Responsabilitat professional de l'advocat

“III.- El segon i el tercer dels motius s’adrecen a assenyalar que no ha existit cap manca de diligència en l’actuació del lletrat ni s’ha generat cap dany amb la seva actuació. Entén que en el procediment de jurisdicció voluntària no s’ha adverat el document com a testament, però com que no s’ha assolit la seva declaració de nul·litat, no resta provat que el referit document no pugui valer com altre títol successori, com un codicil, i, com que no va oposar-se a l’acció de petició d’herència dels hereus de la causant, ni va formular demanda reconvencional, no es pot ara entendre que l’actuació del lletrat ha estat negligent i, molt menys, que hagi ocasionat un dany.
Aquesta Sala ha d’analitzar els arguments que esmerça el recurrent referits a la manca de diligència i a l’absència de dany. Continue reading

L'estat de crèdits s'aprova de manera definitiva pel Tribunal de Batlles: no hi ha lloc a l'apel·lació.

“Que tal i com ha precisat recentment el M.I. Tribunal Superior de la Justícia per Aute de data 27 de gener de 2010: “Els articles 37 i 38 del Decret sobre procediment d’arranjament judicial i de fallida, de 4 d’octubre de 1969, redactats segons la Llei Transitòria de procediments judicials, de data 23-12-1993, i, per tant, una volta la Carta Magna havia estat aprovada i esdevenia vigent a les Valls d’Andorra, contemplen el supòsit que ens ocupa. Així, l’article 37 estableix que l’administrador formarà un estat de crèdits i proposarà la seva admissió o refús, indicant els que mereixen la condició de privilegiats. El ponent de la Secció civil del Tribunal de Batlles comprovarà aquestes propostes. Continue reading

Callament perpetu o silenci en relació a les pretensions deduïdes en judici, cosa jutjada

“Per últim, el callament perpetu o silenci en relació a les demés pretensions, no pot prosperar no solament per les raons abans esmentades, sinó també pel fet  que el dret a la jurisdicció (art 10 CA) permet als justiciables impetrar l’auxili de la justícia sempre que ho considerin oportú en defensa dels seus interessos. I des d’aquesta òptica les institucions de la litispendència i de la cosa jutjada ja eviten que es puguin interposar plets contra les mateixes parts i amb la mateixa causa petendi i petitum o que resolts es puguin plantejar de nou, atès que mitjançant les referides institucions es tracta d’aconseguir la necessària seguretat jurídica, sense que sigui possible que un procés s’eternitzi o que es plantegi una i altra Continue reading

Interessos usuraris: naturalesa i abast

“II.- Pel que fa al l’import dels interessos que es reclamen en el present procediment, s’ha de tenir en compte que el concepte indefinit d’usura s’ha de concretar en relació a les circumstàncies del cas, tant les de caràcter general derivades de la conjuntura econòmica, com les particulars dels contractants, i que, tenint en compte aquests paràmetres, s’entén per usuraris aquells superiors als habituals del diner en un moment donat.
En el cas present el préstec que la part agent va concedir a la defenent estava destinat al consum d’una persona que no es pot considerar professional en la matèria i que va signar un contracte d’adhesió, raó per la qual s’ha d’entendre Continue reading

Responsabilitat dels socis per manca d'adeqüació dels estatuts socials a la llei. Requisits per l'acomiadament

“I.- La part que recorre manifesta: que està en total desacord amb la sentència de primera instància pel que fa a la interpretació de l’apartat 4 de la Disposició Transitòria Primera de la Llei 20/2007 de societats anònimes i de responsabilitat limitada, ja que l’apartat 2 de dita Disposició estableix la necessitat d’adaptació
de les societats anònimes i limitades a la nova llei sempre i quan contradiguin els seus preceptes; que en el cas dels estatuts de la societat G. SAU no hi havia cap contradicció aparent amb la dita llei, amb excepció de l’article relatiu al capital social, però la formalització era d’impossible compliment perquè la societat no comptava amb l’injecció de capital suficient per assolir xifra mínima requerida; Continue reading

Acomiadament per absència injustificada a la feina

“II.- És pacífic que el dia 22 de desembre del 2007 la Sra. J.G.A. va començar a treballar pel compte de l’H.; que al mes d’abril del 2009 la treballadora va estar  de vacances a MURCIA a ESPANYA i s’havia de reincorporar al seu lloc de treball el dia 30 d’abril; que el dia 29 d’abril se li va espatllar el seu vehicle i va portar-lo al taller; que el dia 5 de maig va iniciar el seu viatge de retorn cap ANDORRA; que quan va presenciar-se a l’empresa se li va notificar una carta comunicant-li el seu acomiadament d’immediat sense necessitat de preavís ni obligació de satisfer-li cap compensació econòmica, per no haver-se presentat al seu lloc de treball durant 5 dies laborables consecutius, sense causa justificada, Continue reading

Acomiadament per inhabilitat o manca de facultats professionals per a la realització de les tasques laborals

“III.- És pacífic que la Sra. E.G.B. pateix d’un asma bronquial greu i molt làbil que s’empitjora davant l’exposició a ambients amb al·lèrgens o per inhalació de pols i tabac passiu. A conseqüència d’aquesta patologia, la Sra. E.G.B. va utilitzar mascareta, guants i davantal per dur a terme la seva activitat en el magatzem en  diverses ocasions des de l’inici de la seva activitat, sense originar cap inconvenient a l’empresa. Igualment, va queixar-se en reiterades ocasions de l’acumulació de la pols en la botiga, de tal manera que l’empresa va fer netejar el magatzem cada dia però sense cap efecte positiu per la salut de la treballadora. Ara bé, el Sr. L.T., superior jeràrquic de la Sra. E.G.B. confirma que les tasques de la treballadora consistien principalment en dur a terme la logística del magatzem, és a dir en controlar i efectuar el seguiment dels estocs i vendes, en dur a terme Continue reading

Interdicte d'obra nova: abast i requisits

“No és objecte de discussió que, en seguiment d’aquest criteri, el Sr. J.M.S. va construir una obertura en la part baixa del xalet de nova planta que estava bastint just en el límit amb la citada franja per tal que el vehicles poguessin accedir a l’immoble des del “Camí del Roc”, com es va constatar posteriorment a la inspecció ocular que va portar a terme l’Hble. Batlle en funcions de guàrdia, sense que s’hagi provat que pretengués obrir altres obertures o finestres a l’immoble per obtenir llum o vistes. Els Srs. A.F.N. i J.F.N. es van oposar a aquesta actuació entenent que aquesta obertura es realitzava en el límit de les finques dels litigants i sobre el predi dels seus mandants, contravenint així el que es recollia al Costumari Català i a les Consuetuds de Sanctacília i, per aquesta raó, van sol·licitar l’atur urgent i immediat de les obres en data 23 de febrer del 2006, petició que va ser Continue reading

Incompetència de la jurisicció civil per a la nul·litat d'una permuta amb l'administració comunal

“En el present litigi no es tracta, al contrari de que pretén la part recurrent, de determinar si el Sr. J.C.G. fou propietari del terreny permutat, i per tant si ho podia regularment cedir al Sr. J.A.M., sinó que l’objecte del procediment només és la nul·litat d’una permuta de terreny amb una entitat pública, per manca de legitimació d’una de les parts, més concretament el pretès propietari del terreny permutat, i doncs la nul·litat d’un acte administratiu. En efecte, el Sr. J.A.M., part demandada, no ha de provar res, sinó que pertoca a la part demandant provar la seva propietat del terreny litigiós. El conveni establert entre el Sr. J.A.M. i l’Hble. Comú correspon a una permuta de territori comunal amb una porció Continue reading

No és possible l'exequàtur d'una transacció judicial no homologada

“I.- Resulta de les disposicions dels articles 19 de la Llei Qualificada de Justícia, 47 i 49 de la Llei Transitòria de Procediment Judicial, que el procediment d’exequàtur només es limita a les sentències civils estrangeres. És a dir que la resolució de la qual es demana l’execució al Principat ha d’ésser dictada o homologada per un tribunal estranger.
II.- En cas d’autes, es tracta no d’una resolució d’una jurisdicció estrangera, sinó d’un conveni transaccional, el qual no fou homologat per cap tribunal estranger. En efecte, es desprèn de les proves que consten en autes, que per resolució de data 10-09-03, el tribunal mercantil de Paris va condemnar a la societat P. SA a pagar a la societat S.F., la quantitat de 771.500 €, més els interessos al 1,5% mensual a comptar del dia 30-07-01, així com la suma de 6.000 €. Continue reading

Terrenys comunals inclosos en la unitat d'actuació

“Segon.- L’objecte d’aquesta alçada ha quedat reduïda a la petició que formula la part apel·lant de que els terrenys de propietat comunal que se situen en la unitat d’actuació en sòl urbà no consolidat PP-NC-02 L’Aern, del Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Andorra la Vella en quedin exclosos ja que de conformitat a allò establert en l’article 38.2 de la Llei General d’Ordenació el Territori i Urbanisme (LGOTU) constitueixen sòl no urbanitzable i per tant no poden formar part d’una unitat d’actuació en sòl urbà no consolidat. Continue reading

Edificabilitat global de la parròquia, edificabilitat d'un terreny

“Segon.- Els recursos que plantegen les respectives representacions dels Srs. M.A. i del Comú de La Massana versen sobre dues qüestions diferents, però íntimament relacionades. D’una banda, es discuteix un punt de naturalesa primordialment formal, com és el de determinar si el P.O.U.P. de La Massana compleix el requisit que estableix l’article 71.c) de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, segons el qual els plans han de contenir un “estudi justificat de l’edificabilitat global de la parròquia, calculat en aplicació de les disposicions vigents abans de la publicació de la present Llei, segons s’estableix a l’article 23, i de l’edificabilitat resultant del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial”. Continue reading

Sòl urbà consolidat. Conveni prexistent al POUP.

“Segon.- Sobre la classificació de la finca.
Com s’ha exposat en els antecedents, la pretensió principal que formula la recurrent consisteix en obtenir la classificació de la seva finca “Les Callissoles” com a sòl urbà consolidat, segregant-la de la unitat d’actuació PP-NC-10 “Camí dels Sartells”.
La sentència apel·lada ha desestimat aquesta petició, en considerar que no ha quedat acreditat que la finca de referència disposi dels serveis previstos en l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que haurien de trobar-se dins del terreny que pretén ser classificat com a sòl urbà consolidat. D’altra banda, no consta demostrada la viabilitat econòmica de la unitat matriu, un cop segregada la finca de la recurrent. Continue reading

Condició d'assalariat dels familiars de l'administrador únic d'una societat

“Segon.- La qüestió que es objecte de debat en aquest procés consisteix en determinar si la recurrent era o no assalariada de l’entitat “Fusteria Sol S.L.”, de la qual cosa depèn la procedència de la reclamació de les prestacions salarials i mèdiques que efectua la C.A.S.S. Com és ben evident, es tracta d’una qüestió de fet, que ha de ser resolta mitjançant una valoració conjunta i ponderada de les proves que consten en les actuacions.
Tercer.- Com a punt de partida, cal considerar, com ho ha fet la sentència apel·lada, que el fet de què l’apel·lant sigui l’esposa del soci fundador i representat legal de l’empresa no constitueix per si mateix un obstacle a què la interessada pugui desenvolupar una activitat retribuïda per compte de la societat. Continue reading

Condició d'assalariat d'un membre del consell d'administració de la societat, baixa per malaltia

“Com a punt de partida per a resoldre la qüestió litigiosa, cal tenir en compte que la condició d’administrador d’una societat no és en sí mateixa incompatible amb la d’assalariat de l’empresa, que procedirà quan es duguin a terme unes activitats remunerades altres que les de mera gestió de la societat. En aquest cas, el Sr. S.L. a més d’administrador social, va treballar per a l’empresa durant més de deu anys, com a pintor, i va cotitzar com a tal durant el mateix període. De fet, la pròpia C.A.S.S. no discuteix la seva condició d’assalariat durant aquest llarg període de temps.
El simple fet de què l’empresa no hagués abonat a l’agent una única mensualitat de salari –la corresponent al mes de setembre de 2007- no justifica la conclusió de què el Sr. S.L. hagués perdut la condició d’assalariat i hagués de passar a la d’assegurat voluntari, Continue reading

Revisió dels actes administratius de la CASS. Condició d'assalariat d'un membre del consell d'administració d'una societat

“Segon.- Sobre la legalitat del procediment seguit per la C.A.S.S.
Aquesta Sala ha examinat en diverses ocasions la legalitat dels mecanismes processals que ha d’utilitzar la Caixa Andorrana de Seguretat Social per procedir a deixar sense efecte les seves resolucions declaratives de drets o bé a reclamar el retorn de les quantitats indegudament abonades, segons el casos.
La sentència núm. 65-2005, d’11 de novembre, va declarar la necessitat de recórrer al procediment previst en l’article 23 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, sempre que es tractés de revisar el criteri jurídic que es va adoptar inicialment, Continue reading

Competència de la CTU

“Segon.- Sobre la competència de la CTU
El recurs presentat per l’Hble. Comú d’Encamp era admissible en aplicació de l’article 146 de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que disposa:
«1. Contra els actes, expressos o tàcits, de l’Administració comunal en matèria d’urbanisme i construcció, i contra els instruments comunals d’ordenació definits en aquesta Llei, es pot interposar recurs d’alçada davant la Comissió Tècnica d’Urbanisme.»
El recurs presentat per l’Hble. Comú d’Encamp era per tant admissible. Continue reading

Motivació dels actes administratius

“Tercer.- La fitxa de la unitat d’actuació PP-NC-12 PRAT D’EMPRIVAT disposa: «Donat que el Pla parcial es troba dintre d’una zona arqueològica, en la seva redacció es requerirà l’elaboració per part del promotor d’un estudi previ de l’impacte que les obres puguin tenir sobre les restes arqueològiques conforme l’establert en el Catàleg» (veure foli 39).
L’exigència de l’estudi d’impacte es basa en les disposicions de l’article 17 de la Llei 9/2003 de 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra (BOPA del 16 de juliol del 2003). Continue reading

Suspensió de la tramitació d'un expedient administratiu

“Cal tenir en compte que, encara que l’Administració comunal havia girat una liquidació complementària, la mateixa havia estat anul·lada per la Comissió Tècnica d’Urbanisme en data 3 de març de 2009, per manca d’audiència de la societat afectada, i s’havia acordat retrocedir les actuacions al moment inicial a fi de dur a terme aquest tràmit. Això significa que, en la data de la resolució de la Batllia que és objecte d’aquest recurs, no existia cap altre acte administratiu definitiu més que la liquidació inicial que ja havia estat impugnada en aquest procés.
Segon.- La suspensió d’un procés ha d’obeir a una causa legal, i no es pot Continue reading

Càrrec de confiança en la relació laboral: naturalesa i abast. Determinació del salari

“III.- S’ha prèviament de determinar quina fou la tasca desenvolupada per la Sra. S.R.F. en l’empresa N.P.D., ja que la primera pretén que es tractava de tasques  merament administratives, quan l’empresa sosté que la mateixa gaudia d’un càrrec de confiança. Per càrrec de confiança s’ha d’entendre, al sentit de l’article 38 de la Llei sobre el contracte de treball, els directors i gerents i tots els quals, per la natura de llur treball no poden estar subjectes a una estricta limitació de la jornada. En aquest ordre d’idea, la jurisprudència considera que el criteri essencial que caracteritza un càrrec de confiança és una gran autonomia d’actuació de l’empleat amb poders de direcció i/o de gestió importants. Continue reading

Novació tàcita

“II.- Com a primer greuge contra la Sentència d’instància defensa el recurrent que el contracte signat entre les parts en cap moment va ser objecte d’una novació tàcita pel que fa a la data d’entrega de l’habitatge que es trobava en construcció.
No obstant, de les dades que consten a les actuacions es dedueix que, en contra del que argumenta el recurrent, el contracte celebrat entre els litigants va ser objecte d’una novació circumstancial respecte del termini màxim en el què el promitent venedor havia de lliurar al comprador les unitats immobiliàries objecte del pacte. En aquest sentit, s’ha provat que, una vegada s’havia escolat la data del lliurament de les mateixes el mes de desembre del 2005 o, com a molt, el mes d’abril de l’any següent, el promitent comprador va continuar pagant les sumes Continue reading

Manca de legitimació activa del corredor d'assegurances

“II.- Quant al primer dels motius, resta acreditat a les actuacions (cfr. folis 49 i 63) que la mercantil U. SA interposa la demanda en la seva qualitat de mediadora  d’assegurances en la pòlissa subscrita entre la companyia L. i la mercantil R.M. SL i no es pot admetre que, amb posterioritat hagi canviat aquesta condició a la de delegada, no solament perquè resta provat que els pagaments de les indemnitzacions els efectua L. (folis 69 i 70), sinó també perquè els informes pericials que es troben als folis 41 a 46 els encarrega l’asseguradora L.. Continue reading

Intermediació immobiliària: meritament de la comissió

“III.- Argumenta en segon lloc el recurrent que no existia relació de causalitat entre l’actuació de les immobiliàries i la venda del xalet que va ser feta per ell a  títol individual, però aquesta conclusió no es pot admetre.
Com ha posat de relleu reiteradament aquesta Sala, per tal que l’intermediari en una compravenda pugui cobrar la comissió que li correspon és precís que el contracte projectat es celebri com a conseqüència de la intervenció professional del comissionista, és a dir, cal que hagi existit un nexe de causalitat que permeti atribuir la perfecció de la compravenda a l’actuació de l’intermediari, nexe que existeix quan el venedor Continue reading

Contracte d'adhesió: interpretació. Resolució del contracte de compravenda

“II.- Els arguments de la part recurrent no es poden acceptar, ja que el fet que en el contracte no constés que l’habitatge que es prometia vendre havia de tenir dues habitacions no resulta rellevant quan el mateix anava acompanyat d’un plànol de l’apartament, que també estava signat per les parts i que s’ha de considerant integrant de l’acord de voluntats, en el què es recollia aquesta circumstància de manera clara (foli 19).
Tampoc es pot defensar que es tractava d’un plànol aproximat i merament orientatiu, com es manifestava al contracte signat entre les parts, perquè cal entendre que aquesta qualificació es podia referir a detalls accidentals de l’apartament, però no a una circumstància Continue reading

La crisi econòmica no obliga els bans a modificar els interessos pactats

“El fet que s’hagi produït una crisi com l’actual no obliga als Bancs a modificar les condicions en les què es van pactar uns determinats préstecs o contractes, sense que els Tribunals tinguin facultats per moderar-les per aquesta causa, ja que el pacte sobre interessos o comissions no es pot identificar amb la clàusula penal, com es dedueix de la mateixa Sentència d’aquesta Sala de 22 de setembre del 2000 que la recurrent va aportar amb la contesta a la demanda, ja que es mantenen amb independència del fet que el creditor no hagi patit cap dany com a conseqüència de l’incompliment del deutor i sols es poden reduir si són usuraris. La crisi que ens afecta és, a més a més, una circumstància que la podien preveure tant les entitats financeres com els particulars, Continue reading

Improcedència de la impugnació d'acord de la comunitat de propietaris en el procediment de reclamació de deutes

“III.- Pel que fa als altres motius o greuges de recurs, convé posar de relleu el que segueix. Impugna mitjançant aquest recurs dos extrems diversos, com són, per una banda, l’existència de defectes en les convocatòries de les juntes de propietaris, així com en les mateixes, i que donarien lloc a la seva nul·litat de ple dret i, per l’altra, qüestiona l’acumulació de càrrecs de President i secretari en els dos copropietaris d’una mateixa unitat immobiliària. Aquesta Sala ha de posar en relleu que la Llei de propietat horitzontal de 30 de juny de 2004 dissenya un procediment declaratiu àgil i senzill per a la reclamació dels deutes comuns, de manera que en el mateix la part defenent tant sols pot discutir la procedència de la reclamació econòmica envers ella, Continue reading

Requisits de forma per a l'eficàcia de la donació

“I arribat a aquest extrem no es pot argumentar, com pretén la part recurrent, que la donació requereix com a exigència per a la transmissió del domini que la mateixa consti en document públic i que la referida forma ha de ser considerada com a solemne (forma ad solemnitatem). En efecte, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de posar de manifest com la forma pública no constitueix una exigència de forma per la donació en l’ordenament jurídic de les Valls d’Andorra. Així, aquesta Sala, en sentència de 17 de juliol de 2006, ja va posar de manifest que respecte Continue reading

Representació de la societat en judici, formació de la voluntat social, manca de legitimació activa

“II.- La resolució d’instància sustenta que, de conformitat amb el que preveuen els Estatuts socials (article vuit) el President no es troba facultat més que per a exercir funcions representatives i que correspon a la Junta d’accionistes o al Consell d’Administració, l’adopció d’acords relatius a les qüestions més rellevants, de forma que l’acció exercitada supera els actes de gestió ordinària. Continue reading

Suspensió provisional dels acords societaris en el marc de les mesures cautelars

“II.- El primer dels greuges o motius no pot prosperar per les raons que, a continuació, s’exposen. El jutjador a quo no equipara les mesures cautelars de suspensió provisional dels acords socials adoptats i l’embargament, sinó que les mesures cautelars s’equiparen per la finalitat que cerquen, consistent en assegurar les resultes d’una eventual i futura resolució judicial condemnatòria. I des d’aquesta òptica, manté que les mesures cautelars, en les seves diverses formes, requereixen de l’existència d’una aparença de bon dret (fumus boni iuris) i del perill que la resolució judicial que es dicti esdevingui inexecutable (periculum in mora).  I aquestes consideracions són perfectament assumibles per aquesta Sala, de manera que el primer dels motius o greuges ha de ser refusat. Continue reading

Embargament preventiu: requisits, resolució estimatòria

“IV.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), i un perill que es pugui frustrar l’efectivitat del crèdit per absència de béns del demandat quan la sentència que es dicti s’hagi d’executar (periculum in mora). Continue reading

Requisits per a l'embargament preventiu, resolució desestimatòria

“II.- L’embargament preventiu no és una mesura de coacció al demandat amb l’intent d’aconseguir que accedeixi al pagament d’allò que li reclama o que li vol reclamar el demandant, sinó que és una mesura que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment; d’aquí que la jurisprudència d’aquesta Sala, en fer l’interpretació de l’article 2 del Decret de data 1 de maig de 1992 ha repetit que són dos els requisits essencials per a poder accedir a una petició d’embargament preventiu: una aparença de bon dret de la reclamació (fumus boni iuris), Continue reading

Privació de la pàtria potestat

“Segons el que disposa l’article 38 de la llei qualificada de l’adopció i de les altres formes de protecció del menor desemparat, la privació de la pàtria potestat pot tenir lloc quan els progenitors per maltractaments, embriaguesa habitual, mala conducta notòria, delinqüència o mancances a la guarda, vigilància i educació de l’infant posen manifestament en perill la seguretat, la salut o moralitat de l’infant, o quan una mesura d’assistència educativa hagi estat decidida pel fill i s’han abstingut voluntàriament, durant més d’un any, d’exercir els drets i complir amb els deures que estableixen els articles 34 i 35. Continue reading

Prescripció de les accions: interrupció

“II.- Esdevé necessari com a qüestió prèvia, posar de manifest que, en relació a l’excepció peremptòria de prescripció, la mateixa no pot ésser acollida per dues raons. La primera, perquè la part que encara defensa la procedència de la mateixa, que ha estat refusada per la sentència, no ha interposat recurs contra la  mateixa, sinó que s’ha limitat a oposar-se al recurs de la part agent. Consegüentment, no pot impugnar els extrems de la sentència d’instància que no ha tingut com a lesius, al no formular en relació als mateixos cap recurs. Continue reading

Traspàs d'un negoci: passius ocults, consentiment del propietari

“I.- Ha quedat acreditat a les actuacions que el  dia 29 de juliol del 2006 el Sr. D.R.M., que manifestava ser titular administratiu i alhora propietari del negoci “Bar C.”, va traspassar el fons de comerç, el mobiliari i la mercaderia existent en aquella data al citat establiment al Sr. J.G.M. i a la Sra. M.N.L. per un preu de 72.758,40 euros, dels quals haurien d’abonar 12.000 euros en el moment del contracte i 1.781,60 mensuals des de l’u de setembredel 2006 fins l’u del mateix mes del 2008, moment en el què els citats senyors entregarien els 18.000 euros restants i el Sr. D.R.M. cediria la titularitat del negoci. Continue reading

Retorn de l'objecte de la compravenda: compensació

“II.- És pacífic que el dia 24 de desembre del 2007 el Sr. A.A.S. va comprar a la botiga Boutique del cuir, un abric de xinxilla fet a mides de la seva esposa, per un preu de 8.900 €; que el dia 26 de desembre la Sra. M.A.G. va personar-se a la botiga dient que l’abric no li agradava i va demanar un canvi; que la Sra. X.T.C., que aquest dia gestionava la botiga, va acceptar el canvi de l’abric, però com que no disposava d’altres talles o models o altres peces de pelleteria del gust de la Sra. M.A.G., va lliurar a aquesta darrera un val per un import de 8.900 €. Continue reading

Habitatge com a part del salari: manca de cotització i causa de desistiment justificat. Hores extraordinàries i temps de disposició a l'empresa

“III.- L’article 75 de la Llei sobre el contracte de treball de data 12 de juny del 2003 estableix que el treballador pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte, sigui quina sigui la seva modalitat, en els supòsits següents:..3) la falta o retard injustificat en el pagament del salari, 4) la manca d’afiliació del treballador a la CASS o el falsejament per l’empresari de les declaracions cursades a aquella, 5) l’incompliment greu del contracte per part de l’empresari, 6) el perjudici dolos o per imprudència greu ocasionat per l’empresari o els seus representants al treballador. Continue reading

Naturalesa del contracte de treball, condició suspensiva. Contracte de durada determinada, resolució anticipada

“III.- En data 17 d’octubre del 2008 la E.T.E. va signar amb la Sra. C.G. un contracte, que les parts van denominar precontracte, en el qual van pactar: “1) que E.T.E. se obliga a dar trabajo a la Sra. C.G. en calidad de monitor para la temporada invernal 2008-2009, y igualmente el trabajador se obliga a aceptar-lo…; 2) que la contratación de la Sra. C.G. queda supeditada al hecho que obtenga la correspondiente autorización de trabajo y residencia del Principado de Andorra que le permita desarrollar las tareas de monitor; 3) que la Sra. C.G. percibirá un salario base de conformidad con la categoría salarial establecida por E.T.E.; 4) que tan pronto como la Sra. C.G. obtenga la correspondiente autorización de inmigración Continue reading

La signatura de la quitança no implica renúncia de drets. Prima d'exclusivitat en el contracte de treball

“II.- Els Srs. S.B.R., J.F.S., E.S.C., D.B.M., J.S.G. i A.S.G. van firmar amb la societat S.C. SL, un contracte de treball per una durada indefinida, en el qual, es va pactar que en contraprestació dels serveis prestats a l’empresa pels treballadors, els mateixos percebran un salari brut fix anyal que es composa en salari globalitzat (inclou els conceptes salari reglamentari, retribució voluntària, triennis d’antiguitat i prima informàtica) i complement voluntari. Al dit salari s’afegeix una prima en concepte d’ajuda familiar, una prima relacionada als objectius marcats, i una prima d’operació en cas de torn de nit, de dissabte o de diumenge o de dia festiu. Continue reading

Baralla entre patró i assalariat: motiu de comiat i de desistiment justificat

“IV.- L’incident que es va produir el dia 11 de febrer del 2008 no constitueix, en ell mateix, cap manifestació concreta d’un acomiadament. En canvi, tractant-se d’una baralla violenta amb cops recíprocs entre les parts, la mateixa podia donar lloc a un acomiadament d’immediat del treballador per part de l’empresa pels motius d’injúria greu vers l’empresari i/o mancament greu a les obligacions relatives al bon ordre, la disciplina de l’empresa, continguts en els apartats 10 i 11 de l’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball, com també podia donar lloc a un desistiment justificat del treballador Continue reading

Canvi del lloc de treball de l'assalariat: límits

“III.- La Sra. A.M.F. va ésser contractada verbalment el dia 15 de desembre del 2003, però en data 21 de febrer del 2004 les parts varen signar un contracte de treball que es va substituir a totes les condicions pactades anteriorment. Aquest contracte, encara que sigui un contracte d’adhesió constitueix la llei de les parts i ha per tant d’aplicar-se íntegrament. La clàusula primera del referit contracte estipula que la Sra. A.M.F. prestarà els seus serveis com a cuinera i que desenvoluparà la seva tasca en qualsevol dels comerços o locals que l’empresa disposa arreu del Principat. Continue reading

Recuperació per part de l'arrendador de la possessió del pis arrendat en finalitzar el termini, danys en el pis

“No obstant, la recurrent no nega que en data 29 de febrer del 2008 se li va oferir el retorn de la possessió del pis i que ella s’hi va negar i, com posa de relleu la  Sentència recorreguda, el fet que l’habitatge en qüestió no es trobés, segons el parer de la seva propietària, en les condicions adients de manteniment no justificava la seva negativa a acceptar aquest oferiment, sinó que el procedent hauria estat, tal com va fer en el moment de recollir les claus dipositades a la Batllia, acceptar el retorn de la possessió amb les reserves pertinents i demanar que notarialment s’aixequés acta per tal d’acreditar l’estat de l’habitatge, retenint la quantitat dipositada en concepte de fiança fins que es valoressin els danys que aquest presentava. Per aquest motiu, entenem que el dia en que va finalitzar el contracte i se li va oferir el retorn de la possessió de l’immoble aquest estava a disposició de la recurrent i negar-se a rebre’l i reclamar indemnització per ocupació indeguda mentre no fossin reparats els defectes que, segons el seu parer, presentava l’immoble arrendat comportava un perjudici injustificat per l’arrendatari.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 29/4/10, ponent E. Amat, autes 013/10.

Novacions no escrites al contracte de treball. Acomiadament per causes econòmiques: informe econòmic a disposició del treballador

“IV.- És cert que no consta en el contracte de treball firmat entre les parts, cap prima extraordinària del mes de desembre; i també és cert que l’article 67 de la llei laboral preveu que ocasionalment i excepcionalment l’empresari pot gratificar el treballador de manera unilateral i voluntària. Ara bé, el contracte de treball pot progressar durant la relació laboral i sempre les parts poden afegir-hi condicions noves per mutu acord, sigui per escrit o de manera verbal. D’altra banda, el criteri que especifica la liberalitat de l’empresa és el seu caràcter ocasional i excepcional, de tal manera que quan aquesta gratificació es renova cada any no es pot parlar de liberalitat unilateral i voluntària de l’empresa sinó d’una retribució complementària formant part del salari.
Continue reading

Repartiment de les despeses d'aigua i calefacció segons coeficients de la comunitat de propietaris

“III.- Pel que fa específicament a les despeses de calefacció i aigua calenta sanitària, argumenta la recurrent que aquestes no són comuns a tots els copropietaris,  sinó privatives de cada un d’ells, d’acord amb el que disposen els articles 25 i 28 dels Estatuts de la Comunitat i el 13 de la Llei de Propietat Horitzontal, ja que són susceptibles d’individualització. Per aquesta raó, considera que no són aplicables els coeficients relatius a les despeses comuns que assenyalen els Estatuts, tenint en compte que existeixen unitats immobiliàries de l’edifici, com ara els trasters o les places d’aparcament, que no disposen de calefacció ni d’aigua calenta. Continue reading

Pagament del loguer fet per un tercer. Contracte verbal d'arrendament.

“Els arguments de la recurrent no poden prosperar atès que, si bé és veritat que l’article 27.1 de la Llei d’Arrendament de Finques Urbanes determina que  l’obligat al pagament del lloguer és l’arrendatari, res impedeix que sigui una tercera persona la que compleixi amb aquesta obligació, malgrat no sigui ella la deutora, de tal manera que l’arrendador no es pot negar a rebre la prestació provinent d’un tercer sempre que aquesta s’ajusti a allò pactat. Per aquesta raó, el fet que pagament de la renda no l’efectués qui constava com arrendatari no és un indici suficient per si sol per considerar que a partir d’aquell moment ostentava aquesta condició el què l’havia portat a terme. Continue reading

Valoració de l'informe pericial en relació a la situació mèdica de l'assegurada a la CASS

“Segon.- La sentencia de primera instància havia estimat que la interessada era mereixedora d’una pensió d’invalidesa per accident de treball calculada pel que fa al seu element professional en una minva del 36 %.
La sentencia de la Sala administrativa del Tribunal Superior ha reconegut a la Sra. M.D.G.V.F. el dret a beneficiar-se d’una pensió d’invalidesa per accident de treball corresponent a un minva física del 48 %. Continue reading

Control jurisdiccional de de la normativa tributària comunal. Diferències entre taxes i tributs

Primer.- El fons del litigi és de saber si les taxes adoptades per l’Hble. Comú d’Andorra la Vella eren o no conformes a l’article 18 de la Llei del 27 de juny del 2003. La sentencia de la Sala administrativa per tant, ha confrontat les mesures adoptades pel Comú i les disposicions d’aquesta Llei. Ha jutjat que el text adoptat pel Comú desconeixia les disposicions de la Llei, que evidentment són d’un rang superior i per tant ha anul·lat sobre aquest fonament, les mesures adoptades per l’Hble. Comú d’Andorra la Vella. Continue reading

Responsabilitat administrativa: l'obligació de manteniment de les carreteres inclou els vorals, malgrat no estiguin habilitats com a zona de vianants. Prova i quantificació del perjuduci

“Tercer.- La sentència apel·lada ha considerat que hi ha una responsabilitat administrativa del Govern perquè tot i que els vorals no estan pensats per la circulació de vianants el Codi de la Circulació hi permet el pas a peu sempre i quan es faci tan a prop com sigui possible de la calçada, de manera que el Sr. Català podia passar per on ho feia, i la manca d’enquitranament de l’extrem de la vorera més proper a la barana de protecció va ser determinant en l’accident.
Continue reading

Requisits per a la perllongació de la baixa mèdica

“Segon.- La qüestió discutida en aquest procés, que té per objecte examinar si resultava procedent l’alta mèdica acordada per la C.A.S.S. amb efectes del dia 17 de desembre de 2008, ha de ser resolta d’acord amb els criteris que resulten de l’article 24 del Reglament Tècnic, el qual disposa que les prestacions s’acordaran per a cada malaltia durant sis mesos a comptar de la primera constatació mèdica, i que la prolongació de les mateixes s’atorgarà per successius períodes de sis mesos, renovables fins a l’expiració del tercer any que segueixi la primera constatació mèdica, reservant-se la C.A.S.S. el dret d’efectuar prèviament tot control que jutgi necessari.
Continue reading

El President del consell d’administració d’una societat en fallida és compatible amb la condició de drethavent d’un assegurat, com a excepció al règim general

“Segon.- L’article 4 del Reglament tècnic de la Caixa Andorrana de Seguretat Social disposa que té la condició de drethavent d’un cotitzant, entre d’altres supòsits que no són del cas, el cònjuge que no exerceixi cap activitat, ja sigui professional, ja sigui amb finalitat lucrativa.
La sentència d’aquesta Sala núm. 12-2002, d’11 de març de 2002, va declarar que, en termes generals, la titularitat d’un negoci és incompatible amb la situació de drethavent d’un cotitzant, ja que la titularitat formal comporta responsabilitats civils personals en els resultats de la gestió, encara que aquesta sigui duta a terme per una altra persona, per la qual cosa subjecta a qui voluntàriament l’assumeix a les conseqüències econòmiques de tot ordre vinculades a la mateixa.
Continue reading

Resolució a les al·legacions al POUP: acte administratiu de tràmit, no genera drets

“El punt central del litigi és el següent: la societat G.S.A havia demanat la supressió d’un vial de 15 metres d’amplada que travessa la UA PP-SUR-19 «El Rival», situada a la zona d’Encordes (carretera de la Comella) d’Andorra la Vella. El vial del qual demanda la supressió està situat al nord de la Font del Ribal, i discorreria per la façana migdia de l’edifici propietat de la societat IMSA.
Continue reading

Reintegració de béns al cabal hereditari. Llei apliacble a la successió

“III.- S’ha de posar prèviament de manifest que d’una banda els conjunts L.-R. van casar-se sota el regim de la separació de béns, i que d’altra banda, essent ambdós de nacionalitat francesa, i essent el darrer domicili del difunt a França, la Llei competent  per a regular l’herència, es la Llei francesa, que en l’article 778 del Codi Civil estableix que quan un dels cohereus ha amagat béns o drets d’una successió, s’ha de considerar-lo com havent acceptat la successió sense que pugui pretendre als béns o drets amagats.
Continue reading

Responsabilitat extracontractual d'un establiment comercial per l'existència d'una placa de gel a la vorera

“II.- Consta acreditat a les actuacions que el dia 4 de març de 2004 la Sra. R.S.M. va caure davant l’Hotel C. a conseqüència de la relliscada ocasionada per una placa de gel que es trobava a la vorera. Com ha assenyalat adequadament el jutjador d’instància el pressupòsit que es tracta d’examinar en el triomf d’una acció de responsabilitat extracontractual o aquiliana és  l’existència o no de negligència en l’acció o omissió.
Continue reading

Necessitat de traduir els documents redactats en llengua estrangera aportats al judici

“Atès que l’article 2.2 de la Constitució Andorrana determina que la llengua oficial és el català i que la mateixa vincula a tots els poders públics i, en concret als òrgans jurisdiccionals, i en ares a garantir també el dret a la defensa (cfr. art. 10 C.A.), s’escau instar a la part demandant a que procedeixi a la traducció al català dels referits documents que integren la prova documental 8. Així, una volta traduïts els esmentats documents i incorporats a les actuacions, es procedirà a dictar la corresponent sentència que resolgui el litigi que vincula a les parts, en grau d’alçada davant aquest Tribunal Superior.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior, ponent JM: Abril, de data 19/11/09, autes 148/09.

Responsabilitat de l'empresari pels accidents laborals dels seus treballadors

“II.- Es pacífic que : el dia 26 d’octubre del 2005, el Sr. J.T.C. estava treballant al desmuntatge d’una bastida instal·lada en un xalet de Sant Julià de Lòria, juntament amb els Srs. R.A.S. i L.T.F., tots tres empleats de la societat A.A.S.A.; que mentre el Sr. J.T.C. es trobava sobre la bastida a una alçada de 2m, el Sr. R.A.S. va treure dues grapes que unien els marcs que permetien el recolzament de la bastida, sense adonar-se de com es trobava recolzada la mateixa, provocant així l’esfondrament de la bastida i la caiguda del Sr. J.T.C. que va resultar greument ferit.
Continue reading

Congruència en les sentències administratives

“Segon.- Amb aquests antecedents, la part que formula l’incident considera que la nostra sentència ha incorregut en incongruència “perquè, tot i constatar que la meva principal no podia reprendre el treball (és a dir, just el contrari del que disposava la resolució impugnada de la CASS) desestima la demanda afirmant que, en tot cas, procediria una invalidesa, qüestió que, com la mateixa sentència reconeix expressament, constitueix una pretensió que no ha estat feta en la present causa”, i afegeix que “la sentència només es podia pronunciar en relació a si la resolució de la CASS -instant a la meva representada a reprendre el treball- era o no ajustada al Dret, i no podia justificar la seva resolució en base a la procedència d’una eventual invalidesa que ningú no ha al·legat …”. Continue reading

Immigració: abast dels conceptes de residència i treball al Principat

“Segon.- El Sr. F.C.Y.D. disposava d’una autorització de residència i treball des del 21 d’abril de 2006 que va caducar el 21 d’abril de 2008, i demanada la renovació el 22 d’abril li fou denegada en les resolucions que la sentència apel·lada ha declarat ajustades al Dret, considerant que no ha quedat demostrat el fet de la residència i treball efectiu al Principat.
Continue reading

El TC estima parcialment la demanda del Comú d'Encamp en relació a uns terrenys de Concòrdia

El Tribunal Constitucional per sentència de data 3/5/10, actuant com a ponent P. Subra de Bieusses, en la causa 2009-20-RE, interposada pel Comú d’Encamp, estima parcialment el recurs d’empara en relació als terrenys de Costa Rodona i de La Solana, per entendre que el Tribunal Superior de Justícia s’ha pronunciat infra petita i, per consegüent, que sobre aquest punt, s’ha vulnerat el dret del Comú d’Encamp a la jurisdicció en els seus vessants dels drets a obtenir una decisió fonamentada en Dret i a un procés degut, i en conseqüència anul·la la sentència del 20 de maig del 2009 i l’aute del 27 de juliol del mateix any, dictats per la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia i retrotreure les actuacions al moment anterior del pronunciament de la sentència esmentada.
Continue reading

Impugnació del traçat viari en el POUP. Usos urbanístics: discrecionalitat administrativa

“Segon.- La sentència ha estimat en part la demanda i ha anul·lat la previsió del POUP sobre el traçat del viari substituint-la per la proposada per la part agent en raó a que la modificació del traçat respecte la normativa anterior al POUP no ha quedat justificada, mentre la que proposen els agents sí ho ha estat.
Contra la sentència interposen sengles recursos d’apel·lació el Govern i el Comú demanant que es mantingui el viari dissenyat en el POUP perquè disposa d’una corbatura més oberta i per tant més adient a la topografia del terreny i a la tipologia del trànsit que en el futur haurà de suportar, que és el propi d’accés a una zona industrial i logística. Continue reading

Modificació de les unitats d'actuació, procediments de revisió i modificació del POUP

“Tercer.- La qüestió principal que s’ha suscitat en aquest litigi és la de si la divisió d’una unitat d’actuació en dos s’ha de tractar com una modificació (articles 105 i 106 de la LGOTU) o ha de seguir el procediment de revisió en afectar els continguts essencials del Pla (article 103). Continue reading

Manca de legitimació per demanar respecte la inactivitat del Govern respecte el règim disciplinari dels membres del cos notarial

“Amb independència del tractament processal d’aquesta excepció en la jurisdicció civil, el Sr. S. demana d’aquesta jurisdicció administrativa -i amb variacions respecte a allò formulat davant el Govern- que es declari il·legal la manca d’actuació del Govern en no exigir a la Cambra de notaris que compleixi amb el manament de l’article 21.1.a) de la Llei del notariat de redactar el reglament intern que reguli la deontologia i la disciplina de la professió que posteriorment ha d’aprovar el Govern i que es declari que tant el Govern com la Cambra de notaris han de complir amb la Llei i el Reglament notarials; Continue reading

Declaració d'invalidesa, possibilitat de desenvolupar una activitat laboral

“Tercer.- Un cop reconeguda la disminució de la capacitat de guany d’almenys el 66 % (segons la terminologia de l’article 28 del Reglament Tècnic) o la disminució de la capacitat de treball d’almenys 2/3 (segons la de l’article 1 del Reglament d’aplicació número 18) l’assegurat te dret a obtenir la pensió d’invalidesa malaltia, que se li atribuirà del grau I si manté capacitat per exercir alguna activitat professional, o del Grau II si es troba incapacitat per a qualsevol activitat, de conformitat a allò que estableix l’article 2 del Reglament d’aplicació número 18. Continue reading

Edificis inclosos en unitats d'actuació classificades com a sòl urbà consolidat, unitat de tractament urbanístic

“L’agent és propietari del sòl i de la construcció que s’hi basteix, l’Hotel Diplomàtic, edificat amb llicència comunal i del Govern des de l’any 1992, que el Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial d’Andorra la Vella inclou en la unitat d’actuació en sòl urbanitzable PP-SUR-25 Avinguda Tarragona.
La part agent ha demanat l’exclusió de la seva finca de l’àmbit esmentat per tal com gaudeix de les condicions pròpies del sòl urbà consolidat, compte tingut que si l’any 1992 va rebre autoritzacions de construir Continue reading

Aprofitament urbanístic unitari en sòl urbà i urbanitzable. Cessió obligatòria superior al 15%. Urbanització aprovada abans de la LGOTU en una sola unitat d'actuació

“Cinquè.- A la mateixa conclusió s’ha d’arribar quant a la fixació de l’aprofitament urbanístic unitari en sòl urbà i urbanitzable. És cert que els articles 41.2.g) i 42.3.c) del Reglament urbanístic inclouen aquest paràmetre dins del contingut específic dels plans en sòl urbà no consolidat i urbanitzable, respectivament.
Continue reading

Impugnació de la resolució administrativa tardana (un cop s'ha produït la desestimació per silenci administratiu)

“Segon.- Com resulta del contingut de les actuacions, la part agent va interposar una primera demanda contra la desestimació per silenci del recurs d’alçada que havia formulat contra l’acord d’aprovació definitiva del P.O.U.P. de La Massana. Aquest recurs es va presentar dins del termini de tretze dies següents a la data en què havien transcorregut els dos mesos comptats des de la interposició del recurs, i això malgrat que la Comissió Tècnica d’Urbanisme havia acordat una pròrroga del termini de resolució del recurs. Continue reading

Revisió de valors i liquidació complementària ITP

“Segon.- L’article 14 de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries disposa que l’Administració pot comprovar el valor real dels béns o drets transmesos. Per tal d’obtenir aquest valor real, l’Administració ha d’utilitzar un sistema de valoració basat en una taxació pericial, suficientment motivada, dels béns objecte de la transmissió. En qualsevol cas, l’obligat tributari pot promoure la taxació pericial contradictòria prevista a la Llei de bases de l’ordenament tributari.
Continue reading

Expulsió administrativa: condicions

“Tercer.- Convé per tant de treure les conseqüències jurídiques d’aquests fets:
Segons l’article 107-1 de la Llei qualificada d’immigració de data 14 de maig del 2002:
Expulsió administrativa com a mesura de prevenció d’ordre públic: 1. Com a mesura de prevenció, l’expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d’elements contrastats, del risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic que representa l’entrada o la presència, al Principat d’Andorra, de la persona objecte de la mesura.
Continue reading

Edificis singulars: aplicació restrictiva; projectes d'interès nacional

“Quart.- sobre l’aplicació de l’article 57.d de l’Ordinació general d’urbanisme i construcció de la parròquia d’Encamp de l’1 de juny de 1983:
Aquest text disposa:
«en els casos d’utilitat publica, polisportius i zones d’esbarjo en general, en els quals el tipus d’edificació no s’adapti plenament a les Ordinacions presents, es podrà presentar als serveis idonis de l’Hble. Comú, un avantprojecte d’aquell immoble per al seu estudi i, en el seu cas, posterior aprovació».
Continue reading

Informe pericial no vinculant en la determinació de la pensió d'invalidesa

“Tercer.- Els perits nomenats pel Batlle han estimat en l’informe de data 17 de juny del 2009 que l’interessada, «no pot seguir amb la seva feina habitual, però si que pot realitzar feines que requereixin esforços físics mínims i per tant no seria necessari continuar amb la baixa laboral per causa de malaltia» (veure foli 130).
Els perits conclouen : «Si, aquestes patologies capaciten a la Sra. B. a fer una activitat laboral sedentària» (veure foli 133).
Continue reading

Activitats laborals en situació de baixa a la CASS

“Tercer.- Segons els termes de l’article 11 del Reglament Tècnic, «les prestacions de salari comporten el pagament als assegurats assalariats que es vegin obligats a cessar llur activitat per causa de malaltia…» i l’article 15 contempla el cas de l’accident de treball, «les prestacions de salari seran pagades en les condicions de l’article 11…».
Continue reading

Prima per a dedició exclusiva de l'assalariat, detall en el butlletí de salari

“III.- El dia 23 d’agost de 2004, les parts van firmar un contracte de treball per una durada de 6 mesos, i el dia 22 de febrer de 2005, per una durada indefinida, en el qual la Sra. R.C.M. es comprometia a prestar els seus serveis professionals de “auxiliar administrativa” a la societat S.C.S.A., mitjançant un salari brut anyal de 12.000 € que es distribuirà en 14 pagues; a mes a més, la Sra. R.C.M. declarava comprometre’s a realitzar la seva tasca professional Continue reading

Abast dels elements comuns (alteració de les finestres) en l'ambit de la comunitat de propietaris

“Pel que fa al tancament d’alumini de l’accés a la terrassa, cal tenir en compte que l’article 5 del Reglament de règim intern de la Comunitat disposa que són elements comuns els balcons i les finestres i persianes i en general la decoració exterior de l’edifici, mentre que en el seu article 7 disposa que són propietat privativa les finestres, normes que posen de relleu que aquestes són privatives en la seva part interna, mentre que poden afectar en l’externa a un element comú com és la façana, de tal manera que el propietari d’un pis dividit en propietat horitzontal pot canviar  Continue reading

Lesió del dret a l'honor de les persones jurídiques

“I.- No existeix en el dret andorrà, una legislació específica garantint l’ matge l’honor de les persones jurídiques, encara que l’article 14 de la Constitució estipula que es garanteix el dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge; per tant l’acció en indemnització per danys morals es regulada pel dret comú, concretitzat en matèria de responsabilitat extracontractual, per la Lex Aquilia que exigeix el conjunt de 3 requisits, à saber: un perjudici, una culpa, i un nexe causal entre el perjudici i la culpa.
Continue reading

Execució d'una sentència amb condenma alternativa, facultats del creditor

“II.- La credibilitat i el bon funcionament de la Justícia exigeixen que les sentències judicials siguin executades, i executades sense dilatació excessiva o injustificada. En cas de condemna alternativa, es cert que pertoca al condemnat optar per l’una o l’altre obligació posada a càrrec seu. Nogensmenys, si transcorregut un termini raonable, el deutor que ha escollit executar una modalitat determinada de la condemna entre les alternatives que li son proposades, no ha complit aquesta obligació,   Continue reading

Prova del periculum in mora en els embargaments preventius

“No pot convenir aquesta Sala amb les afirmacions de la recurrent que el jutjador a quo exigeix una prova impossible i que buida de contingut el decret de 1 de maig de 1922 respecte del periculum in mora. Així, quan l’Aute d’instància afirma que “en aplicació de la norma general, al demandant provar que existeixen indicis de que el defenent intenta fer desaparèixer els béns de que és titular…”, com es pot observar no està exigint la prova de la desaparició dels béns (l’Aute diu “intenta fer desaparèixer”),   Continue reading

Mesures provisionals i provisionalíssimes en el procediment de separació: naturalesa i abast

“Com aquesta Sala ha tingut ocasió de manifestar reiteradament, tant les mesures provisionals com les provisionalíssimes que recull l’article 51 LQM poden tenir per objecte tant qüestions personals com patrimonials. Així el citat article enumera les que fan referència a l’ús de l’habitatge familiar, la guarda i cura dels fills menors d’edat, la contribució dels cònjuges a les càrregues del matrimoni, la conservació i administració dels béns del matrimoni i la fixació de la pensió per els fills.
Continue reading

Extensió de la declaració de fallida, art. 69 del decret sobre procediments concursals, societat unipersonal

“II.- El present recurs no pot prosperar per les raons que, a continuació, s’exposen. En primer terme, el que fa la resolució d’instància és justificar el perquè no s’escau la declaració de fallida en atenció a actuacions fraudulentes o constitutives de mala fe, a l’igual que s’argumenta que no es pot considerar que els béns socials s’han emprat per a finalitats pròpies.
Continue reading

Prescripció i abast de l'acció interdictal

“I.- El primer dels motius o greuges que planteja la recurrent, relatiu a la viabilitat de l’excepció de prescripció, no pot prosperar. En efecte, consta acreditat a les actuacions que la possessió pacífica del terreny es va produir fins el dia 21 d’octubre de 2005; dia en el que uns operaris van efectuar en el terreny que posseïa una rasa, per després omplir-la de formigó i instal·lar uns piquets. Així mateix, resta provat que el dia 4-9-2006 es formula la crida a judici i el 29 de setembre s’interposa la demanda.
Continue reading

Actio quanti minoris per la compra d'un vehicle

“Com a conseqüència d’aquests fets l’agent va formular la demanda que dóna origen al present procediment contra qui li va vendre el vehicle, exercitant una acció per reclamar el sanejament per vicis ocults de la cosa adquirida en la seva modalitat de actio quanti minoris, que regula el Digest 21,1,63, entenent que d’haver conegut el seu mandant el defecte que afectava el vehicle n’hauria pagat un preu inferior al que va abonar, que calia concretar en l’import de la seva reparació.
Continue reading

Improcedència a la doble indemnització per doble cobertura d'assegurança

“Arribats a aquest punt el que discuteix el recurrent és la decisió de la Sentència recorreguda d’estimar que el Sr. J.F.R. no té dret a cobrar la indemnització corresponent als danys que va patir el seu vehicle dues vegades, com ell pretén, sinó que exclusivament pot reclamar a la defenent la quantitat de 270 euros que la companyia “X. SA” li va deduir del valor del vehicle com a conseqüència de la franquícia pactada. Continue reading

Personal de realció especial, acomiadament

“IV.- Respecte a l’activitat de Director de l’escola de música, la mateixa deriva del contracte personal de relació especial de data 1 de gener del 2008. L’article 2.2 de la Llei sobre el contracte de treball estableix que les relacions laborals de caràcter especial, es a dir qualsevol treball que sigui expressament declarat com a relació laboral de caràcter especial per una llei, estan regulades per la Llei laboral amb caràcter no imperatiu i subsidiari en allò que no estigui expressament pactat. La Llei de la funció pública classifica el personal de l’Administració en: Continue reading

Interdicte quod vi aut clam: naturalesa i abast

“Per tal de donar resposta a les al·legacions de la recurrent cal tenir en compte que l’interdicte quod vi aut clam i el d’obra nova suposen un remei jurídic anàleg, de tal manera que quan ja s’ha fet una obra nova sense coneixement del perjudicat i en contra d’una prohibició expressa o presumible no es pot exercitar el d’obra nova, que requereix una actuació urgent i un procediment sumari, i procedeix en canvi el quod vi aut clam perquè es desfaci allò fet amb oposició i clandestinitat, és a dir si l’obra no està acabada procedeix l’interdicte d’obra nova i si ja està feta el quod vi aut clam (Marcel David Études sur l’interdit quod vi aut clam. Université de Lyon 1947 Pag. 43) Continue reading

Acció interdictal: abast i naturalesa

“Com a qüestió prèvia s’escau per part d’aquesta Sala posar de manifest que esdevé reiterada la jurisprudència d’aquesta Sala segons la qual l’objecte dels interdictes no abasta la definició de drets ni l’examen dels drets dominicals o reals en cosa aliena de les parts en controvèrsia, sinó que, per el contrari, s’ha de concretar a l’examen de la possessió. Des d’aquesta òptica l’estudi i anàlisi per aquesta Sala no es pot projectar sobre la titularitat dominical dels punts 201 a 222, sinó que s’ha de limitar a l’objecte de l’interdicte d’obra nova i de recuperar la possessió.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 19/6/08, ponent JM. Abril, autes 385-07.

Accions negatòria i confessòria / acció interdictal i publiciana; ius possidendi / ius possessionis

“II.- El primer extrem que s’ha d’examinar és el relatiu a si es pot o no convenir amb l’òrgan judicial a quo que el procés interdictal endegat és inadequat per a ventilar les pretensions instades per la part agent.
Aquesta Sala ha de posar de manifest les següents consideracions. En primer terme, les accions negatòries i confessòries són accions que s’adreçen a la protecció dels drets reals de propietat i de servitud respectivament. Continue reading

Relacions de veïnatge – servituds. Servitud per destí del pare de família

“V.- Tenint en compte aquestes consideracions, s’ha de destacar que tant el Digest 39,3 com l’Ordinació 48 de les Ordinacions de Sanctacilia, recollides al Volum  II de les Constitucions i Altres Drets de Catalunya, disposen que els propietaris dels predis inferiors estan obligats a rebre les aigües pluvials que li arribin naturalment del predi superior, però aquest no pot posar obstacles al curs de l’aigua, ni alterar-ne el règim, ni fer-lo més carregós. Continue reading

Desistiment: naturalesa

“ATÈS que el desistiment consisteix en una declaració de la part actora mitjançant la qual manifesta la seva voluntat d’abandonar el procés que s’està tramitant, sense renunciar tanmateix a la pretensió exercitada o al dret en què aquesta darrera es fonamenta. Que d’altra banda, el desistiment provoca l’acabament del procediment mitjançant un aute que deixa imprejutjada la qüestió litigiosa, essent necessari el consentiment de l’adversa a aquest efecte. Continue reading

Prova hores extraordinàries per part del treballador

“V.- Respecte al presumpte pagament del salari en metàl·lic i a la realització de 10 hores extraordinàries per setmana, al·legats pel Sr. M.L.G., no consta en autes la prova suficientment significativa dels dits fets, atès que els testimonis Srs. J.R.F. i J.V.B. no han confirmat de manera rotunda i inequívoca els seus escrits, davant el Jutjat de Primera Instància de la SEU d’URGELL. Per tant, atès que el treballador no aporta la prova contraria, s’ha de valorar Continue reading

Dret al treball efectiu / Abandó del lloc de treball. Quatum indemnitzatori deixat a l'arbitri del Tribunal: modificació en apel·lació

“IV.- L’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball preveu que l’empresari pot acomiadar el treballador sense necessitat de preavís ni d’obligació de satisfer cap compensació econòmica, en el supòsit d’abandó del treball per un període superior a 3 dies laborables consecutius sense causa justificada. En cas d’autes l’obra a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell va finalitzar-se el dia 26 de juliol del 2007, i per tant, pertocava a l’empresari donar als seus treballadors, noves instruccions, d’acord amb les disposicions de l’article 55 de la Llei laboral Continue reading

Segrest de béns en l'àmbit de les mesures cautelars

“Si bé és cert que no existeix normes civils al Principat sobre la possibilitat de decretar el segrest i tancament de determinats béns objecte de litigi, també ho és que aquesta mesura cautelar, que comporta el desapoderament del posseïdor i la constitució del bé en dipòsit, no està exclosa en matèria civil i s’aplica consuetudinàriament com una concreció de l’embargament decretat, tenint com a finalitat la conservació d’una cosa específica que és objecte d’un procés, ja que en relació als restants béns del demandat sols es pot decretar l’embargament preventiu, Continue reading

Notificacions de la Comunitat de propietaris a un dels seus membres, segons articles 34 i 12 de la Llei de propietat horitzontal

“L’Hble. Batlle per providència, de 5-9-2008, i d’acord amb els articles 34 i 12 de la Llei 12/2004, de 30 de juny, de propietat horitzontal, va requerir a la part agent per tal que aportés el segon cognom del Sr. A.A. i que acredités haver efectuat la notificació a ambdós defenents conforme a allò que preveu l’article 12 de la Llei 12/2004. Per tant, no es pot convenir amb la part recurrent que s’hagi donat compliment a la providència de 5-9-2008. En efecte, l’article 12 exigeix, Continue reading

Compravenda per cabuda o de cosa certa. Desllindament. Exercici civiliter de la servitud

“II.- En relació a la primera de les qüestions, aquesta Sala ja ha posat de manifest, en jurisprudència reiterada, que les compravendes de béns immobles es poden efectuar explicitant la cabuda i fixant el preu de la finca en relació a la superfície de la finca, de manera que si existeix una major o menor cabuda es poden exercitar accions de reequilibri econòmic o, fins i tot, si l’excés o disminució de la cabuda ultrapassa uns determinats marges, l’acció de resolució contractual.
Front a aquests supòsits, en altres les parts es troben interessades en l’adquisició d’un cos cert, de manera que la indicació de la cabuda és una data més, però que no comporta, pel cas de no ajustar-se l’expressada amb la real, Continue reading

Paràmetres relatius a l'ocupació del sòl: nul·litat dels articles 36.5 i 37.5 de les Ordenacions reguladores de la normativa subsidiària i de rehabilitació d’edificis d'Ordino en relació a la fondària màxima dels edificis

“Segon.- L’article 86 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme regula les Ordinacions reguladores de la normativa subsidiària aplicable a cada unitat d’actuació i estableix que aquests instruments d’ordenació dels comuns han de definir, amb el grau de precisió necessari per a què es puguin executar, tots els paràmetres relatius a l’ocupació del sòl, percentatges de terreny de cessió obligatòria, superfície mínima de les parcel·les, coeficients d’edificabilitat, alçades i volums màxims dels edificis, voladissos, cobertes i tractaments de façanes. Continue reading

Paràmetres per a la classificació de la invalidesa per part de la CASS

“Segon.- Tal com ja ha declarat aquesta Sala en diverses sentències relatives a supòsits anàlegs al que ara s’examina, la resolució del present recurs d’apel·lació ha de partir del contingut de l’article 1r. del Reglament d’aplicació núm. 18, el qual disposa que la pensió d’invalidesa que resulti d’una malaltia en el sentit de l’article 28 del Reglament Tècnic es pagarà a l’assegurat que sofreixi una disminució de la capacitat de treball d’almenys dos terços. La situació del malalt haurà de ser jutjada tenint en compte l’estat general, l’edat, les facultats físiques i mentals, així com les seves aptituds i formació professionals. Continue reading

Sòl urbà consolidat: prova serveis bàsics, delimitació unitats d’actuació

“Segon.- Com s’ha exposat en els antecedents, les pretensions del recurrent pel que fa a la finca anomenada “Camp de les Comelles de Casa Coix” consisteixen en què la totalitat de la mateixa sigui classificada com a sòl urbà consolidat i inclosa dins d’una mateixa unitat d’actuació.
L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, Continue reading

Classificació i amplada carreteres en el POUP

“Tercer.- Per a l’adequada resolució d’aquest punt, convé recordar que la sentència apel·lada distingeix expressament entre l’amplada de la carretera de Montaup, la qual considera que no és preceptiu que sigui determinada en el P.O.U.P., i la classificació de la mateixa en algun dels tipus que contempla el precepte abans esmentat del Reglament d’urbanització, la qual conclou que constitueix un dels continguts necessaris del Pla. Continue reading

Costes en els procediments administratius, defensa del Govern com a ingrés del Tresor públic

“Primer.- La qüestió que se suscita en aquest incident es redueix a determinar si la part que ha estat condemnada a satisfer les costes processals meritades per la defensa del Govern davant d’aquesta jurisdicció quan aquest ha estat defensat en judici per advocats dels seus propis serveis jurídics han de ser fetes efectives o no.
Sobre la mateixa ens vam pronunciar en el nostre aute 2001-11, d’11 d’abril de 2001, que cita el propi Govern en la seva oposició, en el que explicàvem que com a punt de partida, “convé recordar que Continue reading

Impugnació de les resolucions d'expropiació

“De tota manera, com va declarar l’aute d’aquesta Sala de 29 de febrer de 2008, “la Llei d’expropiació de 3 de setembre de 1993 introdueix en matèria de recursos el principi de concentració, de manera que les al·legacions relatives als vicis de procediment s’han de fer valer quan s’impugna la resolució de la Comissió d’Expropiació, que és la que posa fi a la via administrativa. Així ho estableix l’article 46 de la Llei, el qual disposa que contra aquestes resolucions poden interposar els interessats el corresponent recurs en via jurisdiccional”.
Continue reading

Distinció entre taxes i tributs. Límit quantitatiu de la taxa

“Segon.- La solució del present litigi suposa recordar en primer lloc algunes qüestions de principis i principalment la distinció entre els impostos i les taxes.
Segons la llei d’ordenament tributari del 19 de desembre el 1996:
Els impostos són tributs, el fet generador dels quals és un negoci, un acte o un fet indicador de capacitat econòmica de l’obligat tributari o de la persona que ha de suportar el gravamen i que mai no depèn d’una activitat de l’Administració (article 11-2 de la llei de l’ordenament tributari).
Continue reading

Vici del consentiment en l'atorgament d'un conveni

“II.- Els arguments en els què fonamenta el seu recurs la Sra. M.C.R. es poden desglossar en dos grans grups: per un costat afirma que el seu estat depressiu, propiciat pels problemes que va generar la convivència amb el Sr. P.J.S., la va portar a signar un conveni en el què s’atorgava la guarda i custòdia del seu fill al pare del menor sense que ella hagués emès un consentiment lliure i conscient i, per un altre, defensa que el trastorn psicològic que l’afectava era de caràcter lleu i no suposava que es trobés impossibilitada per tenir cura del seu fill de manera adequada. Continue reading

Custòdia dels menors: conveni entre els progenitors. Pensió per aliments

“En tot cas, encara que fos certa la convivència que al·lega el recurrent aquest fet no pot tenir cap repercussió en el tema de la custòdia de la menor. És cert que al conveni que van pactar els litigants en data 1 d’agost del 2006, al finalitzar la seva relació, es va acordar que s’atribuïa la guarda i custòdia de la menor a la seva mare, però que aquet pacte seria revisat si aquesta vivia en parella estable (foli 19). No obstant, decidir a quin dels dos progenitors s’ha d’atorgar la guarda i custòdia d’una menor és una facultat dels Tribunals i aquests han d’actuar tenint en compte el seu benefici i interès, sense que es pugui Continue reading

Interdicte de recobrar la possessió: abast, exclou les qüestions dominicals i del millor dret a posseïr

“IV.- Per totes aquestes raons, calia desestimar la demanda formulada pel Sr. F.G. i, per tant, confirmar la Sentència recorreguda, perquè mitjançant l’anomenat interdicta recuperandae possessionis, que recull el Digest 43,16 i 43,24, no es pot discutir la propietat d’una determinada franja de terreny, ni tant sols el millor dret a posseir-la dels litigants, sinó que la finalitat d’aquest procediment és retornar la possessió a qui n’ha estat privat i no és possible restituir-la quan no s’ha tingut mai, o ja no es tenia molt abans de l’acte de despossessió que s’imputa al defenent.
Continue reading

Apel·lació aute interdictal d'atur d'obres

“II.- Sustenta amb raó la part recorreguda que l’Aute dictat, en data 30-04-2008, no impedeix la continuació del procés, sinó que l’objecte del mateix es decretar la procedència o no d’una mesura cautelar, consistent en l’aturada total o parcial de les obres que s’estan portant a terme, però que el procés relatiu a l’interdicte d’obra nova ha de continuar la seva tramitació.
Continue reading

Responsabilitat administrativa per infracció del principi d'igualtat entre els ciutadans

“Com ja va posar de relleu la sentència d’aquesta Sala núm. 94-03, de 28 de març de 1994, la responsabilitat administrativa per aquesta causa pressuposa una comparació entre ciutadans en funció del dret de cadascú a ser tractat pels poders públics amb igualtat respecte a un altre en idèntica situació, referent al qual hi hagi una resolució o una actuació precedent en el temps. En altres paraules, si l’element determinant és la ruptura del principi d’igualtat que recullen els articles 6.1 de la Constitució i 21 del Codi de l’Administració, és requisit indispensable que les respectives situacions jurídiques en que es troben cadascun dels subjectes de la comparació siguin plenament equiparables.
Continue reading

Contractació pública: modificació del plec de clàusules administratives

“Com ha declarat aquesta Sala en diverses ocasions, l’adjudicació dels contractes concertats per les Administracions públiques es realitza a través d’un procediment formalment rígid, que pretén garantir la igualtat d’oportunitats entre els licitadors, i fer efectius d’aquesta manera els principis de publicitat i concurrència que han de presidir la contractació pública, segons l’article 52 del Codi de l’Administració.
Continue reading

Contractes administratius: naturalesa, vinculació a un servei públic

“Aquesta Sala, en sentències com la 2005-17, de 5 de maig i anteriors com la 98-44 de 21 de setembre, i autes de 8 de juny de 1995 i 98-11, de 21 de setembre, ha considerat com a contractes administratius tots aquells que es troben vinculats al desenvolupament d’un servei públic, en el sentit més ampli de destinar-se a la satisfacció d’un interès d’aquest caràcter; en el cas, com bé afirma la sentència recorreguda, tot i que el servei de televisió no està directament connectat al servei públic principal que presta l’establiment hospitalari, que és el sanitari, hi ha una vinculació suficient amb el mateix, en la mesura que els destinataris del servei substancial en son també els usuaris i el reben conjuntament, la qual cosa determina el caràcter públic del contracte i la competència d’aquesta jurisdicció.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 29/1/09, ponent L. Saura, número 06-2009.

Contracte d'obra en contraposició al contracte de societat i soci industrial

“II.- Pel que fa a la inexistència d’una societat civil, aquesta Sala ha de coincidir amb la resolució judicial dictada a la instància. Així, els arguments que justifiquen el manteniment de la resposta del jutjador a quo són els següents. En primer terme, l’anàlisi del conveni de 12-12-1985 posa de relleu que el Sr. R.S.F. va atribuir a COPSA la facultat d’urbanitzar la finca “Les Comes de Guem” i apoderar al Sr. F. a actuar en els actes de venda, rebre pagaments a compte i escripturar.
Continue reading

Improcedència de la renovació tàcita de les pòlisses de crèdit

III.- El Sr. D.H.J. pretén que les referides pòlisses de crèdit no eren exigibles per haver ésser renovades tàcitament a la data de venciment, d’acord amb les condicions generals dels contractes d’obertura de comptes corrents. Es cert que l’article 7 de les condicions generals dels contractes d’obertura de les comptes corrents, estipula que: “Les condicions dels comptes o operacions a termini seran mantingudes fins que venci el dipòsit. Salvat instruccions en contrari,
Continue reading

Els llibres dels banquers com a element de prova en el judici

“III.- Encara que B.A. S.A. no hagi precisat en el seu escrit de demanda que la quantitat reclamada corresponia a la regularització d’un error del Banc, les parts defenents no es poden queixar d’una qualsevol indefensió, ja que rebien periòdicament els fulls de moviments de compte en que totes les operacions estan reproduïdes i que encara que s’hagin estranyats del dèbit que presentava el compte, mai han demanat explicacions al Banc o aixecat cap observacions, el que suposa que coneixien perfectament la raó del dit dèbit.
Continue reading

Obligació del banc al lliurament de la documentació del compte

“II.- El motiu del recurs, consistent en que la presentació de la demanda ha estat necessària per a l’obtenció de la documentació sol·licitada, ha de ser acollit i la sentència revocada. En efecte, del relat dels extrems fàctics que s’ha realitzat, ha restat provat que solament es va produir, abans de la interposició de la demanda, un lliurament parcial per part de l’entitat bancària de la documentació que li sol·licitava un dels seus clients i a la que esdevé obligada en atenció a les disposicions contractuals i al deure de bona fe que integra les mateixes. I solament amb la contesta a la demanda s’adjunta aquella documentació, relativa a la societat agent, que li era sol·licitada.
Continue reading

Extractes bancaris com a element provatori. Contracte de compte corrent: determinació per la pròpia entitat del tipus d'interès

“Si a aquests extrems, afegim que esdevé doctrina consolidada de la Sala que els llibres dels banquers es troben dotats d’una presumpció iuris tantum de veracitat en relació als seus assentaments comptables i que aquesta no ha estat desvirtuada a les actuacions, s’escau refusar aquest motiu o greuge que s’articula contra la sentència; tota vegada que d’acord amb el que s’ha exposat, les asseveracions de la Banca es troben recolzades
Continue reading

Responsabilitat del banc per error en la compra de productes financers, malgrat la ratificació del client

“III.- Argumenta la recurrent en segon lloc que, en qualsevol cas, els recurrents van ratificar l’adquisició de lletres del tresor, encara que l’actuació fos errònia, al signar el document de compra d’aquests valors. No obstant, cal tenir en compte que no és cert que els recurrents siguin persones expertes en la matèria, ja que els valors de la cartera dels Srs. A.R.C. i J.M.P. són sempre obligacions (folis 70, 71, 170 i 171), circumstància que reforça encara més el criteri de que el que volien
Continue reading

Actuacions administratives i polítiques del Cap de govern, responsabilitat segons l’art. 74 de la Constitució

“I.- La part que recorre manifesta que el Cap de Govern té dues funcions: una certament administrativa com a cap de l’administració general i una altra política, deguda a la seva innegable condició d’home polític; que aquestes dues condicions han d’ésser degudament diferenciades sinó l’actuació administrativa es veuria totalment pervertida per l’actuació política, actuacions, que no sempre són concordants; que l’entrevista als mitjans de comunicació, si bé és cert es feia mentre el Sr. APS era Cap de Govern,
Continue reading

És possible la subsanació d'errors en el tràmit de dúplica del suplico de la demanda

“I aquesta Sala ha de coincidir amb el fet que l’escrit de dúplica serveix per a corregir errades materials i concretar, matissar o limitar les peticions que s’efectuen. En el cas concret, de la lectura de la pètita de la contesta en relació amb el cos del present escrit i en consonància amb la dúplica s’ha d’entendre corregida la pètita en el sentit d’articular excepció de manca de legitimació passiva i d’oposar-se al fons del litigi. I aquesta decisió no pot ocasionar cap indefensió a la part agent, atès que la mateixa va contestar les possibles excepcions articulades, entre elles la de manca de legitimació passiva, i també va oposar-se a les pretensions de la defenent quant al fons. D’acord, per tant, amb les consideracions precedents procedeix entendre articulada adequadament l’excepció de manca de legitimació passiva i l’oposició en relació al fons de l’afer per part de la defenent.”
Sentència de la sala civil de Tribunal Superior de data 29/11/07, ponent JM Abril, autes 129/07.

Procediment urgent i preferent regulat a l’art. 41.1 de la Constitució és incompatible amb l'incident de nul·litat

“que ja té declarat aquest Tribunal que, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, cal fer la distinció entre dos procediments diferents, un que es aplicable en el cas de la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, i altre que es aplicable quan s’invoca una lesió de qualsevol altre dels drets fonamentals recollits en els Capítols III i IV del Títol II de la Constitució.
Continue reading

Societat civil particular: remuneració dels socis

“II.- Es pacífic que en el curs del mes de gener de 1997, les parts varen constituir verbalment una societat civil particular, l’activitat de la qual era la realització de treballs de fusteria, que funcionava amb un compte bancari amb signatura mancomunada. L’acord fou que la societat seria administrada pels dos socis, establint-se una participació del 50% per cada un, tant pel que fa al repartiment dels beneficis com al pagament dels deutes. A mes, es va prendre l’acord que cadascun dels socis rebria la quantitat mensual de 300.000 ptes mitjançant lletres de canvi amb venciment de 90 dies. Al final de l’any 1997 els dos socis varen donar per dissolta la societat en raó de la desaparició de l’afectio societatis. Continue reading

Interdicte demolitori: infracció de la prohibició d'atur d'obres

“No obstant, cal considerar acreditat que, com afirma el Sr. C., el demandat va desobeir l’ordre judicial, va construir la segona sabata amb les mateixes dimensions que la primera, envaint per tant el terreny propietat del demandant per segona vegada, i va acabar l’obra. La veracitat d’aquesta afirmació ha quedat acreditada per les manifestacions de l’arquitecte que dirigia l’obra, el Sr. Aleix D. que respon a la tercera pregunta que se li fa en mèrits de la prova testifical (foli 228 en relació al 217) que “… són les dues plataformes que s’empraren per aquest recolzament les que envaeixen uns centímetres la propietat d’en C., que ambdues estan sota-terra”. Atesa aquesta situació, constatant que l’obra ja estava finalitzada, Continue reading

Incongruència de les resolucions judicials

“En aquesta òrbita d’idees, s’ha d’assenyalar, que la incongruència consisteix en la manca d’adequació entre la decisió de la resolució judicial i les al·legacions de les parts, de manera que aquesta s’esdevé quan es dóna més del que s’ha demanat o es concedeix extrem divers al sol·licitat, a la vegada que també pot consistir la incongruència en omissiva, quan la resolució judicial deixa de pronunciar-se sobre alguna pretensió i/o al·legacions introduïdes correctament per les parts litigants. Continue reading

Arxiu del procediment concursal per absència d'actius

“II.- Si s’analitza els motius de greuge en els quals es fonamenta el recurs de la part agent, aquests han de prosperar. En efecte, quant a la declaració de la societat O.F.A. S.A. en cessació de pagaments i fallida, la mateixa s’ha de confirmar, però, en canvi, aquesta Sala no pot mantenir el mateix criteri que l’òrgan judicial a quo en relació a l’arxiu del procediment concursal. Així, aquesta Sala ha de posar de manifest que declarada la situació de cessament de pagaments i fallida, no s’escau arxivar el procés, sinó que aquest ha de continuar d’acord amb les previsions contemplades en el Decret de 4 d’octubre de 1969.
Continue reading

Qüestions possessòries en l'àmbit de la comunitat de propietaris

II.- La recurrent al·lega en segon lloc la inadeqüació del procediment emprat, ja que, segons el seu parer, calia haver tramitat el litigi d’acord amb el que disposa l’article 9 de la Llei de Propietat Horitzontal, ja que en tot cas els demandats haurien portat a terme una activitat no permesa pels Estatuts. No obstant, el que es discuteix, i es pot decidir, en les presents actuacions és una qüestió possessòria que s’ha de resoldre dins un procediment interdictal de recobrar la possessió. Continue reading

Catàleg comunal de béns d’interès històric, monumental i cultural al POUP

“L’article 77 de la LGOTU imposa als plans d’ordenació i urbanisme parroquial l’obligació de catalogar la relació dels edificis i els elements d’interès històric, monumental i cultural amb la finalitat d’adoptar les mesures de protecció pertinents. En aquest marc, l’article 4 del Volum V del POUP explica com la catalogació te per objecte protegir, dins la coherència general de l’ordenació del territori, els valors que ens mateixos es localitzen i en les fitxes dels dos que són objecte d’aquest litigi es constata que es tracta d’edificacions dels segles XVIII-XIX la primera i del segle XVIII o anterior la segona, en ambdós casos d’arquitectura tradicional de muntanya. Continue reading

El TC anul·la una ordre d'expulsió en absència d'una resposta circumstanciada per part del jutjador a les peticions d’examen dels elements provatoris

Per sentència del Tribunal Constitucional de data 1/2/10, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-18-RE, s’anul·la una ordre d’explusió per quan la resolució del Tribunal Superior no aporta una resposta circumstanciada a les peticions d’examen de les proves pericials o testificals, ja que aquests són susceptibles de tenir una influència en relació amb l’apreciació de la proporcionalitat, en la mesura que no permet saber si la pràctica de proves pericials i testificals va ser denegada per causa de la seva absència de lligam cronològic amb la decisió d’expulsió o, com es pot interpretar del redactat “en res afecten el nucli de la decisió” per causa d’un a priori de principi, el qual no permetria una apreciació concreta de la proporcionalitat.

Manteniment de l'edificicabilitat global de la parròquia

“Quart.- Finalment, la part apel·lant expressa el desacord amb el fet que determinades finques de la seva propietat (Camp de la Canal, Terreny Vall d’Incles i Prat de la Muntada) hagin perdut tot o part de l’edificabilitat que els reconeixien les Ordinacions parroquials anteriors al POUP, la qual cosa vulnera l’obligació de mantenir l’edificabilitat global de la Parròquia. Continue reading

Devolució de l'ITP per resolució contractual en mèrits d'una resolució judicial. Contracte preparatori

“Tercer.- L’article 17.2 de la Llei del impost sobre transmissions patrimonials immobiliàries, de 29 de desembre de 2000, reconeix als contribuents el dret a que se’ls torni la quota abonada a l’Administració quan es declari o es reconegui judicialment o administrativament la nul·litat o la resolució d’un contracte.
En el cas, la nul·litat del primer contracte (el de 18 de febrer de 2004) no va ser declarada per cap de les vies indicades -judicial o administrativa- sinó que ho fou per les parts al formalitzar el segon contracte (el de 18 de juliol de 2007) i el cert és que tot i que les parts van utilitzar el terme “nul de ple dret” per invalidar el primer contracte en realitat el que van fer va ser, pel que fa a la vivenda, resoldre’l per mutu acord i substituir-lo per un de nou. Continue reading

Sòl no urbanitzable: inclusió en una unitat d'actuació

“Tercer.- El segon greuge que palesa la part apel·lant es refereix a la finca que anomena Camp de la Canal, que el POUP ha classificat com sòl no urbanitzable i de la que en demana la classificació com sòl urbà o urbanitzable i la seva inclusió en una unitat d’actuació, sense més precisions.
La part agent no ha identificat sobre plànol la finca de la que demana la inclusió en una UA i ni n’assenyala la superfície, però la prova pericial practicada a les actuacions indica que es tracta de la que identifica en el dictamen com finca 5.2, Prat sobre la Canal de Comallonga, identificació a la que el recurs d’apel·lació no mostra cap objecció; d’altra banda, tot i que la part agent tampoc diu a quina UA s’ha d’incorporar la seva finca, la única a la que es pot incorporar és la confrontant, és a dir, la UASUNC-C13, de sòl urbà no consolidat. Continue reading

Revisió del dret a les prestacions per falsedat en la declaració. Les decisions administratives basades sobre les situacions de fet o de dret que apareixen falses no són creadores de drets adquirits pels interessats

“Segon.- Abans de pronunciar-se sobre el fons del litigi, convé de resoldre una qüestió prèvia, suscitada pels demandants: els actes de retorn de les declaracions del Sr. J.L.C. i de la regularització del règim de cotització del Sr. L.J.L.C. s’han de considerar nuls pe haver-se canalitzat per la via contenciosa de l’article 23 de la llei de la jurisdicció administrativa i fiscal. Continue reading

El TS estableix la nul·litat de diversos articles del POUP d'Andorra la Vella

Per sentència de data 26/1/10 la sala administrativa del Tribunal Superior, número 07-2010, declara la nul·litat dels següents articles de les Normes urbanístiques del Pla d’Urbanisme d’Andorra la Vella:
- Article 6-1: Interpretació
1. Les determinacions del Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial s’interpretaran d’acord amb els criteris establerts en Dret Civil, amb subjecció als objectius i finalitats expressats a la Memòria
.
Continue reading

Addendes i actes com a elements del marc normatiu en la contractació d'obra pública

“Un dels principals arguments del recurs d’apel·lació és que aquestes addendes no van ser signades per representants de la UTE i per tant mai van ser acceptades i en conseqüència no s’han de tenir en compte els seus continguts, com ha fet la sentència, pel que fa a l’assumpció de riscos per la UTE i a la cobertura dels conceptes i quantitats que es reclamen. Continue reading

Intervenció de tercers en els procediments urbanístics

“Tercer.- La Comissió Tècnica d’Urbanisme va estimar, mitjançant la resolució de 6 de maig de 2008, un recurs d’alçada del Sr. C. sense haver-lo posat en coneixement del Sr. A. per fer al·legacions, malgrat que allò que es plantejava en el recurs versava sobre el seu dret a finalitzar, o no, l’edifici l’Esquirol II, de la seva propietat. Continue reading

Sanció administrativa: coloració penal. Control de mercaderies

“Tercer.- Com ja ha jutjat aquesta Sala, les sancions administratives tenen una «coloració penal»,en el sentit que dóna a aquest terme la jurisprudència de la Cort europea dels Drets de l‘Home.
Però aquesta qualificació no implica que el procediment del procés penal s’hagi de seguir íntegrament. Com ja ha jutjat varies vegades aquesta Sala, «aquesta forma d’actuació administrativa no és la més idònia en funció de la naturalesa pròpia d’un expedient sancionador, tot i que no sigui aplicable en tots els seus extrems el formalisme propi d’un procés judicial» (veure. Sentencia 76-2006 del 23 de novembre del 2006). Continue reading

Negoci jurídic simulat: legitimació per demanar la nul·litat

“Al·lega la recurrent que en cas de simulació el simulant està perfectament legitimat per tal de demanar la nul·litat absoluta o relativa del contracte, excepte que s’hagués realitzat perseguint una causa il·lícita o s’hagués pretès efectuar un frau de llei, i aquest motiu s’ha d’estimar i cal discrepar en aquest punt del criteri que es posa de relleu al cinquè considerant de la Sentència recorreguda quan manifesta, seguint el que disposa la Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 4 de maig del 1981, que els que han simulat són responsables de la seva simulació i no la poden al·legar entre ells, ja que la doctrina es decanta majoritàriament per la tesi que quan el contracte és nul no pot produir cap tipus d’efectes i, per tant, qualsevol persona està legitimada per demanar que es declari aquesta nul·litat fins i tot els que l’han provocat (en aquest sentit es pronuncia Federico de CASTRO y BRAVO. Continue reading

Culpa in eligendo o in vigilando. Responsabilitat solidària empleat i empresari

“En efecte, cal destacar, per un cantó, que l’empresa per compte de la qual treballava el conductor de l’autocar que segons la demandant va provocar el sinistre respon junt amb aquest solidàriament per culpa in eligendo o in vigilando (Digest 44,7,5-6 i 47,5,1 pr.) si es demostra que l’actuació negligent del seu empleat va comportar un dany a tercer, raó per la qual el perjudicat pot dirigir-se indistintament contra l’empleat, per una responsabilitat directa, o contra l’empresari, Continue reading

Pagament acompte de dividends: alienació d'accions

“II.- Pel que fa a l’acord de la Junta en el sentit que “la part que li correspon li té que ésser abonada al soci que fins aquest moment ha sigut”, es a dir al Sr. Josep Lluís H., cal considerar que aquesta “part” s’ha de referir necessàriament a la seva participació en els beneficis obtinguts per la societat. D’altra banda, aquest acord de repartiment anticipat tampoc es pot considerar nul, ja que és cert que és l’acció la que confereix al seu titular el dret a la distribució dels beneficis (article 24.1 RSM) i que la proposta de la seva distribució han de formular-la els administradors junt amb el balanç dins els cinc primers mesos de cada exercici social, deliberant-ho la Junta en l’Assemblea Ordinària (article 9.3 RSM). Continue reading

Donació: requisit d'insinuació

“Respecte a les exigències de forma, la donació consta efectuada en un conveni regulador i els progenitors del donatari signen el conveni regulador, per la qual cosa accepten la liberalitat consistent en la cessió del bé immoble al seu favor. I, en relació a les exigències de forma, s’ha de posar de relleu que en el dret vigent a les Valls d’Andorra conflueixen dos sistemes diversos: el sistema català de la insinuació de les donacions, contingut a la Constitució de Ferran II de l’any 1503, que requereix com a exigència de validesa que les donacions superiors a 500 florins s’insinuin (“Per Tolre fraus que sovint se cometen en les donations ques fan, Continue reading

Declaració d'insolvència del cabal hereditari: jurisdicció voluntària

“Així si s’examinen els arguments que empra l’Aute d’instància, relatius a que el procés de jurisdicció voluntària no és l’adient o adequat, aquests no poden ésser compartits. En aquest sentit, acreditat quin és el dret aplicable al fons, a la vegada que la seva vigència, abast i contingut, el procediment de jurisdicció voluntària resulta esser el procediment adequat per a tramitar la insolència del cabal hereditari, d’acord amb la regulació alemanya relativa al fons, tota vegada que el procés contingut en el Decret de 4-10-1969 precisa que es tracti d’un comerciant. Per tant, si el que es pretén és la declaració d’insolvència del cabal hereditari, com a expedient per a obtenir la limitació de responsabilitat per part de l’hereu, i aquesta possibilitat la contempla el dret alemany, aplicable per a resoldre l’esmentada pretensió, de conformitat amb la llei personal del causant, cal determinar quines són los normes processals andorranes per a ventilar l’esmentada pretensió, sense que es pugui, en ares de la tutela judicial efectiva, arxivar la pretensió per tractar-se d’un procediment inadequat. En efecte, el canal de la jurisdicció voluntària es torna con el mecanisme idoni per a tramitar aquests tipus de pretensions, sens perjudici que si dins l’esmentat expedient es formulés oposició, el mateix s’hauria de convertir en contenciós, i donar així un canal adequat, conforme a les normes processals andorranes, per a ventilar la pretensió referent al fons de l’afer.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 28/9/06, ponent JM. Abril, autes 090/06.

Reconeixement a Andorra d'una acta de tutela d'un menor atorgada al Marroc: existència de reciprocitat

“II.- L’acta estrangera de la qual es demana el reconeixement a ANDORRA correspon a una acta de tutela del menor B.S. nascut el 15 d’abril de 1995, concedit davant 2 notaris amb el permís del Jutge notarial de NADOR, pels pares del dit menor, Srs. M.S. i L.E.M., al seu oncle matern Sr. M.E.M., perquè el mateix es faci càrrec de l’educació islàmica, manutenció, vestimenta, atenció sanitària i tot allò que pugui menester en la vida quotidiana del menor. Aquesta acta fou homologada pel Jutjat de primera instància de NADOR, el dia 30 de desembre del 2005. Continue reading

Les obligacions de fer imposades per l'administració en matèria d'urbanisme no tenen caràcter sancionador, segons el TC

“Així doncs, cal examinar la interpretació efectuada pel Tribunal Superior de Justícia d’acord amb la qual la referència a la sanció només era relativa a la multa, de tal manera que l’ordre de retirada de l’escala no estava considerada com una sanció.
Pel que fa a la qüestió de saber si, en matèria d’infraccions d’urbanisme, l’obligació de fer, com la de procedir a la retirada d’una instal·lació irregular, ha de ser considerada o no com una sanció, semblaria que la jurisdicció ordinària del Principat no hagi hagut, fins ara, de pronunciar-s’hi. El Tribunal Constitucional no disposa d’una jurisprudència nacional susceptible d’aclarir aquest punt. Per contra, pot trobar recolzament en el dret comparat. Continue reading

Oposició a la mesura cautelar: termini

“Pel tal de donar resposta als arguments de la representació processal de la Sra. M.P.P. cal destacar que és cert que el costum andorrà estableix que la oposició a l’Aute d’embargament s’ha de formalitzar dins el termini de tretze dies hàbils i que aquest costum va ser ratificat per la Instructa als Batlles de l’any 1740, va ser acollit pel Manual Digest i el Politar i recollit per l’article 6 del Decret de 1 de maig del 1922 sobre procediment civil a les Valls, com abans ho havia estat per l’article 2 de la Instrucció de 24 de juny de 1908, com destaca la Sentència del Magnífic Jutge d’Apel·lacions de 20 de juny del 1967. Continue reading

La prescripció extintiva ha de ser al·legada a la fase inicial de la instància

“No obstant, i amb independència de que la relació contractual que vinculava a les parts fos mercantil o civil, i de que el termini de prescripció fos o no interromput per la demanda presentada el 29 de maig del 2001, aquest Tribunal no pot estimar una excepció de prescripció al·legada en tràmit de conclusions, ja que a partir de l’any 2003 ha considerat repetidament que la prescripció extintiva “ha de ser al·legada en la fase inicial de la instància” (Sentència de 17 de juliol del 2003), per tal que la part contrària pugui exercitar el seu dret de defensa i contradicció de la manera més àmplia possible i en situació de igualtat amb l’adversa. Continue reading

Alta laboral per patologia crónica sense declaració d'incapacitat

“Segon.- El que es discuteix en aquesta causa és si les patologies que pateix l’assegurada la impedeixen treballar i en la mesura que no es troben consolidades s’ha de mantenir la situació d’atur de treball, que és el que defensa la part apel·lant o pel contrari, es troben consolidades i no és procedent mantenir l’atur de treball, que és el que defensa la Caixa Andorrana de Seguretat Social i ha raonat la sentència ara apel·lada.

Continue reading

Proves en la tramitació del procediment urgent i preferent previst a l'article 41.1 de la Constitució

“L’article 41.1 de la Constitució diu textualment que “Els drets i llibertats reconeguts en els capítols III i IV són tutelats pels tribunals ordinaris per mitjà d’un procediment urgent i preferent regulat per la llei, que, en qualsevol cas, se substanciarà en dues instàncies”. Aquest procediment es desenvolupa en la Secció segona de la Llei Transitòria de Procediments Judicials, de 21 de desembre de 1993 (articles 15 a 18), essent l’article 15 on s’estableix pròpiament el procediment en la primera instància. D’acord amb aquest article, un cop presentada la demanda, el Batlle de guàrdia “convocarà les parts implicades i després d’escoltar-les i practicar les proves proposades i les decidides d’ofici resoldrà en el termini de cinc dies”, afegint que “El procediment total davant el batlle de guàrdia no haurà de superar els trenta dies”. Cap altra disposició regula el procediment en la seva primera instància.

Continue reading

Caducitat de l'acció de desistiment justificat del treballador

“III.- S’ha d’antuvi resoldre l’excepció de caducitat de l’acció en indemnització per acomiadament il·legal, formulada pel Sr. V.S.P.. En el present cas no es tracta d’un acomiadament del treballador per part de l’empresari previst pels articles 70 i/o 72 de la Llei sobre el contracte de treball, sinó d’un desistiment justificat del treballador per falta o retard en el pagament del salari, regulat per les disposicions de l’article 75 de la mateixa Llei. L’article 7 de la Llei estableix que la reclamació d’indemnitzacions per desistiment unilateral del treballador té un termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en que l’empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui perquè ha rebut comunicació verbal o escrita, ja sigui per absència injustificada al treball del treballador durant almenys 3 dies de treballs seguits.
Continue reading

Vulneració dels drets fonamentals en la tramitació d'un procediment judicial: inadequació del procediment prevista a l'article 41.1 de la Constitució

III.-CONSIDERANT: que hem de dir que compartim el criteri exposat pel Ministeri Fiscal en el seu informe al present recurs, en el sentit de què el procediment urgent i preferent de l’article 41.1 de la Constitució no sembla que sigui el més idoni per a la protecció dels drets fonamentals quan les presumptes vulneracions es produeixen en el marc d’un procediment judicial, i així ho tenim declarat en la nostra sentència de 22 de desembre del 2008 (Rotlle 33/08), i fem nostres els arguments expressats pel Ministeri Fiscal de que, altrament i com sigui que el procediment previst en els articles 15 a 18 de la Llei Transitòria no està subjecte a termini per la interposició de la demanda, suposaria que en qualsevol moment el Batlle de Guàrdia podria declarar la nul·litat d’una prova obtinguda en el marc d’un procés judicial que ja hagués conclòs amb sentència ferma, és a dir, que per via d’aquests recurs es vindria a deixar sense efecte el principi de dret processal de

Continue reading

Dret al secret de les comunicacions: naturalesa i abast

“I, en el marc de la protecció dels drets fonamentals, i en especial pel que fa al dret al secret de les comunicacions que a tothom garanteix l’article 15.2 de la Constitució, aquest Tribunal té abastament declarat que aquest dret fonamental comprèn no sols el contingut de les comunicacions sinó també, en el cas de les comunicacions telefòniques, la informació relativa al tràfic de les trucades fetes i de les trucades rebudes, relació dels números de telèfon i dels seus titulars (sentències d’aquest Tribunal de 21 de juny del 2007, en Rotlles d’apel·lació núm. 13/07 i núm. 14/07), sentència de 10 d’abril del 2008 en Rotlle d’apel·lació núm. 43/07, i sentència de 30 de juny del 2008 en Rotlle apel·lació núm. 9/08.
Continue reading

Vulneració del dret a la defensa: pròrroga de la presó provisional

“Segon
Però, més enllà d’aquests errors materials, que de fet deixen mancada de motivació la resolució pel que fa a la qüestió realment plantejada i, més encara, la deixen imprejutjada, cal analitzar des de la perspectiva del dret constitucional a la defensa si en aquest cas la notificació de l’aute del 22 d’abril del 2009 al lletrat evita la conculcació d’aquest dret.

Continue reading

Responsabilitat de l'Estat per vulneració del dret a un procés de durada raonable

“Tercer
Pel que fa a la durada raonable del procés, el recurrent al·lega, sense que se’l contradigui en aquest punt, que la demanda d’execució de la sentència del 24 de novembre de 1999 va ser presentada el 27 de juny del 2000 i que, posteriorment, mitjançant sis demandes successives va insistir a la Batllia d’executar la sentència pel que feia al còmput de l’import degut en concepte de comissions immobiliàries. Aquestes peticions no van tenir cap efecte fins el 18 de juny del 2008, data en la qual, per fi, la Batllia va lliurar la documentació, reiteradament reclamada, per tal de calcular l’import esmentat i aconseguir la plena execució de la sentència de 1999. Continue reading

Normes processals i vulneració del dret a la jurisdicció

“Com s’ha exposat en els antecedents, la qüestió plantejada en aquest recurs d’empara és essencialment la de determinar si la inadmissió per extemporanis dels dos incidents de nul·litat per l’aute del 9 d’octubre del 2009 de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia vulnera el dret a la jurisdicció de la recurrent.
El Tribunal Constitucional ha reiterat que l’ordenació dels processos judicials i la selecció, interpretació i aplicació de les regles processals que els regeixen correspon en exclusiva als jutges i tribunals de la jurisdicció ordinària o judicial i aquesta tasca tan sols adquireix relleu constitucional en els supòsits taxats que aquest Tribunal ha anat posant en relleu, com ara, pel que aquí interessa, el fet que no s’hagi donat resposta a les pretensions formulades per les parts o que aquesta
Continue reading

Imposició de costes a l'administració

“Segon.- Segons el termes de l’article 47 del Codi de l’administració, el qual regula les modalitats de notificació dels actes administratius:
«La notificació s’ha de fer obligatòriament a les persones que resultin afectades en llurs drets o interessos per l’acte, o a llur representant »;
En aquest cas, com resulta de la cronologia dels fets presentats més amunt (fonament Primer), existeix indiscutiblement un disfuncionament de l’administració, ja que l’interessat no ha pogut conèixer la decisió del Comú de 9 de febrer del 2009 havent expirat el termini de 2 mesos que comporta el rebuig del recurs d’alçada.
És cert que si n’hagués tingut coneixement, no hauria presentat el seu recurs jurisdiccional ( que esdevenia sense objecte, tenint en compte aquesta decisió del Comú. Per tant, s’ha vist obligada a fer despeses per raó d’aquesta carència de l’administració, el que justifica que s’imposi al Comú de La Massana el pagament de la totalitat de les costes de la present causa- en primera i segona instància- amb expressa inclusió dels honoraris d’advocat i procurador.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 38-2009.

Diari d’Andorra

Urbanisme: motivació dels instruments de planejament, subsanació errors aritmètics, previsió de vialitat superior al 35% de la unitat d’actuació.

“Segon.- La representació de la part agent al·lega, com a primer motiu d’impugnació de la sentència apel·lada, que el Comú no va donar una resposta motivada a les al·legacions que va formular respecte del projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, amb la qual cosa s’hauria vulnerat el que disposa l’article 39 del Codi de l’Administració i, més específicament, l’article 4.6 del Reglament urbanístic.
Continue reading

Sòl urbà consolidat: edifici a precari

“Segon.- L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament”.
Segons l’article 7.1.a) del Reglament urbanístic, que desenvolupa el precepte anterior, constitueixen el sòl urbà, entre d’altres, els “terrenys amb urbanització consolidada pel fet de posseir els serveis urbanístics bàsics d’accés rodat, aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració i subministrament d’energia elèctrica. Les característiques d’aquests serveis urbanístics bàsics han de ser les adequades per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament”.
Per la seva banda, l’article 8.1.1 del Reglament urbanístic disposa que “el sòl urbà consolidat està integrat pels terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ordena directament, sense remetre a l’aprovació ulterior de planejament derivat, i en conseqüència inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. Tanmateix, no s’exclou la necessitat de planejament derivat en sòl urbà consolidat en els casos en què pel seu estat de conservació, algunes àrees hagin de ser objecte d’operacions de renovació”.
També resulta especialment rellevant l’article 7.2 del Reglament urbanístic, segons el qual la construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per sí mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà.
Com ja va declarar la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2008, de 5 de maig, quan un instrument de planejament inclou un terreny en una unitat de sòl urbanitzable, “la substitució d’aquesta adscripció per la classificació del terreny com urbà i a més urbà consolidat, si aquesta pretensió es basa en l’existència dels serveis urbanístics bàsics, passa per una activitat probatòria, en seu judicial, molt precisa i a càrrec de qui la demana. Aquesta activitat consisteix en identificar, amb la demanda, la superfície dels terrenys dels quals es demana la classificació, situant-los exactament sobre els plànols i en demostrar que són els terrenys els que disposen dels serveis bàsics adequats”. A més, cal exposar “quin és el grau de compliment de les càrregues urbanístiques que ha de suportar tot terreny en el procés de transformació del sòl i la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagi de separar”.

Tercer.- En el cas que ara s’examina, la part agent acredita que en els terrenys de la seva propietat es troba aixecat un edifici comercial, que va ser autoritzat “a títol provisional i a precari, per una duració màxima de cinc anys”, segons resulta de la corresponent resolució comunal de 2 de febrer de 1994. Al mateix temps, acompanya una sèrie de rebuts de les companyies subministradores d’aigua i electricitat, dels quals resulta que l’edifici disposa d’aquests serveis, mentre que l’accés rodat i l’evacuació d’aigües residuals es duria a terme per l’avinguda d’Enclar, a la qual dóna front.
Tanmateix, aquests elements probatoris han de ser considerats insuficients, tal com afirma la sentència apel·lada, ja que només demostren l’existència d’uns serveis adequats a la dimensió de l’edifici “provisional i desmuntable” que actualment existeix, però de cap manera són indicatius de què puguin servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament, d’acord amb el que disposen els articles 25 de la Llei d’ordenació del territori i urbanisme i 7.1.a) del Reglament urbanístic, als quals abans s’ha fet referència.
En conseqüència, s’ha de concloure que no concorren els supòsits de fet que justifiquin la classificació dels terrenys litigiosos com a sòl urbà consolidat, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs d’apel·lació que formula la part agent.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior, ponent A. Andrés, data 11/12/09, número 98-2009.

L'article 27.2 del Reglament relatiu als criteris sanitaris de la qualitat de l'aigua destinada al consum humà és conforme a dret. Principi de seguretat jurídica.

“Tercer.- El Tribunal constitucional ha precisat el principi de la seguretat jurídica en dret andorrà:
«hem d’indicar que el principi al·ludit és la síntesi múltiple de la resta de principis que el precepte esmentat conté (legalitat, jerarquia, publicitat, no arbitrarietat etc…»
(Causa 99-1-L : BOPA num. 18 de 12 d’abril del 2000)
«La llei ha de fonamentar-se en criteris objectius, clars i racionals, de manera que en el seu text existeixi una relació coherent entre la finalitat perseguida i els mitjans utilitzats»
(Tribunal constitucional, causa 2000-1-L (BOPA num 60 de 18 d’octubre del 2000), fonament jurídic tercer)
Però, segons la doctrina resultant principalment de la jurisprudència del Tribunal europeu dels Drets Humans, el principi de la seguretat jurídica engloba igualment la necessitat de la claredat i de la visibilitat del dret.
Però per apreciar l’abast i les exigències d’aquest principi, cal distingir segons s’adreci a tots els ciutadans o especialment als professionals especialistes d’aquestes qüestions.
En aquest cas, aquestes normes s’adrecen evidentment als professionals que tenen els coneixements necessaris i per tant han de conèixer els estàndards internacionals dels quals l’annex IX del Reglament dona les referències precises.
En aquestes condicions, el principi de la seguretat jurídica no s’ha vulnerat, tenint en compte les circumstàncies específiques del cas.
En conseqüència, cal concloure que l’article 27-2 del Reglament és conforme a dret.”
Sentència de la sala admnistrativa de data 11/12/09, ponent B. Plagnet, número 97-2009.

Dies de descans i hores extres: prova. Llibre de treball

“V.- L’article 45 de la Llei sobre el contracte de treball estipula que el treballador té dret, com a mínim i en tots els casos, a una jornada completa de descans setmanal que es obligatòria i irrenunciable. La Sra. L.M.F. pretén que del mes de setembre del 2006 fins al mes de març de 2007, va treballar tots els dies de la setmana, sense gaudir d’un dia de descans. Essent el dia de descans setmanal una obligació imperativa de l’empresari, li pertoca justificar que ha complit aquest requisit legal a favor del treballador, particularment mitjançant el butlletí de salari que també és d’obligatori compliment. En cas d’autes, força és de constatar que el Sr. J.G.R. no prova de cap manera que la treballadora hagi gaudit del dia de descans setmanal pel període reclamat; per tant, s’ha d’estimar la pretensió de la Sra. L.M.F. al respecte i condemnar al Sr. J.G.R. a satisfer a l’adversa la quantitat de 1.516,32€.
VI.- Respecte a les hores extraordinàries reclamades per la Sra. L.M.F., és cert que el Sr. J.G.R. no va complir l’obligació contemplada en el article 43 de la Llei sobre el contracte de treball que exigeix que totes les empreses han de tenir en un lloc visible per als treballadors, un llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, ni tampoc ha lliurar a la Sra. L.M.F., cada mes, el butlletí de salari on consten les hores extraordinàries, el que fa difícil a la treballadora provar les seves al·legacions. Nogensmenys, aquests mancaments greus a les obligacions de l’empresari no poden originar una inversió de la càrrega de la prova, atès que es tractaria per l’empresari de fer una prova negativa impossible compliment. D’altra banda, no éssuficient per la treballadora afirmar haver realitzats hores extraordinàries per veure la seva reclamació estimada, sinó que ha, com a mínim, d’establir la presumpció d’aquesta realització. En cas d’autes, força és de constatar que no existeix el més mínim element acreditant la realització d’hores extraordinàries per part de la Sra. L.M.F., com declaracions de clients o de familiars, o de veïns del negoci. En conseqüència no es pot estimar la seva reclamació en concepte d’hores extres.
Sentència
de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 21/5/09, ponent JL. Vuillemin, autes 001/09.

La sol·licitud de justícia gratuïta interromp els terminis de caducitat

“És cert que la sol·licitud de justícia gratuïta, pot ésser considerada com a part íntegra de l’acció judicial; nogensmenys, resulta de l’Aute de data 14 de desembre del 2007, declarant en situació de pobresa i insolvència a la Sra. L.M.F., que la mateixa va formular la seva petició d’un advocat d’ofici el dia 12 de desembre del 2007, és a dir més de 30 dies a comptar del 15 d’octubre del 2007, ço que no canvia res respecte a la caducitat de l’acció.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 21/5/09, ponent JL. Vuillemin, autes 001/09.

Concessió administrativa: dret aplicable al moment de l'exercici i no del seu reconeixement

“(i) Pel que fa a la primera qüestió la part apel·lant sosté que te un dret reconegut per un títol concessional vàlid i que el no reconeixement de la seva materialització sobre el terreny equivaldria a la seva negació, a més que comportaria una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració, prohibida pel nostre sistema jurídic. Per contra, la representació del Comú entén que no es tracta tant d’una aplicació retroactiva del Codi de l’Administració com d’aplicar a la sol·licitud dels agents el règim vigent en el moment en que aquella es fa.
Una cosa és l’existència d’un dret i una altra és el seu exercici. La normativa que s’ha de tenir en compte per determinar si el dret existeix o no o si s’ajusta al Dret o no és la vigent en el moment del seu naixement o de la seva constitució mitjançant el títol jurídic corresponent. Tanmateix, si aquesta normativa experimenta variacions substancials i el dret no s’ha exercit, és un principi bàsic de dret intertemporal que el seu exercici s’ha d’ajustar a la nova normativa doncs de no ser així s’empararien situacions que l’ordenament jurídic rebutja.
Aplicant aquest raonament al cas, és evident que el títol concessional de 1959 va concedir una parcel·la de 150 m2 a cada un dels tres concessionaris de l’estació d’esquí però la concreció d’aquest dret es demana quaranta-vuit anys després del seu reconeixement i, el que és més important, divuit anys després de l’entrada en vigor del Codi de l’Administració, és a dir, plenament instaurat en el nostre sistema el nou règim jurídic dels béns de les persones públiques, l’aplicació del qual no es pot eludir.
I això no implica una aplicació retroactiva del Codi ja que aquesta només es produiria si els seus preceptes s’apliquessin als efectes consumats del negoci jurídic concessional, és a dir, si ara es volgués negar o deixar sense efecte la concessió materialitzada en parcel·les concretes si aquestes els haguessin estat atribuïdes als agents amb anterioritat a la vigència del Codi; però en el cas el negoci jurídic no està consumat ja que precisament faltava la seva concreció en terrenys concrets.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 96-09.

El recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa

“L’apel·lant P3 S.A., malgrat haver obtingut un pronunciament que l’afavoreix, mostra la seva disconformitat amb els arguments de la sentència i demana d’aquesta Sala un pronunciament també desestimatori de l’excepció però per altres arguments, i explica que el Comú no havia renunciat a l’excepció i que la raó per la que el dret a reclamar el retorn no havia prescrit rau en que el moment inicial del còmput no és el del pagament, com indiquen l’article 8.2.d) de l’Ordinació sinó el de la sentència d’aquesta Sala (24 de gener de 2006) que finalment declarava correcta la desestimació, per silenci del Govern, de la llicència de construcció que se li havia demanat.
Aquesta Sala ha declarat en diverses sentències que el recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa, de manera que si amb el recurs d’apel·lació es pretén mantenir el fallo -la correcta desestimació de l’excepció de prescripció en aquest cas- però per altres arguments que els de la sentència apel·lada, no és possible analitzar el contingut substantiu del recurs.
En conseqüència, no és procedent analitzar els arguments que P3 S.A. exposa en el seu escrit d’apel·lació sobre les raons en que s’hauria d’haver basat la sentència apel·lada per desestimar l’excepció de prescripció formulada pel Comú.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.

Unió estable de parella de fet: llei aplicable

“Tercer.- La part apel·lant considera que en tenir ambdós membres de la parella la nacionalitat portuguesa els és d’aplicació la seva llei personal comú, de conformitat a la Disposició final Primera de la Llei 4/2005 que diu que per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella s’ha d’estar a allò previst amb caràcter general en les normes de Dret internacional privat respecte a les relacions matrimonials. I aquesta llei ha de ser la Llei portuguesa 7/2002, d’11 de maig, que adopta mesures de protecció de les unions de fet i que regula -article 1.1- la situació jurídica de dos persones que visquin en unió de fet més de dos anys, a les que reconeix -article 3 e)- la protecció en el cas de defunció del beneficiari, per aplicació del règim general de la seguretat social i de la llei, sense cap requisit addicional com l’és la inscripció de la unió a un registre públic.

No obstant, aquesta Llei no és aplicable a la unió del Sr. B. i la Sra. D. perquè la Disposició final citada es remet a les normes de Dret internacional privat per determinar la llei aplicable a les unions estables de parella “amb caràcter supletori a la present Llei” i la Llei 4/2005 no necessita de norma supletòria que ompli un buit legal en aquest punt perquè l’article 1 diu que regula els efectes personals i patrimonials de les unions estables de parella (i entre ells els de les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social) quan una de les parts tingui la seva residència principal i permanent al Principat d’Andorra.”
Sentència
de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.

El TC entén que les administracions públiques estan legitimades per recórrer en empara

“No és la primera vegada que aquest Tribunal s’enfronta a la qüestió, certament complexa, de determinar si els poders públics són titulars dels drets de l’article 10 de la Constitució i, en conseqüència, si poden demanar empara davant de decisions judicials, malgrat que aquestes beneficiïn determinades persones físiques o jurídiques. En una resolució molt recent (causa 2009-13,14 i 15-RE) el Tribunal va advertir, en un obiter dictum, que, en puritat, el procediment d’empara per la seva pròpia naturalesa respon a la idea de que els ciutadans puguin defensar els seus drets constitucionals (“els drets fonamentals de la persona i les llibertats públiques”, diu la Constitució) davant de l’actuació dels poders públics, més que no pas a la de fer possible que aquests poders defensin les seves competències davant de decisions d’altres poders, en aquest cas, davant de decisions del poder judicial. Tanmateix, en una altra resolució prèvia (2006-22 i 25-RE), el Tribunal va establir clarament que, malgrat les matisacions que normalment s’han d’introduir en els emparaments instats per organismes públics o parapúblics, l’article 102 de la Constitució no exclou la possibilitat que aquests siguin titulars dels drets de l’article 10.
En definitiva, d’acord amb aquesta doctrina inicial i amb les matisacions que s’hi han incorporat, es pot afirmar que, a avui per avui, en l’ordenament andorrà els organismes públics estan legitimats per sol·licitar l’empara constitucional quan consideren que s’ha vulnerat algun dels seus drets de l’article 10 de la Constitució. Aquesta conclusió, podria afegir-se ara, és especialment pertinent pel que fa als drets pròpiament processals de l’article 10.2 de la Constitució -és a dir, els drets que els hi garanteixen la possibilitat de defensar els seus drets i interessos i de fer-ho en igualtat d’armes processals-; en canvi, pel que fa alguns dels drets de l’apartat primer d’aquest article, i destacadament al dret a obtenir una resolució judicial fonamentada en Dret -atès que no conté garanties processals, sinó substantives que poden afectar a la interpretació i aplicació del Dret, malgrat que des d’una perspectiva molt acotada- caldria matisar la premissa general en el sentit que el paràmetre o cànon d’enjudiciament constitucional ha de ser en aquest cas especialment estricte per tal de no convertir el recurs d’empara en un procediment per debatre sobre les interpretacions realitzades pel poder judicial sobre l’abast de les funcions i competències dels altres poders públics.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 2/12/09, ponent Carles Viver, causa 2009-6.

Unió estable de parella de fet: necessitat d'inscripció al Registre Civil per tal que produeixi efectes, denegació pensió de viduitat

“L’article 12 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, Qualificada de les unions estables de parella, equipara el membre de la unió estable de parella, a tots els efectes, al cònjuge, en les relacions derivades de l’acció protectora de la seguretat social i, per tant, li reconeix el dret a percebre la pensió de viduïtat en els termes que estableix, per la vídua, l’article 42 del Reglament Tècnic.
No obstant, per a que una unió estable de parella produeixi els efectes jurídics que preveu la Llei 4/2005, la unió ha de constar inscrita en el Registre d’unions estables de parella del Registre Civil. Així resulta no solament de l’article 4 de la Llei citada, que ho exigeix expressament, sinó també de l’article 2 que, al definir què és una unió estable de parella diu que ho és “la formada de forma duradora per dues persones [...] que conviuen en parella i que consten inscrites al Registre corresponent”, prèvia incoació d’un expedient on els sol·licitants han de presentar una declaració jurada de convivència, els documents acreditatius de la identitat dels dos membres de la parella, el certificat de residència si els membres no són de nacionalitat andorrana, el conveni regulador de les relacions i efectes personals i patrimonials de la unió i la declaració jurada de dos testimonis, en els termes que preveu l’article 22 de la Llei.
Dels preceptes exposats se’n desprèn que la mera unió estable de fet, és a dir, la que no consta inscrita en el Registre civil al que hem fet referència no produeix efectes jurídics i no genera, per tant, el dret a obtenir, de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, les prestacions de viduïtat i la sentència apel·lada, que ho ha entès així, s’ha de confirmar.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 95-09.

Impost de radicació d'activitats: fet generador, prova en contra a la presumpció d'activitat

“Segon.- El Comú d’Encamp mostra en el seu recurs d’apel·lació la disconformitat amb la sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles que estimant la demanda interposada per P3 S.A. anul·la la liquidació del impost de radicació d’activitats per l’H.R., amb l’argument de que la titularitat de l’autorització per l’exercici de l’activitat pressuposa l’exercici, de manera la meritació del impost no es pot deixar en cada cas a l’activitat probatòria sobre si s’exerceix o no l’activitat. Al contrari, la sentència, conforme a la tesi de P3 S.A., ha considerat que aquesta presumpció d’exercici associada a la titularitat administrativa de l’activitat cedeix quan l’obligat tributari demostra que no s’ha realitzat cap activitat en el local perquè en aquests casos manca el mateix fet generador del impost que és l’exercici d’una activitat.
L’article 32.1 de la Llei 10/2003, de 27 de juny, de les finances comunals, defineix el impost de radicació d’activitats comercials, empresarials i professionals com un impost que grava “l’exercici” de qualsevol d’elles, i l’apartat 2 diu que és fet generador del impost “l’exercici” d’una activitat de les esmentades, i tot seguit defineix què s’entén per activitats. Al seu torn, l’Ordinació tributària de la parròquia d’Encamp defineix en l’article 14 el impost esmentat com un impost que grava “el fet d’exercir” una activitat i l’apartat 2 indica que el fet generador del impost és “l’exercici” d’una activitat, en termes iguals als de la Llei 10/2003.
L’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, de 19 de desembre de 1996, després de dir que les normes tributàries s’interpreten segons els criteris generals admesos en Dret, afirma que “El fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos”, imposant, per tant, una interpretació literal, és a dir, segons el sentit de les paraules que contenen els textos legals.
La claredat dels textos transcrits i el criteri d’interpretació que conté l’article 9 de la LBOT porten a la clara conclusió de que el fet generador del impost i allò que grava la figura tributària és l’exercici de l’activitat i no la possibilitat d’exercir-la en el local o la mera titularitat administrativa que habiliti per l’exercici, com d’altra banda aquesta Sala ja ha sostingut en la sentència 2005-27, de 26 de maig.
Des d’aquesta perspectiva és ajustat al Dret el raonament de la sentència apel·lada quan afirma que la titularitat d’una autorització administrativa per a l’exercici d’una activitat comercial equival al seu exercici real, però que aquesta presumpció cedeix davant la prova de que malgrat l’autorització vigent cap activitat és exercida.
Això no significa que l’Administració comunal hagi d’esbrinar en cada cas si en el local destinat a la realització de l’activitat aquesta s’exerceix o no, doncs la presumpció simple és de que efectivament s’hi exerceix; significa que aquesta presumpció només pot ser destruïda, excepcionalment, mitjançant una prova a càrrec de l’obligat tributari que demostri, de manera absolutament indiscutible, que en el local no s’hi exerceix cap activitat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.

Taxa d'higiene pública: fet generador

“Tercer.- La representació de P3 S.A. interposa un recurs d’apel·lació contra sentència que confirma la liquidació de la taxa d’higiene pública, amb l’argument de que si no hi havia activitat en l’edifici de l’H.R., aquest tampoc es beneficiava de la prestació del servei públic de recollida d’escombraries, deixalles o neteja de vies públiques, que són els fets generadors de la mateixa, segons l’article 10.1 de l’Ordinació tributària. De conformitat a l’article 16 de la Llei 10/2003, les taxes són tributs el fet generador dels quals és la prestació d’un servei públic i l’article 10.1 de l’Ordinació defineix la taxa d’higiene pública com un tribut que grava la prestació del servei públic d’higiene per qualsevol via de les abans anomenades i considera obligat tributari la persona física o jurídica titular d’una autorització de radicació d’una activitat comercial en el terme de la parròquia. Per tant, a diferència del cas anterior, la prestació del servei res te a veure amb l’exercici o no d’activitat en el local que es veu beneficiat per aquella, de manera que el fet generador de la taxa es produeix en tot cas, mentre el servei públic d’higiene es presti de manera que beneficiï el local.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 94-09.

No procedeix la devolució de les taxes de construcció en motiu de l’anul·lació de la llicència

“Quart.- En relació a la obligació del Comú d’Encamp de retornar els drets tributaris satisfets pel lliurament de la llicència d’obres l’any 2003, la sentència apel·lada ha entès que la llicència comunal havia caducat per aplicació de l’article 5.1.g) de l’Ordinació tributària de 5 de desembre de 2002, publicada al BOPA d’11 de desembre (deixar passar un any des de l’autorització per a construir del Govern sense construir allò autoritzat) i explica també que la sentència d’aquesta Sala no va anul·lar l’autorització del Comú per la qual cosa no s’ha produït la desaparició de l’acte (atorgament de la llicència) que en el seu dia va justificar la liquidació i pagament de la taxa.
La part apel·lant sosté que tot i que la sentència de 2006 no anul·lava l’autorització de construcció del Comú, en la mesura que declarava ajustada al dret la desestimació de l’autorització per construir del Govern, deixava sense efecte el reconeixement del dret de P3 S.A. a construir que li havia fet el Comú, el que en realitat és tant com dir que la nostra sentència anul·lava la llicència del Comú; afegeix que la llicència del Comú no ha caducat perquè la nul·litat de la llicència no és imputable a la inactivitat de P3 S.A. i que, en qualsevol cas, en haver deixat d’existir el fet generador del tribut el seu pagament s’ha de considerar un ingrés indegut.
La sol·licitud que P3 S.A. va presentar davant el Comú d’Encamp el 27 de març de 2008 es dirigeix a obtenir la devolució de la quantitat que havia abonat en concepte de taxes per la concessió d’un permís de construir, per la qual cosa l’objecte del procés s’ha de cenyir a l’examen de si procedeix aquesta restitució.
Com hem indicat en la sentència 2005-70, de 16 de setembre, segons disposa l’article 12 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, el fet generador és el supòsit fixat per la llei, o d’acord amb la llei, per configurar cada tribut, la realització del qual produeix al naixement de l’obligació tributària, així com el naixement de la facultat de l’Administració per procedir a la quantificació i l’exigència del deute tributari. En conseqüència, la producció del fet generador fa sorgir l’obligació tributària i el consegüent deure d’abonar l’import corresponent.
L’Ordinació tributària del Comú d’Encamp que era vigent quan es va realitzar el fet imposable tot i que no defineix el fet imposable diu -article 5.3- que “les autoritzacions d’urbanisme i construcció tributaran” en la forma que explica i en l’apartat A (Disposicions generals) apartat V.1 parla de que “les taxes corresponents a la prestació d’un servei seran percebudes pel Comú a partir del moment en que el servei sigui prestat”, definicions que guarden relació amb la definició que del fet generador de les taxes conté l’article 16 de la posterior Llei 10/2003, de 10 de juny, de les finances comunals, que es remet a “la realització d’una funció administrativa de sol·licitud o de recepció obligatòria que es refereix a l’obligat tributari o l’afecta o el beneficia de manera particular” definició que es complementa amb la quantificació del deute tributari que explica l’article 18 quan diu que l’import de la taxa no pot superar el cost real de a realització de l’activitat de què es tracti.
El que volem significar amb això és que els drets tributaris associats a les llicències són independents de l’obtenció de les mateixes sinó que se cenyeixen al servei d’examen del projecte i la seva valoració sobre si s’adequa o no a la legalitat aplicable, servei del que en resulta la resolució corresponent, i amb aquest examen i valoració, en definitiva, amb la realització d’aquesta funció administrativa, s’esgota el fet imposable. Per això, tant la normativa de 2003 com la de 2007, en els articles 5.1.g) i 57.10 neguen el reembossament de les taxes quan la llicència caduca o s’anul·la.
Amb les consideracions exposades és suficient per considerar ajustada al Dret la sentència apel·lada, encara que sigui per altres fonaments; però abundant en els raonaments d’aquesta i a la llum dels de les parts ofereixen en aquesta instància, convé recordar que la llicència del Comú, com a acte administratiu, -i diferentment del que sosté la sentència apel·lada- no ha estat anul·lada per cap decisió jurisdiccional, tot i que la validació jurisdiccional de la denegació del Govern impliqui, com vam dir en la nostra sentència, la pèrdua del dret a construir de P3 S.A. D’altra banda, no estem davant d’un supòsit d’ingressos indeguts de l’article 71 de al Llei de bases de l’ordenament tributari perquè el ingrés indegut és aquell que no procedia fer i per això se’n pot reclamar la devolució, i en el cas, havent-se prestat pel Comú el servei que constitueix el fet imposable de la taxa, el ingrés s’havia de fer.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, numero 92-09.

Delimitació de terrenys comunals

“La controvèrsia sobre el fons de l’assumpte ha estada tractada en una sentencia d’aquesta Sala de data 26 de març de 2009 (n° 31) que fa referència a altres propietaris.
….
«L’acord publicat ha estat dictat en el marc del que preveu l’article 4.4 de la Llei Qualificada de delimitació de competències dels comuns de 4 de novembre de 1993, que els atribueix la competència de “delimitació de terres comunals amb particulars” i de l’article 93 del Codi de l’Administració que diu que “l’Administració podrà procedir a la delimitació entre els béns que li pertanyen i els béns pertanyents a tercers quan els límits siguin imprecisos o apareguin indicis d’usurpació” i en la mesura que conforme l’article 105 del Codi els béns comunals estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic, també es beneficien del privilegi de delimitació de que gaudeix l’Administració que n’és titular.
Tanmateix, la delimitació te l’eficàcia que hem definit en sentències com la 2002-30, de 19 de juny de 2002: només empara situacions possessòries, i per això “la prerrogativa de la qual disposa el Comú per delimitar els béns dels particulars s’ha d’entendre amb independència de què els particulars puguin plantejar una acció de delimitació de les seves propietats amb les de l’Administració davant la jurisdicció competent, en el si de la qual es puguin resoldre les qüestions relatives a l’existència dels drets de propietat i la seva delimitació sobre el terreny”.
En conseqüència, l’acte de delimitació que és objecte d’aquesta causa no crea ni elimina drets de propietat, doncs només defineix situacions possessòries i qualsevol expressió que continguin els informes tècnics que formen part de l’expedient que atribueixi “titularitats” no es pot interpretar en el sentit de que aquestes són de domini sinó que s’ha d’entendre de conformitat amb el que acabem de dir. I de la mateixa manera, l’expedient de delimitació no “crea” servituds, sens perjudici que aquestes -ens referim a les forçoses de pas- existeixin de fet i es puguin reconèixer per un títol jurídic diferent al de delimitació.
La zona de les bordes de Rigober als Cortals d’Encamp, pel lloc on se situa, reuneix les condicions per considerar-la comunal perquè ho és l’entorn i per què el conjunt de bordes que la composen fa pensar en que han estat associades a l’explotació de la riquesa natural pels veïns, fonamentalment pastures, que és precisament el que defineix la naturalesa comunal dels béns, enfront dels que són de domini públic ordinari o dels patrimonials.»”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 91-09.

Previsió de sistemes al POUP: reparcel·lació, sòl urbà no consolidat. Conveni amb el Govern.

“a) El projecte de Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no vincula l’aprovació provisional. El Comú pot introduir en aquesta darrera les modificacions que consideri convenients, un cop examinada la totalitat de les al·legacions formulades en el període d’informació pública, sense més límit que la obligació d’obrir un segon tràmit d’aquesta naturalesa, en el cas de què les modificacions introduïdes tinguin caràcter substancial, segons l’article 98 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme. En conseqüència, el fet de què l’agent no fes al·legacions sobre la unitat d’actuació N-11 no impedeix que el Comú introduís modificacions no substancials en realitzar l’aprovació provisional.
b) L’article 8 del Reglament urbanístic completa les previsions de l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme sobre el sòl urbà consolidat, i disposa que tenen aquesta condició els terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla ordena directament i els inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. En canvi, tenen la consideració de sòl urbà no consolidat els terrenys inclosos en una unitat d’actuació de sòl urbà que no tenen definida l’ordenació i no es tracta d’àrees consolidades per l’edificació. En el cas que ara s’examina, el P.O.U.P. de La Massana preveu que s’incloguin en la unitat d’actuació N-11 determinats espais cívics, parcs i jardins, cosa que farà necessària la reparcel·lació dels terrenys per tal de garantir la necessària distribució de beneficis i càrregues. En conseqüència, els terrenys no són directament edificables, ni tan sols amb la realització simultània de les obres d’urbanització, com preveu l’article 8.1.3 del Reglament urbanístic, per la qual cosa resulta ajustada a dret la seva classificació com a sòl urbà no consolidat, ja que precisen de l’aprovació del corresponent planejament derivat, és a dir, d’un pla parcial o especial. Ben al contrari, no s’acredita que la unitat d’actuació N-27, que l’apel·lant utilitza com a terme de comparació, presenti les mateixes característiques que la N-11 quant a la previsió d’espais lliures.
c) Segons l’article 71 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, un dels continguts del P.O.U.P. és la determinació de l’estructura general del territori, integrada, entre d’altres elements, pels equipaments comunitaris per a serveis públics i els espais lliures destinats a parcs i zones verdes de caràcter públic. En conseqüència, no es pot considerar contrària a dret, com pretén la representació del recurrent, que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial de La Massana contempli l’existència en la unitat d’actuació N-11 dels espais cívics, parcs i jardins que es preveu realitzar. El fet de què no sigui necessari desenvolupar aquestes previsions fins al nivell de detall, en tractar-se de sòl urbà no consolidat, tal com disposa l’article 8.2 del Reglament urbanístic, no impedeix que el P.O.U.P. inclogui les previsions que consideri convenients en aquesta matèria.
d) Com ha posat de relleu la sentència apel·lada, el conveni signat l’1 de febrer de 2001 entre l’agent i el Ministeri d’Ordenament Territorial no afecta les previsions del planejament urbanístic, ja que, d’una banda, aquest conveni no té la naturalesa pròpia d’un instrument d’ordenació del Govern (article 53 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme), a diferència d’allò que sosté en algun moment el recurrent, i, d’altra banda, les estipulacions del conveni es limiten a preveure un accés directe a la carretera dels terrenys de l’agent, però no incideixen en la classificació urbanística de la finca, com no podia ser d’altra manera.
e) En darrer terme, s’han de confirmar igualment els pronunciaments de la sentència apel·lada sobre el camí ral que discorre actualment per la zona que comprenen les unitats d’actuació N-11 i N-27. La funció del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no és la de reproduir la situació existent en l’actualitat, sinó la d’establir l’estructura general i els elements fonamentals de l’ordenació urbanística del territori parroquial, regular els diferents usos, intensitats i aprofitaments segons la classificació del sòl i les unitats d’actuació i fixar les previsions dels serveis públics necessaris (article 69.1 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme). El planificador ha de prendre, doncs, les decisions que consideri convenients sobre la trama viària en les àrees que, com la present, no tenen una urbanització consolidada.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/11/09, número 90-09.

Contractació telemàtica: prova

“Atesa la celeritat i agilitat del tràfic en matèria mercantil i el fet que moltes de les contractacions relatives a viatges i/o serveis d’hospedatge s’efectuïn via telefònica o per internet, correspon analitzar les declaracions de voluntat contractuals des de la perspectiva dels principis de confiança i autoresponsabilitat, en harmonia amb la anhelada i desitjada rapidesa i seguretat del tempus mercantil. Des d’aquesta línia d’idees, la part agent ha acreditat els fets constitutius de la seva pretensió: contractació telefònica d’un viatge combinat per la defenent, emissió dels bonos d’hotel i serveis de transport i utilització dels mateixos per dues persones físiques. D’acord també amb el principi de la proximitat probatòria li pertoca a la part defenent provar que no fou la seva empresa la que va contractar aquest viatge o que existeixen altres fets impeditius, extintius o excloents que justifiquin el refús de la demanda.”
Sentència de la sala civil del Tribunbal Superior de data 28/11/07, ponent JM. Abril, autes 146-07.

Costes processals: criteris de quantificació, informe del Col·legi d'Advocats

“Com a qüestions prèvies s’han de posar de manifest dos extrems: un, que com ja ha dit aquesta Sala, en Aute de 27-9-2007 la no presentació de la minuta professional per part del Lletrat pot comportar conseqüències a nivell col·legial, però no pot impedir que el client del lletrat, el titular del crèdit a les costes processals, pugui obtenir i satisfer el seu dret de crèdit. I, la segona, que com també ha repetit aquesta Sala, les normes col·legials i l’informe que emet el Col·legi d’Advocat en aplicació de les mateixes no són vinculant pels Tribunals, encara que sí gaudeixen d’un valor orientador i informador sobre l’aplicació que, segons el Col·legi s’ha d’efectuar de les referides normes.
II.- En el cas que ens ocupa, si bé es pot compartir amb el Col·legi d’Advocats que en consonància amb l’aplicació de les normes 12 i 18, pel que es refereix a la quantia, els honoraris d’advocat s’haurien de xifrar en el 50% dels de primera instància i, per tant, en 271,81 euros. Com que el mínim es de 300 euros, aquest hauria de ser l’import a percebre pels honoraris de segona instància. Nogensmenys, aquesta Sala ha tingut ja ocasions d’advertir que els càlculs dels honoraris no es poden basar en la simple quantia econòmica, sinó que cal tenir en compte per a fixar el seu import o valorar la seva correcció, la complexitat de l’afer, el temps destinat, i el veritable treball esmerçat. I des d’aquesta òptica d’idees, resulta que si s’analitza l’actuació en segona instància, valorada des de l’anàlisi de l’escrit de contesta a les conclusions i la complexitat de l’afer, en el qual es discutia la diligència mèdica en la concepció i implantació d’una pròtesi dental. Consegüentment, s’ha d’entendre que tenint en compte el factor de la quantia, d’acord amb la complexitat de l’afer i el veritable treball realitzat, s’escau mantenir l’import dels honoraris fixats en la providència d’execució i refusar la impugnació dels honoraris d’advocats de segona instància.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 144-05.

Mesures provisionalíssimes en l'àmbit de la Llei qualificada del matrimoni

“L’article 64 de la Llei Qualificada del matrimoni requereix per a l’adopció de les mesures de tipus personals contemplades a l’article 51 de l’esmentada llei, la concurrència de circumstàncies de necessitat o urgència. La jurisprudència d’aquesta Sala ha estat reiterada en l’exigència per a la concessió de les mesures provisionalíssimes en el concurs d’una situació d’urgència o necessitat de caire extraordinari o excepcional. I això, perquè l’adopció de les referides mesures s’efectuen en un procediment on els principis de contradicció, defensa i audiència de l’altra part es veuen seriosament limitats. Des d’aquesta òptica, s’exigeix que es provi aquesta situació d’extraordinària necessitat o urgència i que quan no concorre s’escaigui la tramitació de les mesures pel procés de l’article 63 de la llei qualificada del matrimoni.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 198-07.

Incompliment contractual: prova dels danys i perjudicis ocasionats

“En segon lloc, s’ha de posar de manifest que la part recurrent fonamenta la indemnització en la sol·licitud de la mateixa quantitat lliurada a compte, atès que assenyala que aquesta és la única forma de quantificar el dany produït. Aquest argument no pot ésser acceptat per aquesta Sala. En efecte, l’existència d’incompliment contractual per se no origina l’existència d’un dany, sinó que l’existència d’aquest i la seva entitat ha de ser acreditada per la part, en aquest cas, recurrent. En aquest ordre d’idees, corresponia a la part recurrent provar l’entitat del dany, ja fos en la seva vessant de dany emergent i/o de lucre cessant. I aquesta prova, que esdevé un fet constitutiu de la seva pretensió, es podia haver portat a terme, provant el dany que li havia reportat el no poder adquirir el pis objecte del contracte de corretatge i el diferencial de més que li suporta adquirir un pis d’anàlogues característiques produït l’incompliment. I aquesta prova, que es podia realitzar a instància de la part agent no s’ha fet, per la qual cosa s’ha concedit només, encertadament, pel jutjador d’instància els interessos derivats de no haver gaudit de la quantitat dels 30.000 euros en les dates fixades per la sentència.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 119-07.

Autotutela declarativa i executiva de l'Administració: interdictes contra l'administració

“III.- En darrer terme, procedeix analitzar el fons del litigi i determinar si, en el cas que ens ocupa, esdevé viable interposar interdictes contra l’administració o no, i pel cas que la resposta fos afirmativa, si es donen els pressupòsits per a la seva prosperabilitat. L’article 94 del Codi de l’Administració disposa que “El Consell General, i el Consell Executiu, els Comuns i els Quarts podran recuperar per ells mateixos la possessió de llurs béns de domini públic en qualsevol moment. Podran recuperar els béns de domini privat dins el termini d’un any a partir de la data de la usurpació. Passat aquest termini, hauran d’exercitar l’acció reivindicatòria davant els Tribunals ordinaris. No s’admeten interdictes contra les actuacions de l’Administració en aquesta matèria”. La interpretació de l’esmentat precepte significa partir de les prerrogatives de les quals gaudeix l’administració en un Estat de dret per a poder complir amb les finalitats que l’imposa la llei. Així, convé tenir present que l’Administració, a diferència dels particulars, i en ares a potenciar el principi d’eficiència de la seva actuació, gaudeix de l’anomenada autotutela declarativa i executiva; és a dir, que pot declarar l’existència dels seus drets i emprar la via de constrenyiment sense necessitat de l’auxili judicial, a la vegada que els conflictes que es puguin generar quan l’Administració actua com a tal i no com a persona jurídica, desprovista de privilegis, s’han de ventilar en els tribunals específics de l’ordre contenciós. Nogensmenys, esdevé cert que aquestes prerrogatives s’atribueixen a l’Administració quan actua dins del procés establert i gaudeix de competència per a poder portar a terme la seva actuació; altrament estaríem front a les vies de fet i fora del marc del principi de seguretat jurídica i de la subjecció de l’Administració a l’imperi de la llei. Si aquestes consideracions es traslladen al cas que ens ocupa, convé determinar si l’Administració, en concret l’Hble. Comú d’Encamp, ha actuat en consonància amb les seves competències i d’acord amb el procediment establert, la qual cosa impediria l’exercici dels interdictes front a la seva actuació; o, per el contrari, no s’ha adequat a aquests pressupòsits que ineluctablement han de marcar la seva actuació, i pot ésser paralitzada amb les accions interdictals. Si s’examinen les actuacions, consta acreditat que per conveni, de data 11-10-2004, entre el Comú d’Encamp i el M.I. Govern d’Andorra, es va perfeccionar una permuta relativa a les finques objecte del present interdicte. Així mateix, consta provat que per acord del Consell del Comú, de data 3-11-2004, es va aprovar ubicar una residència per a la gent gran i per acord, de 6-4-2005, es van declarar les referides parcel·les béns de domini públic. Comunicat a l’agent que lliurés la possessió dels esmentats béns a l’Administració, aquest no ho va fer, i es va demanar a la Batllia l’execució forçosa de l’acord adoptat i per providència d’execució de 27-5-2005 la Secció administrativa de la Batllia va ordenar el lliurament de la possessió en els terminis que indicava la referida resolució. D’aquests fets acreditats, s’ha de concloure que l’actuació de l’Administració ha estat adequada al procediment establert i dins del marc de les seves competències i que, per consegüent, aquesta Sala entén que, sens perjudici de discutir en el procediment declaratiu en curs la titularitat dominical de les parcel·les objecte de l’interdicte, no esdevé possible, a diferència de la opinió de l’òrgan judicial d’instància, plantejar en aquest supòsit concret un interdicte de recuperar la possessió contra l’Administració i, aleshores, procedeix la revocació de la resolució judicial d’instància.
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 148-07.

Excepció de litispendència: naturalesa

“Com aquesta Sala ha tingut ocasió de posar de manifest, l’excepció de litispendència s’articula com un mecanisme que evita que es puguin tramitar diferents judicis amb el mateix objecte, causa petendi i les mateixes parts, tota vegada que en aquest cas es podrien produir sentències contradictòries amb els menyscapte que això comportaria pels principis de la justícia i la seguretat jurídica. Així, aquesta Sala en el seu Aute de 14 de juliol de 2004 ja va posar de manifest que “l’excepció de litispendència, com a institució processal que s’articula a través d’una excepció dilatòria, produeix els seus efectes en un doble ordre: per una banda, en la vessant interna, on es crea la ficció que els extrems fonamentals del procés esdevenen immutables des de la interposició de la demanda (“ut liti pendente, nihil innovetur”) i, per l’altra, des de la vessant externa, on l’excepció de litispendència es conceptua com un instrument dirigit a evitar que es puguin dictar resolucions contradictòries entre dos processos, atesa la identitat del seu objecte. En aquest sentit, es permet que a través de l’esmentada excepció es paralitzi la tramitació del segon o ulterior procés. I per evitar aquesta possibilitat d’existència de sentències o resolucions judicials contràries, s’ha vingut exigint per la jurisprudència la concurrència dels següents requisits o pressupòsits per a l’èxit de l’excepció. Així, s’ha exigit que ha de produir-se una triple identitat: subjectiva, objectiva i de la causa petendi”.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 148-07.

Pensió de vellesa de 5.000 punts: prova de la condició d'assalariat

“Segon.- Segons el primer apartat de l’article 41 del Reglament Tècnic de la C.A.S.S., la pensió de vellesa serà fixada al mínim de 5.000 punts per als assegurats assalariats beneficiaris d’una pensió de vellesa d’almenys 960 punts, que justifiquin un període de cotització a la C.A.S.S. de 180 mesos a partir del 1er. d’abril de 1968, i una activitat assalariada regular de 60 mesos abans la posta en marxa del règim andorrà de seguretat social en la data esmentada.
El benefici que atorga aquest precepte es justifica, com ja ha declarat aquesta Sala en diverses ocasions, per la voluntat de donar cobertura social a la situació de determinades persones que no van poder cotitzar per la raó de què no s’havia establert el règim andorrà de seguretat social, de manera que les seves previsions tenen un caràcter transitori i excepcional, cosa que justifica la seva interpretació estricta.
Quan al requisit consistent en haver realitzat una activitat assalariada regular de 60 mesos abans del 1er. d’abril de 1968, aquesta Sala ha posat de relleu en diverses ocasions la necessitat de què s’acrediti suficientment aquesta circumstància. Com van declarar les sentències núm. 00-50, de 18 d’octubre de 2000, 01-15, de 9 de març de 2001 i 2002-31, de 12 de juliol de 2002, “en relació a l’exigència d’una activitat assalariada regular de seixanta mesos abans la posta en marxa del règim andorrà de seguretat social, s’acostuma a tenir per provada aquella amb els certificats que presenten els assegurats, emesos per l’empresari o per un successor en l’empresa quan s’ha de demanar la jubilació, però referits a fets ocorreguts abans de 1968. Sense necessitat de dubtar de la veracitat d’allò que es certifica, convindria constatar-ne la realitat amb l’exigència d’altres proves més fefaents de què el treballador va prestar serveis per compte d’altri, ja que és obligació de la C.A.S.S. fornir tot el material probatori, com estableixen els articles 114 i 117 del Codi de l’Administració”.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent A. Andrés, núm. 52-2007.

Experiració del termini de 8 dies naturals per formular apel·lació en dia festiu: a presentar davant el Batlle de guàrdia

“Segon.- La única qüestió que es discuteix en aquest cas, fa referència al còmput del termini dels recurs jurisdiccional.
Com ja ha jutjat varies vegades aquesta Sala, « el compliment dels terminis és una qüestió d’ordre públic processal » (veure per exemple, l’Aute 07-2007 de data 19 d’abril del 2007).
En aquest cas, cal aplicar les disposicions de l’article 141 de la Llei qualificada d’immigració, «el termini per presentar demanda jurisdiccional contra la desestimació expressa o tàcita del recurs de reposició és de vuit dies naturals».
L’abast d’aquest text l’ha ha fixat aquesta Sala (Aute 29-2006 del 23 de novembre del 2006). Aquest Aute diu principalment que si el termini «es compta en dies naturals, s’inclou en tot cas el darrer dia, sigui o no inhàbil».
La demandant indica que el darrer dia «és un dia festiu- un dissabte- i l’oficina jurídica està tancada i per tant és material i físicament impossible d’entrar un escrit.»
Però aquest argument no es adequat dels del moment que en aquesta situació, la demanda l’hagués pogut rebre el Batlle de guàrdia.
En efecte, segons els termes dels articles 55 i 56 de la Llei transitòria de procediments judicials, del 21 de desembre de1993 (BOPA 3/1994) :
Article 55
«El batlle de guàrdia assegura la permanència en el càrrec durant els dies inhàbils fixats en l’article 42.2 de la Llei Qualificada de la Justícia, durant les hores no hàbils segons l’article 42.3 de la mateixa llei i durant les hores no ordinàries de despatx i durant les hores i dies hàbils per a les matèries la competència de les quals sigui atribuïda al batlle de guàrdia.
Article 56
La competència del batlle de guàrdia s’estableix com segueix: a) El batlle de guàrdia, mentre sigui efectiva la guàrdia, serà competent per a tots els assumptes que siguin portats al coneixement de la Batllia…..»
Podem remarcar que la competència del Batlle de guàrdia és molt general; en particular, aquesta s’exerceix «durant les hores no ordinàries de despatx» i s’estén «a tots els assumptes que siguin portats al coneixement de la Batllia».
La demandant, per tant hauria tingut la possibilitat material de presentar la seva demanda en el termini dels vuit dies exigits per la Llei qualificada d’immigració.
Per aquests motius, la demanda s’ha de rebutjar i confirmar la sentència del Batlle .”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, núm. 49-2007.

Responsabilitat administrativa per un accident de circulació

“Segon.- El vehicle de la Sra. L.Z.A. va quedar destrossat per l’accident de circulació ocorregut el dia 24 de novembre de 2005 a la sortida del túnel de Sant Antoni de la Masana.
Segons l’informe de la Policia, « en arribar a la sortida del túnel de Sant Antoni, tenint en compte el sentit de circulació que duia, va circular per sobre una placa de gel i va perdre el control del seu vehicle » (veure foli 44).
El present litigi planteja dues qüestions: d’una part, si existeix una falta de servei en el sentit de l’article 59 del Codi de l’Administració; d’altra part, si una falta de la víctima pot atenuar si s’escau el cas, la responsabilitat de l’administració.
Tercer.- Sobre la falta de servei :
Resulta de les indicacions que figuren en l’expedient (veure foli 33) que el servei de guàrdia de 24 hores de carreteres, va ésser informat pels Serveis de Policia i de Circulació de La Massana a les 20:30 hores del dia 23 de novembre, -és a dir la vetlla de l’accident- de què hi havia una placa de gel a la calçada, avisant immediatament l’equip de treta de neu per a que ho salés. Aquesta placa de gel tenia per origen, segons el Gabinet Jurídic del Govern (veure foli 33) « que a causa de les obres que s’estaven realitzant en el tram esmentat es va produir una filtració d’aigua que circulava per l’interior dels tubs d’una canalització existent i que, segons sembla, tenia sortida en una arqueta situada a la calçada, la qual cosa es va indicar a l’empresa adjudicatària dels treballs per a què ho repares immediatament». Aquest problema no es va resoldre tal com el remarca l’informe de la Policia, «També indica que el Servei de Carreteres va llençar sal «potassa» per sobre de la superfície de la placa de gel. No obstant això, no havien resolt el problema de la circulació d’aigua, la qual novament i repeteixo amb motiu de les baixes temperatures es tornava a gelar» (veure foli 45).
Aquest tros de carretera, era, per tant perillós, es va produir un altre accident en el mateix lloc la nit del 23 de novembre : « la moto ha relliscat degut al glaç, ja que en aquest indret surt aigua de la calçada. El despatx fa alguns dies que va comunicar a Govern aquest perill » (veure foli 39, l’informe del servei de circulació i atenció ciutadana del Comú de La Massana).
L’administració, per tant ha comès una negligència i aquesta passivitat constitueix una falta de servei en el sentit de l’article 59 del Codi de l’Administració.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, núm. 48-2007.

Incident d'execució: naturalesa i abast

“Primer.- Com ja va declarar aquesta Sala en sengles autes d’11 de desembre de 1996, l’objecte de l’incident d’execució que regula l’article 110 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal no és altre que el d’examinar la regularitat del procediment seguit per a l’execució de sentències i actes administratius, així com la procedència de les mesures adoptades, en funció del contingut de la resolució que es tracta d’executar.
Tanmateix, resten fora de l’àmbit d’aquest incident totes les qüestions que fan referència a la legalitat de la decisió administrativa que s’executa amb caràcter forçós per part de la Batllia, les quals queden reservades al procés ordinari que pugui interposar-se contra l’esmentat acte de l’Administració; això sens perjudici de què la Batllia pugui examinar el compliment de les formalitats externes de l’acte, de les quals resulta la presumpció de legalitat de l’actuació administrativa.
En cas contrari, es produiria una improcedent duplicitat de procediments amb el mateix objecte, ja que l’incident d’execució vindria a reproduir les qüestions que, sobre la legalitat de l’acte administratiu, s’han de plantejar en el recurs administratiu previ i, després, en la demanda davant la Batllia.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 11/9/07, ponent A. Andrés, número 22-2007.

Competència de jurisdicció entre cotitulars no residents d'un contracte de compte bancari

“II.- L’Hble. Tribunal de Batlles considera que de les condicions del contracte d’obertura de compte, en particular de la condició primera, s’extreu que “per a qualsevol conflicte, discrepància, incompliment o reclamació que pogués sorgir entre els clients i el banc seran competents la Batllia i els Tribunals amb jurisdicció al Principat d’Andorra” i, conforme a la referida clàusula, esdevé clara la competència dels tribunals andorrans.
….
En primer terme, convé establir que pel que fa a la jurisdicció que, en dret andorrà, el criteri general és el domicili del demandat i que, conforme a jurisprudència d’aquesta Sala (vegeu Aute de 17-3-2005) en matèria contractual esdevé competent el tribunal del lloc on es va signar el contracte o on s’ha d’executar com a criteri subsidiari al fur ordinari del domicili quan existeix una relació intensa que connecta el fons del litigi amb el territori andorrà. En el cas que ens ocupa, resulta que no es pot adduir la submissió expressa com a clàusula d’atribució de la jurisdicció als tribunals andorrans, tota vegada que la condició primera fa referència solament als conflictes, discrepàncies o litigis entre els clients i el Banc i no, com aquí s’esdevé, una controvèrsia entre els cotitulars del compte, en virtut de la que un d’ells demanda a l’altre pels danys i perjudicis que la revelació de l’existència d’un compte obert al Principat li ha produït en els efectes establerts en una sentència que resol una crisi matrimonial.

Aleshores, essent els litigants espanyols i trobant-se el domicili dels mateixos a Espanya, s’escau en atenció al que s’ha exposat entendre, conforme al fur general d’atribució de jurisdicció, el domicili del demandat, que els Tribunals andorrans esdevenen incompetents per a resoldre el present litigi.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 10/7/07, ponent JM Abril, autes 036/07.

Demanda reconvencional: connexió i procediment

“Aquesta Sala entén que el recurs interposat ha de prosperar pels següents arguments. En primer terme, perquè la reconvenció, com ha assenyalat aquesta Sala en la sentència de 26-4-2001, ha de trobar-se connectada amb la demanda principal, de manera que si la connexió no existeix, no es pot tractar i resoldre les diferents pretensions de la demanda principal i de la reconvencional en la mateixa resolució judicial. Però a més, s’ha d’afegir que la connexió esdevé un element imprescindible, però no suficient, sinó que cal que ambdues demandes puguin tramitar-se pel mateix procés. En aquest sentit, si s’analitzen les pretensions de la demanda reconvencional s’extreuen dues conclusions: una, que la pretensió de resolució contractual i de danys i perjudicis ultrapassava l’àmbit cognitiu del procediment de desnonament, per la qual la mateixa no podia ésser analitzada quant al fons i, dues, que si la demanda principal s’ha de tramitar per un altre procés i es dicta una sentència absolutòria en la instància, pel cas que ens ocupa, en atenció a la connexió existent, la mateixa conclusió s’ha d’extreure en relació a la demanda reconvencional.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 048/07.

Contracte de dipòsit: obigacions i responsabilitat

“II.- Malgrat és cert que, com posa de relleu la Sentència recorreguda, existeixen proves documentals a les actuacions de que la societat demandada va portar a terme el transport de la mercaderia propietat de la part agent, però no de que es pactés el dipòsit de les mateixes als locals de “C.”, cal posar de relleu que el contracte de dipòsit no requereix de cap forma concreta per la seva perfecció, ni que l’acord es plasmi en cap document, sinó que, tractant-se d’un contracte real, és perfecte des del moment que el dipositant lliura la cosa voluntàriament i el dipositari ho accepta amb la finalitat de custodiar-la durant un cert temps, passat el qual haurà de retornar-la a petició del primer (Digest 16,3,1pr dipositum est, quod custodiendum alicui datum est dictum ex eo, quod possitur), obligacions que constitueixen l’essència del contracte. Per aquesta raó, considerem que de les declaracions del representant legal de la societat demandada es indefinit i, encara que és possible que la demandada no imaginés, o no se li digués, que es trigaria tant a reclamar-li, la seva obligació era retornar-la quan se li demanés o posar-se en contacte amb la dipositant per tal d’exigir la seva retirada o pactar un termini concret i custodiar-la entre tant amb la deguda diligència i no va fer cap de les dues coses.
….
V.- Respecte a la responsabilitat del dipositari per pèrdua de la cosa dipositada, s’ha de destacar que el contracte de dipòsit es presumeix gratuït (Digest 16,3,6,5,2), no obstant pot pactar-se un preu que haurà de pagar el dipositant. En el cas present la recurrent afirma que es va pactar que el preu es pagaria en el moment de recollir la mercaderia, malgrat la demandada no ha reconvingut comprensiblement per reclamant-lo. En tot cas, si el contracte era gratuït la responsabilitat del dipositari només seria exigible si la pèrdua s’hagués produït per dol o culpa lata (Digest 44,7,1,5), mentre que si fos onerós hauria de respondre fins i tot per culpa levíssima (Decretals 3,16). De tota manera, l’existència de culpa s’ha de presumir si la cosa s’ha perdut mentre estava en mans del dipositari, d’acord amb el Codi 4,24,5 i com posa de relleu la STSJA de 22 de gener del 1998, i el fet que vuit palets de llibres hagin desaparegut sols pot ser degut a una culpa lata del que els havia de custodiar, per la qual cosa la demandada ha de respondre de la pèrdua, ja que no ha provat, ni tant sols al·legat, que aquesta hagués estat deguda a força major o a un cas fortuït, prova que l’exoneraria de responsabilitat, i sense que el fet de no haver pogut localitzar al propietari, que a més a més no hem entès creïble, pugui justificar que es faci desaparèixer una mercaderia d’un valor considerable.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent E. Amat, autes 274/06.

Titularitat administrativa i real d'un negoci: límit de la responsabilitat davant de tercers

“Ningú discuteix que la jurisprudència d’aquest Tribunal és reiterada en el sentit que dels deutes contrets dins de l’activitat pròpia i normal d’un negoci, inclosos els salaris dels seus empleats, responen solidàriament amb tots els seus béns tant els seus titulars reals, com els que ho són a efectes administratius, en virtut de l’aparença creada front a tercers i el respecte al principi de seguretat que presideix la circulació de béns, com posen de relleu la STSM de 22 de desembre del 1988 i les STSJA de 18 de desembre del 1997, 29 de juny del 2000 o 22 de juliol del 2004, entre moltes altres. No obstant, la mateixa decisió no és aplicable en el supòsit que el deute que es reclama derivi d’un préstec atorgat al titular real del negoci per tal d’adquirir-lo, ja que en aquest cas el deute no s’ha generat com a conseqüència de l’activitat pròpia del negoci, activitat en la què el prestanom pren part almenys formalment, ja que actua en nom seu encara que en interès del seu titular real, sinó arrel de l’actuació del titular real del negoci i en nom i interès propi. Per aquesta raó, malgrat el préstec del què es demana la devolució s’hagués invertit en adquirir uns negocis del quals van esdevenir titulars administratius els Srs. V. i F., això no suposa que siguin responsables de la seva devolució, ja que ells no van ser part ni en el contracte de préstec, ni en l’adquisició del negoci, ni en cap dels dos supòsits van actuar en nom del prestatari, ni de l’adquirent, que no era altre que el seu titular real, motiu per el qual cal compartir la decisió de l’Hble. Batlle en el sentit que no és procedent embargar els béns dels titulars administratius dels dos negocis.”
Aute del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent E. Amat, autes 259/06.

Cautio legatorum servandorum causa, mesures cautelars per garantir els drets dels legataris

“Així, l’organ judicial d’instància posa de relleu que la cautio legatorum servandorum causa consisteix en la caució que presta l’hereu a petició del legatari, però que el seu àmbit objectiu resta limitat als llegats obligacionals (per damnationem o sinendi modo), en els llegats sotmesos a condició o termini i en els dubtosos, però que no seria d’aplicació als llegats d’eficàcia real (per vindicationem), que serien el cas que ens ocupa.
II.- En el present cas, si bé es pot convenir amb el jutjador a quo i amb la part recorreguda que la cautio legatorum servandorum causa fou relegada, a partir de les Constitucions de Justinià del primer terç del segle VI després de Crist per a garantir els llegats d’eficàcia obligacional, així com aquells sotmesos a termini o condició. En aquest sentit, el Codi 6,43,1 i 3 ensenya com fou voluntat de l’emperador Justinià eradicar, amb caire general, la immissio in possessio i articular altres garanties com l’acció hipotecària sobre els béns llegats i la ineficàcia radical dels actes dispositius portats a terme per l’hereu.
Des d’aquesta òrbita d’idees, s’ha d’entendre la improcedència de la cautio legatorum servandorum causa per a garantir els llegats d’eficàcia real, atribuïts a la part instant de la present mesura. I també s’ha d’afegir que no es pot incardinar en el supòsit en el qual es discuteix la validesa, l’objecte o l’execució dels llegats per a la concessió de la cautio, tota vegada que aquesta excepció es troba adreçada a la contemplació dels llegats litigiosos, en els quals es discuteix la seva validesa, l’obecte que els integra o la forma en la qual s’ha de procedir a l’execució, mentre que en el present cas, els legataris poden exercitar l’acció reivindicatòria per a percebre els seus llegats front als hereus, sense que existeixi cap discusió judicial respecte a la modalitat de l’execució o en relació a l’objecte del llegat.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 102/06.

Qualificació del contracte. Contracte de reserva i compravenda

“II.- Com és de veure el nucli esencial del present litigi rau en la qualificació que s’ha d’atorgar al contracte perfeccionat entre les parts en data 22 de març de 2004. I en aquest ordre d’idees, cal posar de manifest que la qualificació del contracte correspon al tribunal, sense que aquest resti vinculat per la denominació o qualificació atribuida al mateix per les parts, atès que és doctrina reiterada d’aquesta Sala que els contractes són el que són i no el que les parts diuen que són. Afegir també que per a procedir a la qualificació del mateix s’ha d’estar essencialment a la voluntat de les parts, plasmada en el referit document i esbrinada a través dels actes anteriors, coetanis i posteriors al mateix, a la vegada que, subordinada a la interpretació subjectiva, però de notable importancia per a poder copçar aquella, s’ha d’analitzar també el document des d’una óptica global (hermenèutica objectiva sistemática).

En efecte, tant el precontracte unilateral d’opció de compra, com el contracte definitiu de compravenda requereixen la concurrencia dels seus elements essencials: consentiment, causa i objecte. I, respecte d’aquest darrer, s’ha de desglosar entre els béns objecte de l’opció o, en el seu cas, compravend i el preu que s’ha de satisfer per la compravenda definitiva, el qual ha de restar determinat o determinable també en el precontracte d’opció. En aquesta òrbita d’idees, de la lectura del document de 22 de març de 2004, en els pactes abans transcrits, de la voluntat de les parts que no solament s’infereix del contingut del mateix document sinó de les contestes de la defenent a les ofertes de la part agent, s’infereix clarament que el preu, com a element esencial, ni es trobava determinat ni era determinable, de manera que d’acord amb els textos del Digest 18,1,2 i 18,1,36, mancant aquest element esencial no ens trobem en presencia d’un contracte de compravenda, ni tampoc d’un precontracte unilateral de venda, tota vegada que en aquest també es precisa que els elements essencials del contracte definitiu estiguin presents.
Per consegüent, al no determinar-se el preu i requerir d’un nou pacte entre les parts a fi d’assolir el preu de la compravenda, esdevé patent aquest element esencial, per la qual cosa s’escau, en atenció al que s’ha raonat, confirmar la resolució d’instància i refusar el present recurs interposat per la part agent.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 26/4/07, ponent JM. Abril, autes 265/06.

Mesures cautelars atípiques: sistema de numerus apertus, respecte els béns de domini públic. Massificació de la justícia

“I.- La resolució d’aquest recurs exigeix posar de manifest que l’objecte del mateix versa sobre l’adopció d’una mesura cautelar atípica. Aquesta Sala Civil ha tingut ja ocasió d’explicitar quina és la seva doctrina sobre les anomenades mesures cautelars atípiques. Així, s’ha assenyalat que en l’ordenament jurídic andorrà el Decret de 1 de maig de 1922 contempla l’embargament preventiu com a mesura cautelar destinada a l’assegurament i efectivitat de la resolució que s’ha de pronunciar sobre el fons, però que al marge d’aquesta mesura cautelar s’han d’admetre totes aquelles altres que s’adrecen a l’efectivitat i assegurament del resultat d’un judici civil. I és en aquest ordre d’idees que s’ha exposat que si bé s’admeten altres mesures cautelars o, si es prefereix, que en matèria de mesures cautelars l’ordenament jurídic andorrà opta per un sistema de numerus apertus, sí que s’ha de posar de manifest que han de concórrer per a la seva adopció els dos pressupòsits propis de tota mesura cautelar, com són el fumus boni iuris i el periculum in mora.
….
I, per altra part, l’adopció d’una mesura cautelar, com a expedient per a evitar que el dictat d’una resolució judicial sobre el fons esdevingui inexecutable, de manera que es possibiliti l’obtenció de la tutela judicial efectiva, per part del justiciable que impetra el dictat d’una mesura adreçada a garantir l’efectivitat de la ulterior resolució judicial sobre el fons, ha de ser examinada per la jurisdicció civil, de manera que és aquesta la que ha d’analitzar si concorren els requisits pel dictat de la mateixa.
III.- Com és de veure, la primera qüestió que s’ha de resoldre, respecte del fons, és si en el cas que ara ens ocupa esdevé o no possible, en atenció a la qualificació dels béns com a béns de domini públic adoptar o no una mesura cautelar en relació als mateixos.
L’article 105 del Codi de l’Administració disposa que “Els béns comunals, siguin o no afectats a l’ús públic o a un servei públic, o al foment de la riquesa nacional, estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic…” i l’article 86, respecte d’aquests darrers, proclama que “Els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables mentre conservin aquest caràcter”.
La inembargabilitat dels béns de domini públic troba el seu fonament en el manteniment del servei públic i en possibilitat que l’Administració actuï de forma eficaç, de forma que l’embargament com a mesura que pot comportar l’alienació dels béns de domini públic s’hagi d’entendre proscrita, atès que en altre cas es possibilitaria no solament que sortissin del patrimoni demanial, sinó a més que s’incomplíssim les finalitats que es cerquen amb la seva qualificació com a inembargables i imprescriptibles. Nogensmenys, sí que s’ha d’examinar si aquestes consideracions poden estendre’s a una mesura cautelar en la que es sol·licita que no es porti a terme l’atribució del nou domini esquiable i de l’anterior, en ares a salvaguardar el dret de preferència de la mercantil agent. A criteri del jutjador d’instància, els béns de domini públic no poden ésser objecte de cap mesura prohibitiva o que limiti les plenes facultats del seu titular.
En canvi, el criteri d’aquesta Sala al respecte esdevé divers. En efecte, ja s’ha posat de manifest que la inembargabilitat dels béns de domini públic es justifica en dos ordres de consideracions diferents: per una banda, s’ha d’impedir que es produeixi la seva alienació, la qual podria tenir lloc a partir de l’embargament si aquest es permitís, i, per altra, perquè l’embargabilitat impediria que s’assolissin les funcions que es cerquen amb els esmentats béns, adreçats a l’obtenció del manteniment en la prestació dels serveis públics i de l’eficàcia de l’actuació administrativa. I, des d’aquesta òptica, el caire inembargable dels béns de domini públic no impedeix que l’Hble. comú pugui cedir, en règim de concessió, l’ús dels esmentats béns per a l’explotació d’una estació d’esquí. I, consegüentment, garantir que aquest dret d’ús s’hagi d’atribuir d’acord amb la preferència que marquen els estatuts societaris i la relació que vincula a l’Hble. Comú amb la mercantil agent, pot ésser perfectament objecte d’una mesura cautelar, que s’orienta a permetre que la sentència que es pugui dictar sobre el fons de l’afer no esdevingui il·lusòria, sense que ni les funcions que es cerquen pels béns de domini públic en el cas que ens ocupa ni el seu caire inembargable puguin justificar l’extensió de la prohibició d’adopció de mesures cautelars que restringeixen les facultats de l’Hble. Comú en relació a aquest dret d’ús, i més si es pren en consideració que aquest dret d’ús ha estat cedit a la mercantil agent i explotat fins al plantejament del litigi per la mateixa mercantil agent.
Si a aquestes consideracions s’afegeix que actualment la justícia es troba en una clara situació de massificació, el que comporta en moltes ocasions que les resolucions judicials que posen fi als processos es dictin quan ja han transcorregut no mesos, sinó anys des de l’inici del litigi, i que esdevé un clar deure dels òrgans judicials orientar sempre la seva actuació a que el justiciable obtingui una tutela judicial efectiva, la qual cosa significa que no poden esdevenir il·lusòries, per inexecutables, les decisions judicials que es puguin dictar respecte del fons del litigi. I és per això, que les mesures cautelars han de gaudir actualment d’un reconeixement rellevant, de forma que clarament s’ha d’apostar pel reconeixement d’un numerus apertus en relació a les mateixes, sinó que la seva concessió s’ha d’enllaçar inextricablement amb el dret a la jurisdicció i a l’obtenció de la tutela judicial efectiva (cfr. Art. 10 C.A.), mínim imprescindible en un Estat democràtic de dret. En aquest ordre d’idees, les mesures cautelars s’han d’articular com a expedient que, a l’abast de les parts, poden impedir que es frustrin les seves legítimes expectatives a obtenir una decisió sobre el fons que no pugui ésser considerada com a il·lusòria o inexecutable, atès que la realitat de les coses ja impedeixi poder portar a terme el contingut de la decisió de la resolució sobre el fons. Per això, aquesta Sala entén que, pel que s’ha argumentat, s’ha d’admetre un tipus de mesura cautelar com la proposada, sense que el caire de domini públic del bé justifiqui, atès que no es tracta d’un embargament, la seva improcedència.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de de data 30/3/07, ponent JM. Abril, autes 170/06

Mitjans de defensa de la propietat i disposicions urbanístiques: jurisdicció

“I.- Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu, en primer lloc, que la jurisdicció civil és competent per conèixer la petició principal de l’agent en el sentit que es declari quins són els límits de la finca “Costes de P.” propietat seva, ja que el que s’exercita no és més que l’acció d’atermenament de finques que el dret romà coneix com actio finium regundorum recollida al Digest 10,1,1, al Codi 3,39 i a la Instituta 4,17,16 com un dels mitjans de defensar el dret de propietat quan el propietari confrontat amb l’agent pretén ser titular d’una porció de terreny que aquest considera seva, permetent així que els Tribunals delimitin l’espai sobre el qual recauen les respectives facultats dominicals dels litigants. La jurisdicció civil és igualment competent per resoldre els litigis entre particulars sobre qüestions relatives a la demolició d’obres i instal·lacions que vulnerin les disposicions urbanístiques pel que fa a distàncies mínimes entre edificacions (article 145 de la Llei d’Ordenació del Territori i Urbanisme) i per tant per decidir sobre la pretesa vulneració de l’article 128 de l’Ordinació General d’Urbanisme i Construcció de la Parròquia d’Escaldes-Engordany.
Aute de la sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 14/6/07, ponent E. Amat, autes 004/07.

Recurs de queixa. Òrgan competent per admetre l'apel·lació.

“II.- S’ha de convenir amb la part recurrent que el recurs de queixa és el mitjà adequat per sol·licitar que s’analitzi per la Sala la denegació indeguda d’un recurs que esdevenia procedent (cfr. TSM Autes de 6-4-1981 i 15-6-1982), però la veritable clau de volta rau en determinar si l’Aute de 3-4-2007 contra el qual es presenta el recurs d’apel·lació i, en particular, la providència de 13-4-2007, que l’inadmet a tràmit, vulneren el dret a l’obtenció d’un pronunciament en aquesta alçada i menystenen així les garanties processals i constitucional contingudes a l’article 10 de la Constitució.
….
En efecte, no hi ha dubte que l’article 70 de la Llei Transitòria de procediments judicials atribueix al President de la Sala la verificació de les condicions d’admissibilitat del recurs segons la proposta del ponent, però no ho és menys que aquest control d’accés del recurs s’efectua una vegada s’ha assignat el recurs a la Sala Civil; és a dir, una volta ha estat formulat davant del jutge a quo i elevats els autes a aquesta Sala. En canvi, en el cas que ens ocupa no es vulnera l’article 70 de la Llei Transitòria, atès que el Batlle el que fa es inadmetre el recurs contra la providència perquè considera que la mateixa no és recurrible davant del Tribunal Superior de Justícia.
I és des d’aquestes coordenades que s’ha d’analitzar si es conculca el dret de defensa de la part ara recurrent en queixa o no. I la resposta a la precedent qüestió ve determinada per la susceptibilitat d’ésser recorreguda davant aquesta Sala la resolució de 13-4-2007. Si l’esmentada resolució no és recurrible, no s’haurà limitat el dret de defensa de la part defenent i ara recurrent, mentre que si la resolució era susceptible de ser recorreguda, la denegació del recurs formulat en temps i forma constituiria una hipòtesi d’infracció d’allò disposat a l’article 10 de la C.A.”
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 14/6/07, ponent JM. Abril, autes 120/07.

Testament ològraf: adveració i testimonis. Institució d'hereu. Capacitat d'obrar del testador.

“És cert que qualsevol persona interessada a fer valer un testament hològraf pot iniciar un procediment de jurisdicció voluntària davant la Batllia per tal que es reconegui la seva autenticitat i, ferm l’Aute que resolgui aquesta pretensió, es pot procedir a la seva protocol·lització, sense que existeixi cap termini fixat per fer-ho. No obstant, en el supòsit que s’hagi endegat un procediment judicial ordinari amb peticions més àmplies en el què es discuteixi sobre la validesa d’un determinat document com a testament hològraf és dins del mateix a on s’ha de constatar entre altres aspectes l’autenticitat del mateix, sense que sigui precís un procediment judicial específic per la seva adveració.
….
En aquestes circumstàncies cal tenir en compte que el testament hològraf sols es vàlid al Principat si reuneix els requisits del que tradicionalment es coneix com testament parentum inter liberos, que ja regulava una llei de Constantí de l’any 321 en la què es disposava que si el pare, sense observar les formalitats testamentàries, manifestava la seva voluntat sobre la institució dels descendents cridats per Llei calia respectar aquesta voluntat, disposició que es va reiterar en la Novel·la 16.5 de Teodosi, i que va ser modificada en part, i en tot cas complementada, per Novel·la 107.1de Justinià. Aquesta institució, que cal qualificar,
segons la doctrina, més que de testament o de codicil, com una especial disposició mortis causa (BIONDO BIONDI), no requereix per la validesa la presència de testimonis si els afavorits pel testador són els seus descendents, mentre que sí és necessària la seva presencia si es vol afavorir a estranys. Per tant, en el supòsit que es nomeni hereus a altres persones que no siguin descendents, o es disposi sols de llegats a favor d’estranys, no es podrà considerar que estem davant d’un
testament parentum inter liberos i per tant el document no serà vàlid com testament si no s’acredita la presència de testimonis en el moment de la seva redacció.
….

V.- La recurrent defensa igualment que el citat testament és nul per absència d’institució d’hereu i un altre vegada cal destacar la manca de rigidesa amb la qual s’ha d’exigir el requisit de forma quan aquesta es deguda més aviat a reminiscències històriques fonamentades en una legislació molt formalista i que avui cal qualificar més aviat com formalitats. En el cas present resulta evident que, malgrat no s’utilitzi la paraula hereves, el Sr. J.R.V. deixa clar que vol que les seves filles adquireixin tots els seus béns presents i futurs i aquesta atribució conjunta s’ha de presumir que concorda amb la seva voluntat de nomenar-les hereves, quan no hi ha dintre de la disposició indicis que mostrin el contrari. Per tant, entenem irrellevant que es parli de donar tots els seus béns o d’atribuir-los per després de la mort, o s’utilitzi o no la paraula hereu, quan l’atribució és conjunta i la voluntat del testador no ofereix dubtes. D’altra banda, no es pot defensar que aquesta institució no és clara pel fet que s’estableixi que les filles han d’administrar conjuntament els béns de l’herència sense precisar les regles d’aquesta
administració, ja que aquesta és en tot cas una càrrega modal que s’imposa als hereus i que s’haurà de regir per les normes corresponents a la comunitat hereditària, ni tampoc perquè sembla que es vulgui instituir un fideïcomís sense designar hereus fideïcomissaris, ja que la interpretació de la càrrega que s’imposa als hereus no determina que aquests no puguin ser considerats com a tals i en tot cas és clar que el Sr. J.R.V. no va ordenar un fideïcomís.
….

Per tal de donar resposta als arguments de la recurrent cal posar de relleu, en el mateix sentit que l’Hble. Batlle, que el Sr. J.R.V. no estava incapacitat en el moment de redactar l’escrit a on es contenien les seves darreres voluntats i per tant, sent major d’edat, s’ha de presumir la seva plena capacitat d’obrar i correspon al que la nega la prova de la seva inexistència, prova que ha de ser inequívoca i concloent. D’altra banda, per respecte al principi del favor testamenti, tradicionalment respectat al Principat, aquesta manca de capacitat ha de ser greu, sense que es puguin considerar com invalidants trastorns físics o de caràcter, pessimisme fins i tot greu o inclús certes pèrdues cognitives, sempre que aquests no suposin una manca del discerniment necessari per apreciar les conseqüències de la decisió que es prengui en relació al destí post mortem dels seus béns.
En el cas present entenem que no consten a les actuacions proves que demostrin que el Sr. J.R.V. no tenia en el moment de redactar el citat document la capacitat necessària per entendre i voler lúcidament les conseqüències de la seva decisió. El fet que el citat senyor patís una malaltia crònica coneguda com Brucel·losis, o més habitualment febres de Malta, que el va obligar a prendre varis cicles d’antibiòtics durant més de trenta anys i a ser tractat durant aproximadament dos mesos amb altres medicaments, que patís cansament, apatia, àlgies generalitzades, que hagués estat sotmès a una operació de cor uns dies abans de la seva mort, prenent també per aquesta causa altres medicaments, expliquen que el citat senyor patís depressió i ansietat i que per ell la vida es fes insuportable, o mancada de sentit, però en cap cas comporten una alteració de les seves facultats mentals cognitives i volitives. La constatació de que aquests patiments físics van portar al citat senyor a un estat ansiós i depressiu, com destaca el Dr. Cabeza al seu informe (foli 245), a un empitjorament del seu temperament i a una deterioració cognitiva de lleu a moderada, que es manifestava en una disminució de l’atenció i de la capacitat de concentració i fins i tot el van conduir al suïcidi, no constitueixen proves que acreditin la manca de discerniment del Sr. J.R.V. a l’hora de decidir el destí dels seus béns. En aquest sentit cal destacar que els estats depressius, si bé suposen trastorns de l’afectivitat i de l’estat d’ànim en els supòsits com el present en que el pacient porta una vida que es pot considerar normal no afecten ni a la intel·ligència, ni a la voluntat, ni es pot pretendre relacionar inexorablement el pessimisme, el patiment físic, la depressió o fins i tot el suïcidi amb la manca d’una voluntat lliure, conscient i objectiva en el moment de disposar el destí dels seus béns.”
Sentència
de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 15/2/07, ponent E. Amat, autes 187/06.

La transmissió d'un bé immoble entre els membres d'una parella de fet està exempta de l'impost de transmissions patrimonials

“Tercer.- Com a punt de partida per a resoldre la qüestió litigiosa, convé recordar que la liquidació d’un tribut s’ha de fer d’acord amb la legislació vigent en la data en què es produeix el seu fet generador. En conseqüència, cal atendre en aquest cas a la situació jurídica existent el 16 de juliol de 2004, data en la qual, com abans s’ha dit, es va formalitzar en escriptura pública la transmissió patrimonial de la meitat indivisa de l’immoble de què es tracta.
En matèria d’exempcions de l’impost, resulta aplicable l’article 4 de la Llei de 29 de desembre de 2000, que només contempla, entre d’altres supòsits que no tenen relació amb aquest cas, les transmissions de béns i drets que es realitzin en el marc de la dissolució i liquidació del règim econòmic del matrimoni. Atès que la donació realitzada en favor de l’apel·lant no es produeix en aquest àmbit, ja que no existia vincle matrimonial entre donant i donatari, resulta clar que no és aplicable l’exempció abans referida.
La recurrent invoca l’article 14 de la Llei 4/2005, de 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella, la qual disposa que les unions inscrites al Registre s’equiparen al matrimoni, als efectes de l’aplicació de la legislació impositiva vigent sobre transmissions patrimonials immobiliàries. Ara bé, aquesta norma no resulta aplicable quan el fet generador de l’impost s’ha produït abans de la seva entrada en vigor, ja que, com diu la sentència apel·lada, la Llei 4/2005 no conté cap disposició que determini l’aplicació retroactiva de la mateixa i, en conseqüència, s’ha d’estar al principi general a què abans s’ha fet referència, segons el qual la liquidació d’un tribut s’ha de fer d’acord amb la legislació vigent en la data en què es produeix el seu fet generador.
Des d’un altre punt de vista, cal considerar que la pretensió de l’agent resulta contrària a l’article 9 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, segons el qual les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l’analogia en aquests casos. Ara bé, la recurrent sol·licita en definitiva que li sigui aplicada per analogia l’exempció que, en el moment de produir-se el fet generador de l’impost, només estava prevista per a les adjudicacions de béns i drets realitzades en el marc de la dissolució i liquidació del règim econòmic matrimonial.”
Sentència de sala administrativa del Tribunal Superior de data 9/7/07, ponent A. Andrés, número 41-2007.

Principi de confiança legítima en les relacions entre l’administració i els ciutadans

“Tercer.- En resulta de la relació d’aquests fets que, durant uns 3 anys, el Sr. J.C.G. ha estat interlocutor reconegut pel Govern, sense que això no contradigui la regularitat d’aquests poders. En aquestes condicions, el Sr. J.C.G. podia pensar legítimament que el Govern, el considerava com el representant legal de la societat T.O. SL.
Les relacions entre l’administració i els ciutadans han de respectar el principi de «confiança legítima», com han reconegut els drets de certs països veïns, així com les jurisdiccions europees. Podem citar per exemple, la sentencia del Tribunal Constitucional espanyol de data 23 de maig de 1987 ( 65/1987) : «la confiança del ciutadà és la principal derivació del principi de la seguretat jurídica, i per consegüent, un valor susceptible de protecció en la mesura en que la seguretat jurídica hi és»”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent B. Plagnet, número 47-2007.

Mesures provisionals en matèria de separació i divorci

“Aquesta Sala ha tingut ocasió d’establir, en els darrers anys, una doctrina reiterada i consolidada en relació al procediment dels articles 63 i 64 de la Llei Qualificada del Matrimoni. En aquest sentit, s’ha posat de manifest que les mesures de l’article 51 que poden ésser adoptades pel procediment de l’article 64 de la Llei Qualificada requereixen d’una doble exigència: per una banda, s’escau que existeixin raons d’urgència o de necessitat per adoptar les referides mesures; ço que ha permès a aquesta Sala, per Aute de 27-4-2006, afirmar que aquestes raons no concorren quan ja existeix una separació de fet, de manera que les mesures a adoptar fins que s’estableixin les definitives per sentència, s’han de tramitar pel procediment de l’article 63 LQM . I, per l’altra, perquè el procediment de l’article 64 de la Llei Qualificada del matrimoni s’adopta quan encara no s’ha donat trasllat de la demanda i sense la concurrència de tots els principis processals (audiència, contradicció i defensa) que inspiren el procés civil, d’aquí que s’hagi d’adoptar amb extremada precaució i amb la perfecta presència de les exigències exposades.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 27/9/07, ponent JM. Abril, autes 070/07.

Estimació parcial de la demanda: absolució en costes

“IV.- Pel que fa a les costes processals d’instància, sí s’ha de convenir amb la part defenent i recurrent que no s’esqueia imposar les costes processals d’instància a la part defenent, tota vegada que no pot titllar-se d’estimació substancial, com fa l’òrgan judicial a quo, l’acolliment d’una pretensió de 4.986,39 euros quan es sol·licitava la condemna de 5.447,89 euros, sinó que del contingut dels fonaments jurídics de la resolució d’instància s’extreu l’acolliment també dels argument de
la part defenent respecte de determinades partides que es reclamaven per l’agent.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 098/07.

Interdicte d'obra nova: naturalesa

“Per consegüent, s’ha de concloure amb el jutjador d’instància que, d’acord amb reiterada jurisprudència d’aquesta Sala, l’interdicte d’obra nova esdevé una mesura precautòria, sense eficàcia de cosa jutjada, i que s’adreça a la protecció d’un dret real o un estat possessori per qui l’exercita. Baldament el que s’acaba d’afirmar, si bé és cert que s’han produït invasions en el domini de l’interdictant; ço que justificaria la viabilitat de l’interdicte d’obra nova i el manteniment de la paràlisi de l’obra, aquesta conclusió no es pot acceptar, tota vegada que les esmentades obres han estat autoritzades per qui empra l’interdicte, com resulta del conveni de 29-7-2004, i de la prova pericial practicada en aquestes actuacions, de manera que, sens perjudici del rescabalament dels danys causats a través d’altres processos de caire declaratiu, no es pot mantenir la suspensió d’una obra, consistent en la construcció d’un mur, quan aquesta fou autoritzada, precisament, per mitigar les conseqüències de l’esllavissada de terres arrel dels treballs de construcció en la parcel·la veïna, i en ares de la seguretat.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 098/07.

Usucapió: requisits

“Al respecte, convé indicar que l’usatge 156, pel qual s’admet la usucapió trentenària a les Valls d’Andorra ha estat interpretat per la doctrina i la jurisprudència en el sentit de requerir per què esdevingui l’adquisició originària del domini que s’acrediti la possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d’amo durant trenta anys.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 18/10/07, ponent JM. Abril, autes 123/07.

Modificacions del contracte de treball

“IV.- S’ha de posar de manifest que la Sra. S.M.M. fou contractada en qualitat d’administrativa; que és cert, que si per raó de que va tenir un fill, o per qualsevol altre motiu, va fer un temps de monitora, fou amb les mateixes condicions salarials. Per tant, ates que no es pot afirmar que la tasca de monitora sigui més prestigiosa o més valorosa que la de secretaria, o comporti més responsabilitat, la proposta del patró de tornar a donar a la treballadora la seva activitat originaria, no pot ésser considerada com una modificació substantiva de les condicions de treball pactades, sinó com una mesura d’organització del treball derivada del poder de direcció del patró a l’empresa, del moment que aquest canvi no perjudica la treballadora al nivell del salari o de la responsabilitat en la feina. En conseqüència, no es pot considerar que la Sra. S.M.M. podia rescindir unilateralment i sense preavís, el contracte de treball, i per tant que el seu desistiment sigui justificat.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent JL. Vuillemin, autes 325-08.

La impugnació en via judicial d'una liquidació tributària no suspèn la seva efectivitat

“Primer.- L’article 9 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal és taxatiu quan afirma que la interposició de qualsevol demanda no implica la suspensió de l’acte impugnat, això sens perjudici de què l’òrgan jurisdiccional pugui acordar-la d’ofici o a instància de part, sempre que l’execució de l’acte recorregut pugui causar perjudicis d’impossible o de difícil reparació, o en cas que l’acte s’impugni per les causes de nul·litat de ple dret.
Segon.- En el cas que ara s’examina, les pretensions dels agents resulten frontalment contràries al contingut de l’esmentat article 9 de la Llei reguladora d’aquesta Jurisdicció. El simple fet d’interposar una demanda davant de la Batllia contra una liquidació tributària no comporta la suspensió automàtica de la seva efectivitat i, a més, en aquest supòsit, no consta que el Tribunal davant del qual s’ha formulat la demanda hagi acordat la referida suspensió.
En conseqüència, no existeix obstacle legal a l’execució de l’acte administratiu, per la qual cosa s’ha de desestimar aquest incident en la seva integritat.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 9/10/09, ponent A. Andrés. número 33-2009.

El principi de congruència de les resolucions judicials no comporta la resposta expressa i detallada a tots i cadascun dels arguments

“Pel que fa a l’al·legació relativa a la incongruència omissiva, aquest Tribunal ha reiterat en diverses sentències que, en efecte, la congruència de les resolucions judicials forma part del dret a la jurisdicció en el sentit, pel que aquí interessa, que els jutges i tribunals han de donar resposta a les peticions o pretensions de les parts i a les raons adduïdes per basar les referides pretensions, malgrat que no és necessari donar resposta expressa i detallada a tots i cadascun dels arguments que han emprat. De fet, atès que el bé constitucional protegit pel dret a no sofrir incongruències omissives és el de garantir que els jutges i tribunals valorin les pretensions formulades i els motius en les quals aquestes es fonamenten i que les parts coneguin el motius de la seva decisió, es poden donar supòsits en què la resposta tàcita a determinades pretensions i al·legacions sigui constitucionalment legítima; això succeiria, per exemple, quan del conjunt dels raonaments continguts a la resolució judicial es pugui deduir raonablement que l’òrgan judicial ha valorat les pretensions i, a més, es dedueixin els motius en els quals es fonamenta la seva resposta tàcita.”
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-9-RE.

La interpretació de les normes processals no pot ser objecte de recurs d'empara davant el TC

“D’acord amb l’article 86.1 de la Constitució, el Tribunal Constitucional ha considerat reiteradament que la interpretació de les normes de procediment correspon per naturalesa als òrgans de la jurisdicció ordinària i que només adquireix relleu constitucional quan la resolució no dóna resposta a les qüestions plantejades, quan incorre en un error material patent, quan es immotivada o quan resulta arbitrària, en el sentit de lògicament no raonable (veure per exemple, la sentència recaiguda en la causa 2006-24-RE del 25 de maig del 2007).
En aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia va pronunciar, de manera coherent i raonada, que la decisió del 28 de març del 2008 del Tribunal de Batlles només es pronunciava sobre qüestions de procediment, concretament, la possibilitat de seguir l’examen del litigi pel procediment ordinari, que no prejutjava l’intercanvi dels arguments sobre el fons i que, per consegüent, no vulnerava el dret del Comú d’Encamp de presentar els seus arguments d’acord amb les normes habituals. Tal com es va pronunciar el Tribunal Superior de Justícia, la decisió de primera instància “constitueix una decisió interlocutòria que resol arguments i pretensions de caire merament processal.””
Sentència del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent D. Maus, causa 2008-33-RE.

“Tanmateix, com ha reiterat aquest Tribunal Constitucional (vegeu entre altres les causes 2008-2-RE, 2008-5-RE, 2008-9-RE, 2008-10-RE i 2008-19-RE) la funció de seleccionar, interpretar i aplicar la legislació als casos enjudiciats correspon en exclusiva als òrgans judicials i només pot vulnerar el dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret, és a dir, només pot adquirir relleu constitucional, si la selecció, interpretació i aplicació de les normes no dóna resposta a les pretensions formulades, no està motivada, incorre en errors materials patents o és arbitrària des de la perspectiva lògica o, excepcionalment, des de la perspectiva jurídica, entesa aquesta darrera arbitrarietat com a sinònim de selecció, interpretació o aplicació extravagant, és a dir, que s’aparta totalment de l’opinió reiterada, unànime i consolidada dels juristes. Aquest és el contingut del dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret i aquest és el cànon d’enjudiciament que cal aplicar si es vol ser coherent amb la tesi, mantinguda per aquest Tribunal des de l’inici de la seva activitat, segons la qual ni el recurs d’empara, ni el Tribunal Constitucional són un darrer recurs o una darrera instància judicial.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, ponent C. Viver, causa 2009-13, 14 o 15-RE.

Indemnització per negligència mèdica: incompetència de la jurisdicció civil

“I.- Els motius o greuges en els quals es fonamenta el recurs que interposa la part agent són, en essència, els que segueixen. En primer terme, sustenta que la deficient desinfecció i esterilització d’un quiròfan és responsabilitat del personal sanitari. Afegeix que la responsabilitat deriva d’una relació contractual entre metge i pacient, així com entre el Centre sanitari i el pacient. En segon terme, defensa que correspon el coneixement a la jurisdicció civil perquè ni el Dr. H. Cervantes ni les asseguradores són administracions públiques ni parapúbliques, no es troba inclòs en cap dels supòsits previstos a l’article 39 LQJ i que la vis atractiva de la jurisdicció civil ha de comportar la seva atribució.
II.- Els motius o greuges adduïts per la part recurrent no poden triomfar per un doble ordre de raons. La primera, per quant els mateixos greuges que es reprodueixen en aquesta alçada són els mateixos que ja han estat al·legats i examinats per l’òrgan judicial a quo. I la segona perquè, en ares de donar compliment efectiu al dret a la jurisdicció (cfr. Art. 10 i 86 CA), existeixen raons de fons que motiven també el refús del recurs interposat.
III.- Establerta la responsabilitat administrativa del Servei d’assistència sanitària d’Andorra i de la seva asseguradora, s’ha de refusar també les peticions de la
part recurrent, contingudes en els altressís del seu recurs. En primer lloc, perquè la Sala i el jutge a quo quan estima l’excepció el que fa és declarar la incompetència de la jurisdicció civil per a conèixer del present litigi, en congruència amb allò sol·licitat, però no declara la competència de la jurisdicció contenciosa en la seva part decisòria, sens perjudici que en els cos de la sentència es mantinguin els raonaments relatius a manifestar la competència de la jurisdicció contenciosa i no de la civil. I, en segon lloc, perquè aquesta Sala ha de convenir amb la resolució d’instància que permetre el coneixement de dues demandes de responsabilitat, emparada en els mateixos fets, dividiria la continència de la causa i podria generar resolucions judicials contradictòries, de manera que aquesta Sala entén, d’acord amb els arguments manifestats, que quan es demanda a l’Administració pública junt a particulars, el coneixement de la jurisdicció contenciosa s’hauria d’entendre a tots ells.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 26/3/09, ponent JM. Abril, autes 254/08.

Indemnització per incapacitat total transitòria (ITT): deducció de les quantitats satisfetes per la CASS. Prova

“I. En el primer motiu del recurs la part apel·lant al·lega una aplicació defectuosa en les normes per part de l’Hble. Tribunal de Batlles per haver deduït de l’import de la indemnització pel concepte d’incapacitat total transitòria (ITT), 58.838,16 euros, la quantitat de 26.235,80 euros que el senyor J. va cobrar de la Caixa Andorrana de Seguretat Social durant la baixa laboral.
Al·lega que dita deducció no és procedent i que constitueix un enriquiment injust per al responsable causant de l’accident ja que els pagaments de la Caixa Andorrana de Seguretat Social al perjudicat tenen per causa la cotització mensual del perjudicat assegurat en virtut d’un vincle contractual “inter alios” entre la Caixa Andorrana de Seguretat Social i l’assegurat. Demana l’aplicació de la regla sobre relativitat dels contractes que sanciona el Digest (D. Liver II, titulus XIV, 27 paulus lib. 5, ad edictum.4) “ante omnia enim animadvertendum est, ne conventio in alía re fasta, aut cum alia persona, in alia re, aliave persona noceat“).
El motiu ha de ser desestimat doncs és qüestió ja resolta per la Jurisprudència que, en tot cas, procedeix deduir de les indemnitzacions en concepte d’ITT les quantitats percebudes de la CASS i per aquest mateix concepte durant el període de baixa laboral.

Estem davant l’exercici d’una acció de la llei Aquília i, per tant, a la part actora li correspon provar les afirmacions de la seva demanda i, si no ho aconsegueix, conseqüentment la sentència ha de rebutjar, total o parcialment, la demanda. Segons el Codi (2,1,4) “actore non probante, qui convenitur, etsi nihil ipse praestiterit, obtinebit” (no demostrant l’actor allò que interessa al seu dret, guanyarà el demandat encara que no hagués al·legat res); i l’USATGE “AFFIRMANTES” també determina que “el provar correspon sempre al qui afirma, i no al qui nega” (Vol. 1, Llibre 3, Títol 15), cosa que igualment disposen el DIGEST (Paulo 1.2, de probatioribus, 22,3) i la DECRETAL V (Llibre I, Títol IX, Cap. V).
És cert que s’ha d’indemnitzar tant la pèrdua que s’ha experimentat o dany emergent com la manca de guanys o lucre cessant segons el Digest 46,8,13 pr. quantum mih abest quantumque lucrari potui, però en un i altre cas han de ser degudament provats.

Com diu la part apel·lant, la Jurisprudència ha admès, tant en la jurisdicció civil com en la jurisdicció penal, que es pugui deixar pel període d’execució de sentència la determinació de l’import de indemnitzacions que en el moment de dictar-se sentència encara no han pogut ser degudament quantificades, com és el cas habitual de les despeses mèdiques futures necessàries per restablir perjudicis corporals. I té raó la part apel·lant quan diu que l’exercici d’una nova acció judicial va en contra del principi d’economia processal i que la seguretat jurídica no queda malmesa perquè el procediment d’execució de sentència també és contradictori.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent JM. Pijoan, autes 107/08.

El Tribunal Constitucional entén que el dret a la jurisdicció ha de prevaldre sobre l'error en la formulació d'un recurs que en determinaria la seva desestimació

“Per tant, el Tribunal Constitucional hagués hagut de ser informat, a través l’escrit de recurs d’empara de la desestimació del seu incident de nul·litat d’actuacions pel Tribunal Superior de Justícia. Aquest aute de desestimació no era un element desconegut pel recurrent i per la seva representació processal, per tant, no es tracta, pròpiament dit, d’un element nou susceptible de revocar l’aute d’inadmissió a tràmit del Tribunal Constitucional.
Tanmateix, del contingut d’aquest recurs de súplica se’n deriva que el recurs d’empara del Sr. Francesc Mora Planas va ser declarat inadmissible a tràmit no pas a causa d’un falliment intencional del recurrent o de la manca manifesta de contingut constitucional, sinó d’un error material i objectiu del seu advocat al qual havia confiat la defensa dels seus interessos. En aquestes condicions, no seria equitable, tant pel que fa a l’article 10.1 de la Constitució, com pel que fa a l’article 6 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats, de fer assumir al recurrent la falta d’aquell en qui havia dipositat la seva confiança.
Per aquests motius, el Tribunal Constitucional estima el recurs de súplica del Sr. Francesc Mora Planas i l’autoritza, si així ho creu oportú, a presentar novament el seu recurs d’empara en el termini previst a l’article 88.1 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, comptat a partir de la notificació d’aquest aute.”
Aute del Tribunal Constitucional de data 12/10/09, actuant com a ponent D. Maus, causa 2009-7-RE.

Acomiadament del treballador: elements formals

“III.- L’acomiadament d’un treballador ha de complir diferents requisits de forma i de fons, contemplats en l’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball. L’esmentat article estableix que: “L’empresari pot acomiadar el treballador, sigui quina sigui la modalitat del contracte de treball, sense necessitat de preavís ni obligació de satisfer cap compensació econòmica, quan concorri una de les causes següents: …2) la causació de perjudicis materials greus o lleus però reiterats, ocasionats a l’empresari amb voluntarietat o per imprudència greu…6) La disminució voluntària en el rendiment durant el treball, evidenciada mitjançant elements objectius…10) la injúria greu vers l’empresari o encarregat o vers la família, 11) en general mancaments greus a les obligacions relatives al bon ordre, la disciplina de l’empresa, la seguretat i la higiene en el treball o a l’execució del contracte. L’avís de comiat ha de fer-se exposant la seva causa, mitjançant carta certificada amb avis de recepció o mitjançant l’entrega directa al treballador que ha de signar-ne la recepció amb la menció de la data i, si aquest es nega a signar, en presència de testimonis..”.
Respecte la forma, la jurisprudència exigeix que l’exposició de la causa de l’acomiadament en l’avís de comiat sigui suficientment precisa i detallada per que el treballador tingui un total coneixement dels fets concrets que li son imputats per justificar el seu acomiadament. En cas d’autes, força es de constatar que la carta lliurada per l’empresari a la Sra. I.C.S. fa esment de greuges genèrics, sense precisió del fet concret i de la seva situació en el temps, que va originar els dits greuges. Per tant, i sense que sigui necessari examinar si pel que fa al fons, l’acomiadament esta justificat, s’ha de considerar que el mateix fou fet en forma indeguda, el que dona lloc a l’indemnització prevista en l’article 76 de la Llei sobre el contracte de treball.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent JL. Vuillemin, autes 004/09.

Responsabilitat administrativa: deficiències en la construcció d'un equipament obert al públic

“Tercer.- Com a punt de partida per a la resolució de les qüestions plantejades en aquest recurs, s’ha de fer referència al títol d’imputació de la responsabilitat administrativa que invoca l’agent. Resulta evident que no concorre en aquest cas la causa prevista en l’article 59.2 del Codi de l’Administració, relativa a l’existència d’un risc anormal originat per la realització d’activitats administratives que exposin un o alguns administrats a un perill particular i excepcional, àdhuc si aquelles activitats es porten a terme en interès general.
Com es desprèn del mateix tenor literal d’aquest precepte, es contempla la situació d’un concret administrat, o d’un grup d’administrats ben determinat, que són sotmesos per l’actuació administrativa a un risc particular i excepcional, que els singularitza front a la resta de ciutadans, que no han de suportar aquesta situació de perill. En definitiva, la característica determinant d’aquesta causa de responsabilitat administrativa no és altra que l’afectació a un ciutadà o grup individualitzat d’administrats. Com és lògic, aquesta individualització no es produeix en un cas com el que aquí es planteja, en què el caràcter lliscant de la passarel·la afectaria un nombre indeterminat de persones, que podria comprendre tots el residents a la Parròquia, així com els visitants de la mateixa, en la mesura en què utilitzessin una infraestructura que es trobava oberta a l’ús públic.
En realitat, els fets que denuncia l’agent s’encabirien en la causa prevista en l’article 59.1 del Codi de l’Administració, en la mesura en què constituiria una falta de servei la defectuosa construcció del pont, per raó de la inidoneïtat dels materials que van ser emprats, o per la deficient conservació de la infraestructura. No en va disposa el precepte esmentat que la falta de servei està ocasionada, entre d’altres supòsits, per la mala organització del servei –entès en sentit ampli- o pel seu funcionament en condicions tècnicament defectuoses.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 19/4/07, ponent A. Andrés, número 25-2007.

La vulneració del dret a un judici de durada raonable és recurrible en empara mitjançant l'incident de nul·litat

El Tribunal Constitucional per sentència de data 12/10/09, actuant com a ponent C. Viver, entén que la denúncia de la vulneració del dret a un judici de durada raonable, emparat en l’article 10.2 de la Constitució té cabuda en l’incident de nul·litat de l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials, per quan diu textualment:
“Finalment, com ja hem avançat, el recurrent també al·lega la vulneració del dret a un judici de durada raonable (art. 10.2 de la Constitució). La vulneració d’aquest dret va ser portada davant del Tribunal Superior de Justícia per la via de l’incident de nul·litat. És cert, com diu el Tribunal esmentat, que l’article 18 bis de la Llei transitòria de procediments judicials només preveu la possibilitat d’interposar aquest recurs contra resolucions i omissions que “vulnerin el dret fonamental a la jurisdicció reconegut a l’article 10 de la Constitució”; tanmateix, també és cert que aquest Tribunal ha interpretat aquest incís de manera àmplia tot incloent els diversos drets continguts en aquest article constitucional o com diuen nombroses resolucions del Tribunal Constitucional quan “s’hagi produït la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció en qualsevol de les seves vessants” (a tall d’exemple causa 2001-1-RE i 2001-5-RE). Aquesta conclusió és més pertinent encara en els supòsits, com la causa que ens ocupa, en què el recurrent empra l’incident de nul·litat per denunciar conjuntament la vulneració del dret a la jurisdicció en sentit estricte i un altre dret de l’article 10 de les característiques del dret a no patir dilacions indegudes en les resolucions judicials.
Quant al fons de la qüestió, en relació amb el dret a un judici de durada raonable, aquest Tribunal, seguint una jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu dels Drets Humans, ha reiterat que aquest dret constitucional no incorpora en el seu contingut el deure de respectar els terminis legalment establerts per realitzar les actuacions judicials pertinents. La conculcació d’aquests terminis pot suposar una vulneració de la legislació processal corresponent, però no comporta la vulneració automàtica del dret constitucional proclamat a l’article 10.2 de la Constitució. El bé jurídic que aquest dret garanteix, com es desprèn del seu tenor literal, és que les actuacions judicials es realitzin en una durada raonable i, per tal de precisar aquest concepte indeterminat, cal ponderar en cada cas, en essència, la durada de les diverses fases del procés, la complexitat de la qüestió enjudiciada, l’activitat desplegada pels òrgans judicials i l’activitat i actitud o comportament processal de les parts.
L’aplicació d’aquesta raó de decidir al cas aquí enjudiciat porta directament a l’atorgament de l’empara sol·licitada. En efecte, l’any i 27 dies que transcorren entre la vista oral realitzada el 22 de novembre del 2007 i el 19 de desembre del 2008 en què es dicta la sentència, sense que en l’ínterim s’hagi realitzat cap altra actuació judicial, implica unes dilacions excessives que no es poden justificar, ni per la complexitat de la qüestió enjudiciada, ni per l’activitat o actitud de les parts, ni per “la particularitat de la composició de la jurisdicció en aquest procediment” a la qual al·ludeix el Ministeri Fiscal. Si fos cert que aquesta composició fa que entre una vista oral i una sentencia, en les circumstàncies del supòsit aquí enjudiciat, porten a que calgui deixar escolar més d’un any, es posaria de manifest l’existència d’un problema estructural que caldria solucionar, però no justificaria de cap manera una dilació com la que s’ha produït en aquest cas.
Cal doncs declarar que s’ha vulnerat el dret del recurrent a un judici de durada raonable.”

La decisió del Tribunal de Batlles respecte la suspensió o manteniment de l'acte administratiu impugnat no és apel·lable sinó amb el fons de l'afer

“En conseqüència, no procedeix admetre a tràmit l’incident que formula l’Hble. Comú d’Encamp, atès que la seva interposició resulta prematura, des del moment en què el recurs contra la decisió de la Batllia relativa a la suspensió o manteniment de l’acte impugnat no es pot formular de forma autònoma, sinó en el mateix moment en què s’apel·la la sentència dictada pel Tribunal a quo.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 19/04/07, ponent A. Andrés, número 10-2007.

Revisió de la superfície de la parròquia d'Encamp, a partir de la sentència de Concòrdia, als efectes dels càlculs de la Llei de transferències

“La controvèrsia que plantegen les parts gira entorn al percentatge que pel càlcul de la quantia de la transferència anyal als comuns correspon al territori i en aquest punt és on els comuns d’Encamp i de Canillo mostren les seves discrepàncies. A partir de la publicació de la sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de 30 de novembre de 2000 sobre la divisió del Terreny de Concòrdia, el Comú d’Encamp, considerant que d’aquesta sentència en derivava un increment de la superfície del seu territori, va realitzar les següents actuacions:
….
Tercer.- La delimitació del territori que correspon a les parròquies s’ha de realitzar, per què produeixi efectes jurídics en tota la seva plenitud, en el marc d’allò que disposa la legislació sobre béns de les persones públiques i patrimoni i, si és el cas, la urbanística, de manera que una resolució administrativa de la naturalesa de la que és objecte d’aquest litigi no pot crear drets sinó, més exactament, reflecteix, a efectes pressupostaris, els drets que s’han constituït o reconegut al marge del procediment d’aprovació dels pressupostos.
La representació del Comú de Canillo considera, per una banda, que de la sentència sobre la divisió del Terreny de Concòrdia no en deriven conseqüències sobre el territori dels comuns enfrontats, i si afectava, ni s’ha fet la delimitació entre les dues parròquies ni existeixen proves suficients de què la delimitació que proposa el Comú d’Encamp sigui la correcta.
Tanmateix, i partint precisament de la premissa que hem exposat, la sentència apel·lada ha considerat que el Govern no podia defugir un pronunciament sobre el territori, no solament perquè en el marc del tràmit d’audiència que preveu l’article 5 de la Llei qualificada de transferències als comuns ho havia de fer sinó també perquè (i) havien passat quatre anys des de la publicació de la sentència sobre el Terreny de Concòrdia (ii) el Comú d’Encamp havia demanat dues vegades el reconeixement, als efectes de la Llei qualificada, d’una superfície de 86,315 km2 i havia aportat documents en tal sentit; (iii) el mateix Govern havia emès un informe valorant les proves documentals tant aportades pel Comú d’Encamp com altres i admetent, per tant, explícitament, que la sentència de la Sala Civil sí que comporta canvis en la superfície de les parròquies col·lindants.
Per tant, i sens perjudici de què els comuns d’Encamp i d’Ordino adoptin els instruments jurídics que definitivament defineixin els límit parroquials, amb els increments i correlatives disminucions -o no- de la seva superfície, als únics efectes d’una resolució com la que és objecte d’aquest procediment existeixen en aquest litigi elements suficients com per considerar que la sentència de la Sala Civil afecta les superfícies dels comuns, la qual cosa determina la no estimació del recurs d’apel·lació interposat pel Comú de Canillo.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia de data 31/5/07, ponent L. Saura, número 30-2007.

Duplicitat de la postulació processal d'una part en un mateix judici

“I.- El recurs que formula el procurador Sr. J.A.V. en nom de la mercantil G. SA no pot ésser estimat. En efecte, aquesta Sala, ja va tenir ocasió de pronunciar-se sobre la inviabilitat de que dos representants processals d’una mateixa societat compareguessin amb posicions diferents, de manera que es va resoldre, en l’Aute de 18-12-2006, que s’havia de tenir per complertes les exigències de representació processal i postulació en l’escrit que va presentar, per part de G. SA, la procuradora Sra. C.S.M.. Així, aquesta Sala manifestava que “En consonància amb aquests fets acreditats, s’haurà de tenir per contestada la demanda, sense que es pugui decidir en el marc d’aquest recurs si l’esmentada contesta esdevé un acte nul o fraudulent, tota vegada que compleix amb les exigències requerides de representació i postulació per la legislació processal. I si concorren les exigències legals per a formular la contesta a la demanda no es podran oposar a la part agent les possibles controvèrsies que poden existir entre els socis de la mercantil defenent sobre la formació de la voluntat de la societat, la seva exteriorització a través del seu òrgan d’administració i la concessió de poders per a representar en judici a la societat mercantil. Per consegüent, contestada la demanda i formulat aplanament, en temps i forma, per un dels procuradors habilitats, segons el certificat del Consell d’Administració de la mercantil defenent, per a representar a la Societat, les possibles discrepàncies o controvèrsies respecte de si l’actuació d’un dels procuradors ha estat o no adequada, segons hagi fet un ús abusiu dels poders atorgats, no es poden ventilar en aquest procés, tota vegada que mitjançant el present recurs solament s’ha d’analitzar si la contesta a la demanda reuneix els pressupòsits processals que es contemplen a la regulació processal relatives a les exigències de representació i postulació. I examinades les actuacions, s’ha de concloure que les exigències processals es compleixen en el present supòsit, per la qual cosa s’escau revocar l’Aute dictat a la instància i tenir per contestada la demanda”.
II.- D’acord amb les anteriors precisions, esdevé clar que si qui ostentava la representació processal de la mercantil, sens perjudici com ja es va dir de les possibles accions que puguin existir entre els socis per analitzar la bondat o no de l’esmentat apoderament, es va aplanar a la demanda, això comportava com ha resolt correctament la sentència d’instància que es donés lloc a totes les pretensions exercitades en l’escrit rector de demanda. Pretendre ara interposar un recurs contra la sentència, per part del procurador a qui aquesta Sala no va considerar que ostentava la representació processal, resta destinat al fracàs, tota vegada que si la postura processal d’aplanament de la mercantil G. SA es va entendre adequada des d’un punt de vista processal, ara no es pot, un cop més amb base en un pretès frau i dins d’aquest procés, del qual el recurs no és sinó una fase més, discutir de nou sobre qui ostenta la representació processal i reconèixer al segon procurador la possibilitat de sustentar una posició frontalment oposada a la que va mantenir, mitjançant l’aplanament, la procuradora de G. SA”
Sentència del Tribunal Superior de Justicia de data 18/12/07, ponent JM. Abril, autes 045/07.

Crida en garantia

“I.- La crida en garantia, malgrat no estar regulada legalment al Principat d’Andorra, ha estat aplicada reiteradament per la jurisprudència en els supòsits de litisconsorci passiu necessari. Permet, en efecte, d’associar totes les parts afectades per un fet litigiós i de permetre una resolució única de les qüestions relatives al judici, tot plegat sense risc de contradicció.
Si ens trobem en el cas d’autes en aquesta figura, aquesta regla ha de conciliar-se amb normes d’ordre públic de dret processal.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia de data 7/1/07, ponent Y. Picod, autes 279/06.

Tutela i incapacitació. Principi de legalitat i aplicació de la llei per part del jutjador

“I.- Ela arguments que exposa el Mgfc. Ministeri Fiscal en el seu escrit de conclusions són plenament compartits per aquesta Sala. En efecte, d’acord amb el que disposen els articles 33, en relació a la tutela, i 55, pel que fa a la curatela, de la Llei 15/2004, de tres de novembre, qualificada d’Incapacitació i Organismes tutelars, la tutela es constitueix per Aute recaigut en procediment de jurisdicció voluntària, amb audiència prèvia del menor, sempre si té almenys dotze anys, o de la persona incapacitada, si té prou coneixement, del cònjuge o la persona que ha format una unió estable de parella, dels parents més propers de la persona incapacitada i de les altres persones que l’autoritat judicial cregui convenient, sempre que això no suposi un retard excessiu i, un cop efectuat el nomenament, el batlle dóna possessió del càrrec a la persona que ha d’exercir la tutela.
D’altra banda, aquest criteri resulta de la interpretació literalitat de diversos articles de la Llei. Així, l’article 3 de la Llei disposa que en el judici d’incapacitació el presumpte incapaç pot comparèixer amb defensa i representació pròpies, mentre que l’article 33 estableix que en el procediment de constitució de la tutela es doni audiència a “la persona incapacitada” si té prou coneixement, és a dir el nomenament de tutor es porta a terme una vegada ja s’ha declarat incapaç a una persona. En el mateix sentit el legislador dóna legitimació a determinades persones per tal de promoure la declaració judicial d’incapacitació (article 2 de la Llei) i a unes altres per promoure la constitució de la tutela, disposant que, en cas de no fer-ho, el cònjuge o la persona que ha format una unió estable de parella, els descendents, ascendents i germans “de la persona incapacitada”, el guardador de fet i la institució que en tingui la guarda responen dels danys i perjudicis ocasionats a la persona que ha de ser sotmesa a tutela (article 32 de la Llei), conseqüència que no recull l’article 2 de Llei.
A la mateixa conclusió s’arriba interpretant la Llei d’acord amb la seva finalitat, ja que en el seu article cinquè es disposa que la incapacitació produeix els seus efectes sols després de la fermesa de la Sentència que la declara, que no sols estableix la seva procedència o improcedència, sinó també el grau i les limitacions de la incapacitat, resolució que pot ser recorreguda a ambdós efectes i no s’escau la seva execució provisional. Per aquesta raó, fins que la Sentència no és ferma es presumeix la capacitat del presumpte incapaç major d’edat i per tant no és procedent el nomenament d’un tutor, que podria quedar sense efecte, o veure disminuïdes les seves facultats la persona nomenada, en cas de ser revocada total o parcialment la resolució d’instància.
II.- Ateses les anteriors consideracions, cal destacar que, si bé els Tribunals estan legitimats per interpretar la Llei, el que no poden fer és deixar-la d’aplicar per criteris d’oportunitat o d’equitat, ja que, d’acord amb el que disposa l’article 86.1 de la Constitució andorrana les normes de procediment estan reservades a la Llei i aquesta és d’obligat compliment pels Tribunals. Per aquesta raó, el fet que l’Hble. Batlle o les parts estimin que el procediment establert per la Llei és massa rigorós o formalista i que nomenar el tutor en el mateix procés d’incapacitació resulta més ràpid, o dóna més garanties de protecció a la incapacitat, no és argument suficient per no respectar una norma de procediment que la llei ordena de forma clara.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 17/1/08, ponent E. Amat, autes 218/07.

Vicis ocults en la compravenda d'un vehicle: accions

“II.- Com molt encertadament posa de relleu la demandant, el sanejament per vicis ocults, recollida al Digest 21,1,63, és procedent quan el principi d’equivalència entre les prestacions, que en aparença es respecta en el moment de perfeccionar-se el contracte, es trenca posteriorment en detectar-se que el valor de la cosa venuda no es correspon amb el preu pagat, de tal manera que, si això s’hagués constatat en el moment de celebrar-se el contracte, el comprador o no l’hauria comprat, i en aquest cas és procedent estimar el sanejament per la via de l’acció redhibitòria, o ho hauria fet a un preu inferior, i llavors procedeix el sanejament per l’acció quanti minoris. És pacífic que, per tal que es pugui estimar aquesta acció, es requereix que el que l’exercita provi que el bé en qüestió tenia un vici o defecte en el moment de la venda i que aquest era ocult i greu.
III.- Atesa la normativa que regula el sanejament i els defectes que la recurrent afirma ha patit i pateix el vehicle que li va comprar al demandat, la representació processal de la Sra. M.M.M. exercita en primer lloc l’acció redhibitòria i de reclamació de quantitat, sol·licitant que es resolgui el contracte celebrat entre les parts i que se la indemnitzi per les sumes pagades per tal de reparar el vehicle i mantenir-lo estacionat en un pàrking sense poder-lo utilitzar.

Malgrat la rellevància que puguin tenir aquests problemes a altres efectes, entenem que no són suficients per tal d’estimar l’acció redhibitòria exercitada, ja que no comporten que el vehicle no pugui ser útil per la finalitat amb la què es va adquirir, sempre evidentment que es sotmeti a les preceptives reparacions, ni suposen un defecte estructural, sinó en tot cas funcional, del contracte de compravenda.
Per les mateixes raons, tampoc es pot estimar la nul·litat del contracte que el demandant reclama per entendre que se li va lliurar un aliud pro alio, ni tampoc la seva anul·labilitat en virtut del que disposa el Codi 18,1,9-1 i 9-2, ja que l’error en el què el comprador hagués pogut incórrer no és en qualsevol cas essencial com per estimar la seva procedència.
IV.- La part demandant exercita subsidiàriament l’acció de sanejament per vicis ocults en la seva modalitat de l’actio quanti minoris, que, d’acord amb el que disposa el Digest 21,1,61, determina el manteniment del contracte amb reducció del preu pagat pel comprador amb proporció al vici o defecte que s’entengui que pateix el vehicle en el moment de la compra per tal de restablir l’equilibri entre les prestacions de les parts, entenent que, d’haver conegut aquest defecte el venedor hauria pagat pel vehicle un preu menor. No obstant, això no suposa que calgui reduir el preu d’adquisició i a més a més indemnitzar al comprador per les despeses que li hagués ocasionat la reparació del vehicle, com pretén la recurrent, ja que el preu de compra es redueix en tot cas precisament pel l’import invertit o que cal invertir en la reparació del bé adquirit.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 17/1/08, ponent E. Amat, autes 172/07.

Subrogació en el crèdit: legitimació activa per l'acció de danys i perjudicis

“El primer extrem que ha de ser examinat és el relatiu a l’excepció de legitimació activa, la qual es troba ineluctablement connectada en el present supòsit amb l’àmbit objectiu de la subrogació en els drets i accions per la companyia asseguradora. En aquest ordre d’idees, s’ha d’indicar que la modificació subjectiva del pol actiu de la relació obligatòria pot produir-se de diferents formes: cessió de crèdit o subrogació. Però que en aquest darrer cas, a diferència de la cessió de crèdit, no es cerca una funció deambulatòria del dret personal, sinó que es cerca l’obtenció del reequilibri patrimonial per a promoure la satisfacció del contingut econòmic del dret del nou creditor. En aquestes coordenades, la subrogació, que pot ésser convencional o legal, es caracteritza pel manteniment de la relació obligatòria i es trasllada al nou creditor la posició activa amb les mateixes garanties i privilegis existents.
En consonància amb les anteriors consideracions, s’ha de concloure que el trànsit de la posició activa del contracte de compravenda a la companyia asseguradora, li permet instar les accions que li corresponien al primigeni comprador i no es pot dubtar que, front a l’incompliment de l’obligació principal del venedor, li correspon, al seu criteri, l’exercici de l’acció de compliment del contracte o de resolució del mateix, en ambdós casos amb l’acció de danys i perjudicis.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 23/3/08, ponent JM: Abril, autes 328/07.

Denegació del Govern a la constitució d'una societat per ser contrària als interessos públics: prestanoms

“Tercer.- L’article 4.1 del Reglament de societats mercantils de 19 de maig de 1.983 estableix que la constitució de societats no podrà ser notarialment atorgada “sense la prèvia autorització del Govern del Principat” en l’àmbit d’aquesta disposició en el que s’inscriu l’acte desestimatori per silenci. Per tant, l’anàlisi de legalitat que se’ns sotmet a consideració ha de partir de les potestats que pel Govern deriven d’aquest precepte, que s’ha de connectar amb el que indica l’article 8.2, que indica que no es poden autoritzar les societats, entre altres coses, contràries als interessos públics d’Andorra.
Les facultats del Govern a l’hora d’exercir aquest control previ no son discrecionals sinó que ban de tenir en compte quins son, en cada moment, els interessos a protegir i en quina mesura aquests interessos poden quedar malmesos si la societat es constitueix, i tot i que això és precisament el que cal justificar en l’expedient administratiu i explicar en la resolució que li posi fi, durant la tramitació del procediment en la primera instància jurisdiccional s’han dut a terme al·legacions i practicat proves que permeten dictar un pronunciament judicial fonamentat en elements de fet i de Dret suficients.
L’entitat mercantil que es pretén constituir és una societat que a dedica a la compra, tinença i gestió d’accions i participacions socials i com va dir el Govern en contestar la demanda, sense que a pugui comprovar quins son els veritables detentadors del capital, en la mesura que els dos socis que la constitueixen actuen com a prestanoms, tal com va quedar demostrat en la prova practicada, en la que el Sr. ___ va reconèixer que desconeix tot allò relacionat amb el funcionament de la societat.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/6/04, ponent L. Saura, número 24-04.

Reconvenció implícita

“Els arguments de la part recurrent han de ser admesos amb reserves. És cert que no és possible reclamar mitjançant el que es denomina reconvenció implícita que es compensin les sumes degudes per la defenent a l’agent amb aquelles que aquesta li deu a aquella i que, a més, es condemni a l’agent a pagar a la demandant
reconvencional el que resulti de més d’aquesta compensació. Si això és el que es desitja cal formular la petició amb forma de demanda, a continuació de la contestació a la demanda principal i amb la deguda separació entre fets, fonaments de dret i súplica. No obstant, és admissible una reconvenció implícita si el defenent demana quelcom més que la mera absolució, passant d’una posició defensiva a una ofensiva, al·legant l’existència d’un fet (com ara la compensació del deute reclamat amb el que ostenta la defenent front a l’agent, la nul·litat del contracte que vinculava a les parts o el fet d’haver usucapit del dret que es reclamava) que s’oposa a la demanda i que requereix un pronunciament judicial específic que pot anar en contra dels interessos del demandant, ja que pot comportar la seva desestimació. Malgrat tot, aquest tipus de reconvenció exigeix que l’actor pugui contestar a la mateixa com si es tractés d’una reconvenció expressa i no permet obtenir altra cosa que la declaració de l’extinció de l’obligació, com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 18 de desembre del 2001.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/12/08, ponent E. Amat, autes 163/08.

Fer trucades personals des de la feina no és motiu d'acomiadament

“Dit això, com ho ha manifestat la jurisprudència, la utilització per un treballador d’un telèfon de l’empresa per tal de realitzar trucades privades, és una cosa tolerada en el món del treball, sempre que aquest ús personal no sigui abusiu. Les causes d’acomiadament immediat de l’article 72 de la Llei sobre el contracte de treball corresponen a fets greus i, per tant, per constituir un acte de frau, deslleialtat o abús de confiança contemplat a l’article 72, apartat 1 de la llei, unes trucades privades amb el telèfon de l’empresa per part d’un treballador han de correspondre a una utilització personal del telèfon de l’empresa que supera la tolerància que es pot raonablement exigir d’un empresari. Atès que el en dret andorrà l’única sanció de la conducta d’un treballador és l’acomiadament, no tots els actes de frau, deslleialtat o abús de confiança poden generar els mateixos efectes, sinó que perquè els mateixos corresponguin a una causa d’acomiadament, han de presentar un caràcter suficientment greu per tal de respectar l’equilibri entre culpa i sanció, establert pel referit article 72. Es desprèn d’aquestes consideracions, que perquè la utilització del telèfon de l’empresa per realitzar trucades personals per part del treballador pugui constituir una causa d’acomiadament en el sentit del referit article 72, l’empresa ha, bé de manifestar expressament i de manera clara i sense ambigüitat que no accepta cap tolerància en l’ús dels seus telèfons, bé advertir de forma solemne el treballador, abans de qualsevol sanció i particularment abans d’un acomiadament que constitueix una sanció gravíssima pel treballador, que per raó d’un ús privat del telèfon de l’empresa per part del treballador, considerat com a abusiu, no podrà continuar la tolerància fins llavors admesa.

IV.- Respecte del cost de les referides trucades, s’ha de posar de relleu que les mateixes s’han produït durant mes de dos anys, sense que l’empresa hagi manifestat cap oposició fins a la carta d’acomiadament, ço que demostra una tolerància de la situació per part de l’associació, a la qual, com ja s’ha dit més amunt, no es podia posar fi sense un advertiment solemne que no ha quedat acreditat en autes. Per tant, l’A. no pot avui reclamar el rescabalament del cost de les trucades quan les va tolerar i acceptar durant gairebé tota la relació laboral.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/12/08, ponent JL. Vuillemin, autes 231/08.

Procediment de jurisdicció voluntària: naturalesa i abast

“Existint per tant una controvèrsia sobre la propietat dels diners dipositats en el compte corrent del qual eren titulars les germanes T.R. no és possible resoldre en un procediment de jurisdicció voluntària qui pot reclamar el saldo del compte esmentat, ni en quina proporció li correspon a cada un dels seus titulars, ja que la jurisprudència d’aquesta Sala és constant a l’hora d’entendre que el procediment de jurisdicció voluntària no és l’escaient quan existeix controvèrsia sobre el dret que es pretén exercitar, com posa de relleu entre molts d’altres l’Aute d’aquesta Sala de 13 de novembre del 2003 que cita en el mateix sentit els de 15 de febrer del 1996 i 24 de setembre del 1998, ja que en cas d’admetre-ho es col·locaria als presumptes hereus de l’altre titular del compte en una situació de clara indefensió en no haver pogut participar en un procediment contradictori, ni acreditar per tant la seva condició d’hereus o els drets de la seva causant i tot això amb independència de que aquesta decisió comporti la necessitat d’entaular un nou procediment judicial per esbrinar a qui correspon aquest dret amb l’evident perjudici que això pot suposar per la recurrent.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 14/2/08, ponent E. Amat, autes 222/07.

Titularitat indistinta d'un compte bancari

“Malgrat tot, quan la titularitat es conjunta es presumeix que els titulars formals del compte en són titulars materials per meitat d’acord amb el que disposa tant el Digest 17,2,29 pr. com l’article 40 del Codi de Família català, de tal manera que la càrrega de la prova del contrari correspon a aquell dels cònjuges que al·legui que els diners eren de la seva propietat malgrat haver estat dipositats en un compte comú.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 093/05.

“Com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 11 de juliol del 2002, en el supòsit de comptes corrents indistints és procedent l’aplicació analògica de la normativa vigent al Principat sobre obligacions solidàries, i més concretament les que fan referència a la solidaritat de creditors, de tal manera que, en virtut del que disposa el Digest 45,2,2, cadascun dels titulars pot exigir ell sol la totalitat de la prestació. No obstant, com destaca també la Sentència esmentada i entre altres l’Aute de 30 de setembre del 1999, aquesta facultat de disposició solidària “no comporta a la vegada un dret de propietat o de copropietat sobre els diners dipositats”, ja que “un compte col·lectiu no suposa necessàriament una comunitat dels diners dipositats”, de tal manera que si una de les parts s’oposa a que l’altre retiri la totalitat o una part del saldo del compte en qüestió el Banc dipositari s’ha de negar a aquesta pretensió fins que les parts arribin a un acord extrajudicial sobre el repartiment dels diners, o judicialment es fixi quina part del saldo del compte bancari pot retirar cada un dels seus titulars.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 14/2/08, ponent E. Amat, autes 222/07.

Assegurament de béns litigiosos, quantum de la caució

“En primer lloc, és indiferent que la mesura que s’ha sol·licitat sigui la d’assegurament de béns, com afirma el recurrent, i no pas la d’embargament preventiu, que és la que s’ha concedit, ja que, com el mateix recurrent assenyala basant-se en el que disposen dos autes del Mgfc. Jutge Delegat d’Apel·lacions, es tracta de figures coincidents i aquesta Sala considera que les diferències de nomenclatura que es puguin utilitzar no afecten a la naturalesa jurídica de la mesura, ni als requisits procedents per tal que pugui ser acordada. En segon lloc, el fet que la mesura hagi de recaure sobre béns concrets tampoc és rellevant, ja que la mesura d’embargament preventiu pot ser tant genèrica, sobre tots els béns del defenent, com específica, sobre béns concrets d’aquest,…

II.- Argumenta igualment el recurrent que el fet de que el costum andorrà sigui el de fixar la caució en l’import equivalent al 25% del valor dels béns que es pretenen embargar no impedeix que es fixi una suma inferior en aquest concepte. No obstant, una vegada valorades les circumstàncies del litigi tal com sol·licita el recurrent, no s’aprecia que existeixin motius per tal de considerar que en aquest cas els danys que pogués ocasionar l’embargament si es demostrés la improcedència d’aquesta mesura serien inferiors als que es poden produir en qualsevol altre supòsit d’embargament, i menys encara mínims, i per tant la garantia s’ha de relacionar amb el valor dels béns embargats i en la proporció que és habitual al Principat.
Aute de la sala civil del Tribunal Superior de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 272/08.

Expropiació: impugnació vicis de procediment

“Primer.- La Llei d’expropiació de 3 de setembre de 1993 introdueix en matèria de recursos el principi de concentració, de manera que les al·legacions relatives als vicis de procediment s’han de fer valer quan s’impugna la resolució de la Comissió d’Expropiació, que és la que posa fi a la via administrativa. Així ho estableix l’article 46 de la Llei, el qual disposa que contra aquestes resolucions poden interposar els interessats el corresponent recurs en via jurisdiccional.
D’altra banda, l’article 32 de la mateixa llei disposa que, contra les diligències d’execució previstes en la secció 2ª del capítol 2n. del títol II, no són possibles altres recursos que els que tinguin per objecte la rectificació d’eventuals errors en la descripció i la fitació dels béns, la cancel·lació de càrregues i el pagament i el repartiment de la indemnització.
Segon.- En el cas que ara s’examina, els recurrents han presentat un anomenat recurs de nul·litat contra l’acord de la Comissió d’Expropiació de data 17 d’octubre de 2006, que va fixar la taxació dels béns expropiats, posant fi a la via administrativa en els termes previstos en l’article 46 de la Llei de 3 de setembre de 1993. Simultàniament, els mateixos interessats han formulat demanda jurisdiccional davant de la Secció Administrativa de la Batllia contra el mateix acord de la Comissió d’Expropiació.
Resulta evident que, contra l’esmentat acord de 17 d’octubre de 2006 que posa fi a la via administrativa, només es pot formular la corresponent demanda jurisdiccional, tal com preveu el precepte abans referit, i no es pot articular de forma simultània un altre recurs administratiu “de nul·litat”, ja que això suposaria una indeguda duplicitat de vies d’impugnació.
En conseqüència, resulta plenament ajustada a dret la declaració d’inadmissibilitat del recurs administratiu que conté la resolució del Jutge de l’Expropiació.”
Aute de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 29/2/08, número 09-2008.

Agents responsables en l'àmbit de les infraccions urbanístiques

“Als efectes de les infraccions en matèria de construccions caldrà, per tant, determinar què s’ha d’entendre per (i) “agent” i què per (ii) agent “responsable” en els termes que exposem tot seguit:
(i) són agents tots aquells que intervenen en el procés de la construcció, és a dir el propietari, el promotor, el constructor i els tècnics directors. La consideració del constructor com agent de la construcció ve avalada, a més, per l’article 105.3 del Reglament de construcció, quan precisa que la llicència d’obres no exclou la responsabilitat que en cas de sinistre pugui tenir el titular de la llicència, l’autor del projecte, “el constructor i altres agents de la construcció”, equiparant explícitament, per tant, el constructor a l’agent de la construcció; en sentit anàleg, quan l’article 135 del Reglament citat es refereix a la direcció facultativa en l’execució de les obres exclou la responsabilitat del comú en les deficiències del projecte o en la seva execució, que aniran a càrrec dels tècnics, “constructor o altres agents de la construcció implicats”; en conseqüència, tant la lògica del procés constructiu com la interpretació sistemàtica de la normativa urbanística aplicable consideren els constructors agents de la construcció.
(ii) dit això, cal concretar quins agents són, a més, responsables de les infraccions per construir sense llicència. Ho són tots aquells agents als que els és exigible l’obligació de saber que les obres que s’executen gaudeixen de les autoritzacions preceptives; i aquesta obligació no és només exigible al propietari i al promotor i, evidentment als tècnics directors, sinó també als constructors, que són els executors materials de les obres i als que no és admissible que actuïn sense cerciorar-se de que allò que construeixen gaudeix de la cobertura urbanística que dóna la llicència.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 5/5/2008, número 38-2008.

Classificació del sòl: Riscos naturals geològics i geotècnics

“Segon.- Com a qüestió prèvia cal especificar que l’objecte del recurs jurisdiccional en la primera instància no és tant la carta a la que es refereix al fallo de la sentència -i que de fet es allò que C.M. diu que recorre- com la norma a la que es refereix aquella: el “Decret del Govern pel qual s’aproven els estudis i la zonificació del territori relativa a riscos naturals geològics i geotècnics”, aprovat el 2 de març de 2005 i publicat al BOPA de 9 de març següent.
Aquest Decret, que també aprova els estudis en els que es basa, cataloga el territori del Principat, als efectes d’autorització de llicencies d’edificació, segons la perillositat geológica-geotecnica, en quatre zones tipus: edificable sense restriccions; edificable amb possibles mesures de protecció; edificable amb mesures de protecció i no edificable, en funció del grau de perillositat dels terrenys, que pot ser: molt baixa, baixa, mitjana o alta.
En aquest marc, els terrenys de C.M., que en origen van rebre la catalogació de perillositat alta, la mantenen en el Decret finalment aprovat, tot i que en una petita part passa a perillositat mitjana com a conseqüència de les al·legacions que es van realitzar en el tràmit d’informació pública.
Des de l’anàlisi de legalitat que correspon a aquesta jurisdicció, la pretensió de C.M. de que tot el terreny sigui catalogat de “perillositat mitjana” només es pot realitzar a partir d’una prova, de part o pericial que demostri que els estudis tècnics que donen suport a la catalogació de perillositat màxima són erronis; tanmateix, els estudis oficials, que segons la resolució publicada al BOPA, (article 1 in fine) es troben a disposició per consulta pública en el Ministeri d’Ordenament Territorial ni s’han aportat per la representació processal del Govern ni s’han analitzat per la part a qui perjudiquen per combatre’ls adequadament en seu jurisdiccional mitjançant un bon estudi alternatiu que eventualment posi en relleu els errors dels estudis aprovats.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent L. Saura, número 09-2008.

Moratòria en les autoritzacions de construcció

“Tercer.- La qüestió relativa a l’aplicabilitat de la Llei de 23 de maig de 2003 ja ha estat examinada, entre d’altres, en la sentència d’aquesta Sala núm. 42-2005, de 25 de juliol de 2005, que va resoldre un supòsit de naturalesa anàloga al present. Com es va dir llavors, l’esmentada llei té per objecte garantir l’efectivitat dels nous plans d’ordinació i urbanisme parroquial, que es podrien veure frustrats en cas de produir-se una petició anormalment elevada de sol·licituds de llicències, tal com posa de relleu l’exposició de motius de la pròpia llei.
Des d’aquesta perspectiva, resulta evident que les excepcions que contempla la llei s’han d’interpretar de manera literal, per tal que la norma compleixi plenament les finalitats que vol aconseguir. Atès que, segons el text legal, només queden excloses de la suspensió les llicències relatives a projectes d’edificació d’obres de nova planta o d’ampliació d’edificis existents que hagin estat presentades al Comú en data anterior a l’entrada en vigor de la Llei de 23 de maig de 2003, resulta clar que les previsions legals s’han d’aplicar en aquest cas, en que el projecte constructiu es va presentar davant del Comú d’Andorra la Vella el 24 de març de 2006, un cop ja estava vigent la llei esmentada.
No es poden compartir els arguments del recurrent sobre l’eficàcia en aquest cas de l’anterior aprovació per part de la Comissió Tècnica d’Urbanisme de l’avantprojecte de construcció, que s’havia presentat abans de l’entrada en vigor de la Llei de 23 de maig de 2003. Segons el tenor literal d’aquesta, només queden exceptuats de la suspensió els projectes que ja s’havien presentat anteriorment, previsió que no s’estén als avantprojectes, com ja va declarar la sentència abans esmentada de 25 de juliol de 2005.
En conseqüència, la denegació del permís de construcció presentat per l’agent resulta ajustada al contingut de la disposició transitòria segona, apartat 2, de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.
Quart.- Aquesta Sala, en les sentències núm. 42-2005, de 25 de juliol de 2005, i 28-2007, de 19 d’abril de 2007, no ha apreciat l’existència d’indicis d’inconstitucionalitat en la Llei de 23 de maig de 2003. Com es va dir en la primera d’aquestes resolucions, “la suspensió de l’atorgament de llicències s’ha previst per motius d’interès públic i aquestes són d’aplicació general, de tal manera que no penalitza cap categoria de ciutadà en concret”. I d’acord amb la segona “no existeix, per tant, vulneració del dret constitucional esmentat (a la propietat privada) amb la mesura legal aprovada el 23 de maig de 2003 perquè no és en sí mateixa il·limitada en el temps sinó que la seva durada està directament vinculada a la diligència amb la que actuïn els comuns en l’elaboració, tramitació i aprovació dels seus instruments d’ordenació del territori i urbanisme.
D’altra banda, la disposició transitòria 2ª.2 de la L.G.O.T.U. es justifica per la necessitat d’assegurar l’eficàcia de les previsions contingudes en els nous plans d’ordenació i urbanisme parroquial, com afirma l’exposició de motius de la Llei de 23 de maig de 2003, i s’inscriu en el complex procés de posada en funcionament del nou règim urbanístic que implanta la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, que suposa una alteració profunda del sistema anterior, cosa que ha determinat l’establiment d’un règim transitori singular, més enllà del que preveuen amb caràcter general els articles 90 i següents de la referida llei.
A més d’això, no es pot deixar de banda que, com posa de relleu la sentència apel·lada, els agents formulen la petició –que reprodueixen en aquesta instància- de què la sentència declari la nul·litat de la modificació legal introduïda per la Llei de 23 de maig de 2003, pronunciament que està reservat al Tribunal Constitucional. En tot cas, en base als arguments precedents, no procedeix plantejar un procés incidental d’inconstitucionalitat davant de l’esmentat Tribunal.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent A. Andrés, número 07-2008.

Motivació dels actes administratius

“Com s’ha exposat en els antecedents, els recurrents addueixen que la resolució comunal de 18 de maig de 2006 està mancada de la necessària motivació. Sobre aquesta qüestió, cal recordar que aquesta Sala ha declarat reiteradament (v. sentència 98-06, de 16 de gener de 1998, entre d’altres) que “el requisit de la motivació dels actes administratius respon a una doble finalitat, ja que d’una banda té l’objectiu d’evitar la indefensió de l’interessat, fent-lo sabedor dels motius determinants de la resolució administrativa de que és destinatari per tal de que pugui articular el mitjans de defensa més convenients al seu interès, i, d’altra banda, fer possible la revisió de la legalitat d’aquest motius o fonaments per part dels organismes encarregats de resoldre els corresponents recursos administratius o jurisdiccionals que en cada cas siguin procedents. En conseqüència, el requisit de la motivació no pot ser considerat de forma ritualista, sinó que el seu abast dependrà de les circumstàncies del cas, les quals exigiran una major o menor amplitud per tal de satisfer les finalitats que abans han quedat esmentades”.
En el cas que ara s’examina, la resolució impugnada del Comú d’Andorra la Vella, encara que breu, es suficientment expressiva sobre el fet de que la sol·licitud dels agents no s’admet a tràmit, ja que la Llei de 23 de maig de 2003 “suspèn l’atorgament de llicències comunals d’edificis de nova planta promoguts per l’iniciativa privada”. En conseqüència, s’ha de concloure que els agents han pogut conèixer de forma suficient les raons de la inadmissió del seu projecte constructiu, i han pogut exercir els mitjans de defensa que han considerat adients amb prou coneixement de causa, per la qual cosa s’ha de desestimar la indefensió que invoquen com a fonament de l’anul·lació dels actes administratius impugnats.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent A. Andrés, número 07-2008.

Baixa temerària: notificació i justificació de l'oferta

“Tercer.- La Llei de contractació pública, de 9 de desembre de 2000, preveu, en l’article 20.3, que l’òrgan de contractació no adjudiqui el contracte quan “presumeixi fonamentadament que una proposició no podrà ser acomplerta normalment com a conseqüència de baixes desproporcionades o temeràries”, i el plec de clàusules administratives particulars que regeix el concurs d’autes, en aplicació del precepte legal citat indica, en l’article 40, que “podran ser desestimades per baixa temerària les ofertes l’import de les quals sigui igual o inferior al 85 % de la mitjana dels imports de totes les ofertes presentades i acceptades”.
No es discuteix que la proposta de C. era inferior al 85 % de la mitjana de les demés i per tant, que la seva oferta mereixia la qualificació esmentada; el que cal determinar és si el fet de no haver-li comunicat per escrit aquesta situació ni haver-li donat en aquesta forma el tràmit que preveu la convenció i plec de clàusules constitueix un menysteniment de garanties que obliga a valorar l’oferta de C. com ha establert la sentència. En aquest punt convé recordar que l’article 40 de la convenció indica que la condició de baixa temerària s’ha de comunicar per escrit als licitadors que estiguin en aquesta situació, concedint-los un termini no inferior a tres dies perquè presentin per escrit les justificacions tècniques i pressupostàries que considerin adients per argumentar l’import ofertat.
De la mateixa manera que la legislació de contractes intenta, mitjançant l’exclusió de les ofertes temeràries, barrar el pas a licitadors poc escrupolosos que no dubten en oferir allò que no podran complir amb la sola finalitat de desplaçar els seus competidors i portar l’Administració a suportar el seu incompliment per la via dels fets consumats, també estableix una garantia procedimental en benefici de les empreses que realitzen ofertes extraordinàriament baixes, per tal que puguin justificar-les, i neutralitzar, amb la seva justificació, la presumpció fonamentada de que la baixa és desproporcionada o temerària.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 30/1/08, ponent L. Saura, número 13-2008.

Infracció urbanística i sanció: prescripció

“Tercer.- Pel que fa al primer d’aquests punts, resulta indubtable que s’han d’aplicar les previsions de l’article 160 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, ja que es tracta d’una infracció de naturalesa urbanística i, per això, la Llei de 29 de desembre de 2000 constitueix la lex specialis que regula la matèria, enfront de les previsions generals de l’article 56 de la Llei de les finances comunals, que només serà aplicable en defecte d’una regulació específica. Així es desprèn del mateix tenor literal d’aquest darrer precepte, el qual fixa un termini de prescripció de tres anys “salvat allò que altres lleis estableixen”. En conseqüència, ja que la infracció urbanística que s’imputa a l’agent és de caràcter lleu, el termini de prescripció és el d’un any, segons l’esmentat article 160 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.
Quart.- Resulta indubtable que la qüestió litigiosa versa sobre la prescripció de la infracció atribuïda a l’agent i no sobre la prescripció de la sanció imposada pel Comú. Com va declarar aquesta Sala en l’aute núm. 2000-10, de 17 d’abril de 2000, el termini de prescripció de la sanció comença a comptar quan es notifica a l’interessat la resolució sancionadora, segons es desprèn dels articles 7.1.b) de la Llei general de les finances públiques i 56.1.b) de la Llei de les finances comunals. En efecte, l’institut de la prescripció de la sanció opera durant el període d’execució voluntària o forçosa de la mateixa, de manera que el còmput del termini corresponent només comença a comptar quan s’ha notificat la sanció a l’interessat, que és quan es pot procedir –i no abans- a la seva execució.

L’article 45 del Codi de l’Administració condiciona l’eficàcia de l’acte respecte a aquells a qui s’aplica a l’acompliment regular de mesures de publicitat consistents en la seva publicació o notificació, segons es tracti d’una disposició general o d’un acte individual. En el mateix sentit, l’article 47 del Codi indica els requisits de forma que ha de contenir la notificació, per tal de què sigui oposable tant a l’Administració com a l’interessat. En conseqüència, cal concloure que un acte que no ha estat regularment notificat al seu destinatari i que, per això, no és eficaç front al mateix, tampoc és susceptible d’interrompre el termini de prescripció d’una infracció que s’imputa a l’interessat. Es tracta, en definitiva, d’un acte que es manté en l’esfera interna de l’Administració i que, per raons de seguretat jurídica, no és oposable a l’interessat fins que és objecte de notificació regular al destinatari.
No s’oposen a les anteriors conclusions els arguments del recurs que posen de manifest que no existeix un termini legal màxim per a la notificació dels actes administratius. En efecte, una cosa és que la manca de notificació no afecti la validesa de l’acte i que, per consegüent, el retard en notificar la resolució no comporti l’anul·lació d’aquesta (ex article 44 del Codi de l’Administració), i altre ben diferent és que aquest acte no notificat sigui susceptible de produir efectes desfavorables per al destinatari, com seria el cas si s’acceptés que pot interrompre el termini de prescripció d’una infracció.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 29/2/08, ponent A. Andrés, número 19-2008.

Responsabilitat de la companyia asseguradora malgrat l'impagament de la prima

“Per aquesta raó, el dia en que es va produir l’accident d’autes, l’onze d’agost del 2006, la primera prima de l’assegurança no estava pagada i, per tant, el vehicle propietat del Sr. A.R.M. no gaudia de la preceptiva cobertura, ja que tant l’article 138.1.4 del Codi de Circulació, reformat el set d’abril del 2006, com la Llei 2/2006 de 7 d’abril de modificació de la Llei de Creació del Fons Andorrà de Garanties consideren que el rebut del pagament de la prima és el mitjà d’acreditar la
vigència de la pòlissa, disposició que ha de portar a entendre que si en el moment de produir-se el sinistre no s’ha pagat la prima corresponent no es gaudeix de
cobertura.
II.- No obstant, aquesta conclusió no suposa que la companyia quedés exonerada de responsabilitat front a tercers sempre que l’assegurança estigués donada d’alta al Servei de Policia en la data en la què es va produir el sinistre, ja que el contracte d’assegurança era per ells res inter alios acta i les conseqüències de l’incompliment per part de l’assegurat de les seves obligacions envers la companyia no els podia afectar i en el cas present consten a les actuacions proves suficients de que el dia en què es va produir el sinistre l’assegurança que el Sr. A.R.M. va concertar amb la companyia “Assegurances G. SA” estava donada d’alta al
Servei de Policia i encara no s’havia comunicat la seva baixa. Aquesta conclusió no es contradiu amb el fet que la Sra. M.G.S. fos la companya sentimental del Sr. A.R.M. en el moment en el què es va produir el sinistre, perquè la bona fe de les persones es presumeix i l’existència d’una relació de parella no porta a presumir que cada un d’ells coneix els incompliments contractuals de l’altre, ni menys encara que en sigui responsable.

Per aquests motius, cal entendre que, en contra del que defensa la companyia d’assegurances, el dia 11 d’agost del 2006, quan la Sra. M.G.S. va patir els danys que ara pretén que li siguin abonats, l’assegurança del vehicle propietat del Sr. A.R.M. estava donada d’alta davant del Servei de Policia i del M.I. Govern i per aquesta raó la companyia Assegurances G. SA ha de ser condemnada solidàriament amb el Sr. A.R.M. a satisfer a la Sra. M.G.S. les quantitats que aquest ha estat condemnat a pagar.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23/4/09, ponent E. Amat, autes 319/08.

Deure de contribuir al sosteniment de les despeses familiars en una parella de fet, presumpció de donació

“Es cert que existeix una seria de drets i deures que s’imposen als convivents per tal d’evitar l’enriquiment injust d’uns dels membres de la parella. Això es tradueix en el fet que mentre perdura la situació de parella estable, els convivents tenen el deure de contribuir al sosteniment de les despeses familiar que origina una unió de fet. Ara bé, aquestes despeses tenen el seu límit quantitatiu en el nivell de vida que la parella mantingui i venen determinades per les despeses ordinàries que genera la vida en comú. Com la jurisprudència d’aquesta Sala ho ha posat de relleu (S 10 de maig de 1994), si els diners lliurats per un membre de la parella a l’altre, són raonablement proporcionats al que aquest té obligació de lliurar, s’entendrà que són la seva aportació a les despeses comunes, si es tracta d’una quantitat superior es presumirà que son préstecs i no donacions. En cas d’autes es manifestament evident que una suma de 25.000.000 ptes per contribuir a les despeses de la llar, és més que desproporcionada i increïble. Pels altres tipus de donacions, s’ha de provar l’animus donandi i el seu abast, ja que com ho ha tingut l’oportunitat aquesta Sala de precisar-lo, (S 25 de maig de 1994), segons una regla de bon sentit, els actes de liberalitats no es presumeixen, i la donació, prototipus dels actes de liberalitats, exigeix sempre uns requisits de forma que no son complerts en autes, respecte a les quantitats litigioses.”
Sentència de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.

Simulació en el contracte de compravenda: donació, revocabilitat

La compravenda és un contracte consensual, i tal com ho precisa el Digest 18,1,2, és el conveni entre les parts el que determina la perfecció del contracte i no el pagament del preu; així la compravenda es perfecta amb el mutu consentiment de les parts sobre la cosa venuda i sobre el preu de la mateixa. Ara bé, aquest mutu consentiment ha de ser sincer; és a dir que no ha d’existir una divergència conscient entre la voluntat realment volguda per les parts i la que es manifesta en el contracte, els efectes de la qual no son volguts. Si aquesta divergència existeix, es tracta d’un contracte simulat. El propòsit buscat per les parts que celebren un contracte simulat es crear l’aparença d’existència d’un determinat contracte que en veritat no es volgut, i això, en la majoria dels casos, per induir tercers a engany. Per tant, un contracte de compravenda, encara que manifesti la seva perfecció a l’exterior, no pot tenir validesa i eficàcia, si les parts han convingut anteriorment a la seva celebració, que mai el venedor transmetrà al comprador els drets que té sobre la cosa objecte del contracte, o que mai el comprador en pagarà el preu o la contraprestació al venedor. ….
Si no existeix la voluntat de les parts de pagar el preu o la contraprestació en diners de la cosa traspassada, no hi ha compravenda i per tant no es pot considerar que els referits contractes siguin vàlids i eficaços, sinó que s’ha de pronunciar la nul.litat de les compravendes pactades per manca de consentiment.
IV.- Dit això, un contracte simulat pot tenir una eficàcia relativa quan la voluntat simulada amaga una altra voluntat de les parts, amb un contingut i abast diferent del manifestat i declarat al contracte. La cessió gratuïta de drets sobre un bé immoble correspon a una donació; per tant s’ha de determinar si la donació dels apartaments de la planta tercera de l’edifici Els Marginets pel Sr. R.N.O. a favor de la Sra. C.G.R., disfressada pels referits contractes simulats de compravendes, té plena validesa i eficàcia. La donació és una atribució patrimonial, feta de forma voluntària, definitiva i sense cap mena de contraprestació, d’acord amb els requisits que estableix la Llei. D’aquesta definició se’n deriva que la donació es una atribució feta de forma voluntària, que suposa una atribució de caràcter patrimonial, que suposa l’atribució definitiva d’un dret al donatari, que comporti una disminució del patrimoni del donant i un augment correlatiu del patrimoni del donatari, i que no ha de tenir cap causa especifica sinó el concepte de liberalitat. Des d’aquesta òptica la donació esdevé perfecta amb l’acceptació del donatari, tal com ho declara el Digest 44,7,55 i la jurisprudència ( sentència del 26 d’octubre de 1995). La donació feta d’acord amb els requisits que estableix la Llei esdevé irrevocable des de la seva acceptació per part del donatari (Codi 8,56,10), però aquest principi de la irrevocabilitat no es porta fins a les seves conseqüències, ja que les donacions es poden rescindir per frau de creditors i es poden fins i tot suprimir o limitar si perjudiquen els drets dels llegitimaris, segons les regles sobre inoficiositat llegitimaria. Així s’ha d’afegir a l’actiu hereditari l’import de les liberalitats que ha fet el causant de la successió en vida, amb independència de que el donatari tingui o no la condició de llegitimari, ja que el dret dels llegitimaris es preferent al dret dels donataris (Codi 3.29.6 i 7).

Per tant, essent manifestament atorgades les referides donacions en vulneració dels drets a la llegitima, s’ha de declarar els béns donats com a comptables en l’herència del Sr. R.N.O., decretar inoficioses les referides donacions i condemnar a la Sra. C.G.R. a lliurar a l’herència la part d’aquelles donacions que excedeixi el que el donant podia disposar, amb els fruits i interessos a comptar de la demanda, perquè el donatari no pot patir de la dilatació amb la qual els hereus han iniciat l’acció contra ell mateix.
Sentència
de la Sala civil del Tribunal Superior de data 23 d’abril de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 243/08.

Doctrina jurisprudencial en matèria d'urbanisme en motiu de la classificació del sòl com a urbà consolidat

La sala administrativa del Tribunal Superior mitjançant la sentència de data 14/9/09, núm. 75-2009, actuant com a ponent B. Plagnet, formula un interessant relació de la doctrina jurisprudencial consolidada d’aquesta Sala en relació a diverses qüestions en matèria d’urbanisme: contingut urbanístic de la propietat, dret de propietat, utilització racional del sòl, classificació del sòl, sòl urbà consolidat, sòl urbanitzable diferit, que s’expressa en aquest sentit:
Cal remarcar que la classificació del sòl s’inscriu dons la lògica del planejament urbanístic i aquesta lògica és diferent d’un raonament basat sobre el dret de propietat. És per això que l’exposició de motius de la LGOTU indica, entre els objectius perseguits per la Llei, «a) Defineix el contingut urbanístic de la propietat com a conseqüència directa de la planificació, de manera que el dret d’edificar no es deriva només del dret de propietat, sinó també de la planificació i del procés d’urbanització subsegüent.»
Aquests principis generals els confirma principalment l’article 16 de la LGOTU : «Contingut urbanístic de la propietat. El contingut urbanístic de la propietat immobiliària és conseqüència directa de la planificació i queda integrat per l’adquisició successiva o, en determinats supòsits i condicions, simultània, del dret a urbanitzar i del dret a edificar. »
D’una manera general, la nova reglamentació es basa en la recerca d’una utilització racional del sòl, com l’indica l’article 2 del Reglament d’urbanització:
«L’activitat urbanística té com a finalitats fer efectius els principis constitucionals d’ordenació racional de sòl i dels recursos naturals, de qualitat de vida digna i d’equilibri ecològic per a les generacions presents i futures;… »
Igualment, podem citar en el mateix sentit, l’exposició de motius del Reglament d’urbanització:
Aquest nou sistema ha de fer possible, en paraules de l’esmentada exposició de motius, una ordenació del territori previsora i protectora, l’obtenció de sòl públic per satisfer les necessitats col·lectives i el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i habitatge juntament amb les infrastructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general.
Més concretament, l’article 25 de la LGOTU dona la definició del sòl urbà consolidat :
Sòl urbà consolidat. Constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.”.
Cal remarcar que aquest text inscriu bé la definició de sòl urbà consolidat en el quadre de “les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament.” Aquesta definició per tant s’ha d’interpretar amb relació als principis generals citats més amunt.
Tampoc n’hi ha prou amb la presència de serveis públics per a justificar la classificació del sòl com a sòl urbà consolidat, com ja ha jutjat aquesta Sala:
«per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada -com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament» (Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008).
«Això significa que els serveis bàsics de que disposi el terreny del que se sol·licita la classificació com a urbà consolidat s’han de valorar en funció de si són els adequats per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament» (Sentencia 39/2008 de data 5 de maig de 2008).
Podem igualment citar, en el mateix sentit, l’article 7 § 2 del Reglament d’urbanització.
2.- La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
L’abast de la definició de «sòl urbà consolidat» es pot apreciar igualment per la confrontació amb la definició de «sòl urbanitzable», que figura à l’article 14 del Reglament d’urbanització:
Sòl urbanitzable. «1. Constitueixen el sòl urbanitzable tots els terrenys que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial no inclou en una unitat d’actuació de sòl urbà ni classifica com a sòl no urbanitzable.
2.- En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia i d’acord amb la facultat que li confereix l’article 79 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial pot distingir, dins del sòl urbanitzable, entre unitats d’actuació de desenvolupament immediat i unitats d’actuació de desenvolupament diferit.
a) Dins de les unitats d’actuació de sòl urbanitzable de desenvolupament immediat s’hi han d’incloure els terrenys que, per la seva proximitat al perímetre urbà i a les xarxes de serveis existents, siguin més idonis des de la perspectiva de l’ús racional del territori i de l’equilibri ecològic i la sostenibilitat del creixement, per acollir els nous desenvolupaments urbans. També s’hi han d’incloure els terrenys que requereixin obres d’urbanització en més del seixanta per cent de la seva superfície, als quals fa esment l’article 29 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme.»
La base d’aquestes disposicions és clara: la classificació de «sòl urbanitzable» s’ha d’apreciar: «En atenció a les necessitats de creixement de cada parròquia.. »i dins el marc de les disposicions de l’article 79 de la LGOTU
«Previsió de creixement. El Pla d’ordenació i urbanisme parroquial preveu el creixement estimat o necessari per completar-ne la trama urbana i resoldre el desenvolupament del sòl urbanitzable segons les especificitats i la vocació intrínseca de cada parròquia»
En altres termes, el sòl urbà consolidat permet la realització de construccions immediates, ja que principalment, els terrenys es troben dins un nucli urbà, mentre que els terrenys classificats com a «sols urbanitzables», podran ser objecte d’obres ulteriors, però s’inscriuran dins el marc de les necessitat del creixement de cada parròquia i dins la perspectiva de l’ús racional del territori.
Aquesta Sala s’ha pronunciat en aquest sentit, i principalment en la sentencia 39/2008; en efecte, cal citar el fonament següent sobre el que es recolza la sentencia recorreguda (punt Tercer). La doctrina d’aquesta Sala té per tant un significat diferent d’aquell que li atribueix la sentència recorreguda. Cal recordar que l’esmentada sentència continua dient que:
«Quart.- No obstant, convé analitzar les qüestions associades a la classificació de sòl urbà, en la seva variant de consolidat o no consolidat des d’altres perspectives, i en concret des de la que exigeix l’adequació entre els serveis i les necessitats del planejament a les que hauran de servir per poder, simplement, gaudir de la condició de sòl urbà, no necessàriament de la d’urbà consolidat.»
…/…
Però com, aquesta Sala ja l’ha jutjat (veure Sentencia 82/2008 de data 24 de novembre de 2008, citada més amunt), «per a què un terreny es pugui classificar com urbà no n’hi ha prou amb que disposi dels serveis urbanístics bàsics als que es refereix l’article 25 de la LGOTU sinó que aquests han de ser de tal característiques que permetin afirmar que el terreny té la urbanització consolidada com exigeix explícitament l’article 7 del RU- fins el punt de que les característiques dels serveis siguin les adequades per a servir les necessitats de les edificacions i usos previstes en el planejament».
D’altra banda, l’article 7 del Reglament d’urbanització:
2. La construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per si mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà. Només poden tenir aquesta condició si el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ho estableix expressament, mitjançant la seva inclusió en una unitat d’actuació de sòl urbà.
En aquest cas, podem per tant concloure que la qualificació de «sòl urbà consolidat» no queda justificada per aquest terreny. És cert que els embrancaments dels serveis públics existeixen per raó de la proximitat de la urbanització en fase de realització, però la qualificació de sòl urbà consolidat no seria conforme a la lògica del planejament de la parròquia de Canillo. La qualificació de «sòl urbanitzable» es justifica en la mesura on aquest terreny es pugui utilitzar, si s’escau per fer front a les necessitats del creixement de la parròquia, segons les disposicions de l’article 14 del Reglament d’urbanització (citat més amunt).

Compravenda de béns immobles sense la preceptiva autorització administrativa són precontractes o actes preparatoris sotmesos a una condició resolutòria

“III.- En el supòsit de celebració d’un contracte de compravenda sent preceptiva l’autorització administrativa i no disposant de la mateixa la jurisprudència andorrana havia declarat reiteradament que el citat contracte era nul. Així la STSJA de 20 de maig del 1999 declarava: “si el contracte privat d’autes convingut entre els agents i la venedora el 20 de maig de 1982 és qualificat de compravenda de l’apartament (com el qualifica el Tribunal “a quo” en concórrer el “títol” i la “tradició”) el mateix és nul per manca de l’autorització administrativa prèvia al seu atorgament; si, pel contrari, es conceptua com a promesa de venda amb la finalitat de no incórrer en la nul·litat del contracte definitiu i per eludir el requisit de l’autorització administrativa prèvia, estaríem llavors davant d’un frau de llei” . Per aquesta raó, fins la promulgació de la llei sobre Transmissions Patrimonials Immobiliàries de 15 de desembre del 2000 el contracte celebrat amb un estranger sense la preceptiva prèvia autorització administrativa sols podia tenir validesa en tot cas com contracte preparatori de la veritable compravenda “pendent del compliment de la totalitat dels requisits legals pertinents” (STSJA de 30 de març del 1990) no sent per tant títol suficient per transmetre la propietat fins que no es complís la condició d’obtenir la preceptiva autorització. Aquesta línia jurisprudencial troba la seva continuïtat en la citada llei de 15 de desembre del 2000 que, per tal d’acabar amb els dubtes que poguessin existir, disposa en el seu article cinquè que “S’entenen preparatoris tots els contractes atorgats sense l’autorització administrativa preceptiva d’adquisició tant si s’han qualificat de contracte de promesa o de compromís de transmissió com de transmissió definitiva. Els dits contractes són vàlids i eficaços com a tals si reuneixen els requisits essencials del dret. No obstant això, l’efecte translatiu no pot produir-se fins que el promitent comprador no hagi obtingut l’autorització administrativa d’adquisició corresponent”. Per aquesta raó, cal entendre que, a partir de la vigència d’aquesta Llei, els contractes de compravenda celebrats sense l’autorització precisa quan el comprador és estranger s’han de qualificar de precontractes sotmesos a una condició resolutòria en el cas que no s’arribi a obtenir la preceptiva autorització en el termini fixat o en el que raonablement es pugui presumir concedit. D’acord amb el criteri majoritari defensat en el seu moment per C., es tracta d’una etapa preparatòria en un procés negocial complex de natura successiva, que genera una relació contractual entre les parts que es reserven la facultat d’exigir recíprocament en un moment posterior la posada en vigor del contracte projectat en el supòsit que el comprador obtingui la oportuna autorització. Per aquesta raó, fins que això no succeeixi no es produiran els efectes propis de la compravenda, sense perjudici de que, si el contracte preparatori de la compravenda pròpiament dita és vàlid com a tal, les parts puguin incórrer en responsabilitat si aquesta no s’arriba a perfeccionar per culpa d’alguna de les parts.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/10/06, autes 114/06.

Contracte de corretatge: meritament de la comissió pactada

“II.- Malgrat els arguments de la recurrent, la jurisprudència d’aquesta Sala és constant en estimar que el contracte de corretatge genera una obligació de resultat, això és aconseguir la celebració de la compravenda que se li encomana, sense que pel fet d’haver posat tots els mitjans oportuns per aconseguir-ho l’entitat mediadora tingui dret a cobrar la comissió pactada si finalment la venda no s’ha produït, o ho ha fet amb independència de la seva actuació, com és el cas. És a dir, com posen de relleu entre moltes altres les Sentències d’aquesta Sala de 10 de juliol del 1997, 19 de novembre del 1998 i 29 de juny del 2000, el mediador sols té dret a cobrar una comissió si la venda projectada es porta a terme i a més a més hi ha una relació de causalitat entre la seva actuació intermediadora i la celebració del contracte. Pel contrari, resulta irrellevant que sigui finalment la propietària de l’immoble la que celebri el contracte de compravenda, ja que, com destaca la Sentència d’aquesta Sala de 17 de juliol del 2006, el mandat de vendre no és sempre representatiu, raó per la qual el mediador no té necessàriament la condició de part en el contracte de venda, però si aquesta es celebra gràcies a la seva intermediació, o el propietari s’aprofita de la seva gestió, el corredor té dret a cobrar la comissió pactada.”
Sentència
de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 17/1/08, autes 245/07.

II.- Per resoldre el present litigi cal tenir en compte que el contracte de corretatge és un contracte consensual que no exigeix cap forma especial per la seva validesa, en virtut del qual una de les parts s’obliga a pagar una quantitat anomenada comissió a l’altre part contractual en el supòsit que es celebri un contracte entre la persona que encarrega la mediació i un tercer als quals el mediador ha posat en contacte amb aquesta finalitat. El corretatge es presumeix onerós i la comissió, que a manca de pacte en contrari paga el venedor, es fixada pel costum en un cinc per cent de l’import de la venda. No obstant, sols existeix obligació de pagar la comissió corresponent si el contracte s’arriba a perfeccionar, encara que més tard es resolgui, com a conseqüència de l’actuació del mediador, és a dir si s’obté el resultat previst (SSTSJA de 23 de febrer de 1995 i 18 de juliol del 1996), de tal manera que, com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 10 de juliol del 1997, “es necessari acreditar que la transmissió de la finca s’ha produït com a conseqüència de la intervenció professional del comissionista”.
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/10/06, autes 114/06.

Inviabilitat de presentar el recurs d'apel·lació al Notari

Per sentència de data 2/3/09, nº 13-2009, el Tribunal Superior entén la impossibilitat de presentar l’escrit d’apel·lació mitjançant el seu lliurament al Notari per tal que el trameti a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, doncs entén que “L’article 112 del Codi de l’Administració es taxatiu en establir que les sol·licituds formulades pels particulars han de ser presentades a l’autoritat competent per a prendre la decisió d’acord amb les normes vigents i dins els terminis establerts. Aquesta disposició s’ha d’aplicar igualment. quan es tracta de recursos administratius, que no son més que una modalitat especifica de les sol·licituds formulades pels particulars davant de l’Administració, corn ja ha declarat aquesta Sala pel que fa a l’article 113 del Codi, que es troba inclòs en el mateix capítol i secció que l’anterior.
D’altra banda, l’article 132 del mateix cos legal disposa que “quan un acte hagi d’ésser executat en una oficina pública, el termini expirarà l’últim dia a i hora normal de tancament de les oficines, llevat del cas que s’estableixi altrament”.
De l’aplicació combinada d’aquests dos preceptes se’n desprenen dues conclusions. En primer lloc, que el recurs d’alçada havia de ser presentat a la Comissió Tècnica d’Urbanisme, corn a òrgan competent per a resoldre’l, i en segon lloc que el termini per a fer-ho finalitzava l’últim dia hàbil, a l’hora del tancament de les oficines públiques.
En cap lloc es preveu la possibilitat de que el recurs sigui interposat vàlidament davant de Notari, de manera que les argumentacions de l’agent sobre aquest punt han de ser integrament desestimades.”

En el mateix sentit veure sentència de data 14/9/09, núm. 76-2009.

CASS: Element professional, pèrdua de retribució, prova

“Tercer.- L’article 6 del Reglament d’aplicació núm. 18 disposa que l’element professional es determinarà en funció de la pèrdua d’emoluments que sofreix l’assalariat, comparant el sou percebut al reincorporar-se al treball amb el sou que percebia abans de produir-se l’accident.
Com ha declarat aquesta Sala de forma reiterada, “l’element professional es valora en funció de la pèrdua d’emoluments que sofreix l’assegurat, comparant el sou percebut al reincorporar-se al treball amb el que percebia abans de produir-se l’accident i la valoració d’aquests elements requereix una activitat probatòria mínima”.
De la mateixa manera, les sentències núm. 96-46, de 20 de novembre de 1996, i 97-09, de 28 de febrer de 1997, declaren que “l’aportació a l’expedient administratiu o a les actuacions judicials dels elements de fet en que se sustenta l’element professional correspon, en principi, a l’assegurat”, ja que és aquest qui realment pot acreditar aquesta circumstància. Igualment, la sentència 98-38, de 21 de setembre de 1998, afegeix que l’interessat “segons un principi clàssic de contenciós administratiu, ha d’aportar els elements precisos que li permetin justificar la seva pròpia avaluació en la pèrdua d’emoluments”.
Tanmateix, aquesta regla general té una excepció, que igualment ha recollit la jurisprudència d’aquesta Sala (entre d’altres, sentència núm. 00-37, de 18 de setembre de 2000), que es dóna quan els propis informes mèdics permeten apreciar que la patologia que pateix l’interessat li ha impedit reprendre la seva activitat laboral. És importat assenyalar que, a diferència del que succeeix en la invalidesa per malaltia, en que l’atribució del grup II requereix trobar-se incapacitat per a qualsevol tipus d’activitat, l’element professional de la invalidesa per accident de treball deriva de la pèrdua concreta d’emoluments que experimenta l’interessat com a conseqüència de l’accident que ha patit.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent A. Andrés, núm. 78-2009.

Recuperació d'ofici dels béns de domini públic. Titularitat del domini públic fluvial

“Tercer.- Com ja va recordar aquesta Sala en la sentència núm. 96-09, de 6 de març de 1996, correspon a la jurisdicció civil la resolució dels litigis referents al dret de propietat, així com els que afecten tota classe de béns, siguin públics o privats, sense que l’Administració pública disposi en aquest àmbit de potestats exorbitants del dret comú.
Per excepció, l’ordenament jurídic reconeix a l’Administració, per raons d’interès públic, determinades facultats de naturalesa exclusivament possessòria en relació amb els béns de domini públic i els patrimonials, entre les que es poden assenyalar la d’atermenament i la de recuperació d’ofici (interdictum proprium), regulades als articles 93 i 94 del Codi de l’Administració, respectivament.
Pel que fa a aquesta darrera, es preveu que, davant de qualsevol acte que pertorbi la pacífica possessió dels béns públics, l’Administració pot optar per recórrer a la tutela jurisdiccional, com qualsevol particular, o bé fer ús de les facultats extraordinàries abans esmentades, per tal de recuperar per pròpia autoritat els béns usurpats, sempre que concorrin els requisits legalment establerts.
La naturalesa privilegiada de la facultat de recuperació d’ofici dels béns de domini públic o dels patrimonials, així como el caràcter estrictament possessori de la mateixa, constitueix una autèntica acció interdictal exercida i decidida per la pròpia autoritat administrativa que, tanmateix, no prejutja les qüestions de propietat, que podran ser posteriorment plantejades davant dels tribunals civils.
L’exercici d’aquestes facultats es troba subjecte a límits estrictes, més enllà dels quals l’Administració està obligada a recórrer als tribunals per tal d’exercitar l’acció reivindicatòria reconeguda a tot propietari. En aquest sentit, l’exercici vàlid de la potestat de recuperació d’ofici exigeix que quedin acreditats de manera suficient els següents extrems: a) la possessió administrativa o ús públic del terreny discutit, això sens perjudici de la veritable naturalesa de la titularitat dominical; b) que aquest ús hagi estat pertorbat pel particular contra qui s’adreça l’acció administrativa; i c) la identificació de l’immoble litigiós i la determinació de la seva naturalesa, ja que la recuperació d’ofici es pot dur a terme en qualsevol moment quan es tracta de béns de domini públic, però només dins del termini d’un any a partir de la data de la usurpació, en el cas del béns patrimonials, com resulta de l’article 94 del Codi de l’Administració.
D’altra banda, no és imprescindible que s’hagi tramitat un expedient previ d’atermenament o delimitació dels immobles de propietat pública, si bé aquest tràmit pot resultar aconsellable en el cas de que els límits siguin imprecisos o hi hagi dubtes sobre la seva exacta ubicació.

En darrer terme, no es pot deixar de banda que, com bé afirma la Corporació demandada, la titularitat del domini públic fluvial correspon consuetudinàriament a l’Estat. Aquest domini ho és per naturalesa i no per afectació, la qual cosa comporta que el caràcter demanial dels rius no deriva d’un acte exprés que declari la seva vinculació al domini públic, sinó que resulta directament de la seva pertinença a una determinada categoria de béns. En conseqüència, resulta evident que l’Administració comunal no pot exercir cap tipus d’acció contra l’Administració general, a fi de reivindicar uns terrenys inclosos actualment dins de la llera d’un riu, compresos els que ocupa el mur de protecció existent, tots els quals són de domini públic estatal per la seva pròpia naturalesa.”
Sentència de sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent A. Andrés, núm.79-2009.

Termini per a la resolució de l'expedient administratiu

“Pel que fa a la infracció del article 33 del Codi de l’Administració, que indica que en els supòsits en que l’autoritat administrativa no tingui prescrit cap termini per a prendre les mesures d’execució de les lleis i dels reglaments la seva inacció no s’ha de perllongar més enllà d’un període raonable, que és el precepte que ha acollit la sentència per justificar el termini transcorregut entre la incoació del procediment (notificat l’1 de juny de 2005) i la resolució que li posa fi (de 22 d’agost de 2007) és raonable, val a dir que tot i que aquest precepte no és aplicable a la durada dels procediments administratius perquè de la seva lectura es dedueix que només s’aplica a l’activitat d’execució de les llei i dels reglaments, el resultat és el mateix: la normativa sectorial de la contractació pública no conté una norma que determini els terminis en que s’ha de tramitar el procediment administratiu de reclamació de danys i perjudicis derivats d’un incompliment contractual i compte tingut que després de la incoació del procediment van fer-se intents reiterats per solventar les diferències entre la UTE i el Govern, que justificaven el retard en la presa de decisió, no hi ha lloc a declarar la vulneració del precepte al que es refereixen els apel·lants.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent L. Saura, núm. 81-2009.

Inadmissió de l'apel·lació quan no hi ha perjudici per l'apel·lant

“Aquesta Sala ja ha indicat (sentència 97-31, de 14 de juliol de 1997 i 2004-59, de 17 de novembre de 2004) que un dels requisits essencials del recurs és el del perjudici o gravàmen, de manera que no és admissible la seva interposició quan el fallo de la sentència ha estat favorable a qui interposa el recurs d’apel·lació.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent L. Saura, núm. 82-2009.

Subsanació d'errors o omissions en les sol·licituds administratives: abast

“Raona l’anul·lació amb cita de sentències d’aquesta Sala, i concretament la número 38-2007, de 9 de juliol on expliquem que “… tant el tràmit d’esmena que regula el Reglament de construcció com el que estableix amb caràcter genera l’article 111 del Codi de l’Administració, s’han d’aplicar d’acord amb la seva finalitat específica, que no és altra que la d’evitar que es produeixi la desestimació d’una sol·licitud per l’existència d’algun tipus de defecte o omissió que sigui susceptible de ser resolt en els breus terminis que preveuen aquelles disposicions. Ara bé, aquest tràmit no resulta exigible quan les deficiències són de tal magnitud que fan impossible que la petició pugui complir les finalitats per a les quals va ser presentada”.
En el cas, les correccions que en virtut de la normativa que tutela les distàncies de les edificacions i construccions a les esglésies romàniques del Principat calia realitzar no són sanables per la via que proposa la Comissió Tècnica d’Urbanisme perquè impliquen la total reformulació del projecte, que no solament determina la disminució de les altures de dos dels edificis projectats sinó la reubicació de la volumetria desplaçada per la menor altura, el que comporta, molt probablement, una major ocupació en superfície i en definitiva un nou tractament arquitectònic del conjunt. Amb aquests antecedents, la sentència apel·lada, que ha entès que les correccions demanades per la Comissió Tècnica d’Urbanisme el que requereixen és un nou projecte, s’ajusta al Dret.”
Sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior de data 14/9/07, ponent L. Saura, núm. 83-2009.

Responsabilitat administrativa en matèria de construcció

“L’article 59.1 del Codi de l’Administració considera causa de responsabilitat administrativa la falta de servei ocasionada per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho, i des d’aquesta perspectiva la sentència s’ajusta al Dret en la mesura que explica la forma en què Comú i Govern no van atendre les seves respectives obligacions en relació als riscs de despreniments.
Juntament a aquest títol d’imputació de responsabilitat el cert és que tant el Comú con el Consell General de les Valls van avalar, amb els respectius actes administratius d’atorgament de permisos de construcció de l’edifici, una construcció en una zona de risc de despreniments, i són precisament aquests actes administratius els que van permetre una construcció en zona de risc, de manera que quan el risc es va materialitzar produint danys sobre la construcció emparada pels permisos, les Administracions atorgadores dels mateixos han de fer front a la responsabilitat econòmica derivada d’aitals actuacions conforme l’apartat 2 de l’article 59 del Codi de l’Administració.
La responsabilitat del Comú és directa com Administració atorgadora de la llicència i la del Govern per haver-se subrogat des de l’any 1981 en les competències que, en matèria d’atorgament de permisos de construcció corresponien l’any 1978 al Consell General, subrogació que s’estén a les responsabilitats econòmiques derivades dels actes esmentats.
Les Administracions apel·lants mostren la seva disconformitat amb la condemna in solidum que conté la sentència, que es justifica en no poder-se determinar clarament que només una Administració aparegui responsable dels danys causats i demanen que si s’aprecia la seva existència en les dues Administracions, es faci una distribució de la responsabilitat cadascuna del 20 % i del 80 % per l’altra.
A l’hora de determinar la distribució de la responsabilitat en aquest cas cal analitzar els títols d’intervenció administrativa als que hem fet referència. Pel que fa al que hem considerat en segon lloc, és a dir, els permisos de construir, el Comú tenia la competència urbanística i el Consell General, amb la seva autorització, havia de vetllar pel respecte a la legalitat urbanística per part del Comú i per altres aspectes no estrictament urbanístics, com pot ser el risc d’allaus en la zona on es volia construir, la qual cosa decantaria en contra seu -ara del Govern- un major percentatge en la distribució de la responsabilitat, però des d’una perspectiva urbanística convé recordar que la competència originària en matèria de construccions correspon al Comú, que va ser qui va donar la primera i imprescindible autorització per construir, autorització que no havia de negligir els aspectes associats als riscs de despreniments i que s’havia de denegar si, com és el cas, n’existien.
Aquestes circumstàncies, unides a la de que l’any 1978 no hi havia una definició dels aspectes que Comú i Consell General havien de considerar en l’exercici de les competències assignades en el sistema de doble autorització de construir fa que ambdues administracions havien de donar els permisos atenent tant als aspectes estrictament urbanístics com als de riscs naturals, el que no permet quantificar separadament el percentatge de responsabilitat que correspon a cada Administració.
En relació al primer títol d’intervenció administrativa, que és en el que majoritàriament se centra la sentència apel·lada, és a dir, a la manca d’actuació de cada Administració en relació al risc de despreniments, la situació és la mateixa, ja que la normativa que disciplina els mapes de risc és posterior i no consta que el Govern, abans de 1978, hagués requerit formalment al Comú per confeccionar-la per la qual cosa no és possible variar el pronunciament de la sentència en el sentit que demanen les Administracions apel·lants.”
Sentència de la sala del Tribunal Superior de data 14/9/09, ponent L. Saura, núm. 84-2009.

El TS confirma les limitacions urbanístiques del POUP als terrenys objecte de la declaració de la Vall del Madriu-Perafita-Claror com a patrimoni mundial i bé d’interès cultural

Per sentència de data 14/9/09, núm. 74-2009, actuant com a ponent Bernard Plagnet, la sala administrativa del Tribunal Superior entén que les limitacions dels drets urbanístics dels terrenys afectats per la declaració de la Vall del Madriu-Perafita-Claror com a patrimoni mundial i bé d’interès cultural són ajustades a dret, i de manera específica a la Llei 9/2003, del 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra i al Decret del 19-10-2005 de declaració de la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial, com a bé immoble d’interès cultural en la classificació de paisatge, Decret del 8-3-2006 de delimitació de l’entorn de protecció del paisatge cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni mundial, i Decret del 26-7-2006 que estableix els criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el paisatge cultural de la vall del Madriu- Perafita-Claror, patrimoni mundial, i sobre el seu entorn de protecció; així com la improcedència d’una indemnització per aquest motiu.
Manifesta igualment la Sala que “no li correspon de pronunciar-se sobre la solució proposada per l’Hble. Comú d’Escaldes-Engordany, «que manifesta la seva millor predisposició per a solucionar-la en la forma que ja havia previst inicialment, és a dir, mitjançant la creació d’una unitat d’actuació situada a proximitat i composta íntegrament per terreny comunal» (veure foli 142). Efectivament, l’aplicació eventual d’aquesta solució correspon a la competència del planificador.”

La qüestió segons Diari d’Andorra

Prejudicialitat penal

“Efectivament, d’acord amb l’article 8 de la Llei qualificada de la Justícia “L’existència d’una qüestió prejudicial penal, sempre que la seva prèvia resolució sigui imprescindible per a la resolució d’un judici civil o administratiu, comportarà la suspensió del procediment fins que aquella no hagi estat resolta per l’òrgan penal competent”. Això suposa allò que la doctrina processalista ha denominat una crisi del procediment suspès i, per consegüent, la prejudicialitat penal ha de ser interpretada de manera restrictiva i la jurisprudència andorrana s’ha pronunciat en aquest sentit (veure per ex. l’aute del Tribunal Superior de Justícia del 28 de setembre de 1998).
Així, la suspensió del procediment civil o administratiu, amb motiu de la prejudicialitat penal pendent, requereix, d’acord amb uns criteris avalats per la jurisprudència, dues condicions. D’una banda, cal l’admissió a tràmit d’una querella o d’una denúncia o la incoacció d’un sumari per l’òrgan de la jurisdicció penal escaient. A sensu contrario, així se’n desprèn de l’aute del Tribunal Superior de Justícia del 16 de febrer de 1995. D’altra banda, cal una connexió directa amb l’objecte del procés, de manera que la resolució de la qüestió penal condicioni la resolució del procés civil o administratiu. Això es desprèn dels autes del Tribunal Superior de Justícia del 29 de setembre de 1994 i del 28 de setembre de 1998, citat anteriorment.”
Sentència del Tribunal Constitucional, de data 7/9/02, ponent M. Herrero, causa 2009-2-RE.

Contractes d'adhesió, interpretació dels contractes

“II.- El recurrent argumenta en el seu recurs que el contracte signat entre les parts és del tipus d’adhesió i que per tant cal protegir a la part més feble interpretant el contracte de manera que no pugui perjudicar-la. No obstant, el contracte que dóna origen al present litigi no es pot qualificar com d’adhesió, ja que aquests contractes es poden definir com aquells en els quals una de les parts no té la possibilitat de modificar l’oferta contractual que se li fa, de tal manera que ha d’acceptar-la tal com està redactada o refusar-la i en el cas present sembla clar que les condicions concretes de l’arrendament, entre elles el preu, es van negociar entre les parts modificant un contracte tipus del que disposava el propietari de l’immoble. D’altra banda, tampoc es pot dir que cap d’elles es trobava en situació de superioritat respecte de l’altre i que per tant s’ha de protegir la part més feble, en virtut del que disposen les Decretals 6,5 regla 45 i el Digest 50,17,168, sinó que en aquest cas a l’hora de negociar el contracte les dues parts es trobaven en situació d’igualtat. Tanmateix, encara que no es tracti d’un contracte d’adhesió, el principi recollit pel dret romà de “Interpretatio contra stipulatorem” comporta que la part que ha causat la foscor d’una clàusula redactada per ella mateixa n’ha de patir les conseqüències i no en pot treure profit, com posa de relleu la STSJA de 27 de gener del 2000. Ara bé, en el cas present cal entendre que la redacció del contracte pel que fa al preu a pagar per l’arrendatari es va fer de comú acord entre les parts i no pas de manera unilateral i independent per una d’elles i en tot cas el principi “contra stipulatorem” sols es pot aplicar quan no existeixin elements que ens permetin esbrinar quina va ser la voluntat real de les parts d’acord amb els criteris generals que cal emprar per tal d’interpretar el contracte. És a dir, el citat principi no suposa una penalització que s’apliqui en tot cas al que va provocar la obscuritat, de tal manera que sempre s’hagi d’interpretar la clàusula en contra seu, sinó un criteri més de interpretació a utilitzar quan no sols la clàusula és fosca sinó que no s’ha pogut trobar el seu sentit per altres mitjans.

(III.-) El primer criteri a utilitzar per tal d’esbrinar el sentit d’un determinat pacte contractual és el gramatical i sintàctic, ja que, com destaca la STSJA de 12 de gener del 1995, en principi la interpretació que es doni al contracte no pot ser contrària al contingut gramatical i al sentit jurídic de les paraules, encara que el que cal cercar en tot cas és la voluntat de les parts, d’acord amb el que disposa el Digest 33,10,7-2. En el cas present si bé el criteri gramatical no ens resol el problema d’interpretació al que ens enfrontem perquè la redacció de la clàusula és confusa, malgrat tot sí que ens ofereix alguna pista a tenir en compte. En efecte, si s’hagués disposat que les cinc mil pessetes que s’afegien al preu del lloguer es pagarien en concepte de despeses de calefacció es podria pensar que la voluntat de les parts era clara i que amb el pagament d’aquesta quantitat quedava saldat tot deute per aquest concepte, però al afegir que aquesta suma es pagava com a part “proporcional” d’aquestes despeses cal esbrinar quin sentit cal donar a aquesta paraula, perquè no es pot entendre que s’ha afegit sense cap motiu, sinó que cal presumir el contrari. Atesa aquesta presumpció, és cert que la proporcionalitat que es predica no es pot referir a les despeses reals de calefacció si la interpretem literalment, ja que la quantitat que cal pagar és fixa en relació a elles, però és raonable pensar que vol dir que el que es paga és part del que resulti del consum encara que no sigui proporcional.

(III.-) No obstant, atès que la interpretació literal del pacte en qüestió no es pot considerar ni molt menys definitiva a l’hora d’esbrinar la voluntat de les parts, cal servir-se d’altres criteris per tal que de manera conjunta ens ajudin en aquesta tasca. Un segon criteri a tenir en compte a l’hora d’interpretar una clàusula contractual és el de valorar de manera sistemàtica el conjunt del contracte posant les clàusules fosques en relació amb les demés, ja que totes elles tendeixen a una finalitat comuna. En aquest cas el pacte onzè del contracte signat per les parts equipara la manca de pagament dels rebuts de calefacció i els de l’aigua per tal de donar lloc a la resolució del contracte, diferenciant-los de la manca de pagament del lloguer i per aquesta raó també és raonable pensar que podien existir despeses de calefacció que superessin la quantitat fixa que es pagava junt amb el preu del lloguer i que si no es pagaven podien donar lloc a la resolució contractual.

IV.- D’altra banda, per tal d’interpretar un contracte cal tenir en compte igualment les circumstàncies concretes de cada supòsit, esbrinant què és el que s’acostuma a fer o és més versemblant en casos similars, perquè com posa de relleu el Digest 50,17,114 “In obscuris inscipi solere, quod verosimilius est, aut quod plerumque fieri solet”, i en el cas objecte de litigi, malgrat el sistema de calefacció és comunitari, l’habitatge disposa de comptador individual, raó per la que cal pensar que no s’ha pactat un preu fet per les despeses de calefacció, ja que aquest criteri no s’ajusta a l’existència d’un sistema en funcionament per mesurar el consum.

V.- Cal recordar també que, d’acord amb el que disposa el Digest 50,17,56-55, per tal d’interpretar un contracte, si aquest és onerós, cal cercar la major reciprocitat d’interessos i donar el sentit que sigui més adequat a la finalitat del negoci (Digest 50,17,67) i en el cas present el pagament de trenta euros mensuals és pel que es veu inferior al cost mitjà de mantenir calent l’habitatge i per tant si aquest és l’únic sistema per satisfer les despeses de calefacció resulta clarament perjudicial pel propietari.

VI.- Per últim, són especialment importants per tal d’interpretar la voluntat de les parts els seus actes anteriors, coetanis i posteriors a la celebració del contracte i en el cas present s’ha acreditat a les actuacions ….”
Sentència
del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 218/05.

El TC entén que s'ha produït la vulneració del dret a la intimitat i al secret de les comunicacions a diversos bombers

Per sentència de data 7 de setembre del 2009, causa 2009-2-RE, ponent Miguel Herrero de Miñón, el Tribunal Constitucional ha atorgat l’empara sol·licitada i ha declarat que s’han vulnerat el dret a la intimitat i el dret al secret de les comunicacions, reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució a diverses persones, bombers i de l’Associació de Bombers d’Andorra (ABA), declarant que els recurrents tenen dret a ser indemnitzats pels perjudicis soferts; en seguiment de les consideracions que seguidament es reprodueixen parcialment:
“Els defenents al·leguen que es tracta d’una actuació policial ordinària que els administrats tenen el deure jurídic de suportar. Tanmateix, és clar que aquest deure jurídic té els seus límits en els drets constitucionalment reconeguts i en les garanties processals establertes per a la intervenció sobre aquests drets. L’article 15 de la Constitució reconeix el dret a la inviolabilitat del domicili i el dret al secret de les comunicacions que només pot ser omès en cas de delicte flagrant o en virtut d’una autorització judicial. Ni aquesta darrera va existir, ni una denúncia contra una persona desconeguda sobre fets no determinats pot equiparar-se a un delicte flagrant. Així mateix, d’acord amb la sentència del 31 de maig del 2005, Vetter c/ França (TEDH/2005/59) la cobertura legal per a una intervenció en la intimitat de la vida privada requereix ser expressa, cosa que no va ser en aquest cas.
Per aquests motius hem de concloure que la intervenció administrativa i policial sobre l’ordinador va ser una mera via de fet que els administrats no tenen cap deure jurídic de suportar.
Del que acabem d’esmentar es deriva que la intervenció i el registre mitjançant una simple via de fet d’armariets i de carpetes privades de l’ordinador dels bombers recurrents va poder vulnerar els drets constitucionals reconeguts als articles 14 i 15 de la Constitució.
En efecte, hem de considerar que els armariets d’un establiment públic en què els treballadors col·loquen objectes personals i els suports informàtics d’ús privat, contenen elements que afecten la seva intimitat i, per consegüent, estan protegits pels articles 14 i 15 de la Constitució.
Ara bé, és un fet provat, d’acord amb l’aute del 19 de setembre del 2008 del batlle de guàrdia, que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis, acompanyat del Servei de Policia, només va obrir els armaris individuals que li havien estat assignats, dels quals detenia les claus i que encara utilitzava, sense obrir-ne cap més, cosa que no correspon revisar a aquest Tribunal, conformement a l’article 91 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional. Les actuacions contingudes en l’expedient són suficients perquè no calgui requerir les actuacions complementàries contemplades a aquest efecte a l’article 35.2 de la Llei qualificada esmentada.
Per consegüent, no existeix, segons el parer d’aquest Tribunal Constitucional, una base fàctica per declarar la vulneració de la intimitat del domicili, sigui quina sigui l’extensió que, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu del Drets Humans, es donés a aquest concepte.
Per contra, també és un fet provat que el director adjunt del Departament especial de Prevenció i Extinció d’Incendis va prendre possessió de la torre de l’ordinador d’ús col·lectiu, el qual contenia les carpetes individuals i personals dels bombers de la caserna de Canillo i aquest fet constitueix la base d’una vulneració de la privacitat de les comunicacions, protegida en l’article 15 de la Constitució amb independència del fet que després aquestes carpetes s’obrissin o no.
Tot i que els drets reconeguts en els articles 14 i 15 de la Constitució estan íntimament lligats entre sí i aquest és el cas de la intimitat i de les comunicacions, ni el dret a l’honor, ni el dret a la pròpia imatge estan afectats en aquesta causa.”

Prescripció trienal: supòsits

“En relació al primer dels greuges o motius d’apel·lació, referent a la prescripció triennal, s’ha d’establir el que segueix. És cert que la sentència d’instància en el Considerant II solament resol la improcedència de l’excepció peremptòria de prescripció perquè assenyala que la venda d’un curs d’anglès no pot tenir la consideració de mercantil, tota vegada que la defenent no té la condició de defenent i no s’aprecia cap voluntat de revendre el producte adquirit. I quan a l’al·legada prescripció triennal que es projecta sobre les compra-vendes de béns mobles, s’ha d’indicar el que segueix. En primer terme, convé posar de manifest que la prescripció triennal relativa als béns mobles sorgeix com una norma de prescripció adquisitiva i no extintiva; ço que permet mantenir que, segons el Codi 7,31, no solament la prescripció adquisitiva d’un bé moble, amb bona fe i just títol, es regeix pel termini de tres anys, sinó que, segons la STSJA de 15-6-1995, això donaria lloc també a que la prescripció de les accions reals sobre béns mobles restessin subjectes al termini de tres anys. I, com es de veure, en el cas que ens ocupa no es tracta d’una acció real, sinó d’una acció personal derivada de l’incompliment d’un contracte.
En segon terme, perquè la prescripció triennal té per objecte les compra-vendes de béns mobles i en el cas que ara s’analitza el contracte que vincula a les parts no pot merèixer aquesta qualificació. En efecte, de la prova documental que es troba a les actuacions (foli 16) s’extreu que es subministra un curs d’anglès i que l’alumne té dret a la correcció dels exercicis escrits i orals per part de H.E.,S.A., així com a rebre l’orientació necessària en el desenvolupament dels estudis. Per consegüent, el contracte que van perfeccionar les parts ha de qualificar-se com a atípic, atès que inclou el subministre d’un curs i la prestació de serveis d’assessorament i correcció d’exercicis per part de H.E.,S.A. Per tant, no pot tampoc des d’aquest punt de vista ésser acollit l’argument de la prescripció triennal respecte de les compra-vendes de béns mobles, perquè no és aquesta l’operació jurídica que van perfeccionar les parts ara litigants.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent JM Abril, autes 166/05.

Pagament fet a un tercer

“No obstant, malgrat és cert que el pagament fet a tercer no allibera en principi al deutor i també ho és que al document que consta al foli 43 es manifesta que la transferència es fa a la Comunitat de Propietaris de la Plaça U. i no a “A. S.L.”, cal tenir en compte que el pagament fet a tercer sí que allibera al deutor si comporta una utilitat pel creditor, com disposa el Digest 13,7,11-5 quan manifesta “Solutam autem pecuniam accipiendum non solum, si ipsi, cui obligata res est, sed et si alii si soluta voluntate eius, vel ei cui heres existit, vel procuratori eius, vel servo pecuniis exigendis praeposito”.
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 165/05.

Separació: atribució del domicili conjugal

“En relació a l’atribució de l’ús del domicili conjugal cal tenir en compte que aquesta s’ha de fonamentar en la necessitat de protegir al cònjuge més desfavorit o en interès dels fills menors, sense que, com posa de relleu entre molts d’altres l’Aute d’aquest Tribunal de 10 de juliol del 1997, tingui rellevància que l’immoble sigui propietat del cònjuge al què no s’atribueix aquest domicili, ni la naturalesa del títol d’ocupació, ni el fet que es tracti d’un bé de procedència familiar, ni que un dels esposos hagi contribuït a les despeses de la seva rehabilitació, temes en tot cas a discutir en un procediment de liquidació del règim econòmic. Per aquesta raó, aquest Tribunal discrepa de la decisió de l’Honorable Batlle i entén que no pot primar la titularitat de l’immoble per determinar l’atribució del seu ús, ni tampoc el fet que el domicili familiar no estigui especialment condicionat a les deficiències de salut que presenta la Sra. M.A., ni que l’habitatge en qüestió formi part del patrimoni familiar de l’espòs, sinó que el que cal tenir en compte és quin dels dos cònjuges està més necessitat de protecció d’acord amb el que disposa l’article 56 LQM i en aquest cas, malgrat el fill comú sigui major d’edat i ja no estigui al càrrec de la seva mare, considerem que és la recurrent la que mereix aquesta protecció i és per tant a ella a qui s’ha d’atribuir el domicili familiar i no al Sr. A.C. que disposa com a mínim d’un altre habitatge de la seva propietat a on residir.”
Sentència
del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, autes 165/05.

Principi general en matèria d'imposició de costes

“II.- Com posa de relleu entre moltes altres la Sentència d’aquest Tribunal de 19 de novembre del 1998, el principi general d’imposició de costes és el de venciment objectiu en virtut d’una Constitució de l’emperador Zenó que recull el Codi 7,51,5 amb independència de l’existència de mala fe o de temeritat d’alguna de les parts, circumstància que, en tot cas, actua com argument de reforç de la condemna que es faci. No obstant, la imposició de costes no és procedent quan l’estimació sigui parcial a menys que una de les parts hagués actuat amb mala fe o manifesta temeritat. D’altra banda el principi de venciment objectiu té una excepció en el supòsit que el Tribunal estimi que el cas en qüestió presenta seriosos dubtes de fet o de dret o quan consideri que existeixen circumstàncies excepcionals que expliquen que no es faci especial pronunciament sobre les costes judicials.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 123/05.

Pensió compensatòria: requisits

“II.- En segon lloc, al·lega la recurrent la manca de conformitat amb l’import fixat per la Sentència d’instància en concepte de pensió compensatòria, ja que, en el mateix sentit interessat a la demanda reconvencional del procediment de separació, considera que l’import correcte seria el de 3.005 euros mensuals.
En relació a aquest punt cal apreciar que es donen en el cas present totes les circumstàncies que recull l’article 57 LQM per tal que concedir una pensió compensatòria a un dels cònjuges, ja que l’esposa ha patit com a conseqüència de la separació dels consorts un desequilibri econòmic en relació a la situació de la que gaudia anteriorment, ja que com a mínim abans no patien problemes econòmics mentre que en l’actualitat no pot sobreviure sense ajut extern. A més a més, la recurrent té ja una certa edat (57 anys), la seva salut no és del tot bona (ja que entre altres presenta una important deficiència auditiva i crisis d’angoixa i depressió), no gaudeix de una qualificació professional, les probabilitat d’accés a un lloc de treball són ínfimes, els seus recursos econòmics són inexistents, ja que els comptes corrents dels què eren titulars els cònjuges han quedats reduïts a un saldo negatiu degut a transferències fetes per l’apel·lat del compte corrent comú al seu (com es pot veure al foli 313 i reconeix el mateix Sr. A.C. al respondre les preguntes que se li fan al foli 433 en relació al 221), el matrimoni i la convivència conjugal han durat 28 anys, durant els quals la recurrent s’ha dedicat de forma exclusiva a la família deixant el seu treball a partir del naixement del fill i ha col·laborat amb els seus diners a les despeses del matrimoni.
Ateses aquestes circumstàncies és procedent establir una pensió al seu favor, tenint en compte a més que l’espòs gaudeix d’un sou regular i d’ingressos que provenen del seu patrimoni i que la família portava un ritme de vida elevat, com es pot veure als extractes de compte corrent que consten als folis 137 i ss. en els que es poden observar despeses importants en restaurants de categoria, viatges i altres signes del nivell de vida que portava la parella. No obstant, en aquest cas la sentència d’instància li ha concedit a la recurrent una pensió que suposa quasi bé la meitat del sou que percep el marit, encara que no es tinguin en compte altres ingressos patrimonials, i a més a més aquest Tribunal ha admès la seva sol·licitud d’atribució a la recurrent de l’habitatge familiar, concessió que també suposa per ella una renda addicional en quan disminueix les seves despeses, raó per la que considerem que no procedeix incrementar l’import de la pensió concedida.
Pel que fa a la sol·licitud de que es capitalitzi aquesta pensió, tampoc aquesta petició es pot estimar, ja que, com posa de relleu l’article 57.3 LQM aquesta possibilitat sols pot obtenir-se per acord de les parts.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, de data 26/1/06, ponent E. Amat, autes 165/05.

Competència de jurisdicció dels tribunals andorrans

“D’acord amb aquestes premisses s’ha d’indicar que, com ha posat de manifest el jutjador d’instància, i la jurisprudència d’aquesta Sala en Aute de 17-3-2005 i sentència de 20-12-2005, que la jurisdicció competent per a resoldre el litigi és la que s’identifica amb el domicili del demandat, excepte que la llei ho estableixi de forma diferent o bé que existeixi acord entre les parts.
En el present cas, consta també provat que cap de les parts litigants ostenta la nacionalitat andorrana ni es troben domiciliats en el territori del Principat. Consegüentment, s’escau determinar si, en el cas que ens ocupa, es pot acudir al fur del lloc de celebració o d’execució del contracte. En aquest sentit, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de posar de relleu (Aute de 17-3-2005 i STSJA 20-12-2005) que el fur relatiu al lloc de celebració o d’execució del contracte no es pot considerar com alternatiu, sinó solament com a subsidiari i a més ha de concórrer un altre pressupòsit, consistent en que existeixi en el procés un vincle estret i intens entre el fons de l’afer i el territori andorrà.
En consonància amb les consideracions anteriors, resulta que el vincle o la connexió entre el fons del procés i el territori andorrà no es troba en el supòsit que s’examina perquè l’extrem relatiu al repartiment d’un compte numeral constitueix una qüestió referent al règim econòmic matrimonial i a la incidència que la crisi matrimonial comporta sobre el mateix. Per tant, no existeix cap infracció dels principis constitucionals que informen el procés civil (cfr. Art. 10 C.A.) ni ens trobem front a una aplicació inadequada del “forum non conveniens”, sinó que la pretensió que insta la part agent s’incardina en l’àmbit d’un procés de crisi matrimonial i en el que són els tribunals espanyols els competents per a conèixer de la mateixa, no solament perquè el domicili del defenent es situa allà i perquè els tribunals andorrans no són competents en virtut d’allò que disposa l’article 49 LQM, sinó a més perquè la connexió o vinculació entre el fons de l’afer i el territori andorrà no es pot conceptuar com a intensa o rellevant.”
Aute del Tribunal Superior, sala civil, de data 24/4/08, ponent JM. Abril, autes 274/07.

Títol executiu: defectes formals

“II.- L’article 2 del Decret del dia 1 de maig de 1922 regulant el procediment per als embargaments preventius estableix que: “per decretar l’embarg preventiu és necessari per part del que el demana, que presenti un títol executiu, o que en cas de no ser executiu el títol que presenta, doni caució suficient per a respondre dels perjudicis que pugui ocasionar; i per part de l’embargat, que no tingui béns immobles coneguts o establiment suficient per a respondre de la quantitat reclamada, o que hi hagi perill de que faci desaparèixer sos béns en perjudicis dels acreedors”. En el present cas, l’oposició de la societat C. SA a la mesura d’embargament preventiu decretada sobre els seus béns, es basa únicament en una pretesa absència de títol executiu.
III.- La societat C. SA va comprar a la societat W.S.I. SA una màquina centrifugadora. En pagament d’una part del preu de l’esmentada màquina, la societat C. SA va entregar a la societat W.S.I. SA una lletra de canvi per un import de 11.318,-€ lliurada per C. SA a una societat italiana, però aquesta entrega es va fer sense endós a favor de la societat W.S.I. SA, ço que fa que aquesta darrera societat no ha pogut cobrar la referida canvial. El lliurament de la lletra de canvi litigiosa per la societat C. SA en pagament d’un deute contractat prop de societat W.S.I. SA, constitueix una clara manifestació d’un reconeixement de deute. Per tant, encara que la dita canvial no sigui executiva en la seva pròpia qualitat de lletra de canvi a raó d’un defecte formal, més concretament: absència d’endós, la seva entrega a la part creditora, en concepte de pagament parcial de la màquina adquirida, té per efecte de transformar-la en un reconeixement de deute que constitueix un títol executiu.”
Aute del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent JL. Vuillemin, autes 088/09.

Novació/subrogació en el contracte d'arrendament

“IV.- Per tal de decidir si en data 21 de gener es va celebrar un nou contracte que ara es pugui declarar extingit cal tenir en compte que, d’acord amb les normes
pròpies del dret romà primitiu, la novació comporta la desaparició automàtica de la relació preexistent que necessàriament s’extingeix, posició que va ser superada pel dret justinianeu al exigir per tal que es produís l’extinció un clar “animus novandi” i en aquest sentit la Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 9 de novembre del 1980 destaca que “tota novació de contracte suposa una voluntat d’extingir una obligació precedent condicionada a la creació d’una nova obligació segons resulta de la Instituta 3,29,3”. Aquesta evolució ha comportat que la jurisprudència dels Tribunals andorrans admeti tant la novació extintiva com la modificativa i que per tal d’estimar si ens trobem davant d’un o altre tipus de novació sigui precís interpretar la voluntat de les parts i esbrinar si l’antiga relació obligatòria queda substituïda o no per la nova.
Ateses aquestes consideracions, aquesta Sala considera que quan es produeix un traspàs d’un immoble arrendat mantenint-se el contingut de l’anterior cal entendre en principi que es tracta d’una subrogació del nou arrendatari en el lloc de l’antic, de tal manera que, a manca de prova en contrari, no es produeix una novació pròpia o extintiva, presumint que el que cerquen les parts és el manteniment de la relació obligatòria originària, encara que es canviï un dels seus subjectes, i això és el que es dedueix del document de traspàs de negoci que examinem en el què es manifesta que el Sr. B.U. reconeix a “S. SA” com a nova arrendatària amb les mateixes obligacions i els mateixos drets que tenia el Sr. R.C.F., motiu que porta a l’estimació del recurs i la desestimació de la demanda tal com ha estat plantejada.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 113/09.

Proacurador: representació voluntària

“II.- El present recurs no pot ésser acollit. Com ja ha posat de manifest el jutjador a quo, el procurador/a representa a la part processal en el litigi i es tracta d’una hipòtesi de representació voluntària, de forma que la part processal és la que designa a aquell procurador/a amb qui diposita la confiança per tal que actuï en el seu nom i per compte seva davant dels òrgans jurisdiccionals andorrans.
Per consegüent, encara que existeix un procediment endegat envers el Sr. J.P.S. i on aquest ha designat a la procuradora Sra. E.C.C. com a representant seva, això no significa que aquest poder de representació en aquell concret procediment habiliti a la procuradora per a representar al Sr. J.P.S. en tots aquells procediments judicials que es puguin adreçar en contra seva o interposar a instància seva. En efecte, com el propi recurrent assenyala el mandat de la procuradora és ad litem, de manera que fora d’aquell concret procediment no representa a la part processal i requereix que aquesta li atorgui el corresponent i oportú poder de representació.”
Sentència de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 090/09.

Reconeixement de deute: renúncia a la prescripció

“Com posa de relleu la Sentència recorreguda, aquest correu no es pot interpretar més que com un reconeixement del deute per part d’un dels deutors solidaris, que afecta per igual als altres defenents, ja que es tracta d’una declaració de voluntat inequívoca de reconeixement de responsabilitat per part de la companyia asseguradora del causant del sinistre, encara que la quantitat oferta no coincideixi amb la suma que reclama l’agent.
II.- Com posa igualment de relleu la Sentència recorreguda, el reconeixement del deute per part del deutor és un medi idoni per interrompre la prescripció, d’acord amb el que disposa el Codi 7,39,7,5, però no es pot interrompre un termini que ja s’ha escolat, perquè per tal que produís aquests efectes s’ha d’efectuar dins de temps hàbil. No obstant, com destaquen les Sentències d’aquesta Sala de dates 19 de juny del 2003 i 30 de juny del 2004, aquest reconeixement intempestiu s’ha de qualificar com una renúncia a la prescripció guanyada, ja que res impedeix que en exercici de l’autonomia de la voluntat el deutor renunciï a un dret patrimonial que estava facultat per exercitar, quan amb això no perjudica a tercers.
La prescripció es configura així com una excepció que el deutor és lliure per plantejar o no, oposant-se en el primer cas al pagament, raó per la qual un sector de la doctrina ha qualificat l’obligació prescrita com una obligació natural, ja que comparteix amb ella dues característiques: el deutor es pot oposar a complir quan se li reclama el pagament, però una vegada ho ha fet no li és permès reclamar que el creditor li retorni allò que ha lliurat, criteri al què, no obstant, s’ha oposat majoritàriament la doctrina argumentant que el deutor pot complir una obligació prescrita i aquest compliment és vàlid perquè la prescripció no extingeix ni l’acció ni el dret, sinó que s’ha de configurar com una excepció que el deutor està facultat per exercitar.
Sigui quina sigui la posició respecte d’aquest punt, el que no es pot afirmar és que el reconeixement del deute efectuat pel deutor una vegada transcorregut el termini de prescripció genera una obligació natural i que
per tant el deutor es pot negar a complir-la, ja que el reconeixement comporta la pervivència de l’obligació primitiva i la obertura d’un nou termini de prescripció i, per tant, mentre aquest no s’escoli l’excepció no pot triomfar.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, (ponent E. Amat) autes 084/09.

Jurisprudència extrangera

“III.- S’ha d’antuvi posar de manifest que la jurisprudència dels tribunals dels països veïns, no vincula de cap manera els tribunals andorrans, els quals fan justícia aplicant les normes de dret vigent a Andorra, i no les que poden existir en un ordenament jurídic estranger. Per tant, l’abundant jurisprudència espanyola citada pel recurrent és totalment fora de lloc i no pot tenir cap efecte o influència per la resolució del present litigi.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent J.L. Vuillemin, autes 076/09.

Principi de congruència en relació a matèries d'ordre públic

“És cert que el principi de congruència regeix les decisions dels Tribunals civils, de tal manera que la decisió que es prengui s’ha d’ajustar al que es sol·licita al petitum de la demanda. La raó de ser de la prohibició de canviar els plantejaments de la demanda, o de que el Tribunal concedeixi quelcom que no s’ha sol·licitat es troba en els principis dispositiu, d’aportació de part, de defensa i contradicció, de tutela judicial efectiva i de dret a un procés degut que regeixen el procediment civil.
…/…
Atesa la naturalesa d’aquests pactes, cal tenir en compte que quan el que es discuteix en un procediment civil és l’adopció de qualsevol mesura que afecti a menors d’edat el principi que ha de prevaldre sobre qualsevol altre és el d’actuar en el seu benefici, tal com es reconeix a l’article 13.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, i és als Tribunals, i no als progenitors, a qui correspon valorar-lo. En el cas present el que es discuteix és a qui s’ha de concedir la guarda i custòdia dels fills dels litigants i en aquest supòsit els principis dispositiu i d’aportació de part, que són una de les bases de la prohibició de modificar el plantejament de la demanda i la raó de ser de la interdicció d’incongruència, no regeixen, ja que es tracta d’una matèria d’ordre públic per resoldre la qual el batlle pot actuar d’ofici, sense petició de les parts i fins i tot en contra del que els progenitors demanin, o del que entengui procedent el Mgfc. Ministeri Fiscal en els seus informes, atenent sempre i de manera preferent a l’interès del menor la protecció dels quals s’encomana als Tribunals.
…/…
IV.- El principi de salvaguarda preferent dels interessos del menor, que impedeix que una Sentència es pugui considerar incongruent malgrat no accedeixi a allò que li demanen les parts, impedeix igualment que es consideri que el Sr. L.C.A. ha anat contra els seus propis actes reiterant en les seves conclusions allò que ja havia sol·licitat en la demanda i en contra del que s’havia acordat al conveni signat pels esposos, fossin quines fossin les causes d’aquests canvis, ja que allò que ha propiciat la decisió del Tribunal no és el manteniment per part del citat senyor de les peticions de
la seva demanda, sinó la decisió del Tribunal en el sentit de mantenir-les.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, utes 070/09.

Aplanament: costes processals

“Esdevé doctrina d’aquesta Sala, entre altres sentència del Tribunal Superior de 19-11-1998 i Aute de 23-10-2003, que en l’ordenament jurídic andorrà no existeix, a diferència del que es preveu en altres ordenaments jurídics de l’entorn (cfr. Art. 395 LEC 1/2000, de 7 de gener), una disposició específica en matèria d’aplanament i determinació de les costes processals. Per tant, en aquells supòsits en els quals l’aplanament es produeix i que l’actuació de la defenent de no complir la prestació és la que ha originat la pendència del procés, s’ha d’efectuar imposició de les costes processals.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM Abril, autes 062/09.

“I en el mateix sentit:Aquest motiu no pot ésser acollit. És cert i aquesta Sala ho coneix que en altres ordenaments jurídics de l’entorn, l’aplanament abans de la contesta a la demanda evita la imposició de les costes processals, excepte que el tribunal apreciï l’existència de mala fe. Però en l’ordenament jurídic andorrà existeix una jurisprudència d’aquesta Sala, fonamentalment STSJA de 19-11-1998 i ATSJA de 23-10-2003, que entén que, atesa la manca de regulació processal al respecte, si el demandat o defenent amb la seva conducta prèvia al procés i reàcia al compliment de les obligacions assumides, ha motivat que l’agent hagi d’impetrar l’auxili judicial per l’obtenció de la satisfacció del seu dret subjectiu, una volta iniciat el procediment, per molt que s’aplani a la demanda, ha de sufragar les despeses derivades de l’inici del procés. Afegir, a més, que en el present cas, consta també que la part agent va adreçar (cfr. Document núm. 4 de la demanda) un requeriment a la defenent previ a l’iniciació del procés judicial, el qual ni tan sols fou recollit per la demandada. Consegüentment, s’escau refusar aquest motiu de recurs i confirmar la resolució d’instància.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM Abril, autes 064/09.

Modificació del criteri jurisprudencial en matèria de cosa jutjada de la jurisdicció penal respecte la civil

Per sentència de data 23/7/09, ponent JL Vuillemin, autes 061/09, la Sala Civil del Tribunal Superior modifica el criteri jurisprudencial en matèria de cosa jutjada material de la jurisdicció penal respecte els afers objecte de la jurisdicció civil, en seguiment del criteri establert pel Tribunal Constitucional per sentència de data 12/3/08, causa 2007-36-RE, estimant l’empara formulada, en la què es diu en el seu considerant segon: “La interpretació doctrinal que s’ha anat fent de la cosa jutjada penal és coneguda. Així, mentre que la doctrina clàssica ha reconegut que la cosa jutjada penal només tenia efectes negatius o preclusius en contra del que succeeix amb els efectes positius de la cosa jutjada civil, una interpretació més recent, avalada per la jurisprudència constitucional comparada, (concretament en reiterades resolucions del Tribunal Constitucional espanyol) reconeix de fet l’efecte no només negatiu o preclusiu, sinó positiu o prejudicial de la cosa jutjada penal de manera que allò que ella ha establert vincula resolucions posteriors dels tribunals“, i en el seu considerabt quart “D’altra banda, si com aquest Tribunal va declarar en la sentència del 7 de setembre del 2007, recaiguda en la causa 2007-11-RE seria absurd “que uns mateixos fets, considerats pel mateix Tribunal, en relació amb el mateix acusat, puguin ser qualificats i jutjats de manera radicalment diferent”, no seria menys contrari al bon sentit que dues sentències referents al mateix afer i entre els mateixos litigants puguin contenir, sobre qüestions fonamentals del litigi, afirmacions radicalment contradictòries. Arribaríem a aquest resultat si en aquest cas o en d’altres de similars, la cosa jutjada penal fos exclusivament preclusiva o excloent i no també prejudicial. Així doncs, perquè no es respecta la cosa jutjada establerta en la sentència del 20 de juny del 2001 de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia, s’ha vulnerat el dret a la jurisdicció dels recurrents i cal atorgar l’empara sol·licitada.”; és donbcs atenent aquests antecedents que el Tribunal Superior modifica el criteri jurisprudencial ans esmentat, i es pronuncia en aquests termes:
“III.- És cert que fins fa poc temps, aquesta Sala considerava que la jurisdicció civil no resta vinculada per una sentència penal absolutòria, a menys que aquesta declarés la inexistència del fet enjudiciat, i que ni tant sols la vincula la valoració dels fets declarats provats penalment. Nogensmenys, la jurisprudència més recent del Tribunal Constitucional, adoptant els criteris no només negatius o preclusius, sinó positius o prejudicial de la cosa jutjada penal reconeguts pel Tribunal Constitucional espanyol, va invalidar la jurisprudència fins a llavor seguida per la Sala civil d’aquest Tribunal Superior, i va posar per principi que seria contrari al bon sentit que dues sentències referents al mateix afer i entre els mateixos litigants puguin contenir sobre qüestions fonamentals del litigi, afirmacions radicalment contradictòries. En cas d’autes, és incontrovertible que en els fets provats del seu II Resultant, la sentència penal ha resolt la qüestió fonamental del litigi civil, més concretament que és el Sr. J.P.N. qui va provocar l’accident del dia 18 de novembre del 2005 i que per tant és totalment responsable dels danys patits pels altres implicats en l’esmentat sinistre. Per conseqüent vinculat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional, aquesta Sala no pot anar en contra del que fou considerat provat per una resolució penal, que gaudeix, segons la referida jurisprudència, de l’autoritat de la cosa jutjada.”

Costes processals: procediment de mínima quantia

“III.- Per últim, quant a les costes processals i atès que ens trobem en un procediment de mínima quantia, aquesta Sala ha de manifestar que és reiterada jurisprudència de la mateixa que en el procediment de mínima quantia, el legislador andorrà ha determinat que la intervenció del Lletrat esdevé facultativa (art. 97 LQJ), a l’igual que ho és la del procurador pels procediments declaratius (art. 102 LQJ) i que solament quan concorrin circumstàncies excepcionals, entre d’altres la mala fe o temeritat d’una de les parts litigants, es pot subvenir aquesta regla i fer imposició de les costes processals.
Per tant, en el present procés, i malgrat la recorreguda argumenti la temeritat de la part defenent, la sentència justifica la imposició en el fet que la demandada sol·licitava que s’imposessin a l’agent les costes processals en la seva contesta a la demanda. A criteri d’aquesta Sala, aquesta petició de la defenent no integra les circumstàncies especials que poden motivar la imposició de les costes en un procediment de mínima quantia, i no pot ésser entesa tampoc com una conducta de mala fe o temeritat, i s’escau, aleshores, revocar aquest extrem de la sentència i deixar sense efecte la imposició de les costes de primera instància.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 055/09.

Les deficiències acústiques d'un habitatge no són vicis ocults, si bé són indemnitzables

“II.- El fet de que el soroll comportés que una de les habitacions de l’habitatge no es pogués utilitzar no es pot considerar com un vici ocult del mateix en el sentit propi del terme, com al·lega l’agent, ja que no prové d’un defecte de l’habitatge en sí, sinó del fet que al seu costat s’hagués instal·lat una caldera de calefacció de la Comunitat que no estava convenientment insonoritzada, raó per la què a qui correspon resoldre aquest problema és a la Comunitat, que finalment ha fet les reparacions necessàries per reduir els sorolls provinents de la seva caldera als límits admesos legalment (folis 244 a 247). Per aquesta raó, no és procedent condemnar al venedor a indemnitzar al comprador amb la pèrdua de valor de l’immoble que hagués pogut comportar aquest defecte.
III.- No obstant, en el cas present aquest soroll no era degut a un mal funcionament de la caldera, sinó que era un fet habitual conseqüència de la seva potència, com posen de relleu els tècnics en calefacció, els Srs. R.S. i R.C., en les seves declaracions (folis 146 i 148), raó per la qual no es pot admetre l’argument del defenent en el sentit que ell mai havia patit molèsties per aquesta causa, ja que un soroll d’aquests decibels havia forçosament de causar-li un greu destorb quan habitava l’apartament i, per tant, havia d’informar al comprador d’aquest fet. El fet que el venedor no informés al comprador del problema que afectava a l’immoble, i que cal presumir que ell coneixia, suposa un incompliment per part seva del principi que presideix els contractes d’actuar d’acord amb la veracitat i la bona fe, que recull el Digest 16,3,31,pr i 21,1,31-20 i ha aplicat reiteradament la jurisprudència d’aquesta Sala, comportant la seva obligació de indemnitzar al comprador pels danys que aquesta actuació li hagués pogut produir. Aquesta conclusió suposa que els fets que exposa el demandant com a base de la seva demanda puguin portar a estimar-la amb un fonament de dret diferent, que aquest Tribunal està legitimat per aplicar en virtut del principi iura novit curia, sempre que es consideri acreditat que aquesta actuació li ha produït danys al comprador.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 065/09.

Valoració prova testifical

” … les declaracions dels testimonis s’han d’apreciar de conformitat amb les regles de la sana crítica, tenint en compte el coneixement de la situació i la raó de les seves declaracions, així com les circumstàncies personals que els envolten.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JM. Abril, autes 311/08.

Caràcter indefinit de les obligacions de l'avalador: extensió a un segon crèdit

Per sentència de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 052/09, la sala civil del Tribunal Superior revoca la sentència del Tribunal de Batlles, per la qual s’absolia als avaladors i socis d’una societat front la reclamació del deute per part d’una entitat bancària, en entendre que malgrat no haguessin signat com a avaladors la segona la polissa de crèdit, l’obligació de la primera s’estenia a la segona pel caràcter indefinit de l’aval, segons es diu textualment:
“II.- Ateses aquestes consideracions, cal examinar ara si el citat aval garantia també el compliment de les obligacions que “Q. SA” va assumir en virtut de la pòlissa de crèdit signada en data 9 de juliol del 2003 i la resposta també ha de ser afirmativa.
En primer lloc, l’aval concedit pels Srs. J.S.M., E.O.S. i E.F.F. en data 22 d’agost del 2002 garantia el compliment per part de “Q. SA” de totes les obligacions que aquesta societat pogués assumir respecte del Banc i el seu caràcter indefinit, el fet que no fes referència expressa a la pòlissa de crèdit que les parts havien signat dies abans i la proximitat en el temps entre aquesta i la que es va signar un any més tard porta a concloure que garantia també el compliment d’aquesta segona pòlissa, tant si aquesta era una pròrroga de l’anterior, com si es tractava d’un nou contracte i, per aquest motiu ni a la primera, ni a la segon pòlissa es avaladors van signar l’apartat corresponent a l’aval, perquè aquest ja es va pactar el dia 22 d’agost del 2002.
Cal tenir en compte, a més a més, que la primera pòlissa vencia el dia 12 d’agost del 2003 i el nou de juliol es va pactar la segona, per un import superior al degut per la primera i amb un venciment posterior, ja que en execució de la primera el saldo deutor superava al límit pactat (56.859,91 més interessos, en front dels 30.000 pactats), fet que porta a estimar que el que es va pactar va ser una pròrroga de la primera pòlissa per tal de subscriure una nova línea de crèdit. D’altra banda, si la fiança hagués estat referida exclusivament a la primera pòlissa i la segona hagués suposat una novació extintiva, i per tant s’hagués extingit la fiança, el creditor hauria exigit als fiadors el pagament del deute pendent en virtut de la pòlissa avalada, cosa que en cap moment va fer, sinó que la suma deguda en virtut de la primera quedava com deute de la segona. Per aquesta raó, cal entendre que el que es va fer és ampliar el crèdit concedit, per tal de facilitar-ne el compliment, i en aquest sentit cal interpretar la proposta feta pels Srs. J.S.M. i E.O.S. en data 1 de juliol del 2002 per tal que se’ls hi ampliés el límit de la pòlissa de crèdit que estava vigent fins llavors (folis 495 a 496).”

Parella de fet: liquidació del pis adquirit en comú

Per sentència de data 23/7/09, ponent E. Amat, autes 028/09, la sala civil del Tribunal Superior entén que existint una relació de parella de fet, o vincle more uxorio, havent escripturat l’adquisició de l’habitatge i el préstec hipiotecari a nom d’ambdós, i havent satisfet la totalitat de les quotes tan sols un dels membres de la parella, aquest no pot demanar a l’altre el pagament de les quantitats satisfetes en el seu benefici, havent-se de presumir l’existència d’una donació, apartant-se el Tribunal del principi general que la donació no es pot presumir en atenció a la situació de convivència, segons diu textualment la sentència:

“III.- Aquesta conclusió no impedeix que el tercer que ha pagat el preu pugui reclamar que el propietari del bé li retorni allò que ha pagat en el seu benefici, perquè de manera general la donació no es presumeix, però la solució ha de ser un altre quan el que paga està lligat en el moment de fer-ho amb el que esdevé propietari per una relació d’afecte que cal presumir en els cònjuges i en les parelles de fet que conviuen more uxorio. Per aquesta raó, aquesta Sala entén correcte que el Sr. C.M.T. no pugui repercutir aquelles sumes que va pagar mentre mantenia una relació de parella amb la Sra. R.D.G., fos aquesta de llarga o de curta durada, ja que sols ho hauria pogut reclamar si hagués pogut acreditar que el pagament es feia com a conseqüència d’un préstec que calia que li fos retornat, que no és el cas, mentre que una vegada es va trencar la relació la presumpció ha de ser la contrària i per aquesta raó la Sentència d’instància obliga encertadament a la Sra. R.D.G. a pagar al Sr. C.M.T. les sumes que aquest va abonar per tal d’amortitzar el préstec hipotecari a partir d’aquell moment.”

Obligacions de l'arrendador: sinistre en una caldera de calefacció, indemnitzacions

“IV.- És obvi que l’única responsabilitat que es pot imputar al Sr. A.T.F. és la responsabilitat contractual, ates que en virtut de l’article 26 apartats 1,4 i 6 de la Llei d’arrendaments de les finques urbanes, l’arrendador està obligat a lliurar a l’arrendatari la finca objecte del contracte, de forma que estigui en condicions de servir a l’ús a que està destinada, a efectuar en la finca arrendada, i en les seves instal·lacions, les reparacions necessàries perquè pugui continuar destinant-se a la finalitat per a la qual va ésser arrendada, i a mantenir a l’arrendatari en el pacífic ús i gaudiment de la cosa arrendada, durant tot el temps del contracte. Per tant si una instal·lació de la finca arrrendada, com el servei de calefacció, no ha funcionat de manera correcta
per trobar-se en mala condicions, la responsabilitat, no tant sol d’aquest fet, sinó àdhuc de les seves conseqüències directes, incumbeix a l’arrendador d’acord amb les disposicions legals més amunt esmentades.
Tractant-se d’una responsabilitat contractual el termini de prescripció de la Lex Aquília és inoperant. Dit això, per que l’acció dels Srs. M.P.T.P., E.D.S., A.T.S. i L.T.S. prosperi, els mateixos han d’establir l’incompliment contractual del arrendador que ha pogut originar el sinistre.
…/…
L’incompliment contractual del Sr. A.T.F. va concórrer a la producció dels danys, i per conseqüent s’ha de partir la responsabilitat dels mateixos en la proporció del 50%.
…/…
VI.- Respecte a l’import de les indemnitzacions atorgades pel primer jutge, s’ha de confirmar les quantitats concedides als Srs. E.D.S., A.T.S. i L.T.S. en concepte de perjudici moral que corresponen al perjudici patit per les víctimes en relació amb l’edat de cadascuna. No es pot negar que per un marit o una filla veure la seva esposa i mare, desfigurada, origina un perjudici moral real i autèntic. Igualment estan ajustades a la jurisprudència habitual d’aquesta Sala les indemnitzacions atorgades a la Sra. M.P.T.P., en concepte de pretium doloris (7/7) i perjudici estètic (7/7). S’ha també de confirmar les despeses de dentista que estan acreditades per un pressupost que encara que no hi hagi la prova del seu pagament estableix la necessitat dels treballs que hi consten. Pel que fa a l’ITT, s’ha d’estimar el recurs dels Srs. M.P.T.P., E.D.S., A.T.S. i L.T.S., atès que aquest concepte té per objecte indemnitzar la víctima durant tot el temps on no ha pogut exercir una activitat remunerada. Atès que al moment de l’accident la Sra. M.P.T.P., no prova tenir una ocupació salarial s’ha de prendre per base la meitat del salari mínim. Tenint compte de 390 dies de baixa i d’un salari mínim durant l’any 2004 de 783,47 €, pertoca a la víctima percebre en concepte d’ITT, la quantitat de 5.092,55 €.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 23/7/09, ponent JL. Vuillemin, autes 260/08

Incompetència del Tribunal d'instància per a la impugnació de les costes processals en segona instància

“Al respecte, aquesta Sala ha de posar de manifest que és doctrina de la mateixa (cfr. Entre altres l’Aute de 11-01-2001, citat per la resolució d’instància) que la correcció o adequació de les costes de segona instància les ha de resoldre aquest òrgan jurisdiccional, tota vegada que és ell el que ha conegut de les actuacions i de l’entitat de les mateixes, portades a terme en la seva jurisdicció. Per tant, la resolució dictada a la instància s’ha de confirmar no solament pel fet que recull la doctrina d’aquesta Sala relativa a la impugnació de les costes processals d’aquesta alçada, sinó a més perquè la declaració d’incompetència en relació a les costes de segona instància, només comportarà la tramitació d’un incident davant d’aquesta Sala si es decideix qüestionar la determinació d’aquests, de forma que cap vulneració del principi d’economia processal existeix. Tampoc es vulneren les normes sobre l’execució de les resolucions judicials, sinó que l’execució d’un pronunciament judicial sobre costes processals, dóna lloc al possible incident per a combatre la determinació de les mateixes per considerar les mateixes inadequades, ja siguin per conceptes indeguts o excessius, i aquí és on la jurisprudència d’aquesta Sala entén que, en relació a les costes de segona instància, esdevé la Sala la competent per a examinar la correcció de les costes meritades per actuacions davant la mateixa.”
Aute del TS sala civil de data 18/6/2009, ponent JM. Abril, autes 022/09.

El TS declara la nul·litat de l'article 192 de les normes urbanístiques del POUP d'Encamp en relació als edificis singulars

Per sentència de data 27/7/09, ponent B. Plagnet, número , 65-2009, la sala administrativa del Tribunal Superior ha establert la nul·litat de l’article 192 (apartat 1.1 quan diu “exceptuant els casos d’edificació singular” i l’apartat 2 quan diu “llevat dels casos previstos o d’edificació singular”; i tot l’apartat 5) de les normes urbanístiques incloses dins del POUP de la parròquia d’Encamp, per quan inverteix el procediment, amb una iniciativa comunal seguida d’una aprovació pel Govern. El concepte “d’edifici singular” definit en aquest article 192 no és per tant compatible amb les disposicions de l’article 61 de la LGOTU.

Qualificació urbanística com a sòl urbà consolidat

L’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, en la redacció que li va donar la Llei 8/2006, de 21 de juny, disposa que “constitueixen sòl urbà consolidat, i així han de ser qualificats pel Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, tots aquells terrenys que disposin almenys d’accés rodat i dels serveis d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració, i subministrament d’energia elèctrica, per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament”.
Segons l’article 7.1.a) del Reglament urbanístic, que desenvolupa el precepte anterior, constitueixen el sòl urbà, entre d’altres, els “terrenys amb urbanització consolidada pel fet de posseir els serveis urbanístics bàsics d’accés rodat, aigua potable, evacuació d’aigües residuals o un sistema homologat de depuració i subministrament d’energia elèctrica. Les característiques d’aquests serveis urbanístics bàsics han de ser les adequades per servir les necessitats de les edificacions i els usos previstos pel planejament”.
Per la seva banda, l’article 8.1.1 del Reglament urbanístic disposa que “el sòl urbà consolidat està integrat pels terrenys que disposen dels serveis urbanístics bàsics i que el Pla d’ordenació i urbanisme parroquial ordena directament, sense remetre a l’aprovació ulterior de planejament derivat, i en conseqüència inclou en una unitat d’actuació de gestió directa. Tanmateix, no s’exclou la necessitat de planejament derivat en sòl urbà consolidat en els casos en què pel seu estat de conservació, algunes àrees hagin de ser objecte d’operacions de renovació”.
Com ja va declarar la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2008, de 5 de maig, quan un instrument de planejament inclou un terreny en una unitat de sòl urbanitzable, “la substitució d’aquesta adscripció per la classificació del terreny com urbà i a més urbà consolidat, si aquesta pretensió es basa en l’existència dels serveis urbanístics bàsics, passa per una activitat probatòria, en seu judicial, molt precisa i a càrrec de qui la demana. Aquesta activitat consisteix en identificar, amb la demanda, la superfície dels terrenys dels quals es demana la classificació, situant-los exactament sobre els plànols i en demostrar que són els terrenys els que disposen dels serveis bàsics adequats”. A més, cal exposar “quin és el grau de compliment de les càrregues urbanístiques que ha de suportar tot terreny en el procés de transformació del sòl i la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagi de separar”.
En el cas que ara s’examina, un dels dictàmens pericials (foli 208) posa de relleu que el terreny no disposa dels serveis i les infrastructures necessàries per servir les necessitats de les edificacions o instal·lacions previstes pel planejament, encara que no detalla quins són els serveis amb què compta efectivament la finca. El segon informe pericial determina en concret (foli 276) que la parcel·la no disposa de xarxa de servei d’aigua potable.
La part apel·lant discuteix aquesta conclusió i afirma que la xarxa de distribució d’aigües del Comú discorre per la carretera a la qual dóna front la finca, i aporta en aquesta instància uns documents en justificació d’aquestes al·legacions. Cal dir, en primer lloc, que la presentació d’aquests documents resulta extemporània, ja que no concorre cap dels supòsits que preveu l’article 64 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, especialment quan l’existència o no dels serveis ha estat des del primer moment el nucli de la qüestió debatuda, de manera que no es justifica l’aportació de nous documents en un moment tan tardà del procés.
En qualsevol cas, dels documents aportats a les actuacions i de les corresponents al·legacions de les parts es desprèn que la conducció d’aigua potable va ser realitzada per donar servei a l’edifici construït davant del terreny litigiós, a l’altra banda de la carretera, i que no es perllonga més enllà d’aquest punt. En conseqüència, no ha quedat justificat que aquesta infrastructura sigui suficient per donar servei a les edificacions previstes en la unitat d’actuació, com exigeix l’article 25 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, ni tampoc la viabilitat econòmica de la unitat d’actuació del sòl urbanitzable un cop perduda la porció de terreny que per raó de la nova classificació se n’hagués de separar, com ha assenyalat la jurisprudència d’aquesta Sala. Cal tenir en compte que la finca de l’agent només suposa un 3,38 per cent, aproximadament, de la superfície total de la unitat d’actuació.
En supòsits com el que s’examina, resulta especialment rellevant l’article 7.2 del Reglament urbanístic, segons el qual la construcció de carreteres i vials de connexió entre poblacions no atorga per sí mateixa a les finques confrontants la condició de sòl urbà.
En conseqüència, s’ha de desestimar la pretensió de què el terreny litigiós sigui classificat com a sòl urbà consolidat.
Sentència Tribunal superior, sala administrativa, nº 68-2009, de 27/7/09; autes AD-0084-1/07; TSA: 29/08.

No és precís un expedient sancionador per a l'atur d'obres

Per sentència de data 27 de juliol d’enguany, ponent A. Andrés, número 67-2209, la sala administrativa del Tribunal Superior entén que l’aturada de les obres s’ha d’acordar de manera immediata per part del Cònsol major, quan les obres s’executen sense llicència o contravenint les condicions d’aquesta, sense que sigui necessària la prèvia iniciació del procediment sancionador encaminat a depurar responsabilitats i a imposar les sancions corresponents, la qual cosa no exclou l’obligatorietat de la seva incoació posterior, en seguiment de la doctrina d’aquesta Sala, per sentències núm. 95-46, de 19 de desembre de 1995, i 98-13, de 25 de març de 1998, en les què es diu: “les actuacions que suposen un incompliment de la normativa urbanística poden produir diversos efectes, entre els quals destaquen, per la seva importància, les mesures encaminades a restablir el compliment de l’ordre jurídic pertorbat, la indemnització de danys i perjudicis quan sigui escaient i, en darrer terme, la imposició d’una sanció administrativa. Encara que l’ús d’una terminologia sovint inexacta pugui donar lloc a confusions, és necessari precisar que les mesures adoptades per l’Administració per tal de restaurar l’ordre jurídic infringit no són pròpiament de naturalesa sancionadora, ja que van adreçades a assegurar el compliment de les normes que han estat desconegudes per una actuació il·legal, mentre que les sancions administratives -ordinàriament multes- suposen una aflicció suplementària per al seu autor, imposada com a conseqüència d’aquella activitat”.

Qualificació urbanística com a espai lliure

“Resulta indiscutible que, segons l’article 71 de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, els plans d’ordenació i urbanisme parroquials han de contenir, entre d’altres, les determinacions relatives als espais lliures destinats a parcs i zones verdes de caràcter públic, així com les que es refereixen a les mesures de protecció que s’adopten amb relació al medi ambient, la conservació de la natura, la fauna i els ecosistemes.
Com és evident, l’Administració disposa d’un ampli marge d’apreciació a l’hora d’establir aquestes determinacions, que només poden ser qüestionades en cas d’acreditar-se la concurrència d’una actuació arbitrària o d’un manifest error d’apreciació.
En el supòsit que és objecte d’aquest recurs, l’Administració justifica la qualificació dels terrenys litigiosos com a espais lliures per la necessitat d’assegurar l’existència d’uns connectors ecològics per a la mobilitat de la fauna, com es desprèn de l’estudi de diagnosi ambiental que forma part del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial. En aquest sentit, resulta rellevant la proximitat del vedat de caça de Xixerella.
Enfront d’aquestes motivacions, la part apel·lant es limita a manifestar la seva disconformitat amb la qualificació que resulta del P.O.U.P., però no aporta cap mena de justificació encaminada a desvirtuar-les, de manera que el Tribunal no disposa de cap element de judici que pugui conduir a la conclusió de què les determinacions impugnades són arbitràries o manifestament errònies.
Per tot això, s’ha de desestimar íntegrament aquest recurs d’apel·lació i confirmar en els seus propis termes la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades.”
Sentència Tribunal superior, sala administrativa, nº 68-2009, de 27/7/09, ponent A. Andrés; autes AD-0084-1/07; TSA: 29/08.

Contradicció entre el POUP i la resposta a les al·legacions

“És cert que la resolució núm. 148 te un contingut clarament favorable als interessos dels demandants i si s’hagués incorporat, com calia legítimament esperar, al document definitivament aprovat, aquells no haurien recorregut el POUP; per tant, des de la perspectiva dels destinataris de la mateixa era raonable no analitzar el contingut del POUP per efectuar la corresponent comprovació i no ho van fer en la legítima confiança que el POUP incorporava en les seves determinacions el contingut de la resolució núm. 148.
En aquesta situació resulta, d’una banda, que la resolució núm. 148 era favorable als demandants i per no l’havien de recórrer, i per una altra banda, i l’acord d’aprovació definitiva del POUP no tenia per què ser comprovat compte tingut els antecedents exposats.
Arribats a aquest punt, la tensió entre la institució de la caducitat dels terminis per interposar recursos i el principi de confiança legítima generada per actes propis, singulars i explícits del Comú s’ha d’inclinar en favor del dret a obtenir del Comú una resposta fonamentada, ja sigui sobre si s’ha patit un error en l’acord d’aprovació definitiva (o en la pròpia resolució núm. 148 com sosté en autes la representació del Comú) o si des de l’aplicació de la legislació urbanística no era procedent allò que demanaven els interessats malgrat que l’equip redactor va considerar que calia incorporar al planejament.
Procedirà, en conseqüència, estimar el recurs d’apel·lació i declarant que la desestimació per silenci de la sol·licitud formulada pels agents en data 19 de maig de 2009 ha de ser resolta expressa i motivadament pel Comú.”
Sentència Tribunal Superior, sala administrativa nº 70-2009, de 27/7/09, ponent L. Saura; autes AD-0261-1/08; TSA: 010/09.

L'import de la compensació econòmica en cas d'acomiadament s'ha de cotitzar a la CASS

Per sentència de data 27/7/09, número 71-2009, ponent L. Saura, la Sala Administrativa del Tribunal Superior revoca la decisió del Tribunal de Batlles que entenia nul·la la resolució de la CASS per la qual es reclamaven les cotitzacions per les compensacions econòmiques fetes a disset treballadors acomiadats, entenent que el fet que aquesta compensació no es contempli en el concepte de “salari” que l’article 56 de la Llei sobre el contracte de treball estableix -segons la qual el salari és la remuneració que l’empresari lliura al treballador com a contraprestació dels seus serveis- no li priva de la naturalesa exposada per què precisament el que fa la compensació de l’article 70 és remunerar uns serveis que en els termes de duració del contracte s’haurien de prestar i no es presten per decisió unilateral i no causal -i per tant, no il·legal- de l’empresari empleador; a diferència de la indemnització que l’article 76 preveu pels casos en què l’empresari ha adduït una causa d’acomiadament que no és certa o que no ha pogut demostrar, indemnització -associada a una actuació il·legal de l’empresari- que és compatible amb la percepció del salari que correspon al treballador fins la finalització dels efectes jurídics del seu contracte de treball. Així doncs en seguiment de l’article 12 del Reglament Tècnic indica que la base de cotització que han de satisfer els assalariats comprèn “el total de les remuneracions reembossades durant el període de referència precedent”, la compensació econòmica prevista en l’article 70 constitueix una remuneració des del punt de vista de la legislació de seguretat social -i salarial des de la perspectiva de la legislació sectorial laboral-, i per tant ha de ser objecte de cotització.

La questió segons el Diari d’Andorra.

Anul·lació judicial de la denegació al reagrupament familiar en tenir antecedents penals

Per sentència de data 27/7/09, número 72-2009, ponent A. Andrés, la Sala Administrativa del Tribunal Superior anul·la la decisió del Govern de denegar el reagrupament familiar del cònjuge d’una persona de nacionalitat andorrana, en constar als antecedents penals el fet d’haver comès un delicte greu a Espanya, doncs segons disposen els articles 87.1 i 88.1.a) de la Llei qualificada d’immigració de 14 de maig de 2002, la persona de nacionalitat andorrana que resideix al Principat pot sol·licitar el reagrupament familiar amb el seu cònjuge, si bé l’article 89 del mateix cos legal, la sol·licitud de reagrupament familiar pot ser denegada si la persona que es vol reagrupar amb un andorrà o amb el titular d’una autorització de residència i treball representa un risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic.

Renúncia al suplement de llegítima: eficàcia, lesió i prescripció

“La renúncia a reclamar el suplement de llegítima pot esdevenir ineficaç no en qualsevol cas, sinó únicament quan el legitimari sofreix una lesió en més de la meitat respecte als seus drets legitimaris i per tal de determinar si concorre una lesió en més de la meitat, es fa necessari relacionar la quantitat que ha percebut el legitimari i el valor del patrimoni patern al temps de la renúncia, ja que si es desconeix aquesta correlació, mancaria qualsevol base fiable per a declarar o no rescindida per lesió la renúncia al suplement de llegítima.
….
Hem d’entendre ajustada al dret vigent a les Valls d’Andorra l’al·legació de la part apel·lant respecte a que l’acció de reclamació del suplement de llegítima prescriu als trenta anys i, també, la seva al·legació que segons la doctrina més admesa dels autors de l’època del ius commune el termini de prescripció començava a computar-se des del moment de formalitzar-se la renúncia a reclamar el suplement de llegítima; com resulta, per exemple, de les opinions de FONTANELLA, De pactis nuptialibus, clàusula 9ª, glosa única, pars 1, núm. 27-28 i CANCER, Variarum resolutionum, pars 3, cap. XV, núm. 71-72.
….
segons criteri reiterat de la Sala, la prescripció extintiva es configura jurídicament com una excepció processal que, per tant, no es pot aplicar d’ofici, sinó únicament quan la invoca la part interessada en la seva aplicació (sentències de 22 de gener de 1998, 13 d’abril i 13 d’octubre de 2000 i 13 d’octubre de 2001).”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, sala civil, de data 24/10/02, autes 072/02.

Obertura d'un vial en terrenys comunals

“Tercer.- Pel que fa a la qüestió de fons, s’ha de partir del fet que, com insisteix en assenyalar la part agent, no es tracta en aquest cas de l’aprovació d’un avantprojecte de parcel·lació o urbanització, sinó merament de l’obertura d’un accés rodat a les propietats dels recurrents. Ara bé, la sol·licitud que s’examina presenta una important singularitat front a les autoritzacions –i el corresponent avantprojectes- que regula el Reglament de normativa constructiva de la parròquia de La Massana. En aquesta disposició es contempla el règim d’autorització com un sistema d’intervenció administrativa prèvia en l’activitat constructora que els interessats duen a terme sobre terrenys de la seva propietat o dels quals poden disposar per qualsevol títol habilitant.En el present cas, ben al contrari, el contingut de l’avantprojecte que els agents han sotmès a l’autorització del Comú permet apreciar que l’obertura del vial que es pretén dur a terme s’ha de realitzar en la seva major part sobre terrenys comunals. Tanmateix com bé diu la sentència apel·lada, els agents no són titulars d’un dret a disposar dels béns comunals ni, en conseqüència, a imposar la modificació del seu estat actual, per més que s’afirmi que la carretera que es vol construir continuarà tenint la consideració de bé de domini públic.En definitiva, no ens trobem en aquest cas davant d’un supòsit habitual de control d’un acte administratiu d’intervenció en la propietat privada, sinó que, en realitat, el Comú ha denegat vàlidament l’aprovació de l’avantprojecte en base a les seves potestats dominicals, en constatar que afecta els béns de què és titular. L’exercici de facultats dispositives sobre aquests immobles que pertoca a l’Administració no pot ser enjudiciat amb la mateixa perspectiva que ho faria l’ús de les potestats administratives de control de l’edificació en la propietat privada, que és el supòsit general que regula el Reglament de normativa constructiva de la parròquia de La Massana, que invoquen ambdues parts.
En conclusió, la desestimació de la sol·licitud dels agents resulta ajustada a dret, des del moment en què aquests no disposen d’un dret a modificar l’estat actual dels béns comunals que resulten afectats per l’avantprojecte, i el Comú pot decidir vàlidament, en base a les seves facultats dominicals, sobre el destí que pretén donar a aquests immobles.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 19/4/01, número 01-23

Acció directa, actio rem in verso

“L’acció directa faculta a la persona física o jurídica subcontractada per tal que es dirigeixi contra el comitent per exigir-li el compliment de les obligacions que aquest va assumir amb el subcontractant, igual que la persona que contracta amb un altre la realització de determinades prestacions pot dirigir-se contra el subcontractat per aquesta per tal d’exigir-li el compliment de les que va assumir en front del subcontractant, sempre que el comitent no hagi complert amb les seves obligacions en el primer cas o el subcontractat les hagi incomplert en el segon. Com posa de relleu la Sentència d’aquesta Sala de 13 de març del 1997, i reitera la de 21 d’octubre del 1999, aquesta acció no és més que una modalitat de l’exercici de la actio in rem verso que regula amb caràcter general el Codi 4,26,12 i que recull l’ordenament andorrà per tal d’impedir per raons d’equitat que es porti el principi de relativitat dels contractes fins al punt de permetre que es produeixi un empobriment de qui ha complert les seves obligacions amb l’enriquiment subsegüent de qui no ho ha fet.”
Sentència del Tribunal Superior, sala civil, de data 18/6/2009, ponent JM. Abril , autes 195/08

Notorietat d'una marca, risc de confusió

Per sentència de data 18/6/09, ponent JL. Vuillemin, autes 047/09, el Tribunal Superior entén que per fer prohibir l’utilització d’una marca la societat impugnant ha d’acreditar que aquests és idèntica o similars a l’altra marca , notòriament coneguda en el territori del Principat i no únicament al país d’origen, com ho interpreta erròniament la part recurrent, per a productes i /o serveis idèntics o similars, o que existeix un risc de confusió o d’associació en la ment del públic., i per aquest motiu en desestima la impugnació, malgrat que entre les referides marques existeix una similitud important per serveis o productes idèntics; la problemàtica que es planteja per tal de resoldre el litigi, és la de determinar si la marca de la societat impugnant gaudia a Andorra d’una notorietat suficient, quan la societat adversa va registrar les seves marques. Alhora entén que ningú pot apropiar-se el nom i l’imatge del BUDA o BUDDHA que correspon a la figura mundial del fundador de la religió budista, de la mateixa manera que ningú pot apropiar-se el nom i l’imatge del Profeta Mahomet o del Sant Crist que fan part del patrimoni de l’Humanitat.

Enllaç relacionat

Resultat diferent a Espanya

Desestiment unilateral del treballador: caducitat

Per sentència de data 18/9/09 , ponent JL. Vuillemin, autes 057/09, el Tribunal Superior entén que en matèria de desistiment unilateral del treballador, el termini de caducitat sempre és de 30 dies perquè l’incompliment de l’obligació del treballador d’entregar a l’empresari una carta comunicant-li el seu desistiment justificat, no pot beneficiar al mateix treballador i tenir per conseqüència allargar el termini
normal de caducitat de 30 dies més. En conseqüència, si el termini de caducitat de 30 dies de l’article 7 apartat tercer de la Llei s’aplica a les accions en reclamació d’indemnitzacions de l’empresari contra el treballador pels perjudicis ocasionats per un desistiment que no sigui justificat, s’aplica igualment a les reclamacions dels treballadors en indemnització de l’article 76 per desistiment justificat. Atès que en el cas d’autes, no és discutit que la Sra. R.L.C. va rescindir unilateralment la relació laboral el dia 9 d’agost del 2008 i que va presentar la seva demanda en indemnització el dia 24 de setembre del 2008, força és de constatar que l’acció en indemnització ha caducat.

Inversió de la càrrega de la prova per absència del llibre de treball

Per sentència de data 18/6/2009, ponent JL. Vuillemin, autes 057/09, el Tribunal Superior entén que és totalment injust que la manca de manteniment del llibre de treball perjudiqui a la treballadora, ja que aportar la prova de la realitat de les hores extraordinàries, a manca de l’esmentat llibre, és totalment impossible i per conseqüent aquest greu incompliment no pot tenir altra conseqüència que invertir la càrrega de la prova. Alhora entrén que és cert que l’article 43 de la Llei sobre el contracte de treball exigeix que l’empresari tingui un llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, els dies festius treballats, les absències etc, i que el treballador no ha aportat en autes
cap llibre d’aquest tipus. No obstant això, l’absència d’aquest llibre no pot haver per conseqüència invertir la càrrega de la prova, ja que en aquest cas correspondria exigir del defenent una prova negativa d’impossible compliment. L’única conseqüència de la manca d’aportació del referit llibre és que l’empresari es veu privat oposar un mitjà de prova important a les al·legacions del treballador que té més facilitat per provar les seves pretensions. Ara bé, aquesta prova ha d’existir mitjançant documents o testimoniatges, ja que les simples afirmacions de la demandant no poden ser suficients per justificar una condemna de l’adversa.

Per altra sentència de data 18/6/09 el Tribunal Superior entén que respecte a la reclamació dels treballadors en concepte de dies festius i d’hores extraordinàries, és cert que l’empresari no aporta el llibre de treball on s’inscriuen les hores extraordinàries, els dies festius treballats, les absències etc…, però aquest incompliment d’una obligació legal no pot tenir per conseqüència l’estimació automàtica de totes les pretensions del treballador en concepte de dies festius i/o d’hores extraordinàries, ni tenir per efecte d’invertir la càrrega de la prova, ja que seria demanar a l’empresari fer una prova negativa d’impossible compliment; en canvi impedeix a l’empresari descartar fàcilment les proves de l’adversa, ja que en tot supòsit, pertoca sempre a la part demandant provar la seva pretensió.

Successió intestada segons el dret foral gallec

Per sentència de data 18 de juny de 2.009, ponent JM. Abril, autes 086/09, el Tribunal Superior resol la successió intestada d’una persona espanyola, nascuda a Galicia, en seguiment d’allò que es contempla a la llei 2/2006, de 14 de juny, de dret civil de Galícia, per la qual declara hereves a les filles i reconeix, com a legítima, l’usdefruit del terç de millora a la vídua, segons s’esdevé de l’aplicació de la remissió al Codi Civil.

El TC estima la vulneració del dret a la jurisdicció en haver recorregut el Batlle a la citació edictal, abans d'exaurir totes les possibilitat de citació personal

Per sentència de data 14/7/09, ponent C. Viver (causa 2009-4-RE) el Tribunal Constitucional entén que els òrgans judicials han de tenir una especial diligència i esgotar totes les possibilitats que els hi ofereix l’ordenament jurídic per tal de fer possible aquest accés a la jurisdicció. Més concretament, els òrgans judicials en virtut del dret constitucional a la jurisdicció, han de tenir una actitud especialment activa en esgotar totes les possibilitats de procedir a l’emplaçament personal dels demandats, abans de recórrer a l’emplaçament edictal, que l’experiència demostra a bastament poc eficaç i que, en conseqüència cal considerar com una última i excepcional mesura. Se’ls ha d’exigir doncs una actitud proactiva de recerca activa de dades que puguin donar pistes de possibles llocs de residència dels demandats, tot intentant els emplaçaments pertinents. Certament, els demandats o defenents poden tenir, en determinades circumstàncies, certes obligacions d’informar del seu parador, però aquestes obligacions no excusen les dels òrgans judicials derivades del dret a la jurisdicció.

Estimació de l'excepció del litisconsorci passiu: manteniment dels actes processals realitzats

“(…) constatada la inadequada constitució de la litis, tota vegada que ha de ser part defenent també la Sra. MOLERO, en la seva qualitat de propietària del xalet núm. 1, no esdevé solució adient amb l’economia processal ni amb el dret a la jurisdicció (art. 10 C.A.) l’arxiu de les actuacions. Així, com que el procediment pel qual es ventilen les pretensions de les parts és un procediment ordinari, resulta que, acollida incidentalment l’excepció dilatòria de manca de litisconsorci passiu necessari, és adequat, en aquest moment processal, sense arxivar les actuacions ni dictar resolució absolutòria en la instància, mantenir els actes processals realitzats, en ares de l’economia processal i de l’obtenció d’una tutela judicial efectiva i plena, i procedir a donar trasllat de la demanda a la Sra. MOLERO, per tal que, si ho considera escaient, formuli oposició a la mateixa, amb el manteniment de totes les actuacions i amb la continuació del procés endegat amb l’esmentat trasllat.”
Aute de data 15 de juny del 2006, autes TSJC-015/06.

Caducitat: naturalesa

“Atès que la caducitat de l’extinció del judici com inactivitat de les parts durant els terminis fixats legalment, alliberant consegüentment l’organisme jurisdiccional de la seva obligació de pronunciar-se sobre el fons de la qüestió litigiosa, tenint en compte que la litispendència no pot ésser prolongada indefinidament. Que altrament, la vigència del principi d’impuls d’ofici del procediment judicial fa que aquesta figura jurídica quedi reduïda a pocs supòsits, a saber normalment a aquells casos en què les pròpies parts han demanat la paralització o la suspensió del procés, sense instar a posteriori la seva represa.

Que segons preveu el Codi 3,1,13-1, els judicis no poden durar més de tres anys i, per tant, en el cas que les parts litigants hagin mantingut una situació d’inactivitat total durant aquest període de temps, el tribunal ja no té l’obligació de resoldre el litigi i es pot valer de la institució ans esmentada.
ATÈS que en cas que ens ocupa, des del dia 1 d’octubre del 2.001 en què recaigué providència acordant la suspensió de la tramitació del present recurs d’apel·lació, a saber d’ençà gairebé set anys, cap de les parts apel·lants o apel·lades han intervingut en el present procediment, no havent realitzat cap mena d’actuació ni de manifestació. Que concretament, cap de les parts litigants ha demanat la continuació de la tramitació del recurs, tot plegat des de la data en què es decidí la suspensió ans referida, i malgrat es va fer avinent que la continuació de dita tramitació romania condicionada a la petició en aquest sentit de qualsevulla de les parts en judici.
Que per tot 1′esmentat, és procedent declarar la caducitat del present recurs d’apel·lació, i procedir per tant a l’arxiu de les actuacions que en dimanen sense altre tràmit, havent de retornar ensems el present rotlle a l’Honorable President de la Batllia.”
Aute del Tribunal Superior, de data 18 de setembre de 2.008, autes 102/01.

Desistiment: naturalesa

“Atès que el desistiment consisteix en una declaració de la part actora mitjançant la qual manifesta la seva voluntat d’abandonar el procés que s’està tramitant, sense renunciar tanmateix a la pretensió exercitada o al dret en què aquesta darrera es fonamenta. Que d’altra banda, el desistiment provoca l’acabament del procediment mitjançant un aute que deixa imprejutjada la qüestió litigiosa, essent necessari el consentiment de l’adversa a aquest efecte.”
Aute del Tribunal Superior, de data 18 de setembre de 2.008, autes 113/08.

Embargament preventiu: requisits

“II.- D’acord amb el que disposa el Decret de 1 de maig del 1922 existeix periculum in mora quan el deutor no té béns immobles coneguts o establiments suficients per respondre de la quantitat reclamada o hi ha perill de que faci desaparèixer els seus béns en perjudici dels creditors.
Malgrat és cert que aquest perill sols es pot detectar en ocasions mitjançant indicis, el que és evident és que aquest no es pot derivar, com pretenen els agents, del fet que s’hagin presentat demandes en reclamació de quantitat contra els defenents, ni tampoc de que s’hagin decretat embargaments contra els seus béns, ja que el fet de que aquests tinguin deutes que no s’han pagat per motius que es desconeixen, o que s’hagin embargat els seus béns no se sap per quines quantitats no suposa que no puguin fer front amb els béns dels que disposen als deutes que tinguin o puguin contreure addicionalment. D’altra banda, el que justifica l’embargament preventiu d’acord amb el Decret del 1922, és el perill de que no es puguin trobar béns sobre els quals executar la condemna que es pretén per estar format el patrimoni dels defenents exclusivament per béns mobles, que poden fàcilment fer-se fonedissos davant de les pretensions dels creditors, o que l’actitud o les circumstàncies dels deutors facin evident el risc de que pretenguin escapolir-se de les seves obligacions i cap d’aquestes situacions es donen en les persones contra les què l’agent dirigeix la demanda, ja que es tracta de persones de nacionalitat andorrana i amb residència al Principat, com a mínim el Sr. S.M.V. i la Sra. T.F.R., sent titular la darrera d’un negoci anomenat “MP” radical al Principat que no s’ha demostrat que estigui mancat d’entitat suficient per respondre de la suma reclamada o que existeixi perill de que el facin desaparèixer impedint l’execució d’una eventual condemna.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 12 de febrer de 2009, autes TSJC-295/08.

“I.- La part recurrent s’alça contra la resolució d’instància i considera, a diferència d’aquella, que sí existeix “periculum in mora”, tota vegada que els defenents poden fer desaparèixer els seus béns i impedir l’execució de la sentència que pugui recaure sobre el fons.
El Decret de 1 de maig de 1922 exigeix per a decretar l’embargament preventiu, a més del fumus boni iuris o aparença de bon dret, que l’embargat no tingui béns immobles coneguts o establerts suficients per a respondre de la quantitat reclamada o que hi hagi perill de que faci desaparèixer els seus béns en perjudici dels creditors.
II.- Si les consideracions anteriors es traslladen al cas que ens ocupa resulta el que segueix. La demanda d’embargament preventiu s’adreça envers els Srs. Josep V.E. i Josep G.G. i de les actuacions, com ha assenyala encertadament la resolució d’instància, resulta que ambdós defenents són titulars de terrenys i de xalets bastits en els mateixos, a la vegada que són titulars d’altres unitats immobiliàries. A aquests fets, cal afegir que dels Registres de Societats, comerços i vehicles s’extreu que són també titulars de participacions i accions i propietaris de diferents vehicles, com es descriu en el segon considerant de la resolució dictada a la instància. Per consegüent, de la prova que es troba a les actuacions s’infereix clarament que no concorre l’exigència legal per a decretar l’embargament consistent en el “periculum in mora”, atès que els defenents són titulars de béns immobles, títols representatius del capital social i de vehicles, per la qual cosa poden ésser considerats solvents per a respondre d’una acció de danys i perjudicis exercitada en la seva contra i sense que el perill, que addueix la part que insta l’embargament, de desaparició dels esmentats béns hagi merescut la més mínima prova en aquest procés.
Per tot el que s’ha exposat, s’escau procedir a la confirmació de la resolució d’instància.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 26 d’abril de 2007, autes TSJC-185/06.

“La llei de propietat horitzontal, en el seu article 34, apartat 7, permet que es pugui sol·licitar de la Batllia l’embargament preventiu de les unitats immobiliàries dels propietaris titulars de deutes front a la comunitat. Aquesta mesura legal es fonamenta en la necessitat de recolzar el dret de crèdit de la comunitat front a aquells propietaris que no satisfan els deutes que legítimament els reclama la comunitat de propietaris i facilitar així el cobrament dels crèdits per part de les comunitats de propietaris. I des d’aquesta òptica esdevé adequat indicar que no es poden requerir les exigències relatives al periculum in mora, que es contemplen en el Decret de 1 de maig de 1922, atès que sempre el deutor gaudirà de béns immobles coneguts, tota vegada que serà propietari d’un bé immoble subjecte al règim de propietat horitzontal. Per consegüent, aquesta Sala no pot compartir l’argumentació de la resolució d’instància, segons la qual ésser propietari en aquest supòsit concret, ja impedeix decretar l’embargament preventiu. En efecte, no s’ha de recórrer al Decret de 1 de maig de 1922 en allò que s’oposi a la nova regulació de l’embargament preventiu previst pels immobles respecte dels quals els seus titulars són deutors front a la comunitat. I així no solament no és exigible la fiança o caució, com declara el propi article 34, sinó que el periculum in mora tampoc es pot remetre a les exigències del Decret de 1922, tota vegada que el deutor és propietari d’un immoble subjecte al règim de propietat horitzontal. Per tant, i en ares de eradicar la morositat i facilitar el cobrament dels crèdits de la comunitat, la norma legal, a l’igual que succeeix en altres ordenaments jurídics veïns, suavitza els pressupòsits per a decretar l’embargament preventiu, de manera que acreditat el fumus boni iuris, i essent titular d’un bé immoble que s’integra en la comunitat de propietaris, s’escau revocar l’Aute i acordar la procedència de l’embargament sol·licitat.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 29 de novembre de 2007, autes TSJC-194/07.

“Aquesta disposició claríssima comporta que, per tal que es pugui estimar la demanda d’embargament que es sol·licita, el demandant hagi de provar, ja que és a ell a qui correspon la càrrega d’acreditar que es compleixen els requisits que marca la llei, és a dir que es donen en aquell cas concret el que la doctrina denomina fumus boni iuris i periculum in mora i en aquest sentit s’ha pronunciat reiteradament aquesta Sala, i, malgrat exigir aquests requisits, s’ha donat lloc en múltiples ocasions als embargaments sol·licitats quan aquests s’han complert. La prova de l’existència del fumus boni iuris assegura prima facie que la petició apareix com mereixedora de tutela per la mesura cautelar, sense perjudici que sigui en el procediment principal a on s’hagi de verificar si realment s’ha d’estimar o no. Pel que fa al periculum in mora s’exigeix la seva prova perquè, en cas d’existir, hi ha perill de que la Sentència no pugui ser finalment executada per haver desaparegut durant la tramitació del procediment béns sobre els quals executar-la. Si bé la prova de l’existència d’una aparença de dret és habitualment senzilla, és cert que el perill de que la Sentència resulti ineficaç en el moment en què es dicti per manca de béns sobre els quals es pugui executar sols es pot deduir d’indicis que portin a estimar aquesta probabilitat, perquè quan es provi que s’ha produït ja un l’alçament de béns el que correspon, com diu el recurrent, és la presentació d’una querella criminal. No obstant, aquesta dificultat no eximeix al deutor d’aportar la prova de que el deutor no és titular del béns immobles o establiments, ja que si és propietari únicament de béns mobles aquests es poden fer desaparèixer més fàcilment durant el curs del procediment, o bé que els béns dels que disposa corren perill de desaparèixer, per les raons que siguin, abans de que es dicti la Sentència, perquè hi ha indicis en aquest sentit, com poden ser la situació d’insolvència d’una societat o el fet de no poder localitzar al deutor dins del Principat.
II.- En el cas present la societat demandant ha acreditat l’existència de fumus boni iuris, però ni ha al·legat, ni menys encara ha intentat provar, ni tant sols per indicis, l’existència de periculum in mora. En aquesta alçada argumenta la recurrent que el fet que els demandats hagin estat declarats en situació de rebel·lia confirma l’existència del perill que l’Aute d’instància no ha estimat acreditat. No obstant, si bé és cert que el fet de no poder localitzar al deutor seria un indici de que la Sentència podria esdevenir ineficaç, tota resolució s’ha de fonamentar en les proves que s’han aportat a les actuacions i en les presents consta que els demandats eren titulars de la preceptiva autorització de residència i treball al Principat, que en data 14 de novembre del 2006 van ser requerits de pagament sense que la demandant aporti prova d’haver-li estat retornada aquesta missiva, i sols una vegada dictat l’Aute que ara es recorre i en el moment de procedir a notificar-lo es constata la impossibilitat de localitzar als demandats. Per aquesta raó, era correcta la decisió de l’Hble. Batlle en el moment que es va prendre i aquesta Sala no pot fer altre cosa que confirmar-la, atès que la única funció que ens pertoca és la de revisar la procedència de la decisió presa a la instància en els termes en els què aquesta es va dictar.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 17 de gener de 2008, autes TSJC-189/07.

“II.- És cert que a l’ordenament andorrà no existeix una normativa que especifiqui quins títols s’han de considerar executius, i també ho és que entre els títols que la legislació comparada admet com a tals es troben les escriptures públiques, com es deriva de l’article 517.4 de la Llei d’enjudiciament civil espanyola de 7 de gener del 2000. No obstant, una escriptura pública sols es pot considerar títol executiu si de la mateixa resulta que la persona contra la qual es dirigeix l’acció assumeix l’obligació de pagament d’una quantitat concreta i líquida, assumpció de la què el notari que la atorga dóna fe (vegi’s en aquest sentit la interpretació que de l’article 1429.1 de la Llei d’enjudiciament civil espanyola de 1881 en la reforma de 1984, equivalent a l’article 517.4 de la llei del 2000, fa Francisco Ramos Méndez en la seva obra Derecho Procesal Civil Barcelona 1980 pàgina 1058, criteri seguit per tota la doctrina).
Atès aquest criteri, fonamentat d’altra banda en la més pura lògica, és evident que del testament que els recurrent acompanyen amb la demanda no es deriva cap obligació assumida pels demandats de lliurar les quantitats que se’ls hi reclamen, sinó exclusivament la condició d’hereus de les Sres. M.M. que els hi permet reclamar, si és el cas, els béns i drets dels què era titular la seva causant en el procediment ordinari que correspongui, sigui qui sigui la persona que en tingui la possessió o s’hagi apropiat d’ells.”
Aute del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 18 de setembre de 2008, autes TSJC-078/08.

Les revisions de la ITV són actes administratius definitius i no de tràmit

“La sentència ha considerat, contra la tesi defensada pel Govern en la seva contestació a la demanda, que la qualificació de la ITV com a inspecció condicionada és un acte recurrible en seu jurisdiccional i el Govern fonamenta el seu recurs d’apel·lació en la naturalesa d’acte de tràmit d’aquesta qualificació, pendent de la resolució definitiva de l’expedient, que ho serà en el sentit de favorable o no favorable.
Tercer.- La Llei del Codi de la Circulació, de 10 de juny de 1999, al regular el règim jurídic bàsic de les inspeccions tècniques de vehicles, estableix que com a resultat dels controls i de les proves a que s’han de subjectar els vehicles s’obtindrà un dictamen oficial favorable al bon estat del vehicle amb lliurament del distintiu de la inspecció tècnica de vehicles o targeta ITV (article 166.4) i l’article 167.1 diu que si el dictamen és desfavorable es donarà al titular del vehicle un termini per esmenar els defectes observats.
Per la seva banda, el Decret que aprova el Reglament regulador de la Inspecció Tècnica de Vehicles, de 28 de febrer de 2001, i que constitueix la normativa especifica d’aplicació, estableix, en l’article 11, que els defectes observats en la inspecció es classifiquen en lleus, greus i molt greus, i en l’article 12 indica que en funció dels defectes observats el resultat de la inspecció pot ser favorable, condicionada o negativa i que la inspecció ha de rebre la qualificació de favorable si en ella no es constata cap defecte o se’n constaten menys de tres de lleus.

Amb aquests antecedents, i des de la perspectiva de la naturalesa de la qualificació recorreguda que el Govern planteja en el seu recurs, cal concloure que les qualificacions de la inspecció previstes en l’article 12 del Reglament regulador de la Inspecció Tècnica de Vehicles són actes definitius i no de tràmit per quan (i) tota qualificació és el resultat d’una valoració fàctica (existència o no de defectes) i tècnico-jurídica (la qualificació dels mateixos com lleus, greus o molt greus) i (ii) la qualificació de la inspecció comporta, per si sola, la obtenció o la no obtenció del distintiu de la inspecció tècnica de vehicles.”
Sentencia de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent L. Saura, número 57-2009.

Disposar d'una assegurança complementària de despeses sanitàries impedeix gaudir de la prestació del 100% de la CASS

Per sentència de data 20/5/09, ponent L. Saura, núm. 56-2009, la Sala administrativa del Tribunal Superior entén que compte tingut que l’assegurat gaudia d’una pòlissa d’indemnització complementària a l’assistència sanitària, és d’aplicació l’excepció al règim de reembossarnent de prestacions mèdiques que preveu l’article 10 del Reglament Tècnic, el segon paràgraf admet que a petició de l’interessat la parapública assumeix el 100 % de les despeses quan es tracta d’un tractament mèdic particularment car del que l’abonament circumscrit al percentatge del 75 % resulti desproporcionat als ingressos de l’assegurat; el que faculta l’acció de reclamació de prestacions indegudes sense que calgui, amb caràcter previ o simultani, deixant sense efecte la resolució que va acordar, el seu dia, abonar les prestacions al 100%.

Amplada del vial: fora d'ordenació

“La finalitat a la que respon la creació de la Unitat és, entre d’altres, la regulació del sistema viari establint una amplada del carrer Hortalets de Guem de 7 metres i determinant, com condicions d’ordenació de l’edificació, les d’alineació a vial; això comporta que els edificis, com Casa Pujol, que actualment no respecten l’amplada de 7 metres, quedin en règim de fora d’ordenació, com preveu la fitxa urbanística de la UA amb subjecció a allò que indica l’article 126 de la Llei general d’ordenació de territori I urbanisme (LGOTU).
Tercer.- La part agent, la propietat de la qual (casa Pujol) no respecta l’amplada prevista de 7 metres confrontant amb el carrer Hortalets de Guem demana que se substitueixi l’amplada de 7 metres per la de 6, que si respecta, amb la finalitat de no perdre l’edificabilitat actual de la construcció com a conseqüència del retranqueig que haurà de respectar si l’enderroca i l’ha de fer de nou.
La realitat és que l’article 6.5.d) del Reglament d’urbanització (RU) només admet excepcionalment mantenir l’amplada als carrers actualment de 6 metres a l’efecte de circumval·lar, donar continuïtat o sortida a la trama urbana existent en zones de nucli antic històric consolidades, que no és el cas del carrer Hortalets de Guem, sens perjudici que els límits d’edificació s’hagin de situar corn a mínim a 7,5 metres de distància entre façanes.
En conseqüència no procedeix substituir l’amplada de 7 metres per la de 6 metres del carrer Hortalets de Guem, amb desestimació de la pretensió exercida en el recurs d’apel·lació.”

Sentència Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent L. Saura, núm. 54-2009.

Invalidesa per accident: valoració pèrdua de l’element professional

“Tercer.- Segons han declarat les sentències d’aquesta Sala núms. 96- 35, de 6 de setembre de 1996, 96-46, de 20 de novembre del mateix any, 97-09, de 28 de febrer de 1997, i 97-31, de 14 de juliol de 1997, entre d’altres, “l’element professional es valora en funció de la pèrdua d’emoluments que sofreix l’assegurat, comparant el sou percebut al reincorporar-se al treball amb el que percebia abans de produir-se l’accident i la valoració d’aquests elements requereix una activitat probatòria mínima.
De la mateixa manera, les sentències 96-46, de 20 de novembre de 1996, i 97-09, ja esmentada, declaren que “l’aportació a l’expedient administratiu o a les actuacions judicials dels elements de fet en que se sustenta l’element professional correspon, en principi, a l’assegurat”, ja que és aquest que realment pot acreditar aquesta circumstància. Igualment, la sentència 98-38, de 21 de setembre de 1998, afegeix que l’interessat segons un principi clàssic de contenciós administratiu, ha d’aportar els elements precisos que li permetin justificar la seva pròpia avaluació en la pèrdua d’emoluments”.
Tanmateix, aquesta regla general té una excepció, que igualment ha recollit la jurisprudència d’aquesta Sala (entre d’altres, sentència nº 2000-37, de 18 de setembre de 2000), que es dóna quan els propis informes mèdics permeten apreciar que la patologia que pateix l’interessat li h impedit reprendre la seva activitat laboral. Es importat assenyalar que, a diferència del que succeeix en la invalidesa-malaltia, en que l’atribució del grup II requereix trobar-se incapacitat per a qualsevol tipus d’activitat, l’element professional de la invalidesa-accident de treball deriva de la pèrdua concreta d’emoluments que experimenta l’interessat com a conseqüència de l’accident que ha patit.”
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent A. Andrés, núm. 52-2009.

Vinculació de les resolucions civils en l’àmbit administratiu. Recàrrecs de la CASS: naturalesa

“Com ja va declarar aquesta Sala en la sentència núm. 2000-57, de 18 de desembre de 2000, “la qualificació jurídica que la Sala Civil del T.S.J. hagi fet d’una relació contractual si que vincula a aquest ordre jurisdiccional, doncs és el civil, exclusivament, el competent per declarar la naturalesa jurídica d’un vincle corn el que es qüestionava”. Aquesta doctrina resulta perfectament aplicable quant a la naturalesa salarial o no de determinats conceptes retributius, per la qual cosa no es pot compartir l’argumentació de la sentència apel·lada, segons la qual les conclusions a què arribi la Sala Civil d’aquest Tribunal sobre la naturalesa salarial de les quantitats abonades en un cas concret no vinculen els tribunals administratius. El que succeeix és que el pronunciament dels tribunals civils només es refereix a un supòsit concret, en funció de les particulars circumstàncies que concorrien en el mateix, de manera que aquestes conclusions no es poden estendre a d’altres casos, sobretot quan l’article 64 de la Llei sobre el contracte de treball estableix la presumpció del caràcter salarial de les retribucions en concepte de dietes despeses de viatge.

Amb caràcter subsidiari, els recurrents sol·liciten una reducció superior a la que ja ha acordat la C.A.S.S., fins al 80 per cent del seu import.
Aquesta qüestió ja ha estat examinada en la sentència d’aquesta Sala núm. 89-2008, de 19 de desembre de 2008, en la qual es va dir que “cal recordar que els recàrrecs en l’import de les cotitzacions degudes, que s’imposen per manca de pagament en el termini que correspon fer-ho, s’apliquen per l’entitat parapública, en el marc del Reglament Contenciós penal, que preveu les quanties del recàrrec, entre 1’1% i 1,5% en funció dels períodes de retard”.
“Per tant, és en aquests límits en els que la potestat de la C.A.S.S. s’ha d’exercir, i si voluntàriament, i valorant la situació de l’empresa en cada cas, desitja practicar una rebaixa en els recàrrecs no li assisteix cap prohibició de fer-ho, perd el sistema normatiu d’aplicació no permet exigir jurídicament que el practiqui ni que ho faci en un percentatge determinat”.
“La part apel·lant considera que existeix un costum o una pràctica administrativa segons la qual quan la C.A.S.S. efectua aquestes reduccions les fa en el percentatge del 95% (…) Però arribats en aquest punt cal recordar novament que sigui o no sigui aquesta la de reduir el recàrrecs en el 95%- una pràctica freqüent, mai pot elevar-se a la categoria de costum perquè aniria contra la substància dela facultat de reducció, que és discrecional i no sotmesa a altres consideracions que les de cada cas, sense que la circumstància de que a una empresa, o a varies, se’ls hagi reduït el recàrrec en un import molt elevat permeti a d’altres exigir el mateix”.
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent A. Andrés, núm. 51-2009.

Inadeqüació de l'acció interdictal en el marc d'una relació regida pel contracte d'obra

Per sentència de data 21/5/09, ponent JM. Abril, autes 081/07, la Sala civil entén de la inadeqüació del prociment interdictal en el marc de l’execució d’uns treballs d’urbanització de manera diferents a la convinguda, per quan entén que:
“En el cas que ens ocupa resta clar que l’agent interposa un interdicte d’obra nova per a evitar les pertorbacions o lesions futures que l’actuació de la defenent, com a contractista, pot ocasionar en el seu domini. Si bé aquesta via seria adequada si no existís cap lligam contractual entre l’empresa que porta a terme les obres i el propietari que pot veure lesionat el seu domini o el titular d’un dret real que es pot veure afectat per la realització de l’obra, en aquest supòsit els litigants es troben lligats per un vincle contractual, de data 16-5-2003. En aquest s’estableix que l’empresa que realitzarà les obres i sol·licitarà els permisos oportuns, les efectuarà sota la supervisió tècnica d’E.. Acreditat que aquestes obres s’executen al marge del pacte convingut, no procedeix l’exercici d’una acció interdictal, sinó que com indica el jutjador a quo, les divergències respecte de l’adequada execució d’un contracte, encara que sigui d’obra, s’han de ventilar pel procediment declaratiu. I cal afegir que, en aquest cas, si es considerés que les obres poden generar perjudicis es podria sol·licitar l’adopció d’alguna mesura cautelar per a la protecció del domini o dret real de l’agent, si s’acredités la concurrència dels seus pressupòsits: fumus boni iuris i periculum in mora.
III.- Conseqüentment amb el que s’acaba d’exposar, no procedeix analitzar els altres motius del recurs i que són relatius a les exigències de fons de la demanda d’interdicte d’obra nova, atès que aquesta Sala entén que s’escau confirmar la resolució dictada a la instància, pel que fa a la inadequació del procediment, tota vegada ue aquesta resulta ésser una qüestió d’ordre públic a apreciar per l’òrgan judicial.”

Impugnació de l’Administració dels seus propis actes: nul·litat i anul·labilitat

“Tercer.- El recurs del Comú d’Encamp contra la seva resolució fan referència a les disposicions de l’article 23 de la Llei de la jurisdicció administrativa I fiscal que diu:
”Poden demanar legítimament davant la jurisdicció administrativa fiscal…. l’administració publica per a obtenir la declaració de nul·litat de ple dret d’un acte administratiu, d’acord amb el Codi de l’Administració”
Cal recordar que, amb la intenció d’evitar que siguin aplicats, eventualment, actes il·legals, aquesta Sala ha efectuat una interpretació àmplia de l’article 23, ja mencionat, i ha admès igualment que es pugui aplicar no tan sols en el cas de nul·litat de ple dret, sinó també en el cas d’anul·labilitat.
Par conseqüent, el Comú d’Encamp tenia legitimació activa suficient per a demanar la revocació de la seva resolució, com ha remarcat encertadament la sentència de primera instància (veure punt segon).”
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, núm. 49-2009.

Policia administrativa: expulsió

“Tercer.- La mesura d’expulsió és una mesura administrativa que entra dins el quadre de l’exercici de la policia administrativa.
Es basa en les disposicions de l’article 107 de la Llei qualificada d’immigració, de data 14 de maig del 2002, segons la qual:
“1. Com a mesura de prevenció, l’expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d’elements contrastats, del risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels béns o per a l’ordre públic que representa l’entrada o la presència, al Principat d’Andorra, de la persona objecte de la mesura.”
Els serveis de la Policia han d’apreciar si la conducta de l’interessat constitueix “risc per a la seguretat de l’Estat, de les persones o dels bens o per a l’ordre públic”. Segons la jurisprudència constant d’aquesta Sala, s’ha de reconèixer al servei de Policia un marge d’apreciació per a estima si la presència de l’interessat en el territori del Principat representa a no un risc. Però la mesura ha de respectar la necessària proporcionalitat que ha d’existir entre la conducta que se li atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències perjudicials que deriven de l’expulsió compte tingut de les circumstancies personals de l’interessat (Sentencia núm. 07-03 del 26 de febrer del 2006).
…/…
Per tant, com ja ha jutjat aquesta Sala, “mentre la norma penal sanciona la comissió d’un fet delictiu concret, l’expulsió governativa té una finalitat preventiva i es basa en l’apreciació d’una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d’ulteriors atemptats contra la tranquil·litat publica” (Sentència núm. 26/2002 de data 19 de juny del 2002).”
Sentència de la Sala administrativa del Tribunal Superior de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, núm. 47-2009.

Principi de congruència i apreciació d'ofici per part del jutjador

“II.- El primer dels motius articulat contra la resolució d’instància ha de ser refusat. És cert que la congruència constitueix un deure, en el procés civil, entre les pretensions i al·legacions introduïdes per les parts en els escrits rectors i la decisió de l’òrgan judicial i també que aquest judici d’adequació s’ha d’efectuar de forma racional i no formalista o rigorista, de manera que el jutjador no pot atorgar més d’allò demanat, ni menys del que s’ha acceptat (incongruència ultra o infra petita) ni tampoc concedir quelcom diferent a allò sol·licitat (extra petita). Si l’òrgan judicial vulnera el deure de congruència es produeix una conculcació del dret a la jurisdicció previst a l’article 10 C.A.
Nogensmenys el que s’acaba d’asseverar, en el procés civil existeixen supòsits en els quals el Tribunal pot d’ofici, i sense que cap de les parts litigants ho hagi demanat, declarar determinades situacions. És el cas de les nul·litats contractuals on si l’òrgan judicial deriva de la prova practicada que el contracte es troba viciat d’una nul·litat radical pot declarar la mateixa i ordenar el compliment de les conseqüències que es desprenen de la referida declaració. Des d’aquesta òptica, en el cas que s’examina la part agent pretén el compliment d’un conveni de promesa de compravenda, perfeccionat en data 12-6-2002, mitjançant una petició principal i una alternativa.
De les actuacions ha restat provat que per sentència del Tribunal de Batlles, de data 5-5-2006, confirmada per sentència del Tribunal Superior de 16-11-2006 es va declarar, per il·licitud del seu objecte, la nul·litat del contracte d’extinció de servitud d’alçada i del contracte privat de 5-4-2000 i tanmateix que el conveni de 12-6-2002 es fonamentava i portava causa dels anteriors, per la qual cosa s’ha de decretar la seva nul·litat i les conseqüències aparellades.”
Sentència del Tribunal Superior de Justícia, Sala civil, de data 21/5/09, ponent JM. Abril, autes 335/08.

La Sala administrativa del TS entén que la CTU té competència ratione loci respecte la impugnació dels límits territorials dels POUP

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, número 44/09, la Sala administrativa del Tribunal Superior entén competent a la CTU per resoldre la impugnació del Comú d’Encamp respecte l’àmbit territorial del POUP de Canillo, en seguiment de les resolucions d’aquesta Sala (Aute 32-2006 del 15 de desembre de 2006), el «greuge invocat contra l’acte administratiu és doncs el de la incompetència “ratione loci”. L’apreciació de la legalitat d’un acte administratiu correspon per naturalesa a la competència de l’autoritat encarregada d’aquest control per la Llei. En aquesta circumstància, l’article 132, ja mencionat, confereix a la CTU el control de la legalitat dels “actes de l’Administració comunal en matèria d’ordenació del territori urbanisme”, sota el control eventual del jutge administratiu. Com ho ha precisat l’Aute ja citat, “en el cas en que durant el curs del procediment contenciós es plantegessin qüestions rellevants de dret privat es podrien adreçar a la jurisdicció civil les corresponents qüestions prejudicials”. L’examen de la competència “ratione loci” correspon per tant a la CTU i la resolució del 5 de novembre de 2007 s’ha d’anul·lar sobre aquest punt. En conseqüència, el recurs del Comú de Canillo que demanava de jutjar que la “resolució de la CTU és ajustada a dret” per tant, s’ha de rebutjar.
Es desestima la impugnació del Comú d’Encamp per quan no aporta la prova de la il·legalitat del POUP del Comú de Canillo.
Per contra la Sala entén que no és competent per pronunciar-se sobre els límits territorials de les dues parròquies, ja que aquesta qüestió correspon a un procediment diferent.

Transmissió de l'empresa: subrogació del nou empresari en la titularitat dels drets i les obligacions laborals amb els treballadors

“IV.- L’article 10 de la Llei sobre el contracte de treball estipula que la transmissió, la cessió o el canvi de titularitat d’una empresa comporta la subrogació del nou empresari en la titularitat dels drets i les obligacions laborals amb els treballadors, que conserven les mateixes condicions de treball i antiguitat. Els Srs. R.T.G. i A.A.G. manifesten que si la Sra. B.B. va continuar treballant al SUPERMERCAT B. desprès de l’operació de compravenda del dia 15 d’octubre del 2006, fou en virtut d’un acord comercial amb el Sr. J.R.B. segons el qual la Sra. B.B. romandria al seu lloc de treball alguns mesos per tal de posar els adquirents al corrent de la marxa del negoci, tot quedant la mateixa, empleada del Sr. J.R.B.. Aquesta argumentació no pot prosperar de cap manera. Jurídicament, com ho estableix l’article 10 de la Llei sobre el contracte de treball: pel sol efecte de la cessió del negoci, el nou empresari es troba subrogat a l’empresari cedent en tots els contractes de treballs atorgats als treballadors del negoci. Ara bé, si l’empresari venedor vol que un dels treballadors del negoci objecte de la compravenda continuí a treballar pel seu propi compte, ha d’atorgar un nou contracte de treball, perquè els elements essencials de l’antic contracte, com l’identitat de l’empresari o el lloc de treball han canviat a conseqüència de la transmissió del negoci. En cas d’autes la Sra. B.B. va continuar la seva feina al SUPERMERCAT B. desprès de la cessió del mateix, sense que el Sr. J.R.B. hagi atorgat un nou contracte de treball amb la seva antiga empleada, ja que n’hi ha hagut cap acomiadament de l’empresari o desistiment del treballador respecte a l’antic contracte, essent el contrari, el salari de la mateixa, sempre pagat per l’empresa SUPERMERCAT B., titularitat dels Srs. R.T.G. i A.A.G., i els imports cotitzats pels Sr. J.R.B. prop de la CASS pels salaris de la Sra. B.B., retornats cada mes al mateix pels Srs. R.T.G. i A.A.G.. En conseqüència no existeix cap element concret i objectiu corroborant la versió d’un acord comercial, donada pels Srs. R.T.G. i A.A.G., ja que si la Sra. B.B. va anar a treballar 3 dies a un negoci del Sr. J.R.B., fou desprès del seu acomiadament del dia 10 de setembre del 2007 a proposta del Sr. J.R.B. mentre no trobava una altra feina. D’altra banda, el fet que el Sr. J.R.B. va continuar cotitzant a la Sra. B.B., 2 mesos desprès del seu acomiadament, no pot constituir a ell sol, la prova suficient de l’acord comercial invocat pels Srs. R.T.G. i A.A.G.. Per conseqüent s’ha de considerar que amb la cessió del negoci, els Srs. R.T.G. i A.A.G. es varen substituir al Sr. J.R.B. en el contracte de treball atorgat amb la Sra. B.B., i que per tant, fou els mateixos que han d’assumir la responsabilitat de l’acomiadament improcedent de la treballadora amb totes les seves conseqüències. En efecte, el repartiment de responsabilitat sol·licitat pels Srs. R.T.G. i A.A.G. fent una diferència entre el període anterior i el període posterior a la cessió del negoci, és del tot contrari als manaments imperatius de la Llei sobre el contracte de treball que estableix quees l’empresari qui va acomiadar un treballador de manera incorrecte que ha de fer-se càrrec de d’indemnització derivada de la seva actuació il·legal.

VI.- Dit això, l’article 10 de la Llei sobre el contracte de treball declara igualment que en cas de transmissió, cessió o canvi de titularitat de l’empresa, l’empresari cedent respon solidàriament amb el cessionari de les obligacions laborals amb els treballadors amb contracte de treball anterior a la cessió, derivades de la relació anterior a la cessió.
Es cert com ho manifesta el Sr. J.R.B. que aquesta solidaritat no pot perllongar-se eternament, i que unavegada el negoci explotat legalment pels nous empresaris, són aquests darrers que esdevenen els únics responsables de les obligacions laborals amb tots els treballadors. Nogensmenys, en cas d’autes, els fets es van produir quan encara el Sr. J.R.B. romania el titular administratiu del negoci, ja que el canvi de titularitat va trigar per motius administratius. Es en aquestes períodes indeterminades que acompanyen una cessió, transmissió o canvi de titularitat d’una empresa que la solidaritat establerta per l’article 10 de la Llei té tot el seu sentit, ja que garanteix als treballadors el compliment de les obligacions laborals, sigui pel nou o antic empresari, fins a que la situació sigui completament aclarida i establerta enfront dels tercers, inclosos els treballadors, i de l’administració. S’ha de per tant desestimar el recurs del Sr. J.R.B.”
Sentència de la Sala Civi del TS de data 21 de maig de 2.009, ponent JL. Vuillemin, autes 0032/09.

Equipament públic d'edificis privats, consideració en el POUP i a efectes de cessió

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, nº 42-2009, la Sala administrativa del TS entén que l’arrendament d’un edifici privat al Comú no determina la seva consideració com a equipament públic, i la seva menció en el catàleg no estableix una determinada consideració en el POUP, sense perjudici del que estableix l’article 33.2 LGOTU “Els plans d’ordenació i urbanisme parroquial han d’imputar necessàriament els percentatges de terreny de cessió obligatòria dins de les propietats privades que en l’actualitat, sigui pel títol que sigui, ja es troben ocupades per equipaments col·lectius o zones verdes urbanes“.

El Tribunal dels drets de l'home entén que s'ha produït una discriminació per part dels tribunals andorrans en la interpretació i aplicació d'una clàusula testamentària

El Bopa d’avui (47/21) publica la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans dictada 13 de juliol de 2004, esdevinguda ferma el 15 de desembre de 2004, en la causa Pla i Puncernau, per la qual es declara que hi ha hagut vulneració de l’article 14 (prohibició de discrimibació) de la Convenció combinat amb l’article 8 (Dret al respecte de la vida privada i familiar), en rebutjar la condició d’hereu ab intestat d’un fill adoptiu, el que ha suposat una indemnització aproximada de 900.000,- €.

A l'interior d'una unitat d'actuació poden coexistir edificis construïts i terrenys no construïts

Per sentència de data 20/5/09, ponent B. Plagnet, nº 42-2009, la Sala administrativa del TS entén que en una mateixa unitat d’actuació s’hi poden incloure edificis construïts i terrenys no construïts, atès que la que la constitució de les unitats d’actuació es basen en criteris urbanístics i aquests últims no impliquen que la qualificació jurídica de parcel·les incloses en la mateixa unitat d’actuació sigui uniforme. La lògica de la constitució d’una unitat d’actuació es que permeti atendre els objectius urbanístics fixats pel POUP. A més els terrenys construïts han de participar de les despeses futures d’urbanització de la unitat d’actuació.

Sobrants de vial: condició de béns de domini públic

La Sala administrativa del TS per sentència de data 20/4/09, ponent L. Saura, nº 36/2009, entén que els sobrants de vials per modifiació del mateix -l’eliminació d’una corba- la porció del terreny no destinat a vial manté la condició de bé de domini públic.

“La problemàtica plantejada prové de la circumstància de que el terreny esmentat confrontava amb la carretera general i quan aquesta es va refer, la corba que traçava el llindar es va eliminar al substituir-se per un traçat totalment recte, de manera que entre la propietat privada i l’actual traçat ha quedat, com a terreny sobrant, la superfície que ara no es destina a carretera.
Les carreteres són béns de domini públic en la mesura que són afectats a un ús públic com l’ús la circulació de vehicles (article 76 del Codi de l’Administració) i conforme el que disposa l’article 78, aquests béns perden la qualitat esmentada o bé per decisió expressa de l’Administració competent quan el bé ha deixat de ser necessari per a l’ús públic, o bé per raó de la no utilització per a un ús públic durant vint anys.
En el cas no s’ha produït cap de les dues possibilitats esmentades en el paràgraf anterior, de manera que el sobrant de vial continua tenint la condició de bé de domini públic.
Tercer.- Amb independència de la naturalesa jurídica del sobrant de vial que hem explicat, el terreny dels apel·lants no confronta amb “vial” (la carretera general 4 en el seu traçat actual) sinó amb “sobrant” de vial; per tant, si el dret d’accés que demanen que se’ls garanteixi va associat a la confrontació del terreny particular amb la carretera no és possible garantir l’accés a vial, perquè no hi confronten, ja que actualment qui confronta amb la carretera és precisament el sobrant de vial.”

Costes judicials: iusta causa litigandi

“Durant el període clàssic, les costes s’imposaven segons el principi de la temeritat, “la poena temere litigantium“, i aquest fou el criteri que s’incorporà a la Instituta, Llibre 4, Títol 6 . Posteriorment, la Constitució de Zenó va introduir la regla objectiva de imposició de totes les costes al litigant vençut en disposar amb caràcter general que “tot jutge manarà en la seva sentència que el vençut pagui totes les costes invertides en el judici”.
Darrerament, la Novella 82, capítol 10, va establir una excepció, dient que si el jutge “veiés que cap de les parts no està obligada a l’import de les costes, potser també per la varietat del negoci” ho declari així en la seva sentència; text que VINNIUS explica dient que … “si sembla que un ha tingut una causa justa per a litigar, com succeeix algunes vegades perquè la cosa és obscura, per una probable ignorància del fet o també per la incertesa del dret nascuda de les diferents opinions dels doctors, es volgué que en aquest cas, encara que fos vençut, sigui lliurat de la càrrega de les costes. … deixant-se això a l’arbitri i consciència del jutge, no havent de demanar se tant en virtut del dret escrit, com segons l’ús dels judicis.”
Tot aplicant els anteriors criteris, les sentències d’aquest Tribunal de 12 de setembre i 10 d’octubre de 1996, entre moltes d’altres, al·ludint a l’epítom de l’esmentada Constitució grega de Zenó, presa de les Basíliques, assenyalen que “les costes judicials han d’ésser, llevat situació particular del plet, satisfetes per la part que està condemnada sobre la reclamació adversa, perquè és just i equitatiu que la part que per la seva resistència a una demanda fefaent i fonamentada en dret, ha necessitat de la adversa el pagament de les costes per obtenir satisfacció davant d’una jurisdicció, reembossi a aquesta part les seves despeses”; perquè…. “si la part demandada hagués pagat el seu deute en el temps convingut… no ni hauria hagut cap plet i no tindria la recurrent que pagar avui les costes processals”.
IV.- En el cas d’autes no concorre cap situació particular del plet que pugui fer decidir a aquest Tribunal d’excepcionar la regla general de imposició de costes al litigant vençut, doncs com la mateixa part apel·lant reconeix, i de manera palesa, no hi ha cap dubte del ret del deute, ni de la seva realitat, ni de la quantia, ni del venciment, ni de l’ impagament; i no hi ha tampoc cap dubte del dret aplicable; circumstancies, l’una o l’altra o ambdues, que són les que segons l’esmentada Novel·la 82, capítol 10 podrien per inclinar aquest Tribunal a excepcionar la imposició les costes; però com que aquí no concorre cap d’aquelles circumstàncies, (ja que les dificultats econòmiques o la bona voluntat amb la intenció de pagar que s’addueixen no poden justificar la no imposició perquè la reclamant no té culpa d’aquestes dificultats i se li ha obligat a fer unes despeses per a demanar el que se li deu i, el recurs d’apel·lació s’ha de desestimar.”
Sentència de data 21/01/99 autes TSJC -098/98, RJ 1.084

“VII. La sentència del Batlle, en el tercer CONSIDERANT, exposa “que les circumstàncies del present cas fan que no s’hagi de realitzar especial imposició de costes”. No dóna altres explicacions ni aclareix “les circumstàncies” que l’hagin portat a fer ús de l’excepció introduïda per JUSTINIÀ (Novel·la 82, 10) a la regla general d’imposició de costes al vençut en judici continguda en una llei de Zenó (Codi 7, 51, 5 pr); i la defenent apel·la la sentència del Batlle únicament en aquest extrem, i la seva apel·lació hem d’estimar-la, doncs aquesta Sala no veu circumstàncies objectives que permetin aplicar l’excepció sinó al contrari; aquest Tribunal considera que l’agent en el segon litigi ha fet abús del procediment en plantejar-lo per discutir les qüestions que havien de ser objecte del primer. Conseqüentment estimarem el recurs d’apel·lació d’aquesta recurrent i tot aplicant la regla general de Zenó, imposarem les costes de la primera instància a la societat agent i també les de la seva apel·lació en ésser-li desestimada totalment.”
Sentència de data 13/04/00 autes TSJC -160/99, RJ 1.358

“II.- Com posa de relleu entre moltes altres la Sentència d’aquest Tribunal de 19 de novembre del 1998, el principi general d’imposició de costes és el de venciment objectiu en virtut d’una Constitució de l’emperador Zenó que recull el Codi 7,51,5 amb independència de l’existència de mala fe o de temeritat d’alguna de les parts, circumstància que, en tot cas, actua com argument de reforç de la condemna que es faci. No obstant, la imposició de costes no es procedent quan l’estimació sigui parcial a menys que una de les parts hagués actuat amb mala fe o manifesta temeritat. D’altra banda el principi de venciment objectiu té una excepció en el supòsit que el Tribunal estimi que el cas en qüestió presenta seriosos dubtes de fet o de dret o quan consideri que existeixen circumstàncies excepcionals que expliquen que no es faci especial pronunciament sobre les costes judicials.
En el cas present considerem que no existeixen dubtes seriosos de fet o de dret que justifiquin la no imposició de costes, més enllà de les que pot generar qualsevol procediment judicial, ni es donen circumstàncies excepcionals que expliquin que no s’apliqui la norma general i d’altra banda la Sentència d’instància no deixa d’aplicar el criteri de venciment objectiu per aquesta causa. Per tant, no donant-se motius per aplicar l’excepció al principi general, cal aplicar el criteri de venciment objectiu que recull el Codi 7,51,5.”
Sentència de data 26/01/06 autes TSJC -123/05

“III.- El segon dels motius o greuges que la part recurrent esgrimeix sí ha de ser acollit. En efecte, la resolució d’instància li imposa a la part agent les costes processals d’aquest incident. I si s’analitza l’escrit de la part defenent en el qual es formulen excepcions, aquestes s’articulen subsidiàries unes de les altres. En aquest sentit, l’Aute avui recorregut refusa les dues primeres excepcions i acull la tercera, consistent en la manca de litisconsorci passiu necessari. Per tant, les pretensions de defensa de la part agent, i defenent en el procés incidental, han estat estimades en relació a les dues primeres excepcions; ço que s’ha de conceptuar clarament com una hipòtesi d’estimació parcial de les pretensions de la part agent i de la defenent i que, en atenció a allò que es preveu a la Novel·la 82, cap. X, no procedeixi efectuar imposició de les costes processals a una de les parts, sinó entendre que cada part ha de suportar les causades a la seva instància i les comunes per meitat.”
Sentència de data 11/5/06, autes 222/05.

“I.- La sentència del Batlle, en no declarar la imposició de les despeses a la part defenent, tot i haver-se aplanat a les pretensions de l’agent, desconeix la línia jurisprudencial, reiterada i consegüentment consolidada (sentències de 16 de febrer i 17 de desembre de 1995 i 12 de setembre i 10 d’octubre de 1996) en el sentit de que “segons el criteri de Zenó, les costes judicials han d’ésser, llevat situació particular del plet, satisfetes per la part condemnada sobre la petició adversa”, en les quals s’afegeix que “és just i equitatiu que la resistència a una demanda fefaent i fonamentada en dret determina la necessitat de que l’adversa suporti el pagament de les costes processals amb la finalitat d’obtenir un rescabalament íntegre del seu perjudici.
En el cas, com també s’ha de raonat en les sentències citades, si la part demandada hagués pagat el deute, en el temps convingut, o quan l’agent li va demandar, no hauria motivat el plet i no tindria el recorrent que pagar, avui, les costes judicials.
II.- El defenent, a més, va reconèixer el deute en la primera instància, tant en la seva quantia com en la seva exigibilitat, per la qual cosa no hi ha una iusta causa litigandi que justifiqui els costos socials i econòmics d’un litigi i són intranscendents, davant aquesta consideració, les raons adduïdes pel deutor en el sentit de que en cap moment ha actuat amb mala fe en relació a la manca de pagament.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 23 d’octubre de 2.003, autes 049/03.

Litisconsorci passiu necessari en el procediment civil: jurisprudència

“I també perquè si bé és cert que l’agent pot adreçar la demanda contra les persones que tingui per convenient, si en la demanda interessa una declaració que pot afectar a una pluralitat de persones, ha d’adreçar la demanda contra totes elles, ja que totes es veuran afectades per la sentencià que es dicti. Per tant sí es creu que no han estat convocades al procés totes les persones que haurien d’aparèixer com a defenents, l’organisme jurisdiccional no podrà resoldre sobre els fons de la qüestió i haurà d’absoldre el defenent i precisament per tal d’evitar aquesta situació, és oportú que es pugui fer un tractament anticipat de l’exceptio o plurium litisconsorcium, ja sigui en base al principi d’economia processal, el principi d’audiència bilateral o la necessitat d’evitar que es dictin sentències amb pronunciaments contradictoris o d’execució impossible. Hem d’entendre, doncs, que l’ordenament jurídic andorrà no posa cap obstacle a la possibilitat que es pugui invocar, amb el caràcter de dilatòria, l’excepció de manca de litisconsorci passiu necessari; sens perjudici, evidentment, que la mateixa excepció es pugui al·legar amb el caràcter de peremptòria.”
Sentència del TSJ sala civil de data 13/02/97, autes 140/96.

“l’excepció de litisconsorci passiu necessari o indeguda integració subjectiva de la litis, constitueix un impediment de caràcter processal per entrar a examinar el fons del litigi en existir persones que vinculades al negoci jurídic i sent titulars d’un dret, podrien quedar lesionades per una sentència pronunciada dins d’un procés en el que no han estat cridats com a part.”
Aute del TSJ sala civil de data 25/4/96, RJ 672.

“el litisconsorci passiu necessari o indeguda integració subjectiva de la litis té com a finalitat evitar que quedin al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida, i a (ensems evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió)”
Sentència del TSJ sala civil de data 13/3/97, RJ 743.

“Per aquesta raó, existint solidaritat no es pot estimar l’existència de litisconsorci passiu necessari, ja que la solidaritat passiva, d’acord amb el que disposa el Digest 45,2,3-1 i el Codi 8,40,2, suposa precisament que el creditor pot exigir íntegrament la prestació a qualsevol dels deutors sense necessitat de demandar a altres possibles obligats solidàriament amb ell, com ha destacat entre moltes altres la Sentència d’aquesta Sala de 5 d’octubre del 1995.”
Sentència del TSJ sala civil de data 28/9/06, autes 072/06.

“Així, com que el procediment pel qual es ventilen les pretensions de les parts és un procediment ordinari, resulta que, acollida incidentalment l’excepció dilatòria de manca de litisconsorci passiu necessari, és adequat, en aquest moment processal, sense arxivar les actuacions ni dictar una resolució absolutòria en la instància, mantenir els actes processals realitzats, en ares de l’economia processal i de l’obtenció d’una tutela judicial efectiva i plena, i procedir a donar trasllat de la demanda a la Sra. M., per tal que, si ho considera escaient, formuli oposició a la mateixa, amb el manteniment de totes les actuacions i amb la continuació del procés endegat amb l’esmentat trasllat. D’aquesta forma, s’aconsegueix solventar el defecte processal en la constitució del procés i s’eviten dilacions indegudes i, en consonància amb el dret a la jurisdicció i l’economia processal, es possibilita la continuació del procés, per a permetre que els justiciables obtinguin una resolució judicial sobre el fons, sense l’existència de retards que poden ésser evitats.”
Sentència del TSJ sala civil de data 15/6/06, autes 015/06.

“En primer lloc cal afirmar que els organismes jurisdiccionals poden apreciar d’ofici el litisconsorci passiu necessari, ja que es tracta d’una qüestió que afecta al caràcter públic del procés, amb conseqüència que els organismes jurisdiccionals han de procurar que el litigi es ventili amb totes aquelles persones que poden resultar afectades per la sentència.
…/…
Com es prou conegut aquesta institució té com a finalitat evitar que quedin al marge al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida, i a l’ensems evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió.”
Sentència del TSJ sala civil de data 13/3/97, RJ 743, autes 181/96.

“… és doctrina reiterada que el litisconsorci passiu necessari té per finalitat evitar que quedin al marge del judici persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida , i a l’ensems, evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió, i cap d’aquestes circumstàncies que justifiquen la figura del litisconsorci passiu necessari concorren en el cas que dóna origen al present recurs, ja que es tracta d’una relació de crèdit-deute entre els litigants, …” Sentència del Tribunal Superior de la Mitra, de data 3 de juny del 1.991, número 346.

Compensació de crèdits

“III.- La compensació prevista en el Digest 16,2,1, és un mitjà d’extensió de les obligacions en els casos en que dos subjectes són recíprocament deutors i creditors l’un de l’altre. Els crèdits i deutes que es pretenguin compensar han de ser líquids, ja que davant un deute il·líquid no és possible la compensació, com diu el Codi 4,31,14-1; i també han de ser exigibles, perquè no es pot compensar una obligació concreta, certa i vigent amb una obligació teòrica o futura. El caràcter líquid i exigible d’un deute ha d’ésser acreditat per un títol executiu, com un contracte, reconeixement de deute o condemna judicial. En el cas d’autes, el deute que la part que recorre pretén compensar amb la seva obligació derivada de l’escriptura pública del dia 5 de juliol de 1996, correspon als danys i perjudicis ocasionats pel Sr. E.F.P. com a conseqüència d’una activitat il·lícita del mateix que hauria beneficiat a la societat G. SL.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de data 23/12/08, ponent JL. Vuillemin, autes TSJC-158/08

“Per tal d’oposar-se a la compensació operada en part per la Sentència d’instància al·lega la recurrent en primer lloc uns arguments processals i formals, ja que estima que per tal de produir-se la compensació al·legada hauria estat precís que la defenent formulés reconvenció i no ho ha fet. No obstant, en el mateix sentit que la Sentència recorreguda, cal posar de relleu que el que fa la defenent al contestar la demanda no és reclamar la suma que ella considera que se li deu, reclamació que sols es podria haver estimat si hagués formulat reconvenció en aquest sentit, sinó al·legar l’existència d’un deute envers ella per part de la part agent que hauria extingit automàticament per compensació el deute del que ella pogués ser titular envers la defenent i aquesta pretensió era perfectament admissible. En efecte, la compensació extingeix de forma automàtica els crèdits i els deutes recíprocs en la mesura concurrent, com posa de relleu la jurisprudència reiterada d’aquesta Sala, operant com una excepció processal que, per tant, ha de ser al·legada per aquell que la formula i que és establerta pel jutge amb efectes purament declaratius, com es dedueix el Codi 4,31,14 que afirma: “compensationes ex omnibus actuionibus ipso iure fieri sancimus nulla differentia in rem vel personalibus inter se observantur”, disposició de Justinià que, com posa de relleu la STSJA de 12 de juny del 1997, té uns precedents molt clars en el mateix dret romà, ja que l’efecte automàtic de la compensació ja s’havia establert abans en relació amb els crèdits dels “argentarius” o banquers amb caràcter obligatori o forçós, segons resulta de les Institucions del Jurista romà Gai IV.64, de tal manera que per que produeixi efectes no és precís que el que l’al·lega formuli reconvenció, sempre que la oposi com excepció a les pretensions de l’agent.”
Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de data 18/9/08, ponent E. Amat, autes TSJC-061/08

Inimpugnabilitat dels actes administratius de tràmit, malgrat la inclusió en el mateix d'un peu de recurs

Per sentència de data 20/4/09, nº 35-2009, ponent B. Plagnet, i 37/2009 ponent L. Saura, la Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia entén que el fet que la resolució precisi que contra resolució comunal es pot interposar recurs d’alçada davant la Comissió Tècnica d’urbanisme en el termini de 13 dies, no transforma l’acte en un de recurrible, si bé aquesta menció ha pogut induir al demandant en error, ja que aquesta resolució es va presentar com un acte administratiu susceptible de recurs.

El TC entén que el Govern ha envaït les competències del Comú d'Encamp tan sols pel que fa als abocadors permanents no contigus a la galeria

El Tribunal Constitucional per sentència de data 8/6/09, ponent C. Viver, estableix que els treballs realitzats pel Govern en seguiment de la la declaració d’utilitat pública de la línia aèria de 225 kV entre la frontera francesa i el Pas de la Casa, i de la línia soterrada de 225 kV entre el Pas de la Casa i el Grau Roig, amb els drets necessaris per la construcció de la galeria de serveis i evacuació paral·lela al Túnel d’Envalira, per on passarà un tram de la línia de 225kV, acordada pel Consell General en data 3/10/08; ha vulnerat la competència del Comú d’Encamp sobre medi ambient reconeguda per l’article 4.10.e de la Llei qualificada de competències dels comuns en la concreció realitzada per l’article 35.1 de la Llei de residus, tan sols respecte aquells abocadors amb caràcter definitiu i no contigus a la galeria en construcció, i suspén els abocaments de material mentre no s’obtingui la autorització del Comú; en entendre que l’article 35.1 de la Llei de residus no contempla la possible existència d’abocadors que no requereixen l’autorització prèvia del comú afectat, possiblement per preservar una participació dels comuns en tot tipus d’abocaments situats en el seu terme, si bé entén que aquesta competència d’autorització, com totes les competències, s’han d’exercir d’acord amb el principi de lleialtat institucional que s’ha d’exercir amb la voluntat no solament de no impedir, sinó de fer possible i, més encara, de propiciar, l’exercici de les competències dels altres ens públics. Entén igualment que el fet que tot abocador requereixi l’autorització prèvia del comú d’acord amb l’article 35.1 de la Llei de residus, no equival a afirmar que tot dipòsit de residus inerts sigui un abocador o tingui que convertir-se en un abocador i requereixi, per tant, l’autorització esmentada, el que determina que no sigui exigible aquesta autorització per a dipòsits de material produït per a la realització de determinades obres, si aquest dipòsit té un caràcter temporal molt limitat i és concebut com una avantsala necessària per poder realitzar el trasllat definitiu a d’altres indrets. Tampoc és exigible l’autorització quan els dipòsits de residus inerts derivats de la realització d’obres tinguin lloc en els terrenys adjacents a l’obra realitzada i responguin a la finalitat d’aconseguir la integració ambiental i paisatgística de l’obra o garantir la seva seguretat.

Presumpció d'innocència i antecedents penals

En la sentència del Tribunal Constitucional de data 8/6/09, ponent B. Subra, ausa 2009-1-RE, en relació a la consideració que s’ha de donar a la referència dels delictes anteriors, es conté una distinció entre la institució de la cancel·lació d’antecedents penals i l’amnistia, en els següents termes: l’amnistia, que suprimeix de manera retroactiva el caràcter delictiu vinculat a uns fets, té com a conseqüència la prohibició per a tothom de recordar, en la forma que sigui, o de fer subsistir en qualsevol document, les condemnes penals, les sancions disciplinàries o professionals cancel·lades; i el supòsit de cancel·lació de l’article 264 del Codi de procediment penal andorrà no és un supòsit d’amnistia, doncs la cancel·lació, sota la llum del dret comparat, sembla més propera a la figura que, per exemple, el dret penal francès preveu amb el terme “prescription”, d’acord amb la qual la pena prescrita es considera com executada, però sense que els fets que l’ha van motivar desapareguin i persisteixin malgrat la desaparició de les seves conseqüències jurídiques.

En relació a la consideració dels antecedents penals i la presumpció d’inocència l’alt Tribunal entén que el fet que qualsevol persona sospitosa o processada és innocent fins que la seva culpabilitat no hagi estat establerta i que no hagi estat condemnada de manera irrevocable. Aquest és el sentint que donen a aquesta norma legislacions i jurisprudències nacionals diverses, així com textos internacionals. L’article 11 de la Declaració universal dels Drets Humans de 1948 disposa que “Qualsevol persona acusada d’un acte delictiu és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta en el decurs d’un procediment públic en el qual haurà disposat de totes les garanties necessàries a la seva defensa”. L’article 48.1 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea disposa que “Qualsevol persona acusada d’una infracció penal és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta”. Evidentment, cal citar l’article 6.2 del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals d’acord amb el qual “Qualsevol persona acusada d’una infracció és presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta.” Una vegada la presumpció d’innocència definida, la seva vulneració és materialitza quan, abans qualsevol condemna o més precisament abans l’esgotament de les vies de recurs, es presenta públicament una persona com a culpable dels fets que fan l’objecte d’una investigació o d’una instrucció judicial. És clar que el dret a la presumpció d’innocència i l’eventualitat de la seva vulneració només tenen sentit i només poden tenir un abast efectiu en el context d’una instrucció susceptible de conduir a l’establiment de la culpabilitat i, per consegüent, al pronunciament d’una sanció. Efectivament, la presumpta innocència no és pot assimilar a la innocència, ja que si aquest dret atorga una protecció a la persona que es presumeix innocent, concretament pel que fa a la càrrega de la prova, és perquè existeix el risc que no ho sigui. En les instàncies que van donar lloc, primer davant la Batllia, després davant el Tribunal de Corts, a la referència dels antecedents penals cancel·lats, la recurrent no estava sent jutjada, la seva culpabilitat no havia d’establir-se i, per tant, no havia de ser condemnada. El dret a la presumpció d’innocència no hi intervenia i, doncs, no podia ser víctima d’una vulneració d’aquest dret les característiques del qual no es podien aplicar a la causa sotmesa al jutge.

Resolució objecte de recurs: superació de la literalitat del recurs

La Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia per sentència (34/2009) de data 20 d’abril de 2.009, ponent B. Plagnet, entén la improcedència de declarar inadmissible el recurs malgrat anar adreçat contra un acte administratiu preparatori, en l’àmbit urbanístic, quan en la mateixa data s’ha aprovat l’acte definitiu, en entendre que el jutge s’ha d¡esforçar, quan les circumstàncies del cas ho permeten, a preservar l’exercici del dret a la jurisdicció previst a l’article 10 de la Constitució.

Contradictori en la prova pericial

Per Aute de data 27/3/08, ponent JM Abril, la Sala Civil del TS acorda que es torni a elaborar la prova pericial acordada per a millor proveir, pel mateix professional designat,atès que la mateixa no es va realitzar de forma contradictòria, és a dir, amb presència de les parts i dels seus tècnics.

Els terminis de recurs no són susceptibles de pròrroga

El ple de la Sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia per Aute de data 20 de maig de 2.007 (19-2009) entén que els terminis de recurs venen determinats per la llei i no poden ser modificats per aplicació del principi de confiança legitima, atès que l’article 130 del Codi de l’Administració, al qual es remet l’article 32 de la llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, preveu la possibilitat de concedir una pròrroga dels terminis legalment establerts, a petició dels interessats, però exclou taxativament de la mateixa els terminis dels recursos administratius i jurisdiccionals. En conseqüència, és clar que el termini de vuit dies hàbils en què s’havia de presentar el recurs d’apel·lació contra la sentència del Tribunal de Batlles, degudament fonamentat, no podia ser objecte de cap tipus de pròrroga, de manera que l’apel·lació presentada per l’agent era efectivament extemporània.