pugan anar ben regits i gobernats tots i segons lley y decret”. Insistirà novament el Consell General l’any 1913, i formularia un darrer intent l’any 1960 per a la recerca i compilació de les normes consuetudinàries, recull que hauria estat aprovat pel Consell General i pels Co-Prínceps.

A l’objecte del propòsit que ens ocupa, entenc que el Consell General hauria de recollir la tradició d’aquesta institució, que fins al segle XIX tenia la missió de preservar el costum com a element de la identitat andorrana, i amb aquesta finalitat els ciutadans o els jutges podien consultar al Consell sobre la vigència d’un costum. Andorra hauria de mantenir en l’àmbit del dret la nostra identitat, descrita per Obiols com a sobrietat legislativa, amb una limitada legislació respecte el dret privat, emprant el recurs a la llei per recollir i aclarir el costum, mantenint la possibilitat d’una invocació del costum contra llei, amb el recolzament d’una Compilació del dret costumari andorrà.

Els intents fallits de compilació i refosa del dret privat andorrà posen de relleu la complexitat del projecte, però alhora fan evident que amb el transcurs del temps el seu assoliment s’esdevé més difícil per la pèrdua de la memòria col·lectiva, el que aboca a una situació per la què acabarem incorporant sense remei el dret privat del nostre entorn, per la permanent influència dels ordenaments veïns, i en aquest sentit segueix vigent la crida feta per Ramon Villeró l’any 1986 en un estudi publicat a la Notaria de “Com es perden els usos i costums”. Així la compilació del dret autòcton es planteja com a doblement necessària, previ d’un acurat estudi de decantació, si no es volem perdre definitivament les nostres institucions de dret privat. Per contra la sistematització en forma de Codi, insisteixo, no sembla aconsellable d’acord amb els efectes sobre el costum i la creació del Dret que hem pogut analitzar.

Atenent els principis de legalitat, seguretat jurídica i de publicitat de les normes que s’estableixen en la Constitució, i que el sistema de dret civil que s’adopti haurà naturalment de respectar, el projecte de recopilació del nostre dret privat s’evidencia com a més necessari que mai. Al nostre dret civil li convé un nou Manual Digest, davant la necessitat d’aclarir i preservar llur contingut i font de renovació, seguint el principi afirmat per Josep Maria de Porcioles l’any 1986.

El problema del Principat no és de novació, sinó de renovació i d’adaptació. Enmig de l’esdevenir humà, les bases determinants d’Andorra, conserven plena vigència. Només cal institucionalitzar allò que està en l’esperit de tots i que la pròpia terra reclama, és a dir allò que el Manual Digest va saber entreveure.
29/1/04

Versió publicada 1 i 2

Codi civil: també mirant cap a Europa

En aquestes darreres setmanes la premsa andorrana s’ha fet ressò de l’opinió de diferents juristes andorrans a favor o contra de l’aprovació d’un Codi Civil d’Andorra. El debat en l’àmbit jurídic no és nou, doncs d’ençà l’aprovació del Codi de Napoleó (1804) els estats s’han plantejat la no gensmenys transcendent decisió de com articular les regles de dret privat i qui en determina el seu contingut, per tal de regir aspectes tan importants de la vida dels ciutadans com són les relacions familiars, la propietat, els contractes o el destí dels seus béns un cop morts. Per tant, lluny de ser un debat que interessi tan sols als juristes, l’adopció d’un o altre sistema té una evident afectació en la protecció i eficàcia dels nostres drets més quotidians.

A favor de la codificació s’ha invocat la seguretat jurídica, fonamentada en la igualtat de tots els ciutadans (principi revolucionari francès per excel·lència), doncs la codificació permet als ciutadans conèixer a l’avança el contingut dels seus drets i preveure’n la resolució dels conflictes, establint un procés deductiu o d’enllaç quasi bé directe entre la previsió normativa i la solució al problema, i per tant, a priori, una menor intervenció judicial.

Els arguments en contra de la codificació aposten per una millor adaptació del dret a la realitat que té per vocació regular, que difícilment es conté en una norma de caràcter general prevista per a una infinitat de casos i que pot quedar desfasada amb el pas del temps; apostant per un dret més flexible, si bé menys previsible; fonamentat en la concepció que la regla general necessita un procés inductiu a partir del cas concret, defugint l’aplicació mecànica del dret.

L’adopció d’un o altre sistema conté una determinada concepció de la separació de poders. La codificació pretén ampliar l’abast del poder legislatiu, és la màxima expressió del monopoli normatiu de l’Estat, del desplaçament del costum en benefici de la llei, d’un sistema jurídic tancat i complet i per tant d’una concepció autoritària del dret, en benefici d’un procés deductiu de l’argumentació jurídica. Per contra l’absència de la codificació rau en la concepció d’un poder judicial fort i independent, que sense legislar, faci justícia més enllà del culte a la lletra de la llei, d’acord amb un procés casuístic i inductiu de l’argumentació jurídica.

Sovint aquells que promouen la codificació del dret privat expressen una desconfiança envers els jutges, que no comparteixo.

El debat de la codificació és igualment de plena actualitat a nivell europeu, doncs el procés d’unificació ha portat també a plantejar-se la necessitat d’una harmonització del dret privat, no tan sols en l’àmbit econòmic que ja disposa de força instruments, sinó en l’aspiració de compartir entre europeus una mateixa regulació dels drets més personals. El projecte s’endegà l’any 1989 mitjançant una resolució del Parlament Europeu, a la què n’han seguit d’altres.

En l’àmbit del dret privat, a Europa, com és sabut, conviuen dos grans sistemes: el continental a partir del dret romà amb codificació, i l’anglosaxó fonamentat en el precedent i sense codificació. L’impuls de la unificació del dret privat europeu s’ha realitzat a partir de diferents comissions de treball, de les inicials comissions Lando i Gandolfi a favor d’uns principis generals no imperatius i de la codificació respectivament, als actuals Study Group i Acquis Group, que juntament amb d’altres conformen el Joint Network on European Private Law, que aposten bàsicament pel Marc Comú de Referència o principis orientadors amb caràcter no imperatiu, amb la previsió que els seus treballs siguin publicats al llarg d’aquest any 2009, seguint la metodologia dels restatements americans, extrem que permetria alhora una aproximació dels sistemes de base romanista del Civil Law amb la concepció anglosaxona del Common Law a nivell global.

El dret privat andorrà incorpora elements dels dos models existents a Europa: el fonament del dret romà dels codis europeus inspirats en el Codi de Justinià i el caràcter jurisprudencial del dret anglosaxó que no disposa de codificació. Aquesta dualitat andorrana de sistemes és el model cap el què sembla convergir el procés d’unificació de dret privat europeu, que a més de situar el model andorrà com a possible referent, estableix un evident interès d’Andorra respecte els treballs que a l’actualitat es desenvolupen a Europa.

Els països que han impulsat codificacions o importants transformacions del seu dret privat, abans s’han preocupat de recollir les expressions i identitat de la seva cultura jurídica, han impulsat compilacions per tal de recollir allò que Ihering en va dir l’esperit del dret, procurant que la codificació no suposés un trencament en la regulació dels afers privats, la pèrdua d’un patrimoni cultural i alhora la pèrdua de sobirania amb l’adopció de sistemes estrangers.

Les institucions de dret privat andorrà han gravitat tradicionalment a l’entorn del concepte de la casa tradicional andorrana, que comprèn la família i el patrimoni, i a partir d’aquestes dues institucions s’articula tot el dret privat. La naturalesa costumària del nostre dret privat ha permès la seva adaptació durant segles a les necessitats de l’extraordinària evolució de la societat andorrana durant el segle XX. Penso que aquest esquema, amb els suports normatius necessaris, segueix essent vàlid per al segle XXI.

En tot cas el procés de codificació o compilació andorrana no hauria de menystenir les aportacions dels juristes andorrans des de Fiter i Rossell, passant per Obiols, Sabater, Puig Ferriol, Bruguera, Brutails o Pigot entre molts altres, de la tradició del dret civil català segons Mieres, Oliba, Càncer, Fontanella, Brocà, Duran i Bas, Cots, Pella i Forgàs, Borrell, Vives i Cebrià, Mas Pons i de manera especial de la jurisprudència dels tribunals andorrans, els quals han anat depurant amb les seves resolucions el dret privat vigent a Andorra. Tal com afirma el mateix Antoni Sabater un país petit, una condició que, sens dubte, posseeix Andorra, necessita juristes, no lleis, alhora que segueix vigent la crida feta per Ramon Villeró l’any 1986 en un estudi publicat a la Notaria de “Com es perden els usos i costums”.

Entenc que el debat sobre la codificació del dret privat a Andorra s’hauria de plantejar sobre la preservació de la nostra cultura jurídica, respecte un dret no codificat que exigeix molt més del jurista, però que gratifica molt més en la mesura que assoleix de millor manera l’ideal de justícia i equitat, i finalment dels drets dels ciutadans. Caldria una reflexió sobre si la nostra dimensió fa possible la redacció d’un codi civil autòcton, o per contra aquest projecte no passarà de ser una adaptació dels codis del nostre entorn, com ja ens ha passat en altres lleis. I si cal adoptar una sistemàtica del dret privat fins avui aliena a la nostra identitat, és millor acollir-nos al projecte d’unificació europeu.

Davant la necessitat d’aclarir i preservar el dret privat i alhora ser font de renovació davant les noves necessitats de la societat andorrana, al nostre dret civil li convé un nou Manual Digest, d’acord amb el nou context europeu, i no un codi civil, seguint la reflexió de Josep Maria de Porcioles quan deia: el problema del Principat no és de novació, sinó de renovació i d’adaptació. Enmig de l’esdevenir humà, les bases determinants d’Andorra, conserven plena vigència. Només cal institucionalitzar allò que està en l’esperit de tots i que la pròpia terra reclama, és a dir allò que el Manual Digest va saber entreveure.
18/1/09

Versió publicada